Triomf indiscutible d'en Carod-Rovira a "Tengo una pregunta para usted"

Triomf indiscutible d'en Carod-Rovira a "Tengo una pregunta para usted"

He dit sovint que en Carot no m'agradava fins que el vaig veure'l sortir-se'n, com no ho havien fet altres, d'un "tercer grau" de la Mònica Terribas a "La nit al dia".

I això no treu que jo em situï a l'extrema esquerra dels republicans, però tampoc no treu que els reconegui el seu paper sistèmic (que consisteix en aconseguir el vot centrista majoritari del catalanisme moderat i sobiranista), de la mateixa manera que el que vot d'extrema esquerra té per missió (fora dels períodes de guerres i revolucions) estirar de corda per tal d'evitar l'entreguisme del seu centre.

Es a dir, que podia votar-lo quan toca votar, però no m'agradava, i tot i que vaig revalorar-lo, veia amb pessimisme la seva aparició al programa de la primer cadena de la televisió espanyola. He de reconèixer que ha tornat a sortir-se'n.

En aquest programa allò que prima és l'habilitat per no semblar que estàs fugint d'estudi, per no enrotllar-te, per respondre a allò que et pregunten i per no fer el "primo". Tenia molt ben considerada l'habilitat oratòria d'en Llamazares però ha donat la sensació de no saber respondre a tot, i no per ganes d'ocultació, sinó per enrotllar-se massa. Tenia molt ben considerada la capacitat de semblar assenyat d'en Duran Lleida però de tant servil semblava que se'n fotés, i a més ha fet el ridícul amb el tema del vel (no tant per les idees exposades com per repetir-se i atabalar-se), i ha fet tanta apologia de l'espanyolisme que molts convergents de bé deuen estar cremant-li fotos.

Finalment en Carod semblava que entrava a l'escorxador; no estic d'acord amb la majoria de les coses que ha dit, però no es tracta d'això, es tracta de demostrar les habilitat que he esmentat, i en això ha triomfat. A veure si podem trobar aviat totes tres intervencions senceres al youtube.

Hispanidad, 12 octubre, Dia de la Raza

No em sembla malament que els veïns de ponent celebrin la seva festa nacional, igual com ho fem nosaltres, igual com ho fan els veïns del nord.

De tota manera cal reconéixer que hi ha celebracions i celebracions... No és el mateix celebrar una revolta contra l'opressió (com fan els francesos) que celebrar la unitat de les terres catalanes i relacionar-ho amb el sol i el foc (com fem nosaltres en la nostra Festa Nacional, el 24 de juny) -amb l'afegit d'altres dates en què aprofitem per recordar que tenim un alliberament pendent, com l'11 de setembre, el 25 d'abril, el 7 de novembre, l'11 de juliol a Mallorca, l'11 de novembre a Lleida...- i encara és més diferent celebrar l'opressió, el genocidi i l'imperialisme, i més quan precisament les víctimes celebren, com a festa nacional, el fet d'haver-se'n alliberat.

Ara que el vicepresident català ha fet palesa la comparació entre els literats catalans en espanyol i els literats alemanys en llengua turca, ...us imagineu que els turcs celebressin el genocidi armeni? Faria molt lleig!

Lopafram, capital d'Europa, amb Brussel·les al mig

Lopafram, capital d'Europa, amb Brussel·les al mig (...i la necessitat de l'anglès, com a llengua franca, per neutralitzar els imperialismes francòfons i hispanòfons).

Aquesta nit he xatejat amb coneguts francesos, alemanys i belgues, però ens hem centrat en la crisi belga després de quatre mesos de desgovern. Encara que no parlàvem amb habitats de Brussel·les, sinó d'Antwerpen, aquests estaven sensibilitzats per l'afrancesament extrem de la seva capital.

També hem comentat com els mitjans de desinformació ecspanyols aprofiten ara les mogudes de la ultradreta flamenca per a fer creure que aquells grups encarnen l'independentisme flamenc. Encara que després la gent s'adoni que l'independentisme flamenc és "tothom" a Flandes, és el centrisme majoritari, són les esquerres i és el govern belga, aquests lectors ja tindran plantada la llavors feixista de la premsa ecspanyolista, i això influirà en la seva anàlisis d'altres situacions com al catalana.

Segurament alguns preguntareu que per què no se separen els flamencs si son majoritaris? Doncs perquè ningú corre cap a la separació quan qui domina és un mateix. Tampoc no cal quan la reunificació amb Holanda és innecessària dins el macroestat europeu i complicada per l'absurd religiós, i quan el problema real dels flamencs és fonamentalment la incomoditat d'haver d'estar subvencionant els valons. En tot cas el problema principal seria la pèrdua de Brussel·les, que en cas de trencament de l'estat belga és més que probable que acabés unint-se a Valònia degut a que és una illa francòfona en territori flamenc però a la que s'ha atorgat personalitat jurídica pròpia.

Explicaven els contertulians flamencs que la capitalitat europea de Brussel·les va ser una manera d'aixecar-los la camisa, perquè van fer aturar la reivindicació de la ciutat fent-los creure que els atorgaven un privilegi, però que en la pràctica era un engany per a consolidar l'afrancesament de la ciutat.

Tal com ho veig jo, els flamencs haurien de ser conscients de que, malgrat que no han d'afluixar la pressió, la dimensió europea de Brussel·les no ha estat la responsable de l'increment de població francòfona, sinó que això és degut a la seva dimensió com a capital belga.

En realitat Brussel·les és una capital política europea ben encertada, perquè està al centre de la capital real, que és l'econòmica. La capital d'Europa encara no és una conurbació metropolitana sinó més aviat una regió, però em diuen que va camí de ser, a la llarga, una continuïtat urbanística (llevat, és clar, de "central parks" formats pel Canal de la Mànega i de rius, camps i muntanyes pel mig).

Els que hi van a viure, amb l'objectiu d'estar "on es couen les castanyes" l'anomenen Lopafram (acrònim de Londres-París-Frankfurt-Amsterdam) perquè prefereixen ressaltar que no cal estar a Brussel·les i volen evidenciar que, fins i tot vivint en una còmoda zona rural, en l'interior d'aquest eix, els permet, si es dediquen als negocis, poder gaudir d'una base d'operacions estratègica per a moure's i operar a nivell planetari.

Aquest fet implica, des del meu punt de vista, la inevitabilitat de l'extensió de l'anglès en tota aquesta zona com a llengua franca. Penso que els flamencs poden estar tranquils, donat que l'extensió de l'anglès a Brussel·les va en benefici de l'holandès i en contra del francès. Potser encara no es nota, però d'aquí uns anys, si ens hi esforcem...

La gramàtica de Nebrija

Una curiositat que he llegit al bloc Free Catalonia = Europa Lliure:

En destaco aquesta frase:

"que la tenen incrustada a l'ADN. Però jo crec que la ràbia més forta que tenen es que es que ells si es va adherir al projecte de la normalització, i varen transforma aquell castellà antic en el castellà nou (totalment artificiós per tal de englobar a tothom). O sia ells es varen apuntar al projecte però nosaltres no, perquè nosaltres ja arrosagavem un gran prestigui literari que ells no tenien"


Aquest és el text complet:
http://catalunya-lliure-free-europa.blogspot.com/2007/10/catalonia-europa-la-gramtica-de-nebrija.html

