Què s'ha de fer per poder sentir nadales en català?

El trenet de l'eix comercial de la Sagrada Família és com un mite grec: cada any passeja ens nens petits de l'entorn del Mercat de la Sagrada Família amb la música de Nadales a tota hòstia en espanyol. Com cada any el 90 per cent dels que hi pugen es queixen (sempre hi ha algú callat), tant nens com adults acompanyants. Com cada any la queixa es trasllada als botiguers que ens faciliten els tickets per fer la passejada i com cada any els botiguers responen el mateix: "sí que és veritat, tothom s'hi queixa, no sé pas que hauríem de fer per que possessin les nadales en catala...!" i després, com cada any apunten "...és clar que els catalans només ens queixem però no deixem de pujar-hi, en canvi si les nadales estan en català potser els castellans no podran pujar...?"
A part de la covardia intrínseca d'aquest grup social, la resta dels ciutadans potser podríem fer alguna cosa. De la mateixa manera que hi ha pares noel disfressats pel carrer, ens podríem disfressar d'inspector de consum i fotre'ls una multa exemplar per incompliment de la llei en el tema del català, o quelcom semblant...

Apologia del parasitisme

Conversava abans d'ahir amb un flamenc sobre la manifestació de valons a favor de la unitat de Bèlgica. El meu company de conversa ho diu de forma molt gràfica: "a favor de continuar gandulejant a costa dels flamencs", però després afegeix que "també els catalans fem constantment apologia del parasitisme" !

Li dic que és difícil estar tan equivocat perquè costa no veure que la reivindicació independentista està aquí i no a Espanya en vers nosaltres. Ell assenteix però em puntualitza que, si bé les notícies que arriben a Flandes sobre Euskadi van sobre motivacions independentistes, per contra, les que arriben referides a Catalunya són de manteniment d'Espanya però amb una exigència constant de més i més diners, de tal manera que a Flandes es té la sensació de que els catalans són "uns altres que volen pertànyer a la casa dels veïns a base de robar i robar als espanyols, més o menys com els valons fan amb els flamencs".

Increïble! En fi, en tot cas suposo que la culpa és nostra (millor dit, dels nostres polítics) per no haver sabut explicar-se millor. Cal reconèixer que tenim un fort dèficit de comunicació internacional. Diuen que l'espanyol és un llenguatge tan pobre fonèticament que impedeix el domini de l'anglès, tan proper en molts fonemes al català. Però nosaltres també participem d'aquests dèficits. Hem desaprofitat la possibilitat d'informar correctament els milions de turistes que rebem, i a més, parlant-los en espanyol en comptes d'en anglès, els confirmem en el seu error (en canvi, recordo com a Flandes, ja fa vint-i-tants anys, em va ser impossible parlar en francès amb ningú, fins la gent més gran em responia en anglès); també hem estat incapaços de consolidar lobbis a les capitals del mon anglòfon, i de crear sistemes de comunicació en anglès (com les ràdios internacionals en anglès de varis petits països europeus), i al final tindrem el dubtós honor de ser els últims de la lligueta de les independències, a anys llum de flamencs, escocesos, kosovars, i euskaldunak-bascos.

De "Ceuta" a l'Alguer

Surto d’un debat virtual amb una colla d’espanyolistes sobre el tema de Septa, per allò de la visita del rei espanyol. Res d’especial! Els vells arguments colonialistes tan tronats! Però han estat curiosos els intents de fer una comparació amb la percepció que tenim els catalans de l’Alguer.

La meva resposta ha estat que no hi ha comparació possible entre la postura catalana en relació a la ciutat sarda de parla catalana i Septa. Perquè, de la mateixa manera que tant a Alacant com a Barcelona trobarem gent que consideri Alacant (i Menorca, i Fraga...) com a part de Catalunya, en canvi no trobem catalans ni algueresos que considerin l’Alguer part de Catalunya, sinó que sempre l'hem percebuda com una ciutat sarda de parla catalana. Suposo que deu ser pel sentit d’estat del catalanisme, molt allunyat del racisme típic hispànic. Alacant o Menorca són un futurible estatal català viable, però l’Alguer no. L'Alguer el volem tan catalanoparlant com sàpiguen els algueresos en una Sardenya lliure, igual com mantenen el gaèlic varis pobles gal·lesos de la Pampa Argentina.

L’Alguer sempre ha estat a Sardenya i els catalans hi foren trasplantats d’una manera molt diferent a les conquestes de Mallorca i València, i així ho reconeixem. Així ho haurien de reconèixer els espanyols en relació a Septa i haurien d’anar pensant en descolonitzar-la i retornar-la al Marroc en comptes de dedicar-se a batalletes de julivert. Amb arguments de l’any de la picor també els francesos podrien tornar a reivindicar el Bab El-Oued d’Alguère Al Bahdja ! (El Djazaïr, capital d’Algèria)!

Triomf indiscutible d'en Carod-Rovira a "Tengo una pregunta para usted"

Triomf indiscutible d'en Carod-Rovira a "Tengo una pregunta para usted"

He dit sovint que en Carot no m'agradava fins que el vaig veure'l sortir-se'n, com no ho havien fet altres, d'un "tercer grau" de la Mònica Terribas a "La nit al dia".

I això no treu que jo em situï a l'extrema esquerra dels republicans, però tampoc no treu que els reconegui el seu paper sistèmic (que consisteix en aconseguir el vot centrista majoritari del catalanisme moderat i sobiranista), de la mateixa manera que el que vot d'extrema esquerra té per missió (fora dels períodes de guerres i revolucions) estirar de corda per tal d'evitar l'entreguisme del seu centre.

Es a dir, que podia votar-lo quan toca votar, però no m'agradava, i tot i que vaig revalorar-lo, veia amb pessimisme la seva aparició al programa de la primer cadena de la televisió espanyola. He de reconèixer que ha tornat a sortir-se'n.

En aquest programa allò que prima és l'habilitat per no semblar que estàs fugint d'estudi, per no enrotllar-te, per respondre a allò que et pregunten i per no fer el "primo". Tenia molt ben considerada l'habilitat oratòria d'en Llamazares però ha donat la sensació de no saber respondre a tot, i no per ganes d'ocultació, sinó per enrotllar-se massa. Tenia molt ben considerada la capacitat de semblar assenyat d'en Duran Lleida però de tant servil semblava que se'n fotés, i a més ha fet el ridícul amb el tema del vel (no tant per les idees exposades com per repetir-se i atabalar-se), i ha fet tanta apologia de l'espanyolisme que molts convergents de bé deuen estar cremant-li fotos.

Finalment en Carod semblava que entrava a l'escorxador; no estic d'acord amb la majoria de les coses que ha dit, però no es tracta d'això, es tracta de demostrar les habilitat que he esmentat, i en això ha triomfat. A veure si podem trobar aviat totes tres intervencions senceres al youtube.

Hispanidad, 12 octubre, Dia de la Raza

No em sembla malament que els veïns de ponent celebrin la seva festa nacional, igual com ho fem nosaltres, igual com ho fan els veïns del nord.

De tota manera cal reconéixer que hi ha celebracions i celebracions... No és el mateix celebrar una revolta contra l'opressió (com fan els francesos) que celebrar la unitat de les terres catalanes i relacionar-ho amb el sol i el foc (com fem nosaltres en la nostra Festa Nacional, el 24 de juny) -amb l'afegit d'altres dates en què aprofitem per recordar que tenim un alliberament pendent, com l'11 de setembre, el 25 d'abril, el 7 de novembre, l'11 de juliol a Mallorca, l'11 de novembre a Lleida...- i encara és més diferent celebrar l'opressió, el genocidi i l'imperialisme, i més quan precisament les víctimes celebren, com a festa nacional, el fet d'haver-se'n alliberat.

Ara que el vicepresident català ha fet palesa la comparació entre els literats catalans en espanyol i els literats alemanys en llengua turca, ...us imagineu que els turcs celebressin el genocidi armeni? Faria molt lleig!

Lopafram, capital d'Europa, amb Brussel·les al mig

Lopafram, capital d'Europa, amb Brussel·les al mig (...i la necessitat de l'anglès, com a llengua franca, per neutralitzar els imperialismes francòfons i hispanòfons).

Aquesta nit he xatejat amb coneguts francesos, alemanys i belgues, però ens hem centrat en la crisi belga després de quatre mesos de desgovern. Encara que no parlàvem amb habitats de Brussel·les, sinó d'Antwerpen, aquests estaven sensibilitzats per l'afrancesament extrem de la seva capital.

També hem comentat com els mitjans de desinformació ecspanyols aprofiten ara les mogudes de la ultradreta flamenca per a fer creure que aquells grups encarnen l'independentisme flamenc. Encara que després la gent s'adoni que l'independentisme flamenc és "tothom" a Flandes, és el centrisme majoritari, són les esquerres i és el govern belga, aquests lectors ja tindran plantada la llavors feixista de la premsa ecspanyolista, i això influirà en la seva anàlisis d'altres situacions com al catalana.

Segurament alguns preguntareu que per què no se separen els flamencs si son majoritaris? Doncs perquè ningú corre cap a la separació quan qui domina és un mateix. Tampoc no cal quan la reunificació amb Holanda és innecessària dins el macroestat europeu i complicada per l'absurd religiós, i quan el problema real dels flamencs és fonamentalment la incomoditat d'haver d'estar subvencionant els valons. En tot cas el problema principal seria la pèrdua de Brussel·les, que en cas de trencament de l'estat belga és més que probable que acabés unint-se a Valònia degut a que és una illa francòfona en territori flamenc però a la que s'ha atorgat personalitat jurídica pròpia.

Explicaven els contertulians flamencs que la capitalitat europea de Brussel·les va ser una manera d'aixecar-los la camisa, perquè van fer aturar la reivindicació de la ciutat fent-los creure que els atorgaven un privilegi, però que en la pràctica era un engany per a consolidar l'afrancesament de la ciutat.

Tal com ho veig jo, els flamencs haurien de ser conscients de que, malgrat que no han d'afluixar la pressió, la dimensió europea de Brussel·les no ha estat la responsable de l'increment de població francòfona, sinó que això és degut a la seva dimensió com a capital belga.

En realitat Brussel·les és una capital política europea ben encertada, perquè està al centre de la capital real, que és l'econòmica. La capital d'Europa encara no és una conurbació metropolitana sinó més aviat una regió, però em diuen que va camí de ser, a la llarga, una continuïtat urbanística (llevat, és clar, de "central parks" formats pel Canal de la Mànega i de rius, camps i muntanyes pel mig).

Els que hi van a viure, amb l'objectiu d'estar "on es couen les castanyes" l'anomenen Lopafram (acrònim de Londres-París-Frankfurt-Amsterdam) perquè prefereixen ressaltar que no cal estar a Brussel·les i volen evidenciar que, fins i tot vivint en una còmoda zona rural, en l'interior d'aquest eix, els permet, si es dediquen als negocis, poder gaudir d'una base d'operacions estratègica per a moure's i operar a nivell planetari.

Aquest fet implica, des del meu punt de vista, la inevitabilitat de l'extensió de l'anglès en tota aquesta zona com a llengua franca. Penso que els flamencs poden estar tranquils, donat que l'extensió de l'anglès a Brussel·les va en benefici de l'holandès i en contra del francès. Potser encara no es nota, però d'aquí uns anys, si ens hi esforcem...

La gramàtica de Nebrija

Una curiositat que he llegit al bloc Free Catalonia = Europa Lliure:

En destaco aquesta frase:

"que la tenen incrustada a l'ADN. Però jo crec que la ràbia més forta que tenen es que es que ells si es va adherir al projecte de la normalització, i varen transforma aquell castellà antic en el castellà nou (totalment artificiós per tal de englobar a tothom). O sia ells es varen apuntar al projecte però nosaltres no, perquè nosaltres ja arrosagavem un gran prestigui literari que ells no tenien"


Aquest és el text complet:
http://catalunya-lliure-free-europa.blogspot.com/2007/10/catalonia-europa-la-gramtica-de-nebrija.html

La gramàtica de Nebrija (III)from Cròniques d'una nació by Eric Barrat(extracte d'un e-mail enviat per l'amic Jordi Bilbeny)Bona feina, Jaume. Bona feina.Però no n'hi ha prou de constatar que alguna cosa no funciona prou bé. Cal anar més a fons i demostrar d'altres irregularitats. Per exemple seria molt interessant poder trobar algú que exposés que la vida del mateix Nebrija o Nebrixa, sovint dit també Lebrixa, és un misteri absolut. Pel que fa a mi, em sembla que en un correu anterior ja et deia que no era castellà. Els seus detractors, quan l'ataquen diuen que no es poden fiar dels seus consells lingüístics perquè "no és castellà".I l'edició de la Gramàtica està dedicada a una inexistent "Isabella tercera" de Castella, com diu explícitament el foli G.ii. de l'edició de Salamanca del 1492. Almenys això diu el peu d'impremta. També és curiós destacar que és en aquesta edició, i en el mateix foli, on el tal Lebrixa diu allò tan famós que "siempre la lengua fue compañera del imperio". Però també hi afegeix, acte seguit (cosa que ningú no comenta) que la llengua i l'imperi "juntamente començaron, crecieron e florecieron e despues junta fue la caida de entrambos". És a dir que si al 1492 hi avia alguna nació a Espanya que avia tingut un imperi on avia exportat la llengua i al 1492 aquesta llengua era tan decaiguda com l'imperi, aquesta nació només podia ser la catalana. I caldria situar el dit Lebrixa dins l'ambit mental català. La qual cosa explicaria les multiples edicions catalanes del seu diccionari llatí, que a Barcelona es difondria, específicament, com Llatí-Català.

Jordi Bilbeny
www.HistoCat.cat


La gramàtica de Nebrija (I)
from Cròniques d'una nació by Eric Barrat

(extracte d'un e-mail enviat per l'amic Jaume V.)Això de la gramàtica de Nebrija del 1492 sembla ser un fet excepcional en la història de les llengües. o no?Per exemple en xinès, fins a principis de segle passat S.XX, no van fer cap gramàtica. I els caràcters es van simplificar cap l'any 1966 durant la malaurada revolució cultural per tal de simplificar el procés d'escriptura.De l'alemany a la WIkipedia:
El alemán estándar, conocido como Hochdeutsch, no se originó a partir de un dialecto concreto, sino que se creó a partir de los diversos dialectos (sobre todo los centrales y sureños) como lengua escrita. Ya desde el siglo XV, ésta permitía la comunicación entre los mismos, pero a la hora de hablar no existía un patrón unificado. La creación de una pronunciación estándar se hizo necesaria por el aumento en importancia del teatro en el siglo XIX que llevó a los responsables de las compañías a encontrar una forma de recitar única que fuera entendida en todo el territorio. Así se creó el "Bühnendeutsch" o "alemán de escenario", que al final se convirtió en la pronunciación ideal del idioma alemán, aunque alguno de sus preceptos como que "-ig" = /ç/; no obedecen a razones lingüísticas sino acústicas.Hoy día, en la mayor parte de las regiones del Norte de Alemania, la gente ha abandonado sus dialectos y hablan coloquialmente alemán estándar, siendo los casos más extremos el valle del Ruhr (lugar a donde acudieron inmigrantes de toda Alemania a lo largo del siglo XIX) y el Sur del estado de Brandeburgo, en la llamada Sajonia prusiana, donde el dialecto prácticamente ha desaparecido. Esto no ocurre en el Sur de Alemania, Austria y sobre todo Suiza, donde el alemán estándar apenas se habla, sólo en ocasiones contadas, como a la hora de hablar con alguien que no entiende el dialecto suizo. En ciertas regiones alemanas, sobre todo en algunas grandes ciudades, una gran parte de la población sólo habla la lengua estándar.
O sia, a partir del segle passat van normalitzar la llengüa.Sobre l'Àngles parlat no he trobat res positiu encara.Italià Standard (a la Wikipedia Anglesa, perquè a la Castellana l'escriptor perd el cap):

Standard Italian, adopted by the state after the unification of Italy, is based on Tuscan dialect and is somewhat intermediate between Italo-Dalmatian languages of the South and Northern Italian dialects of the North.
El Francés:
The foundation of the Académie française (French Academy) in 1634 by Cardinal Richelieu created an official body whose goal has been the purification and preservation of the French language. This group of 40 members is known as the Immortals, not, as some erroneously relieve, because they are chosen to serve for the extent of their lives (which they are), but because of the inscription engraved on the official seal given to them by their founder Richelieu-"À l'immortalité" ("to the Immortality (of the French language)"). The foundation still exists and contributes to the policing of the language and the adaptation of foreign words and expressions. Some recent modifications include the change from software to logiciel, packet-boat to paquebot, and riding-coat to redingote

Perquè essent una de les primeres llengues del món, hi ha la necessitat d'una normalització?, que vol dir això?*Que la seva llengua tenia problemes llavors?*Que la llengua de la gramàtica potser era artificiosa, que volia englobar i unificar totes les altres llengües, pero varen fracassar?. La pregunta que els surt de l'inconscient més col.lectiu, es “¿Por qué hablas en Catalán? Com si diguesin “¿porque traicionas nuestro proyecto común? Es una cosa que la tenen incrustada a l'ADN. Però jo crec que la ràbia més forta que tenen es que es que ells si es va adherir al projecte de la normalització, i varen transforma aquell castellà antic en el castellà nou (totalment artificiós per tal de englobar a tothom). O sia ells es varen apuntar al projecte però nosaltres no, perquè nosaltres ja arrosagavem un gran prestigui literari que ells no tenien.La Nebrija per mi es: Vamos a crear un Idioma nuevo, con las caracteristicas modernas de todas las partes (las caracteristiques modernes venien del Català es clar), ells s'hi varen apuntar però nosaltres no es vem apuntar per la senzilla raó natural de que “Perquè?” Per idioma modern ja tenim el nostre el Català. I per tant totes les novetats aportades pel Nebrija a un Català mig feien pixar de riure.Mirant el corpus del Castellà li vec moltes incoherencies, cap continuitat històrica ni cap lògica interna cronològica. Per mi existia el Castellà antic, molt rovetllat, que un exemple és la imitació de RAC1 de l'esperança Aguirre, després es van voler normalitzar però englobant altres llengües (Català, etc.) Ells s'hi varen apuntar pero nosaltres no. No necesitavem modernitzar la llengua perque ja la teniem moderna. Després va vindre la conya del Castellà traduit del Català de Cervantes. (Presenta per mi una gran inovació sintàctica del Castellà històric). O sia la traducció a pesar de ser maldestre té la propietat inmensa e inèdita de modernitzar tot un idioma que no tira ni amb rodes i que fa dormir fins les ovelles, de carrincló i poc flexible. Tot un fet curiós a la història de les llengües. Faig traduir un text per cullons i com que la sintaxis es superior, les frases, les construccions, les clausules etc, llavors tots això tot i vingut de un fet delictiu il.lumina a tota una llengua. Encara avui dia si et passegues per Castellà els hi surt el gen del Castellà antic i no pas s'assembla er res el Quixot. Ja vaig dir que el Quixot estava sintàcticament, semànticament i sonorament i també el discurs, més a prop de la llengua catalana que qualsevol parlant de Castella.Per abordar la tesis que dic mireu un llibre molt curió, és “La Prostitución y el Nuevo Pascual”, de Franscesc Pujols. Té la propietat de està escrit en Castellà però per algú que pensa en Català i no fa l'esforç de correcció sintàtica. Es com una mena de censura, però feta pel propi autor. Doncs senyors el so, el tó de la obra i tot recorda enormement al Quixot. Mireu-ho, llegui-ho i ja em direu.Jaume

www.HistoCat.cat

La gramàtica de Nebrija (II)
from Cròniques d'una nació by Eric Barrat

(extracte d'un e-mail enviat per l'amic Jaume V.)Doncs googlejant una miqueta, i anant amb molta cura, he trobat una pàgina curiosa sobre el tema.L'enllaç es: http://elies.rediris.es/elies16/Niederehe1.html#22descripcionI el pàrraf impressionat sobre la gramàtica és:


