VIA FORA ELS ADORMITS !!!!

La llengua catalana ha estat reprimida amb violència i sang al sud de l'Albera, però només s'ha perdut al nord (on perdre-la era un projecte autoalienat del poble), perquè la repressió estrangera és un dolorós però molt efectiu despertador del catalans. VIA FORA ELS ADORMITS !!!!

Bon còp de falç

Cal que tremòle l'enemic en vesent la nòstra ensenha, l'ensenha dels Defensors de la Tèrra, que amb un bon còp de falç quand conven segam de cadenas 🖐✊👊✌

ENDEVINALLA sobre repressió dels Drets Fonamentals

ENDEVINA ENDEVINALLA: en quin regne d'Europa la repressió dels Drets Fonamentals, qualificant-los d'incitació a l'odi, surt totalment GRATIS i compta amb la complicitat de la Comissió Europea?

Delito de odio

+k probable pensament colonial: "...que pringados 😂 cuando protestan pacífica y democráticamente por los agravios que sufren, les castigamos el honor y el bolsillo (en gastos de abogado) encausándoles por "DELITO DE ODIO", y ni siquiera denuncian al juez ni a los policías..." 😂

Tabarnia

Primer era "qué pone tu DNI?", després "y si yo independizo mi piso de la comunidad de vecinos y no pago la derrama?", i ara això de Tabarnia 😂 Gràcies als déus per un enemic amb tants pocs pesquis !!!! Som l'enveja d'altres pobles sotmesos per conquistadors amb més llumenera.

Cronologia catalana 2017

-17/18 agost 2017 - Misteriós atemptat a les portes del Referèndum.

-01 octubre 2017 - Referèndum d'Independència de Catalunya. Violents atacs policials contra els votants.

-27 octubre 2017 - Declaració d'Independència de Catalunya

-novembre-decembre-2017 - La Venjança espanyola.

Tian'anmen - Les Rambles

Avui, per fi després de 28 anys, s'ha sabut que en La Massacre de Tian'anmen de 1989 mataren 10.000 persones i no 200; també deu faltar menys perquè surti a la llum qui hi havia darrere l'atemptat de falsa bandera de Les Rambles de Barcelona 2017

La miá gratitud per las mòstras de solidaritat

Aimats amics: vòli vos donar la miá gratitud per las mòstras de solidaritat que los Catalans avèm recebut del mond entièr, e fòrça mai que mai dels pòbles ocupats per marrits vesins que lutatz tanben per la vòstra desliurança. M'a fach mai que mai erós de veire coma fòrça Occitans vos sètz mostrats implicats dins la lucha catalana, segurament perque percebètz que sèm la meteissa sang. Los Catalans avèm demostrat istoricament que sèm un pòble d'armas, malgrat que los nòstres enemics, quand an vist que sabèm jónher sen e diplomacia quand cal, an cregut lo contrari, mas sèm ara mai luènh que jamai de la desbranda, perque pendent 2017 avèm aprés fòrça de la vertadièra cara de l'enemic e aiçò vòl solament dire que sèm ara fòrça mai preparats per la longa lucha que vendrà, e que vencerem. N'ajatz pas cap de dobte.

Comuns i votants de C's

Els Comuns en la investidura votant al costat de privatitzadors i repressors, i la bona gent de Nou Barris votant de la ma dels rics de la Bonanova a favor de privatitzacions i repressió. Tot plegat és una altra prova de les mancances comunicatives que tenim els independentistes.

YO NO SOY TONTO

Rajoy deu dir: "YO NO SOY TONTO, les metemos líos judiciales a los Catalanes obligándoles a negociar a la baja (a cambio de rebajar pena ya habran agotado todas sus exigencias de competencias autonómicas)"

Comuns i votants de C's

Els Comuns en la investidura votant al costat de privatitzadors i repressors, i la bona gent de Nou Barris votant de la ma dels rics de la Bonanova a favor de privatitzacions i repressió. Tot plegat és una altra prova de les mancances comunicatives que tenim els independentistes.

Manifiesto 2300, Foro Babel, Ciudadanos

Quan el MANIFIESTO DE LOS 2300, els independentistes ja érem 50.000, i vam pujar a 200.000 quan els anticatalans esdevingueren FORO BABEL, i en torn de 300.000 quan fundaren CIUDADANOS, i si de llavors l'ascens l'independentisme ha estat exponencial, algun mèrit deuen tenir, oi?

Els Comuns el 21-D

Els Comuns diran el que vulguin però han perdut per haver donat l'esquena a la revolució social on havíem arrossegat la burgesia  nacional. Els Comuns van optar pel projecte nacional de la pitjor de les dretes, l'oligarquia espanyola de l'Ibex35. 

11 Setembre delictius

Això és genial. Sempre he estat autocrític i no m'han caigut els anells per reconèixer que el creixement independentista té un deute amb la repressió ecspanyola. Des d'avui consideren delictives de rebel·lió les manifestacions dels 11 setembre . Gràcies, Espanya, pel teu suport !

Lideratge monàrquic

Qui liderarà, no per vots sinó "de facto", el bloc MONÀRQUIC: #Albiol_XG, #InesArrimadas, #XavierDomenechs o #miqueliceta ?

Del Roig al blau passant pel taronja

El cinturó metropolità està experimentant una dramàtica transmutació cromàtica que va del roig al blau passant pel taronja 😫

Equidistants i 15-M

És injust insinuar que Catalunya en Comú-Podem ha traït el Moviment del 15-M perquè... potser les assemblees eren damunt d'una vorera o de l'altra? Oi que no? Éren al MIG de la plaça, per tant "EQUIDISTANTS" 😂

La mentida eco-socialistes de l'Estat democràtic

De totes les MENTIDES polítiques dels darrers anys, la MENTIDA més pèrfida de totes ha estat l'ENGANY que ha fet el PSC als Catalans fent-nos creure que Espanya és un Estat democràtic. Ara estem veient que Catalunya en Comú-Podem s'ha apunta per la via de mossegar-se la llengua.   

La fractura moral hispano-catalana

La fractura moral hispano-catalana
Article publicat a Llibertat.cat el 17/12/2017

Una de les armes propagandístiques de la guerra ideològica hispano-catalana ha estat la de la “fractura social”. La fa servir fonamentalment el bloc unionista, des del PP fins a Podemos, perquè és útil més enllà del nivell intel·lectual, gràcies a les ressonàncies dels mots “fractura” i “social”, que permeten aprofitar les imatges equívoques que generen en els oïdors. La Marta Roqueta ho comentava fa un parell de mesos (https://www.elnacional.cat/es/opinion/marta-roqueta-fractura-social_203742_102.html). Tanmateix, aquests dies s’està fent perceptible a ulls dels sorpresos Catalans, allò que jo m’atreviria a definir com a “fractura moral”.

  

A través de principis morals, les persones actuen amb rectitud decidint entre bo i dolent, just i injust, o adequat i inadequat, a través d’uns judicis morals que sempre es troben, parcialment o radicalment, units a les creences (ètiques, socials, polítiques i religioses) de la comunitat on es troba inserit l'individu. No ens hauria de sorprendre, doncs, d’entrada, l’existència d’una rasa moral entre Catalunya i Espanya.

  

Aquests dies, amb la repressió i els límits absurds a la llibertat d’expressió, aquesta rasa moral s’ha fet més explícita que mai. Explícita als ulls dels Catalans,gràcies a que aquí gaudim d’ambdues perspectives. En concret, hem vist com la manera democràtica i civilitzada de fer les coses entrava en col·lisió amb codis aliens que ens semblen alhora injustos i absurds. Però molt més ens ha sorprès adonar-nos com aquests darrers, a més d’anular els nostres, conformen un pensament únic i monolític a l’oest dels Monegres.