La gramàtica de Nebrija (III)from Cròniques d'una nació by Eric Barrat(extracte d'un e-mail enviat per l'amic Jordi Bilbeny)Bona feina, Jaume. Bona feina.Però no n'hi ha prou de constatar que alguna cosa no funciona prou bé. Cal anar més a fons i demostrar d'altres irregularitats. Per exemple seria molt interessant poder trobar algú que exposés que la vida del mateix Nebrija o Nebrixa, sovint dit també Lebrixa, és un misteri absolut. Pel que fa a mi, em sembla que en un correu anterior ja et deia que no era castellà. Els seus detractors, quan l'ataquen diuen que no es poden fiar dels seus consells lingüístics perquè "no és castellà".I l'edició de la Gramàtica està dedicada a una inexistent "Isabella tercera" de Castella, com diu explícitament el foli G.ii. de l'edició de Salamanca del 1492. Almenys això diu el peu d'impremta. També és curiós destacar que és en aquesta edició, i en el mateix foli, on el tal Lebrixa diu allò tan famós que "siempre la lengua fue compañera del imperio". Però també hi afegeix, acte seguit (cosa que ningú no comenta) que la llengua i l'imperi "juntamente començaron, crecieron e florecieron e despues junta fue la caida de entrambos". És a dir que si al 1492 hi avia alguna nació a Espanya que avia tingut un imperi on avia exportat la llengua i al 1492 aquesta llengua era tan decaiguda com l'imperi, aquesta nació només podia ser la catalana. I caldria situar el dit Lebrixa dins l'ambit mental català. La qual cosa explicaria les multiples edicions catalanes del seu diccionari llatí, que a Barcelona es difondria, específicament, com Llatí-Català.

Jordi Bilbeny
www.HistoCat.cat


La gramàtica de Nebrija (I)
from Cròniques d'una nació by Eric Barrat

(extracte d'un e-mail enviat per l'amic Jaume V.)Això de la gramàtica de Nebrija del 1492 sembla ser un fet excepcional en la història de les llengües. o no?Per exemple en xinès, fins a principis de segle passat S.XX, no van fer cap gramàtica. I els caràcters es van simplificar cap l'any 1966 durant la malaurada revolució cultural per tal de simplificar el procés d'escriptura.De l'alemany a la WIkipedia:
El alemán estándar, conocido como Hochdeutsch, no se originó a partir de un dialecto concreto, sino que se creó a partir de los diversos dialectos (sobre todo los centrales y sureños) como lengua escrita. Ya desde el siglo XV, ésta permitía la comunicación entre los mismos, pero a la hora de hablar no existía un patrón unificado. La creación de una pronunciación estándar se hizo necesaria por el aumento en importancia del teatro en el siglo XIX que llevó a los responsables de las compañías a encontrar una forma de recitar única que fuera entendida en todo el territorio. Así se creó el "Bühnendeutsch" o "alemán de escenario", que al final se convirtió en la pronunciación ideal del idioma alemán, aunque alguno de sus preceptos como que "-ig" = /ç/; no obedecen a razones lingüísticas sino acústicas.Hoy día, en la mayor parte de las regiones del Norte de Alemania, la gente ha abandonado sus dialectos y hablan coloquialmente alemán estándar, siendo los casos más extremos el valle del Ruhr (lugar a donde acudieron inmigrantes de toda Alemania a lo largo del siglo XIX) y el Sur del estado de Brandeburgo, en la llamada Sajonia prusiana, donde el dialecto prácticamente ha desaparecido. Esto no ocurre en el Sur de Alemania, Austria y sobre todo Suiza, donde el alemán estándar apenas se habla, sólo en ocasiones contadas, como a la hora de hablar con alguien que no entiende el dialecto suizo. En ciertas regiones alemanas, sobre todo en algunas grandes ciudades, una gran parte de la población sólo habla la lengua estándar.
O sia, a partir del segle passat van normalitzar la llengüa.Sobre l'Àngles parlat no he trobat res positiu encara.Italià Standard (a la Wikipedia Anglesa, perquè a la Castellana l'escriptor perd el cap):

Standard Italian, adopted by the state after the unification of Italy, is based on Tuscan dialect and is somewhat intermediate between Italo-Dalmatian languages of the South and Northern Italian dialects of the North.
El Francés:
The foundation of the Académie française (French Academy) in 1634 by Cardinal Richelieu created an official body whose goal has been the purification and preservation of the French language. This group of 40 members is known as the Immortals, not, as some erroneously relieve, because they are chosen to serve for the extent of their lives (which they are), but because of the inscription engraved on the official seal given to them by their founder Richelieu-"À l'immortalité" ("to the Immortality (of the French language)"). The foundation still exists and contributes to the policing of the language and the adaptation of foreign words and expressions. Some recent modifications include the change from software to logiciel, packet-boat to paquebot, and riding-coat to redingote

Perquè essent una de les primeres llengues del món, hi ha la necessitat d'una normalització?, que vol dir això?*Que la seva llengua tenia problemes llavors?*Que la llengua de la gramàtica potser era artificiosa, que volia englobar i unificar totes les altres llengües, pero varen fracassar?. La pregunta que els surt de l'inconscient més col.lectiu, es “¿Por qué hablas en Catalán? Com si diguesin “¿porque traicionas nuestro proyecto común? Es una cosa que la tenen incrustada a l'ADN. Però jo crec que la ràbia més forta que tenen es que es que ells si es va adherir al projecte de la normalització, i varen transforma aquell castellà antic en el castellà nou (totalment artificiós per tal de englobar a tothom). O sia ells es varen apuntar al projecte però nosaltres no, perquè nosaltres ja arrosagavem un gran prestigui literari que ells no tenien.La Nebrija per mi es: Vamos a crear un Idioma nuevo, con las caracteristicas modernas de todas las partes (las caracteristiques modernes venien del Català es clar), ells s'hi varen apuntar però nosaltres no es vem apuntar per la senzilla raó natural de que “Perquè?” Per idioma modern ja tenim el nostre el Català. I per tant totes les novetats aportades pel Nebrija a un Català mig feien pixar de riure.Mirant el corpus del Castellà li vec moltes incoherencies, cap continuitat històrica ni cap lògica interna cronològica. Per mi existia el Castellà antic, molt rovetllat, que un exemple és la imitació de RAC1 de l'esperança Aguirre, després es van voler normalitzar però englobant altres llengües (Català, etc.) Ells s'hi varen apuntar pero nosaltres no. No necesitavem modernitzar la llengua perque ja la teniem moderna. Després va vindre la conya del Castellà traduit del Català de Cervantes. (Presenta per mi una gran inovació sintàctica del Castellà històric). O sia la traducció a pesar de ser maldestre té la propietat inmensa e inèdita de modernitzar tot un idioma que no tira ni amb rodes i que fa dormir fins les ovelles, de carrincló i poc flexible. Tot un fet curiós a la història de les llengües. Faig traduir un text per cullons i com que la sintaxis es superior, les frases, les construccions, les clausules etc, llavors tots això tot i vingut de un fet delictiu il.lumina a tota una llengua. Encara avui dia si et passegues per Castellà els hi surt el gen del Castellà antic i no pas s'assembla er res el Quixot. Ja vaig dir que el Quixot estava sintàcticament, semànticament i sonorament i també el discurs, més a prop de la llengua catalana que qualsevol parlant de Castella.Per abordar la tesis que dic mireu un llibre molt curió, és “La Prostitución y el Nuevo Pascual”, de Franscesc Pujols. Té la propietat de està escrit en Castellà però per algú que pensa en Català i no fa l'esforç de correcció sintàtica. Es com una mena de censura, però feta pel propi autor. Doncs senyors el so, el tó de la obra i tot recorda enormement al Quixot. Mireu-ho, llegui-ho i ja em direu.Jaume

www.HistoCat.cat

La gramàtica de Nebrija (II)
from Cròniques d'una nació by Eric Barrat

(extracte d'un e-mail enviat per l'amic Jaume V.)Doncs googlejant una miqueta, i anant amb molta cura, he trobat una pàgina curiosa sobre el tema.L'enllaç es: http://elies.rediris.es/elies16/Niederehe1.html#22descripcionI el pàrraf impressionat sobre la gramàtica és:


3. Nebrija y la tradición gramaticográfica de la Edad MediaComo ha demostrado Miguel Ángel Esparza Torres (1995), la solución del "«enigma» de la Gramática Castellana", es decir, el hecho de que, después de la primera edición de 1492, no apareciera otra segunda, ni haya dejado huellas claras en la historia de la gramaticografía española, no se deriva de la historia de la recepción de la obra nebrisense, sino de la prehistoria de la Gramática Castellana. Es decir, las tradiciones gramaticales anteriores a Nebrija y las teorías lingüísticas vigentes en aquel tiempo han ofrecido las pautas para la redacción de la Gramática castellana. En este contexto, la enseñanza del latín y sus métodos desem­peñan un papel central.En la Edad Media había cuatro métodos principales o 'libros de texto' como se suele decir hoy en día, "las gramáticas versificadas, los comentarios, la gramática erotemática y la síntesis del método ad proverbiandum" (Esparza Torres 1995, 162). Sobre todo los dos últimos son de importancia para la Gramática castellana, la grammatica erotematica, un tipo de gramática en forma de preguntas y respuestas, y la grammatica proverbiandi, caracterizada por un empleo sistemático del idioma vernáculo en la enseñanza del latín.


Per ells mateixos és un enigma. O sia hi han estudiosos que intenten encaixar una gramàtica que no te sentit en la historia de les gramàtiques Castellanes. Ja vaig dir que era una anomàlia històrica. Bé, un altre enigma a la seva història com la de Colom, la de Cervantes, la de Nebrija, la de tants. Són la historia mundial mes falsa que hi ha. Una pobre gent que per falsejar la nostra de història ha hagut de fer moltes esquizofrènies.
Jaume
www.HistoCat.cat

La incultura de la bona gent espanyola.

Per fi entenc el per què de l'obsessió d'alguns espanyols, en concret d'aquells que podríem qualificar de "bona gent" o "gent dialogant, considerada, raonable..." per mantenir el dret d'opció del seu idioma a casa nostra, és a dir, sense que se'ls pugui obligar a aprendre el nostre i sense que se'ls pugui exigir el seu coneixement en unes oposicions públiques o en qualsevol altre àmbit.

Ahir vaig estar sopant al Restaurant Sala Vivaldi del carrer Llançà. En un ambient agradable, bon menjar i bona música, el fet de semblar un bar d'immigrants, atesa la marginació absoluta del català en la presentació i l'actuació musical, va propiciar un debat amè entre alguns dels que formàvem part d'un nombrós grup de comensals. Inevitablement va sortir el tema del greuge per part d'alguns espanyolistes (d'aquell migrat percentatge que acaba votant el partit d'en Boadella).

Després de donar-hi moltes voltes em va sorprendre que els que abanderaven tals postures no ho feien pas apel·lant al dret de conquesta (del tipus: "de moment Espanya us domina i per tant heu de passar pel tub") però tampoc no acceptaven solucions paral·leles (vaig dir: "si voleu l'espanyol aquí, atès el nombre d'immigrants espanyols que heu vingut, accepteu també que sigui oficial l'àrab a Madrid") ni s'escudaven en la legalitat (allò de que "la llei només parla de l'espanyol i del català, no pas de l'àrab").

En què es basaven, llavors? Doncs resulta que estaven convençuts que l'espanyol s'ha parlat sempre a Catalunya! Compte, que no estic parlant de gent amb nivell cultural baix, sinó tot el contrari.

Estem ben arreglats si gent intel·ligent creu que l'espanyol i el català eren usats indistintament i general a casa nostra abans de mil vuit-cents.

Això m'ha fet recordar un altre català que vaig sentir a la ràdio fa anys, en aquells programes on truca gent, que també deia que, encara que el català hagués nascut a Catalunya, des de l'edat mitjana català i espanyol van desenvolupar-se conjuntament a Catalunya, de la mateixa manera que l'espanyol va desenvolupar-se en zones basco parlants.

No se m'acut altra explicació que la ineficaç transmissió cultural dels mitjans de comunicació públics a casa nostra. Suposo que tanta cautela i tanta por d'ofendre el gran pare blanc de ponent acaba passant factura.

L'enterrament de la sardina

De vius pensàvem que no perdríem el temps pensant en segons què, i sense adonar-nos ens trobàvem determinats com titelles. De sobte tothom s'emparellava i començàvem a anar a casaments i a celebrar els nounats. Vint anys després tocava anar als enterraments dels pares i dels pares dels amics. I passat un altre quart de segle començaven els funerals dels amics, tot esperant el propi. Es llavors quan apareixia aquell pensament dolorós: també davant de les meues despulles es pronunciaran les bajanades que he escoltat en tants altres enterraments? L'atrezzo i els mots, i les altres martingales que han acompanyat el comiat de molts d'aquests finats, està a les antípodes de tot allò que creien, de tot allò que eren!

Vaig pensar que si jo ho volia evitar m'hauria d'espavilar! Per una banda, és evident que un cop morts res no importa, però també és cert que pensar com serà allò que afectarà el record que tindran els que ara són família i amics fa que la vida sigui més agradable. I més en el meu cas, que sempre havia valorat molt el riure, les conviccions i marcar la diferència. Així doncs, vaig voler deixar organitzat, de forma clara i precisa, com hauria de ser el meu funeral. Els discursos glosant records personals acostumen a exagerar però sempre van bé. Malauradament no sempre poden evitar que qualsevol desaprensiu ens faci passar per políticament correctes aprofitant el dolor i la guàrdia baixa dels qui ens han perdut. Per tant, s'imposava concretar quins trets m'identificaven en vida a part de la família i els amics.

En primer lloc havia de ser coherent amb mi mateix. Què m'havia caracteritzat en vida? La militància política en l'esquerra patriòtica feia obligada la presència de banderes independentistes i de la bandera roja. Però no sabia si em mereixia que sonés La Muixeranga, perquè és un honor dels millors lluitadors, o siga que això ho deixaria a valoració dels meus successors. En tot cas haurien de sonar, al menys, estrofes dels Segadors i de la Internacional. També, tants anys de sindicalisme i de professió, requeririen que els costos del funeral anessin a càrrec, per conveni, d'alguna assegurança de l'empresa i de la seguretat social. Però això també va requerir supeditar-ho al resultat dels posteriors, i darrers, anys d'activisme.

I finalment, donat que he estat naturista gairebé des del primer cop que vaig veure una platja, d'adolescent, la cerimònia mortuòria no podria ser res més que nudista. En aquest punt hi havia un conflicte d'interessos: ateisme , tolerància, humor... Malgrat l'ateisme amb què m'ha obsequiat la intel·ligència sempre he tolerat les persones religioses i supersticioses. Algunes d'elles es creuen amb dret per saltar-se la llei i la decència per tal de sentir-se complidors dels rituals que els garantiran el paradís... I jo soc prou tolerant si el riure s'ho val... Que em disculpin els altres puristes ateus, com jo mateix, però puc afirmar, ara que estic ací, de cos present i amb els peus per davant, en la càlida companyia dels meus estimats, que m'estic aguantant el riure, fent esforços per no desvirtuar la imatge que s'espera d'un cadàver perquè, recordant allò que en García Lorca anomenava "mort de perfil", penso que el millor punt final haurà estat, precisament, aquest ofici en què ningú hi creu, presidit per un capellà en pilotes.