De Perpinyà a Montsegur passant pels Encants

De Perpinyà a Montsegur passant pels Encants

Article publicat a Llibertat.cat el 12/11/2016
https://www.llibertat.cat/2016/11/de-perpinya-a-montsegur-passant-pels-encants-36787

Torno de Perpinyà una mica amoïnat per l’embranzida d’un catalanisme que em sembla més tendent al populisme que al progressisme. La presència d’alguns individus “identitaris” (pseudoracistes) carregats d’estelades però incòmodes amb la presència de tants independentistes d’esquerra arribats del Barcelona, em fa pensar que, a la llarga, la gran manifestació catalanista de Perpinyà acabarà desdoblant-se: per una banda els del 7 de novembre, que romandrem necessàriament minoritaris per les inclemències meteorològiques de la data i el tarannà netament sobiranista, i per l’altre costat (i segurament en alguna data estiuenca) una majoria que anirà creixent dins l’aiguabarreig de bona gent profundament catalana , tot i que orgullosament francesa, fans del rugbi departamental a ritme d’Al Chemist, d’indignats amb la Regió o amb el Departament, de populistes i pseudoracistes identitaris, i d’antiOccitans. Quan he comentat aquesta inquietud amb les meus amics perpinyanesos, aquests em diuen que és millor que l’independentisme d’esquerres tingui un coixí catalanista, on créixer en el futur (a l’estil del que a sud han estat els electorats tradicionals de CiU, PSC i PSUC), en comptes de continuar sent els quatre gats de sempre.

Sense tenir res en clar, l’endemà escolto comentaris sobre la manifestació, desdejunant dins d’un bar de Prats de Molló. Tres treballadors parlen amb els cambrers, dues àvies estan veient la televisió, un avi i una àvia llegeixen el diari, i un altre avi entra només a saludar després d’haver comprat el pa. Tots ells s’expressen en un francès amb fortíssim (fins diria que horrible) accent català i, per tant, no tinc cap dubte que les seves són les percepcions dels indígenes del Vallespir, i tots coincideixen a criticar les pancartes i les consignes contra França alhora que valoren positivament les performances antioccitanes que havien escenificat alguns joves. Aquesta anècdota m’ha fet recordar les converses de la nit anterior a Perpinyà amb els amics que em justificaven el fort creixement d’aquest catalanisme francès deslligat de l’independentisme, que anomenen “indignat”. Tot plegat, però, no fa que s’esvaeixin els meus dubtes.

Ara sóc als Encants Vells Nous de Barcelona, regatejant amb en Mohamed. M’interessa comprar-li un llibre molt vell que he vist d’entre els milers que té en un munt de quatre metres quadrats: “Le Bûcher de Montségur“ de Zoé Oldenbourg, de la col·lecció “Trente Journées qui ont fait la France”, pel qual em demana 10 € . Mohamed parla català com la majoria dels Marroquins de Barcelona, a diferència de la majoria dels Espanyols arribats durant el franquisme (ancestres meus inclosos), i això no és pas gràcies als Catalans, perquè cometem l’error de parlar en espanyol als nouvinguts, sinó degut als cursos de català per estrangers requerits per obtenir els Papers de Residència legal per arrelament . Tanmateix, Mohamed no se sent espanyol, atès que no ho és, i si els barcelonins som independentistes catalans, ell no serà menys. En canvi, si fos atacat per identitaris (pseudoracistes) com els que vaig conèixer fa uns dies a Perpinyà, que s’estan infiltrant dins del nou “catalanisme francès”, la integració de Mohamed dins l’independentisme seria tan difícil com la dels espanyols dels ghettos del cinturó barceloní, que és potser allò que interessa a París i a Madrid.

Finalment, li compro dos llibres més: “Cul-de-sac”, de Douglas Kennedy, dins la Série Noire de Gallimard, i “Les Nouvelles Complètes de Marcel Aymé”, perquè m’ha fet una proposta en els següents termes: “com que sóc Català, ni per tu ni per mi: el llibre que t’interessa de Montsegur són 10 €, ara bé si n’agafes dos més n’haurien de ser 30 però jo te’ls deixo tots tres per 15 €”. Escoltar això de ser català i deixar-ho a la meitat, “ni per tu ni per mi”, m’ha caigut com un plom a sobre, perquè he clos les meves reflexions pensant que si fer valdre els drets dels Catalans negociant implica quedar-se a la meitat, no m’estranya que tant a Perpinyà com en el conflicte entre la Generalitat i Espanya estiguem sempre avançant i reculant, sense fer passos ferms endavant. L’alternativa seria una revolució violenta amb la consegüent deserció de la burgesia, però el camí negociat és ple de contradiccions. Les contradiccions, malgrat l’avenç de consciència, generen a Perpinyà l’enfrontament amb els nostres germans Occitans i camp adobat per l’identitarisme pseudoracista més pendent dels magrebins que dels parisins, mentre que a Barcelona, la por a la incertesa econòmica per part dels representants polítics dels empresaris catalans manté sempre obert el perill de tornar a l’autonomisme.

En conclusió: penso que un perill típicament català és la cerca del camí del mig i crec que quan la negociació deriva de la moderació, sempre ens acaben donant morralla. Ens pot semblar que al final tinguem més drets, i més manifestants a Perpinyà, i més llibres als Encants, i més diners autonòmics, i més burgesos apuntats a l’independentisme..., però al final només ens omplim de contradiccions, acabem distraient-nos en xenofòbies (pensant més en Occitans i musulmans que en París i Madrid) i acontentant-nos amb autonomies. Al meu parer, la negociació té sentit quan cal posar fi a les barricades, però prèviament cal que estiguin les idees clares, les consignes clares, les reivindicacions clares i fermes, i clarament clarificats els interessos personals i polítics de tots els actors.

Fantassin

La repressió anticatalana com indicador de l’avenç independentista

La repressió anticatalana com indicador de l’avenç independentista 

Article publicat a Llibertat.cat el  23/10/2016

https://www.llibertat.cat/2016/10/la-repressio-anticatalana-com-indicador-de-l-avenc-independentista-36582

 

Jo crec que gairebé tots els Catalans han intuït, des del començament de l’anomenat Procés Sobiranista, que no és possible cap resposta per part d’Espanya diferent de la repressió en qualsevol de les seves formes. Segurament, allò de “parlem-ne” ho trobaríem en democràcies més avançades, com potser la britànica o la suïssa (que tenen polítics més espabilats i avesats als negocis que a l’atracament a ma armada institucionalitzat), però no pas en els espanyols. De fet, el mateix inici d’aquest gran canvi ideològic, que ha transformat en independentistes prop de la meitat de l’electorat català, es troba situat dins l’equació acció-reacció-acció, a partir de la ribotada de l’Estatut.

És veritat, com acaba de dir el ministre Margallo, que “el partido de Catalunya no se juega en casa, sino fuera”, però això només serveix per modular els nivells de violència espanyola que els seus creditors internacionals li toleraran en la repressió dels Catalans. Malgrat que l’Artur Mas, augurant la inevitable negociació amb Espanya,  faci el paper conciliador fins uns nivells que semblen absurds, l’Estat espanyol ja té una llarga tradició repressiva en la gestió de les independències de les seves colònies, i no és probable que precisament ara es transmuti com el plom dels alquimistes.

Potser acabarem reactivant, actualitzant-los a la nova realitat,  els vells CSPC, motor d’aquell primer independentisme que canalitzava la solidaritat de molts veïns del carrer que ni tan sols eren independentistes, però se’n feien tot seguit. Recordo un regidor convergent de Martorell amb qui vaig discutir la possibilitat que l’Ajuntament aprovés una moció de suport, arran d’un judici imminent (no recordo l’any ni el cas però devia ser entorn de l’any 1983), perquè ell em deia que no hi veia cap possibilitat, atès que es tractava de terroristes confessos i no pas de detinguts innocents acusats injustament. Finalment,  l’ajuntament acabà aprobant resolució de suport, perquè la resposta a la reacció espanyola motivava més que qualsevol altra consideració.

Desenganyem-nos! Tots els actors polítics ho saben, però la premsa no ho ha traslladat encara aquest futurible a la població: la repressió creixerà de manera continuada durant els propers mesos i segurament tindrà el seu punt àlgid coincidint amb la data del referèndum. Arribat el moment, no serà tan important si el podem fer o no com els efectes de la reacció espanyola, i si l’impediment de la votació acaba sent obra de les forces policials, permetent la visualització de la violència, el nivell de consciència dels Catalans creixerà exponencialment, fent-se determinant per encarar la revolta final.

 Fantassin

 

És pastoreig, no pas postureig

És pastoreig, no pas postureig
Publicat a Llibertat.cat el 09/09/2016
https://www.llibertat.cat/2016/09/es-pastoreig-no-pas-postureig-36163

Ara que s’ha posat de moda el mot postureig, no em sembla cap novetat, més aviat el remake d’un conjunt de conceptes molt vells, relacionats amb la dialèctica entorn de les necessitats d’aparentar sense que es noti, i de criticar els altres quan els enxampem aparentant. Pot semblar una frivolitat típica de les èpoques de benestar i estupidesa, però cauríem en un greu error si menysvalorem la potència de les modes, atès que conformen molt ràpidament les estructures mentals d’aquella població que és alhora víctima i potencial (en funció de les eines de què disposi) subjecte revolucionari.

Allò fotut que tenen els fenòmens socials de prestigi és que obliguen els partits polítics a fer malabarismes que no surten gratis. Per exemple, després d’anys d’apostar per una Espanya que havia recuperat prestigi identitari, l’explicitació del carnatge espanyolista contra Catalunya va situar en una posició molt incòmoda tots aquells partits catalans que  compartien marcs territorials  de  referència amb l’enemic. El resultat fou que d’independentisme es desplaçava des de l’extrema esquerra fins ocupar el centre polític, de manera que aquell postureig catalanista que, en major o menor mesura, tots el partits compartien, deixava d’abastar els dos projectes nacionals (estat català independent/estat espanyol plurinacional) enfrontats  a Catalunya.

Arran d’aquest canvi  sociopolític, caracteritzat per l’increment de la consciència sobiranista, s’imposava una clarificació que afectaria especialment els convergents  i l’esquerra imperialista. No n’hi havia prou amb el postureig inicial (aclucades d’ull a l’independentisme sense bellugar-se en la vida real), i per això, el primers, CiU, han pagat amb escreix la seva re-situació dins d’unes coordenades d’incomoditat i de risc. Malgrat tot, Convergència no s’ha vist excessivament perjudicada, atès que ja gaudia d’un electorat popular, de classes mitjanes i tarannà  més aviat socialdemòcrata (o, al menys, no tan liberal com alguns dirigents de l’actual PDC,  ni tant democristià com la quasi difunta UDC).

La clarificació de l’esquerra espanyola a Catalunya, en canvi, no ha estat tan traumàtica estructuralment, perquè després de la purga sobiranista interna,  el PSC creu atribuir-se com a marc d’influència potencial una massa electoral espanyolista que sobrepassa el 50% de la població, que només oscil·laria cíclicament en funció de fenòmens variables (abstenció, transfusions de vots a C’s, al PP i a ICV-EUA-Podem-EnComú). Tanmateix, han hagut d’abandonar aquell postureig progre catalanista que els donava un vot transversal, i ara fan part del bloc carpetovetònic, sense cap necessitat de fer gestos democràtics, apel·lant directament al pastoreig (tant per l’accepció cristiana de dirigir els fidels, com per la ramadera de vigilar que el ramat pasturi tranquil). Es tracta d’un espai contradictori i que inevitablement comparteix amb elements de la seva esquerra (dins d’En Comú-Podem) els quals, però, no poden encara permetre’s ser tan explícits.

Així doncs, el paper més ridícul no l’estem veient dins del PSC sinó a la seva esquerra. El postureig es deu a un mercat, però comet un greu error qui cregui que els mercats ideològics són tant estancs dins les xarxes socials informàtiques com ho eren als barris o als ateneus. Ho són els grups marginals, però no pas les idees quan han conquerit el centre de la consciència sociològica. Per això, partits com Podem, En Comú, ICV, EUA es troben en la contradicció d’haver de compartir postureigs  amb els uns i amb els altres. Per una banda, clicant l’ull a un identitarisme que, per molt que el vulguin matisar, comparteixen amb la dreta espanyolista de tradició antidemocràtica, i per l’altra banda intentant, alhora, captar vots populars, d’un poble que ja està cansat de gestos catalanistes (els que fa En Comú-Podem, que són idèntics als que feia abans CiU), d’un poble que, ara ja, vol fer la revolució sense haver d’esperar més.

 Fantassin

Impunitat, institucions i ensopiment

Impunitat, institucions i ensopiment
Publicat al Llibertat.cat el 16 d'agost de 2016
https://www.llibertat.cat/2016/08/impunitat-institucions-i-ensopiment-35983

 Sovint cal aturar-se i fer comptes. Vivim prou enfeinats intentant evitar que baixi l’anomenat “souflé” independentista, fent esforços impossibles per pagar l’hipoteca malgrat estar a l’atur, per tal d’evitar no quedar-nos al carrer, i ens enganyem pensant que determinades comissions d’investigació i interpel·lacions parlamentàries poden tenir gaire transcendència pràctica. Després, quan l’enemic la fa molt grossa, ens il·lusionem veient com es generen moviments socials de masses, capaços –en altres èpoques- de capgirar la Història. Tanmateix, passen els dies, les setmanes i els anys;  el souflé va baixant, els líders polítics la caguen amb relliscades innecessàries, els grans moviments socials no sols no fan revolucions sinó que també innecessàriament ho espatllen innecessàriament (per posar un exemple, l’ANC s’ha carregat de forma força ben potinera la fira d’entitats del 11 setembre), després els bancs ens treuen de casa, cobrem uns salaris de misèria mentre el govern espanyol continua espoliant l’anomenada “guardiola de les pensions” (un atracament de 42.608 milions) ... i no passa de res de res de res !

Puc entendre les dificultats de l’independentisme. De fet, entre la població originària de la massiva immigració espanyola a Catalunya,  l’alienació i la manca de consciència de l’opressió que sofreixen per part del capitalisme espanyol és altíssima. A més, només fa quatre dies que el  centre-dreta català, votant de CiU, apostava per aconseguir la comoditat de Catalunya dintre de la Unitat d’Espanya, i per tant, és plausible pensar que encara  hi ha moltes “agendes B” disposades a aturar el Procés a canvi de beneficis personals. D’altra banda, una colla de nous polítics de l’esquerra espanyola a Catalunya, cercant feina al marge de l’endogàmia dirigent tradicional catalana, s’han dedicat a “fitxar” per les  sucursals de les noves empreses espanyoles (Podemos, En comú, etc), que els  garanteixen la nòmina sense necessitat que Catalunya s’independitzi. Fins aquest punt ho puc entendre tot.

Ara bé, és quan aconsegueixo aturar-me un moment i aixecar la vista, amb perspectiva, per damunt de les baralles de curta volada, que ja no ho entenc. No entenc com aguantem flegmàticament les agressions del dia a dia i en deleguem la solució als nostres polítics sabent com sabem que l’abordatge de tots els problemes per a la via institucional es fa a anys vista, llevat que els parlamentaris estiguin fortament pressionats (i entenem per pressió la pèrdua del sou).  Sabem que la indignació es demostra amb pressió (en aquest sentit, l’anomenat moviment dels indignats de 2011 va ser poc més que una inofensiva performance), i que sense pressió res no es belluga.

Aquest aprenentatge sobre les dinàmiques de la pressió l’hem conegut els independentistes per l’efecte d’acció-reacció-acció, que ha convertit les agressions del PP i del PSOE en un Procés independentista històric. Coneixem també l’efecte contrari (l’ensopiment sobiranista derivat dels períodes mancats de pressió espanyolista). I no dic pas que calgui desfer-se de la lluita institucional, però també hem de ser conscients que aquest àmbit no solament serveix per endegar i gestionar solucions sinó també per diluir la pressió sobre els polítics un cop els afectats creuen que el problema està sent abordat.

Per exemple, després de conèixer els inconvenients causats darrerament als usuaris per les greus deficiències de les línies ferroviàries catalanes, de quina manera  creieu que es gestionaran les solucions, des de la política, sense que aquests usuaris estiguin acampats davant les subdelegacions del govern? Ja us auguro jo que res no es bellugarà en mesos. Un procés revolucionari, com és evident que l’està menant Catalunya, no pot ser diferent de tots els moviments revolucionaris. És a dir, no pot limitar-se a gestions parlamentàries i un parell de performances, ha de continuar al carrer tibant de la corda.

En cas contrari, després de la desmobilització causada per la falsa sensació de que “ja  hi ha algú que des del Parlament s’està fent càrrec del problema”, quan ens adonem que els dirigents empresarials-financers-polítics continuen robant-nos amb impunitat i que el sobiranisme es troba inserit en aquest mateix àmbit institucional, anirem veient com el carrer es va distanciant de l’objectiu revolucionari independentista. La solució està allà fora, tornant-hi.

