dissabte, d’octubre 06, 2007

La incultura de la bona gent espanyola.


Per fi entenc el per què de l'obsessió d'alguns espanyols, en concret d'aquells que podríem qualificar de "bona gent" o "gent dialogant, considerada, raonable..." per mantenir el dret d'opció del seu idioma a casa nostra, és a dir, sense que se'ls pugui obligar a aprendre el nostre i sense que se'ls pugui exigir el seu coneixement en unes oposicions públiques o en qualsevol altre àmbit.
Ahir vaig estar sopant al Restaurant Sala Vivaldi del carrer Llançà. En un ambient agradable, bon menjar i bona música, el fet de semblar un bar d'immigrants, atesa la marginació absoluta del català en la presentació i l'actuació musical, va propiciar un debat amè entre alguns dels que formàvem part d'un nombrós grup de comensals. Inevitablement va sortir el tema del greuge per part d'alguns espanyolistes (d'aquell migrat percentatge que acaba votant el partit d'en Boadella).
Després de donar-hi moltes voltes em va sorprendre que els que abanderaven tals postures no ho feien pas apel·lant al dret de conquesta (del tipus: "de moment Espanya us domina i per tant heu de passar pel tub") però tampoc no acceptaven solucions paral·leles (vaig dir: "si voleu l'espanyol aquí, atès el nombre d'immigrants espanyols que heu vingut, accepteu també que sigui oficial l'àrab a Madrid") ni s'escudaven en la legalitat (allò de que "la llei només parla de l'espanyol i del català, no pas de l'àrab").
En què es basaven, llavors? Doncs resulta que estaven convençuts que l'espanyol s'ha parlat sempre a Catalunya! Compte, que no estic parlant de gent amb nivell cultural baix, sinó tot el contrari.
Estem ben arreglats si gent intel·ligent creu que l'espanyol i el català eren usats indistintament i general a casa nostra abans de mil vuit-cents.
Això m'ha fet recordar un altre català que vaig sentir a la ràdio fa anys, en aquells programes on truca gent, que també deia que, encara que el català hagués nascut a Catalunya, des de l'edat mitjana català i espanyol van desenvolupar-se conjuntament a Catalunya, de la mateixa manera que l'espanyol va desenvolupar-se en zones basco parlants.
No se m'acut altra explicació que la ineficaç transmissió cultural dels mitjans de comunicació públics a casa nostra. Suposo que tanta cautela i tanta por d'ofendre el gran pare blanc de ponent acaba passant factura.

1 comentari:

Eleuteri Qrim ha dit...

Naturalment, tots sabem com s'infiltra el castelladre a Catalònia. Els "mestres" qui teníem els anys cinquanta eren falangistes retirats de l'exèrcit; si deies un parell de paraules en català et fotien un mastegot que t'esmaixellaven. Quantes vegades tornàvem plens de sang perquè se'ns "escapaven" els mots catalans. Només hem de fer una cosa, tantost ens sigui possible: imposar una prohibició total del castelladre que duri "només" tres-cents anys, que és justament el que dura la vil imposició de la llengua forastera. De fora venien i de casa ens treien.