Això d’aquí és una anècdota verídica i calenta d'avui mateix, que m'he trobat tornant de la feina a quarts de vuit del vespre. He entrat en un basar pakistanès a comprar xiclets. A dintre hi havia una dona d'uns trenta anys tirant a grassoneta i el botiguer, que a més anava vestit talment com si estigués a Islamabad, i que deuria tenir una edat semblant, tot i que molt més alt i prim. Hi he entrat sense dir res, he pres un paquet de xiclets i quan he anat a pagar el botiguer em diu:
-Vuitanta cèntims.
La dona respon:
-Muy bien, de algo te ha servido el curso de catalán.
L’home no respon res i jo pago, recullo el canvi també sense dir res i just quan marxava amb presses sento la senyora que diu:
-Donde tienes los paños?
El botiguer respon:
-Al fons del corredor a la dreta.
La senyora s’exclama:
-¡Oshe, oshe, que si yo te hablo en castellano no me tienes de responder en catalán !
El paquistanès repeteix:
-Al fons del corredor al costat dels guants.
Joé, si ya pareces los botigueros catalanes que te responden en catalán anque seas clienta y les compres en castellano.
...I aquí és on he intervingut jo. Solament uns segons perquè tenia pressa. Li he dit:
-Escolti senyora, no compari aquest bon senyor amb els botiguers que vostè diu, perquè al menys els que jo he conegut, veïns meus de tota la vida, són catalans d’allò més i votants reconeguts de CiU i sempre els he sentit respondre en ecspanyol a tothom que no coneixen, i a més es justifiquen per allò del respecte i de que com no saben si el client serà català o castellà... Passi-ho bé i enhorabona, senyor !
I he marxat escopetejat perquè feia tard, però no sense abans estrènyer la ma al nou català d’origen pakistanès. En sortir encara he sentit com la dona li insistia al botiguer:
-¡Pues más te habría valido dedicarte a aprender bien el español y no liarte con tonterías...!
-Vuitanta cèntims.
La dona respon:
-Muy bien, de algo te ha servido el curso de catalán.
L’home no respon res i jo pago, recullo el canvi també sense dir res i just quan marxava amb presses sento la senyora que diu:
-Donde tienes los paños?
El botiguer respon:
-Al fons del corredor a la dreta.
La senyora s’exclama:
-¡Oshe, oshe, que si yo te hablo en castellano no me tienes de responder en catalán !
El paquistanès repeteix:
-Al fons del corredor al costat dels guants.
Joé, si ya pareces los botigueros catalanes que te responden en catalán anque seas clienta y les compres en castellano.
...I aquí és on he intervingut jo. Solament uns segons perquè tenia pressa. Li he dit:
-Escolti senyora, no compari aquest bon senyor amb els botiguers que vostè diu, perquè al menys els que jo he conegut, veïns meus de tota la vida, són catalans d’allò més i votants reconeguts de CiU i sempre els he sentit respondre en ecspanyol a tothom que no coneixen, i a més es justifiquen per allò del respecte i de que com no saben si el client serà català o castellà... Passi-ho bé i enhorabona, senyor !
I he marxat escopetejat perquè feia tard, però no sense abans estrènyer la ma al nou català d’origen pakistanès. En sortir encara he sentit com la dona li insistia al botiguer:
-¡Pues más te habría valido dedicarte a aprender bien el español y no liarte con tonterías...!
Bon jorn i salut a totes i a tots!
5 comentaris:
La salvació d'aquest país seran els immigrans; que molts cops demostren als "catalans de soca-rel" quines són -haurien de ser- les actituds coherens i autocentrades.
Per cert, us hi heu fixat que s'adapten força abans els immigrans de fòra de l'Estat -que molts cops apleguen als Països Catalans sense coneixer-ne la realitat lingüísticocultural- que els espanyols? Crec que el que els motiva és la certesa de canviar de país i, per tant, la necessitat d'adaptació, cosa que no tenen els espanyols.
Salutacions!
No tots els de fora de l'estat ! La meva filla de 6 anys només juga en català quan està jugant amb nens marroquins. En canvi quan juga en el seu entorn normal (que és una barreja de catalans i sudamericans) la llengua del joc és sempre l'espanyola. Al menys als llocs de joc de la meva filla només els nens marroquins juguen en català.
Si, teniu raó; els sudamericans massa cops es volen "fer perdonar" els origens sent més espanyols que els propis espanyols...
Si hi ha un lloc al món on la qüestió lingüística sigui especialment complexa és a "Pakistan". La cosa va prendre calius de guerra al "Pakistan Oriental", i la cosa va acabar com va acabar (independència, 1971). Al "Pakistan Occidental", de moment, l'urdu sembla ben acceptat com a "llengua franca", amb l'ús de l'anglès com a "llengua tècnica" i de "relacions internacionals" (fins i tot amb l'Índia), i amb l'ús de l'àrab com a llengua corànica. Les altres llengües, el punjabí, el paixtu, el sindhi, el balutx, etc., es troben en una situació secundària, marcades com a "llengües regionals", si bé són parlades per un 80% o un 90% de la població. No t'estranyi, Fantassin, que el teu "paquistanès" sigui un punjabí del morro fort. Jo em sé més d'un català que, colgat a Islamabad, abans vendria vetes i fils en punjabí o en paixtu, que no pas en urdu.
Jo tenia entés que l'urdú era l'idioma que havien portat els musulmans desplaçats des de l'India quan la partició, és a dir, que "indi" i "urdú" eren sinònims i que només es distingien per la religió dels parlants(més o menys igual com "serbi" i "croat"). No és així?
Publica un comentari a l'entrada