Fa un any el Procés estava encallat perquè no es convocaria cap Plebiscit si prèviament no s'estipulava que Mas seria Presidenciable en una llista unitària on ERC tingués un rol Subordinat. Ara el procés està encallat perquè la cup no vol votar Mas i aquest no té el seny patriòtic de permetre proposar un altre presidenciable. SEMBLA MENTIDA QUE, un cop detectada la dificultat (sigui aquesta per les causes que sigui), no s'imposi la lògica! Tant fàcil com seria esquivar la dificultat per tal d'aconseguir un Bé Major!

Em recorda una festa popular que s'havia de fer al poble on feia vacances, una festa a l'aire lliure que tenia el nom de l'indret on es feia: quan era a punt de començar, es fa fotre a ploure amb ganes. Les reaccions van ser 1-esperar a començar quan parés de ploure (la qual cosa era poc probable que passés) o 2-suspendre la festa fins l'altra setmana (passada la festa major, quan la majoria dels grups tampoc podrien venir per problemes d'agenda). La solució fàcil per esquivar el problema hauria estat fer-la dins d'un local tancat disponible a l'altre punta del poble, però els organitzadors ho rebutjaven perquè el nou indret ja no coincidiria amb el nom de concert. En conclusió: no future.

1515 partidaris d'anar a la independència amb valentia i claredat (sense autonomistes dubtosos com Mas), contra uns altres 1515 que creuen que la clarificació de que Mas quedi com un covard o com un traïdor serà el motor definitiu de la independència; són dues estratègies lícites per un mateix objectiu. Tanmateix, quines possibilitats havia d'aquest empat perfecte? Ja veureu que a partir d'ara passarem del hooliganisme convergent a la conspiranoia (...que si els tentacles del Mas, que si el CNI, que si l'ISIS..., i fins i tot al Canal Historia acabarem veient un documental preguntant-se quins interessos i quines raons van tenir els extraterrestres per induir telepàticament els votants). !!!!

El "purs" (catars) no volen que mani el diable, però l'església oficial s'ha apropiat de l'amor i el paratge sobiranistes, i els seguidors de l'aspirant, fanatitzats per la Fe en el massies, somnien convertir Sabadell el 27D en el Prat dels Cremats. La Massacre no sols afecta els purs sinó també els sospitosos ("ja triarem després quins eren dels nostres"). Mentrestant, el bon rei Oriol dorm, i qui sap si quan es desvetlli també serà víctima de la croada...

Aquell 27-S que podria haver estat triomfal i reconegut internacionalment...

Aquell 27-S que podria haver estat triomfal i reconegut internacionalment...
Article publicat el 15/12/2015 a  Llibertat.cat
http://www.llibertat.cat/2015/12/aquell-27-s-que-podria-haver-estat-triomfal-i-reconegut-internacionalment...-33393

Els espanyols diuen “lo que pudo haber sido y no fué”; nosaltres podríem parlar d’aquell “triomf que ens van furtar el 27-S”.

Havíem acumulat forces fins que el 9-N de l’any anterior entràvem de ple en la definitiva clarificació independentista que d’entrada ens era favorable. Quan el President Artur Mas va trair la unitat independentista, fent-se enrere en la Consulta sobiranista i substituint-la per una llei de Processos participatius pescada de l’anterior Tripartit, ens vam enfonsar en una greu aturada del Procés causada per la desconfiança envers la voluntat real del president de desobeir la legalitat espanyola, que seria allò que marcaria la diferència entre exercir la sobirania o gestionar indefinidament una autonomia caracteritzada per la verbalització eterna de la seva voluntat d’independitzar-se.

Després de la confusió inicial, la CUP van donar suport a l’organització d’aquella activitat; l’ANC també però exigint eleccions plebiscitàries en 3 mesos; ERC finalment hi va col·laborar; però la clarificació independentista va iniciar-se abandonant ICV el procés sobiranista. El mateix dia 9, Artur Mas va declarar que intentaria –ara sí- una consulta definitiva, legal, vinculant i pactada amb el govern espanyol, però si no pogués ser possible es faria en forma d’eleccions autonòmiques anticipades. ERC s’hi va oposar i exigia, per contra, un govern de concentració després d’aquestes eleccions i la proclamació unilateral de la independència (fet que implicaria “delicte de rebelió”, penat de 15 a 25 anys pels instigadors).

El debat acabà amb una proposta per part del President, consistent en una candidatura unitària que, en guanyar, hauria d’aconseguir la independència després de 18 mesos d’un govern autonòmic, presidit per Mas, que es dediqués a construir “estructures d’Estat”. No hi cabien altres consideracions, com per exemple què passaria si no ens deixessin crear cap d’aquestes estructures d’Estat; era “o caixa o faixa” perquè només el President té potestat per convocar eleccions anticipades. Unes eleccions que el mateix President mantindria a l’aire fins que no s’acceptessin les seves condicions; fou llavors quan l’incipient ciberhooliganisme començà a acusar ERC de tenir el Procés paralitzat per impedir que Mas convoqués el pseudo-plebiscit.

Durant la primera meitat de 2015 ens van estar arribant rumors des d’ERC i des de la CUP que les enquestes feien molt probable un triomf del Plebiscit. Les possibilitats de superar el 50% implicaven un potencial d’autèntica revolució i de reconeixement internacional. Jo crec que es va acollonir tothom davant d’aquesta possibilitat, especialment les forces espanyoles, però també aquells que es veurien obligats a fer una DUI l’endemà mateix (perquè superant el 50% hauria quedat molt lleig no fer-ho). Les propostes d’ERC i de la CUP de fer un Plebiscit “net”, sense polítics, sense formar govern, simplement per saltar-nos la prohibició espanyola i, un cop fet, convocar –llavors sí- les eleccions legislatives, foren rebutjades pel President impedint d’aquesta manera no sols una candidatura unitària del Sí, sinó també la possibilitat d’acumular prou forces per superar el 50%.

