LLIBERTAT FRANKI !

Aquesta tarda han empresonat en Francesc Argemí de Terrassa, Franki, i de la mateixa manera que s'ha desencadenat la repressió ha començat a florir la solidaritat, que es manifesta de moltes formes i arreu.

La veritable natura de l'ocupació imperialista forastera queda en envidència quan el poble és tan coherent com ho seria la gent normal als països normals. Potser al final qui gestioni el poder sigui un fianna fail de torn, però els avenços que hauran dut els pobles a la llibertat els fa la gent més coherent i més honrada, i per això més valenta. Els covards s'apunten de seguida a fer de sepoy.

Ja diuen que el nostre poble potser és massa reactiu, que necessitem l'evidència de la injustícia per a decidir-nos a estirar de la corda, que altres pobles menys llatins no ho necessitarien, sinó que com a formiguetes anirien guanyant a poc a poc la sobirania... No ho sé, potser si o potser no...! De tota manera costa poc que els poders espanyols desencadenin la repressió, detenint el Franki amb calculada visió política, és a dir, amb ganes de fer un càstic exemplar i, alhora, pensant en la solidaritat que vindria, o sigui, amb traïdoria. Es a dir, que com la repressió és consubstancial a l'espanyolitat, difícilment ens mancaran raons i evidències.

Si els nostres ocupants fossin més llestos, sabent que la peculiaritat d'aquesta etapa històrica del nostre poble no es caracteritza pel bandolerisme sino pels actes molt simbòlics de sentit comú, hauria evitat les formes de repressió d'aquest estil, perquè només generen solidaritat i consciència, és a dir, espurnes com les que van multiplicar per cent l'independentisme als anys vuitant.

La mateixa evidència de la injustícia genera més repressió, més solidaritat i més consciència. Avui mateix la policia ha carregat contra els concentrats davant de la presó Model de Barcelona. De resultes de la càrrega, de la repressió, demà serem més i demà passat encara més. No és una amenaça que faci jo, la fa la història, però fixeu-vos que la cançó diu: "...company no és la història qui avança que som els fills del poble amb el nostre combat...".

Politicalcompas a Carretero, Carod, Puigcercós i Bertran

Després de llegir el comentari del Saül Gordillo sobre l'entrevista a l'Uriel Bertran que li feu ahir la Mònica Tarribas, i també de seguir el xat al d'ahir a Vilaweb al Jaume Renyer, així com tots els debats i les polèmiques d'aquests dies, per internet, amb els partidaris de l'ala dretana d'ERC, penso que els que ens ho mirem de fora ens aclariríem més si els apliquéssim la prova del políticalcompass.

El marxisme en l'avantguarda de l'independentisme catala

El marxisme ha de continuar l'anàlisi de la realitat i ha de continuar proposant estratègies.

L'independentime ha fet aportacions importants a l'anàlisi marxista, com en Josep Guia:

(...)El nacionalisme és una ideològia d'incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament, per la formació i/o manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l'apel·lació al qual (en una dimensió real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme" (...)

El marxisme es troba en l'avantguarda del combat independentista. Una altra cosa és que, quan ens trobem en un context de democràcia burgesa prou estable, els votants se situen majoritàriament al centre i, per tant, qui acaba gestionant el poder és la burgesia, que traeix l'independentisme en funció dels seus interesos i en contra del poble. El paper dels marxistes, en aquesta fase burgesa, és precisament, estirar de la corda.

Més per gimnàstica que per necessitat, donat que encara hi ha pensadors i lluitadors a la trinxera, he iniciat aquest grup al facebook al qual esteu tots (tots els marxistes ...seriosos, és a dir, independentistes) convidats:

http://www.facebook.com/group.php?gid=24032608240&ref=nf

Puigcercos, Benach, Carretero, Renyer...

On hi ha més debat, dins d'ERC o fora? De vegades s'oblida que l'extrem esquerre sols pot fer de consciència crítica del centre respectiu (si més no fins que torni l'època de les preses de palaus d'hivern i de revoltes d'octubre) -a part de fer vot útil republicà quan es cregui oportú i governar en algún municipi, si es pot- i molts acaben prenent partit per una opció que creuen convertirà en revolucionari aquell partit que, justament pel seu caràcter centrat aglutina prou gent com per a pelar alguna cosa en les votacions.

