DE LA PERCEPCIÓ DE LA CUP A LA DE CDC
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 08 de gener de 2016
http://diarigran.cat/2016/01/de-la-percepcio-de-la-cup-a-la-de-cdc/
Crec que les raons del Joan per fer aquestes reflexions tenen molt a veure amb l’estratègia que ha menat ERC durant tot l’any passat, un cop fou sotmesa al xantatge convergent. Sense deixar de donar-li la raó a l’amic Ridaura, he de dir que el motiu del meu article no és pas demanar eleccions sinó un altre; el meu objectiu només és parlar sobre la diferència radical entre les cosmovisions de la CUP i de CDC, diferència que, al contrari del que podeu pensar, no té res a veure amb l’eix Esquerra-Dreta sinó amb el culte a la personalitat. Direu que no pot ser, perquè tenim la tendència a mirar-nos el melic i ens pensem que la interpretació de la realitat és una sola, però no, no és així.
Us posaré l’exemple d’aquest titular: “algunes persones i/o interessos estan dinamitant el Procés des de dins”. No tothom el descodificarà de la mateixa manera. Pels fans d’Artur Mas, els quals identifiquen la seva persona amb el Procés, qui dinamita l’independentisme és qui no l’investeix com President, mentre que pels qui no li tenen cap confiança (majoritàriament per tres factors: 1-per haver traït la Consulta substituint-la amb un procés participatiu, 2-per haver impossibilitat la candidatura unitària en rebutjar una llista sense polítics que contaminaria –com així va succeir- el debat independentista amb el tema de la corrupció, provocant la pèrdua del Plebiscit, i 3-per haver condicionat la convocatòria electoral a una posició subordinada d’ERC dins d’una llista única), qui dinamita el Procés és el mateix President en Funcions, per condicionar-lo a la seva presidència.
També ahir, al Facebook, vaig veure com es difonia la idea que, “si la tria” de les persones més adequades per determinats càrrecs institucionals implicava posar Artur Mas en un paper diferent del de guia suprem, això suposaria “l’aniquilació política de President”. Sí, ja sabem que el mon actual permet que la ximpleria d’un ximple es difongui massivament. Xarxes socials i medis de comunicació interessats han multiplicat exageracions anecdòtiques (tant d’individus pertanyents als sector que demanava un President de consens, com dels que havien segrestat el Procés amb l’objectiu de regenerar estructures sospitoses de corrupció). Malauradament, no és gaire fàcil conèixer les magnituds d’un fenomen social fins que no es fan estudis independents, i això requereix que passin uns anys. Quan això succeeixi, estic segur que l’any 2015 haurà estat molt llaminer per a dedicar-li tesis històriques, sociològiques i fins de psicologia social. Es més, quan els dirigents d’ERC es decideixin a parlar de l’Artur Mas probablement es generarà la mateixa incredulitat que ha provocat en part de l’opinió pública el cas Pujol.
A l’espera del necessari pas del temps que cal per fer estudis amb perspectiva, em crida l’atenció les estigmatitzacions que he escoltat en relació als votants de la CUP. Tant de bo que poguessin haver tants independentistes que es reconeguessin anticapitalistes , però no crec que tal proporció siguin probable a Catalunya (per molt que des dels canals de transmissió de la cosmovisió convergent ens bombardegin amb la imatge d’una gernació de més de tres-cents mil okupes antisistema, tipus Can Vies). Fins que no es facin els estudis sociològics, només puc fer-me’n una idea de qui són, quants són i com són per la gent que conec, i la gent que conec que ha votat CUP han estat, en la seva gran majoria, anteriors votants d’ERC indignats amb l’Artur Mas. D’altres votants, ex-partidaris d’Iniciativa o d’altres formacions d’esquerres, no n’he conegut, perquè aquells amb qui vaig parlar rebutjaven votar CUP, atès que, segons ells, “…el primer que farà la CUP serà investir President l’Artur Mas…”.
Soc conscient que la gran majoria d’aquests vots “prestats” tornaran ara a ERC. Potser també en pot haver alguns dels que haurien volgut la investidura de Mas i no comprenen formes de decisió assembleàries que impliquen assumir el criteri majoritari. D’altres, alguns fins i tot poden ser representants polítics, no són capaços de defensar aquelles decisions diferents de la pròpia que han resultats majoritàries. I també n’hi ha que s’hauran cregut les intoxicacions en forma de rumors sobre camarilles que prenen decisions al marge de l’assemblea. En resposta a aquella advertència que ens fa el Joan Ridaura al primer paràgraf d’aquest article (“…cal saber molt bé qui tens al teu costat i de qui te’n pots refiar i de qui no…”), tant la majoria de vots prestats a la CUP com els necessàriament pocs (per radicals) de perfil estrictament cupàire tenen en comú la mateixa visió de la realitat: interpreten que la persona que no és patriòticament de fiar és, en concret, la contrària de qui pensen els convergents. En canvi, com veiem, la percepció Republicana està en un interessat mode off, i finalment la cosmovisió JxS no existeix.
Hi ha solució? No pas pel problema òptic: la Història ens diu que el relat dominant acabarà sent el del grup dominant. Sota el principi-excusa de que “no es pot excloure ningú” es consolidarà el principi de “l’exigència d’acatament” en contra del principi del “consens”. En canvi, el problema polític, com molt bé diu el Joan Ridaura, està bé que es dirimeixi electoralment. Tinc la sensació de que l’única manera d’evitar noves eleccions seria que el President en funciona donés una pas al costat sota amenaça de l’ANC de presentar-se a eleccions directament com ANC (frustrant els interessos electorals de CDC i d’ERC), però per fer això l’Assemblea hauria de canviar els seus estatuts, i a més, els seus membres no haurien d’estar vinculat a convergents i republicans, ni l’ambient polític hauria d’estar tant fanatitzat en el sentit que Mas és el Procés. Sigui com sigui, amb aquest article només vull ressaltar un fenomen que, digui el que digui la Història, segurament acabarà mereixent algun estudi interessant: la coexistència a Catalunya de dues visions de la realitat diametralment oposades durant aquell 2015 en relació a la figura d’Artur Mas.
Fantassin
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada