30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi

30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi
Article publicat a http://www.llibertat.cat/ dilluns 18 d'abril de 2016:
http://www.llibertat.cat/2016/04/30-abrils-d-anar-hi-anar-hi-anar-hi-34689

Avui fa exactament 30 anys  ens trobàvem en plena campanya de mobilització per la llengua. La manifestació d’aquell 23 d’abril fou essencialment antirepressiva, i el crit que va ressonar fou  “Que se’n vagin!”, en resposta a la repressió policial de l’any anterior, però des de set dies abans  desenvolupàvem accions recatalanitzadores des d’Alacant a Perpinyà amb l’objectiu de començar a  corregir la vergonyant situació del Principat, on no arribava al 30%  el nombre de grans rètols en català. Aquella  dinàmica tingué prou èxit (fins al punt que empreses com McDonald’s van acabar esdevenint de les més catalanitzades del nostre país), però la repressió fou dura,  i al final de mes el nombre d’independentistes represaliats ja superaria el centenar. Tanmateix, ens sentíem cofois i, com ara, crèiem que teníem el triomf a tocar dels dits. Ho recordàvem ahir uns quants companys, escandalitzats que hagi passat massa temps havent  aconseguit massa poc èxit.

Els darrers 30 anys han estat lents, massa lents, en l’objectiu principal de convertir la lluita per la sobirania nacional en la principal alternativa política del nostre poble. Aquella Diada de Sant Jordi de 1986 les organitzacions  de l’independentisme combatiu cridaven a “anar-hi, anar-hi, anar-hi, amb molta imaginació, intel·ligència i astúcia, organitzadament, evitant els sectarismes i els purismes, tot omplint de continguts els tres conceptes fonamentals (Independència, socialisme i reunificació) amb objectius de lluita antirepressiva, d’oficialització única del català, de  defensa de la terra enfront de les agressions capitalistes, de defensa del poble treballador  i de defensa de la identitat i la unitat de la nació catalana des de Salses fins a Guardamar i de Fraga a Maó”.

La resistència del poble català enfront dels projectes que associaven la burgesia catalana amb l’ocupació espanyola generava un discurs clarament patriòtic i anticapitalista. Aquell mes d’abril de 1986 hi hagué una forta conflictivitat social alhora que s’incrementaren les detencions i judicis contra independentistes, així com els atacs de Terra Lliure contra  diversos objectius espanyolistes. La consciència nacional augmentava arran de l’espiral acció-reacció-acció, i  des de les comarques del sud es reclamava conceptualment el nom de Catalunya per a tota la nació (500 persones es manifestarien a València sota el lema “A Catalunya en català” convocades pels Grups de Defensa de la Llengua).  

Aquella lluita també  fou útil per a la clarificació independentista, atès que, malgrat les prevencions en vers el sectarisme abans esmentades, les crítiques contra els Grups de Defens a de la Llengua no vingueren solament  de l’enemic i dels seus socis convergents sinó també de La Crida a la Solidaritat. Si havia pogut semblar que el rebuig a la nostra llengua es limitava a sectors de mestres liderats per l’advocat Esteban Gómez Rovira, la realitat era que la manca d’avenç no era cosa dels ultres sinó de la nostra deixadesa i autoodi (Manuel de Pedrolo criticava com era d’insignificant i patètica la implicació a favor del català de les empreses que participaven en el negoci de vendes de Sant Jordi; i des de les planes del diari Avui, en Josep Ma. Espinàs, sense justificar explícitament les accions catalanitzadores realitzades amb pintura pels militants independentistes, les comprenia perquè que en deu anys s’havia avançat ben poc).

Fa 30  anys n’havien passat 10 des de la mort del Dictador espanyol i 7 des del Manifest d’Els Marges, amb una Llei de Normalització Lingüística al Principat i una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ambdues covardes i insuficients.  Trenta anys després la majoria dels nous immigrants, així com els fills de la immigració espanyola han rebut cursos de català o n’han estat escolaritzats completament. El problema dels vells immigrants espanyols, malgrat que compromet el 50% del vot autodeterminista, és sols biològic.  El problema real és la nostra tolerància a la imposició de l ‘espanyol, des dels jutjats fins a la publicitat. La realitat és que continuem lluny,  massa lluny de la normalitat, i el millor aparador per copsar-ho és el mateix dia de la llengua, el 23 d’abril, en que les senyeres són majoritàries però no pas la lletra escrita en català. Al  meu entendre, 40 anys de tardança no es poden justificar si no és perquè hem abandonat la radicalitat i hem acceptar com a normal l’anormalitat d’un cert nivell  de deixadesa i d’autoodi.

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Certains confondent encore la géostratégie avec les attitudes de solidarité ou d’angélisme par rapport à l’occitanophilie catalane. Il y en a même qui s’embarquent dans des confrontations qui s’adressent plus au voisin qu’à Paris (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72 ). Notre revendication de l’Occitanie ne relève pas seulement de la solidarité internationaliste mais de « notre » revendication dans le contexte du territoire historique qui nous a façonné. Ce n’est pas dans un sens impérialiste mais dans le sens traditionnel, confédéraliste et souverainiste qui nous caractérise depuis le Ve siècle.

Nous avons vu comment cette pratique a servi pour trouver des appuis pour les Catalans (alors que nos ennemis se sentent menacés de pertes supplémentaires de territoire qui s’ajouteraient aux décolonisations précédentes) et comment ces stratégies créent souvent des cycles d’action-réaction-action : l’Espagne et la France agissent de manière agressive de peur que ces territoires périphériques, à l’origine de langue catalane ou occitane, n’établissent des liens avec la Catalogne.  Les mesures de répression contre la langue ou l’identité ont provoqué des réactions de la part des autochtones qui  contribuent à des avancées dans la conscience nationale.

Dans les années 80 et 90, beaucoup de Catalans ont également condamné la revendication catalane sur Perpignan et Alicante et dernièrement, on nous a dit "vous voyez que nous avions raison, pendant que nous revendiquions des zones éloignées du cadre de la Generalitat de Catalogne, vous ne faisiez que créer des problèmes stériles comme l’anticatalanisme mais au final toute la politique (le Processus, le référendum …) a été réduite à la région de Catalogne au sens strict du terme ». Cependant, en marge des paris espagnolistes ou francistes qui ont caractérisé certains autochtones de la périphérie, la réalité c’est que la revendication constante des Pays catalans a provoqué suffisamment de conscience et de réactions, à Perpignan comme à Alicante qui se traduisent en appuis à l’indépendance du Principat, ainsi que la perspective, si utopique soit-elle, d’un futur espace territorial commun (culturel, administratif, étatique) que nous ne pouvons pas dédaigner.

Il se passe la même chose pour la revendication de l’espace occitano-catalan : nous créons des stratégies qui peut-être ne porteront des fruits que dans un siècle mais que nous ne pouvons pas dédaigner, de la même manière que nous ne le faisions quand nous indépendantistes (les trois pelés que nous étions il y a 40 ans) nous déplacions de Perpignan à Alicante pour une action de renationalisation qui nous a menés aujourd’hui aux portes de l’autodétermination du Principat. Même si d’entrée cela peut nous paraître peu utile, peu urgent, pas indispensable, voué à l’échec, susceptible d’être remis à plus tard … l’Occitanie fait partie de nous et personne de censé ne renonce à une partie de lui-même.

Fantassin

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

Traduit du catalan par JP Hilaire

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 09 d'abril de 2016

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

FANTASSIN MANEL.  Alguns confonen encara geoestratègia amb actituds de solidaritat o de bonisme en relació a l’occitanofilia catalana. N’hi ha que fins i tot s’embranquen en confrontacions més adreçades al veí que a París (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72). La nostra reivindicació d’Occitània no és sols solidaritat internacionalista sinó la reivindicació de “nosaltres” en el context del territori històric que ens ha conformat. No pas en el sentit imperialista sinó en el tradicional, confederalista i sobiranista, que ens caracteritza d’ençà del segle V.

Hem vist com aquesta pràctica ha servit per a teixir suports en vers els Catalans (alhora que els nostres enemics se senten amenaçats amb més pèrdues territorials que sumarien a les descolonitzacions precedents) i com  aquestes estratègies sovint generen espirals d’acció-reacció-acció: Espanya i França actuen agressivament per desconfiança de que aquests territoris perifèrics, originalment de parla catalana o occitana, es relacionin amb Catalunya. L’activació de mesures de repressió contra la  llengua i/o la identitat han facilitat reaccions indígenes que propicien avenços en consciència nacional.

També molts catalunyesos van condemnar durant els anys vuitanta i noranta la reivindicació catalana de Perpinyà i d’Alacant, i darrerament alguns ens han dit: “veieu com teníem raó, mentre reivindicàveu zones allunyades del marc de la Generalitat de Catalunya només estàveu generant problemes estèrils, com anticatalanisme, però al final tota la política (el Procés, el referèndum…) s’ha vist reduïda a la regió de la Catalunya estricta”. Tanmateix, al marge de les apostes espanyolistes o francesistes que han caracteritzat alguns indígenes perifèrics, la realitat ha estat que la reclamació constant dels Països Catalans ha generat prou consciència i reaccions, tant a Perpinyà com a Alacant, que es tradueixen en suports a la independència del Principat, així com la perspectiva, per molt utòpica que sigui, d’un futur espai territorial comú (cultural, administratiu, estatal…) que no podem menysprear.

Això mateix també succeeix en la reivindicació de l’Espai Occitano-Català: anem teixint estratègies que potser només generaran fruits a cent anys vista però que no podem menysprear, de la mateixa manera que ho fèiem quan els independentistes (els quatre gats que érem fa quaranta anys) ens desplaçàvem de Perpinyà a Alacant en l’acció renacionalitzadora que ens ha situat actualment a les portes de l’autodeterminació de Principat. Malgrat que d’entrada ens pugui semblar poc útil, poc urgent, prescindible, abocat al fracàs, postergable…  Occitània és part de nosaltres i ningú amb seny renuncia a cap part de sí mateix.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

La nova disfressa dels Quintacolumnisme

La nova disfressa dels Quintacolumnisme
Article publicat el 01/04/2016 a Diari Gran del Sobiranisme: http://diarigran.cat/2016/04/la-nova-disfressa-dels-quintacolumnisme/

FANTASSIN MANEL.  En l’època dels generals espanyols Emilio Mola i José Enrique Varela, la Quinta Columna estava formada pels simpatitzants del Cop d’Estat franquista que, dins de la capital espanyola, treballaven clandestinament en pro de la victòria del bàndol colpista.  L’expressió es fa servir des de llavors per designar, en moments de confrontació, a un conjunt de persones potencialment deslleials a la comunitat en què viuen i susceptibles de col·laborar de diferents maneres amb l’enemic.

El quintacolumnisme a Catalunya podria ser tant complicat com en altres indrets on poblacions senceres s’hi ha vist afectades. Per sort, els factors religiós, ètnic, lingüístic o racial han estat prou desactivats en el Procés Independentista Català, de tal manera que solament d’interès econòmic d’uns pocs corruptes, que viurien molt bé a costa de l’espoli de tota la població catalana, activaria una Quinta Columna més o menys coordinada amb els serveis secrets espanyols. Sovint, els catalans que voten unionisme no ho fan perquè volen ser robats sinó per una percepció alienada de la realitat que els fa creure en un encaix còmode de Catalunya (el qual és impossible degut a la pròpia natura d’Espanya).

Tanmateix, i en contra d’aquestes reflexions del paràgraf anterior, la Quinta Columna sí que existeix. El que passa és que no la veiem perquè es troba fora dels marges esmentat. Els quintacolumnistes catalans no treballen a favor de l’enemic  per motius ètnics, racials, religiosos, lingüístics, ni per corrupció econòmica, i és per això que no els trobem on hauria d’estar. La Quinta Columna en realitat es troba dintre del sobiranisme, probablement degut a una clarificació encara incompleta de l’independentisme.

Hem avançat molt en tant poc temps gràcies a l’”accelerador PSOE-C’s-PP”, que ha permès que aquell espai convergent que sempre havia rebutjat l’independentisme s’hi incorporés. Per fi l’electorat ha pogut votar sobiranisme des de la dreta fins l’esquerra. Tanmateix, hi ha uns altres que parlen de sobirania, que als seus estatuts es parla de sobirania, que preconitzen el referèndum d’autodeterminació, però que a l’hora de la veritat exerceixen molt més clarament que els convergents de Quinta Columna. Em refereixo a l’espai “ICV-En Comú-Podemos”. Atès que no fan un espanyolisme explícit, perquè no es desmarquen del sobiranisme, ningú podria dir que actuen a favor del bàndol espanyolista.

Tant els convergents com aquests darrers incorren en contradiccions.  Per exemple, ahir mateix vèiem com els convergents de Ripoll trencaven la unanimitat que havia caracteritzat fins ara les declaracions de persona non grata a Felipe VI, i també ahir llegíem que el “codi ètic” de Barcelona en Comú exigeix amor a la constitució espanyola (http://www.directe.cat/noticia/488882/barcelona-en-comu-vol-que-els-treballadors-municipals-garanteixin-la-defensa-i-el-respecte).

La diferència entre ambdós rau en que la cosmovisió d’aquests darrers és menys revolucionària, mentre que els convergents continuen en la vella política la qual és més de blancs i negres. La tàctica de la revolució des de dins que fan Podemos i les seves sucursals és un plantejament individualista, adreçat a cercar la comoditat com a ciutadans. Per aquesta raó els hem sentit sovint rebutjant situar-se en l’eix dreta-esquerra. El seu objectiu és remoure injustícies i corrupteles just fins al punt de la màxima ètica democratista, però dins de la realitat. I la realitat actual és l’Estat capitalista espanyol.

Per tot plegat, penso que els límits de l’espai “ICV-En Comú-Podem”  no són pas patriòtics ni revolucionaris, sinó solament l’exercici “gimnàstic” de la democràcia en la mesura que siguin possibles, a partir de la negociació amb l’Estat i fins arribar a la situació en la quals els ciutadans se sentin còmodes. Amb una política reformista d’aquest tipus sempre és més fàcil que ICV-En Comú-Podem coincideixin amb el PSOE (per exemple en la descentralització d’Espanya i en actes democratistes, com les votacions sobre la forma de l’Estat que ahir mateix proposaven). Aquestes actuacions que es fan suposadament des de dins del sobiranisme però que tendeixen a la salvaguarda de l’Estat són l’autèntica Quinta Columna dels nostres temps.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27