dimarts, de gener 26, 2016

dilluns, de gener 25, 2016

Aimi viure dins lo quartièr de la Sagrada Familha perque malgrat que viatgi pas pòdi gaudir dins la carrièra d'un ambient cosmopolita. Ièr un òme de Besièrs i èra tanben perque creguèt que i auriá de toristas franceses a qui poiriá demandar ajuda. La grua municipala li aviá retirat la veitura e poguèt pas lo recuperar perque la siá carta visa foncionava pas. Anèt al Consulat e los foncionaris li permetèron de telefonar lo sieu banc sens poder resòlvre lo problèma, e telefonar a la siá familha mas trobèt pas degun. Ditz que pensa far una denóncia a la Presidéncia de la Republica contra lo Consulat perque lo daissèt fin finala dins la carrièra sens li donar cap de solucion. Li ai donat qualques conselhs per ensajar de passar la nuèch. Me ditz: “quin astre que vos parletz francés, lo mieu problèma es qu'ieu parli pas ni anglés ni espanhòl”. Li respondi qu'a pas cap de problèma perque el es de Besièrs e lo dialècte de Barcelona es fòrça semblable al de Besièrs, "doncas se vos parlatz en Besierenc tot lo mond a Barcelona vos comprendrà". Après d’un moment de confusion me ditz “vos fasètz referéncia al Lengadocian? Ieu soi de Besièrs mas parli pas lengadocian perque çò mai normal es de lo parlar pas”. Li ai respondut: "E ben, a Barcelona ço normal dels barceloneses es de parlar barcelonés coma ço normal dels gironins es de parlar gironin. S'a Besièrs es pas normal parlar besierenc avètz força de problèmas".

dijous, de gener 14, 2016

Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 48%

Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 48%
Article publicat a Llibertat.cat el 14/01/2016
http://www.llibertat.cat/2016/01/vostes-tenen-un-problema-i-aquest-problema-es-diu-48-33653

-----------------------------------
Jo crec que l’anomenat “punt fluix” del Procés: “que els de l’opció independentista no hem arribat al 50% dels suports electorals”, requerirà de molts estudis en un futur llunyà. Dic “llunyà” perquè se suposa que ara no és gaire adequat de continuar donant-li voltes, atès que toca anar per feina en un sprint de 18 mesos. Tanmateix, no és pas un tema que hagi passat a segon terme: en parlem nosaltres per justificar les nostres limitacions i sobretot en parlen els espanyolistes per recriminar-nos que una minoria volem endegar un procés que la majoria no accepta.

En aquestes condicions, és força difícil curar ferides intestines i deixar de banda sospites sobre els interessos que han generat un problema previsible. Cada vegada que apareix l’argument del 48% hem de callar i fer veure que només sentim com plou? Com és de creïble l’argument que el 27-S una llista electoral“plebiscitària pura”, és a dir, sense polítics (només amb personalitats catalanes reconegudes del mon de les arts i la cultura), hauria sumat encara menys perquè l’atractiu principal era Artur Mas?

Jo no conec ningú que dubti de l’èxit potencial que hauria suposat una llista unitària, una sola llista que hagués representat el “Sí nítid” a la independència. Per què no hi va haver llista unitària? Pels espanyols? Doncs no, precisament va ser per imposició dels suposadament més interessats en un Sí (tot i que la meva intuïció ho atribueix a Artur Mas en persona). I això com s’entén? Jo crec que degut a interessos més personals que patriòtics. El resultat era el previsible: una campanya electoral que en comptes de debatre entre “Independència Sí / Independència No” se centraria en “La independència és una excusa per salvar el cul als presumptes corruptes que s’amaguen a la vostra llista? / No, no és veritat això que dius”.

Allò previsible es va complir: uns debats on en comptes de negar la independència, els partits unionistes parlaven de corrupció. I tots coneixem electors partidaris de la independència que no van votar pas Junts Pel Sí i que tampoc no van votarCUP (“perquè tothom sap que la CUP, malgrat la seva propaganda anti-Mas, el primer que farà serà investir Mas com President”). Si afegim els desconfiats aquells altres que haurien votat de forma referendària si no s’hagués avortat la proposta d’una llista unitària (sense polítics), com voleu que no haguéssim depassat de llarg el 51%?

Com deia la CUP, hauria estat molt lleig no proclamar la DUI havent superat el 50%, entre altres raons perquè una percepció de reconeixement internacional hauria estat inevitable, alhora que l’espanyolisme difícilment s’hauria salvat d’una greu crisi d’autoestima. En aquest sentit, la diferència entre el 48% i el 51% és tan, però tan, però tan fonamental... que aquelles decisions que amb molta probabilitat ens han furtat un resultat històric determinant, així com els interessos que les han influït, tard o d’hora haurien passar pel judici de la Història.

I aquí poso fi a les meves reflexions post-electorals, perquè ara cal anar per feina: no sols en el cos a cos de la lluita d’alliberament, sinó també vigilant que determinats interessos, sempre amagats dins del bàndol suposadament republicà, no tornin a donar munició al bàndol monàrquic. Cal incorporar aquests pròxims 18 mesos al llistat de Glòries Catalanes i a la Història de les Revolucions Populars del mon modern.


divendres, de gener 08, 2016

DE LA PERCEPCIÓ DE LA CUP A LA DE CDC

DE LA PERCEPCIÓ DE LA CUP A LA DE CDC

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 08 de gener de 2016
http://diarigran.cat/2016/01/de-la-percepcio-de-la-cup-a-la-de-cdc/

