In Catalonia: bilingualism Catalan/English or bilingualism Catalan/Spanish ?

Després de vint dies de l'inici d'aquest joc (no és més que un divertiment) al facebook, crec que encara no ha saltat a l'àmbit dels tresientos miyone i entenc que fins ara només l'han votat catalans. Es doncs un moment interessant per a sorprendre'ns agradablement de que, tot i ser una opció delicada: "bilingüisme català/anglès" en un context on la majoria no tenim ni punyetera idea d'anglès, l'opció que ha estat fins ara sempre guanyadora és precisament aquesta.

Imagino que entre els principals factors per a decidir-se hi juguen, per una banda la lògica de que és l'opció més coherent, i per l'altra banda que a la majoria dels votants catalans ens costaria molt votar clickant a favor de la bandera espanyola. Vaja que és com ser del Barça i de sobte votar a favor de l'escut del Real Madrid, un impossible, si més no pels independentistes !

Bon jorn i salut a totes i a tots!

A cal botiguer pakistanès comprant xiclets

Això d’aquí és una anècdota verídica i calenta d'avui mateix, que m'he trobat tornant de la feina a quarts de vuit del vespre. He entrat en un basar pakistanès a comprar xiclets. A dintre hi havia una dona d'uns trenta anys tirant a grassoneta i el botiguer, que a més anava vestit talment com si estigués a Islamabad, i que deuria tenir una edat semblant, tot i que molt més alt i prim. Hi he entrat sense dir res, he pres un paquet de xiclets i quan he anat a pagar el botiguer em diu:
-Vuitanta cèntims.
La dona respon:
-Muy bien, de algo te ha servido el curso de catalán.
L’home no respon res i jo pago, recullo el canvi també sense dir res i just quan marxava amb presses sento la senyora que diu:
-Donde tienes los paños?
El botiguer respon:
-Al fons del corredor a la dreta.
La senyora s’exclama:
-¡Oshe, oshe, que si yo te hablo en castellano no me tienes de responder en catalán !
El paquistanès repeteix:
-Al fons del corredor al costat dels guants.
Joé, si ya pareces los botigueros catalanes que te responden en catalán anque seas clienta y les compres en castellano.
...I aquí és on he intervingut jo. Solament uns segons perquè tenia pressa. Li he dit:
-Escolti senyora, no compari aquest bon senyor amb els botiguers que vostè diu, perquè al menys els que jo he conegut, veïns meus de tota la vida, són catalans d’allò més i votants reconeguts de CiU i sempre els he sentit respondre en ecspanyol a tothom que no coneixen, i a més es justifiquen per allò del respecte i de que com no saben si el client serà català o castellà... Passi-ho bé i enhorabona, senyor !
I he marxat escopetejat perquè feia tard, però no sense abans estrènyer la ma al nou català d’origen pakistanès. En sortir encara he sentit com la dona li insistia al botiguer:
-¡Pues más te habría valido dedicarte a aprender bien el español y no liarte con tonterías...!

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Carretero o el sobiranisme entre la tactica i l’estrategia en la fase de clarificacio del centre independentista.

Carretero (o el sobiranisme entre la tàctica i l’estratègia) en la fase de clarificació del centre independentista.


Aprofitant que en Josep Sort ha començat elogiant que Polònia parli de la sortida de Carretero d’ERC, m’afanyo a fer el mateix, però assenyalant com el sentit comú dels guionistes “polacs” els veuen abocat a CiU quan la lògica sistèmica i les realitats post-electorals hagin situat la necessitat dels sobiranisme en una conjuntura de front patriòtic (acord tàctic entre les forces sobiranistes) en comptes de en una "candidatura suposadament transversal i plebiscitària de punt únic ni de dretes ni d’esquerres".

I això és perquè l'experiència de l’independentisme històric, aquell que ha fet avançar la consciència independentista a partir dels grups socials més interessats en la independència, ens assenyala que en aquest moment la clarificació està situada en l’espai electoral de CiU. Per això m’agrada el gest de Carretero, perquè les clarificacions són bones, encara que suposin pèrdues electorals temporals, i no sols a ERC sinó també a CUP. Es lògic, la confusió de l’electoral du a una certa decepció que comporta menys ganes de votar, però és el preu per fer un pas endavant.

Per a que funcioni un front patriòtic (a l’estil del que formen PSOE i PP contra Catalunya però a l’inrevés) cal que CiU esdevingui independentista de dretes. El procés és lent però ja se li veuen els ulls. De la mateixa manera que els demòcrates de centre van començar a abandonar el PSUC quan van tenir altres opcions, de la mateixa manera que alguns empresaris que vaig conèixer dins el PSAN van tenir posteriorment opcions de centre-esquerra més adequades al seu pensament que no pas el marxisme-leninisme, de la mateixa manera els independentistes menys esquerrans comencen a desembarcar dins de CiU, perquè no hi ha cap altre espai disponible dins del sistema català de partits.

Ara bé, és un procés contradictori en el qual s’evita justificar-se en l’eix dreta-esquerra perquè, com en tot procés d’alliberament, allò que arrossega les consciències és la reivindicació patriòtica i la capacitat de liderar totes les capes populars. Ho fa CiU reivindicant-se com els més catalanistes (i transversals) -i molta gent , amb mala memòria, s’ho creu-, ho fa ERC, ho fa l’extrema esquerra independentista i ho fa en Carretero.

Tot i així, el determinisme sistèmic és taxtatiu i, com deia, no hi ha més espais dins el sistema sobiranista de partits, que una extrema dreta, un centre-dreta, un centre-esquerra i una extrema esquerra. Les candidatures suposadament transversals i de punt únic són superades sense contemplacions per la història, com ha passat a nivell català amb el PI i a nivell ecspanyolista amb Siudadanos. Allò que estem contemplant ara és l’esperada clarificació (afavorida també gràcies a la inoperància de la direcció republicana) de l’espai de centre-dreta, i que ha de culminar amb l’acceptació de l’objectiu sobiranista per part de CiU.

Serà a partir d’aquell moment que es podran dur a terme mogudes transversals, però de la manera lògica, és a dir, en forma de front patriòtic del sub-sistema sobiranista de partits, i en el moment decisiu de la nostra història, quan el principal partit de centre-dreta, CiU, i el principal partit de centre-esquerra, ERC estiguin totalment d'acord en trencar amb Ecspanya, i probablement ambdós "estimulats" per l'acció reivindicativa de les CUP, és a dir, d'aquells que poden ser més patriòtics donat que tenen menys a perdre.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

El Tribunal de Justícia Europeu tracta els catalans com a pàries (Dalit)

El Tribunal de Justícia Europeu tracta els catalans com a pàries (Dalit). Per a qualsevol que no sigui català no s’entendria que el vuitè idioma més important de la Unió Europea, el català, sigui menyspreat (o temut) a nivells tan alts, més quan idiomes residuals com el gaèlic gaudeixen del màxim reconeixement a la Unió Europea. Però nosaltres, que estem avesats a ser considerats com a subjectes de robatori sense drets, ja res no ens sorprèn. Per tant aquest ha estat tema de conversa de cafè i en aquest tema hem reproduït els papers de l’auca de la sociologia catalana.

A un costat el convergent que considera positiu (i jo trobo sorprenent que ell ho consideri positiu) que el PSOE hagi aconseguit la possibilitat d’enviar i rebre propaganda al "tribunal de la discriminació" (sempre que prèviament passi per Madrid i sempre que no siguin documents de caràcter jurídic, ni sol·licitud de subvencions, ni contractes públics, ni sobre llocs de feina...”.

A l’altre costat el psc-psocialista que no comprèn com en López Garrido torna a donar raons als independentistes per a enviar Espanya a prendre pel sac d’una vegada. (Veurem què triga el company a corregir la seva equivocació ideològica i apuntar-se al bon camí !)

En fi, jo diria que l’equivocat és el psociata a la vista de l’estretor d’ambició del convergent i de la manca –a hores d’ara- de resposta –queixes, protestes, condemnes...- dels governs catalans.





Bon jorn i salut a totes i a tots!

L'enigma Carretero

Estic llegint una novel·leta sobre misteris històrics políticomístics "L'apostol número 13" i, al mateix temps, a la premsa digital, tot un reguitzell d'especulacions, també políticomístiques sobre en Carretero, alguns dels quals (no tant amb el contingut però si amb el to) gairebé semblen insinuar que serà el salvador, aquell que ens durà a l'alliberament. Però per aconseguir-ho abans haurà de ser injustament represaliat, d'entrada interrogat i després expulsat d'ERC. Ja ha arribat un moment que començo a confondre els personatges d'una i altra novel·la.

La diferència entre un i altre personatges no és tant la traïdoria que els envolta ni la distància històrica, ni els malentesos que els acompanyen a partir de les exageracions i manipulacions dels respectius admiradors, sinó allò que en Pere Fontanals anomena el Monoprograma.

Ja ho deia ahir, molt encertadament, en Josep A.Vilalta a l'Avui: "És un intent d’aglutinar el descontentament amb la línia oficial d’ERC. Una candidatura amb un únic punt programàtic només podria tenir sentit si ja hi hagués una majoria social favorable a la independència, que permetés proclamar-la l’endemà".

Si hi hagués de ficar jo cullerada, em remetria a les meves obsessions politicositèmiques per a proclamar, tan deterministament com sempre, que els partits de centre s'espabilen -fins i tot patriòticament- quan se'ls pressiona pels extrems (cosa que no li passa encara a ERC perquè la CUP encara no és al Parlament). Quan estàs al poder i ningú t'atabala tens molt a perdre a nivell personal si et radicalitzes, per això el PSC i CiU són el mateix a nivell catalanista (els primers orgànicament i els segons per interès), i quan CiU ensuma poder de seguida es converteix en el més traïdor de tots.

Tot això ho dic perquè en Carretero no és un extrem, és algú que com el Mas, que ara no té poder. No sabem si quan estigués en la direcció d'ERC no faria el mateix ! Les classes socials més valentes a nivell patriòtic (i reconegudes com tals per les masses que es deixaven liderar) han variat al llarg dels segles. En aquest moment no les trobem encara al centre-dreta i molt poquet al centre-esquerra. En Carretero només els fa por a nivell de competència personal dins d'ERC. Ja està bé que faci les seves declaracions posant en evidència la tebior dels actuals dirigents, però l'estratègia transversal que proposa té les mancances que esmenta en Pere Fontanals al seu bloc.

Com venia a insinuar en Vilalta, els fronts patriòtics s’engeguen quan tens les masses a favor (o, afegiria jo, quan hi ha un partit revolucionari exercint un liderat indiscutible). En Carretero, dins o fora d'ERC, pot dinamitzar el centre independentista però no ens apropa a la independència. La independència s'apropa amb l'aproximació dels no independentistes a l'independentisme com a reconeixement de les lluites socials en les quals els independentistes estem a primera línia.
[...i disculpeu el meu esquematisme típic de mitjans del segle passat ! ]



Bon jorn i salut a totes i a tots!

Langue catalane et langue française

J'ai entamé une conversation intéressante en français par hasard quand un touriste, surpris pour trouver tant de toponymes français dans le répertoire des rues de Barcelone, il a essayé de demander, avec un Espagnol suprêmement faible, dans un kiosque de presse, si notre pays avait fait partie précédemment de la France. Je lui ai répondu en français que si, jusqu'à l'année 988 que nous nous libérons de la France, et ensuite récemment de 1641 à 1652, et ensuite le 1811 quand la publicité de Napoleón essayait de nous attirer avec nous définissant comme « les français de l'Espagne ».

La conversation a été très encouragé et je l'avait même fait plusieurs annotations par écrit sur les matières plus importantes. Après deux heures mon interlocuteur, épuisé déjà le sujet, il a continué, de manière réfléchie, à dire qu'il était très amusant de parler avec moi parce que je comprends tout en français et parce que je parle très très rapide en français, mais il dit que mon français écrit "était réellement effroyable, terrifiant", que c’est bien clair que je n'ai jamais vécu en France ni j'ai étudié français parce que je commets des erreurs «tellement de base» que ne le commettrait pas ni même par un élève de première année, comme la confusion des verbes auxiliares avoir et être. D'autre part il disait que c’est bien claire que je n'ai pas l'accent français mais non plus l'espagnol, mais mon accent rappelle celui des paysans très isolés et ignorants qu'il avait connus une fois dans le sud de la France près de Formiguères.

Je lui ai répondu que c’est logique que je n'ait pas l’accent espagnol parce que Barcelone n’est pas l‘Espagne, et que sûrement l'accent de ces paysans était catalan. Je lui ai alors expliqué que je n'ai pas appris les mots mais quand je parle très rapide j’invente ces mots, et la plupart du temps ces mots que j’invente sont réellement existants en français (bien que peut-être un peu archaïques). Alors je lui ai parlé d'un groupe de facebook avec lequel je m'identifie un peu dans quelques aspects (plus les culturels que les politiciens). Je profite que je raconte ici l'anecdote pour diffuser l'adresse du groupe : http://www.facebook.com/group.php?gid=13652117642

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Hispanoparlants monolingues versus catalanoparlants poliglotes - monolingual Spaniards versus polyglot Catalans

Hispanoparlants monolingues versus catalanoparlants poliglotes - monolingual Spaniards versus polyglot Catalans

Només després de parlar amb un bon nombre de madrilenys he aconseguit entendre les prevencions que molts d’ells tenen sobre l’aprenentatge en català (política a part). Ha estat en diferents ocasions i circumstàncies, però sempre després de jo negar que els catalans siguem bilingües i d’afirmar que som poliglotes, que la conversa acaba derivant en el tema de les habilitats lingüístiques fent èmfasi en el problema de no saber espanyol (?!) ...i al final ho he entès: la majoria dels meus interlocutors ASSIMILAVEN ELS SEUS usos lingüístics als nostres, per tant si a casa nostra el català és la llengua vehicular de l’ensenyament ES PENSEN QUE ESDEVENIM MONOLINGÜES COM ELLS !!!

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Violència desproporcionada dels mossos d'esquadra contra els estudiants

Després de les carregades policials d’ahir no penso que calgui parlar de Bolonya perquè aquesta és una lluita més aviat nacional, en el sentit de que si, en comptes d’estar sotmesos a qui ho estem, els estudiants poguessis rebre els ajuts d’estats més civilitzats, com Alemanya, dubto hi hagués gaire gent oposant-se al procés de Bolonya. D’allò que cal parlar és de la incompetència del senyor Saura perquè... què pot erosionar més un partit d’esquerres que donar la sensació, entre els sectors d’esquerres, que s’està carregant contra ells de forma injusta? Quan IC-V va fer-se càrrec de la Conselleria d’Interior marcaven paquet afirmant que no havien caigut en cap parany, ans el contrari, “què vols dir, que no som capaços de gestionar els serveis de seguretat en benefici del poble, i fins i tot d’aprofitar l’avinentesa per a millorar-los?” venien a dir, o al menys així m’ho van transmetre, alguns confiats iniciatius de base. Doncs la realitat s’ha imposat per a demostrar que les mancances d’habilitats s’apropen a les mostrades per ERC al govern, i freguen també estàndards hispànics. No vull ni pensar què s’hi deu coure dins la conselleria si hi pogués mirar pel forat del pany, però no us estranyeu si mai es filtra una foto mostrant com fan servir els CD de possavasos, o quelcom semblant!

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Perdonaria en Salvador Sostres una japonesa que parlés espanyol en comptes de català?

Normalment no llegeixo el Salvador Sostres, però avui, fent una lectura en diagonal del diari, els meus ulls m’han dut a un comentari que fa a la seva columna de l’Avui

http://paper.avui.cat/article/serveisioci/157740/jordi/jo/no/som/ningu.html
sobre unes “cambreres japoneses que no saben dir quasi cap paraula”.

D’entrada no diu sols que estiguin callades, però és ben lògic que una persona que no pot comunicar-se en la llengua habitual dels interlocutors romangui callada, però la mateixa lògica ens fa pensar que aquesta persona potser no solament parla el seu propi idioma sinó fins i tot alguns altres. Qui ens diu que aquestes cambreres d’origen japonès no solament parlen millor el japonès que el mateix Salvador Sostres sinó que potser parlen també l’anglès millor que ell ? I qui sap si també el coreà o fins força de l’alemany que van aprendre els anys que potser van treballar al restaurant japonès familiar de Berlin?

Amb això no vull tampoc condemnar el Sostres per xovinista perquè és una defecte molt habitual. Jo mateix estic molt habituat a sentir als meus amics -en relació a persones a les quals volen ajudar, moltes d’elles de procedència polonesa o ucraniana- també el comentari “no parla res” referit a persones, algunes de les quals, parlants de fins a quatre idiomes: “polonès, alemany, anglès, rus...”

Tanmateix, em pregunto si el pecat del Salvador Sostres no haurà estat més aviat una relliscada espanyolista, perquè... si les japoneses no tinguessin ni idea de català, però en canvi s’adrecessin en ecspanyol al Salvador Sostres, aquest hauria dit “que no saben dir quasi cap paraula”?

Partint de l’evidència de que aquestes digníssimes senyores parlen com a mínim japonès, podem estar segurs que el Salvador Sostres també diu sempre que “no saben dir quasi cap paraula” les cambreres espanyoles que només saben parlar espanyol?

En tot cas si algú de vosaltres –que llegiu el Sostres habitualment- ho ha vist en algun altre dels seus articles, referit a les cambreres hispanoparlants, us agrairé que m’ho feu saber i em trauré el barret davant d’ell.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

FREE TIBET - Els tibetans no són xinesos

Durant aquest 2009 tinc massa feina (ja és trist que en el meu cas pencar més impliqui cobrar menys), fins al punt de no tenir temps ni d’actualitzar el bloc. Tanmateix no podia estar-me de comentar la conversa que he tingut avui amb un autèntic imbècil sobre el 50 aniversari de la revolta tibetana contra l’ocupació imperialista xinesa.

La persona amb qui parlava ja sap allò què penso d’ell perquè sempre que hem comentat alguna cosa l’hem tinguda; perquè una de les coses que m’empipen és que els comentaris més assimilables a la ideologia ecspanyolista me'ls defensi un votant de CiU. En fi, en aquest cas ha estat allò tan fastigosament psicopàtic de “els xinesos van alliberar els tibetans del jou feudal, teocràtic i servilista que els oprimia i ara, de fet, són més lliures, porque poden ser tibetans i tenir els mateixos drets que els xinesos, fins al punt que el mateix Dalai Lama es contentaria en esdevenir un funcionari a sou de Beijing”.

D’entrada, si això fos veritat, això del “alliberament”, el Tibet seria un estat sobirà amb un govern tant, o tan poc, democràtic com ho permetés la potència que n’exerciria el protectorat (com si diguéssim allò que és l’Irak pels americans, o allò que era Ucraïna pels soviètics), però no és així, en absolut, és simplement un intent a l’ecspanyola de fagocitar els veïns. I per acabar, els altres raonaments, que també han sortit, sobre que el Tibet ja estava abans sota sobirania xinesa, tampoc no tenen cap sentit després d'una ocupació militar. Ja va sent hora de deixar d'usar la interpretació de la història, tant d'una banda com de l'altra, els pobles han de ser allò que vulguin ser, al marge de la història.

De tota manera tampoc no m’estranya que el moviment d’alliberament vagi més enrere que endavant, atès que la màxima figura opositora és un líder com el Dalai Lama, que per fer-se tolerar entre els principals mandataris del mon, s’ha convertit en més-o-menys-pro-xinès, és a dir, partidari de renunciar a l’alliberament i de contentar-se amb una autonomia. Es tracta de la síndrome de vençut aposentat; és el mateix que els va passar als catalans que van entrevistar-se amb el president americà Wilson quan aquest els va prometre suport per la independència de Catalunya i ells van respondre que no la volien, que sols pretenien una reestructuració d’Ecspanya. Així ens va a catalans i a tibetans ! Es pensen que la prudència pot ser un respir i no ho és, és traïció i és la principal llavor de l’aniquilació. No pot haver autonomia ni federalisme com a conseqüència d’una invasió, només a partir de d’una autèntica sobirania. Els tibetans no són xinesos !



Bon jorn i salut a totes i a tots!

la Secretaria de Política Lingüística de Catalunya i l'Agència Catalana de Consum desatenen sistemàticament la seva obligació legal de fer respectar els drets lingüístics de la ciutadania catalana'.

 

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3550022

 

La major tragèdia dels catalans és que el ridícul a sobre ens costa peles, i moltes ... !

ELOGI DE L' EXTREMISME ...

Un article meu al Bloc Gran del Sobiranisme: http://blocgran.cat/?page_id=428

"Elogi de l'extremisme des de la sistèmica independentista"

16/12/2008-Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 )

 desembre 16, 2008 | 

Qui cregui que només vull crear polèmica començo declarant que no nego la possibilitat de l’efecte però si la intenció, tot i ser conscient de que, en mitjans com aquest que cerquen la transversalitat, puc ser malcomprès.  Com la blogosfera està infestada d’intel·lectuals i jo no ho soc, potser algú  sortirà assenyalant-me errors conceptuals. Tanmateix la meva intenció és la de sempre, reflexionar sobre elements sorgits en converses de bar o de carrer.

No és contradictori introduir el concepte de la necessitat dels extrems dins d’un bloc que fa bandera de la transversalitat?   No és millor donar voltes al centre, a l’independentisme ja existent i tranquil en comptes d’obrir la porta a una colla de dogmàtics?

Jo penso que no. Cal recordar que l’independentisme centrista que avui governa prové de l’extrema esquerra de fa quaranta anys i que ara farà vint anys vam acabar al Fossar a garrotades arrel dels debats sobre l’estratègia per incorporar la burgesia i les altres capes populars, a l’estil d’Herri Batasuna, sota la direcció política de l’independentisme revolucionari.

En aquest debat jo hi vaig participar amb varis escrits sobre la forma d’estructuració dels fronts patriòtics als estats socialistes de l’est d’Europa i a països com Cuba, Nicaragua, Algèria i Vietnam, També amb un article escrit amb pseudònim a la revista EL LLAMP, en dues entregues, als números 65 i 66 (de gener de 1987) sota el títol “Contrapoder Popular” del qual s’extragueren alguns elements que formaren part dels documents del debat.

Alguns dels que llavors s’oposaren a aquest procés avui també fan bandera de la transversalitat, i això és –perdoneu-me el determinisme- perquè són faves comptades! En la lluita emancipadora alguns sectors socials són més dinàmics, porten la iniciativa i tenen més capacitat de sacrifici, són més patriòtics i dirigeixen el procés, però a l’hora de la veritat cal la unió de totes les forces de la nació. De tota manera l’article no va de faves comptades sobre la inevitabilitat de la unió patriòtica,  sinó de la necessitat dels extrems com a forces necessàries per a estirar de la corda.

Abans de que em proposeu canviar “extremisme” per “radicalisme” permeteu-me dir-vos que no m’agrada l’alternativa, perquè en política “radicalisme” s’associa a les  corrents de centre-esquerra d’origen liberal. En canvi amb “extremisme” no em refereixo necessàriament a posicions dogmàtiques i a mètodes violents –tot i que no negaré la seva utilitat de la mateixa manera que no ho fan pas els estats sobirans- sinó que cal que ho entenguem principalment en el sentit sistèmic, referit a la seva posició en l’extrem ideològic  del  sistema de partits.

A tots els països normals hi ha un sistema de partits que va de l’extrem dret a l’extrem esquerre. Als països ocupats com el nostre, en canvi, hi ha un doble sistema de partits, el sistema del projecte nacional assimilacionista i el del sistema de partits del projecte sobiranista. En el nostre cas, en el primer hi ha els partidaris del projecte de nació espanyola (amb una Catalunya que se senti tan còmoda i autònoma com calgui però refusant la creació d’un estat català independent) i en el segon els que van assumint el projecte secessionista. En aquest doble sistema la lluita es dóna entre ambdós,  es dóna dins de cada sistema i es dóna dins de cada partit. En tot cas la sobirania només arribarà quan assolim l’hegemonia global del sistema de partits de projecte sobiranista.

Direu que aquest bloc, que fa bandera de la transversalitat, és un clar referent de l’objectiu que descric al paràgraf anterior, i possiblement em criticareu augurant que el retorn a posicions revolucionàries pot anar en detriment de l’objectiu.

Jo crec que no. Si bé els extrems només acostumen a sucar poder en situacions de crisi que deriven en cops d’estat i revoltes per l’estil,  és cert que a les democràcies burgeses aquests grups no tenen cap possibilitat de manar més enllà d’algun ministeri en governs de coalició. En una democràcia burgesa només el centre gestiona el poder, perquè la immensa majoria de la població vota centrista. Però el centre tendeix a autoconservar-se, la qual cosa acaba anant en detriment de l’adhesió del nou jovent. Per això, si la coherència en reivindicació independentista o en justícia social depèn del centre esquerra o del centre dreta, no podem tirar coets perquè cada vegada són menys eficaços degut a que la seva pròpia dinàmica tendeix a ensopir-los. Per això el paper d’estirar de la corda  –d’acusar-los de tous, de venuts, fins de traïdors per tal de garantir que no s’adormin, de competir amb ells-  és precisament dels extrems respectius.

Proposta de definició: els extrems són fonamentals en el procés, el seu comès sistèmic és estirar de la corda (encara que els seus dogmes i els seus objectius són revolucionaris), però a més, en una situació de doble sistema de partits com la nostra, el paper dels extrems és un paper del que deriva l’èxit o derrota del sistema sobiranista perquè facilita la incorporació del nou jovent a la causa independentista.

Tanmateix, en el cas català el sistema català de partits continua coix i això resta oli a les potencialitats de revolta del nostre poble. Revoltes, els profits de les quals seran inevitablement gestionades per ERC o CiU, però revoltes que aquest partits centristes no tenen capacitat d’impulsar. Cal que ho impulsi el jovent revolucionari a partir de totes les lluites populars i alternatives on participa.

Es evident que estem millor que abans.  Fa uns anys no havia altre centre-esquerre que l’espanyolista i avui ERC ha ocupat el centre-esquerre del sistema sobiranista de partits. La CUP va prenent poder a l’extrem esquerre. A CiU van fent forat les idees sobiranistes. Dubto que hi aparegui una extrema dreta nacional fins que no siguem un estat independent. La situació a València encara és pèssima però no cal defallir.

Direu que què tindrà a veure aquest discurs tan adust amb l’anecdotari habitual d’en Fantassin. Doncs precisament ve de converses recents amb la mateixa pedrera d’on va sorgir l’onada de jovent independentista de l’any 1984, com a reflex de les sonores lluites que iniciàrem els anys precedents. Aquesta pedrera avui és un erm on els referents necessaris per a la rauxa adolescent es limiten als llocs on hi ha presència organitzada de Maulets. Però a la resta del territori la idea independentista ja no és prou atractiva, sobretot en zones urbanes multiculturals,  perquè sovint aquesta idea només s’associa al centrisme tranquil d’ERC i de part de CiU, i els joves són més permeables a altres criteris, com la imatge, la moda, la moguda, la música d’inspiració llatina  i altres trets amb què ara s’abandera l’espanyolisme.

Fantassin Manel

 

Etiquetes | Edita|  10 comentaris »

10 respostes

1. Salvador Soutullo Carolo.(Cogolo) diu:
   desembre 19, 2008 a les 10:11 am Edita
   Manel, he lleguit l’article i dius una cosa que jo sempre he dit i que algúns sempre en deien que analese no era correcte. Si senyor, es veritat. A Catalunya, concebida de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar; existeix aquest sistema de partits que dius tu. Espanyols: PSC i PP. Catalans CiU i ERC. Provinent de l’aliança historica amb el PCE el PSUC i despres IC i tot els derivat com PCC etc. Aixo respecte al Parlament.
   Despres cal tenir en compte la inter-relació i la catalanització escenica ( i alguna vegade sincera de persones puntuals). I s’ha de tenir clar la historia de l’independentisme catalá com a minin desde la fundació l’any 1931 amb ERC per Francesc Macià, ex militar espanyol que ens va portar a la Independència momentanea. I despres cal analitzar al Front Nacinal de Catunya i la escisió tranquila d’ell del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) l’any 1968. Cal tenir clar tot el que va pasar a l’any 1984 amb la creació del MDT, les lluites internes consecuencia de vegades de discrepancies politiques i de vegades personals. Germanes Serrqa, Cala, Fernandez Calvet, Castellanos, etc. Cal tenir en compte el paper que van jugar, i jugen, els serveis d’informacíó de l’Estat desde fora i desde dintre amb infiltrats. Cal tenir en compte la questió de la Crida, la seva fundació despres del cop d’Estat de Milans de Bosch, Armada i Tejero i un elefant blanc. El que va passar entre els espanyols per permitir aquell cop, Mugica, (PSOE) i demes. Cal tenir en compte tot aixó (Maulets, CSPC,T.LL. etc. I cal tenir en compte el proces de juliol de 1991 amb ERC. La entrada de la Crida al poder de ERC amb Colom al capdavant. La campanya electoral 1992 “Cap a la Independencia” de ERC. La creació del PI. La discriminaltzació de l’independentisme a nivell social una vegade al 1992 ERC pasa de sis a dotza diputats. La direcció posterior d’ERC, el paper d’en Carod Rovira. El paper de Puigcercós en aquell moment. La direcció actual de Puigcercós i Vendrell, els problemes interns i tot aixo. Cal analitzar la creació de CDC la aliança historica amb UDC. El paper de Pere Esteve, el paper dels “Talibans”, etc, etc. I aixo cal que ho analitzem correctement sense sectarismes per part de tots, cal ser un país normal, cal conquerir els obxectius que estan sobre la taula historicament desde el nacionalisme i l’independentisme català. Cal coneixer que va ser i que va representar el Partit Catalá del Proletariat, cal normalitzar i posar damunt de la taula qui va ser Andreu Nin,. qui va ser el Noi del Sucre, etc. El paper de la CNT-FAI a la guerra antifeixista del 1936-1939. La DICTADURA DE fRANCO, EXILI INTERIOR I EXTERIOR, i cal tenir clar que l’objectiu dels que exerceixen sincerament com a Catalans conscients desde tots els ambits social tenim que conseguir la independencia pel pais. Dintre de la legalitat marcada per les institucións internacionals. I TOT AIXÓ I MES COSES ES TENEN QUE EXPLICAR A LES ESCOLES A LA CANALLA PERQUE SAPIGUEN D’ON VENINJ I ON ANEM. a LA INDEPENDENCIA. Salut i Patria. Salvador Soutullo Carolo. (Cogolo).
2. Carme diu:
   gener 9, 2009 a les 9:23 pm Edita
   Cal tenir mes collons nanos! Estem adormits esperant si ens cau la figa a terra i fa un sorollet que no alteri el silenci i que ens permeti dir que ja hem fet alguna cosa. Res!!! això es com rascar-se el peu quan el que et pica es el nas. Aqui o agafem via directa o haurem d´esperar 300 anys. No li donguem més voltes…la plana política en ple, es sencillament NEFASTA pel pais. Ni tenim ni tindrem res amb ells, no ho espereu.
   O surt el genit del poble, o ja pots seure a la cadira i esperar sentat.
   Carme
   catalansreaccionem.wordpress.com
3. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Primer de Maig: Sense els treballadors no hi ha sobirania diu:
   abril 30, 2010 a les 12:00 am Edita
   [...] http://blocgran.cat/?page_id=428 [...]
4. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » 8 maig a l’ONU (Ginebra) per l’Estat Propi – 9 maig a Europa diu:
   maig 6, 2010 a les 10:43 pm Edita
   [...] – Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista [...]
5. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… diu:
   maig 20, 2010 a les 8:59 pm Edita
   [...] – Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista [...]
6. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » De l’independentisme electoral a la nació independentista diu:
   maig 27, 2010 a les 10:32 pm Edita
   [...] -Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 ) [...]
7. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Abans d’anar a missa cal escorcollar Déu per esbrinar què amaga i què pretén! diu:
   juny 3, 2010 a les 11:12 pm Edita
   [...] -Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 ) [...]
8. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » No perdeu el temps en ximpleries catalanistes ! diu:
   juny 18, 2010 a les 12:03 am Edita
   [...] -Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 ) [...]
9. Cristobal diu:
   juliol 16, 2010 a les 3:27 pm Edita
   Más tonterias descerebrados.Que os creeis que los catalanes de verdad os van a dejar hacer lo que querais.
   A ver si os van a meter todas vuestras paranoias por santa sea la parte.
   No teneis ni idea de lo que fue el pasado y menos aún de que futuro nos vais a dejar.
   Coger pico y pala y a trabajar hatajo de imbéciles.
   Viva España.
   Os lo dice un catalán de verdad no de Córdoba ni Mainar
10. Lisnard diu:
    juliol 29, 2010 a les 4:35 pm Edita
    Entiendo el idioma catalan un poco pero respondo en español para expresarme mejor. La izquierda es mala. La derecha es mala. Por que? Porque ambas se aferran a reglas y dogmas absolutos. Lo mejor es el centrismo, en donde todos puedan trabajar. Empresas publicas, empresas privadas, propiedad privada, planes sociales, salud y educacion accesible para todos, todo cabe en este mundo no? Entonces para que tomar posturas extremas hacia un lado u otro?

Avergonyit de la Generalitat i de Xavier Solano

Quan va esclatar la polèmica sobre l'article de The Economist vam ser uns quants que vam escandalitzar-nos per la resposta de la Generalitat i en vam parlar per activa i per passiva en debats i xats. Dec haver fet mitja dotzena d'esborranys fins llegir l'escrit d'en Xavier Sala i Martin, i en honradesa més val reforçar una fona reflexió que no pas donar en giragonses mediocres al mateix. En conseqüència, aquí el reprodueixo amb plena identificació

Bon jorn i salut a totes i a tots!

http://paper.avui.cat/article/politica/146093/avergonyit.html

L'autor critica per insuficient la resposta del govern a la polèmica de 'The Economist' i la troba mancada de raonaments contra els demagogs.

Avergonyit

Xavier Sala i Martín / Catedràtic de Columbia University i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra

L'edició de 'The Economist' amb el polèmic article en mans d'una lectora
F. MELCION

La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L'article arribava a qualificar la nostra llengua d'"obsessió nacionalista". El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m'ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat "l'obsessió nacionalista" britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l'opció d'estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d'"obsessió nacionalista" és que un utilitza la llengua pròpia a l'escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d'aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l'editor de The Economist s'hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.

Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s'integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s'ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d'integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d'imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n'hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s'assabentessin de la realitat tal com és.

La competitivitat del país

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d'aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l'economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l'anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.

Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d'haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l'Economist?

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d'història i defensa patèticament l'honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de "cacic" com si el punt més important de l'article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l'honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.

Xavier Sala i Martín

La FESTA De Les SUPER CUES (o No Som Polònia que som Albània)

Surto d’un preliminar d’una hora i cinc minuts que tenia com objectiu un divertiment que ha durat exactament un minut i quaranta-vuit segons. Però no és tracta de res sexual, era el “circuit aventura per a nens de 5 a 12 anys" de La Festa dels Súpers, lloc on tinc un paper patern, en una mena de ritus de pas que passen els nens, consistent en tastar la Festa dels Súpers i afartar-se’n. El meu paper sembla el d’aquells mites grecs on un fet tràgic es repeteix fins l’eternitat, perquè ja ho vaig passar amb la meva filla gran, la qual ja mai més hi ha volgut tornar.

En fi, estava parlant d’una cua d’una hora i cinc minuts per passar per un matalàs d’aire durant un minut i quaranta-vuit segons justos. Quina sort! Al menys guanyem en alguna cosa! En cues absurdes segur que superem l’antiga Unió Soviètica. I en desmotivació segur que també. Pocs dels del meu entorn tornaran l’any que ve. Una senyora diu: “...loh catalaneh no semos todos hermanos que semos primoh, porque hay que ser primo pa venir aquí !” Em sorprèn veure tants infants de cinc anys i tan pocs de més grans. Què potser és el primer any que veniu? –pregunto. I em responen: “...també serà l’últim !”.

Mentrestant observo una absurditat diglòssica –doblement absurda a Catalunya- consistent en una família marroquina (sé distingir un marroquí d’un algerià) en què els pares es parlen entre sí en àrab però parlen en espanyol als seus fills i aquests en espanyol als pares. Jo estic esperant que la meva filla surti d’un stand on els nens pinten un dibuix durant deu minuts després d’haver esperat mitja hora llarga de cua. Els nens surten contents perquè s’han assegut una estona a l’ombra i els han regalat una goma, un parell de plastilines. Al meu costat continua la cua dels que encara no hi ha arribat. “Què hi fan aquí dins?” -pregunta un que arriba. “No ho sé” –respon un altre dels que fan cua- “...però era la cua més curta que hi havia per aquí” –acaba d’aclarir.

A tot l’entorn la majoria de cares dels nens són d’avorriment i nervis dels nens de la cua i de cansament dels pares, sota uns nivells gens saludables d’insolació (per intensitat i temps d’exposició), però l’única caseta on pots aconseguir aconseguir gorres requereix també més de mitja hora sota un sol de justícia.

Dins de l’estadi Lluís Companys és pitjor, perquè fa exactament 4 hores i quaranta-cinc minuts que començàvem la primera de les quatre “diversions” on hem anat, i hem estat anxovats entre quaranta minut i una hora i quart a les cues. Un dels vigilants o monitors, o com en diguin, ha fet un esforç per justificar-se: “és que l’espectacle del Club Super3 és només allò de l’escenari (balls i cançons) i tot la resta és accessori. Potser si, però el conjunt forma part de la planificació general de l’acte, i dubto molt que passés l’iso de qualitat més tercermundista. Com he dit, no em ve de nou, la meva filla gran mai no ha volgut tornar, i la petita, que estava emmirallada per la intensa propaganda televisiva, ara que surt d’aquest stand ja em diu que vol tornar a casa, perquè veu un carrussel aquí al costat, ella voldria pujar-hi però sap que això significaria molta més espera avorrida sota un sol esgotador. Sort dels falcons de Vilafranca! L’únic moment que he vist la meva filla entusiasmada ha estat quan pujava l’enxaneta.

Tanta ineficàcia en allò que només és diversió pot tenir a veure amb altres característiques de la realitat catalana? No crec que hagués estat tan difícil calcular el nombre d’assistents i adequar-hi el nombre d’activitats necessàries per alleugerir aquest suplici que no li desitjaria ni a l’Aznar.

Mercès per venir a donar un cop d'ull. Bon jorn i salut a totes i a tots!