La FESTA De Les SUPER CUES (o No Som Polònia que som Albània)

Surto d’un preliminar d’una hora i cinc minuts que tenia com objectiu un divertiment que ha durat exactament un minut i quaranta-vuit segons. Però no és tracta de res sexual, era el “circuit aventura per a nens de 5 a 12 anys" de La Festa dels Súpers, lloc on tinc un paper patern, en una mena de ritus de pas que passen els nens, consistent en tastar la Festa dels Súpers i afartar-se’n. El meu paper sembla el d’aquells mites grecs on un fet tràgic es repeteix fins l’eternitat, perquè ja ho vaig passar amb la meva filla gran, la qual ja mai més hi ha volgut tornar.

En fi, estava parlant d’una cua d’una hora i cinc minuts per passar per un matalàs d’aire durant un minut i quaranta-vuit segons justos. Quina sort! Al menys guanyem en alguna cosa! En cues absurdes segur que superem l’antiga Unió Soviètica. I en desmotivació segur que també. Pocs dels del meu entorn tornaran l’any que ve. Una senyora diu: “...loh catalaneh no semos todos hermanos que semos primoh, porque hay que ser primo pa venir aquí !” Em sorprèn veure tants infants de cinc anys i tan pocs de més grans. Què potser és el primer any que veniu? –pregunto. I em responen: “...també serà l’últim !”.

Mentrestant observo una absurditat diglòssica –doblement absurda a Catalunya- consistent en una família marroquina (sé distingir un marroquí d’un algerià) en què els pares es parlen entre sí en àrab però parlen en espanyol als seus fills i aquests en espanyol als pares. Jo estic esperant que la meva filla surti d’un stand on els nens pinten un dibuix durant deu minuts després d’haver esperat mitja hora llarga de cua. Els nens surten contents perquè s’han assegut una estona a l’ombra i els han regalat una goma, un parell de plastilines. Al meu costat continua la cua dels que encara no hi ha arribat. “Què hi fan aquí dins?” -pregunta un que arriba. “No ho sé” –respon un altre dels que fan cua- “...però era la cua més curta que hi havia per aquí” –acaba d’aclarir.

A tot l’entorn la majoria de cares dels nens són d’avorriment i nervis dels nens de la cua i de cansament dels pares, sota uns nivells gens saludables d’insolació (per intensitat i temps d’exposició), però l’única caseta on pots aconseguir aconseguir gorres requereix també més de mitja hora sota un sol de justícia.

Dins de l’estadi Lluís Companys és pitjor, perquè fa exactament 4 hores i quaranta-cinc minuts que començàvem la primera de les quatre “diversions” on hem anat, i hem estat anxovats entre quaranta minut i una hora i quart a les cues. Un dels vigilants o monitors, o com en diguin, ha fet un esforç per justificar-se: “és que l’espectacle del Club Super3 és només allò de l’escenari (balls i cançons) i tot la resta és accessori. Potser si, però el conjunt forma part de la planificació general de l’acte, i dubto molt que passés l’iso de qualitat més tercermundista. Com he dit, no em ve de nou, la meva filla gran mai no ha volgut tornar, i la petita, que estava emmirallada per la intensa propaganda televisiva, ara que surt d’aquest stand ja em diu que vol tornar a casa, perquè veu un carrussel aquí al costat, ella voldria pujar-hi però sap que això significaria molta més espera avorrida sota un sol esgotador. Sort dels falcons de Vilafranca! L’únic moment que he vist la meva filla entusiasmada ha estat quan pujava l’enxaneta.

Tanta ineficàcia en allò que només és diversió pot tenir a veure amb altres característiques de la realitat catalana? No crec que hagués estat tan difícil calcular el nombre d’assistents i adequar-hi el nombre d’activitats necessàries per alleugerir aquest suplici que no li desitjaria ni a l’Aznar.

Mercès per venir a donar un cop d'ull. Bon jorn i salut a totes i a tots!