De vius pensàvem que no perdríem el temps pensant en segons què, i sense adonar-nos ens trobàvem determinats com titelles. De sobte tothom s'emparellava i començàvem a anar a casaments i a celebrar els nounats. Vint anys després tocava anar als enterraments dels pares i dels pares dels amics. I passat un altre quart de segle començaven els funerals dels amics, tot esperant el propi. Es llavors quan apareixia aquell pensament dolorós: també davant de les meues despulles es pronunciaran les bajanades que he escoltat en tants altres enterraments? L'atrezzo i els mots, i les altres martingales que han acompanyat el comiat de molts d'aquests finats, està a les antípodes de tot allò que creien, de tot allò que eren!
Vaig pensar que si jo ho volia evitar m'hauria d'espavilar! Per una banda, és evident que un cop morts res no importa, però també és cert que pensar com serà allò que afectarà el record que tindran els que ara són família i amics fa que la vida sigui més agradable. I més en el meu cas, que sempre havia valorat molt el riure, les conviccions i marcar la diferència. Així doncs, vaig voler deixar organitzat, de forma clara i precisa, com hauria de ser el meu funeral. Els discursos glosant records personals acostumen a exagerar però sempre van bé. Malauradament no sempre poden evitar que qualsevol desaprensiu ens faci passar per políticament correctes aprofitant el dolor i la guàrdia baixa dels qui ens han perdut. Per tant, s'imposava concretar quins trets m'identificaven en vida a part de la família i els amics.
En primer lloc havia de ser coherent amb mi mateix. Què m'havia caracteritzat en vida? La militància política en l'esquerra patriòtica feia obligada la presència de banderes independentistes i de la bandera roja. Però no sabia si em mereixia que sonés La Muixeranga, perquè és un honor dels millors lluitadors, o siga que això ho deixaria a valoració dels meus successors. En tot cas haurien de sonar, al menys, estrofes dels Segadors i de la Internacional. També, tants anys de sindicalisme i de professió, requeririen que els costos del funeral anessin a càrrec, per conveni, d'alguna assegurança de l'empresa i de la seguretat social. Però això també va requerir supeditar-ho al resultat dels posteriors, i darrers, anys d'activisme.
I finalment, donat que he estat naturista gairebé des del primer cop que vaig veure una platja, d'adolescent, la cerimònia mortuòria no podria ser res més que nudista. En aquest punt hi havia un conflicte d'interessos: ateisme , tolerància, humor... Malgrat l'ateisme amb què m'ha obsequiat la intel·ligència sempre he tolerat les persones religioses i supersticioses. Algunes d'elles es creuen amb dret per saltar-se la llei i la decència per tal de sentir-se complidors dels rituals que els garantiran el paradís... I jo soc prou tolerant si el riure s'ho val... Que em disculpin els altres puristes ateus, com jo mateix, però puc afirmar, ara que estic ací, de cos present i amb els peus per davant, en la càlida companyia dels meus estimats, que m'estic aguantant el riure, fent esforços per no desvirtuar la imatge que s'espera d'un cadàver perquè, recordant allò que en García Lorca anomenava "mort de perfil", penso que el millor punt final haurà estat, precisament, aquest ofici en què ningú hi creu, presidit per un capellà en pilotes.
Vaig pensar que si jo ho volia evitar m'hauria d'espavilar! Per una banda, és evident que un cop morts res no importa, però també és cert que pensar com serà allò que afectarà el record que tindran els que ara són família i amics fa que la vida sigui més agradable. I més en el meu cas, que sempre havia valorat molt el riure, les conviccions i marcar la diferència. Així doncs, vaig voler deixar organitzat, de forma clara i precisa, com hauria de ser el meu funeral. Els discursos glosant records personals acostumen a exagerar però sempre van bé. Malauradament no sempre poden evitar que qualsevol desaprensiu ens faci passar per políticament correctes aprofitant el dolor i la guàrdia baixa dels qui ens han perdut. Per tant, s'imposava concretar quins trets m'identificaven en vida a part de la família i els amics.
En primer lloc havia de ser coherent amb mi mateix. Què m'havia caracteritzat en vida? La militància política en l'esquerra patriòtica feia obligada la presència de banderes independentistes i de la bandera roja. Però no sabia si em mereixia que sonés La Muixeranga, perquè és un honor dels millors lluitadors, o siga que això ho deixaria a valoració dels meus successors. En tot cas haurien de sonar, al menys, estrofes dels Segadors i de la Internacional. També, tants anys de sindicalisme i de professió, requeririen que els costos del funeral anessin a càrrec, per conveni, d'alguna assegurança de l'empresa i de la seguretat social. Però això també va requerir supeditar-ho al resultat dels posteriors, i darrers, anys d'activisme.
I finalment, donat que he estat naturista gairebé des del primer cop que vaig veure una platja, d'adolescent, la cerimònia mortuòria no podria ser res més que nudista. En aquest punt hi havia un conflicte d'interessos: ateisme , tolerància, humor... Malgrat l'ateisme amb què m'ha obsequiat la intel·ligència sempre he tolerat les persones religioses i supersticioses. Algunes d'elles es creuen amb dret per saltar-se la llei i la decència per tal de sentir-se complidors dels rituals que els garantiran el paradís... I jo soc prou tolerant si el riure s'ho val... Que em disculpin els altres puristes ateus, com jo mateix, però puc afirmar, ara que estic ací, de cos present i amb els peus per davant, en la càlida companyia dels meus estimats, que m'estic aguantant el riure, fent esforços per no desvirtuar la imatge que s'espera d'un cadàver perquè, recordant allò que en García Lorca anomenava "mort de perfil", penso que el millor punt final haurà estat, precisament, aquest ofici en què ningú hi creu, presidit per un capellà en pilotes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada