Es penós com els racistes anti-catalans de tota mena menyspreen allò que és tan fàcil menysprear, des d’un punt de vista intel·lectual, com és la mitologia i els símbols. Es tant fàcil, que també sovint ho han fet a grapats en referència a altres pobles: gitanos, africans, jueus, moros, fins i tot ianquis..., i és penós com aquestes apel·lacions acaben creant mala consciència entre molts catalans, que no s’adonen que qui les fa mai no critica mites ni símbols espanyols. Fins he conegut anarquistes, que militaven en organitzacions llibertàries, que no suportaven la crítica contra Espanya, els espanyols, la política lingüística espanyola i la seva mitologia quan se’ls replicava en els mateixos termes en que ells s’havien referit a les mateixes ridiculeses catalanes.
Ja podem ser antics com moderns, la realitat és que som un poble amb unes peculiaritats, i que aquestes peculiaritats tenen la seva base en el disseny, no sols d’una classe dominant, sinó també d’una persona en una època en que no eren sols els interessos d’un grup, sinó també els capricis d’una persona, els que determinaven, no únicament la vida o mort de molta gent, també la pervivència en el futur de grans cultures o la seva extinció. Un exemple és la pèrdua de l’estat catalano-occità, potser per culpa de les gresques nocturnes del pare de Jaume I.
Sigui com sigui, pel interessos d’una facció d’aristòcrates o pel que sigui, en Jaume I està en la nostra mitologia, i ho està amb força, perquè no té una forma mística, com Otger Cataló o del comte Guifré, sinó que representa l’hegemonia dels catalans al seu estat, Aragó, configurat tanmateix de forma federal, i federalment també va incorporar-hi València i les Illes (encara que, donada la manca de força dels nobles aragonesos, sembla que l’estructura de “nous regnes” no tenia altre objectiu que conferir-los en dots pels seus fills).
Després vindran intel·lectuals dient que només podem usar el terme “nació” en el sentit reduccionista que li donaren, als darrers segles, burgesos i bolxevics, però, ni que sigui amb la ideologia de l’edat mitjana, la qüestió és que, des de llavors, el marc del poblament català, de Salses a Guardamar, fou definit com la nació dels catalans, i els Borja o Ausiàs March es definien “cavallers valencians de nació catalana”.
Si ni els més escèptics i esquerranistes dels espanyols, francesos, russos, ianquis... s’estalvien “per allò de que és normal, és típic, és tradició...” la commemoració dels seus mites, no serem nosaltres menys! Recordem avui el natalici de Rei Jaume I el conqueridor (en molts aspectes). Es molt divertit com ell mateix explica com va ser creat, enganyant el pare, portant la mare disfressada i amb les forces vives del poble darrere la porta resant (un veritable miracle!).
Potser valencians i mallorquins ho viuran més intensament perquè ell i només ell està en el seu origen. En canvi, els barcelonins no el tenim en l’origen i, a més, sovint li guardem retrets, però el sentit de transcendència ens obliga a reconèixer-li, potser no com el que ha bastit el ciments del nostre poble, però si com l’arquitecte, aquell qui ens ha configurat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Ja podem ser antics com moderns, la realitat és que som un poble amb unes peculiaritats, i que aquestes peculiaritats tenen la seva base en el disseny, no sols d’una classe dominant, sinó també d’una persona en una època en que no eren sols els interessos d’un grup, sinó també els capricis d’una persona, els que determinaven, no únicament la vida o mort de molta gent, també la pervivència en el futur de grans cultures o la seva extinció. Un exemple és la pèrdua de l’estat catalano-occità, potser per culpa de les gresques nocturnes del pare de Jaume I.
Sigui com sigui, pel interessos d’una facció d’aristòcrates o pel que sigui, en Jaume I està en la nostra mitologia, i ho està amb força, perquè no té una forma mística, com Otger Cataló o del comte Guifré, sinó que representa l’hegemonia dels catalans al seu estat, Aragó, configurat tanmateix de forma federal, i federalment també va incorporar-hi València i les Illes (encara que, donada la manca de força dels nobles aragonesos, sembla que l’estructura de “nous regnes” no tenia altre objectiu que conferir-los en dots pels seus fills).
Després vindran intel·lectuals dient que només podem usar el terme “nació” en el sentit reduccionista que li donaren, als darrers segles, burgesos i bolxevics, però, ni que sigui amb la ideologia de l’edat mitjana, la qüestió és que, des de llavors, el marc del poblament català, de Salses a Guardamar, fou definit com la nació dels catalans, i els Borja o Ausiàs March es definien “cavallers valencians de nació catalana”.
Si ni els més escèptics i esquerranistes dels espanyols, francesos, russos, ianquis... s’estalvien “per allò de que és normal, és típic, és tradició...” la commemoració dels seus mites, no serem nosaltres menys! Recordem avui el natalici de Rei Jaume I el conqueridor (en molts aspectes). Es molt divertit com ell mateix explica com va ser creat, enganyant el pare, portant la mare disfressada i amb les forces vives del poble darrere la porta resant (un veritable miracle!).
Potser valencians i mallorquins ho viuran més intensament perquè ell i només ell està en el seu origen. En canvi, els barcelonins no el tenim en l’origen i, a més, sovint li guardem retrets, però el sentit de transcendència ens obliga a reconèixer-li, potser no com el que ha bastit el ciments del nostre poble, però si com l’arquitecte, aquell qui ens ha configurat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada