dissabte, d’abril 01, 2017

ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES

ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES


Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 1 d'abril de 2017
http://diarigran.cat/2017/04/els-catalans-hem-de-lluitar-per-una-europa-de-2-velocitats-democratiques/

D’ençà del segle XII els Catalans vam esdevenir “l’enemic” per Castella. Un cop fou contingut el perill expansionista de l’imperi de ponent,  mercès a “l’Estat-Tap” d’Aragó, el regne català començà a expandir-se vers el Mediterrani, generant un model d’Europa: una confederació. És veritat que el gentilici de “Catalans”, de cara enfora, etiquetà llavors tots els seus habitants, però les relacions entre els diferents Estats estaven fonamentades en el respecte mutu, i internament en el pacte entre els diversos estaments.
Durant els següents vuit segles, Europa s’ha enfrontat a sí mateixa en una munió de guerres civils que han estat, alhora, lluites econòmiques i de poder en el context de revolucions que també eren ètiques, democràtiques i morals. O a l’inrevés. Algunes d’aquestes confrontacions ens han agafat de resquitllada, com les guerres de religió. Altres vegades hem viscut a casa nostra conflictes  solament puntuals, derivats de la influència que ens arribava de les revolucions que afectaven altres indrets del Continent, però en algunes ocasions ens ha agafat de plè.
Per exemple, la incorporació del Principat de Catalunya (Franja de Ponent inclosa)  a França el 12 de gener de 1812, tenia una lògica imperialista, però no podem obviar les  contradiccions internes pròpies (des de la lluita de classes i l’ascens de la burgesia en contra de l’antic règim, els desitjos populars de revenja contra qui ocupava Perpinyà, passant per una  mentalitat carca i clerical com la nostra de l’època en front del liberalisme i d’allò que anomenàvem l’ateisme francès).
Amb la segona guerra mundial, els interessos econòmics han estat entelats per la confrontació ideològica entre una aliança que s’abanderà en l’humanisme com a extrem moral oposat al feixisme, però que contenia dues formes de democràcia contradictòries, la del capital i la social, dues formes que entraren en “confrontació freda” durant la segona meitat del segle XX. La superació de la divisió ja va començar a posar les bases d’allò que hauria de ser la Unió Europea durant tota la guerra freda, impulsant formes híbrides dels models anteriors (alhora: democratisme, capitalisme controlat i democràcia social).
Ja sabem que la caiguda del mur de Berlín van permetre una avenç espectacular, però no crec que la munió de contradiccions que arrosseguem pugui sortir gratis, i tampoc no crec aquells que atribueixen la majoria de les contradiccions europees a la ràpida fagocitació de l’Est. En els aspectes culturals, democràtics i morals, tampoc a l’oest han desaparegut  greus diferències que fa difícil la cohesió i que no s’arrangen a curt ni a mig termini ni amb la unió econòmica ni amb lleis comunes.
És veritat que la integració pot facilitar els canvis, però si ajuntem territorialment tendències feixistes molt arrelades (com les que ressorgeixen a Hongria o les que mai han desaparegut d’Espanya) amb d’altres de democratistes (com la suïssa o la Catalana), no sols hi ha el perill de no avançar, sinó que obrirem camí a les típiques estratègies populistes de  boc expiatori (algunes continuen funcionant, com la d’atacar els Catalans, i d’altres s’han modernitzat lleument sols canviant  els Jueus pels Musulmans).
Per tant, crec que no hem de mirar tant la correspondència d’economies, lleis, monedes, pesos i mesures, com la cohesió dels valòrs ètics, democràtics i morals. Cal una nova Europa, i certament de 2 velocitats, però la seva impulsió ja no requereix d’una classe financera dirigent, sinó d’una direcció política que hauria de ser, sobretot, cívica i popular. Un grup dirigent de societats liderades per aquells països que, de forma legítima i natural, poden impulsar valors democràtics i estratègies adreçades a les unions en funció, precisament i bàsica, de la concordància de valors democràtics.

Fantassin