3. Nebrija y la tradición gramaticográfica de la Edad MediaComo ha demostrado Miguel Ángel Esparza Torres (1995), la solución del "«enigma» de la Gramática Castellana", es decir, el hecho de que, después de la primera edición de 1492, no apareciera otra segunda, ni haya dejado huellas claras en la historia de la gramaticografía española, no se deriva de la historia de la recepción de la obra nebrisense, sino de la prehistoria de la Gramática Castellana. Es decir, las tradiciones gramaticales anteriores a Nebrija y las teorías lingüísticas vigentes en aquel tiempo han ofrecido las pautas para la redacción de la Gramática castellana. En este contexto, la enseñanza del latín y sus métodos desem­peñan un papel central.En la Edad Media había cuatro métodos principales o 'libros de texto' como se suele decir hoy en día, "las gramáticas versificadas, los comentarios, la gramática erotemática y la síntesis del método ad proverbiandum" (Esparza Torres 1995, 162). Sobre todo los dos últimos son de importancia para la Gramática castellana, la grammatica erotematica, un tipo de gramática en forma de preguntas y respuestas, y la grammatica proverbiandi, caracterizada por un empleo sistemático del idioma vernáculo en la enseñanza del latín.


Per ells mateixos és un enigma. O sia hi han estudiosos que intenten encaixar una gramàtica que no te sentit en la historia de les gramàtiques Castellanes. Ja vaig dir que era una anomàlia històrica. Bé, un altre enigma a la seva història com la de Colom, la de Cervantes, la de Nebrija, la de tants. Són la historia mundial mes falsa que hi ha. Una pobre gent que per falsejar la nostra de història ha hagut de fer moltes esquizofrènies.
Jaume
www.HistoCat.cat

La incultura de la bona gent espanyola.

Per fi entenc el per què de l'obsessió d'alguns espanyols, en concret d'aquells que podríem qualificar de "bona gent" o "gent dialogant, considerada, raonable..." per mantenir el dret d'opció del seu idioma a casa nostra, és a dir, sense que se'ls pugui obligar a aprendre el nostre i sense que se'ls pugui exigir el seu coneixement en unes oposicions públiques o en qualsevol altre àmbit.

Ahir vaig estar sopant al Restaurant Sala Vivaldi del carrer Llançà. En un ambient agradable, bon menjar i bona música, el fet de semblar un bar d'immigrants, atesa la marginació absoluta del català en la presentació i l'actuació musical, va propiciar un debat amè entre alguns dels que formàvem part d'un nombrós grup de comensals. Inevitablement va sortir el tema del greuge per part d'alguns espanyolistes (d'aquell migrat percentatge que acaba votant el partit d'en Boadella).

Després de donar-hi moltes voltes em va sorprendre que els que abanderaven tals postures no ho feien pas apel·lant al dret de conquesta (del tipus: "de moment Espanya us domina i per tant heu de passar pel tub") però tampoc no acceptaven solucions paral·leles (vaig dir: "si voleu l'espanyol aquí, atès el nombre d'immigrants espanyols que heu vingut, accepteu també que sigui oficial l'àrab a Madrid") ni s'escudaven en la legalitat (allò de que "la llei només parla de l'espanyol i del català, no pas de l'àrab").

En què es basaven, llavors? Doncs resulta que estaven convençuts que l'espanyol s'ha parlat sempre a Catalunya! Compte, que no estic parlant de gent amb nivell cultural baix, sinó tot el contrari.

Estem ben arreglats si gent intel·ligent creu que l'espanyol i el català eren usats indistintament i general a casa nostra abans de mil vuit-cents.

Això m'ha fet recordar un altre català que vaig sentir a la ràdio fa anys, en aquells programes on truca gent, que també deia que, encara que el català hagués nascut a Catalunya, des de l'edat mitjana català i espanyol van desenvolupar-se conjuntament a Catalunya, de la mateixa manera que l'espanyol va desenvolupar-se en zones basco parlants.

No se m'acut altra explicació que la ineficaç transmissió cultural dels mitjans de comunicació públics a casa nostra. Suposo que tanta cautela i tanta por d'ofendre el gran pare blanc de ponent acaba passant factura.

L'enterrament de la sardina

De vius pensàvem que no perdríem el temps pensant en segons què, i sense adonar-nos ens trobàvem determinats com titelles. De sobte tothom s'emparellava i començàvem a anar a casaments i a celebrar els nounats. Vint anys després tocava anar als enterraments dels pares i dels pares dels amics. I passat un altre quart de segle començaven els funerals dels amics, tot esperant el propi. Es llavors quan apareixia aquell pensament dolorós: també davant de les meues despulles es pronunciaran les bajanades que he escoltat en tants altres enterraments? L'atrezzo i els mots, i les altres martingales que han acompanyat el comiat de molts d'aquests finats, està a les antípodes de tot allò que creien, de tot allò que eren!

Vaig pensar que si jo ho volia evitar m'hauria d'espavilar! Per una banda, és evident que un cop morts res no importa, però també és cert que pensar com serà allò que afectarà el record que tindran els que ara són família i amics fa que la vida sigui més agradable. I més en el meu cas, que sempre havia valorat molt el riure, les conviccions i marcar la diferència. Així doncs, vaig voler deixar organitzat, de forma clara i precisa, com hauria de ser el meu funeral. Els discursos glosant records personals acostumen a exagerar però sempre van bé. Malauradament no sempre poden evitar que qualsevol desaprensiu ens faci passar per políticament correctes aprofitant el dolor i la guàrdia baixa dels qui ens han perdut. Per tant, s'imposava concretar quins trets m'identificaven en vida a part de la família i els amics.

En primer lloc havia de ser coherent amb mi mateix. Què m'havia caracteritzat en vida? La militància política en l'esquerra patriòtica feia obligada la presència de banderes independentistes i de la bandera roja. Però no sabia si em mereixia que sonés La Muixeranga, perquè és un honor dels millors lluitadors, o siga que això ho deixaria a valoració dels meus successors. En tot cas haurien de sonar, al menys, estrofes dels Segadors i de la Internacional. També, tants anys de sindicalisme i de professió, requeririen que els costos del funeral anessin a càrrec, per conveni, d'alguna assegurança de l'empresa i de la seguretat social. Però això també va requerir supeditar-ho al resultat dels posteriors, i darrers, anys d'activisme.

I finalment, donat que he estat naturista gairebé des del primer cop que vaig veure una platja, d'adolescent, la cerimònia mortuòria no podria ser res més que nudista. En aquest punt hi havia un conflicte d'interessos: ateisme , tolerància, humor... Malgrat l'ateisme amb què m'ha obsequiat la intel·ligència sempre he tolerat les persones religioses i supersticioses. Algunes d'elles es creuen amb dret per saltar-se la llei i la decència per tal de sentir-se complidors dels rituals que els garantiran el paradís... I jo soc prou tolerant si el riure s'ho val... Que em disculpin els altres puristes ateus, com jo mateix, però puc afirmar, ara que estic ací, de cos present i amb els peus per davant, en la càlida companyia dels meus estimats, que m'estic aguantant el riure, fent esforços per no desvirtuar la imatge que s'espera d'un cadàver perquè, recordant allò que en García Lorca anomenava "mort de perfil", penso que el millor punt final haurà estat, precisament, aquest ofici en què ningú hi creu, presidit per un capellà en pilotes.

Dignitat, integritat = valentia !

Dignitat, integritat = valentia!

Quina diferència entre la Catalunya dels segles enrere descrita com un poble de gent armada i de poca broma, comparada amb el poble sotmès que hem esdevingut. Suposo que tants segles de derrota des de mil sis-cents deixa petja. De tota manera també deu tenir a veure amb la propaganda d'enemics i col·laboracionalistes adreçada a estigmatitzar-nos amb la qualitat de tous. A final t'ho acabes creient!

A més és graciós veure com la premsa imperialista espanyola tracta en el fons amb més respecte a Euskadi, que per a ells són un enemic digne. En bitàcoles digitals com criterio.es els comentaris tenen un punt de menyspreu que no tenen les notícies relatives als bascs.

Un conegut de Bilbo m'explicava que la valentia no és genètica sinó cultural i per tant derivada de la cohesió social. Segons ell "la dificultat dels catalans derivava de que la majoria de la població catalana estava formada per immigrants i fins que els seus fills no se sentin criolls independentistes no hi ha prou coixí per a la valentia". Jo li replicava que la dignitat està per damunt de la correlació de forces i justament posava l'exemple del Xirinacs.

A casa nostra hem tingut sort de que els veïns no són gaire llestos i per qualsevol tonteria engeguen la repressió, la qual cosa activa el principi d'acció-reacció-acció que permet mantenir un suficient nivell de consciència patriòtica entre les classes populars. Això no passaria en altres països europeus on, al no donar-li, l'estat, massa importància a la simbologia, la manca de reacció no alimenta la consciència i, al final, seguint la corrent de l'economia, grans nacions com l'occitana passen de tot i se sumen a la llengua de l'ocupant.

Tot i així, i malgrat el clima de crispació de l'estatut, no és habitual que l'extrema esquerra independentista planti cara (cara descoberta) -aprofitant que un tema com les fotos cremades ha picat tant l'enemic- . Em diu un conegut que això només ha passat perquè en Jaume Roura és reconegut com a líder i valent. Potser, però tampoc no és habitual que Joan Ridau demani els jutges que no apliquin la llei, ni que s'autoinculpin de la crema del foto del rei un diputat, un escriptor i el president del casal argentí, i tampoc no és habitual que des del Govern es proposi incomplir la llei en el cas dels partits de la selecció catalana, i tampoc que un càrrec del Govern, (Rafael Niubò) faci públic que continuarà portant el CAT malgrat les multes que li posin...

Per cert, que sempre m'ha sobtat el silenci respectuós que ha seguit quan s'ha fet pública una multa posada per un mosso d'esquadra o d'un policia municipal contra algú que portava del CAT a la matrícula. Entenc que els agents són anònims de cara a la premsa, però no ho són pas els seus caps, i res no impedeix que els càrrecs polítics i els periodistes els interpel·lin directament sobre la seva responsabilitat en els excessos dels seus subordinats.

En fi, tornant al tema que ens ocupa, penso que potser estem reaccionant en el sentit dels darrers mots del Xirinacs. Si fos així és el millor homenatge que podem fer, no sols a ell sinó a la nostra pròpia dignitat.

Fal·lacia Esquizofrenica. September 11

[VIDEO: http://es.youtube.com/watch?v=QNNGjPnLVPc ]

September 11 th. Semblava una Diada ensopida perquè el temps estava lleganyós, però pel camí ja he vist algú embolic: en un bar sud americà, on els amos han volgut representar artísticament l'agraïment vers la terra d'acollida pintant al vidre a tot color dues banderes agermanades, la del seu país (crec que és Colòmbia) i l'espanyola, la part del vidre amb la bandera espanyola havia estat embrutat a consciència amb un rètol que els tatxava del provocadors.
-No entiendo que los españoles se metan con nosotros tachando su propia bandera" -deien.
I jo tampoc no tenia temps de dedicar-me a explicar allò que els nostres dirigents no tenen pebrots per a explicar.


He enfilat cap a l'estàtua de Rafael de Casanova. He trobat coneguts de fa una munió d'anys i en converses informals, com sempre que ens trobem en la Diada, hem reiterat que l'homenatge a Casanova és per tradició, ...o perquè hi tenia estàtua o per ves a saber, però que, per coherència, l'ofrena s'hauria de fer davant d'un estàtua del General Moragues. Trenta anys repetint el mateix sense que res no hagi canviat!
També en aquestes trobades casuals en etzibàvem indirectes:
-Si en Xirinacs deia que hem d'arriscar-nos i comprometre'ns, com és que ja no estem en grups activistes, ni que sigui gerontològics?"
I d'altres responien:
-Ja ens toca descansar, que si no, els joves passarien de tot, perquè no voldrien estar amb iaios, i semblaríem els quatre comunistes soviètics que s'arrepleguen a la Plaça Roja l'u de maig.
-Doncs potser no som quatre però som tots aquí. Si algú volgués exterminar l'independentisme estem absolutament tots concentrats.
-No siguis pessimista! Segur que el 90 % estan amagats a la clandestinitat esperant el moment...! -bromejava l'altre.
En fi, com cada any...! Per tant ja tocava baixar cap al Born.


Quan he entrat al Fossar anava a saludar el Pepe d'horta quan m'ha cridat una altra parella (ara matrimoni) de coneguts de l'adolescència, encara que jo no me n'adonava que em cridaven:
-Hòstia, Anna, encara em dieu pel nom de guerra. Ja no me'n recordava jo que m'anomenàveu així.
-Jo no em dic Anna, això era el nom de guerra. Em dic Mercè!
-Quina planxa! -penso-, tot això dels noms i les tàctques per despistar deuen semblar d'un altre planeta als jovenets d'ara. Jo mateix encara ho tinc tan interioritzat que fins i tot el blog és anònim ("fantassin"), en canvi la nova generació deu considerar que si no surten amb nom i cognoms a l'internet no són res, no hauran existit!
-Ajuda'ns a explicar-li a aquest guiri alemany (al final va resultar suïs) tot això de la Diada".
En aquelles m'han passat per un costat el Fredi i per l'altre Lo Pere, i entre l'embolic de voler parlar amb tots a l'hora s'ha creat un moment còmic davant el desconcert del suïs, però com els altres han passat de llarg m'he centrat en el turista barrejant els quatre mots d'alemany que rasco amb l'anglès, i amb el francès quan no tenia prou vocabulari. El noi ho ha entès a mitges, diu que les raons històriques estaven clares però que en relació a la política catalana actual no entenia que no haguem aprofitat tots aquests anys d'independències a Europa per a secessionar-nos. Venia a dir que se n'adonava que en realitat som poquets poquets malgrat l'escenografia de l'entorn.


Comentant després amb aquesta parella de vells coneguts hem dissertat sobre els canvis en la concentració del Fossar:
-Tot sembla igual que fa vint-i-cinc anys però hi ha diferències. Fixeu-vos la gran quantitat de joves que ara mateix estan parlant pel telèfon mòbil -vaig dir-, moltíssims!"
El company va aprofitar per dir:
-Les noies estan més bones, en canvi els tius són igual de lletjos com érem nosaltres.
-No és això -respon la seva companya- és que ara la moda és anar amb les tetes ben aixecades, i en canvi nosaltres anàvem sense sostens i amb samarretes hippioses. I no és veritat que els nois siguin igual, abans anàveu grenyuts i descuidats i ara porten el cabell molt millor i vesteixen bé.


Finalment l'acte pel darrer dels patriotes màrtirs. Emotiu! Ha passat dels rotlles reiterats de sempre a la reflexió de la fundació Randa Xirinacs i al xut energètic del Joel Joan: "Espanya és una fal·làcia esquizofrènica". Aquí adjunto filmats els segons posteriors. Al meu costat una senyora deia:
-El Joel fa com deia el Xiri, ho arrisca tot per la causa de la llibertat -al temps que anava responent a les arengues que feia des de l'escenari com si es tractés d'un diàleg entre ambdós- Jo tampoc -deia la dona quan el Joel cridava que ja no volia ser esclau d'Espanya.

Som un país "only reactiu" (USA vs Catalonia)

Som un país "only reactiu" (USA vs Catalonia)

Arrel de la polèmica, per la prohibició del partit entre la Selecció Catalana de Futbol i la Selecció de Soccer dels USA per part de la veïna Federació Espanyola de Futbol, he recordat una anècdota. Fa temps em comentava un conegut occità la sort que hem tingut d'estar ocupats per Espanya en comptes de per França. Textualment em va dir que, si a ells els hagués tocat Espanya com a potència colonial, ja faria anys que Occitània seria un Estat independent i potent d'Europa, amb consciència i orgull. També afirmava que, si Catalunya hagués estat sotmesa a França, els catalans seríem ara més francesos que els parisins. Tot això ho deia perquè havia estat vivint a Barcelona durant més de trenta anys i ens coneixia d'allò més.

La veritat és que tothom pot notar, d'una hora lluny (hora llum?), com tenim sort de poder recuperar consciència de tant en tant perquè l'enemic sempre ataca en dates assenyalades i de forma absurda (més enllà d'allò que sempre tolerem i per sota d'allò que acatem per la força). Aquest conegut em deia que al seu poble mai s'havia prohibit l'occità, al contrari, que França invertia molt en infraestructura i fins donava ajuts per a folklorades, de tal manera que la població assimilava la llengua francesa i la nació francesa al progrés i al benestar. Nosaltres, en canvi, potser ens hem anat reafirmant com a catalans en contra de la nostra voluntat -qui sap?- per a fer front la cutrada arbitrària amb què ens han anat fuetejant periòdicament.

Un altre conegut, aquest basc, també es feia creus de la poca consciència llibertària dels catalans. També deia que teníem sort "de la torpeza del enemigo" però aquest posava l'èmfasi en que els bascs són molt diferents, i m'ho il·lustrava en allò de la "acció-reacció-acció": em deia que ells "obligaven l'estat a reaccionar per a realimentar l'acció abertzale, just el contrari dels catalans".
En fi, reconeixo que ni no fos per "vecinos tan torpes" (com deia l'amic) ja faria temps que estaríem assimilats. Per tant no m'escandalitzo de la prohibició del partit de futbol de la selecció catalana, al contrari, això animarà la Diada! Només em limito a esmentar novament en Xirinacs i el seu darrer gest per a fer-nos conscients de la covardia (seny?) dels nostres dirigents, i de la nostra per la part que ens correspon.

Mohammed Kheja

-No pot ser!

De sobte sentia com una mena d'embriaguesa pecaminosa sobreposant-se a la sensació d'infart de fa sols uns segons. El temps passava lent en aquells segons però per Mohammed Kheja la diferència entre tenir unes fraccions de segon i tenir uns segons pot ser la diferència entre la vida i la mort.

-"Mohamé Queja"! -proclamà el policia espanyol-. Se parece, como todos los nombres moros, pero el que buscamos se llama "Gesha".

-Lload sigui Déu el misericordiós! -pensà- els policies espanyols hauran rebut el seu nom per telèfon. Donat que aquell nom, del passaport robat que duia, va passar a la grafia llatina a França o al Marroc, segueix la fonètica francesa. Segurament si hagués fet els papers a Espanya l'haurien escrit "Gesha". I també per sort aquest policia no està gaire cultivat.

Novament s'horroritzà quan va veure el passaport passar per les mans dels diferents agents que, per pura prepotència, el tenien retingut i encanonat mentre feien veure que eren pèrits de l'anàlisi de documents, llegint cadascú en veu alta el mateix nom mal pronunciat.

Tanmateix, un dels homes que esperava torn duia una insígnia de la policia de Catalunya. No tenia cap dubte de que aquest no llegiria en espanyol "Queja" sinó que entendria allò que els espanyols dirien "Gesha", perquè la forma com escriuen aquests sons els catalans és similar a la francesa.

Quan el mosso d'esquadra prengué aquell passaport a Mohammed Kheja no va dubtar ni un moment a saltar damunt dels homes que l'encanonaven, ara ja mig distrets, fent-los caure per terra i fugint. No tenia por de morir, sinó de ser novament empresonat i torturat.