Fantassin

Torna a ser hora de tibar de la corda i desobeir, via fora els adormits!

Torna a ser hora de tibar de la corda i desobeir, via fora els adormits!

Article publicat a Llibertat. cat dilluns 13 de juny de 2016

http://www.llibertat.cat/2016/06/torna-a-ser-hora-de-tibar-de-la-corda-i-desobeir-via-fora-els-adormits-35359

De contradiccions n’hi ha moltes, i més que en veurem, però sortosament el Procés català està impulsat per forces que van més enllà de les voluntats. Forces econòmiques que els més babaus creuen conjunturals però que estan en la mateixa essència d’Espanya: el domini i l’espoli de les forces productives catalanes amb el suport de la burgesia catalana, la qual assumeix ser robada de forma moderada a canvi d’evitar incerteses polítiques.

El moment de la desobediència és un dels més destacats a l’hora de les contradiccions, perquè marca la clarificació principal, aquella que deixa la propaganda a un costat i visualitza els fets reals. La desobediència de les lleis espanyoles requereix de valentia i de sacrifici. En l’espiral “acció-reacció-acció”, l’empresonament del President de la Generalitat pot generar la clarificació definitiva de la població i, tot seguit, el pols definitiu amb l’Estat, deixant en evidència tots els que estan a un costat i a l’altre. Fins la desobediència, el teatre català només té públic, còmodes butaques, guions, disfresses, attrezzo i molta, molta comèdia.

Durant anys semblava que  les classes populars rebutjaven la independència de Catalunya, tot i ser les objectivament més interessades. La causa era un pacte més o menys implícit entre l’esquerra espanyolista catalana anomenada “catalanista” i la dreta espanyolista catalana anomenada “nacionalista”, un pacte que generava una cultura d’autosatisfacció catalanista dins de les limitacions que podia tolerar el Regne d’Espanya. 

L’anàlisi política segons el qual existia un “interès objectiu però alienat  en la independència” per part dels treballadors i front la traïció burgesa feu néixer l’independentisme modern dintre de l’extrema esquerra testimonial. Després d’aquells inicis de sang i sofriment es va acabar consolidant un electorat de centre-esquerra clarament independentista entorn d’una sigla, ERC, però la dinàmica electoral autonomista  l’abocava a la letargia i per tant, de facto, en el retorn a l’autonomisme.

Durant molts anys i  en diversos documents, sota la denominació de “sistèmica independentista” o “independentisme sistèmic”  he reiterat la meva creença en la necessitat dels extremismes a l’hora de tibar la corda. Arreu del mon capitalista la gestió del poder sol recaure en els massius partits de centre, però per no adormir-se els cal la crítica i  l’acció essencialista exemplar  dels seus extrems, els quals són necessàriament petits sinó marginals, perquè en democràcia burgesa la majoria de la població vota centrista.

Aquell soroll i aquella sang dels anys vuitanta, juntament l’efecte mediàtic de la migrada acció parlamentària republicana a partir dels noranta, havien trencat el tabú i reclamar-se obertament independentista passava a ser normal. La reacció espanyola liderada pel PP va afavorir el trencament del pacte implícit entre CDC i el sistema PSC-ICV facilitant que aquell sector de les classes populars votant de CDC optés per la independència i obligant els convergents a un posat molt contradictori: liderar-lo per aigualir-lo.

El truc consistia a condicionar la implicació convergent a la legalitat. La parròquia convergent requeria de seguretat jurídica, i això implicava posar al davant de tot l’obediència de les lleis espanyoles, de la mateixa manera que durant tants anys s’havia compaginat l’estètica “nacionalista” amb l’acatament a Espanya. Es tolerava un robatori “assumible” a canvi d’evitar incerteses polítiques com les derivades d’una secessió, però l’electorat convergent se sentia patriòticament satisfet.

Tanmateix, els anomenats “extremistes” continuaven tibant de la corda. De fet, eren tres forces ben diverses: PP,  l’ANC  i la CUP les que ens van dur a contracor l’univers convergent a l’INICI DE LA FASE DE DESOBEDIÈNCIA amb la Consulta del 9 de novembre de 2014. Malauradament, la traïció d’Artur Mas, trencant la unitat sobiranista al substituir la Consulta per un “procés participatiu” (en acatar  la suspensió que en feu el Tribunal Constitucional) va trencar la confiança entre l’independentisme i  els polítics convergents.  Malgrat que la CUP va abocar-se en l’organització del succedani de votació, i més tard també els altres hi  van participar, aquella ferida va tenir aturat el procés prop d’un any i ha mantingut fins avui la desconfiança sobre l’interès real dels polítics convergents d’arribar fins al final.

El posterior rebuig per part de CDC a una candidatura sense polítics, solament a efectes de plebiscit, va continuar enrarint la unitat independentista. Només els càlculs electorals permetien a ERC  treure rendiment al seu sotmetiment. El rebuig de la CUP a fer president Artur Mas, sense alternativa possible ateses les nefastes expectatives electorals convergents, continuava beneficiant el tacticisme republicà, gràcies també en part a la neutralització de l’ANC atès que molts dels seus membres més destacats formaven part de la  candidatura JxS.

Les eleccions plebiscitàries havien evidenciat l’actual sostre electoral del sobiranisme i la clarificació de la sucursal del PSOE a Catalunya. A les eleccions espanyoles de desembre 2015, la no presència de la CUP va fer retornar a l’espanyolisme el vot que aquesta havia conquerit a l’electorat tradicional d’ICV mentre que bona part del vot cupàire més tradicional feia el clàssic “vot útil dels extrems  vers el seu centre” optant per ERC. Les noves eleccions espanyoles  de juny 2016 semblen reforçar aquests mecanismes.

Una  CDC cada cop més afeblida  podria pactar fàcilment amb les noves forces espanyoles de l’entorn Podemos que parlen de federalisme i que ara ja es defineixen “socialdemòcrates”, com ja havia succeït abans a Catalunya entre CiU i el sistema PSC – ICV. A canvi els entramats d’influència convergent podrien recuperar aquella comoditat allunyada d’incerteses econòmiques secessionistes si es tornés a garantir la reducció de l’espoli i la tolerància lingüística a nivells  d’abans. De fet, la primera desobediència frustrada, el 9N en fou el primer avís de quins són els límits.

La negativa convergent a desobeir la legalitat espanyola implica perdre anys i panys i acabar combregant amb qualsevol  enganyifa federalista.  No podem perdre una nova i potser definitiva oportunitat i per això sembla que torna a ser l’hora dels extrems que han de tibar de la corda, obligant ERC a moure fitxa. Potser de retruc les bases convergents, abduïdes per la propaganda anticupàire, s’adonaran que els seus caps han primat més el tacticisme electoral que el patriotisme en la negociació dels Pressupostos.

Tibar de la corda des del carrer i des del radicalisme és la proposta cupàire d’un Referèndum Unilateral d’Indepèndència per avalar Puigdemont  i ho és la proposta de l’ANC que la Generalitat convoqui un referèndum vinculant sobre la independència al marge de la legalitat espanyola. Els dos grans partits de centre són els que hauran d’afrontar amb sacrificis personals  les conseqüències de la desobediència i també els que hauran de gestionar el poder, però no podem refiar-nos d’ells quan toca ser valents, atès que la seva lògica els limita als càlculs electorals i les dobles agendes. Ja s’ha vist que cal que siguin arrossegats pel Procés, no pas liderar-lo. I el pas final i més valent ha de ser la DUI, que tampoc no ens cal esperar veure-la dins les agendes parlamentària, sinó que també ens caldrà impulsar-la des del carrer.

Gràcia ,Can Vies i les tècniques de gestió de conflictes

GRÀCIA, CAN VIES I LES TÈCNIQUES DE GESTIÓ DE CONFLICTES
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 27 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/gracia-can-vias-i-les-tecniques-de-gestio-de-conflictes/

FANTASSIN  MANEL.  Diu l’Eulàlia Reguant (CUP) que “no hem après res de Can Vies”. S’equivoca, tothom n’ha après i l’Alcalde Trias més que ningú atès que tot seguit hi va aplicar tècniques de resolució de conflictes (res nou, atès que l’Ajuntament de Barcelona compta amb agents de resolució de conflictes intervenint a diari als barris). L’exalcalde ha explicat de forma clara a la premsa l’estratègia, que contemplava l’evitació del desnonament fins aconseguir el trasllat de les activitats culturals que es realitzaven al local de Gràcia i el convenciment que el desnonament generaria greus problemes de convivència. Ara que s’ha produït allò previsible, hem   vist com tenia raó l’exalcade en la previsió –ben òbvia, d’altra banda- de la conflictivitat que generaria una acció contra aquell centre social. Molt més, en un context d’integració veïnal (fins i tot una persona molt de dretes molt de dretes me’n feia una bona valoració perquè la seva filla hi participava), i en un moment en què pot ser molt útil exacerbar la violència policial, alhora que  infiltrar dins de les manifestacions  d’altres agents al servei de l’Estat, tot plegat per a desestabilitzar el Procés independentista.

La ciutat compta amb  força treballadors  municipals de resolució de conflictes.  Si mireu per la xarxa veureu centenars de mètodes, cursos i normes sobre aquestes tècniques de mediació. Les seves tipologies i es poden esquematitzar de vàries maneres segons la forma, la relació i/o qui ho expliqui. Pel tema tan concret que ens ocupa, jo les descriuria en tres tipus: 1-els sobrevinguts, 2-els crònics i 3-els artificials (generats per aconseguir objectius que no tenen res a veure amb el conflicte sinó amb les conseqüències derivades de la manipulació del mateix). Als països normals la policia acostuma a intervenir en els conflictes sobrevinguts, reservant  els crònics per a les  instàncies judicials i/o de mediació. Un conflicte sobrevingut (1) pot provocar violència cívica, per exemple entre comunitats, i la tasca policial pot servir per evitar-la fent ús de la violència legal. Un conflicte crònic (2) és, per exemple, el  que enfronta Espanya a Catalunya des de fa  més de 300 anys. Els ciutadans que defensen l’actuació policial contra els conflictes crònics són els mateixos que defensarien l’acció policial contra el catalanisme polític (bé, no tots, sempre hi ha l’excepció d’aquella claca convergent que s’esforça a culpar de tot la CUP dins  les xarxes socials, perquè en l’intent d’abanderar posicions molt carques, viuen en estat de contradicció permanent, criticant la gestió nacional de la violència però justificant-la en l’aspecte social, malgrat que els seus dirigents, com el mateix Trias, són moltíssim més assenyats).

El punt 3, sobre els conflictes artificials, és el que ens ha de preocupar. La perversió de les estructures de qui vol ser Estat, per a boicotejar el mateix Procés que vol construir, és un indicador d’un altre conflicte, aquest amagat i silenciós però  que actua com una quinta columna, infiltrant agents i executant una gestió policial injusta. És com voler justificar que es vol apagar un foc amb gasolina i després limitar-se a culpar el foc original, exonerant el piròman que l’ha magnificat. Si hi afegim l’acció dels serveis secrets d’aquell Estat que ens oprimeix, que mai no dormen, encara és més greu el problema, atès que posa en dubta si la gestió de la crisi és solament maldestre i si hi ha connivència amb l’enemic. En tot cas, quin moment millor per generar un conflicte artificial que el que coincideix amb la negociació dels  Presuposts de la Generalitat? Quin context millor que el que enfronta la voluntat independentista d’una part del Parlament (aquella que vol desobeir Espanya i requereix de fons que caldrà captar apuntant alguns impostos als més rics) amb aquella altra part que només s’ha enfilat a carro independentista per por de l’electorat, però que faran tot el possible per retornar a formes d’opressió nacional i d’espoli fiscal “moderades” i per tant “més assumibles que  les conseqüències econòmiques inicialment  incertes  de la independència”?

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Estelades i Drets Socials

Estelades i Drets Socials
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 20 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/estelades-i-drets-socials/

FANTASSIN  MANEL.   Diu que no té res a veure la final de la Copa del Reyamb la Manifestació pels Drets Socials del proper 29 de maig? És veritat que probablement  no en la gestació, encara que  al final tindrà força relació la presència de Catalans mobilitzats degut a la suma d’ambdós factors. El secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego, segurament ho negarà,  però quan m’assabento que una bona colla de coneguts que no tenien previst ser a la manifestació ara sí que hi aniran arran  de l’afer de la prohibició de les estelades, ja podem trobar elements de causa-efecte. Què passa? Que potser una de les motivacions desqualifica l’altra? No ho crec pas, perquè el detonant és comú:  l’atac contra la nostra dignitat.

Fins fa quatre dies el Procés Sobiranista sofria una suposada desacceleració (que el gruix de la població sospitava que era acomodament i paralització). A nivell de repartiment de butaques, tornava a primar la hipoteca dels polítics per damunt de l’espoli del país. La discreció no aconseguia dissimular que l’independentisme d’esquerres tornava a enfrontar-se amb aquells altres que abans feien proclames de nacionalisme sentimental  per a que res no canviés (millor robats i oprimits moderadament abans que la incertesa d’una secessió traumàtica),que són els mateixos que ara fan proclames d’independentisme sentimental per a que res no canviï.

Un poble tan reactiu com el nostre no pot desvetllar-se sense rebre una garrotada de tant en tant.  Per sort, només calia esperar. Som l’enveja d’altres nacions que es mantenen en la letargia prèvia a l’extinció degut a que els Estats que les oprimeixen mai les fereixen en la dignitat sinó que es limiten a no prohibir-les res, però sense ajudar-les, i això fa que tinguin els dies comptats. En canvi, nosaltres estem dominats per uns  que s’autoidentifiquen fonamentalment en la seva condició de conqueridors de Catalunya per damunt d’altres matisos com franquisme, liberalisme o socialdemocràcia. La nostra sola pervivència els indigna tant, però tant, que ens claven la guitza just quan estàvem a punt d’adormir-nos.

Transcripció literal: “…Estic desanimat;  és clar que m’afecta que el TC hagi suspès les lleis socials aprovades pel Parlament de Catalunya, és clar que m’indigna la retallada de serveis públics i el terrible augment de la pobresa a Catalunya, però no aniré a la manifestació del dia 29…”  Només dos dies més tard: “…I tant si aniré a la manifestació del drets socials, els espanyols s’estan passant un ou amb nosaltres, i això de la prohibició de les estelades ha estat la gota que ha fet vessar el got; el dia 29 tothom davant la Subdelegació del Gobierno espanyol a protestar contra el TC per haver suspès els drets dels Catalans…”.

No cal que ens enganyem: el futbol és un bon conductor emocional. Treball digne, drets socials, democràcia real, desigualtats socials i de gènere, etc., són revolucions lentes que de vegades s’acceleren arran d’una crisi bèl·lica, i la clatellada de les banderes és allò que actualment més s’hi sembla. Hi ha alguns Catalans que voldrien el reconeixement legal de l’estelada als estadis de futbol; són  els mateixos que somnien amb la integració còmoda de Calunya dins d’una Espanya respectuosa, la qual cosa, com prou sabem les esquerres independentistes, és absolutament impossible. Per això, i gràcies al PP, podem estar prou contents, perquè la criminalització de les estelades pot ser  un bon punt de partida per reactivar  la resistència i accelerar la lluita vers una República Catalana laboralment justa, socialment solidària i nacionalment independent.

Fantassin
http://diarigran.cat/author/fantassin/
http://www.blocgran.info/?author=27

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya
Article publicat a llibertat.cat dilluns 16/05/2016
http://www.llibertat.cat/2016/05/la-millor-garantia-de-la-unitat-d-espanya-35031

La vessant esquerrana d’aquella casta política hereva dels lladres que entraren per Almansa està molt mancada de romanticisme, tan allunyada del patriotisme català com de l’anarquisme hispànic. Això és degut a que actualment  la carrera política (l’estabilitat econòmica i familiar) va per davant de les revolucions. Per tant, qui pot creure que la independència de Catalunya és compatible amb el grau de professionalització que caracteritza aquests individus?

Fins fa trenta anys encara sentíem algun polític espanyol  verbalitzant un cert compromís amb el dret dels Catalans a la secessió d’Espanya . Ara sembla que hi hagi més comprensió a l’esquerra del PSOE, però la realitat és la contrària: darrerament, els líders de Podemos i d’Izquierda Unida només posen el rostre però gairebé mai la veu  quan es parla del “referèndum d’autodeterminació."

“Posen la cara” perquè el debat és sobre l’autodeterminació dels Catalans, i el treball brut de posar la veu de forma ambigua (permetent que ens enganyem nosaltres mateixos), no és feina seva sinó de les seves sucursals a casa nostra. Això no vol dir que aquestes sucursals siguin les responsables de que  tants dels meus coneguts, entre veïns i companys de feina, voten Podemos i Barcelona en Comú confiant que aquests partits aconseguiran el reconeixement dels nostres drets.

No culpo la militància catalunyesa de l’esquerra espanyola, malgrat que aquesta sí que menteix sense vergonya ni remordiments, perquè al menys no són independentistes. Penso que el veritable problema som nosaltres, el poble ras, per alienat, per escoltar unes  promeses i computar-ne unes altres de ben diferents (potser ens hauríem de fer un estudi “gestàltic”? ), i també en som responsables els militants independentistes per com és de limitat encara el nostre abast.

En boca d’Iglesias, Garzon o Colau, que fan una extensió del concepte de “negació plausible”, difícilment sentirem gaires mentides (els errors de Zapatero ja han passat a la Historia), perquè els nous líders han esdevingut manipuladors carismàtics amb habilitat per a convèncer-nos de votar-los a canvi de que facin tot el contrari d’allò que volem. En conseqüència, cal que fem millor la nostra feina de desvetllar consciències aprofitant les poques vegades que aquest líder verbalitzen clarament  que el referèndum pel qual treballen no és pas d’autodeterminació sinó per encaixar Catalunya dins d’Espanya (com fa quatre dies Iglesias a la Cadena Ser: http://cadenaser.com/emisora/2016/05/10/radio_barcelona/1462870300_788215.html) per a  contrastar les seves declaracions  amb els seus electors més il·lusos.

LLENGUA O MORT

LLENGUA O MORT
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 6 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/llengua-o-mort/

Al meu entendre, en el tema lingüístic comencem a fer el ridícul. Segurament en política anem bé, perquè el poble català, orgullós i mil·lenari, ha aconseguit aixecar-se després de tres segles de massacres, voluntats genocides dels nostres enemics i traïcions dels suposats aliats, integrant una part de la massiva immigració espanyola arribada durant els anys seixanta i setanta del segle passat.  Malgrat que alguns Catalans criptoespanyolistes blasmen contra la immigració no-espanyola arribada en època autonòmica, magnificant-la,  no és aquest el problema. La grandíssima heroïcitat  de Catalunya és haver aconseguit  sumar al procés independentista moltes persones d’origen espanyol que encara no parlen català. Aquest 48% dibuixa un 52% que és alhora polític i lingüístic perquè els mitjans en espanyol són la principal via de penetració de la propaganda espanyolista.

He dit que comencem a fer el ridícul perquè la normalització de la llengua pròpia de Catalunya no està aconseguint el mateix impuls que la reconstitució del nostre orgull com a poble. L’ús global del català, en relació a l’ús de l’espanyol, està molt lluny d’arribar al 48%, malgrat que des de la Generalitat ens vulguin consolar amb dades encapsulades (com el 54% de llibres en la nostra llengua venuts el dia de Sant Jordi). Sabent que hi ha una relació fonamental entre la identificació nacional i l’idioma, el nostre estancament lingüístic dificulta greument la conversió a l’independentisme del 50% dels ciutadans de Catalunya.

Fa pocs mesos, un conegut estranger em va comparar el cas català amb el poblet dels irreductibles gals del còmic.  Li vaig respondre que si Catalunya fos el darrer amagatall de quatre indígenes tossudament resistents celebraria que fóssim com l’Astèrix, però el terrible drama dels Catalans és que la nostra és la 9a llengua d’Europa i no ho estem fent valdre. Hauríem d’iniciar una gran campanya internacional de presentació, amb el títol “We are the ninth in Europe”, que fes  treure els colors als Europeus, assenyalant-los per la marginació a la qual estan sotmetent el seu novè idioma. Això facilitaria que tot seguit s’entengués molt millor la reclamació d’un Estat pel novè poble europeu.

Suposo que una part del problema prové de que ens sentim insegurs perquè la nostra llengua va més enllà de la regió que està reclamant ser Estat independent i, per tant, a l’hora de fer bandera de l’idioma, molts no s’atreveixen a comptar-hi els valencians i els illencs (s’està fent amb la boca petita). Tot plegat és un greu error. Recordo trenta-cinc anys de crítiques convergents a la reivindicació de Països Catalans: “esteu perjudicant Catalunya”, “esteu generant anticatalanisme a València”, “sabem que la llengua és la mateixa però heu d’evitar dir-ho en veu alta…”.

Tant de reduccionisme catalunyès en relació al català necessàriament ha d’acomplexar-nos, impedint que reivindiquem la llengua amb prou energia. En conclusió: no cal un projecte polític previ per a defensar un idioma  perquè llavors els catalunyistes fan una política lingüística acomplexada i només els activistes “de Països Catalans” defensem tota l’extensió del català, des de Salses a Guardamar. És per això que des d’Europa ens veuen tan petits. Hem de fer-ho a l’inrevés: “cal defensar un idioma perquè a partir del marc idiomàtic és més fàcil que es visualitzi un projecte polític i que la cohesió social faciliti acumular forces per a bastir amb èxit aquest projecte polític independentista”.  És arran de reconèxer que el 9è idioma d’Europa roman marginat que cal argumentar la necessitat d’un o varis Estats pel poble que parla aquesta llengua, perquè, en cas contrari, s’evidencia arreu del mon que la Unió Europea té una molt greu anomalia interna en relació al seu 9è idioma.

Quan hem volgut “fer derivar llengua de poder polític” hem tendit al reduccionisme lingüístic: els signants del Manifest del 1934 proposaven els Països Catalans i per tant l’idioma havia de ser només la parla d’aquest  territori. Després, els polítics catalanistes que tingueren poder durant la Transició (destacadament convergents i psuqueros), com que es van limitar a la regió catalunyesa, van atomitzar encara més la recuperació lingüística, i així de penosa està actualment. Doncs ja posats, havent recuperat en un 48%  l’autoestima política, potser ja ens toca fer bandera, des de Barcelona mateix i de forma desacomplexada,  de tota l’extensió de la nostra llengua. La meva proposta: atès que estem reconeixent que l’anomenat “procés independentista” no abasta tot l’àmbit lingüístic sinó solament la part catalunyesa, tampoc ja no ve d’aquí que ens reconeguem en la totalitat de la nostra civilització i de la família lingüística a la qual pertanyem (de la qual ens vam separar formalment –en part per males influències espanyoles- el maig de l’any 1934): l’àmbit  OCCITANOROMÀNIC.

El mon ha de saber que hi ha un territori de 25 milions d’Europeus on la llengua està sent agredida i substituïda amb diferents intensitats (25 milions, poca broma!), que el dialecte del sud (el català) és un dels idiomes més cohesionats i uniformes del mon (probablement mercès a haver tingut un Estat propi i potent), que des de la principal metròpoli d'aquest sud, Barcelona, s’està reivindicant un Estat independent per a una part d’aquest territori, que si ho aconseguirem o no és qüestió de percentatges, però que pel que fa a la llengua han de saber que  s’ha acabat la covardia.

Ja n’hi ha prou de refiar i d’esperar; d’esperar polítiques lingüístiques per a cohesionar la societat amb resultats tan migrats com els que podem veure a la Catalunya actual, 40 després de mort Franco! Ja n’hi ha prou de propostes sobre quina llengua ha de ser oficial en la futura república! No hem d’esperar més! Allò que cal que és estendre la llengua nostra, de manera militant i desacomplexada. No cal fer bandera del mapa, sinó de l’obstinació al carrer, a la feina, al supermercat i arreu. A Brussel·les i a Washington han de poder veure que Europa té un problema, que l’espai lingüístic va creixent, que aquest creixement cohesiona consciències i que d’aquestes consciències en sortirà un o més Estats independents.

  

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi

30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi
Article publicat a http://www.llibertat.cat/ dilluns 18 d'abril de 2016:
http://www.llibertat.cat/2016/04/30-abrils-d-anar-hi-anar-hi-anar-hi-34689

Avui fa exactament 30 anys  ens trobàvem en plena campanya de mobilització per la llengua. La manifestació d’aquell 23 d’abril fou essencialment antirepressiva, i el crit que va ressonar fou  “Que se’n vagin!”, en resposta a la repressió policial de l’any anterior, però des de set dies abans  desenvolupàvem accions recatalanitzadores des d’Alacant a Perpinyà amb l’objectiu de començar a  corregir la vergonyant situació del Principat, on no arribava al 30%  el nombre de grans rètols en català. Aquella  dinàmica tingué prou èxit (fins al punt que empreses com McDonald’s van acabar esdevenint de les més catalanitzades del nostre país), però la repressió fou dura,  i al final de mes el nombre d’independentistes represaliats ja superaria el centenar. Tanmateix, ens sentíem cofois i, com ara, crèiem que teníem el triomf a tocar dels dits. Ho recordàvem ahir uns quants companys, escandalitzats que hagi passat massa temps havent  aconseguit massa poc èxit.

Els darrers 30 anys han estat lents, massa lents, en l’objectiu principal de convertir la lluita per la sobirania nacional en la principal alternativa política del nostre poble. Aquella Diada de Sant Jordi de 1986 les organitzacions  de l’independentisme combatiu cridaven a “anar-hi, anar-hi, anar-hi, amb molta imaginació, intel·ligència i astúcia, organitzadament, evitant els sectarismes i els purismes, tot omplint de continguts els tres conceptes fonamentals (Independència, socialisme i reunificació) amb objectius de lluita antirepressiva, d’oficialització única del català, de  defensa de la terra enfront de les agressions capitalistes, de defensa del poble treballador  i de defensa de la identitat i la unitat de la nació catalana des de Salses fins a Guardamar i de Fraga a Maó”.

La resistència del poble català enfront dels projectes que associaven la burgesia catalana amb l’ocupació espanyola generava un discurs clarament patriòtic i anticapitalista. Aquell mes d’abril de 1986 hi hagué una forta conflictivitat social alhora que s’incrementaren les detencions i judicis contra independentistes, així com els atacs de Terra Lliure contra  diversos objectius espanyolistes. La consciència nacional augmentava arran de l’espiral acció-reacció-acció, i  des de les comarques del sud es reclamava conceptualment el nom de Catalunya per a tota la nació (500 persones es manifestarien a València sota el lema “A Catalunya en català” convocades pels Grups de Defensa de la Llengua).  

Aquella lluita també  fou útil per a la clarificació independentista, atès que, malgrat les prevencions en vers el sectarisme abans esmentades, les crítiques contra els Grups de Defens a de la Llengua no vingueren solament  de l’enemic i dels seus socis convergents sinó també de La Crida a la Solidaritat. Si havia pogut semblar que el rebuig a la nostra llengua es limitava a sectors de mestres liderats per l’advocat Esteban Gómez Rovira, la realitat era que la manca d’avenç no era cosa dels ultres sinó de la nostra deixadesa i autoodi (Manuel de Pedrolo criticava com era d’insignificant i patètica la implicació a favor del català de les empreses que participaven en el negoci de vendes de Sant Jordi; i des de les planes del diari Avui, en Josep Ma. Espinàs, sense justificar explícitament les accions catalanitzadores realitzades amb pintura pels militants independentistes, les comprenia perquè que en deu anys s’havia avançat ben poc).

Fa 30  anys n’havien passat 10 des de la mort del Dictador espanyol i 7 des del Manifest d’Els Marges, amb una Llei de Normalització Lingüística al Principat i una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ambdues covardes i insuficients.  Trenta anys després la majoria dels nous immigrants, així com els fills de la immigració espanyola han rebut cursos de català o n’han estat escolaritzats completament. El problema dels vells immigrants espanyols, malgrat que compromet el 50% del vot autodeterminista, és sols biològic.  El problema real és la nostra tolerància a la imposició de l ‘espanyol, des dels jutjats fins a la publicitat. La realitat és que continuem lluny,  massa lluny de la normalitat, i el millor aparador per copsar-ho és el mateix dia de la llengua, el 23 d’abril, en que les senyeres són majoritàries però no pas la lletra escrita en català. Al  meu entendre, 40 anys de tardança no es poden justificar si no és perquè hem abandonat la radicalitat i hem acceptar com a normal l’anormalitat d’un cert nivell  de deixadesa i d’autoodi.

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Certains confondent encore la géostratégie avec les attitudes de solidarité ou d’angélisme par rapport à l’occitanophilie catalane. Il y en a même qui s’embarquent dans des confrontations qui s’adressent plus au voisin qu’à Paris (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72 ). Notre revendication de l’Occitanie ne relève pas seulement de la solidarité internationaliste mais de « notre » revendication dans le contexte du territoire historique qui nous a façonné. Ce n’est pas dans un sens impérialiste mais dans le sens traditionnel, confédéraliste et souverainiste qui nous caractérise depuis le Ve siècle.

Nous avons vu comment cette pratique a servi pour trouver des appuis pour les Catalans (alors que nos ennemis se sentent menacés de pertes supplémentaires de territoire qui s’ajouteraient aux décolonisations précédentes) et comment ces stratégies créent souvent des cycles d’action-réaction-action : l’Espagne et la France agissent de manière agressive de peur que ces territoires périphériques, à l’origine de langue catalane ou occitane, n’établissent des liens avec la Catalogne.  Les mesures de répression contre la langue ou l’identité ont provoqué des réactions de la part des autochtones qui  contribuent à des avancées dans la conscience nationale.

Dans les années 80 et 90, beaucoup de Catalans ont également condamné la revendication catalane sur Perpignan et Alicante et dernièrement, on nous a dit "vous voyez que nous avions raison, pendant que nous revendiquions des zones éloignées du cadre de la Generalitat de Catalogne, vous ne faisiez que créer des problèmes stériles comme l’anticatalanisme mais au final toute la politique (le Processus, le référendum …) a été réduite à la région de Catalogne au sens strict du terme ». Cependant, en marge des paris espagnolistes ou francistes qui ont caractérisé certains autochtones de la périphérie, la réalité c’est que la revendication constante des Pays catalans a provoqué suffisamment de conscience et de réactions, à Perpignan comme à Alicante qui se traduisent en appuis à l’indépendance du Principat, ainsi que la perspective, si utopique soit-elle, d’un futur espace territorial commun (culturel, administratif, étatique) que nous ne pouvons pas dédaigner.

Il se passe la même chose pour la revendication de l’espace occitano-catalan : nous créons des stratégies qui peut-être ne porteront des fruits que dans un siècle mais que nous ne pouvons pas dédaigner, de la même manière que nous ne le faisions quand nous indépendantistes (les trois pelés que nous étions il y a 40 ans) nous déplacions de Perpignan à Alicante pour une action de renationalisation qui nous a menés aujourd’hui aux portes de l’autodétermination du Principat. Même si d’entrée cela peut nous paraître peu utile, peu urgent, pas indispensable, voué à l’échec, susceptible d’être remis à plus tard … l’Occitanie fait partie de nous et personne de censé ne renonce à une partie de lui-même.

Fantassin

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

Traduit du catalan par JP Hilaire

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 09 d'abril de 2016

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

FANTASSIN MANEL.  Alguns confonen encara geoestratègia amb actituds de solidaritat o de bonisme en relació a l’occitanofilia catalana. N’hi ha que fins i tot s’embranquen en confrontacions més adreçades al veí que a París (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72). La nostra reivindicació d’Occitània no és sols solidaritat internacionalista sinó la reivindicació de “nosaltres” en el context del territori històric que ens ha conformat. No pas en el sentit imperialista sinó en el tradicional, confederalista i sobiranista, que ens caracteritza d’ençà del segle V.

Hem vist com aquesta pràctica ha servit per a teixir suports en vers els Catalans (alhora que els nostres enemics se senten amenaçats amb més pèrdues territorials que sumarien a les descolonitzacions precedents) i com  aquestes estratègies sovint generen espirals d’acció-reacció-acció: Espanya i França actuen agressivament per desconfiança de que aquests territoris perifèrics, originalment de parla catalana o occitana, es relacionin amb Catalunya. L’activació de mesures de repressió contra la  llengua i/o la identitat han facilitat reaccions indígenes que propicien avenços en consciència nacional.

També molts catalunyesos van condemnar durant els anys vuitanta i noranta la reivindicació catalana de Perpinyà i d’Alacant, i darrerament alguns ens han dit: “veieu com teníem raó, mentre reivindicàveu zones allunyades del marc de la Generalitat de Catalunya només estàveu generant problemes estèrils, com anticatalanisme, però al final tota la política (el Procés, el referèndum…) s’ha vist reduïda a la regió de la Catalunya estricta”. Tanmateix, al marge de les apostes espanyolistes o francesistes que han caracteritzat alguns indígenes perifèrics, la realitat ha estat que la reclamació constant dels Països Catalans ha generat prou consciència i reaccions, tant a Perpinyà com a Alacant, que es tradueixen en suports a la independència del Principat, així com la perspectiva, per molt utòpica que sigui, d’un futur espai territorial comú (cultural, administratiu, estatal…) que no podem menysprear.

Això mateix també succeeix en la reivindicació de l’Espai Occitano-Català: anem teixint estratègies que potser només generaran fruits a cent anys vista però que no podem menysprear, de la mateixa manera que ho fèiem quan els independentistes (els quatre gats que érem fa quaranta anys) ens desplaçàvem de Perpinyà a Alacant en l’acció renacionalitzadora que ens ha situat actualment a les portes de l’autodeterminació de Principat. Malgrat que d’entrada ens pugui semblar poc útil, poc urgent, prescindible, abocat al fracàs, postergable…  Occitània és part de nosaltres i ningú amb seny renuncia a cap part de sí mateix.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

La nova disfressa dels Quintacolumnisme

La nova disfressa dels Quintacolumnisme
Article publicat el 01/04/2016 a Diari Gran del Sobiranisme: http://diarigran.cat/2016/04/la-nova-disfressa-dels-quintacolumnisme/

FANTASSIN MANEL.  En l’època dels generals espanyols Emilio Mola i José Enrique Varela, la Quinta Columna estava formada pels simpatitzants del Cop d’Estat franquista que, dins de la capital espanyola, treballaven clandestinament en pro de la victòria del bàndol colpista.  L’expressió es fa servir des de llavors per designar, en moments de confrontació, a un conjunt de persones potencialment deslleials a la comunitat en què viuen i susceptibles de col·laborar de diferents maneres amb l’enemic.

El quintacolumnisme a Catalunya podria ser tant complicat com en altres indrets on poblacions senceres s’hi ha vist afectades. Per sort, els factors religiós, ètnic, lingüístic o racial han estat prou desactivats en el Procés Independentista Català, de tal manera que solament d’interès econòmic d’uns pocs corruptes, que viurien molt bé a costa de l’espoli de tota la població catalana, activaria una Quinta Columna més o menys coordinada amb els serveis secrets espanyols. Sovint, els catalans que voten unionisme no ho fan perquè volen ser robats sinó per una percepció alienada de la realitat que els fa creure en un encaix còmode de Catalunya (el qual és impossible degut a la pròpia natura d’Espanya).

Tanmateix, i en contra d’aquestes reflexions del paràgraf anterior, la Quinta Columna sí que existeix. El que passa és que no la veiem perquè es troba fora dels marges esmentat. Els quintacolumnistes catalans no treballen a favor de l’enemic  per motius ètnics, racials, religiosos, lingüístics, ni per corrupció econòmica, i és per això que no els trobem on hauria d’estar. La Quinta Columna en realitat es troba dintre del sobiranisme, probablement degut a una clarificació encara incompleta de l’independentisme.

Hem avançat molt en tant poc temps gràcies a l’”accelerador PSOE-C’s-PP”, que ha permès que aquell espai convergent que sempre havia rebutjat l’independentisme s’hi incorporés. Per fi l’electorat ha pogut votar sobiranisme des de la dreta fins l’esquerra. Tanmateix, hi ha uns altres que parlen de sobirania, que als seus estatuts es parla de sobirania, que preconitzen el referèndum d’autodeterminació, però que a l’hora de la veritat exerceixen molt més clarament que els convergents de Quinta Columna. Em refereixo a l’espai “ICV-En Comú-Podemos”. Atès que no fan un espanyolisme explícit, perquè no es desmarquen del sobiranisme, ningú podria dir que actuen a favor del bàndol espanyolista.

Tant els convergents com aquests darrers incorren en contradiccions.  Per exemple, ahir mateix vèiem com els convergents de Ripoll trencaven la unanimitat que havia caracteritzat fins ara les declaracions de persona non grata a Felipe VI, i també ahir llegíem que el “codi ètic” de Barcelona en Comú exigeix amor a la constitució espanyola (http://www.directe.cat/noticia/488882/barcelona-en-comu-vol-que-els-treballadors-municipals-garanteixin-la-defensa-i-el-respecte).

La diferència entre ambdós rau en que la cosmovisió d’aquests darrers és menys revolucionària, mentre que els convergents continuen en la vella política la qual és més de blancs i negres. La tàctica de la revolució des de dins que fan Podemos i les seves sucursals és un plantejament individualista, adreçat a cercar la comoditat com a ciutadans. Per aquesta raó els hem sentit sovint rebutjant situar-se en l’eix dreta-esquerra. El seu objectiu és remoure injustícies i corrupteles just fins al punt de la màxima ètica democratista, però dins de la realitat. I la realitat actual és l’Estat capitalista espanyol.

Per tot plegat, penso que els límits de l’espai “ICV-En Comú-Podem”  no són pas patriòtics ni revolucionaris, sinó solament l’exercici “gimnàstic” de la democràcia en la mesura que siguin possibles, a partir de la negociació amb l’Estat i fins arribar a la situació en la quals els ciutadans se sentin còmodes. Amb una política reformista d’aquest tipus sempre és més fàcil que ICV-En Comú-Podem coincideixin amb el PSOE (per exemple en la descentralització d’Espanya i en actes democratistes, com les votacions sobre la forma de l’Estat que ahir mateix proposaven). Aquestes actuacions que es fan suposadament des de dins del sobiranisme però que tendeixen a la salvaguarda de l’Estat són l’autèntica Quinta Columna dels nostres temps.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Demanar perdó als Catalans

Demanar perdó als Catalans
Article publicat el 17/03/2016 a http://www.llibertat.cat/2016/03/demanar-perdo-als-catalans-34351

No sé si el concepte de “perdó” pertany a la religió o és sols la refomulació, adaptada al cristianisme, d’un mecanisme d’equilibri present en la societat des del seus inicis. No tinc coneixements de filosofia (i potser algú em dirà que desvariejo) però no veig el “perdó” tan allunyat de la “llei del talió”, de l’autocrítica marxista i de qualsevol estratègia que cerqui el reconeixement dels errors o les malifetes com a  fórmula per aturar les espirals destructives, reequilibrant les relacions personals amb la pau necessària per a fer funcionar novament la societat.

Per la banda del “talió” (igualtat), les reparacions de guerra s’han donat no fa pas tant, amb grans deportacions de població alemanya que foren qualificades com “equitatives” (argumentant que moltes persones poloneses també foren expulsades de les seves llars). Pel que fa a l’autocrítica marxista, tot i que no pot confondre’s amb la penitència catòlica, són innegables els punts que tenen en comú. I ja centrant-nos en la necessitat del “reconeixement de culpa” com a base prèvia d’un perdó necessari per a la normalització de les relacions, tenim exemples polítics coneguts: el govern dels USA va disculpar-se oficialment per haver confinat en camps de concentració els ciutadans americans d’ascendència japonesa i els va pagar reparacions;  i molt recentment, el govern de Japó ha reconegut els abusos sexuals comesos pels seus soldats contra les ciutadanes coreanes, manifestant públicament la vergonya, la culpa i la indignitat que ha tacat la Història de la nació i el poble nipons.

 Des d’aquest punt de vista, són coneguts els casos on la manca del reconeixement de culpa ha impedit la ressolució de conflictes que han afectat el mateix culpable, i que no s’han solucionat fins que el nivell d’afectació s’ha fet insostenible atès que li causava més perjudicis que el mateix reconeixement. És el cas dels crims pedòfils que han esquitxat l’Església Catòlica, dels crims alemanys en època de Hitler, de l’esclavatge sexual de dones coreanes per part del Japó, etc. En l’extrem contrari tenim l’esclavatge africà i els crims contra els pobles originaris americans o la negativa turca a reconèixer el genocidi armeni i l’ocupació d’Armènia occidental i de la meitat del Kurdistan.

Quan la injustícia  s’empara en la Llei, es bunkeritza a uns nivells vergonyantment dramàtics: la Justícia britànica  va represseliar greument el pare de la informàtica, Alan Turing, per ser homosexual, fins que va morir; ara que s’ha sabut que Turing va salvar desenes de milers de vides per haver descodificat el sistema d’encriptació  de missatges alemanys durant la Segona Guerra Mundial, vosaltres creieu que  el Regne Unit ha demanat perdó? Doncs no, allò que ha fet la Corona Britànica ha estat perdonar-lo a ell pel seu delicte d’homosexualitat. En aquesta dicotomia entre Llei i Democràcia, els Catalans ja estem cansats d’haver-nos de justificar citant la desobediència de Rosa Parks o la restauració de la Generalitat de Catalunya l’any 1977. En canvi, a Euskadi ja no se sent condemnar la violència “vingui d’on vingui”, de manera que sembla que han acceptat les lleis d’ocupació com a frontera entre el bé i el mal.

Aquestes reflexions m’han arribat després d’haver escoltat el jutge Santi Vidal proposar  “una confederació d’Estats ibèrics”. Jo no veig que tingui cap sentit com a proposta inicial, com tampoc n’hauria tingut a Europa la lliure associació  d’Estats sense els reconeixements de culpa pertinents de tots els bàndols. Si hem de col·laborar amb els veïns no ho farem pas des d’una relació d’indígenes jutjats per lleis colonials sinó des de la igualtat. Potser primer haurem de disculpar-nos per la invasió catalana de Madrid de 1706, però el Govern Espanol haurà de demanar perdó als Catalans per totes i cada una de les viles massacrades, assassinats polítics com el del general Moragues, la repressió de Franco en tant que anticatalana, el magnicidi del President Companys, l’expoli econòmic des de 1714 (amb les indemnitzacions pertinents), els intents per destruir la llengua, la unitat i la identitat catalanes,  i fins les malifetes amb les quals han boicotejat el reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes.

Preveient i prevenint: la possible gran cursa de 2017

Preveient i prevenint: la possible gran cursa de 2017

Article publicat a Llibertat.cat el 16/02/2016
http://www.llibertat.cat/2016/02/preveient-i-prevenint-la-possible-gran-cursa-de-2017-34000

El futurisme és, entre altres coses, una necessitat emocional, i ho és més en proporció a la magnitud de tot ’allò que hom pugui perdre. La Història ens mostra com han estat d’inevitables i perjudicials molts conflictes en relació als interessos dels mateixos que els han iniciat. No debades, al llarg de la història, el poder ha cercat maneres de reduir la incertesa. No cregueu pas que els interessos del poder coincideixen amb les condicions dels seus electors, i això explica l’ús de “cerques sobrenaturals” (fins i tot per part de governs que representatius de votants econòmicament precaris), amb l’objectiu d’intentar conèixer l’esdevenidor.

Modernament, les tècniques futuristes han esdevingut més realistes i s’han convertit en oficines d’afers estratègics i en comitès de prevenció de riscs, la qual cosa és bastant frustrant perquè no permet reduir tanta ansietat derivada de la insatisfacció per necessitat de reduir la incertesa. Sempre ens quedarà un tipus d’art endevinatòria anomenat juguesca o apostes, que genera molts milions d’euros diaris, tant aquí com a la Xina comunista. Ara bé, les apostes les carrega el diable, com ho demostren les guerres, que sempre havien estat un bon negoci quan afectaven el veí, però un desastre  a casa nostra, de manera que l’imprevist traspàs, per una mala aposta, del conflicte bèl·lic d’una banda a l’altra de la frontera podia significar la diferència entre obtenir guanys o perdre-ho tot.  Durant la segona meitat del segle XX, l’anomenat “equilibri del terror” (expressió d’una situació que no permetia apostes perquè donava certesa de destrucció mútua), va aconseguir reduir  significativament  l’ansietat entre les classes benestants d’Europa i Amèrica i Rússia.

En el cas català dels darrers 300 anys, la deserció de l’aristocràcia i posteriorment de la burgesia nacional eren el resultat previsible de la certesa en tenir totes les de perdre. També les classes populars,  temorenques de  tornar a ser víctimes d’actes de guerra per part d’Espanya, toleraven l’aigualiment de la nostra dignitat nacional. Però modernament, amb el descrèdit d’Espanya, la pauperització de les classes mitjanes, l’agressió espanyola contra els mínims simbòlics patriòtics catalans, la incertesa de la burgesia en relació a la preservació dels seus interessos dins d’Espanya i una certa confiança en l’estabilitat derivada de pertànyer la Unió Europea, s’ha facilitat una reacció popular catalanista que ens du a una nova incertesa en el seu desenllaç: guanyarem, perdrem o ens quedarem a mitges?

Les necessitats endevinatòries i el conservadorisme (que no és res més que la por a la incertesa) afecten tothom, i ho hem pogut veure en les eleccions plebiscitàries del 27-S, quan en els debats vam poder escoltar algunes veus de la candidatura CSQP que es definien partidàries de la independència però expressaven la necessitat de posar el fre al procés unilateral just abans d’un xoc amb l’imperi espanyol que creien impossible de guanyar. Podeu doncs, imaginar, quin efecte té aquest esforç estèril e per conèixer el futur quan el pretenen els grups econòmics i polítics dirigents: disseny de maquinacions secretes, milers d’euros gastats en estudis estratègics, prevenció de riscs i programes d’adaptació/reformulació dels fulls de ruta a les possibles reaccions de l’enemic, plans i agendes B, C, D, E, F..., elaboració de menús de competències a negociar, genogrames de líders polítics identificant-ne els familiars i llurs interessos econòmics amb possibilitats d’ocasionar-los perjudicis o d’oferir-los suborns indirectes...

Per part del poble pla i dels que menys tenim a perdre, atès que les nostres alternatives són menys (contribuir personalment a l’esforç diari del Procés i estar disposats a sortir al carrer quan i sempre que calgui), també la sublimació de les nostres necessitats futuristes es limita a la tècnica endevinatòria més acceptada socialment: la lúdica. Aquesta, a casa nostra s’exerceix en converses familiars, amb amics, i modernament mitjançant les xarxes socials, on la juguesca pot tenir un format estructurat (per exemple: https://www.facebook.com/groups/JUGUESQUES.CATALANES/) o fer part dels debats virtuals. En el meu entorn se n’ha parlat molt des de fa sis anys, els pronòstics ha anat canviat gairebé anualment,  i ara aprofitaré per exposar-vos la meva previsió actual:

Aquests dies, tant al PSOE com a Podemos, massa distrets amb la negociació d'un govern a Espanya, se'ls estan escapant algunes pistes de com pensen abordar l'anomenat problema català. Tant els uns com els altres ens asseguren que els Catalans votarem, probablement alhora amb el conjunt dels Espanyols, però afirmen que tot i així ens sentirem prou satisfets com per no marxar d'Espanya. M'ho diuen coneguts del PSC i m'ho diuen amics de Podem, i costa poc estirar-los de la llengua per extreure'n que el tema s'està discutint a fons dins de les assemblees, comitès, agrupacions, cèl·lules, cercles... Dedueixo que dins d’alguns àmbits de poder s’estaria postulant una reforma ràpida de la Constitució Espanyola que contindria elements prou satisfactoris per a la burgesia catalana (principal  temorosa de les incerteses), i elements prou acceptables per la resta dels ciutadans de l'Estat espanyol.

Quan he verbalitzat dubtes sobre el resultat d’aquesta jugada, des d’ambdues bandes m’han respost amb expressions de ple convenciment sobre que la gran massa dels electors de Catalunya no votarà pas en contra d'un article que ens atorgui reconeixement identitari i més poders. En conseqüència, al final comptaran que la majoria dels Catalans haurà votat a favor d'una enorme millora de l'encaix dintre d'Espanya i se'ns vendrà un producte segons el qual haurem exercit el dret a decidir. Tot plegat, em fa pensar que el 2017 veurem un cursa històrica entre dos referèndums, per ser el primer que "mostri al mon i als propis Catalans" quina és la voluntat dels ciutadans de Catalunya. És clar, això pot succeir o no. Quan ho he comentat amb els meus companys independentistes, la majoria em responen amb el seu convenciment de que Espanya continuarà fent com fins ara (no actuant i limitant-se a les querelles judicials), i que en mig d'aquesta inacció per part de l'enemic durem a terme la secessió de Catalunya.

No puc saber què passarà, si serem els primers votant la Constitució Catalana de la Independència o si ens passaran al davant amb un Referèndum d'una reforma exprés de la Constitución Española;  si seran molts o pocs els Catalans que preferiran acord federal a la incertesa independentista, si Espanya restarà inactiva veient com ens alliberem o el CSI farà alguna animalada. El futur és més incontrolable del que la majoria dels polítics voldria. En tot cas, allò que em preocupa és que l'unionisme (dintre del qual la franquícia de Podemos a Catalunya) ens trobi desmobilitzats quan comenci la campanya per un referèndum federalista, perquè d'ençà de l’onze de setembre s'ha volgut deixar tota l'acció independentista en les institucions, i ara fins i tot es parla de no fer res especial l’onze de setembre.

Conclusió: malgrat la ciència i les supersticions, el futur no existeix. La incertesa de l’esdevenidor genera ansietat en relació directament proporcional a  la quantitat de pèrdues potencials en el pitjor dels casos. Tot i així, el seu impossible coneixement esdevé una necessitat emocional humana en determinat processos socials de canvis, i la seva sublimació lúdica o l’anàlisi dels factors que poden influir en el seu desenvolupament poden servir per a prevenir riscs i preparar alternatives. Desitgem que el  futur ens agafi preparats per tal de no malbaratar les expectatives de la Revolució Catalana !!!!

Fantassin