FANTASSIN  MANEL.   Hi ha veus dins l’independentisme que valoro per damunt d’altres, molt més aquelles amb qui vaig coincidir als anys vuitantes que no pas d’alguns nous independentistes que potser sols han envernissat el seu autonomisme per defensar-se d’anys de corrupció conxorxada amb Espanya. Una de les opinions valuoses per a mi és la del Joan Ridaura; del seu comentari d’avui m’ha quedat al pensament un paràgraf que m’està fent rumiar des de fa hores. Diu: “…sembla que ho hem oblidat però del que es tracta no és pas d’una investidura d’un President de la Generalitat autònoma. Ara estem parlant de, tots plegats, enfrontar-nos a l’Estat espanyol i tots els seus poders i aliats per a construir la República Catalana. I per anar a aquest combat cal saber molt bé qui tens al teu costat i de qui te’n pots refiar i de qui no…”.
Crec que les raons del Joan per fer aquestes reflexions tenen molt a veure amb l’estratègia que ha menat ERC durant tot l’any passat, un cop fou sotmesa al xantatge convergent. Sense deixar de donar-li la raó a l’amic Ridaura, he de dir que el motiu del meu article no és pas demanar eleccions sinó un altre; el meu objectiu només és parlar sobre la diferència radical entre les cosmovisions de la CUP i de CDC, diferència que, al contrari del que podeu pensar, no té res a veure amb l’eix Esquerra-Dreta sinó amb el culte a la personalitat. Direu que no pot ser, perquè tenim la tendència a mirar-nos el melic i ens pensem que la interpretació de la realitat és una sola, però no, no és així.
Us posaré l’exemple d’aquest titular:  “algunes persones i/o interessos estan dinamitant el Procés des de dins”. No tothom el descodificarà de la mateixa manera. Pels fans d’Artur Mas, els quals identifiquen la seva persona amb el Procés, qui dinamita l’independentisme és qui no l’investeix com President, mentre que pels qui no li tenen cap confiança (majoritàriament per tres factors: 1-per haver traït la Consulta substituint-la amb un procés participatiu, 2-per haver impossibilitat la candidatura unitària en rebutjar una llista sense polítics que contaminaria –com així va succeir- el debat independentista amb el tema de la corrupció, provocant la pèrdua del Plebiscit, i 3-per haver condicionat la convocatòria electoral a una posició subordinada d’ERC dins d’una llista única), qui dinamita el Procés és el mateix President en Funcions, per condicionar-lo a la seva presidència.
També ahir, al Facebook, vaig veure com es difonia la idea que, “si la tria” de les persones més adequades per determinats càrrecs institucionals implicava posar Artur Mas en un paper diferent del de guia suprem, això suposaria “l’aniquilació política de President”. Sí,  ja sabem que el mon actual permet que la ximpleria d’un ximple es difongui massivament. Xarxes socials i medis de comunicació interessats han multiplicat exageracions anecdòtiques (tant d’individus pertanyents als sector que demanava un President de consens, com dels que havien segrestat el Procés amb l’objectiu de regenerar estructures sospitoses de corrupció). Malauradament, no és gaire fàcil conèixer les magnituds d’un fenomen social fins que no es fan estudis independents, i això requereix que passin uns anys. Quan això succeeixi, estic segur que l’any 2015 haurà estat molt llaminer per a dedicar-li tesis històriques, sociològiques i fins de psicologia social. Es més, quan els dirigents d’ERC es decideixin a parlar de l’Artur Mas probablement es generarà la mateixa incredulitat que ha provocat en part de l’opinió pública el cas Pujol.
A l’espera del necessari pas del temps que cal per fer estudis amb perspectiva, em crida l’atenció les estigmatitzacions que he escoltat en relació als votants de la CUP. Tant de bo que poguessin haver tants independentistes que es reconeguessin anticapitalistes , però no crec que tal proporció siguin probable a Catalunya (per molt que des dels canals de transmissió de la cosmovisió convergent ens bombardegin amb la imatge d’una gernació de més de tres-cents mil okupes antisistema, tipus Can Vies). Fins que no es facin els estudis sociològics, només puc fer-me’n una idea de qui són, quants són i com són per la gent que conec, i la gent que conec que ha votat CUP han estat, en la seva gran majoria, anteriors votants d’ERC indignats amb l’Artur Mas. D’altres votants, ex-partidaris d’Iniciativa o d’altres formacions d’esquerres, no n’he conegut, perquè aquells amb qui vaig parlar rebutjaven votar CUP, atès que, segons ells, “…el primer que farà la CUP serà investir President l’Artur Mas…”.
Soc conscient que la gran majoria d’aquests vots “prestats” tornaran ara a ERC. Potser també en pot haver alguns dels que haurien volgut la investidura de Mas i no comprenen formes de decisió assembleàries que impliquen assumir el criteri majoritari. D’altres, alguns fins i tot poden ser representants polítics, no són capaços de defensar aquelles decisions diferents de la pròpia que han resultats majoritàries. I també n’hi ha que s’hauran cregut les intoxicacions en forma de rumors sobre camarilles que prenen decisions al marge de l’assemblea. En resposta a aquella advertència que ens fa el Joan Ridaura al primer paràgraf d’aquest article (“…cal saber molt bé qui tens al teu costat i de qui te’n pots refiar i de qui no…”), tant la majoria de vots prestats a la CUP com els necessàriament pocs (per radicals) de perfil estrictament cupàire tenen en comú la mateixa visió de la realitat: interpreten que la persona que no és patriòticament de fiar és, en concret, la contrària de qui pensen els convergents. En canvi, com veiem, la percepció Republicana està en un interessat mode off, i finalment la cosmovisió JxS no existeix.
Hi ha solució? No pas pel problema òptic: la Història ens diu que el relat dominant acabarà sent el del grup dominant. Sota el principi-excusa de que “no es pot excloure ningú” es consolidarà el principi de “l’exigència d’acatament” en contra del principi del “consens”. En canvi, el problema polític, com molt bé diu el Joan Ridaura, està bé que es dirimeixi electoralment. Tinc la sensació de que l’única manera d’evitar noves eleccions seria que el President en funciona donés una pas al costat sota amenaça de l’ANC de presentar-se a eleccions directament com ANC (frustrant els interessos electorals de CDC i d’ERC), però per fer això l’Assemblea hauria de canviar els seus estatuts, i a més, els seus membres no haurien d’estar vinculat a convergents i republicans, ni l’ambient polític hauria d’estar tant fanatitzat en el sentit que Mas és el Procés. Sigui com sigui, amb aquest article només vull ressaltar un fenomen que, digui el que digui la Història, segurament acabarà mereixent algun estudi interessant: la coexistència a Catalunya de dues visions de la realitat diametralment oposades durant aquell 2015 en relació a la figura d’Artur Mas.
Fantassin
.