He comentat altres vegades com vaig començar a usar el “nom de guerra” Fantassin com a homenatge als patriotes anònims, a aquells soldats oblidats que són carn de canó i que al final són oblidats. Aquest matí he acomiadat al tanatori en Fermí Valverde. Fort als seus 90 anys, si més no de conviccions esquerranes, catalanes, anticlericals i antiimperialistes. Fou presoner al camp de concentració d’Argelers de la Marenda i va viure feliç amb la seva estimada Esperanza, la mort de la qual fou un colp que ha marcat els seus darrers anys i és un dolor que no ha pogut minvar malgrat la companyia de la seva filla i la cura que ha tingut de la família de la seva esposa. Per a mi allò més trist ha estat la cerimònia catòlica. És el preu que paguen els herois anònims!
Després, al Fossar, l’homenatge als amics caiguts i l’arenga política, i a la tarda el retrobament dels vells companys. Va haver un temps, sembla ahir mateix, que érem adolescents i érem quatre. Pocs anys després n’érem quaranta mil i vèiem al davant la victòria a mig termini. Vint-i-cinc anys després la victòria està més llunyana, però també n’està ple d’adolescents i, per entremig, els caps canosos dels primers. He xerrat amb el Francesc, he vist el Quelcom, m’he topat amb el Pepe Bel, amb el Fredi Bentanachs, amb l’Eduard Zanuy, he saludat el Salva Balcells, m’ha passat pel costat el Josep Sort però llavors jo estava petant-la amb el Talla i amb en Lafarga... 
No és només nostàlgia, és recarregar piles després de veure tanta mediocritat en els nostres dirigents, és un context de debat i de catarsi. Serveix per a recordar, per valorar, per cabrejar-se amb allò de “no era això!” i per a proposar nous combats. Cal que el jovent que puja aprengui dels nostres errors. “...Encara hi ha combat!” Bon jorn i salut a totes i a tots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada