...i com s'explica que un DEBAT EN EL QUAL l'orientació majoritària (823 vots) ha estat la lògica de mantenir el veto a Mas, però que en paral·lel, i sense trencadissa interna, ha emergit una posició possibilista, amb 434 vots favorables, que acceptaria Mas, a més d'emplaçar la CUP a seguir negociant i no ser mai el primer d'aixercar-se de la taula, ÉS ENGEGAR-HO TOT A FER PUNYETES??? Si s'ha ningunejat la CUP ha estat perquè no hi ha interès de negociar seriosament fins veure què passa a les eleccions espanyoles. Atès que ara Artur Mas ja no pot tornar a amenaçar de "o amb mi o no convoco eleccions" perquè si no hi ha acord seran sí o sí, i les guanyarà ERC, continuo mantenint la predicció (des del 1 d'octubre) que en Mas acceptarà negociar seriosament després de Nadal i que haurà acord el 9 de gener. En tot cas, per si m'equivoco, desitjo que el seu Déu li guardi la salut, perquè si li passés alguna cosa, segons la lògica hooligan, seria ABSOLUTAMENT IMPOSSIBLE fer mai la independència.

I malgrat tot, la CUP es mou

¿Podem veure en positiu el posicionament de la CUP? Sí. El que ha decidit aquest diumenge és que la posició majoritària (823 vots), com suposo que no podia ser d’una altra manera, és mantenir el veto a Mas. Però en paral·lel, i sense trencadissa interna, ha emergit una posició possibilista, amb 434 vots favorables, que acceptaria Mas. A més, la CUP s’emplaça a seguir negociant. Els negociadors cupaires han sortit de Manresa amb més marge. Si no aconsegueixen variar la posició de JxSí, negociar un vot a Mas ja figura entre les seves atribucions. Es comencen a moure. No està tan malament.

Si anem de Manresa a París, el que sí que està malament és que, aprofitant la por generada pels atemptats, es prohibeixin manifestacions per la Cimera del Clima. Està malament perquè fa massa evident un perillós salt sense solució de continuïtat: de la por al terror a la por a la llibertat.

http://www.ara.cat/…/igna…/malgrat-CUP-mou_0_1477052329.html

I per què JuntsxSí no s'ha mogut? Jo ho vinc dient des del 27-S, i continua oberta la juguesca: "La investidura es produirà el 9 DE GENER perquè JuntsxSí no té cap intenció de negociar seriosament fins que s'hagi constituït el Parlament Espanyol". De moment tot és més masisme que independentisme, amb arguments tronats sobre la inevitabilitat del 4rt. de la llista de Juts, i que "...no pot haver independència sense Mas..." però ja hem vist els arguments electorals de Democràcia i Llibertat, i del resultat de les eleccions espanyoles dependrà que ERC es pogués presentar sola, sense reeditar JxS, a unes hipotètiques noves eleccions catalanes.

http://www.naciodigital.cat/noticia/99004/cup/retreu/junts/si/no/mogut/des/27-s

La manca de suport a cercar un líder independentista de consens és vulgar tacticisme: ho preguntes als amics d'ERC i et diuen que l'Artur Mas ens traïrà a la primera oferta de pacte fiscal de la mateixa manera que ens va trair el 9N però atès que va pressionar ERC (o ell o no hi hauria eleccions i a fer punyetes el procés), si ERC ara calla sortirà guanyant perquè el desgast sols afectarà CDC i la CUP. Per tant, implícitament estan dient que l'Artur Mas ja no podrà amenaçar de no fer eleccions al març perquè serien inevitables, eleccions que guanyarà ERC i que faran President Junqueras.

Recordant Santi Brouard aquell 20-N

Recordant Santi Brouard aquell 20-N
Article publicat el 20/11/2015 al Diari Gran del Sobiranisme
http://diarigran.cat/2015/11/recordant-santi-brouard-aquell-20-n/

FANTASSIN MANEL. Avui és un dia de trist record, l’aniversari de l’assassinat de Santi Brouard. Me l’havia presentat pocs mesos abans el Joselu Cereceda davant l’ajuntament de Bilbo, juntament amb l’Oriol Martí. El Santi i l’Oriol, anys després de la mort del primer, encara haurien de tenir molt més en comú per les causes de la repressió soferta, però això ja és una altra història. Encara em ve al present el sentiment de camaraderia patriòtica i comunista en aquella breu encaixada de mans i en les paraules de suport internacionalista que intercanviàrem.

Mig any més tard, recordo sentir-me unit al sentiment de la població de Bilbao que va omplir els carrers en homenatge i condemnant aquell vil crim d’Estat comès dins la consulta pediàtrica del Santi Brouard. Vaig escoltar desenes de declaracions de veïns escandalitzats, alguns dels quals es confessaven contraris a l’independentisme del líder de HASI,  però deien que n’admiraven la professionalitat així com la seva tasca municipal.

José Amedo, Rafael Masa i Luis Morcillo van ser absolts per manca de proves però fa dos anys aquest darrer se’n va declarar coautor en una entrevista a El Mundo, reconeixent haver cobrat tres milions de pessetes per matar Brouard. Rafael López Ocaña ja havia reconegut la seva autoria l’any 2005 a Tele5, assenyalant que el suposat inductor d’aquell atemptat era l’ex-tinent coronel de la Guardia Civil, Rafael Mas i també que el polític que presumptament havia finançat el crim havia estat el llavors director de la Seguretat de l’Estat, Julián Sancristóbal.

(http://web.archive.org/web/20051207025457/http://www.informativos.telecinco.es/dn_16691.htm)

Recordem el Santi Brouard en un moment que el poble de Catalunya desconfia molt conscientment d’un Estat que es reafirma públicament en dir que no renunciarà a cap instrument per negar el dret dels Catalans al seu alliberament.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Avui és un dia de trist record, l'aniversari de l'assassinat de Santi Brouard. Me l'havia presentat pocs mesos abans el Joselu Cereceda davant l'ajuntament de Bilbo, juntament amb l'Oriol Martí. El Santi i l'Oriol, anys després de la mort del primer, encara haurien de tenir molt més en comú per les causes de la repressió soferta, però això ja és una altra història. Encara en ve al present el sentiment de camaraderia patriòtica i comunista en aquella breu encaixada de mans i en les paraules de suport internacionalista que intercanviàrem.

Recordo amb dolor el ressò d'aquell vil crim d'Estat comès dins de la seva consulta pediàtrica, però unit al sentiment de la població de Bilbao. Vaig escoltar desenes de declaracions de veïns que es confessaven contraris al seu independentisme però admiradors de la seva professionalitat així com de la seva tasca municipal, i escandalitzats pel crim d'Estat. José Amedo, Rafael Masa i Luis Morcillo van ser absolts pe manca de proves però fa dos anys aquest darrer se'n va declarar coautor en una entrevista a El Mundo reconeixent haver cobrat tres milions de pessetes. Rafael López Ocaña ja havia reconegut la seva autoria l'any 2005 a Tele5, assenyalant que el suposat inductor d'aquell atemptat era l'ex-tinent coronel de la Guardia Civil, Rafael Mas i també que el polític que presumptament va finançar el crim havia estat el llavors director de la Seguretat de l'Estat, Julián Sancristóbal.

Recordem el Santi Brouard en un moment que el poble de Catalunya desconfia molt conscientment d'un Estat que es reafirma en que no renunciarà a cap instrument per negar el dret dels Catalans al seu alliberament.

Jo sé reconèixer els errors: fa dies que insisteixo en la convicció que Mas no té intenció de negociar seriosament fins que hagin passat les eleccions espanyoles (això situaria la investidura en torn del 10 gener), però avui han pujat les apostes que ho veuen abans. Si fos així (si fos abans de les eleccions espanyoles) em comprometo a escriure amb lletra gran "m'he equivocat". 

Després hi ha els que sempre a la primera de canvi ja donen per enterrat el Procés (que són els mateixos que tenen fe cega que Mas és un líder independentista incombustible), però aquests no compten.

La CORRUPCIÓ infecta les ments a partir del cinquè any (després de 10 anys al poder hi estàs per voluntat de Déu i als 20 anys ets directament diví). De fet, a Catalunya només hi ha un partit i uns polítics concrets vacunats, tots els altres són portadors estructurals de la malaltia (degut a l'estructura de les seves organitzacions)

NOMÉS HI HA DUES FÒRMULES:

1-JuntsxSí sense CUP = els "enterradors" (els indepes de que porten 35 anys il·lusionant-se i tot seguit declarant que l'independentisme és mort per tornar a il·lusionar-se i així successivament) estan feliços, però d'aquí 20 anys el tret diferencial d'una de les regions d'Espanya no és un ball típic sinó un el costum d'anar dient eternament que vol independitzar-se.

2-JuntsxSí condicionada per la CUP = El programa electoral de JuntsxSí en comptes de quedar arxivat, com era la tendència, s'ha de complir (tant en les mesures socials com en la desobediència necessària per executar la independència abans de dos anys).

Iglesias promet apujar el salari mínim a 800 €, Rajoy promet 3 milions d'emplecs, Sánchez un iva reduït del 10% al cinema, Rivera promet 1200 € en formació per desocupat, Francesc Homs promet negociar un referèndum amb espanya... no feu cas a cap d'ells !! que sapiguem, en tota la península Ibèrica només hi ha un sol partit polític (1 de sol) que compleix les promeses electorals.

Jo estic tip de les condolències d'amics Republicans ("...us comprenem, a nosaltres també ens amenaçàven de passar pel tub i fer-ho a la seva manera o es trencaria el Procés i ERC quedaria com la culpable..."), però aquests tampoc no entenen que als cupàires només ens interessen les garanties d'anar fins el final amb la independència, i que les martingales mediàtiques dels autonomistes crítics, i el què dirà la gent que puguin tenir enganyada, són comèdies que no ens interessen als independentistes seriosos.

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)
Article publicat el 16/11/2015 a  Llibertat.cat 
http://www.llibertat.cat/2015/11/i-de-sobte-l-univers-suposadament-independentista-es-va-omplir-de-simbols-enemics-o-les-contradicc-33069

“-Com estan els teus amics francesos, tu que en tens tants, tu que sempre has estat tan amant de París i de la llengua francesa?” –m’heu demanat els  familiars i companys. Us he hagut de respondre que el mateix dolor i la mateixa solidaritat que expressem els Catalans per les víctimes de París és la que expressen aquests amics meus que anomeneu “francesos”, i això és perquè no són francesos (o són tan poc francesos com ho sóc jo d’espanyol), sinó  bretons, corsos i occitans, i quan el sentiment és d’un altre país s’anomena “internacionalista”.

És clar, apart dels amics, també conec  camarades a París, i, juntament amb Catalans, Occitans, madrilenys, Bretons...  s’han generat llargues converses on hem intentat aparcar els debats sobre les causes i les responsabilitats de l’atemptat. Els camarades parisencs ens han demanat que fem extensiu el minut de silenci als morts de Beirut, com  no podia ser de cap altra manera. Per la banda del facebook i les seves martingales iconogràfiques, ni una sola bandera francesa, ni per part dels camarades parisencs ni dels vells militants Catalans ni de  cap altre indret de l’hexàgon imperial, que hem substituït per la torre Eiffel en forma de símbol de la pau, per llacets negres de dol (en el meu cas per un llacet superposat a l’estelada vermella, perquè el nostre símbol és per definició internacionalista i als independentistes catalans ens dol la tragèdia del  poble treballador d’arreu).

Tanmateix, no tot és aigua clara: un misteriós fenomen, contrari a la solidaritat i a l’internacionalisme,  es manifesta en la xarxa catalana, que s’omple de simbologia agressiva en forma de la bandera tricolor dels jacobins, i ha escandalitzat fins i tot els amics que viuen a París, on la lluita contra l’opressió centralista és més dura: “-Per què els Catalans no poseu l’escut de París, la torre Eiffel  o altres símbols que no facin apologia de l’imperialisme?”, i “-Quan va haver l’atemptat de Madrid també vau fer apologia de la bandera espanyola?”  

Una ullada per la xarxa catalanista ens mostra que la divisió iconogràfica de l’independentisme solidari agrupa els independentistes de sempre, per una banda, i els nous independentistes per l’altra. Els primers no resten callats, tot denunciant que s’està cometent una aberració que denigra les mateixes víctimes de París, en vincular-les a un projecte polític (la bandera de l’Estat francès) més que a una pertinença natural. Curiosament, els interpel·lats  no sols es neguen a substituir la bandera francesa per l’escut de París, la torre Eiffel o llacets negres, sinó que reaccionen de forma arrauxada fent apologia d’un símbol agressiu que justifiquen amb arguments contradictoris (per exemple, dient que  “els morts no tenen colors” però alhora imposant-los la bandera tricolor de l’Imperi republicà).

No és habitual de la militància catalana una  traïció massiva com la que es percep,  però aquesta és la impressió que es dedueix de les xarxes socials. Quin són aquests catalanistes que han causat  l’escàndol de  tants amics que al nord dels Pirineus compaginen la solidaritat amb el poble de París amb la resistència front  l’Estat? Doncs, no costa gaire d’esbrinar: llevat d’algun vell independentista “rar” (d’aquells pocs que sempre s’havien caracteritzat per estar poc documentats), la immensa majoria dels que porten la bandera francesa són “nous independentistes”. En reconec de convergents, en conec d’exsocialistes i també d’altres que havien estat en plataformes com  Ciutadans pel Canvi. 

Però un altre tret els caracteritza: la majoria dels que he vist  forma també part de la “claca hooligan” que les darreres setmanes ha estat desqualificant el dret i la capacitat dels diputats de la CUP de negociar amb seriositat un acord de govern amb Junts x Sí. Aquells independentistes primigenis, els que ja hi érem durant els durs –i tràgics– anys vuitanta, podem extreure  algunes consideracions d’aquestes anècdotes desagradable que simultaniegen símbols equívocs (arran de l’atemptat de París) amb linxaments mediàtics a la CUP: 1-per una banda, el nou independentisme és tan contradictori com es podia suposar,  amb greus carències de coherència política i, per tant, sense una consciència clara  que el diferenciï de l’autonomisme crític; 2-per l’altra banda, està mancat de mitjans d’informació i resta  vulnerable a l’agitació de les consignes personalistes, com les del lideratge inqüestionable d’Artur Mas i el menyspreu al dret de l’esquerra independentista de negociar amb seriositat. La  meva conclusió és que  tenim per davant un greu problema de manca de consciència i de formació; un problema que ens caldrà començar a abordar.