  

Un bon indicador de l’hegemonia, fora de Catalunya, d’aquests codis morals tan aliens a la mentalitat catalana, el trobem quan veiem que aquelles mesures repressives que ens semblen de vergonya aliena per a qualsevol ment democràtica, només generen condemnes a casa nostra, però gairebé cap Protesta per les Castelles. Per exemple, algun dia, algú podrà presumir d’haver ordenat a la policia d’anar a retirar tots i cada un dels llacets grocs d’un arbre de Nadal, però adoneu-vos que aquest algú podrà presumir que aquesta acció, que probablement en d’altres indrets del planeta tindria un cost alt en conseqüències personals (judicials, econòmiques o patrimonials, laborals, etc), a Catalunya haurà sortit totalment gratis.

  

Tornem doncs a la rasa moral: quina explicació pot tenir la percepció antagònica d’una mateixa restricció de la llibertat d’expressió a banda i banda d’una frontera encara inexistent?

  

Una resposta pot venir del dret a la venjança, reconegut sols implícitament pel poble dominant de l’Estat, en front d’una minoria territorial estigmatitzada. L’ex-lehendakari Juan José Ibarretxe va definir  l’empresonament de 8 membres  del Govern de Catalunya, com l’acció d’un "Estat petit i venjatiu”, i d’altres dirigents polítics també venien a ressaltar com és de gran el suport popular de les Espanyes a un càstig immediat, previ al judici (mitjançant la presó preventiva amb algun argument que ho pogués justificar sense que hi hagués crítiques significatives dins l’Espanya castellana), i és que el rol simbòlic d’ase dels colps que juguen els Catalans a Espanya s’ha comparat sovint amb el que altres Estats han atribuït a alguna de les seves minories. Prejudici i venjança són una fórmula terrible.

  

Hi ha una percepció hispànica atàvica sobre el caràcter gratuït de tot insult contra Catalunya, que segurament deriva de la memòria popular sobre l’esclafament català de 1714  i les mesures repressives, qualificades ja llavors de venjança, que de manera impune foren institucionalitzades des d’aquell moment  contra la població de Catalunya. Aquesta percepció s’ha mantingut amb els successius bombardejos a què ha sotmès l'exèrcit espanyol la ciutat de Barcelona, i finalment amb la victòria franquista.

  

Curiosament, si cerquem al google referències a la “venjança” que estiguin creuades amb els gentilicis “espanyol” i “català”,  les citacions històriques sols ens recorden la “venjança catalana” a Grècia. Tanmateix, tant pels Catalans com pels Espanyols, els termes “venjança” i “catalana” són un oximoron, perquè allò que s’ha consolidat en la cosmovisió peninsular és la “incapacitat” de Catalunya d’exercir-la (per estar mancada de poder sobirà), exactament al contrari de l’Estat actual, hereu d’aquella Castella victoriosa, que sí que hi tindria tot el dret, perquè la propietat de l’Estat és un atribut gairebé diví.

  

Segurament, la religió explica per què són percebuts amb diferent dignitat els pobles sotmesos, per una banda, i el poble titular de l’Estat. L’Estat té molt a veure amb la divinitat perquè sempre s’ha atribuït el dret a exercir de forma reconeguda i legal la violència i la venjança, que són pecats i prohibicions pels súbdits. El mateix concepte de venjança és pecaminós (i objecte legal de persecució judicial) perquè sembla una atribució exclusiva de la divinitat, tal com es diu al Deuteronomi, però l’excepció que capgira i eixuga el pecat la deixa molt clara una frase de Kill Bill: "Quan la fortuna et somriu en dur a terme una cosa tan violenta i terrible com una venjança, és una prova irrefutable no només que Déu existeix, sinó que estàs complint la seva voluntat."

  

A qui li pot estranyar, doncs, la prohibició de símbols catalans en esdeveniments esportius,  en base a lleis que prohibeixen signes d’odi? Com ens pot sorprendre l’encausament de víctimes de violació de drets que s’ha atrevit a denunciar la policia?  Quanta gent s’escandalitza a l’oest dels Monegres per la tolerància indecent en vers les agressions nazi-feixistes, fins i tot amb la complicitat dels líders europeus? Si recordeu alguns casos recents especialment escandalosos, les justificacions posteriors han apuntat a l’existència de denúncies ciutadanes contra símbols catalanistes alhora que no havia constància de cap denúncia al jutjat contra els feixistes (“si els Catalans no teniu costum de fer denúncies, és problema vostre”).

  

Tant amb denúncies com sense, el victoriós, el conqueridor, aquell que ostenta aquest instrument divinitzat que és  l’Estat, i que per tant té dret (no escrit, solament implícit i informal) a la venjances vestides de lleis, gaudeix de l’adhesió natural de la població. En canvi, l’adversari, com tots els adversaris, tendeix a ser caricaturitzat amb característiques deshumanitzades: a més de sospitós de perfídia, l’adversari de l’Estat és efímer, és  impotent i ho serà sempre. Els Catalans, no solament som vistos com incapaços, sinó que també ens veuen mancats de cap poder futur, de manera que qualsevol greuge contra nosaltres sempre sortirà gratis.

  

Moltes vegades, la mateixa Història dóna credibilitat a aquestes percepcions de feblesa: quantes vegades hem vist els líders catalans donar la ma a persones que han passat a la Història per haver-nos atacat? Dins el mon del patinatge, hem vist con persones que van votar contra Catalunya per pressions espanyoles aquell 26 de novembre de 2004 a Fresno, han confraternitzat posteriorment amb l’esport i els negocis catalans, com si no hagués passat res. Potser no són gaire catòlics, els Catalans, però posen sempre l’altra galta, i no pas per cristians, sinó per Catalans, és a dir, per pertànyer a un poble percebut com eternament subaltern i que, per tant, no té prou categoria com per ser venjatiu.

  

Quan una “fractura moral” tan injusta roman fossilitzada dins la cosmovisió, tant dels Espanyols com dels Catalans, és normal  que tots aquells que viuen dels nostres diners no tinguin cap por d’atacar-nos. Nosaltres  ho veiem injust, ells  ho veuen radicalment just. Tots plegats ho trobem normal. Són coses de la moral i dels sistemes de creences que els sustenten. És per això que ells (comerciants, polítics, artistes, comunicadors, professionals del dret, funcionaris, els empresaris que han deslocalitzat la seu social de les seves empreses fora de Catalunya, etc.) estan la mar de tranquils, sense cap por de les conseqüències futures (ni econòmiques ni personals) que tindrien dins d’un país normal, atès que atacar  Catalunya  i el catalanisme, sempre surt gratis.

  

Fantassin

'visto lo visto' de la Junta Electoral...

Doncs, 'visto lo visto' ja no descarto que la JUNTA ELECTORAL prohibeixi l'estrena a Catalunya de l'episodi vuit de STAR WARS sobre la resistència de la República per considerar el film "partidista", al menys fins que hagi passat la segona volta del Referèndum el dia 21-D !!!!

Possible retorn de Puigdemont abans del 21-D ?

ATENCIÓ !!!! diu que España està reforçant les FRONTERES per ALERTA POLICIAL MÀXIMA (un DEFCON-1 hispànic amb més transcendència bèlica que la Conquista del Perejil) davant informacions dels Serveis Secrets que apunten al perill d'infiltració clandestina del President Puigdemont.

Amenaces damunt d'un tanc

Diu que "estudiaran" si hi hagués algun indici de delicte per les amenaces anticatalanes d'ahir damunt d'un tanc??  Caa! si haguessin estat contra Rajoy o Espanya serien DELICTE D'ODI, però les expressions catalanòfobes surten gratis, són llibertat hispànica d'expressió.

La Fractura de la societat catalana

En aquesta 2a. Volta del Referèndum, el 21-D, sembla que hi hagi 3 bàndols (els monàrquics proviolents a un costat, els republicans a l'altre costat i els del "NO SE PUEDE, NO SE PUEDE", al mig), però adoneu-vos que només n'hi ha 2 (nosaltres i els que diuen que estem FRACTURATS)

Independentistes culpables

Els principals líders independentistes són culpables d'haver fet creure els Catalans que Espanya i Europa són democràtiques. Que no ho tornin a repetir! A partir d'ara sabem que el pa que s'hi dóna té altres noms, com psicopatia, violència, indecència, immoralitat i joc brut.

Inculpacions independentistes

Hi ha moltes més persones implicades en el procés independentista, el juez Llarena podria inculpar 2.000.000 de persones pel cap baix

ERC s'autoerosiona

Per si la decisió electoral d'ERC de cedir a Puigdemont la imatge de la centralitat independentista no hagués erosionat prou ERC, ara surt Carles Mundó a dir la ximpleria de demanar a JxCat un candidat alternatiu. Sembla com si algú hagués planejat carregar-se ERC des de dins 😖

Si Frans Timmermans s'hagués trobat amb Rosa Parks

Si #FransTimmermans s'hagués trobat amb Rosa Parks li hauria dit: Molt malament, vostè té dret a protestar però no pas a ignorar les lleis que no li agraden. Ja que li va tant, això de mobilitzar-se, el que ha de fer vostè, senyora Rosa Parks, és canviar les lleis de segregació ! https://t.co/Wta2esotsy

Violència: YO NO SOY TONTO

YO NO SOY TONTO: si el delito de rebelion requiere violencia y estos independentistas van de pacifistas, ya pondrá España la violencia de grupos ultras nazifascistas y la violencia policial 😉🇪🇸 

Mètode de detecció d'autonomistes

MÈTODE x DETECTAR VULGARS AUTONOMISTES camuflats d'indepes:  -veuràs que se'ls torça la mirada, empassen saliva i es cabregen quan senten dir que la CUP no pactarà cap política autonomista. És la 'prova del cotó' del procés 😉

Evitar supremacismes

L'edifici legal que impedeix els supremacismes a l'Estat espanyol es basa en NO ANOMENAR SUPREMACISME l'obligació que té Catalunya d'aconseguir el suport dels territoris i poblacions castellanoparlants, els quals dins el Regne d'Espanya n' ostenten la supremacia geogràfica i demogràfica.

Content amb Pablo Iglesias

ESTIC CONTENT que l'estratègia electoral unionista de PABLO IGLESIAS sigui acusar els independentistes d'haver  MENTIT (dient que l'Estat espanyol és demòcrata i no seria tan salvatge?) i d'haver DESPERTAT EL FEIXISME (igual com Allende és culpable d'haver despertat Pinochet?) 😂

Sabotatges?

Aquests acomiadaments de les embaixades catalanes, que seran readmesos pel nou govern setmanes més tard havent generat dilacions, molèsties, gestions i despeses innecessàries, m'ha recordat el manual dels SABOTATGES de La Contra nicaragüenca #Més324 

Las 7 reglas del poder político en los media

El gran avenç de l'independentisme ha estat evitar el debat entre mitologies contraposades i situar-lo en la democràcia actual (Quan la parentela de Madrid et deia: " ...tu eres independentista porque en la escuela te han dicho que Casanova murió en 1714 pero ahora te explico que te mintieron y dejarás de ser independentista...", llavors tu responies: "...ni me han dicho nada, sé quien es ese Casanova ni me interesa, yo quiero liberarme de España porque Me Da La Gana y ya no aguanto más el maltrato estructural...").  És una reflexió que faig després de llegir l'article: "Las siete reglas del poder político en los medios de comunicación" | @ctxt_es http://bit.ly/2ivYmtx

Missing

El 6 i 7 de setembre era un "cop d'estat" i ara que el TC ho declara legal,  Coscubiela, Albiol, Arrimadas i Iceta s'amaguen. Dios los crea...

Sixena

Solamente exigimos las obras de Sigena que tienen los Catalanes porque las piezas del Museo del Prado ya estan en España

El perro del hortelano

QUÈ VOTAREU, el tripartit llibertari, el tripartit colpejavotants o "el perro del hortelano"?

De Roma a Sixena

O no van va estar prou atents a l'escola, o en temps d'Angel Ros i d'Iceta no s'explicava allò de "Roma no paga a traïdors" i, és clar, ara toca fer cara de sorpresa quan succeeix allò que era previsible en relació a les obres d'art de Sixena arran de l'article 155 dels Espanyols

Diferències radiofòniques entre Catalunya i Espanya

En una tertúlia radiofònica SEMPRE HI HA espanyolistes i catalanistes, en uns altra tertúlia radiofònica MAI NO HI HA NI UN SOL catalanista, ENDEVINA ENDEVINALLA, quina és RNE i quina és Catalunya Ràdio ??? (diferències de qualitat democràtica entre diversos països europeus)

Sang reial

Sant tornem'hi !!! Diu que Enric d'Anglaterra es casa amb una plebea.  Em sembla molt MALAMENT. Si volen casar-se per amor que passin per les urnes, però si volen néixer amb privilegis, al menys mentre no els fem fora haurien d'estar putejats a no poder eixir de sang reial !!! 

El PSC i les relacions laborals

Diu l'Iceta que qui fa malament la feina, l'acomiaden, i deia Núria de Gispert que l'Espadaler és a la llista del PSC perquè necessita un sou. No sabem encara si el PSC ha assumit funcions externalitzades de l'INEM i si cobra de l'Estat per fer-les...

Llums de Nadal, Ada Colau i Presos Polítics

"...llums per recordar que hi ha membres del Govern que són a la presó...! 🤐 vaja, l'Ada Colau no s'ha atrevit a dir "presos polítics"! 😖

terrorisme i divorci

Si la violència i les amenaces ja són un supòsit facilitador del divorci, les amenaces terroristes haurien d'implicar separació immediata tutelada per la Unió Europea (llevat que les autoritats de la #EU #UE en siguin còmplices)

mig segle del PSAN

Hosti, ara hi penso: l'any vinent farà 50 anys del naixement del PSAN !!!! MIG SEGLE

El CENTRE electoral

És graciós com cerquen tots el CENTRE, perquè saben que el votant majoritari no vol votar extrems. L'Ada Colau i  el Xavier Domènech situen el missatge CENTRISTA en "ni independentistes ni espanyolistes sinó la barreja d'ambdós", mentre que l'Iceta diu "ni independentistes ni gent de dreta" (situant el seu CENTRE electoral en les coordinades excloents que van del centre espanyolista a l'esquerra espanyolista. Atès que els independentistes JuntsxCat i ERC també fan el mateix (en Mas ja deia que la centralitat s'havia situat en l'independentisme), imagino que cercaran el seu CENTRE electoral en un ampli punt que seria equidistant entre la unilateralitat l'espera a que el PP accepti fer un referèndum d'independència.

Encara veurem el Santi Vila al PSC ...

De debò, de debò us dic, que al pas que anem encara veurem el @SantiVila a les files del PSC (que diu l'Iceta que no vol ni independentistes ni gent de dreta) al costat de #JosepAntoniDuranLleida i del candidat del PSC @Ramon_Espadaler , o sinó temps al temps....

