Mohammed versus Antonio

Mohammed és paleta i Antonio també, ambdós han quedat en atur degut a la crisi que ens afecta i ambdós cobren el mateix sou que, per cert, gairebé dobla el meu. L'esposa d'Antonio fa neteja domèstica i la de Mohammed també. Ambdós tenen fills petits i han vist com s'ha desbordat la seva hipoteca deixant-los en la pobresa i la incertesa de poder mantenir un sostre. Ni Mohammed pensa tornar a Tanger ni Antonio pensa tornar al seu poble de Sevilla. L'única diferència és que aquest Mohammed genèric, idèntic a molts que he conegut, s'està bellugant de forma frenètica buscant qualsevol tipus de feina, fent gestions per a embarcar-se en un negoci, treballant a estones en treballs agraris, ajudant a descarregar els camions que fan el repartiment pels comerços del barri, oferint-se a tots els tallers i fabriquetes ...però compte! de moment rebutja qualsevol sou que no dobli el meu. En canvi l'Antonio genèric no es belluga gaire; creu equivocadament que l'altre troba feines perquè les accepta a un preu indecent i ell no està disposat a passar per això, i quan veu que la família se'n ressenteix s'excusa amenitzan-los amb un discurs xenòfob contra l'altre. Suposo que és la història de les civilitzacions, els més forts han fet el gran viatge, que també els ha enfortit, i conserven l'empenta, però els seus fills, o aquells que ho van immigrar de xics i han crescut estables, s'han afeblit fins a nivells molt depenents.

Russos, Ossets, Abjasos i catalans

En Jaume Renyer veu l'augment de l'estatalisme en la ressolució del conflicte Osset.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/104730

Sigui com sigui al final Russia ha reconegut l'aspiració independentista d'ambdós països i tant als abjasos com a ossets això és més important que no pas els interessos que hagin orientat la política russa al respecte. Per part catalana allò que hem de mirar és com desaprofitem l'oportunitat de donar a conéixer les nostres aspiracions quan això tindria força ressó. Els parlamentaris catalans han perdut l'oportunitat de recolçar els gest rus d'evitar el genocidi osset, han perdut l'oportunitat d'una declaració de la cambra catalana -el parlament català ja ha fet altres gests simbòlics de sobirania- condemnant l'agressió georgiana i també han perdut l'oportunitat de fer declaracions públiques en suport del reconeixement que han fet els russos de la independència d'ambdues repúbliques.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Volem ser com Putin

Putin salva un equip de televisió rus de les urpes d'un tigre

Ningú no deia que volia ser com na Putina però tant els adolescents com les adolescents cantaven no fa gaire per les estepes que volien ser com Putin. Això només pot estranyar a esquerranistes i a utòpics d'aquells que acàben votant moderat, perquè no és cap secret que hi ha necessitats psicosocials bén arrelades al poble, necessitats que l'enemic atribueix a una invenció dels partits, però que els partits només apel·len a elles per declarar-se'n defensors i guanyar-se el vot. Això no seria bén bé populisme, populisme en seria l'exacerbació indecent. En tot cas els russos (el poble, no els polítics) de dreta i d'esquerra necessitaven sentir-se herois identificant-se en un dels seus símbols, el seu líder Putin. De fet no és gaire diferent d'allò que fan els espanyols amb el futbol.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Carta oberta a Jordi Pujol

Víctor Alexandre

La lectura del bloc de Victor Alexandre em sembla una manera sana d'iniciar setembre.

http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/carta_oberta_a_jordi_pujol.html

Reflexions de Narbona a Barcelona: els “anti” sí que ens defineixen.

Per fugir de l’onada de calor africana hem fet vacances a les platges de Narbona. Són genials perquè estan a dues hores de BCN per autopista, són hipernetes, la gent és hipersimpàtica i educada, sense la cutrada hispànica, s’hi està tranquil perquè ningú crida, ni tan sols els nens parlen alt, els serveis són d’altíssima qualitat, amb l’avantatge principal de que d’estada és molt més barata que aquí, al menys per als mileuristes com jo (ja imagino que els rics tenen avantatges incomparables a la Costa Brava; també que els guiris espanyols, amb els seus problemes monoidiomàtics, ni se’ls acudeix anar a França; i que a molts guiris francesos els surt més barata la borratxera a l’Empordà).

Ja és habitual que els catalans tendim a sentir-nos com a casa quan som a França o a les seves colònies i, com era d’esperar, estava petat de catalans, de tal manera que he sentit prou converses com per nodrir les reflexions que segueixen.

En primer lloc, abans de sortir de Catalunya per les Corberes havíem estat un parell de dies per Prada, Elna, Cotlliure, Argelers i Perpinyà i ja he hagut de sentir comentaris idiotes i derrotistes de l’estil: “...està tot perdut aquí, ningú parla català...!” Aprofito per respondre’ls ara i aquí: “escolti, senyor, que jo vaig estar tres quarts d’hora plantat al mig de Barcelona fins sentir algú que no parlés espanyol, i allò que vaig sentir no m’atreveixo a qualificar-ho tampoc de català (...va, Jordi, puja de l’acera, per favor!...) i amb això no dic pas que tot estiga perdut a Barcelona, i tampoc no ho puc dir d’aquí dalt després de veure per la televisió francesa abans d’ahir un partit de rugbi dels Catalans”.

El pitjor ho he escoltat a Narbona mateix. A mi em parlaven en català fins i tot els cambrers de l’hotel (un terç parlava català i els altres ho entenien perfectament). Als altres catalans no. Per què? Doncs perquè aquestes tres famílies catalanes, que podrien haver-se expressat en català, i que vaig veure que sabien parlar també francès, i que a més podien defensar-se en anglès... s’adreçaven als cambrers en espanyol. Que potser eren sociates? Doncs no, va coincidir que les tres es dedicaven a fer apologia de CiU (deu ser un procés inevitable derivat de comparar allò que es veu a l’estranger amb la pròpia realitat i aprofitar per malparlar del Zapatero, del Montilla i per a glorificar el Pujol i el Mas) i apologia “...de les expectatives medallistes que tenim els espanyols a les olimpíades!”

La Festa del Comerç de Narbona és una gran fira per tots els carrers de la ciutat. Colpia molt negativament la gran quantitat de banderes espanyoles amb el toro estampat a moltes de les parades. Però encara era pitjor veure joves amb la bandera espanyola per capa i els colors espanyols pintats al rostre (estic parlant d’abans d’ahir). Però... que sou espanyols? No, som francesos, mais nous sommes fiers de l’Espagne et de ses couleurs!

Tot plegat m’ha fet recordar com som de reactius i com la nostra supervivència nacional té més a veure amb el desprestigi de l’ocupant que no pas amb les nostres qualitats com a poble. En conseqüència, quan creix el prestigi espanyol (per causa de l’esport –dels nostres esportistes per a glòria dels nostres ocupants- o per la modernització d’Espanya gràcies als diners robats als catalans) disminueix la consciència catalana entre els barcelonins i es reforça l’espanyolitat fins i tot entre els francesos).

En la mentalitat francesa la superestructura administrativa estatal determina la nació i els “paysans” o els “pays” no són gaire importants més enllà d’allò folklòric. Des d’aquest punt de vista no pots apel·lar a una nació (estat) inexistent (encara). Per tant, els catalanistes esdevenen, als seus ulls, uns apàtrides (d’estat) perquè l’essència d’una manca de vitalitat catalana depèn de les pujades i baixes de prestigi de l’ocupant, a més que els independentistes catalans no som precisament folklòrics com la gent de Perpinyà, sinó que ens definim com a revolucionaris i en contra de l’espanyolitat, que no ens agrada i que, a manca d’un estat català, ens canviaríem per qualsevol altra nacionalitat (estat), potser l’anglesa, potser qualsevol altra d’europea i civilitzada.

Reforçant aquest mateix tema va ser graciós veure les cares dels espanyols que en la passada Eurocopa ens deien: “...bé, voleu seleccions catalanes, però com no és el cas, no teniu altre remei que recolzar la selecció espanyola...” i nosaltres els dèiem que no, que recolzàvem Rússia o Alemanya ...i els espanyols no ho entenien. Potser també al seus ulls som apàtrides! En tot cas penso que ja és això, que no ens importa tant sentir-nos-en.

Com estava d’equivocat en Joan Ballester i Canals quan va escriure, abans de morir, aquell article on deia que “els anti no ens defineixen”! Ja em vaig empipar quan el va escriure i hi he pensat molt sovint, tip de que sempre ens toqui a nosaltres fer renúncia d’allò que ningú no demana als antifeixistes, als antifranquistes, als antiimperialistes, etc.

En fi, aquest ha estat el fil de les meves reflexions mentre conduïa per l’autopista La Catalanne i, sobretot, rebent la bufetada cultural que suposa passar la frontera de la Jonquera, on potser veiem ja cartells bilingües però on també les petjades de l’ocupant són ben patents.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Obama ...mande?

Estava senguint el discurs pronunciat per Obama a Berlín davant de la joventut europea i només podia pensar com hauria estat el mateix acte a Barcelona. La resposta a les magnètiques paraules de l'orador eren massives per part dels 200.000 seguidors de l'acte. A Barcelona em temo que la gent hauria respost: ....mande? ...lo cualo de qué? Em temo que tenim dos greus problemes idiomàtics, ni tenim el català necessari per a ser dignament catalans ni l'anglès necessari per a ser dignament europeus.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

L'heroica lluita d'els Mossos d'Esquadra contra els CAT de les matrícules dels catalans

El dia que es despertin convençuts d'estar imbuïts de dignitat els diputats o els dirigents d'ERC, i potser també aquells d'ICV, de CiU i fins del PSC que se senten malament quan els manen mirar cap a un altre costat, podrien demanar públicament que s'aclareixi qui és l'últim responsable de que els Mossos d'Esquadra multin els ciutadans que porten el cat o de que no se sancioni als Mossos que pel seu compte se signifiquen en la creuada contra els nostres símbols.

Precisament per dignitat algú de la Generalitat hauria de proclamar la consigna d'aplicar la tolerància (o tenir el pebrots de dir que a partir d'ara no hi haurà tolerància) per aquesta estupidesa de la persecució d'enganxines catalanes més pròpia de la policia franquista.

En cas contrari potser caldria iniciar una campanya política en contra del conseller del govern català responsable dels mossos.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

http://www.radiocatalunya.ca/noticia/8640/

Notícies
PORTAR EL "CAT", UN DELICTE ? 16.07.2008 - 13:37
"Portar el CAT, un delicte?" Dissabte 12 de Juliol a la matinada, el meu germà fou aturat per una patrulla dels mossos (un furgó i un cotxe) a l’entrada d’Aiguafreda - El Montanyà (venint direcció Vic). El meu germà es pensava que l’aturada dels mossos seria per revisar el permís de conduir , els cinturons de seguretat, o un control d’alcholèmia, doncs, oh sorpresa!, perquè el motiu de l’aturada va ser per portar tapada la E d’Espanya de la placa amb el CAT. L’agent, li va dir que o treia l’adhesiu o l’immobilitzaria el vehicle; el meu germà ho va intentar, no obstant, i veient- que no es podia treure, se li va posar finalment una multa de 92,86 euros, com si hagués comès un gran delicte de trànsit. Quin va ser el motiu de la sanció? Doncs infringir l’article 49.1 del RGV (Reglament general de vehicles). El fet denunciat pel mosso és literalment: «circular amb el vehicle amb les plaques de matricula que no són perfectament visibles o llegibles (s’observa un adhesiu blau a la placa davantera i a la posterior)». Si l’objectiu d’una bona visibilitat i llegibilitat de les plaques, és la identificació del vehicle i per tant del seu propietari, no entenc que té a veure que tu portis sobre la E d’Espanya un CAT, quan els números de la placa es veuen perfectament i quan comproves (revisant la documentació) que es tracta d’una placa legal de l’Estat espanyol. El teu objectiu d'identificació del vehicle perd el sentit un cop fet aquest exercici; el que vull dir és que, en definitiva, els agents sabien que aquell cotxe era de l'Estat espanyol i no de Rússia (per dir alguna cosa). Per què doncs, sabent que aquell vehicle podia ser identificat i que no suposava cap perill, va ser multat? Quin era el vertader objectiu dels mossos? Identificar el vehicle? O realment era l’escarment d’una petita dissidència quotidiana com és portar el CAT sobre la E? Per altra banda, em sembla totalment descabellada l’amenaça d'immobilització del vehicle, com si portar un CAT fos un perill públic! Però, quina vergonya! Quanta incompetència! Amb tot, podem arribar a una conclusió: l'aplicació de la llei no és neutral ni apolítica, perquè segons el mosso/mossa que ens trobem, portar un CAT pot ser motiu de multa o fins hi tot d'immobilització! No culparé tot el cos dels mossos, però si que acuso tots aquells agents que s’encarreguen, fent us del seu poder (jo diria fent abús de poder), de reprimir tota desobediència civil per petita que sigui. La història ens demostra que els mossos van ser creats per reprimir les ànsies de llibertat del poble català i ja veiem que hi ha agents que si per ells és continuaran empresonant, pegant i multant aquells que defensin la llibertat del poble català. Això si, ara ho faran en català. Cal seguir amb la dissidència per petita que sigui, per dignitat i per dir: aquí estem! Artur Rubinat Lacuesta Estudiant de Ciències Polítiques Informa: OPINIO NACIONAL.COM

Ramon Subirats i Coral

Llibertat.cat - La memòria independentista: Ramon Subirats i Coral:

http://www.llibertat.cat/content/view/3254/1/

Cartells gegants d’OFICINAS EN ALQUILER de Cushman & Wakefield (Layetana Inmobiliaria)

Cartells gegants d’OFICINAS EN ALQUILER de Cushman & Wakefield (Layetana Inmobiliaria)

No és bo donar-li la raó a un paranoic i la persona amb qui conversava al davant del Centre Comercial Glories de BCN (a tocar de la Torre Agbar) té molts punts per a obtenir un diagnòstic en aquest sentit, donat que està convençut de que la Legislació catalana de Política Lingüística sols pretén fer als rics més rics a base de donar-los l’exclusivitat de l’ús de l’espanyol a Catalunya.

Quan intento fer-li veure el contrari ell es limita a assenyalar les multes als petits comerços que solament retolen en espanyol sense que ningú multi els cartells gegants de 10 metres d’alçada com el que tenim al davant, retolats única, íntegrament i ostensible en espanyol.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

L’Eurocopa ha sacsejat la nació catalana

Un fantasma de realisme a sacsejat Catalunya; acostumats com estem els catalans a mirar-nos el melic ara resulta que potser els nous immigrants equatorians són l’avançada espanyolista que celebra els gols de l’opressor, i resulta que aquella meitat tan espanyola de ciutadans de Catalunya no està tan adormida com ens han fet pensar les eleccions autonòmiques i, pitjor encara, els catalans de pedra picada, els lectors de l’Avui, se senten orgullosament ecspanyols (“els ha il·lusionat la selecció espanyola”) en un 46 per cent i, a més, un 34 per cent se senten espanyols. Espanya ens prohibeix competir per manca de cultura democràtica (estan a anys llum dels anglesos), però necessita jugadors catalans per fer alguna cosa decent cada mig segle, i a més no solament té l’adhesió alienada de l’esclau sinó que fins i tot aquells jugadors que crèiem que eren dels nostres han resultat estar al seu servei, com en Xavi, que ha quedat ben marcat.

En aquesta conjuntura, la Pilar Rahola l’encerta quan diagnostica que bona part del prestigi català, que facilitava la renúncia a l’espanyolitat de tants nouvinguts, era en realitat producte del desprestigi espanyol, però això ara ja és més difícil, donat que –ni que sigui amb diners catalans- Espanya ha enllestit el procés iniciat pels “nuevos nacionalistas españoles” de Felipe González i ja és un estat modern que pot aportar orgull als espanyols i també als orfes de nacionalitat catalana.

I, per l’altra banda, els resistents ens apuntem a “no parar de fer coses”. Això de “fer coses” potser marcarà la diferència entre estar preparats, en cas de que la història ens doni una oportunitat, o perdre la hipotètica oportunitat. En Salvador Cardús parla de fer el salt endavant. Donada la manca de masses revoltades, el pas endavant s’haurà d’entendre com la gosadia dels activistes. A partir d’aquesta gosadia hi ha punts de vista per a tots els gustos, des dels leninistes, que no tenen por a la reacció dels enemics, interns o externs, per allò de que “quan pitjor millor”, fins als democristians, partidaris de continuar l’estratègia d’aglutinar, contentes i barrejades, les heterogènies masses que se senten majoritàriament espanyoles en termes civils però catalanistes en allò folklòric, de cara a mantenir al poder èlits polítiques de confiança, per tal d’anar resistint amb una certa dignitat, i qui dia passa any empeny.

Per reforçar la primera de les opcions, una anècdota, el comentari d’un conegut, de nacionalitat quebequesa, que m’ha felicitat –i per extensió a tots els que vivim entre les Corberes i el Segura- per la idea catalana de posar una data a la independència, el 2014. Li he hagut de dir que la cosa no és tan clara com ell creu, que en última instància no és més que una tàctica electoral a l’estil de la d’Ibarretxe i que, segons algun destacat catalanista regional escpanyol de CiU, és un error perquè l’ús d’aquesta data pot dur noves frustracions al poble català. L’amic, en canvi, m’ha insistit en què les dates liminals són útils per engrescar la població, i que de frustració ja en tenim cada dia i ja no ve d’aquí, i que l’únic que passa és que aquests dirigents no són aigua clara.

Tornant a en Cardús, si la disjuntiva és entre la Catalunya decadent que constata la Rahola i l’anar fent petites coses –que diu l’Enric Canela- des de la militància de formigueta, aprofitant també les febleses de l’enemic, fem-ho! En aquest sentit, quan més soroll fem, millor! L’objectiu del 2014 ha de focalitzar totes les energies, totes les planificacions, hem de considerar-la una idea-força, una fita real, un límit. Que serà frustrant? Més que ara? No ho crec pas!

Bon jorn i salut a totes i a tots!

65 hores? Ni parlar-ne. Mobilitza't!

65 Hours? In your Dreams!

Mobilitzem la xarxa contra la jornada de 65 horesLa proposta de la comissió europea d'augmentar la jornada setmanal a 65 hores representa una lamentable involució i un atemptat contra els drets dels treballadors.

Com fer-ho?

1.-Posa el banner al teu web o blog

2.-Escriu un post sobre el tema

3.-Envia'l per mail a tots els teus amics

4.-Fes saber als eurodiputats del teu país que NO ELS VOTARÀS si aproven la mesura amb el seu vot.

5.-Tradueix la campanya al teu idioma i difon-la al teu país.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Air Berlin no té cap problema amb idiomes minoritaris però el té amb un idioma mitjà com el català

Sehr geehrte Frau Baschwitz,

Ich schreibe Ihnen in Ihrer Eigenschaft als Verantwortliche für öffentliche Beziehungen von Air Berlin (AB). Dieses Kommerziellluftfahrtunternehmen wirkt intensiv in dem Territorium, wo die katalanische Sprache (meine Muttersprache) die eigene und offizielle Sprache ist: die Balearische Inseln, Katalonien und Valencia (AB fliegt nach Maó, Barcelona, Alacant, Valencia, Eivissa und Palma). Der CEO von AB, Hr. Joachim Hunold, hat sich kürzlich in einem Editorial ausgedrückt (Air Berlin Magazin von Juni/Juli von 2008; Seite 3, Titel: "Das kommt mir spanisch vor!" ) , gegen die Rechtmäßigkeit der Regierung der Balearischen Inseln (eine der öffentlichen Behörden, die wachen damit die katalanische Sprache sich von der Verfolgung erholt, an der sie entlang den letzten Jahrhunderten gelitten hat), die katalanische Sprache weiter zu fördern.

Der Ausdruck dieser Meinung wäre für sich selbst, bezüglich des Inhalts, sehr respektabel. Ich wende mich immerhin an Sie weil die Arten und der Ton, den er in diesem Artikel dazu verwendet hat, solche Meinungen zu befördern, habe ich sie als tief offensiv empfunden (um nicht über die unglückliche Vignette zu sprechen, die Referenz zu den "saupreissische Katalaner" macht); nicht offensiv persönlich, sondern als europäischer Bürger, und natürlich als Katalane. Ich werde nicht in den Details hereinkommen, weil sie zu klar sind.

Ich verlange von Ihnen dennoch, dass Sie mir in den nächsten Tagen irgendeine Erklärung oder Mitteilung zurückgeben, von der es deutlich wird, daß ab jetzt AB (das eine Webseite mit dreizehn (13) Sprachen unterhält) meiner sprachlichen Realität respektieren soll, gegenüber die ich (genau sowie irgendwelchem anderen europäischen Bürger) höheren Respekt erwarte. Anderenfalls sähe ich mich dazu angetrieben, all meinen Bekanntschaften und meinem ganzen Bürgerumfeld zu empfehlen, von jetzt an von den von Air Berlin angebotenen Diensten abzusehen und eine andere um mit zu fliegender Gesellschaft auszuwählen.

Ich bleibe in Wartestellung von einer Antwort von Ihnen.Vielen Dank für Ihre Aufmerksamkeit.

Mit freundlichen Grüßen,

-------------------------------

Benvolguda Sra. Baschwitz:

Us escric en la vostra qualitat de responsable de relacions públiques d'Air Berlin. Aquesta empresa d'aviació comercial opera intensivament en el territori on la llengua catalana (la meva llengua) és la llengua pròpia i oficial: Illes Balears, Catalunya i el País Valencià (hi teniu destinacions a Maó, Barcelona, Alacant, València, Eivissa, Palma). El conseller delegat d'Air Berlin, el Sr. Joachim Hunold s'ha expressat recentment, en l'editorial d'Air Berlin Magazin de juny/juliol de 2008 (pàgina 3, titulada "Das kommt mir spanisch vor!" ) , en contra de la legitimitat del Govern de les Illes Balears (una de les autoritats públiques que vetllen perquè la llengua catalana es recuperi de les persecucions que ha sofert al llarg dels darrers segles) de continuar fomentant l'ús de la llengua catalana.

