L'enigma Carretero

Estic llegint una novel·leta sobre misteris històrics políticomístics "L'apostol número 13" i, al mateix temps, a la premsa digital, tot un reguitzell d'especulacions, també políticomístiques sobre en Carretero, alguns dels quals (no tant amb el contingut però si amb el to) gairebé semblen insinuar que serà el salvador, aquell que ens durà a l'alliberament. Però per aconseguir-ho abans haurà de ser injustament represaliat, d'entrada interrogat i després expulsat d'ERC. Ja ha arribat un moment que començo a confondre els personatges d'una i altra novel·la.

La diferència entre un i altre personatges no és tant la traïdoria que els envolta ni la distància històrica, ni els malentesos que els acompanyen a partir de les exageracions i manipulacions dels respectius admiradors, sinó allò que en Pere Fontanals anomena el Monoprograma.

Ja ho deia ahir, molt encertadament, en Josep A.Vilalta a l'Avui: "És un intent d’aglutinar el descontentament amb la línia oficial d’ERC. Una candidatura amb un únic punt programàtic només podria tenir sentit si ja hi hagués una majoria social favorable a la independència, que permetés proclamar-la l’endemà".

Si hi hagués de ficar jo cullerada, em remetria a les meves obsessions politicositèmiques per a proclamar, tan deterministament com sempre, que els partits de centre s'espabilen -fins i tot patriòticament- quan se'ls pressiona pels extrems (cosa que no li passa encara a ERC perquè la CUP encara no és al Parlament). Quan estàs al poder i ningú t'atabala tens molt a perdre a nivell personal si et radicalitzes, per això el PSC i CiU són el mateix a nivell catalanista (els primers orgànicament i els segons per interès), i quan CiU ensuma poder de seguida es converteix en el més traïdor de tots.

Tot això ho dic perquè en Carretero no és un extrem, és algú que com el Mas, que ara no té poder. No sabem si quan estigués en la direcció d'ERC no faria el mateix ! Les classes socials més valentes a nivell patriòtic (i reconegudes com tals per les masses que es deixaven liderar) han variat al llarg dels segles. En aquest moment no les trobem encara al centre-dreta i molt poquet al centre-esquerra. En Carretero només els fa por a nivell de competència personal dins d'ERC. Ja està bé que faci les seves declaracions posant en evidència la tebior dels actuals dirigents, però l'estratègia transversal que proposa té les mancances que esmenta en Pere Fontanals al seu bloc.

Com venia a insinuar en Vilalta, els fronts patriòtics s’engeguen quan tens les masses a favor (o, afegiria jo, quan hi ha un partit revolucionari exercint un liderat indiscutible). En Carretero, dins o fora d'ERC, pot dinamitzar el centre independentista però no ens apropa a la independència. La independència s'apropa amb l'aproximació dels no independentistes a l'independentisme com a reconeixement de les lluites socials en les quals els independentistes estem a primera línia.
[...i disculpeu el meu esquematisme típic de mitjans del segle passat ! ]



Bon jorn i salut a totes i a tots!