Els independentistes han mentit

Ja és hora que ELS INDEPENDENTISTES reconeguin que HAN MENTIT als seus electors, que han mentit als Catalans fent-los creure que l'enemic éra democràtic quan en realitat és  salvatge i feixista.

Unió Europea la Còmplice (de la Repressió contra els Drets Civils de les Minories)

La UNIÓ EUROPEA s'ha guanyat un SOBRENOM, tant als grans articles de prestigi internacional com als twitts i a les converses dels Catalans a partir d'ara la #UE serà anomenada popularment: " #EU la CÒMPLICE de la REPRESSIÓ CONTRA ELS DRETS CIVILS DE LES MINORIES "

DUI fracassada?

Alguns ximplets "equidistants" es pensen que la DUI va fracassar 😂Sempre hem sabut que no teníem prou soldats per defensar les fronteres; la DUI haurà avançat cent anys l'alliberament marcant un abans (de ments colonitzades) i un després (de trencament amb la utopia espanyola).

La mirada europea

Los Europeos miramos hacia otro lado cuando homenajeáis a Franco y agredís a pacíficos votantes, y en las próximas elecciones, desde el control que ahora tenéis, si manipuláis los resultados, tampoco lo veremos.  Todavía no tenéis bastante? Qué más queréis??

Comptes a Suïsa

JUGUESCA: Sabent que cada contesa electoral implica inventar i difondre mentides (sense cap càstic posterior) sobre suposats comptes a Suïsa dels líders independentistes, a qui creieu que li tocarà enguany el rebre: Junqueras, Puigdemont, Jordi Sànchez, Forcadell?

Violència, amenaces, terrorisme...

Si la violència i les amenaces ja són un supòsit facilitador del divorci, les amenaces terroristes haurien d'implicar separació immediata tutelada per la Unió Europea (llevat que les autoritats de la #EU #UE en siguin còmplices).

Algú sap per què no són denunciats, jutjats i empresonats els que detenen internautes que van criticar al facebook els atacs contra pacífics votants? És per deixadesa dels juristes independentistes o perquè estem acorralats en la defensiva?

ENDEVINEU LA CANDIDATURA: "...posarem l'accent en les POLÍTIQUES SOCIALS que les forces d'ocupació ens permetin fer amb aquelles engrunes del que ens roben que els mendicarem que si us plau ens retornin..." QUIN PARTIT ÉS ???

Junts per Catalunya

És obvi que la marca Junts per Catalunya romandrà, m'atreveixo a dir que dècades. Així esmenen l'error d'haver triat un nom tan lleig com PDCAT, que no dubto acabarà en l'oblit.

Tertulians que cobren de RAC1 i CataRàdio per argumentar impossibilitat independència amb l'estupidesa no ha tingut reconeixement (sabent que tots els països independents, després d'haver controlat les seves fronteres, encara han trigat mesos a tenir reconeixement internacional)

Errors molt Comuns

Errors molt Comuns

Aquest article fou publicat dissabte 14 d'octubre de 2017 a Llibertat.cat

https://www.llibertat.cat/2017/10/errors-molt-comuns-40203

Havent  de publicar aquestes reflexions  abans del compliment  de l’ultimàtum  espanyol contra Puigdemont, no les malbarataré amb arguments a favor o en contra de confirmar, aquest dilluns, la proclamació de la República. Això ja ho està fent la resta de la humanitat. Prefereixo comentar allò que crec que són alguns dels errors més comuns que hem comès a l’hora de valorar els interessos en joc.

Durant massa temps hem traçat estratègies en base a hipòtesis sobre el comportament d’alguns dels  actors del conflicte, hipòtesis ara que ja hem pogut començar a validar o falsejar (per exemple el comportament d’Europa, la contenció de l’Estat en l’ús de la força contra els Catalans, la pressió del gran capital, la implicació dels sindicats, el desvetllament electoral de ghetto espanyolista dins de Catalunya, o si l’esquerra espanyola a Catalunya s’alinearia amb l’independentisme o amb el bàndol contrari). Penso que ara ja no estaria justificat que caiguéssim en  els mateixos errors.

Tanmateix, no vull centrar-me en el tema dels interessos econòmics egoistes, que diuen,  haurien estat els de major pes a l’hora de frenar la proclamació del 10/10/2017 (degut a la influència del gran capital català anti-independentista damunt les classes populars del segment petit-burgès).  La burgesia catalana, malgrat que  ja no pot suportar per més temps la sagnia del domini espanyol, segons algunes opinions  encara hauria acceptat una darrera oportunitat d’intentar estalviar-se la inevitable inseguretat derivada del procés, influint en la decisió del President de posposar la independència.

Tampoc no vull centrar-me en la persona. És veritat que no podem  menysvalorar, d’entre tots  els factors de la frenada, que el President hagi volgut escriure en les pàgines de la Història del nostre poble, de manera serena i calculada, una enèsima mostra del tarannà dialogant dels Catalans. Com també seria possible i lògic creure que  la seva agenda personal hagués tingut un pes en la decisió, perquè el cost del càstig espanyol molt probablement afectarà de manera significativa Carles Puigdemont, com a individu, a nivell familiar i al  seu patrimoni.

Finalment, tampoc no val la pena que m’aturi a descriure els interessos internacionals, perquè  malgrat  que ningú no confia en Europa mentre no siguem independents (els Europeus només ens han tractat amb respecte durant els pocs segons que hem estat independents),  sí que hi havia una certa confiança que Espanya no podria fer ús dels seus soldats en contra dels seus propis ciutadans, però  ara sabem que només cal vestir-los de policia i poden ser tan cruels com calgui amb plena complicitat de les institucions de la U.E.

Prefereixo centrar-me en aquella influència que no ha estat gaire comentada i que no és cap de les anteriors: l’espai polític dels Comuns-Podem-ICV-EUA.

És obvi que en el conjunt de les forces catalanistes que aposten pel marc espanyol, l’espai de l’esquerra radical (que darrerament tendim a anomenar “Comuns”) és la més honesta a l’hora de reivindicar un referèndum que nosaltres sabem (com també ho saben ells) que l’Estat mai no acceptarà. En paral·lel, seu electorat del fora de Catalunya, degut en part a les seves reduïdes dimensions,  i  també és més immune a la propaganda anticatalana hegemònica per les Castelles.

Els Comuns reuneixen característiques dels anteriors grup d’influència que hem esmentat: 1-estan vinculats a forces estatalistes europees; 2-el seu electorat  està tan afectat pel domini espanyol com la resta de les classes populars, burgesia inclosa, i malgrat no rebre pressió del gran capital, són la sucursal no reconeguda d’un partit que coincideix amb l’objectiu de mantenir aquest instrument del capitalisme espanyol que és l’Estat espanyol en les seves dimensions geogràfiques actuals, 3-també tenen molta por a nivell personal (en concret  d’una inhabilitació del seu candidat més factible, que pogués impedir-li de competir electoralment per la Presidència de la Generalitat.

La pregunta: estem vacunats de l’error de desviure’ns per atraure els Comuns al projecte independentista? El passat dia 10, durant les respostes parlamentàries a la frenada independentista del President Puigdemont,  mentre Albiol i Arrimades evidenciaven la seva poca capacitat d’adaptar-se als canvis de situació, i l’Iceta –més hàbil- ho aconseguia, vam  escoltar un Rabell tan coherent en les seves expressions que semblava haver escrit el seu discurs amb informació privilegiada. Casualment, jo em trobava llavors amb persones de l’entorn Podemos-Comuns absolutament cofoies, tant per la decisió del President com pel discurs de resposta del portaveu de CSQP.