Aquestes eleccions, que haurien pogut confrontar favorables i detractors de la independència, van quedar condemnades a caracteritzar-se per una campanya electoral centrada en les acusacions de corrupció que afectaven diversos membres i formacions participants de la llista del Sí per la independència. Moltíssima gent tampoc no va votar la CUP (“perquè aquests de la CUP el primer que faran serà investir Artur Mas”). Guanyada la majoria parlamentària però perdut el Plebiscit no es podia fer una DUI. Junts pel Sí no en volia ni sentir a parlar fins passats els 18 mesos i el ciberhooliganisme s’activà novament culpant la CUP per que no es feia immediatament una Declaració d’Independència.

Fins aquí la percepció des del meu entorn relacional, caracteritzat per coincidir nous i vells amics en el treball independentista de base, raó per la qual, tot i que donem suport a uns o altres partits, no en som militants estrictes, i per això no tenim informació directa sobre molts dels esdeveniments que he esmentat. Segurament és per aquesta perspectiva que allí on tots plegats parlen de negociació nosaltres sols hem percebut “tacticisme i cap voluntat de negociar seriosament a l’espera de veure com afavoreix a convergents i/o a republicans la correlació de forces resultant de les eleccions espanyoles amb vistes a unes eleccions on ERC ja no estaria condicionada”.

Ara que la “llum i taquígrafs” s’ha canviat per la “discreció”, i mentre aquell anterior linxament en vers els Republicans que ara s’ha magnificat contra la CUP està mantenint tothom ben distret, pensem que la història haurà de jutjar per quines raons i a quins interessos haurà servit que ara estiguem gestionant el decebedor 47,8% del Plebiscit en comptes del triomf, percebut internacionalment, d’una “candidatura unitària i efímera, sense polítics” –sense cap ni un- i centrada en el concepte de la independència, en comptes d’en la corrupció, que hauria servit només per fer el referèndum que Espanya ens negava i que s’hauria dissolt tot seguit per a convocar novament eleccions, aquest cop per a triar els polítics que haurien d’executar el resultat del triomf plebiscitari.

Jo no crec que el David Fernandez tingui cap postura definida, crec que l'únic que va fer fou usar el seu ascendent mediàtic per introduir la possibilitat que l'assemblea pugui decidir allò que vulgui decidir. M'explicaré: l'assemblea és sobirana: pot decidir que no vol Mas, després pot fer un debat com el de l'altre dia que contempla les condicions de totes les opcions, i finalment, en funció del compliment d'aquestes condicions pot decidir qualsevol cosa, des de mantenir el no a Mas fins tot el contrari (a diferència dels capitostos dels partits normals que han de trair les bases o, pel contrari, obeir-les cegament, l'Assemblea no necessita matenir monolíticament la postura de l'anterior assemblea perquè Ella mateixa és Sobirana). Ara bé, quan et passes tres mesos dient que una cosa No passarà, estàs posant esculls a la mateixa assemblea. Per això en David, exterioritzant que "és possible el canvi" ha ajudat a desbloquejar la possibilitat que l'assemblea pugui decidir, Lliurement, el mateix que ha vingut dient fins ara o potser tot el contrari, en funció de la seva valoració de les circumstàncies.

si meitat tragèdia i meitat comèdia és una tragi-comèdia, a la vista dels diaris d'avui haurem de fer el titular dient: "tragi-miracle: la CUP s'enfonça i cau en la més absoluta marginalitat guanyant un diputat"

Avui ja he escoltar tres 'politòlegs' coincidint que "la veritable negociació comença ara perquè fins al moment només ha hagut una presentació de les respectives posicions, forces i obstinacions". Doncs jo em mantinc en la juguesca que la negociació real no començarà fins després de les eleccions espanyoles. Per què? 1-Si el resultat és bo per CDC aquesta pot dedicar una legislatura completa a refundar Convergència (i fotent la culpa a la CUP). 2-En canvi, si és bo per ERC, ja no podrà tornar a fer com quan feia xantatge a tots els Catalans i No convocava eleccions si els Republicans no passaven per l'adreçador (i fotia la culpa a ERC de no poder convocar-les), perquè aquest cop ja no depenen d'ell i hauràn de ser al març tant Sí com Sí, fent President l'Oriol Junqueras. 3-A més, també és possible que els diputats catalans facin falta a Madrid i hi puguin haver contraprestacions a canvi. Per tant: 4-dissenteixo d'aquesta opinió que avui comença a emergir sobre que "la veritable negociació comença avui" i em reafirmo en que la veritable negociació començarà el 6 de gener i acabarà el 9 in extremis en funció dels resultats espanyols. De fet,, no podia ser d'altra manera: un procés popular segrestat pels polítics post-autonomistes que tenen necessitats de tapar connivències anticatalanes amb el PP i casos de presumpta corruptela, era un Procés que tenia MOLTS números de ser segrestat pel tacticisme d'aquests darrers manipulant fàcilment la innocència dels Catalans que s'emmirallen dipositant les seves esperances en la Fe en vers un líder masiànic 😞

...i com s'explica que un DEBAT EN EL QUAL l'orientació majoritària (823 vots) ha estat la lògica de mantenir el veto a Mas, però que en paral·lel, i sense trencadissa interna, ha emergit una posició possibilista, amb 434 vots favorables, que acceptaria Mas, a més d'emplaçar la CUP a seguir negociant i no ser mai el primer d'aixercar-se de la taula, ÉS ENGEGAR-HO TOT A FER PUNYETES??? Si s'ha ningunejat la CUP ha estat perquè no hi ha interès de negociar seriosament fins veure què passa a les eleccions espanyoles. Atès que ara Artur Mas ja no pot tornar a amenaçar de "o amb mi o no convoco eleccions" perquè si no hi ha acord seran sí o sí, i les guanyarà ERC, continuo mantenint la predicció (des del 1 d'octubre) que en Mas acceptarà negociar seriosament després de Nadal i que haurà acord el 9 de gener. En tot cas, per si m'equivoco, desitjo que el seu Déu li guardi la salut, perquè si li passés alguna cosa, segons la lògica hooligan, seria ABSOLUTAMENT IMPOSSIBLE fer mai la independència.

I malgrat tot, la CUP es mou

¿Podem veure en positiu el posicionament de la CUP? Sí. El que ha decidit aquest diumenge és que la posició majoritària (823 vots), com suposo que no podia ser d’una altra manera, és mantenir el veto a Mas. Però en paral·lel, i sense trencadissa interna, ha emergit una posició possibilista, amb 434 vots favorables, que acceptaria Mas. A més, la CUP s’emplaça a seguir negociant. Els negociadors cupaires han sortit de Manresa amb més marge. Si no aconsegueixen variar la posició de JxSí, negociar un vot a Mas ja figura entre les seves atribucions. Es comencen a moure. No està tan malament.

Si anem de Manresa a París, el que sí que està malament és que, aprofitant la por generada pels atemptats, es prohibeixin manifestacions per la Cimera del Clima. Està malament perquè fa massa evident un perillós salt sense solució de continuïtat: de la por al terror a la por a la llibertat.

http://www.ara.cat/…/igna…/malgrat-CUP-mou_0_1477052329.html

I per què JuntsxSí no s'ha mogut? Jo ho vinc dient des del 27-S, i continua oberta la juguesca: "La investidura es produirà el 9 DE GENER perquè JuntsxSí no té cap intenció de negociar seriosament fins que s'hagi constituït el Parlament Espanyol". De moment tot és més masisme que independentisme, amb arguments tronats sobre la inevitabilitat del 4rt. de la llista de Juts, i que "...no pot haver independència sense Mas..." però ja hem vist els arguments electorals de Democràcia i Llibertat, i del resultat de les eleccions espanyoles dependrà que ERC es pogués presentar sola, sense reeditar JxS, a unes hipotètiques noves eleccions catalanes.

http://www.naciodigital.cat/noticia/99004/cup/retreu/junts/si/no/mogut/des/27-s

La manca de suport a cercar un líder independentista de consens és vulgar tacticisme: ho preguntes als amics d'ERC i et diuen que l'Artur Mas ens traïrà a la primera oferta de pacte fiscal de la mateixa manera que ens va trair el 9N però atès que va pressionar ERC (o ell o no hi hauria eleccions i a fer punyetes el procés), si ERC ara calla sortirà guanyant perquè el desgast sols afectarà CDC i la CUP. Per tant, implícitament estan dient que l'Artur Mas ja no podrà amenaçar de no fer eleccions al març perquè serien inevitables, eleccions que guanyarà ERC i que faran President Junqueras.

Recordant Santi Brouard aquell 20-N

Recordant Santi Brouard aquell 20-N
Article publicat el 20/11/2015 al Diari Gran del Sobiranisme
http://diarigran.cat/2015/11/recordant-santi-brouard-aquell-20-n/

FANTASSIN MANEL. Avui és un dia de trist record, l’aniversari de l’assassinat de Santi Brouard. Me l’havia presentat pocs mesos abans el Joselu Cereceda davant l’ajuntament de Bilbo, juntament amb l’Oriol Martí. El Santi i l’Oriol, anys després de la mort del primer, encara haurien de tenir molt més en comú per les causes de la repressió soferta, però això ja és una altra història. Encara em ve al present el sentiment de camaraderia patriòtica i comunista en aquella breu encaixada de mans i en les paraules de suport internacionalista que intercanviàrem.

Mig any més tard, recordo sentir-me unit al sentiment de la població de Bilbao que va omplir els carrers en homenatge i condemnant aquell vil crim d’Estat comès dins la consulta pediàtrica del Santi Brouard. Vaig escoltar desenes de declaracions de veïns escandalitzats, alguns dels quals es confessaven contraris a l’independentisme del líder de HASI,  però deien que n’admiraven la professionalitat així com la seva tasca municipal.

José Amedo, Rafael Masa i Luis Morcillo van ser absolts per manca de proves però fa dos anys aquest darrer se’n va declarar coautor en una entrevista a El Mundo, reconeixent haver cobrat tres milions de pessetes per matar Brouard. Rafael López Ocaña ja havia reconegut la seva autoria l’any 2005 a Tele5, assenyalant que el suposat inductor d’aquell atemptat era l’ex-tinent coronel de la Guardia Civil, Rafael Mas i també que el polític que presumptament havia finançat el crim havia estat el llavors director de la Seguretat de l’Estat, Julián Sancristóbal.

(http://web.archive.org/web/20051207025457/http://www.informativos.telecinco.es/dn_16691.htm)

Recordem el Santi Brouard en un moment que el poble de Catalunya desconfia molt conscientment d’un Estat que es reafirma públicament en dir que no renunciarà a cap instrument per negar el dret dels Catalans al seu alliberament.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Avui és un dia de trist record, l'aniversari de l'assassinat de Santi Brouard. Me l'havia presentat pocs mesos abans el Joselu Cereceda davant l'ajuntament de Bilbo, juntament amb l'Oriol Martí. El Santi i l'Oriol, anys després de la mort del primer, encara haurien de tenir molt més en comú per les causes de la repressió soferta, però això ja és una altra història. Encara en ve al present el sentiment de camaraderia patriòtica i comunista en aquella breu encaixada de mans i en les paraules de suport internacionalista que intercanviàrem.

Recordo amb dolor el ressò d'aquell vil crim d'Estat comès dins de la seva consulta pediàtrica, però unit al sentiment de la població de Bilbao. Vaig escoltar desenes de declaracions de veïns que es confessaven contraris al seu independentisme però admiradors de la seva professionalitat així com de la seva tasca municipal, i escandalitzats pel crim d'Estat. José Amedo, Rafael Masa i Luis Morcillo van ser absolts pe manca de proves però fa dos anys aquest darrer se'n va declarar coautor en una entrevista a El Mundo reconeixent haver cobrat tres milions de pessetes. Rafael López Ocaña ja havia reconegut la seva autoria l'any 2005 a Tele5, assenyalant que el suposat inductor d'aquell atemptat era l'ex-tinent coronel de la Guardia Civil, Rafael Mas i també que el polític que presumptament va finançar el crim havia estat el llavors director de la Seguretat de l'Estat, Julián Sancristóbal.

Recordem el Santi Brouard en un moment que el poble de Catalunya desconfia molt conscientment d'un Estat que es reafirma en que no renunciarà a cap instrument per negar el dret dels Catalans al seu alliberament.

Jo sé reconèixer els errors: fa dies que insisteixo en la convicció que Mas no té intenció de negociar seriosament fins que hagin passat les eleccions espanyoles (això situaria la investidura en torn del 10 gener), però avui han pujat les apostes que ho veuen abans. Si fos així (si fos abans de les eleccions espanyoles) em comprometo a escriure amb lletra gran "m'he equivocat". 

Després hi ha els que sempre a la primera de canvi ja donen per enterrat el Procés (que són els mateixos que tenen fe cega que Mas és un líder independentista incombustible), però aquests no compten.

La CORRUPCIÓ infecta les ments a partir del cinquè any (després de 10 anys al poder hi estàs per voluntat de Déu i als 20 anys ets directament diví). De fet, a Catalunya només hi ha un partit i uns polítics concrets vacunats, tots els altres són portadors estructurals de la malaltia (degut a l'estructura de les seves organitzacions)

NOMÉS HI HA DUES FÒRMULES:

1-JuntsxSí sense CUP = els "enterradors" (els indepes de que porten 35 anys il·lusionant-se i tot seguit declarant que l'independentisme és mort per tornar a il·lusionar-se i així successivament) estan feliços, però d'aquí 20 anys el tret diferencial d'una de les regions d'Espanya no és un ball típic sinó un el costum d'anar dient eternament que vol independitzar-se.

2-JuntsxSí condicionada per la CUP = El programa electoral de JuntsxSí en comptes de quedar arxivat, com era la tendència, s'ha de complir (tant en les mesures socials com en la desobediència necessària per executar la independència abans de dos anys).

Iglesias promet apujar el salari mínim a 800 €, Rajoy promet 3 milions d'emplecs, Sánchez un iva reduït del 10% al cinema, Rivera promet 1200 € en formació per desocupat, Francesc Homs promet negociar un referèndum amb espanya... no feu cas a cap d'ells !! que sapiguem, en tota la península Ibèrica només hi ha un sol partit polític (1 de sol) que compleix les promeses electorals.

Jo estic tip de les condolències d'amics Republicans ("...us comprenem, a nosaltres també ens amenaçàven de passar pel tub i fer-ho a la seva manera o es trencaria el Procés i ERC quedaria com la culpable..."), però aquests tampoc no entenen que als cupàires només ens interessen les garanties d'anar fins el final amb la independència, i que les martingales mediàtiques dels autonomistes crítics, i el què dirà la gent que puguin tenir enganyada, són comèdies que no ens interessen als independentistes seriosos.

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)
Article publicat el 16/11/2015 a  Llibertat.cat 
http://www.llibertat.cat/2015/11/i-de-sobte-l-univers-suposadament-independentista-es-va-omplir-de-simbols-enemics-o-les-contradicc-33069

“-Com estan els teus amics francesos, tu que en tens tants, tu que sempre has estat tan amant de París i de la llengua francesa?” –m’heu demanat els  familiars i companys. Us he hagut de respondre que el mateix dolor i la mateixa solidaritat que expressem els Catalans per les víctimes de París és la que expressen aquests amics meus que anomeneu “francesos”, i això és perquè no són francesos (o són tan poc francesos com ho sóc jo d’espanyol), sinó  bretons, corsos i occitans, i quan el sentiment és d’un altre país s’anomena “internacionalista”.

