Som a 3 dies de la curullar la campanya de Consultes Independentistes a la Capital Catalana, i a 6 dies del debat parlamentari sobre la Llei d’Independència, som a la vora de Sant Jordi coma facilitador patriòtic, i amb ganes que passin les eleccions municipals per poder començar a pair, en fred, la distorsió partidista del moviment per la independència que hauria d’encarar la fase 4 del Full de Ruta..
No sé pas què en sortirà d’aquest aiguabarreig, però tinc clar que és un procés necessari, perquè el nou independentisme cívic no ha sortit al marge dels polítics, sinó com a reacció al tractament que feien els espanyols de la iniciativa estatutària catalana. Si, és inevitable que el protagonisme independentista estigui al carrer en comptes d’estar al Parlament, però la distorsió només és aparent, perquè en realitat allò que està succeint és una clarificació.
.
La clarificació s’està donant al carrer, als partits, al Parlament… Serà clarificador el debat de la Llei d’Independència perquè escriurà noms i cognoms en la Història de Catalunya, tant a llistat dels patriotes com al dels traïdors que permetin que prosperin les esmenes amb què la volen neutralitzar. Però, jo, com tots, espero que acabi aviat aquesta fase, perquè a nivell partidari és clar que distorsiona i desmobilitza ! Especialment entre l’independentisme de centre, que es veu dividit per allò que identifica com “simples ambicions personalistes”..
Per sort els CUPàires estem en altres coordenades i ens podem permetre el tracte amb uns i altres sense por al contagi; com dissabte passat, que vaig estar a l’acte de la Plaça Sant Jaume organitzat per Solidaritat. N’érem uns quants de propers a les CUP però no vaig saber reconèixer ningú de Democràcia Catalana ni de Reagrupament ni d’ERC. Estic segur que el dia que vagi a un acte d’aquestes formacions també hi trobaré d’altres de la meva corda però ningú de Solidaritat.
.
He reconèixer que em va agradar especialment el parlament del Gómez Tena i, engrescat per aquest, vaig iniciar una interessant conversa amb vells coneguts que ara estan en l’òrbita de Solidaritat. Inevitablement vam acabar parlant de les properes eleccions municipals a BCN. D’entrada estaven encegats en la mateixa fantasia que va protagonitzar Reagrupament a les Autonòmiques, però no van acceptar la porra que els proposava, o sigui que, de facto van acceptar el meu pronòstic:.
“Compteu el nombre d’independentistes de centre que hi ha a la capital catalana, resteu-hi tots els que es quedaran a casa decebuts per l’enfrontament caïnita, resteu-hi els que votaran CiU perquè pensaran que al menys canviem catalanista per postporciolista, resteu-li finalment els que, d’entre les dues opcions (Solidaritat/DC-Rcat-ERC), votaran la força minoritària que no obtindrà representació… al final la nostra representació a l’ajuntament serà sols d’un 10% de l’independentisme real”.
.
Al menys vaig gaudir amb l’acte i amb les reflexions perquè, a diferència dels que hi estan encegats, jo ho percebeixo com una peça del conjunt. No tant en forma de front patriòtic, com diu el meu antic partit, el PSAN, sinó que prefereixo veure-ho, des del meu determinisme sistèmic, com una interessant adaptació a un conjunt de necessitats: d’independentisme explícit, però també de liderat.
.
En tot cas, estic convençut que allò primer són els nínxols ideològics i després l’encaix en ells, sovint costós, la qual cosa vol dir que els propers anys la gent s’anirà resituant en fred, conformant l’assignatura pendent del sistema català de partits: el centre-dreta independentista. El rol sistèmic de la CUP, estirant de la corda -i dificultant les baixades de pantalons d’ERC-, permetrà visualitzar millor l’espai pendent al nostre sistema de partits.
.
De tota manera, la clarificació afecta tot el sistema en la mesura que es va fent més creïble una alternativa d’esquerres i independentista, com les CUP, que provocarà tensions en el seu “homònim sistèmic espanyol” (ICV): ja vam sentir l’altre dia en Gomà, i més que en veurem, suposo que començant per la gent provinent d’Entesa.
.
En fi, ja s’acaba! Que quedi clar que les eleccions són el darrer acte de la distorsió en un procés clarificador, i que la vertadera feina comença l’endèma mateix, el 23 de maig. Les restes del naufragi hauran de posar el seu gra de sorra, des dels Ajuntaments i del Parlament, amb iniciatives que facilitin el desemmascarament dels venuts de tots els signes, mentre el poble basteix des de la base l’Assemblea Nacional Catalana del Moviment per la Independència.
.
.
.
.
.
.
(Gotholonia)
abril 21, 2011 a les 6:57 pm
Ara encara és d’hora per a que es conegui la veritat, però un cop hagi passat tot, un cop siguem ja lliures, tothom ho podrà saber. Em refereixo a la doble identitat política del Sr Duran. La ” Pimpinela Escarlata ” de Catalunya.
Ell ha triat l’immens sacrifici de passar devant dels catalans, per un agent dels interessos espanyols. Per un anticatalà que coqueteja amb el poder ocupant. Tot, per tal de mantenir-lo distret i enganyat.
I a fe que ho fa amb matrícula d’honor. Amb un entussiasme i una professionalitat inimitables.
Ell accepta el sacrifici de forma heròica i discreta, sense poder dir la veritat.
Accepta el menyspreu i la mofa del populatxo per amor al seu país.
Alguns, que sense conèixer tot això, senten llàstima i pietat envers la seva persona, intenten disculpar-lo, justificar-lo, endolçir la seva imatge. Cometen un gran error. I si la discrecció que imposa la seva missió no li ho impedís, ell mateix els ordenaria que callessin i deixessin que el poble continués llençant-li tota mena de retrets. Perquè això forma part del joc. I per això mateix, ell vol que ho fem; per a donar més verossimilitud a la seva interpretació. Amb les seves accions, a vegades provocatives, a cops inclús histrióniques, ell ens anima a seguir. No el decebem. Fustiguem-lo tant com poguem, per tal que la seva heròica auto-immolació sigui més vistosa, i més efectiva.
Algún dia els nens catalans celebraran el dia de la Pimpinela Catalana, trucant a les portes i demanant un ministeri en un govern d’un estat diferent al català ( anirà canviant segons l’any i l’imaginació dels nens ). Aleshores els adults riuran tendrement, tot recordant l’entranyable figura incompresa del polític més ben valorat ( deixant de banda el President Pujol ) de la prepolítica catalana.
abril 22, 2011 a les 9:04 am
D’altra banda, algú hauria d’avisar el seu amic, l’alcalde de Vic ! Perquè quan la gent més patriota dins les files d’Unió, destronin Duran, llavors ens quedarem sense els seus valuosos serveis com a quintacolumna i, a més, la història el vilipendiarà sense que es pugui saber …sense que es pugui saber que no era un agent al servei dels interessos ecspanyols sinó un simple comediant.