“Això és un canvi de socis”, deien aquests comuns, etzibant als meus amics cupaires que a l’hora  d’haver de fer política realista ells són una força més assenyada, menys tendent a llançar-se al precipici”. Poques hores després,  ja vam saber allò del Donald Tusk i de com va anar el canvi de decisió del President. Tanmateix, durant els dies següents continuaven les expressions de suport en vers Carles Puigdemont per part de l’esquerra espanyola  (autoanomenada “sobiranista”) a Catalunya.

Aquests suports, al meu parer, només poden ser puntuals. Fins i tot en el cas hipotètic que la direcció de l’independentisme estigués sota la direcció i la presidència de la CUP, l’espai dels Comuns mai no s’adheriria a un procés de secessió nacional catalana, perquè mentre la seva estratègia formal parla d’autodeterminació, l’estratègia operativa d’aquell espai polític s’ha adreçat a dinamitar els passos decisius, quan els ha hagut, en vers la sobirania.  És veritat que en el moment de la batalla sovint acaben del costat del poble,  i això és perquè la reacció de l’Estat capitalista és sovint una reacció a l’acció independentista, de manera que en aquests contexts no poden posar-se al costat del PP. Això ja va passar el 9-N, van facilitar la “percepció” d’una majoria percentual  espanyolista el 27-S, i ho tornaven a fer el 1-O (fins que es van veure obligats a posicionar-se al costat de les víctimes de la repressió de PP).

No podria ser que els Comuns acabessin veient que no hi ha opció més revolucionària que l’independentisme, en aquest moment concret de la Història? Digueu-me determinista i esquemàtic, però jo no els veig fora del sistema espanyolista de partits, perquè el seu és un espai ideològic que no pot quedar vacant. Per això mateix, crec que les contradiccions al voltant del marc nacional de la lluita de classes les resoldran a base de clarificacions internes: escissions, canvis de sigles o baixes personals de militants per incorporar-se a l’esquerra independentista. Sempre romandrà el seu espai de “la utopia espanyola on Catalunya podria estar còmoda”,  sempre romandrà però serà cada cop més petit, com també aniran reduint-se els electorats del centre-esquerra espanyolista de l’actual PSC, així com els dels partits de dretes espanyolistes.

A pocs dies de la clarificació del President Puigdemont, que haurà de respondre a l’ultimàtum d’Espanya, crec que l’independentisme ja s’ha clarificat en relació a quins suports de fora del sobiranisme no cal que esperem (capital, Europa i agendes B).  Des de la meva humil opinió, crec que també caldria desfer-nos d’ingènues esperances de suport per part d’algunes de les forces suposadament sobiranistes. És clar que cal acumular forces, però també ens cal més cohesió de la que s’aconsegueix amb feixucs i estèrils esforços d’atraure’ns aquest sector. Ha arribat el moment de ser valents i de deixar d’ensopegar amb pedres ja conegudes.

Fantassin

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)
Article publicat a Llibertat.cat dimarts 26 de setembre de 2017: https://www.llibertat.cat/2017/09/estic-mes-felic-que-un-ginjol-l-article-d-avui-va-de-sentiments-40005

Encara ens manca una setmana pel Referèndum d’Independència de Catalunya però jo ja he guanyat. No put evitar que em vinguin al record antigues converses amb patriotes que acabaren donant la vida per la nostra terra, converses on ens conjuràvem per aconseguir “que els nostres nets arribessin a veure” l’escenari que estem vivint ara mateix. Adoneu-vos que ens semblava massa optimista, trenta-cinc anys enrere, plantejar un “llegat” prerevolucionari als fills, i era degut a això que parlàvem dels nets. Com voleu que no estigui, doncs, feliç?

Ara mateix estava rememorant aquells llarguíssims debats de tres dècades enrere amb Jordi Carles Burillo on pensàvem estratègies sobre com, a partir de la realitat d’aleshores, podríem aconseguir passar d’un 5% de consciència independentista a una majoria efectiva; també he recordat les trobades amb Toni Villaescusa pels barris perifèrics de St. Boi, St. Feliu, Gavà, Martorell, Molins i Esplugues, i com, a la vista d’aquella realitat social tan influenciada mediàticament per la cultura espanyola, discutíem sobre les dificultats enormes de transmetre dins d’aquell entorn la necessitat de l’alliberament nacional de Catalunya. Amb una tasca tan ingent com la que barallàvem, com voleu que no parléssim dels nostres “nets”?

Érem romàntics i ens movia l’ideal que Garcia Lorca reflectia molt bé als seus poemes amb les referències a “la muerte de perfil” (tot i que aviat vam valorar que calia tallar tanta iconografia i tanta efemèride commemorativa), però no ens trobàvem pas en un context tercermundista, Catalunya no era la Sierra Maestra; degut a això, els pocs companys, també de llengua materna espanyola que havíem arribat al patriotisme independentista des de l’internacionalisme, comentàvem com és de difícil incidir en el nostre propi entorn familiar i relacional, cultural i patriòtic espanyol, i com la clau estava en la solidaritat antirepressiva.

Recordo haver conversat amb el malaguanyat Quim Sánchez sobre el gran avantatge que teníem: la constatació empírica de com era de vulnerable Espanya (molt més que altres països del nostre entorn) a l’efecte “Acció-Reacció-Acció” (acció catalanista – Reacció injusta i desaforada per part de l’Estat espanyol – Nova acció independentista). Fixeu-vos fins a quin punt era així, que alguns coneguts que avui dia encara em trobo són persones d’Esplugues (de cultura espanyola) que es van despertar (digueu “convertir” si ho preferiu) a l’independentisme arran de la detenció de Marcel Casellas.

Durant prop de vint anys, desactivada la banda sonora i les quimèriques “preses del palau d’hivern”, hem vist com amb les atribucions autonòmiques dels Països Catalans no aconseguíem aturar un procés de desnacionalització que ens allunyava fins i tot de la supervivència com a poble. Tanmateix, d’ença de 2010, el vell esquema Acció-Reacció-Acció ha tornat a activar-se i ha aconseguit incorporar dins l’independentisme la major part de la població catalanoparlant, i a més encara hi ha sumat (eleccions plebiscitàries de 2015) un tretze per cent més en forma de vot puntual, probablement prestat i de protesta.

Encaràvem el Referèndum de 2017 amb el dubte si podríem començar a generar independentisme dins del ghetto cultural espanyolista. Era la vella discussió des primeres anys vuitanta, amb aquells enyorats amics que ja no hi són. Per això, atès que el mèrit del nostre avenç no és tant nostre com de la injusta i desaforada reacció espanyolista, el meu interès principal pel Referèndum no seria tant una votació de la qual “no podem dir blat fins tenir-lo al sac i ben lligat”, ni tampoc una DUI simbòlica (sense tenir controlades prèviament fronteres i ports), sinó la superació del 48% sociològic, el qual objectiu hauria estat molt complicat si Rajoy hagués tornat a tolerar la consulta.

Ja puc respirar tranquil, amb error rere error, la ceguesa del govern espanyol: 1-està victimitzant la totalitat dels habitants de Catalunya (mai havíem vist tanta gent parlant espanyol en les manifestacions independentistes), 2-està evidenciant que la Unió Europea beneeix la violació dels drets fonamentals si aquell que la comet és un soci seu (això ens ajudarà a neutralitzar esperances estèrils en un quimèric ajut des de fora), i 3-està clarificant el mapa polític català situant el PSC (i alguns individus dels comuns) com a còmplices de la democratofòbia hispànica.

Per tot plegat, espero que m’entengueu quan us dic que només la situació actual, encara a una setmana vista del Referèndum, ja hauria fet feliços aquells enyorats patriotes amics que no han arribat a veure aquest dia, i és per això que ara els estic recordant i comparteixo amb vosaltres el seu record juntament amb la joia per tot l’avenç que ja hem aconseguit.

Fantassin

La Contra 2017. Els contrarevolucionaris l’any de l’alliberament de Catalunya

La Contra 2017. Els contrarevolucionaris l’any de l’alliberament de Catalunya

Article publicat a Llibertat.cat dilluns 04 de setembre de 2017: 
https://www.llibertat.cat/2017/09/la-contra-2017.-els-contrarevolucionaris-l-any-de-l-alliberament-de-catalunya-39740

Les xifres sobre els guanys potencials de la independència de Catalunya fa temps que estan sobre la taula i encara no les ha pogut desmentir ningú, com tampoc la seva dimensió revolucionària. Fins i tot, aquells pocs grups patriòtics espanyols que s’emboliquen en la bandera obrerista (els sindicats sucursalistes i també alguns partits esquerranistes) ja estan abandonant el contra-argument de “prioritzar la recuperació dels drets socials”, com a rèplica a l’independentisme,  degut a que, fins i tot els patriòticament contraris a la independència reconeixen que, en el pitjor dels cassos, l’economia d’una Catalunya lliure farà que siguin inevitables els avenços en drets socials.

Sempre que  s’està gestant una revolució es produeix una clarificació gradual que va polaritzant els interessos enfrontats. A la llum d’una percepció marxista, no són pas les etiquetes sinó “a qui afavoreix el canvi” allò que polaritza  els blocs enfrontats.  Tanmateix, sempre hi ha hagut alguna gent que, fent ostentació de l’etiqueta marxista, ha fet precisament tot el contrari: afavorir objectivament l’enemic. Alguns dels que han viscut i viuen de criticar la dreta són els mateixos que avui, malgrat evitar aparèixer a les fotos del bracet del PP,  estan esdevenint còmplices de facto de la pitjor de les oligarquies.

Sempre ens quedarà el dubte de saber quins són els interessos reals d’aquests grups contrarevolucionaris que enarboren la bandera revolucionària: Potser tot deriva de fonamentalismes malentesos, esquematismes infantils i empanades mentals? Són les Agendes-B (interessos personals relacionats amb el sou, la hipoteca o la covardia dels seus dirigents)? Prioritzen alguna mena de pulsió supremacista espanyola inconscient? Estan manipulats i teledirigits mercès a infiltracions per part d’agents de l’Estat?

Tant si es tracta d’una acció encoberta de l’Estat enemic com si respon a causes endògenes, o a combinacions malaurades, ja vam sofrir la seva acció tres dècades enrere, quan s’impedí que l’independentisme català adoptés una estructura semblant a la fórmula –d’influència soviètica per a les revolucions nacionals- de l’Esquerra Abertzale d’Euskadi (fòrmula que es basava en un Front policlassista anomenat Herri Batasuna dirigit pel bloc KAS). Malauradament, l’èxit contrarevolucionari va abocar l’independentisme català al joc autonomista espanyol durant 20 anys, fins que el errors dels partits espanyols, amb el “cepillado” de l’Estatut, l’han revifat des de 2006.

En tot cas, el fenomen de veure actuar a la contra els que fins llavors semblaven a favor ja ve de lluny. En la seva vessant esquerranista, hem vist durant la Guerra Freda com “la Contra Intel·lectual” (grups amb poca transcendència degut al seu caràcter residual) criticava les revolucions d’alliberament nacional (generades a partir d’aliances policlassistes entre els comunistes prosoviètics i les burgesies nacionals) acusant-les d’estar mancades de puresa proletària. El paper dels contrarevolucionaris esquerranistes (i també dels militants dels partits d’esquerra de la metròpoli imperialista residents en aquelles colònies), en oposar-se a la independència amb arguments puristes, fou –per omissió- el d’afavorir objectivament els interessos oligàrquics imperialistes.

Potser l’exemple que li ha donat més claredat al fenomen de “la Contra” ha estat el del famós Comandante Cero de la revolució d’alliberament nacional nicaragüenca. Explícitament, ell no criticava la necessitat de l’alliberament nacional, solament “criticava els errors que posaven en perill el procés revolucionari”, i en concret que “el líder revolucionari Daniel Ortega s’estava oblidant de la classe obrera”. A partir d’aquí, tots els avenços socials que estava impulsant la recentment alliberada pàtria de Sandino –projectes impossibles en un context de robatori i corrupció com l’anterior- es veieren aturats per la guerra contrarevolucionària que menaren conjuntament Eden Pastora i els ex-membres de la Guardia Nacional Somozista, casualment amb un cert finançament provinent dels USA. 

Amb els anys, la Història esdevé un jutge fred i les emocions, la sang i les pèrdues d’aquelles victòries frustrades perden dramatisme, esdevenint solament frases i nombres. Després de tant de sofriment, a Nicaragua el Comandante Cero i el cardenal Obando, quan ja no han trobat cap modus vivendi millor alternatiu, han decidit esdevenir grans amics de Daniel Ortega i dels avantatges del sandinisme, vulgars caricatures actuals del tema que ens ocupa.

També a Cuba, a Vietnam i a Algèria, els contrarevolucionaris hauran passat a l’oblit o s’hauran convertit en caricatures. Això mateix també succeirà a Catalunya: les generacions futures segurament no recordaran els noms de la Contra durant la revolució independentista iniciada el dia 1 d’octubre de 2017, però, nosaltres sí que els veurem properament: amagats darrere de frases anti-PP i d’apel·lacions a un futur utòpic,  però aliats objectivament amb l’oligarquia espanyola en l’intent d’impedir el trencament de l’Estat capitalista espanyol.

Fantassin

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

Article publicat a llibertat.cat/ diumenge 09/07/2017
https://www.llibertat.cat/2017/07/l-1-d-octubre-en-la-gestacio-del-marc-independent-catala-de-relacions-laborals-39269

És possible un canvi de marc de relacions laborals sense haver canviat abans el marc jurídic? En la meva modesta opinió Sí, perquè crec que l’auto-percepció independent dels Catalans (malgrat que encara hi hagi una supeditació de facto al marc espanyol), determinarà una expressió independent de la lluita de classes en forma de plantejaments que per fi s’allunyaran de l’esterilitat autonòmica i tindran en compte “la independència tan aviat com sigui possible” com a única fórmula realista per a bastir solucions.

El referèndum independentista, tant si és tolerat com si l’oligarquia espanyola i els seus aliats de l’esquerra espanyola a Catalunya, aconsegueixen impedir-lo, serà una data fonamental en la reestructuració del marc de la lluita de classes a nivell europeu. Malgrat que la confrontació social no es independent en cap indret, atès el caràcter internacionalista del capitalisme, probablement els Catalans podrem començar a abandonar el marc de relacions laborals espanyol  a partir de l’assumpció de consciència del nostre dret a la sobirania.

Parlo de “consciència dels drets”, més que  d’independència estatal, perquè la secessió no és pas allò que es dirimeix el proper 1 d’octubre, com ho prova la manca d’un debat explícit sobre els pros i els contres de la independència durant els mesos previs a la campanya del referèndum.  És clar que farem campanya, i no sols pel SÍ, segurament també pel NO (per demostrar pluralitat), però tothom sap que els actors reals en aquesta contesa ha estat posant l’accent en el “dret” dels Catalans a decidir unilateralment, i serà això, el dret, el principal premi o la principal pèrdua de l’ 1 d’octubre de 2017.

L’assumpció generalitzada de la percepció del “dret” (reconegut o reprimit) serà, al meu parer, fonamental en les relacions socials posteriors. En canvi, la independència formal  podrà venir –o no– després del 2 d’octubre,  i dependrà, únicament i en exclusiva, de la valentia o de la covardia dels polítics independentistes.