Només feia quatre dies que havia tornat de Guantánamo. Només feia cinc dies estava disposat a ser un agent secret dels Estats Units, perquè aquell àrab -i bon musulmà-, que intercedia al seu favor sempre que els infidels el terroritzaven, l'havia convençut. Aquell home havia cregut en la seva innocència, havia convençut els seus carcellers de que la detenció era un error, que l'havien confós amb algú altre, algú tan cruel com per massacrar innocents.

També sentia altres sensacions desagradables, com culpa i vergonya, i no sabia massa bé per què, però va sentir-se alleugerit quan va acceptar convertir-se en espia. També les amistats que va fer entre els ciutadans araboamericans que van interessar-se per ell, visitant-lo, així com les fotos i vídeos que aquests van mostrar-li sobre la felicitat i la llibertat que tenien els musulmans a Amèrica per a practicar la seva fe, van acabar de convèncer-lo.

Tot va tornar a capgirar-se amb la visita dels agents que venien a fer-se càrrec d'ell. Va resultar que eren espanyols i que se l'emportarien a Madrid. Fins i tot van donar-li una nova identitat, amb un passaport d'algú que deien que ja no el necessitava, així com una feina tapadora i un pis de lloguer a Madrid. Però aquests homes van fer-lo sentir-se invisible, parlant amb el seu protector àrab de Guantánamo com si ell no estigués davant o com ni no pogués entendre'ls. Bocamolls, potser havien rebut instruccions de ser discrets, però quan l'ara ja anomenat Mohammed va voler presumir que també sabia parlar català juntament amb els altres set idiomes que dominava, els agents espanyols es van descontrolar ...i de pas van xerrar massa:

-Para que te enteres, no te seleccionamos por hablar la jerga catalanufa, es más, eso te hace sospechoso de ser un moro filocatalino. Te seleccionamos por saber idiomas importantes, por no tener familia, por no ser anticristiano y porque no te mosqueas cuando te llaman moro.

-Por qué creeis saber todo eso de mi? -va demanar, incrèdul.

Els altres van respondre amb posat prepotent i sense poder amagar al seva satisfacció:
-De tu conversación con cierta turista rubia en tu país que en el último momento no te supiste llevar a la cama.

Havia conegut una turista espanyola feia cinc anys. Ara recordava com ella li havia preguntat com no se sentia insultat per termes racistes com "moro" i ell havia estat encantat d'explicar-li que "moro" no feia referència al color de la pell, o sigui, a moreno, sinó que era a l'inrevés. En les províncies del nord de l'imperi romà, i també segles després, la gent parlava de tenir la pell bruna o bronzejada com els andalusos o com els moros, és a dir, que semblaven moros -estaven amorenits- de tan bruns. I també recordà com li havia explicat que els moros eren, en l'antiguitat, els dignes ciutadans romans i cristians de la província romana de Mauritània. I que en la conquesta àrab d'Hispània encara eren cristians. I que el mateix bisbe catòlic de Sevilla anava al front de les tropes invassores. Més tard serien islamitzats i arabitzats. En realitat no sabia segur, ni li importava, si allò era veritat o no, però així va recordar haver-ho sentit a l'escola, de petit, i així ho va utilitzar per a intentar lligar amb la rossa turista espanyola, fent-se el llest però sense que en realitat tingués cap interès per cap altra història que no fos la del futbol.

Allò que acabaven de fer-li entendre els agents espanyols era que va ser seleccionat molt abans de cap atemptat, i que sols els interessava per prescindible, donada la manca de família, i per certes habilitats. També que una espia espanyola -probablement psicòloga- va acabar de fer-ne un perfil, considerant-lo apte per a ser manipulat si prèviament era raptat amb falses acusacions i posteriorment mancat de drets humans, maltractat i enganyat amb falsos amics als quals deuria confiança i gratitud.

La seva fugida posterior fou de pel·lícula i, com a les pel·lícules, semblava que hauria d'acabar mort a pocs metres de França on havia pensat que podria amagar-se. Els policies, sorpresos per la reacció de qui no creien que fos el fugitiu que cercaven, intentaven recuperar l'equilibri i disparar les seves armes. Després de córrer uns metres més cap a la ja ara inexistent duana fronterera, i tot just amagat darrere d'un cotxe, començaven a sonar els primers trets. Després la foscor...

Cinc anys més tard sortia de la presó de La Santé, a París. Havia fet bons amics i sempre els deia que havia tornat a néixer quan va obrir els ulls i li van explicar que els gendarmes l'havien pres a la seva banda de la frontera i no van atrevir-se a lliurar-lo als espanyols fins que no ho decidís alguna autoritat. A partir d'aquí, malgrat les ganes que tenien els francesos per lliurar-lo, tot va complicar-se: la justícia espanyola no va aportar la documentació necessària, les dades eren errònies i contradictòries, a més Mohamed Kheja portava documents que semblaven indicar que es tractava d'un agent espanyol, i havia dubtes sobre el seu comès a França. Finalment l'advocat assignat -que en privat va confessar-li ser un agent de l'espionatge francès- va explicar-li que havien negociat amb els espanyols el seu alliberament previ empresonament -també amb acusacions falses- durant cinc anys a França, si en aquell temps no feia declaracions a la premsa. La decisió definitiva va venir amb la intercessió d'una ONG en la qual confiava que es va comprometre a fer-lo desaparèixer d'immediat quan, al cap de cinc anys, sortís de La Santé, no fós que al poc de sortir una bala perduda el silenciés per sempre.

Estava a la porta de la presó acomiadant-se dels amics i esperant la furgoneta de l'ONG que l'amagaria. Prèviament havia telefonat a la cinquantena de persones vinculades a mitjans de comunicació als quals havia explicat la història, per dir-los que ja podien publicar-la, no fos cas que, per atzar, no visqués un nou dia.

-Com vas dir que t'havies salvat? M'ho vas explicar però no ho recordo -li demanà el company de cel·la.

-Gràcies a saber català -va respondre mentre s'encaixaven en un abraçada.

Eric i l'Exercit del Fenix (Documental sobre el cas d'Eric Bertran)

La XBS us assabenta d'una nova iniciativa de projeccio internacional aprofitant la plataforma de vi­deos YouTube.

El mon ha de saber-ho.

Des del bloc de Xavier Mir a Vilaweb (on ara fa un any va engegar-se la campanya " Jo tambe vull un estat propi" que ha donat lloc a la Xarxa de Blocs Sobiranistes i al web http://www.estatpropi.cat/ ) ens arriba una nova proposta. Es tracta d'un visionat massiu del documental sobre el cas d'Eric Bertran realitzat per Xevi Mató, subtitulat a l'angles per Heather Hayes i disponible a YouTube.

Mir proposa que la setmana del 27 d'agost al 2 de setembre s'escampi la iniciativa mitjançant apunts als blocs i enviament de notes de premsa o de correus als mitjans de comunicacio. A partir del 3 de setembre i fins al dia 9, es tracta de visionar tantes vegades com es pugui el documental sobre el cas Eric Bertran per tal que pugi posicions al ranquing i entri al circuit dels mes vistos. D'aquesta manera, mitjançant el recurs coordinat de les noves tecnologies de la informacio i de la comunicacio, s'espera aconseguir una projeccio internacional del cas d'Eric Bertran, del deficit democratic de l'Estat espanyol i de la presa de consciencia que esta experimentant el poble catala pel que fa als seus drets nacionals a fi de tenir un Estat propi.

El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. El video que caldra visionar massivament es la primera part:
http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4
(A la dreta del vi­deo hi trobareu els altres quatre fragments del documental).

Recordem que sobre aquest cas hi ha l'obra teatral Eric i l'Exercit del Fenix, de Victor Alexandre amb direccio de Pere Planella, que el mes de setembre començara a Valls i a Calella una gira pels Paisos Catalans.

Podeu anar seguint l'evolucio de la proposta al bloc de Xavier Mir:

http://blocs.mesvilaweb.cat/xaviermir

L'Ahmed i el Moha

A les 10 del matí el carrer de l'Hospital ja desborda d'activitat però encara sembla un poble agradable perquè fa una mica de fresqueta. D'aquí a dues hores estarà atapeït però ara encara dóna gust passejar-hi.

Els turistes desdejunen a les terrasses i l'Ahmed i el Moha vigilen. L'Ahmed és marroquí i, tot i ser més blanc que un suec, la veritat és que té un aspecte no gens recomanable: qualsevol el confondria, d'entrada, amb un ionqui. L'altre és conegut per tothom com "el Moha". Es maurità i, al contrari del seu amic, la seva pell fosca revela avantpassats negres. A més és d'allò més presumit i acostuma a vestir a la "última". En tot cas ambdós tenen en comú que no sembla que tinguin avui gaire feina, en Sherlock Holmes els qualificaria de "gent ociosa".

De sobte una corredissa. Després uns crits avisant la turista americana, de pell negra, que seu en una terrassa del bar, que li han pres la bossa. La noia corre deixant l'altra motxilla sota la taula. Algú altre agafa la motxilla i la guarda damunt dels genolls sense allunyar-se. Es tracta d'una senyora d'uns seixanta anys amb la cara picada que vol protegir les pertinences de la turista o que potser se sent cohibida perquè totes les mirades, arrel de l'enrenou, s'han clavat en ella quan la turista ha sortit esverada.

La víctima americana torna acompanyada de l'Ahmed. En canvi en Moha encara corre perseguint el lladre, però a punt de desistir. Al cap d'un minut es reuneix amb el seu amic Ahmed i amb la turista.

En Pere també forma part del paisatge del carrer. Nascut "Pedro" a Andalusia fa setanta anys, sempre explica que quan va arribar al Raval li va fer pena veure com molts dels seus compatriotes esdevenien delinqüents o marginals, i va decidir integrar-se en la població d'origen, que segons repeteix sovint, segurament per la necessitat de justificar-se, diu que era un població majoritàriament murciana però que parlava en català. Per això, diu, ell no volia semblar menys hàbil i menys integrat que els seus veïns, i va decidir fer-se dir Pere des del primer dia i parlar en català. Tot i això encara conserva l'accent xava.

En Pere increpa l'Ahmed i en Moha:
-Per què us hi fiqueu? A veure si un dia us tallaran el coll!

L'Ahmed està furiós:
-Aquests equatorians!

En Pere el torna a recriminar:
-Com saps que són equatorians?

-És igual, sudaques! Llatins en general! -respon l'Ahmed.

En Pere torna a corregir-lo:
-Prou que et queixaves quan la gent confonia els delinqüents algerians amb marroquins!

L'Ahmed li respon:
-Els marroquins som honrats botiguers del carrer i la gent ens inclou en l'etiqueta de "moros delinqüents", oi? Doncs els llatins són sudaques! I m'hi fico perquè, sinó, la gent continuarà dient que els lladres són tots moros. I si penses, Pere, que si el lladre no hagués estat un sudaca, sino un moro, no l'hauria perseguit, saps que t'equivoques. Ja has vist que portem dies perseguint els "descuiderus".

En aquelles arriba el senyor Ramon, gras i jubilat de fa poc. S'exclama amb to indignat:
-A estos moros delincuentes hay que expulsarlos de España. La policía los detiene y a los cinco minutos los dejan en libertad para que sigan robando.

El Pere respon amb ironia:
-Doncs sembla que el delinqüent era un "hispano" ...com tu -afegeix amb compte, sense treure l'ull de sobre del senyor Ramon en prevenció de que aquest s'enfadi.

-Es igual -respon el senyor Ramon, que sembla que no ha captat la indirecta- todos los delincuentes extranjeros fuera de España! La culpa la tiene el Zapatero, que los dejó entrar a millones!

-I què passa si el delinqüent és espanyol? -insisteix en Pere, ja indissimuladament empipat-. L'expulsem també de Catalunya?

El senyor Ramon se'l mira amb cara de no poder creure això que escolta:
-Mecagüen los independentistas amigos del Zapatero y amigos de los moros!

A continuació marxa del lloc cridant. Quant més lluny més fort crida:
-Toda la culpa es del Zapatero!

L'Ahmed i el Moha romanen aliens a la darrera escena de la comèdia urbana. Han acabat d'orientar la turista i tornen a vigilar el seu tram del carrer.

El Pere sentencia:

-País de bojos!

Maragall fa trampa

Tant a la trobada socialista de Vilopriu organitzada per l’associació Nou Cicle, coma la UCE, en Maragall ha fet comentaris públics que no solament apunten a la creació del Partit Demòcrata Europeu sinó també a desqualificar una reestructuració territorial d'Europa que atempti contra les fronteres establertes pel Regne d'Espanya.

En els seus discursos Maragall fa trampa, però fixeu-vos que es limita a trampes mediàtiques, gairebé electorals. Podria haver dit que, quan ets Europa ja no són tan importants les formes com s'organitza administrativament el territori d'Europa i, en conseqüència és igual d'estúpid defensar la unitat de l'Estat Espanyol com matar-se per la creació d'un nou estat Català.

Però no, en Maragall no ha dit això, només troba tonta la segona opció, o sigui que no tracta per igual la "sacrosanta" Espanya. En Maragall, per tant, es limita a fer propaganda espanyolista subtil, aquell tipus de propaganda adreçada a la gent que es queda amb els titulars. No li deu interessar gaire l'adhesió dels poquets que llegim més enllà del títol i ens adonem de la desigualtat que fa en els tracte dels conceptes Catalunya i Espanya.

I és que en Maragall presumeix de que no li interessa la tàctica perquè ell és un estratega. La realitat el desmenteix. Quan descarta l'ingrés d'ERC al Partit Demòcrata Europeu però proposa l'entesa amb CDC sap que està col·laborant amb els sectors Convergents que es reclamen socialdemòcrates i que volen trencar amb UDC. L'experiència dels conflictes de CiU amb el Partit Popular Europeu arrel del desembarcament en ell del Partit Popular Espanyol va demostrar que ja pots ser tan fundador com vulguis, que si s'hi apunta un partit espanyol, aquest tindrà més influència per a fer-te fora si no li convens.

Per tant, també en la constitució del Partit Demòcrata Europeu els partits estatals espanyols tindran més pes que els partits catalans. I si el PSOE s'hi apunta no voldrà que dins d'aquest club europeu hi hagi un partit català partidari de trencar Espanya. En la realitat sistèmica dual de Catalunya el festeig de Maragall amb CDC pretén no sols ajudar a trencar CiU (afeblir la dreta) sinó també allunyar el convergents del l'opció independentista de centreesquerra i situar-los permanentment en l'espanyolisme federalista.

I això és perquè sap que abans de la reorganització dels centres a l'estil americà (Partit Demòcrata i Partit Republicà) hi ha pendent que un dels dos projectes nacionals de Catalunya s'imposi: Espanya nació federal composta de pseudonacions o Espanya desapareixent en la seva forma actual d'estat europeu i reorganitzada en forma de quatre estats europeus.

Estic convençut que ERC s'apuntarà a la llarga al Partit Demòcrata Europeu, però això hauria de ser quan Catalunya sigui un nou estat. Fins llavors seria perillós perquè se supeditaria al pes dels partits estatals europeus obligats a donar suport a un PSOE contrari a la divisió del Regne d'Espanya en quatre Estats europeus. En canvi CDC pot caure en la trampa degut a les contradiccions que arrossega per la presència de tant dirigents amb menys patriotisme que ànsies de poltrona.

Desfederem-nos d'Unió !

Desfederem-nos d'Unió !

Corrien els anys 80 i vàries persones vinculades a CiU presumien davant meu de que la Federació constituïa l'alquímia perfecta: un partit de centreesquerra (CDC) amb un partit de centredreta (UDC) que, tot i minoritari estava compensat per un president que era del primer partit encara que amb una ideologia més propera al segon. Deien que semblava el "centre-centre" però que en realitat eren polítics de centreesquerra votats per un electorat de centreesquerra.

La Conclusió és que gràcies a això el centre esquerra català era al poder amb el suport de las masses patriòtiques i també de les elits dretanes (gens patriòtiques) de Catalunya i que, per tant, l'alliberament de Catalunya arribaria xino-xano (molt xino-xano) gràcies al monopoli del poder regional i les contrapartides derivades de la col·laboració amb Madrid. El centreesquerra espanyol federalista de Catalunya (els socialistes) no tenien res a fer gràcies al miracle d'aquesta fórmula alquímica tan perfecta.

En aquella època la revolució encara era possible, però com en les altres experiències revolucionàries, l'objectiu era la conquesta del centre esquerra nacional sota la direcció político-militar de l'extrema esquerra. El somni es va esfumar, com la Unió Soviètica, i més tard seria ERC la que monopolitzaria aquest espai.

No importa, l'objectiu era el mateix. Fos com fos, la qüestió era que l'espai de centre esquerra català estava vacant i se l'enduria qui superés abans les contradiccions. Per això jo els deia als meus interlocutors convergents que, o s'espavilaven a clarificar-se o, si persistien en la idea de l'alquímia, els pronosticava que acabarien com altres aprenents de bruixot, transmutats.

I és que -perdoneu si semblo massa esquemàtic i determinista- els espais polítics van a missa, i quan un altre ocupa la teva cadira perquè tu no hi ets, una de dos, o et trenques i cadascú seu on pot, o et fusiones amb la cadira que et queda.

El que vull dir és que segurament abans una bona part de la població socialdemòcrata amb consciència catalana votava CiU. Però quan en aquest espai ja s'hi ha assentat ERC la població ha començat a diferenciar ambdós partits pels espais que representen. Els socialdemòcrates de CDC deuen pensar que és injust, però poques alternatives tenen que no siguin la dretanització o el canvi de partit.

En una època caracteritzada per un Estatut retallat amb connivència amb el propi secretari general de CDC i CiU, i amb tantes contradiccions, no ja derivades de la ideologia sinó de la manca de recursos econòmico-institucionals, no veig fàcil la possibilitat d'una clarificació ideològica. Em sap greu pels partidaris de trencar la federació, però em temo que el futur el tenen fora de CDC (a ERC).

Segurament algú replicarà en el sentit de que a Europa hi ha una clara distinció entre democristians i lliberals. Però en això jo li dono la raó al Maragall en el sentit de que aquesta divisió ja està demodé. La tendència s'està reduint a dos espais: centre esquerra i centre dreta (que, com ja sabeu, als països on hi ha dos projectes nacionals, es multiplica per dos).

Al-Hurra, Al-Jazira i Al-Arabiya

He aprofitat les vacances per a mirar-me el canal de TV Al-Hurra, que està finançat pels USA amb l'objectiu de competir amb Al-Jazira i amb Al-Arabiya a l'hora d'influir ideològicament en la població de parla àrab. Tot i que ja fa tres anys que funciona, no havia tingut ocasió de veure'l encara.

Havia vist sovint Al-Arabiya quan, durant un temps, estava valorant si estudiar àrab (però ho vaig deixar quan vaig adonar-me que, si no tinc temps per a estudis més necessaris per a mi, molt menys en tindré per als idiomes). Tanmateix vaig poder-lo comparar amb Al-Jazira arrel de les seves emissions en anglès i, en comparar ambdós i haver-se consolidat Al-Hurra, es feia necessari sintonitzar-lo finalment, cosa que he fet aquest agost.

A diferència d'allò que algú pot pensar, si hom s'estrena directament amb Al-Hurra, el format modern, àgil, prou laic en vestuari... no la distingeix de les dues anteriors. Totes tres són perfectament acceptables al seu visionat en territori americà o europeu. Hauríem de pensar que les diferències estaran sols en els continguts? El problema és que no parlo àrab més enllà d'alguns mots que he après de persones marroquines algerianes amb qui m'he relacionat puntualment.

Com tampoc no estic interessat en fer una tesi, sinó que només volia satisfer una curiositat personal, íntima i privadíssima, m'he dedicat a mirar totes tres al mateix temps, per veure si (pel tipus de notícies i les persones que s'hi entrevista) puc pronosticar quina d'elles té més punts per a sobreviure a les contradiccions, en l'àmbit mediàtic, d'aquesta fase regional del capitalisme.

Potser no he explicat el per què de la meva curiositat. Resulta que, arrel dels contactes que he tingut amb persones de parla àrab, així com de les notícies que llegeixo, no tinc cap dubte de que la modernització de la Península aràbiga i el Magrib van a pas accelerat. Aquest procés genera contradiccions doloroses i, per tant, també reaccions socials en l'intent de les classes en lluita pel control polític (és a dir, per a beneficiar-se dels guanys d'aquest procés). En tot cas és un procés íntimament lligat a Europa, i per tant en procés constant d'intercanvi (digueu-li confluència...) ideològica amb Europa.

Ja m'imagino que un procés de reunificació ideològica del territori de l'antic Imperi Romà, després de la divisió provocada per la irrupció de l'Islam, és per definició un procés que pot durar uns altres mil anys. Però coses més estranyes hem vist només en el darrer segle.

En tot cas observo que Al-Hurra, malgrat estar pagada pel Congrés dels Estats Units d'Amèrica, fa continus gests d'identificació amb Europa (i això que la societat americana és més tolerant a la religió que no pas la laica Europa).

Però és que també observo el mateix en Al-Jazira i també ho fa Al-Arabiya. Compte! No m'estic referint a adhesions polítiques (sempre tàctiques i que podrien estar determinades per qui envia més diners, Brussel·les o Washington). No. Em refereixo més aviat a una certa identificació social i cultural.

Tanmaneteix, l'idioma és fonamental, per tant havia d'acabar contrastant-ho amb tres persones (coneguts que parlen àrab) alguna dels quals no havia vist cap de les tres TV. Després de fer-ho m'han comentat que, si bé la televisió pro-americana manté programes especials dedicats íntegrament als drets de la dona (i que aquests programes semblen un dels fonaments ideològics de la cadena) tampoc les altres dues cadenes no es caracteritzen per justificar el contrari. Es a dir, la proclamació dels drets de la dona deuen ser un dels puntals que justifiquen el finançament americà de la cadena, però tot i això, les persones que he consultat em confirmen la meva percepció en el sentit de la gran similitud entre les tres, encara que també m'assenyalen com es nota que serveixen a interessos diferents.

No dubto que aquesta percepció pro-europea té a veure amb el fet que, actualment, el Nord i el Sud del Mare Nostrum és un espai on la població es belluga sense gaire percepció de fronteres. És clar, no tota la població. Sinó no hi hauria el drama de les pasteres. Però sí per les classes mitjanes en ascens que tenen el seu origen probablement en immigracions precàries anteriors.

Precisament la setmana passada parlava amb un noi de Tunísia que em deia que segurament se sentia més europeu ell (i molts magrebins com ell) que la majoria dels barcelonins, donat que es desplaçava entre Sevilla, Rabat, Alger, El Caire, Istanbul, Frankfurt, Paris, Londres i Barcelona sense percebre altres diferències que allò que ell anomena "les folklorades" (diu que percep més diferències quan arriba a l'estat espanyol que no pas entre Marroc i Alemanya, i que això és degut només a la dificultat que hi ha aquí per a que l'entenguin en anglès).

En fi, els grups en lluita pel poder, dins els països àrabs, encara agitaran durant molt de temps la bandera religiosa i tota mena d'estratègies, terroristes i de les altres, per aconseguir el suport de les masses, ferides per les reconversions de la modernització, en el seu combat per derrocar els actuals governants o per a mantenir el poder; però difícilment els promotors de cadenes de televisió faran productes que xoquin frontalment contra els seus clients, sinó que, ni que sigui amb resistències teledirigides, al final sempre acaben adaptant-se als gustos de la població. I pel que fa a la clientela d'aquestes tres cadenes de televisió, la veritat és que, encara que cada una de les tres cadenes de televisió esmentades, Al-Hurra, Al-Jazira i Al-Arabiya, serveix a grups diferents en la lluita pel poder (per l'adhesió de les masses), en canvi no veig pas que apel·lin a grans diferències en el model de societat, un model de societat que, insisteixo, es fa evident que tendeix, a la llarga, a la secularització a l'estil de Turquia, així com a la fusió amb Europa.

Força Dragons

Falten 5 dies per a que sonin els Segadors davant la Reina d'Anglaterra, així com l'Estaca i els crits de "catalans, catalans!

http://catalansdragons.com/

Els "Catalans Dragons" jugen el proper 25 la final de la Carnegie Cup (antiga copa d'Anglaterra) i si la guanya serà el primer equip no anglès de la història que ho faci. Al mític estadi de Wembley hi soranan Els Segadors i l'Estaca així com el crit de "catalans catalans" amb què l'afició anima als seus jugadors.

Força "Dragons"

Fixa't bé, algú amaga quelcom, algú no és allò que aparenta

que va bé escriure un conte, sense tenir en compte ni estils ni puntuacions, per a distreure algunes molèsties de la vida moderna. Ara mateix són les cinc de la matinada del dia que torno a la feina després d'haver acabat un mes de vacances. Per què no podia haver dormit fins les vuit? Doncs no, m'he hagut de despertar a les cinc. Donat que ja no puc tornar a agafar la son i que és mala hora per coses més productives, com estudiar, em poso a escriure un conte fins les set que m'hauré d'activar.

--------------------

Fixa't bé, algú amaga quelcom, algú no és allò que aparenta

En una fracció de segon notava com tota la seva vida s'havia capgirat. Era com si hagués tingut un accident gravíssim però sense que hagués passat res. Només era una sensació que no sabia explicar, però sabia que havia percebut el perill i que tenia els minuts comptats.

Encara va tenir temps, en una fracció de segon, de fer el dol per la pèrdua de totes aquelles il·lusions que havia posat en la relació romàntica que acabava d'estrenar amb en Jordi.

Havia pujat al metro a l'estació de Passeig de Gràcia. Li agradava aquesta línia de metro perquè son vagons lluminosos i amples, i els passatgers tenen majoritàriament un aire simpàtic.

Havia donat una ullada general als passatgers en el moment de pujar, amb l'únic objectiu de cercar un seient buit, l'havia trobat i s'hi havia assegut. Però en aquell moment sabia que, d'alguna manera inconscient, en quelcom que havia vist en aquelles fraccions de segon, havia detectat el perill. Un perill de mort imminent que segurament es materialitzaria al finalitzar el trajecte. Potser tenia una possibilitat però aquesta depenia d'identificar l'amenaça.

Notava que havia après a preparar-se per aquest moment des de petita, però no en va ser conscient fins que el seu pare, durant els dos minuts que va durar la seva agonia, l'hi va revelar , esquemàticament però clara, la realitat de la seva vida.

Criada de petita a El Caire, de pare libanès, va viure entre els quatre i els deu anys a Ciutat de Mallorca. Després va anar a viure a Istanbul.

El dia 1 de maig de 2003 van despertar-se amb la notícia del terrible terratrèmol que havia fet una terrible matança a Bingol. Més sorprenent, si és possible, va ser l'anunci del pare, després d'atendre una trucada telefònica, de que se n'anaven immediatament cap al lloc del desastre.

Quan estaven arribant el pare va fer-la baixar del cotxe, no sense abans dir-li:

- Recordes com sempre et preguntava pels mínims detalls dels teus companys d'escola? I com vaig animar-te a adaptar-te a tot arreu on hem viscut fins a confondre't amb l'entorn?

Li va sorprendre un comentari tant enigmàtic, però sobretot que definís de forma tan precisa aquelles manies que eren tan típiques del pare.

Doncs, -va dir el pare- vull que et quedis entre la runa i que aparentis ser una veïna afectada. Després vindré a buscar-te.

Confosa com va quedar-se, no s'atrevia a protestar en mig de les circumstàncies tant espantoses de l'entorn i la cara greu del pare. El cotxe va girar pel revolt i va veure com s'anava allunyant. Al següent revolt s'aturava de sobte. Tot i la llunyania havia vist que alguna cosa havia passat i va córrer cap al cotxe.

Quan va arribar la gent del carrer també s'havia apropat a veure què passava. El vidre del cotxe estava trencat i s'hi veia clarament un forat de bala a mig, i el pare tenia tot el pit ple de sang. Ella se li va adreçar però el pare li va respondre en català:

- Fuig el més lluny que puguis! Crec haver ocultat prou la teva existència com a filla meva però quan obrin els arxius soviètics, per a tancar la meva fitxa, ho sabran. No tens més de dos o tres dies per a desaparèixer. Pren aquesta maleta!

- No ho entenc! No ho entenc! -va cridar ella desesperada i terroritzada.

- Parla'm en català! -li respongué el pare amb dificultat-, així no ens entendrà ningú, ...és per això que vaig voler que l'aprenguessis perfectament de petita a Mallorca. Escolta'm bé, no hi ha res a fer, ja no tinc opcions. Vaig treballar pels soviètics i pels americans i llavors era un home respectat, però després vaig haver de negociar amb drogues i fins de matar a sou dels senyors mafiosos sorgits de la guerra freda. Avui m'han enganyat, m'han fet creure que anaven a liquidar-me i que venir al lloc del terratrèmol seria una bona via d'escapament. Es tractava de tot el contrari, m'han fet anar a un lloc on fos fàcil liquidar-me perquè no sabien on estava vivint però en podrien reconèixer arribant a un lloc com aquest.

Va aturar-se estossegant sang i, després d'aconseguir prou aire, va continuar:

- Qui m'ha enganyat deu haver estat comprat pels uns o pels altres. L'únic que volen amb la meva mort és evitar que mai pugui explicar coses del passat, i ara et buscaran a tu.

- Però si jo no sé res! -va cridar amb cara de no poder creure aquell malson.

- Però ells no ho saben segur, -respongué el pare- i no s'arriscaran. Serà més fàcil liquidar-te i assegurar-se'n. Corre! Fuig i amaga't per sempre! -va poder dir amb un darrer esforç abans de caure-li el rostre damunt l'espatlla ensangonada.

Terroritzada, va prendre la maleta i va fugir fins que va trobar un racó per a centrar-se. Dins la maleta hi havia molts diners i també documents falsos, tant d'ella com del pare, així com indicacions precises d'anar-los destruint a mesura que anés travessant fronteres.

Quan va arribar a Barcelona el seu aspecte s'havia transformat radicalment. Durant els quatre dies anteriors que havia estat a París havia canviat tot el seu vestuari fins convertir-se en tot el contrari de la noia discreta que havia estat a Istanbul. Un parell d'ensurts que va tenir prop del Sena, quan va creure que algun dels turistes que s'hi arreplegaven, l'havia reconeguda i la seguia, van empènyer-la a fer un canvi radical de mentalitat. Realment se sentia una noia diferent. Va dir-se a si mateixa que quan arribés a Barcelona hauria esborrat totes les pistes. Però, per si de cas, també va jurar-se que no abaixaria mai la guàrdia.

Malauradament quatre anys més tard se sentia absolutament fora de perill. S'havia fet passar per una estudiant mallorquina mentre feia esforços per perdre l'accent illenc i així poder fondre's millor en la massa barcelonina. Era estimada pel veïnat del seu carrer d'Hostafrancs, havia cedit a l'amor i només feia dos dies que s'havia compromès amb un xicot que treballava de mecànic. Precisament l'hi agradava pel fet de ser un típic i tòpic mecànic, perquè els dissabtes jugava al fútbol, però sobretot perquè no tenia família i havia acceptat que viurien junts sense papers pel mig.

Ara tenir clar que no solament no arribaria al matrimoni sinó que ni tan sols arribaria a sortir viva del metro.

Va aconseguir reunir prou sang freda i es va sorprendre de que el seu cor ja no bategava tant desbocat. Fins va voler creure que potser tot havia estat una neura, una fantasia, potser fins i tot un trastorn mental sobtat, i que la seva vida era tant segura com ho havia estat el dia anterior.

Amb un tímid esguard va donar una ullada al vagó. Gairebé tothom tenia un aire festiu i despreocupat. L'únic amb cara seriosa era un home xinès, i tampoc no li donava cap sensació de perill. La majoria eren parelles que es miraven amb amor o diversió. Va pensar que l'executor, si existia i era un d'ells, hauria de ser massa bon actor, però tot i així va posar-se a mirar tothom amb més deteniment, com l'hi havia ensenyat el pare de petita.

El primer que va notar la va fer ajupir el cap novament en un acte defensiu. Havia notat que la majoria de les veus que sentia eren eslaves. Tanmateix una mirada més atenta va convèncer-la de que, tot i que la casualitat hagués concentrat un bon nombre d'immigrants i de turistes de l'est prop d'ella, tots ells eren els que menys aspecte sospitós tenien. Una noieta es petonejava amb el seu xicot i li deia tendreses en rus però amb cara d'estar farcida d'alcohol i de no veure ningú més al vagó que la seva parella.

Degut a la intensa calor del carrer gairebé tothom vestia escassament. Si algú se sortís de la norma potser seria qui li havia activat el sentit de perill, la sensació de que alguna cosa no quadrava del tot en l'entorn. Però no, i ningú amb pantalons curts i cara de babau podria ser l'assassí.

Va fixar-se amb les marques: cicatrius que indiquessin històries traumàtiques, tatuatges...

L'home del costat tenia uns punts tatuats a la ma. Una mirada més global va fer-la adonar que l'home era, de ben segur, un ex-presidiari; però, tanmateix, no li transmetia cap sensació de perill perquè es notava que havia caigut en la marginalitat de la subsistència miserable i l'alcoholisme. No el creia capaç ni d'aixecar la veu, i molt menys un ganivet.

Un noi fornit, que s'amagava darrera el gruix de la gent, lluïa un entramat de tatuatges a l'espatlla i l'esquena que li donaven un aire agressiu, però va sentir-lo parlar i s'expressava amb un català massa pagesívol per a creure que pogués ser un sicari encarregat de matar-la.

Novament li va passar pel cap la possibilitat de que tot era com ahir i que estava segura, que potser havia patit un trastorn...

De sobte una mirada es va creuar amb la seva. La sang se li va glaçar a les venes. Una de les noies que estaven dempeus petonejant-se amb la parella l'havia mirat amb ulls d'intel·ligència. Va ser només un instant, una fracció, però estava clar que no podia ser ningú més. Va sentir com el noi parlava a la noia en anglès. El noi era sens dubte un turista i anava molt begut, i de sobte s'adonà que el seu físic era menys atlètic que el de la noia. Era una parella difícil, però en canvi el noi era ideal per a deixar-se portar com un ninot per una noia força més guapa del que ell sabria lligar. Era ella! No hi havia cap dubte!

Ja no podia apartar els ulls de l'esquena de la rossa. Així, va adonar-se fàcilment de que aguantava la bossa amb la ma dintre una butxaca de la mateixa. Segurament estava empunyant una arma; la noia podria disparar-li i, alhora, tirar el noi a terra en obrir-se les portes, per a fugir aprofitant la confusió, i perdre's entre la gernació fins sortir a l'exterior on canviaria d'aspecte en un no-res.

Va maleir-se per haver renunciat a aconseguir una pistola durant el primer any a Barcelona. Havia tingut por de que, si algú detectava l'arma per atzar, seria detinguda per la policia, i ja podria donar-se per descoberta.

Novament va imaginar que si es tractava d'un error i hagués tingut una pistola podria donar-se el cas que matés una innocent, i en aquest pensament va assaborir novament el desig de que tot fos una confusió dels sentits. Però no, estava segura d'haver percebut quelcom que no era en realitat allò que aparentava.

Va tornar a mirar fixament tothom. Aquesta vegada, sense perdre de vista la principal sospitosa, es va centrar en tots aquells que abans no li havien inspirat cap recel. Cares de mestresses de casa vestides i maquillades com mai no ho faria una assassina. Homes amb aspecte nyicris, panxuts de mirada extraviada absolutament inofensius. Únicament hi havia un home fornit i ros, d'uns cinquanta anys, amb el pit de la camisa descordat i amb un barret de cowboy que s'obria pas pel vagó acompanyant una dona molt ben vestida en l'estil clàssic. Estava clar que eren estrafolaris, però la parella tenia química malgrat l'absurd del conjunt que feien, no podien ser els dolents.

Novament fa focalitzar l'atenció en la noia. No tenia cap dubte de que era ella. Les seves mans van trobar la llima d'ungles dins la bossa. Va planejar un cop fugaç, que era la única cosa que podia salvar-la, una ganivetada de la petita llima just al coll sense pensar-s'ho més i després ja s'espavilaria per a fugir. Sabia que la dona debia tenir, no gaire lluny, un col·laborador que la perseguiria, però al menys tindria una oportunitat.

Al moment d'aixecar-se per a donar el cop, la ma del pobre home que tenia al costat va subjectar-la dissimuladament. La seva reacció d'autodefensa, de forma incomprensible, va anar minvant, en comptes d'allò que seria lògic. Una nova mirada li va confirmar que els punts tatuats a la ma eren pintats, però la veu que li deia que dissimulés era tranquil·litzadora, era una veu que li parlava en l'idioma i en el to que li havia parlat sempre el pare quan vivia. Només podia ser el pare!

Estava paralitzada, com embriagada en una sensació s'extrema confusió. El temps semblava aturat, podria haver passat molta estona en aquell instant. Tornava a dubtar dels seus sentits però la mirada del marginat va fer-la adonar que no corresponien a la resta del seu aspecte, eren més vius i desperts.

Se li va acostar a l'orella i li va xiuxiuejar:

- Un supervivent de la guerra freda no s'elimina tan fàcilment. Encara que quan vaig rebre el tret volia morir per por de que em fessin cantar sobre la teva existència i el teu parador. Però vaig tenir sort i va passar un metge en aquell moment, conscient de que cap ambulància arribaria a temps, va arriscar-se a dur-me en el cotxe fins on poguessin atendre'm. Jo encara tenir una pistola i diners per a convèncer-lo de que m'ajudés a desaparèixer. Quan vam arribar a Ankara també hi tenia prou contactes i recursos com per a amagar-me de forma prou confortable fins guarir-me i poder sortir del país. He trigat a aterrar a Barcelona per tal de confondre els meus enemics i finalment t'he buscat discretament disfressat d'indigent.

Tampoc llavors va sentir-se com pensava que tocava sentir-se un moment com aquell. Va pensar que, en comptes de la distensió i la sensació de que havia acabat el malson, la història podia acabar amb pare i filla morts per la noia del darrera, convertida en executora d'un final implacable dictat pel destí. Va girar la cara instintivament, amb por, i va veure la noia que se li atansava. Indubtablement venia cap a ells. Va intentar arribar a la llima d'ungles de la bossa en un darrer i desesperat esforç al temps que cridava embogida, tant que totes les mirades del vagó se li adreçaren encuriosides. El pare, però, l'agafava amb força mentre li deia:

- No tinguis por, ambdós son amics meus. M'alegra veure que has mantingut els sentits entrenats per a distingir qui no és allò que aparenta, però ara hem de fugir ràpidament perquè hem cridat l'atenció de massa gent i de les càmeres de vigilància, i t'asseguro que l'enemic no trigarà ni tres dies a identificar-nos. Demà hem d'estar molt lluny de Barcelona, i d'Europa, i tornar a començar.