Reflexions de Narbona a Barcelona: els “anti” sí que ens defineixen.

Per fugir de l’onada de calor africana hem fet vacances a les platges de Narbona. Són genials perquè estan a dues hores de BCN per autopista, són hipernetes, la gent és hipersimpàtica i educada, sense la cutrada hispànica, s’hi està tranquil perquè ningú crida, ni tan sols els nens parlen alt, els serveis són d’altíssima qualitat, amb l’avantatge principal de que d’estada és molt més barata que aquí, al menys per als mileuristes com jo (ja imagino que els rics tenen avantatges incomparables a la Costa Brava; també que els guiris espanyols, amb els seus problemes monoidiomàtics, ni se’ls acudeix anar a França; i que a molts guiris francesos els surt més barata la borratxera a l’Empordà).

Ja és habitual que els catalans tendim a sentir-nos com a casa quan som a França o a les seves colònies i, com era d’esperar, estava petat de catalans, de tal manera que he sentit prou converses com per nodrir les reflexions que segueixen.

En primer lloc, abans de sortir de Catalunya per les Corberes havíem estat un parell de dies per Prada, Elna, Cotlliure, Argelers i Perpinyà i ja he hagut de sentir comentaris idiotes i derrotistes de l’estil: “...està tot perdut aquí, ningú parla català...!” Aprofito per respondre’ls ara i aquí: “escolti, senyor, que jo vaig estar tres quarts d’hora plantat al mig de Barcelona fins sentir algú que no parlés espanyol, i allò que vaig sentir no m’atreveixo a qualificar-ho tampoc de català (...va, Jordi, puja de l’acera, per favor!...) i amb això no dic pas que tot estiga perdut a Barcelona, i tampoc no ho puc dir d’aquí dalt després de veure per la televisió francesa abans d’ahir un partit de rugbi dels Catalans”.

El pitjor ho he escoltat a Narbona mateix. A mi em parlaven en català fins i tot els cambrers de l’hotel (un terç parlava català i els altres ho entenien perfectament). Als altres catalans no. Per què? Doncs perquè aquestes tres famílies catalanes, que podrien haver-se expressat en català, i que vaig veure que sabien parlar també francès, i que a més podien defensar-se en anglès... s’adreçaven als cambrers en espanyol. Que potser eren sociates? Doncs no, va coincidir que les tres es dedicaven a fer apologia de CiU (deu ser un procés inevitable derivat de comparar allò que es veu a l’estranger amb la pròpia realitat i aprofitar per malparlar del Zapatero, del Montilla i per a glorificar el Pujol i el Mas) i apologia “...de les expectatives medallistes que tenim els espanyols a les olimpíades!”

La Festa del Comerç de Narbona és una gran fira per tots els carrers de la ciutat. Colpia molt negativament la gran quantitat de banderes espanyoles amb el toro estampat a moltes de les parades. Però encara era pitjor veure joves amb la bandera espanyola per capa i els colors espanyols pintats al rostre (estic parlant d’abans d’ahir). Però... que sou espanyols? No, som francesos, mais nous sommes fiers de l’Espagne et de ses couleurs!

Tot plegat m’ha fet recordar com som de reactius i com la nostra supervivència nacional té més a veure amb el desprestigi de l’ocupant que no pas amb les nostres qualitats com a poble. En conseqüència, quan creix el prestigi espanyol (per causa de l’esport –dels nostres esportistes per a glòria dels nostres ocupants- o per la modernització d’Espanya gràcies als diners robats als catalans) disminueix la consciència catalana entre els barcelonins i es reforça l’espanyolitat fins i tot entre els francesos).

En la mentalitat francesa la superestructura administrativa estatal determina la nació i els “paysans” o els “pays” no són gaire importants més enllà d’allò folklòric. Des d’aquest punt de vista no pots apel·lar a una nació (estat) inexistent (encara). Per tant, els catalanistes esdevenen, als seus ulls, uns apàtrides (d’estat) perquè l’essència d’una manca de vitalitat catalana depèn de les pujades i baixes de prestigi de l’ocupant, a més que els independentistes catalans no som precisament folklòrics com la gent de Perpinyà, sinó que ens definim com a revolucionaris i en contra de l’espanyolitat, que no ens agrada i que, a manca d’un estat català, ens canviaríem per qualsevol altra nacionalitat (estat), potser l’anglesa, potser qualsevol altra d’europea i civilitzada.

Reforçant aquest mateix tema va ser graciós veure les cares dels espanyols que en la passada Eurocopa ens deien: “...bé, voleu seleccions catalanes, però com no és el cas, no teniu altre remei que recolzar la selecció espanyola...” i nosaltres els dèiem que no, que recolzàvem Rússia o Alemanya ...i els espanyols no ho entenien. Potser també al seus ulls som apàtrides! En tot cas penso que ja és això, que no ens importa tant sentir-nos-en.

Com estava d’equivocat en Joan Ballester i Canals quan va escriure, abans de morir, aquell article on deia que “els anti no ens defineixen”! Ja em vaig empipar quan el va escriure i hi he pensat molt sovint, tip de que sempre ens toqui a nosaltres fer renúncia d’allò que ningú no demana als antifeixistes, als antifranquistes, als antiimperialistes, etc.

En fi, aquest ha estat el fil de les meves reflexions mentre conduïa per l’autopista La Catalanne i, sobretot, rebent la bufetada cultural que suposa passar la frontera de la Jonquera, on potser veiem ja cartells bilingües però on també les petjades de l’ocupant són ben patents.

Bon jorn i salut a totes i a tots!