Si es volia donar una imatge de patetisme amb el segon documental sobre Terra Lliure ho han aconseguit. L'únic interessant han estat les reflexions del Quim. A més, l'únic que no havia sentit mai era el Carles Sastre i no m'ha decebut. Als altres ja els coneixia i massa. I ja posats en termes de setè art, cinematogràficament m'han sobrat en Castellanos i en Benítez.
En fi, al menys quan ha acabat encara he pogut veure el final de la gala del "Català de l'Any". Tornant als criteris cinematogràfics m'alegro que hagi guanyat en Maragall perquè l'home és tot un espectacle. Es com als espectacles ianquis, que els disfrutem perquè els ianquis són els reis de l'espectacle. Per això, al menys el lliurament del premi no ha avorrit gràcies a haver-li tocat el tancament a aquest homenot que és l'expresident.
I demà Sant Tornem-hi! Potser han passat els anys de les guerrilles tercermundistes (potser a Euskadi no però aquí, com deia el Cala al reportatge, vam fer tard, i com deia el Quim, la realitat és que no hi havia prou coixí social independentista) i potser a ara a Europa estem vivint un oasi burgès on no hi ha més alternativa per l'esquerra i per l'alliberament més enllà d'ERC, però al menys vivim-lo amb empenta, optimisme i amb tota la combativitat que sigui possible. O sigui, que millor que oblidem el documental i que continuï l'espectacle! Si més no, riurem.
2 comentaris:
Una aportació molt personal a la història del MCAN penso que ha esat aquest reportatge.
Positiu, perquè sempre va bé que se'n parli, fer memòria... però hi noto a faltar d'altres veus, de la mateixa Tera lliure, de l'altre MDT, de la genració més jove també repressaliada...
Bé... bona nit!
Collons si es noten a faltar! M'ha semblat un dejà vu tot plegat, però del mal rotlle! Em donava la sensació que estaven a punt de tornar-me a ensenyar la colla de grenyuts de sendero luminoso de la ma del castellanos per tal d'evitar l'arrencada del MDT i enquistar-la en la marginalitat en què aquests es troben tan còmodes. De fet no m'ha extranyat que no anés el Caste al sopar. Dius que és bo que es parli. Jo penso que no, que depèn de com. Al sopar ho deien, es queixaven dels comentaris de la gent sobrada que els titlla d'equivocats o d'aventura infantil. Doncs el reportatge ens mostra potser aquesta part de la història; no és extrany que no hi surtin els altres que dius!
Publica un comentari a l'entrada