Més patètic és quan, aquesta consciència revolucionària que es posa a prendre partit, a base de renúncies, acaba posant l'accent en un dels conceptes o fronts de lluita i identificació. Ho dic perquè, què farem quan l'única fermesa nacional acabi abanderant-la (circumstancialment) un convergent? Posarem totes les esperances en CiU? ???

Suposo que, per a molts, és en realitat una escala més en seu llarg viatge cap al centre. Els anys no perdonen, i ja hem vist abans d'ara aquestes trajectòries. Això no treu que estigui d'acord, amb els mateixos que prenen partit, en totes les crítiques que fan a la deriva republicana.

Diu que els votants d’ERC es van quedar a casa?

Diu que els votants d’ERC es van quedar a casa. Han fet una enquesta i un estudi sociològic i han tret aquesta conclusió. Ja és curiós que el meu entorn sigui tan diferent (una vegada un altre sociòleg em va dir que vivint a poble es podien donar desviacions importants de la mitjana, però que ara que visc a ciutat no és massa probable). En fi, no ho sé! En tot cas, encara que no soc republicà (encara que ho voto quan tinc ganes de fer vot útil) he preguntat a tots els amics i coneguts que voten ERC i aquí deixo dits els resultats per si a algú li serveix:

Tinc 18 coneguts molt propers que voten ERC.
D’aquests 18, en les darreres eleccions, només han votat ERC 9.

Aquests 9 que han votat ERC són:

- 3 que mai havien votat fins ara ERC i que s’han decidit a votar ERC perquè diuen que per primer cop ERC ha parlat obertament d’independència (però abans eren votants d’ICV).
- 4 votants habituals d’ERC procedents d’allò que ara seria la CUP, en concret es defineixen d’extrema esquerra anti-espanyola.
- 2 votants habituals que s’adiuen amb el perfil d’ERC (centre-esquerra sobiranista).

En canvi, els 9 que han deixat de votar ERC són:

- 3 votants habituals d’ERC procedents d’ICV que fa anys que voten ERC i ara han votat PSC “per aturar el PP”.
- 2 votants habituals d’ERC procedents del PSC que fa anys que voten ERC i ara han tornat a votar PSC “per aturar el PP”.
- 1 votant habitual d’ERC procedent de CiU que fa anys que vota ERC i ara ha votat PSC “per aturar el PP”.
- 1 votant habitual d’ERC procedent de CiU que fa anys que vota ERC i ara ha tornat a votar CiU “perquè diu que intuïa que ERC baixaria molt i calia que hi hagués catalans a Madrid”.
- 1 votant habitual d’ERC que ha mort.
- 1 votant habitual d’ERC (procedent d’allò que ara seria la CUP, en concret es defineixen d’extrema esquerra anti-espanyola) que s’ha abstingut seguint les consignes de la CUP.

De l'oasi català a les traïcions convergents

Diu en Carod:

----------------------
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAt&idnoticia_PK=497979&idseccio_PK=1008

El líder republicà va posar especial èmfasi a recordar que aquesta situació ja es va donar quan Zapatero i el líder de CiU, Artur Mas, van pactar a la Moncloa, el gener del 2006 i a l'esquena del Govern que llavors presidia Pasqual Maragall i dels seus socis en el primer tripartit, per "carregar-se l'Estatut que havia aprovat el 30 de setembre del 2005 el Parlament".
----------------------

Realment, a Catalunya no hi ha l'omertà que diuen els feixistes espanyols, però si que hi ha un "pacte de cavallers" similar al que a França permetia respectar la vida privada de Miterrand sense que premsa ni rivals s'hi fiquessin.

Quan CiU va perdre la poltrona va sorprendre veure com es trencava aquest costum: els mateixos convergents que n'havien gaudit, de sobte, es dedicaven a emular la tradició crispatòria del PP. Però malgrat tot ells han continuat gaudint-ne, suposo que degut a l'efecte "català a Madrid".

(L'efecte "català a Madrid" consisteix en què quan arribes a Madrid t'adones que són més garrepes que els catalans però et veus obligat durant uns anys a gastar molts diners, més enllà del seny, en convits, per tal d'evitar que et matxaquin gaire sovint amb el mite del català gasiu.)
Així, doncs, el tripartit ha estat exquisit en no posar-se al mateix nivell dels atacs convergents, però més enllà d'allò raonable. Hi ha coses que cal fer-les pagar, i potser la principal és la retallada de l'estatut que va protagonitzar en Mas amb l'únic objectiu de sortir a la fot amb en Zapatero.