Però, tant si som prou valents i ho aconseguim, com si el dia 2 ens caguem a les calces, el gest patriòtic unilateral del dia 1 –ja sigui tolerat o impedit per la força- atribuirà realisme als esforços per les millores socials que estem menant a Catalunya i que són interferits per Espanya. Els atribuirà realisme perquè es farà evident la necessitat de la independència per a dur-los a terme. Fins ara, totes les pretensions de “canvis socials estructurals a nivell autonòmic” només podien ser propaganda.

Els moviments socials de casa nostra  -el sindicalisme entre els quals- han canviat, com ha canviat la societat catalana;  l’empoderament, i l’autoorganització que se’n deriva, ha contribuït a feminitzar-los, rejovenir-los i cohesionar-los, facilitant l’ofensiva en la lluita per eradicar la precarietat derivada de la crisi. El pes determinant del sector social i les aliances tàctiques amb els sectors burgesos populars, afectats també per la gran estafa oligàrquica i financera, ens ha permès avenços significatius com la propera Renda Garantida de Ciutadania.

Tanmateix, totes les forces del poble i del treball han vist com moltes altres eines útils per alleugerir el sofriment de les víctimes de la crisi, en forma d’iniciatives legislatives del Parlament català, han estat aturades  per l’anticatalanisme espanyol. Aquí està la principal paradoxa dels sindicalistes honestos afectats de sentiment patriòtic espanyol: no són conscients que sense sobirania els principals esforços de la societat catalana no serveixen de res.

Per part d’aquestes bones persones encara dominades per la utopia del canvi a Espanya (aliats inconscients del PP, com és el cas dels Comuns), els objectius de cohesió, valentia sindical, identitat de classe, empoderament, feminització, rejoveniment  i ofensiva en l’eradicació de la crisi són, òbviament, percebuts com el camí necessari. Tanmateix, aquests objectius es veuen limitats per la cosmovisió espanyola i es converteixen en simple propaganda sindical, i d’aquesta manera, tants esforços esdevenen estèrils.

Amb la futura Renda Garantida de Ciutadania, i d’altres drets conquerits arran dels  nous equilibris partidistes derivats de la lluita de classes a Catalunya, la nostra societat ha demostrat com el marc de relacions laborals que conformaria un Estat independent, tendeix a una societat més favorable a l’autoorganització de la classe treballadora, més igualitària, feminitzada i justa. L’enemic i els seus “aliats alienats” potser ho impediran, o potser no, però en el pitjor dels cassos no podran impedir la “revolució conceptual”: a partir de l´1 d’octubre els Catalans sabrem que tenim dret a la independència i que la nostra submissió a Espanya és el principal escull per l’avenç social.

Fantassin

Vull ser lliure, ara mateix

Vull ser lliure, ara mateix
Article publicat a llibertat.cat dissabte 20 de maig de 2017

https://www.llibertat.cat/2017/05/vull-ser-lliure-ara-mateix-38725

 

“No puedo entender que os comparéis con los esclavos negros, no es sólo insultante sino absurdo, porque vosotros sois libres, y muy libres,  y lo que reivindicáis  es vencer, y recobrar riqueza, y territorio, y que vuelva a ser  rica y plena la Cataluña  triunfante, como este Arco del Triunfo...”. Estic davant del TSJC, atenent les preguntes d’algunes turistes que a les 08:30 hores  se senten encuriosits de veure 200 jubilats cantant (https://www.instagram.com/p/BT_1isulABC/) espirituals negres:

“…Vull ser lliure, vull ser lliure,

vull ser lliure, ara mateix, ara mateix.

I abans de ser un esclau

enterreu-me sota el fang

i deixeu-me viure en pau i llibertat.

Prou segregació, prou segregació,

prou segregació, ara mateix, ara mateix…”

després que han acompanyat, i ara esperen que surtin, els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya que aquest divendres 12 de maig estan sent interrogats per la Justícia Espanyola per haver permès la Llibertat d’Expressió dels Diputats Catalans.

Avui tampoc no tinc temps d’explicar la realitat de Catalunya a tothom que s’apropa, i de preguntes en fan moltes, com  per exemple: “per quina raó només hi ha jubilats en aquest acte?”. Això em fa pensar en aquella proposta que de vegades ha apuntat en Junqueras  sobre la possibilitat de fer una vaga general independentista. Probablement seria  tan minsa com totes les vagues generals convocades pels abertzales a Euskadi, i per tant faria menys pressió damunt l’administració que una vaga dels funcionaris que atenen les persones. Per contra, el tema de les cançons de resistència i de lluita m’està servint  com a fil conductor per a il·lustrar alguns d’aquests turistes sobre la Història de greuges i agressions sofertes pels Catalans, i que la identificació amb himnes d’altres temps i latituds és deu  a que totes les revoltes beneficien el conjunt de la humanitat. Al final, acabo assenyalant que la revolució que està menant Catalunya és la més important de l’Europa del segle XXI.

“Si és així, com dius, per què  aquesta revolució  tan important no està cohesionant el subjecte revolucionari  (no sols aquests 200 jubilats sinó també  persones d’arreu, al carrer, als bars, a les muntanyes) de la mateixa manera que nosaltres vam fer a Itàlia amb els cants de Verdi?“– em qüestiona un altre turista. Touché! Més tard, he estat reflexionant  sobre aquest tema i he de reconèixer que no he estat capaç de trobar explicacions que m’hagin satisfet, perquè llevat de la consigna “in-inde-independèn-cia”,  és veritat que els càntics del procés (des de l’himne nacional fins a l’ús reduït de cançons dels anys vuitanta, passant pel Cant de la Independència en veu de Núria Inglés), no responen al fenomen cultural que sembla habitual dels  moments històrics com el nostre. 

Mancat d’explicacions que em satisfacin però capficat en trobar-les, he implementat una petita andròmina per ajudar-me: un grup de facebook (https://www.facebook.com/groups/294978427619376/) on espero que els amics d’arreu  compartiran cançons revolucionàries amb les quals ens sentim identificats, malgrat viure a l’altra banda del mon. No sé pas si en traurem d’entrellat de si hi ha una relació causa-efecte entre les capacitats de sacrifici i de combat de les lluites que generen càntics i les que no, o  sobre les possibilitats d’èxit d’unes i altres... però, al menys, escoltant aquestes himnes, gaudirem  de la unió emocional amb processos llibertaris que, malgrat estar allunyats en el temps i la geografia, són part de tots nosaltres, com el   “...vull ser lliure...” que canten els jubilats en front del TSJC, fent d’aquest espiritual negre una expressió de l’independentisme català. I qui sap si també aquestes cançons  revolucionàries (coreanes, zapatistes, nord-americanes, de resistència francesa, basques, bretones, kurdes, etc)  ens acabaran inspirant en  la nostra lluita...

 

L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

Article publicat al Llibertat.cat dissabte 15/04/2017
https://www.llibertat.cat/2017/04/l-hora-del-xoc-de-trens-tambe-hauria-de-ser-l-hora-dels-treballadors-38378

Aquest 25 d’abril probablement començarà la fase del “xoc de trens”. Tal com era previsible, els polítics espanyols no s’han comportat com Europeus sinó que s’han mantingut fidels a la seva tradició. Dins del bàndol imperialista, han avançat les clarificacions dins del PSC fins a uns nivells de baixesa que probablement ja no tenen retorn, i això és molt positiu. En canvi, per la banda dels comuns, malgrat les tensions, s’ha imposat un full de ruta unionista maquillat en la indefinició calculada, que serveix tant per a no fer gaire explícit l’alineament amb l’espanyolisme ranci, com per a mantenir la seva quota electoral entre la població originària de la immigració espanyola que encara rebutja la independència.

D’altra banda, dins les formacions independentistes, han anat emergint les contradiccions pròpies de quan alguns polítics professionals estan més pendents de l’economia personal que de la pàtria, i en aquest sentit, cal valorar molt positivament com les tres principals forces aliades han actuat amb responsabilitat, apagant tots els focs. En canvi, un factor negatiu ha estat la seva inactivitat en l’agitació militant, al menys durant els darrers set mesos: ha estat especialment evident la incapacitat dels partits independentistes d’engegar el gran debat popular constituent, previ al referèndum, i s’ha quasi aturat el procés de penetració en zones de forta immigració espanyola.

A hores d’ara, el taulell d’escacs previ al probable inici de la fase de xoc de trens està prou clarificat: a un costat PP-C’s-PSC amb suports dissimulats dels Comuns, i a l’altre costat CUP-PDCat-ERC;  però fins que no es produeixi la prohibició explícita del TC d’aturar la propaganda pel Referèndum, comptarem no solament amb el PSC i els Comuns, sinó també amb totes les entitats signants del Pacte Nacional pel Referèndum. Quan arribarà el NO definitiu del Govern espanyol, podem suposar que la majoria de les entitats que “demanen poder votar però per a votar no” aturaran la seva pressió pel Referèndum. Tanmateix, hem sabut que l’independentisme abasta al menys el 48% dels Catalans, i per tant la composició independentista dins d’algunes entitats populars suposadament unionistes també es troba a pocs punts de l’hegemonia independentista, si no l’ha sobrepassada ja.

Hauria estat desitjable que la clarificació hagués arribat ja a totes aquestes entitats de la societat civil, i molt especialment, les organitzacions de treballadors i les patronals. Al meu parer, el plantejament de la fase del xoc de trens com un “armistici” entre dretes i esquerres és un error, perquè impedeix que el debat clarifiqui  que la independència és “win-win” (interessa a la burgesia nacional, marginada per l’oligarquia espanyola, i interessa al poble treballador per a destruir un estat capitalista impossible de controlar, i per a bastir-ne un de petit, més accessible i fàcil de controlar des de baix).  

Si volem arranjar  la inacció dels darrers mesos, la incapacitat de penetrar als ghettos espanyols i d’endegar el debat constituent des de baix, els treballadors hauríem de començar, des d’ara mateix, a traslladar als carrers i als llocs de treball, que la Nova República no es fa sola, que si no la fem nosaltres a partir dels nostres interessos, una de dues: o no es farà o la delegarem en polítics professionals en funció dels seus interessos de curta volada. Un Estat del Poble (dels treballadors i de la burgesia nacional), creat des de baix com a eina per a resoldre els problemes dels ciutadans, i amb capacitat per acollir tots els representants de la societat civil i on puguin abordar la solució dels seus problemes.

Cal visualitzar i fer visualitzar un moviment dels treballadors que està destruint estructures parasitàries, tot substituint-les amb una República catalana. Situacions com les dels treballadors del metro de Barcelona que han de fer vaga per a pressionar pel seu conveni, malgrat tenir una alcaldessa teòricament de la seva corda, evidencia la necessitat d’un canvi  d’estructures, però també, i per damunt de tot, que si al Setembre hem d’enfrontar-nos a la covardia dels nostres polítics i a la repressió i la violència del govern espanyol, la millor i més efectiva de les motivacions és un independentisme impulsat pels  interessos democratistes de tots els sectors del poble treballador.  Anem ja cap a la mobilització permanent !

Fantassin

Els comuns aposten per una república catalana dins d'Espanya

ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES

ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 1 d'abril de 2017

http://diarigran.cat/2017/04/els-catalans-hem-de-lluitar-per-una-europa-de-2-velocitats-democratiques/

D’ençà del segle XII els Catalans vam esdevenir “l’enemic” per Castella. Un cop fou contingut el perill expansionista de l’imperi de ponent,  mercès a “l’Estat-Tap” d’Aragó, el regne català començà a expandir-se vers el Mediterrani, generant un model d’Europa: una confederació. És veritat que el gentilici de “Catalans”, de cara enfora, etiquetà llavors tots els seus habitants, però les relacions entre els diferents Estats estaven fonamentades en el respecte mutu, i internament en el pacte entre els diversos estaments.

Durant els següents vuit segles, Europa s’ha enfrontat a sí mateixa en una munió de guerres civils que han estat, alhora, lluites econòmiques i de poder en el context de revolucions que també eren ètiques, democràtiques i morals. O a l’inrevés. Algunes d’aquestes confrontacions ens han agafat de resquitllada, com les guerres de religió. Altres vegades hem viscut a casa nostra conflictes  solament puntuals, derivats de la influència que ens arribava de les revolucions que afectaven altres indrets del Continent, però en algunes ocasions ens ha agafat de plè.

Per exemple, la incorporació del Principat de Catalunya (Franja de Ponent inclosa)  a França el 12 de gener de 1812, tenia una lògica imperialista, però no podem obviar les  contradiccions internes pròpies (des de la lluita de classes i l’ascens de la burgesia en contra de l’antic règim, els desitjos populars de revenja contra qui ocupava Perpinyà, passant per una  mentalitat carca i clerical com la nostra de l’època en front del liberalisme i d’allò que anomenàvem l’ateisme francès).

Amb la segona guerra mundial, els interessos econòmics han estat entelats per la confrontació ideològica entre una aliança que s’abanderà en l’humanisme com a extrem moral oposat al feixisme, però que contenia dues formes de democràcia contradictòries, la del capital i la social, dues formes que entraren en “confrontació freda” durant la segona meitat del segle XX. La superació de la divisió ja va començar a posar les bases d’allò que hauria de ser la Unió Europea durant tota la guerra freda, impulsant formes híbrides dels models anteriors (alhora: democratisme, capitalisme controlat i democràcia social).

Ja sabem que la caiguda del mur de Berlín van permetre una avenç espectacular, però no crec que la munió de contradiccions que arrosseguem pugui sortir gratis, i tampoc no crec aquells que atribueixen la majoria de les contradiccions europees a la ràpida fagocitació de l’Est. En els aspectes culturals, democràtics i morals, tampoc a l’oest han desaparegut  greus diferències que fa difícil la cohesió i que no s’arrangen a curt ni a mig termini ni amb la unió econòmica ni amb lleis comunes.

És veritat que la integració pot facilitar els canvis, però si ajuntem territorialment tendències feixistes molt arrelades (com les que ressorgeixen a Hongria o les que mai han desaparegut d’Espanya) amb d’altres de democratistes (com la suïssa o la Catalana), no sols hi ha el perill de no avançar, sinó que obrirem camí a les típiques estratègies populistes de  boc expiatori (algunes continuen funcionant, com la d’atacar els Catalans, i d’altres s’han modernitzat lleument sols canviant  els Jueus pels Musulmans).

Per tant, crec que no hem de mirar tant la correspondència d’economies, lleis, monedes, pesos i mesures, com la cohesió dels valòrs ètics, democràtics i morals. Cal una nova Europa, i certament de 2 velocitats, però la seva impulsió ja no requereix d’una classe financera dirigent, sinó d’una direcció política que hauria de ser, sobretot, cívica i popular. Un grup dirigent de societats liderades per aquells països que, de forma legítima i natural, poden impulsar valors democràtics i estratègies adreçades a les unions en funció, precisament i bàsica, de la concordància de valors democràtics.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27