Durant aquest 2009 tinc massa feina (ja és trist que en el meu cas pencar més impliqui cobrar menys), fins al punt de no tenir temps ni d’actualitzar el bloc. Tanmateix no podia estar-me de comentar la conversa que he tingut avui amb un autèntic imbècil sobre el 50 aniversari de la revolta tibetana contra l’ocupació imperialista xinesa.La persona amb qui parlava ja sap allò què penso d’ell perquè sempre que hem comentat alguna cosa l’hem tinguda; perquè una de les coses que m’empipen és que els comentaris més assimilables a la ideologia ecspanyolista me'ls defensi un votant de CiU. En fi, en aquest cas ha estat allò tan fastigosament psicopàtic de “els xinesos van alliberar els tibetans del jou feudal, teocràtic i servilista que els oprimia i ara, de fet, són més lliures, porque poden ser tibetans i tenir els mateixos drets que els xinesos, fins al punt que el mateix Dalai Lama es contentaria en esdevenir un funcionari a sou de Beijing”.
D’entrada, si això fos veritat, això del “alliberament”, el Tibet seria un estat sobirà amb un govern tant, o tan poc, democràtic com ho permetés la potència que n’exerciria el protectorat (com si diguéssim allò que és l’Irak pels americans, o allò que era Ucraïna pels soviètics), però no és així, en absolut, és simplement un intent a l’ecspanyola de fagocitar els veïns. I per acabar, els altres raonaments, que també han sortit, sobre que el Tibet ja estava abans sota sobirania xinesa, tampoc no tenen cap sentit després d'una ocupació militar. Ja va sent hora de deixar d'usar la interpretació de la història, tant d'una banda com de l'altra, els pobles han de ser allò que vulguin ser, al marge de la història.
De tota manera tampoc no m’estranya que el moviment d’alliberament vagi més enrere que endavant, atès que la màxima figura opositora és un líder com el Dalai Lama, que per fer-se tolerar entre els principals mandataris del mon, s’ha convertit en més-o-menys-pro-xinès, és a dir, partidari de renunciar a l’alliberament i de contentar-se amb una autonomia. Es tracta de la síndrome de vençut aposentat; és el mateix que els va passar als catalans que van entrevistar-se amb el president americà Wilson quan aquest els va prometre suport per la independència de Catalunya i ells van respondre que no la volien, que sols pretenien una reestructuració d’Ecspanya. Així ens va a catalans i a tibetans ! Es pensen que la prudència pot ser un respir i no ho és, és traïció i és la principal llavor de l’aniquilació. No pot haver autonomia ni federalisme com a conseqüència d’una invasió, només a partir de d’una autèntica sobirania. Els tibetans no són xinesos !
Bon jorn i salut a totes i a tots!
2 comentaris:
Ens hauries d'explicar això de l'entrevista amb el president Wilson
ah! és interessant! en parla en Vicent Partal en aquest article:
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3553076
Enganxo un fragment:
"...però molts dels qui treballaren amb ell envolten ara Hillary Clinton. Per tant, no ignoren gens la importància de l'autodeterminació i d'allò que anomenen 'conflictes ètnics' d'Europa. I veuen clarament que la solució està a votar. Açò, per una altra banda, no és res estrany en un país com els Estats Units. El president Wilson (que ho fou del 1913 al 1921) ja va fer de l'autodeterminació una peça central de la política europea dels Estats Units. I en ocasió d'una visita a París va accedir a rebre una delegació de nacionalistes catalans que li van exposar el nostre problema. El president aleshores els va dir que els Estats Units donarien suport a un referèndum d'autodeterminació, però els delegats van dir, esporuguits, que amb una autonomia ja n'hi hauria prou. A la qual cosa Wilson va respondre amb una frase els ecos de la qual ressonen en la declaració que Hillary féu divendres. Va dir: Si voleu la independència us farem costat, però si proposeu un afer intern espanyol, nosaltres no hi interferirem..."
Publica un comentari a l'entrada