L'expressió d'aquesta opinió seria per si mateixa, quant al contingut, d'allò més respectable. M'adreço a vós, tanmateix, perquè les maneres i el to que ha emprat per a vehicular les opinions que apareixen en aquest article (per no parlar de la desafortunada vinyeta que fa referència als "saupreissische Katalaner" ) , les he trobades profundament ofensives; ofensives no a títol personal, sinó com a ciutadà europeu i, naturalment, com a català. No entraré en els detalls perquè són massa evidents.

Us demano, però, que en els propers dies em feu arribar algun tipus de declaració o de comunicació de la qual es desprengui que, a partir d'ara, Air Berlin (que manté un portal web amb tretze (13) llengües ) , mostrarà uns nivells de respecte superiors envers la meva realitat lingüística, digna com la de qualsevol altre ciutadà europeu. Altrament, em veuria impel·lit a recomanar a totes les meves coneixences i a tot el meu entorn ciutadà que prescindís d'ara endavant dels serveis oferts per Air Berlin i escollís una altra companyia per volar.

Resto a l'espera d'una resposta per part vostra.Ben cordialment,

--------------------

http://www.e-criteri.cat/

Air Berlin ha demostrat novament el seu menyspreu a la llengua catalana i a la nostra cultura. Ho ha fet aquest cop amb un editorial escrit pel president de la companyia a la revista que reparteixen als passatgers dels seus vols. La companyia alemanya té seu a Mallorca i des d'allà fa anys que fa mans i mànigues per desprendre's d'allò que diuen que els fa tanta nosa: la catalanitat del territori i la seva gent. Tanmateix, no renuncien a fer negoci amb els nostres diners. És a dir, volen els nostres diners, volen el nostre paisatge i el seu atractiu turístic, però no ens volen a nosaltres. Cal dir-los clarament que si no hi ha una rectificació explícita per part seva i un canvi radical en el seu tracte a la nostra llengua, hi haurà un boicot i campanyes de desprestigi de la seva companyia i el que ells mateixos representen.

Envia aquest correu a la responsable de relacions públiques de la companyia aèria i al president d'AirBerlin Ibèria, Álvaro Middelmann.

Felip Puig, l'incendiari sobrat.

Si abans semblava que l'objectiu d'en Felip Puig era restablir les relacions entre CiU i ERC ara ja no és així. Les declaracions criticant ERC amb l'argument de la suposada manca de legitimitat del vice-president del govern català semblen indicar que CiU va de sobrada amb el suport al PSOE a Madrid i que aquesta influència ecspanyola ja li ha de donar prou poder a Catalunya.

Resultats cantats a ERC: Puigcercós i Benach tenen el 63 % i Carretero el 27 %

Digueu-me esquemàtic, però si la crisi no és prou grossa l'electorat sempre tira al centre, ...i si, els extrems són fonamentals per a fer de consciència crítica, però no mamen poder.
A més, en un partit de centre esquerra els extrems també tenen la facultat de poder optar per partits de l'entorn, i els afins a l'Uriel Bertran tenen l'opció de la CUP, però en Carretero té avantatge perquè CiU encara no s'ha definit independentista.
Al final el gruix dels vots van al centre i el centre són Puigcercós i Carod. Potser en Carretero haurà quedat segon amb el 27 % dels sufragis, però (si deixem al marge el fet que el personalisme del Puigcercós haurà quedat satisfet) la qüestió és que el sector centrista aglutina el 63 %.

Ho hem aconseguit, el català ja és normal a facebook.

Ho hem aconseguit, el català ja és normal a facebook. Malauradament no ha estat ni per sentit democràtic i responsable dels seus creadors ni de les institucions catalanes i internacionals sinó per voluntarisme resistencial. Ho hem hagut de traduir els usuaris. Això és lloable però no és normal! Si que hem demostrat que el nostre poble té energia per a demostrar que podem estar al nivell dels poderosos, però potser ja n'hi ha prou de tant voluntarisme i de tanta resistència. Potser ja seria hora de ser normals i de que les nostres institucions demostressin més determinació en la defensa de la nostra dignitat.