És clar, apart dels amics, també conec  camarades a París, i, juntament amb Catalans, Occitans, madrilenys, Bretons...  s’han generat llargues converses on hem intentat aparcar els debats sobre les causes i les responsabilitats de l’atemptat. Els camarades parisencs ens han demanat que fem extensiu el minut de silenci als morts de Beirut, com  no podia ser de cap altra manera. Per la banda del facebook i les seves martingales iconogràfiques, ni una sola bandera francesa, ni per part dels camarades parisencs ni dels vells militants Catalans ni de  cap altre indret de l’hexàgon imperial, que hem substituït per la torre Eiffel en forma de símbol de la pau, per llacets negres de dol (en el meu cas per un llacet superposat a l’estelada vermella, perquè el nostre símbol és per definició internacionalista i als independentistes catalans ens dol la tragèdia del  poble treballador d’arreu).

Tanmateix, no tot és aigua clara: un misteriós fenomen, contrari a la solidaritat i a l’internacionalisme,  es manifesta en la xarxa catalana, que s’omple de simbologia agressiva en forma de la bandera tricolor dels jacobins, i ha escandalitzat fins i tot els amics que viuen a París, on la lluita contra l’opressió centralista és més dura: “-Per què els Catalans no poseu l’escut de París, la torre Eiffel  o altres símbols que no facin apologia de l’imperialisme?”, i “-Quan va haver l’atemptat de Madrid també vau fer apologia de la bandera espanyola?”  

Una ullada per la xarxa catalanista ens mostra que la divisió iconogràfica de l’independentisme solidari agrupa els independentistes de sempre, per una banda, i els nous independentistes per l’altra. Els primers no resten callats, tot denunciant que s’està cometent una aberració que denigra les mateixes víctimes de París, en vincular-les a un projecte polític (la bandera de l’Estat francès) més que a una pertinença natural. Curiosament, els interpel·lats  no sols es neguen a substituir la bandera francesa per l’escut de París, la torre Eiffel o llacets negres, sinó que reaccionen de forma arrauxada fent apologia d’un símbol agressiu que justifiquen amb arguments contradictoris (per exemple, dient que  “els morts no tenen colors” però alhora imposant-los la bandera tricolor de l’Imperi republicà).

No és habitual de la militància catalana una  traïció massiva com la que es percep,  però aquesta és la impressió que es dedueix de les xarxes socials. Quin són aquests catalanistes que han causat  l’escàndol de  tants amics que al nord dels Pirineus compaginen la solidaritat amb el poble de París amb la resistència front  l’Estat? Doncs, no costa gaire d’esbrinar: llevat d’algun vell independentista “rar” (d’aquells pocs que sempre s’havien caracteritzat per estar poc documentats), la immensa majoria dels que porten la bandera francesa són “nous independentistes”. En reconec de convergents, en conec d’exsocialistes i també d’altres que havien estat en plataformes com  Ciutadans pel Canvi. 

Però un altre tret els caracteritza: la majoria dels que he vist  forma també part de la “claca hooligan” que les darreres setmanes ha estat desqualificant el dret i la capacitat dels diputats de la CUP de negociar amb seriositat un acord de govern amb Junts x Sí. Aquells independentistes primigenis, els que ja hi érem durant els durs –i tràgics– anys vuitanta, podem extreure  algunes consideracions d’aquestes anècdotes desagradable que simultaniegen símbols equívocs (arran de l’atemptat de París) amb linxaments mediàtics a la CUP: 1-per una banda, el nou independentisme és tan contradictori com es podia suposar,  amb greus carències de coherència política i, per tant, sense una consciència clara  que el diferenciï de l’autonomisme crític; 2-per l’altra banda, està mancat de mitjans d’informació i resta  vulnerable a l’agitació de les consignes personalistes, com les del lideratge inqüestionable d’Artur Mas i el menyspreu al dret de l’esquerra independentista de negociar amb seriositat. La  meva conclusió és que  tenim per davant un greu problema de manca de consciència i de formació; un problema que ens caldrà començar a abordar.

DEFENSEM LA NOSTRA TERRA !!!!
Article publicat el 30/10/2015 al Diari Gran del Sobiranisme:
http://diarigran.cat/2015/10/defensem-la-nostra-terra/

FANTASSIN MANEL.  Los Catalans avèm l’avantatgi que quand invocam la “tèrra” nos podèm referir al nòstre entorn institucional (la pàtria) e al natural (l’ecologia). La nòstra tradicion tend al federalisme, que permet daissar dobèrta la pòrta  a las ulteriors institucionalisacions d’aqueles domenis qu’en màger o mendre mesura nos son consubstancials: del vilatge als vilatges vesins, als parçans, a las veguerias, a la region, al país e als territòris fraires… dins tèrras sòrs avèm pas mai dreches que degun, mas nos sentèm en cò nostre;  ont sèm eroses es la nòstra tèrra, e los Catalans la defendèm amb las mans e amb çò que caldrà.

Aquesta és l’explicació que vaig haver de donar en francès a uns bretons que vaig conèixer a Montpeller el passat dissabte 24 d’octubre. Em van trobar en el transcurs de la gran manifestació en defensa de la llengua occitana, sorpresos per veure’m amb l’estelada i en mig d’una animada conversa en occità que estava mantenint amb dos vells lluitadors de Niça. Com pot ser que estigueu parlant en occità en comptes d’en francès si vosaltres sou Catalans i els altres sou de Niça? Molt més es van sorprendre en saber que la majoria dels prop  de dos-cents que lluíem estelades pels carrers de la capital de l’Erau no veníem pas de Perpinyà sinó de Barcelona.

 “Així, doncs, barcelonins i valencians sou Occitans? “  -em demanaven els astorats Bretons.  La meva resposta: “el gentilici conjunt de valencians i barcelonins pot ser complicat, com també ho és el de gascons i provençals, però allò que tinc clar és que sóc del meu vilatge, que sóc de Barcelona, que sóc Català, que no sóc pas Espanyol, que, malgrat ser d’origen familiar aragonès, a Saragossa em sento foraster, mentre que a Montpelhièr em sento com a casa meva,  i que, de la mateixa manera, no percebo pas com forasters els occitans  que em trobo per Barcelona”.

En aquest sentit, la tradició patriòtica catalana de lluita en defensa de “la terra” l’aplico globalment allí on sento que pertanyo de forma natural (gairebé ecològica). Forçat a categoritzar, tendiria a posar en el primer lloc d’aquesta pulsió el meu barri, en segon terme el meu vilatge d’origen,  en tercer terme Barcelona, en quart qualsevol indret de Catalunya, en cinquè qualsevol indret de València, Alacant, Mallorca, la Franja… en sisè terme qualsevol indret entre Bordèu i Niça, en setè terme l’àmbit cultural cataloccitan-gal·lo-rhaetocisalpin, en vuitè terme l’entorn mediterrani, en novè el conjunt europeu i en desè terme tot el mon mundial. Probablement, com més lluny del vilatge, menys sentiments d’implicació percebré.

Al final, vaig dir als sorpresos bretons: “sóc Català però també em sento cataloccitan; hauríem estat fent solidaritat internacionalista si haguéssim anat a Brest o a Aiacciu, però crec que a Montpelhièr molts barcelonins hem vingut en defensa  -de forma conscient o alienada-  de la nostra terra, i això també vol dir de la llenguanostra“. Potser no estàvem clamant per la cohesionadíssima varietat que parlem de les Corberes al Segura, sinó per aquell conjunt lingüístic (que s’estén de Bordèu a les Valadas i de Clarmont a Guardarmar), que m’estava donant l’oportunitat de gaudir d’una conversa emocionant amb dos vells patriotes de Niça, els quals m’explicaven, amb orgull i en lenga nostra, com l’any 1936 els seus pares van venir a Barcelona a lluitar contra la invasió espanyola de Franco.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

La voluntat inequívoca de la CUP per l’acord o la por al preu de la llibertat

La voluntat inequívoca de la CUP per l’acord o la por al preu de la llibertat

Article publicat el 18/10/2015 a Llibertat.cat

https://www.llibertat.cat/2015/10/la-voluntat-inequivoca-de-la-cup-per-l-acord-o-la-por-al-preu-de-la-llibertat-32697

Havent començant les converses entre JuntsxSí i la CUP, s'ha fet perceptible una disminució d'aquell hooliganisme, no tan independentista com “masista”, que ara s’ha quedat desorientat. Hi ha un canvi de prioritats que aquesta gent no controla: la discussió dels detalls del full de ruta secessionista per davant de la decisió sobre el nom del messies. Sempre, des de l'esquerra independentista, s’ha demostrat abastament la voluntat inequívoca d'acord. Ja fou així pel 9N, quan Mas, que havia trencat la unitat, va generar la desconfiança entre els aliats, provocant un greu endarreriment de l'agenda catalana, i ara, novament, la CUP torna a ser garantia que el procés sortirà bé, posant l'èmfasi en la signatura d'aquells acords que esvaeixin el perill de tornar enrere.

Les intervencions públiques dels càrrecs electes de l'esquerra independentista han reconegut no haver obtingut prou vots per condicionar JuntsxSí, que és la força guanyadora. Una altra cosa és la constatació que “ruptura i desobediència” són inevitables per la continuació del Procés, i que fora d'això només hi ha “més Espanya”. És clar que la l’Esquerra Independentista no imposarà a la majoria l'estratègia de la minoria, però també és obvi que no vol donar passos vers “més Espanya”. També s’ha demostrat que quan les altres forces han descavalcat del Procés, la CUP hi ha continuat, perquè tota desestabilització d'Espanya és un avenç per la consciència nacional. Estirar de la corda i no recular mai és allò que ens defineix.

Tanmateix, el perill d’acabar conformant-nos amb engrunes autonòmiques hi és, i potser ve més de la por a cometre “il·legalitats” que de la manca d’honradesa. He pogut copsar un bon nombre d'opinions crítiques (la majoria no tant d'esquerres com de persones anteriorment partidàries de SI), contraries a l’estratègia de la CUP d’avantposar el Pla secessionista a la figura del President. Temen que si les condicions són massa rupturistes per la gent més poruga i moderada, pot facilitar una bona excusa als guanyadors de les eleccions per fugir d'estudi, fent veure que el problema és la figura d’Artur Mas. En canvi, un acord assumible (més reformista, sense tant perill de presó o d’inhabilitacions) obligaria JuntsxSí a donar explicacions de per què, en comptes de prioritzar la independència de Catalunya, condicionen el Procés Català a la figura de l'Artur Mas (donant d’aquesta manera la raó als arguments de la premsa espanyola).

Al meu entendre, l’independentisme català conté unes característiques molt reactives. Als anys vuitanta vam créixer per l’efecte de la repressió i la tortura que queia damunt nostre. Durant els darrers deu anys no ha estat pas la intelectualització del dret dels Pobles a l’autodeterminació, sinó l’agressió espanyola contra els marges de poder autonòmics, allò que ha obert les consciències del 50% de la població del Principat. No crec que hi hagi camins reformistes a la independència però sí que puc entendre la por a la repressió. Tanmateix, segurament no hi ha altra via que pagar aquest preu, en forma d’inhabilitacions o fins i tot de presó, perquè el seu efecte reactiu permetrà generar l’impuls final de la gran majoria dels Catalans en vers l’Estat propi. És aquí, en aquest punt liminal on cal valentia, que confluirem amb la voluntat inequívoca de la CUP per signar un acord que de segur serà exitós i que ens permetrà empènyer de forma clara fins l’alliberament de la nostra terra.

Fantassin

NOTÍCIA D’OCTUBRE 2040 EN RECORD DE LLUÍS COMPANYS

NOTÍCIA D’OCTUBRE 2040 EN RECORD DE LLUÍS COMPANYS
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 16/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/noticia-octubre-2040-record-de-lluis-companys/

FANTASSIN MANEL, corresponsal a Madrid. BBC NEWS. 16/10/2040. Europe

ESPANYA DEMANA PERDÓ PEL MAGNICIDI DEL PRESIDENT CATALÀ

Aquest 15 d’octubre de 2040 els despatxos de la capital d’Espanya bullien d’indignació continguda i resignada, mentre a Barcelona es desenvolupaven els actes solemnes presidits per Sa Majestat el Rei Felipe VI.

La concessió de l’ajut econòmic català que permetrà salvar per enèsima vegada els bancs espanyols s’ha retardat quasi un any amb l’objectiu de fer-lo coincidir amb el centenari de l’assassinat del President Companys. Aquest préstec s’ha condicionat a l’explicitació d’una petició de perdó per part del Regne d’Espanya, en tant que successor d’aquell Estat l’Espanyol responsable de les tortures i afusellament del President del Catalunya.

L’acord de desembre de 2039 del Parlament Català exigia un reconeixement clar del magnicidi, així com el pagament d’indemnitzacions als hereus del President màrtir, una declaració davant l’assemblea de l’ONU i la construcció d’un monòlit a Madrid com a mostra de penediment, no solament per les tortures i l’afusellament sinó també pels cent anys de negativa espanyola a tota condemna i reparació pel crim comès contra l’estat veí.

Tanmateix, algunes fonts ministerials de Madrid focalitzen la indignació espanyola més en Brussel·les o en Berlín que en Barcelona: “…no ens sorprenen gens les exigències de la República Popular i Federativa dels Països Catalans, que és un Estat il·legal, comunistoide i revanxista; allò que ens indigna és que la Unió Europea s’hagi negat a tornar a rescatar els nostres bancs…” ha declarat una font ministerial que prefereix restar en l’anonimat.

Fantassin, per BBC News Europe-2040.

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

 

EL RUPTURISME ESTIRANT DE L’INDEPENDENTONOMISME

EL RUPTURISME ESTIRANT DE L’INDEPENDENTONOMISME
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 09/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/el-rupturisme-estirant-de-lindependentonomisme/

FANTASSIN MANEL. Als anys vuitanta no sempre s’entenia la necessitat expressada per l’esquerra independentista d’intentar acumular forces, empenyent el catalanisme vers la ruptura, generant i dirigint moviments policlassistes. Ens advertien els intel·lectuals del purisme infantilista que les revoltes democratistes burgeses són de curta volada, però la realitat del moment ens donava la raó, perquè els moviments patriòtics policlassistes foren els sistema impulsat pel socialisme en la majoria de les lluites anticolonials.

Així, l’esquerra independentista s’ha dedicat a estirar de la corda de manera incansable, des de la duresa i els successos traumàtics dels anys vuitanta fins les grans mobilitzacions del segle XXI. Estirar de la corda implicava demostrar implicació, honradesa, coherència i disposició al sacrifici, sovint donant exemple a aquells que potser encara exercien la repressió de l’estat enemic contra nosaltres però que necessitàvem posar al nostre bàndol. No és tasca fàcil perquè els vells hàbits autonomistes espanyols està fortament arrelats en la major part del nostre poble.

No ens ha d’estranyar, doncs, que la contradicció que ha caracteritzat les dates immediatament posteriors al 27-S hagi estat, comprensiblement, el pressing de l’”independentonomisme” (invenció lèxica que serà efímera però que de moment em serveix per expressar la persistència de la mentalitat “catanyola” dintre de la major part de l’independentisme) sobre la CUP, amb l’objectiu alienat (o digueu-li “inconscient”, si ho preferiu) de reproduir tics autonomistes.

Aquesta pressió sobre la CUP, tot i manifestar-se bàsicament a les xarxes socials, ha mostrat clarament els trets propis de la resistència al canvi: amb arguments únicament heterocrítics, s’ha fet bandera del President d’una Generalitat espanyola, els que volien anar més enllà han estat acusat de connivència amb l’enemic, i s’ha especulat sobre idees comunistes confrontades a la catalanitat. En canvi, allò que hi havia per la banda de la CUP era simple desconfiança en les qualitats patriòtiques dels nous independentistes que pretenen dirigir el Procés Català. Desconfiança per aquella tendència burgesa històricament covarda i de curta volada.

La situació de desconfiança prèvia, tant per part d’ERC com de bona part de la l’ANC, parteix de quan el President Mas va trencar la unitat independentista avortant la Consulta del 9N (reduint-la a un procés participatiu) i posteriorment va avortar una llista plebiscitària absolutament unitària sense polítics pel 27-S. Això darrer va provocar que s’hagués d’anar a les eleccions autonòmiques en dues llistes, JuntsxSí i la CUP, difuminant el seu paper plebiscitari, facilitant que la campanya se centrés en el tema de la corrupció i en la gestió de l’anterior Generalitat.

El paper d’estirar de la corda “independentonomista” és progressiu dins de l’esquerra, de forma més o menys clara en funció de les poltrones polítiques. Ho feia CDC des de la seva posició inicialment de centre-esquerra. Ho ha fet ERC en el pacte de la candidatura JuntsxSí escurçant el període previ per declarar la independència, i ahir ho va fer la CUP en el seu acte públic ‘Per governar-nos, lluitem per la República’. Així, les condicions de la negociació per la independència són, bàsicament, garanties de que el procés independentista no recularà. La resta (especulacions sobre qui serà el President amb l’argument que més endavant ja triarem quin tipus de país volem) només són expressions de la natural i comprensible resistència a l’avenç en la nostra sobirania.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

JA SOM CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA

JA SOM CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 02/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/ja-som-cami-de-la-independencia/

FANTASSIN  MANEL.   Ja han passat cinc dies del 27-S. Una bona part dels Catalans som plenament conscients que hem iniciat el gran camí sense  retorn vers l’alliberament. Ho estem fent mitjançant la construcció d’un Estat independent. És natural que hi hagi contradiccions, que s’expressen de formes distintes: n’hi ha que no estan avesats a les conciliacions i menyspreen els altres actors polítics perquè no els consideren dignes de seure amb ells a negociar, i n’hi ha que en política semblen socis del Barça perquè tot i estar guanyant i estar a les acaballes del partit, sofreixen tement que encara  hi ha temps per la derrota. D’entre aquests darrers en conec que ja han “enterrat definitivament” el Procés independentista sis o set vegades durant els darrers cinc anys.

És veritat que no hem aconseguit el vot del 75% dels Catalans. Això hauria estat bonic però era improbable, raó per la qual el resultat ha estat una gran victòria, i ara tenim 18 mesos per sumar-hi la resta dels nostres conciutadans, il·lusionant-los. Tanmateix, a casa nostra l’electorat és més savi del que molts es pensen i ja no s’emmiralla fàcilment amb promeses de “més del mateix“. Aquest poble exigeix la percepció de canvis reals, substancials i radicals en la qualitat de vida com a condició necessària perquè l’independentisme avanci per la Catalunya encara espanyolista i esdevingui la nostra característica nacional indiscutible.

Com sabeu, les enquestes detecten poca confiança en aquells polítics als quals hem encarregat aquesta part del Procés; només un 20% pensem que el procés acabarà en Independència, mentre la resta sospita que els nostres líders es conformaran amb millores estatutàries. No ens ha de sorprendre que pensin així, atès que les candidatures electorals del 27-S, tot i comptar amb personalitats  molt valorades de la societat civil, encara van plenes de personatges acabats d’arribar a l’independentisme. Alguns d’ells, fins i tot pretenen abanderar-lo; amb noms que sonen mediàticament en mig d’escàndols  que tenen poc a veure amb l’orgull patriòtic. També n’hi ha que han trait la unitat independentista, que han mantingut encallat el procés fins condicionar electoralment els companys de viatge, a canvi de reactivar-lo, i que ara gaudeixen de prestigis sobredimensionats.

Aquella il·lusió que hem de generar durant els pròxims 18 mesos cal que estigui radicalment distanciada de les cruels reformes laborals i les propostes d’acomiadament exprés (aprovades al Congrés d’Espanya a proposta de CiU), de la venda de patrimoni de la Generalitat o de la privatització de la Sanitat. Les coses no surten gratis i és comprensible que les víctimes de situacions socials tan dramàtiques no hagin fet confiança a alguns d’aquests polítics. Tanmateix, el conjunt de l’independentisme ha pogut sumar en la capacitat de fer el servei patriòtic definitiu al país. Ara només cal negociar per trobar les persones de consens que hauran de ser els nostres interlocutors en la la negociació amb l’ONU, amb Europa i  amb Espanya sobre el com i el quan de la secessió.

Ja hem dit que les contradiccions sempre hi seran, entre les quals aquells tics de menyspreu que els diputats de la CUP havien percebut en l’inici de la seva tasca parlamentària, tics de classisme infantil previs a l’inevitable reconeixement dels interlocutors com actors necessaris i dignes de seure a la taula de negociacions. També és comú veure, en bona part dels catalans, la mateixa creença que tenen a Madrid que el Procés no és una revolució social sinó  l’obra d’un individu imprescindible. Però són percepcions efímeres, perquè la intel·ligència és tossuda i la societat acaba sent conscient que l’objectiu ja no ha de ser una semiautonomia governada per un semidéu sinó una societat nova i lliure.

La tasca regenerativa que haurà d’agrupar més i més compatriotes a l’Alliberament de Catalunya passa perimpulsar una nova dinàmica que garanteixi que aquells polítics tan habituats a pactar amb Madrid ja no  frenaran el Procés. La manera d’aconseguir-ho és demostrant que això que estem fent, un Estat català nou i independent, és la nostra forma de democratitzar el poder,  integrant-hi la gran massa de la societat civil que l’ha impulsat. La secessió de Catalunya ja no té aturador, està de camí, un camí que requereix diàleg, pacte, negociació, posar al devant el poble en comptes dels líders, peró encarregar-ne la representació pública a persones noves i honrades que expressin la transversalitas que ha menat aquesta revolució.

La primera fase, com hem esmentat,  serà trobar un candidat de consens a presidir el darrer període autònomic. Haurà de ser algú disposat a ser repressaliat, potser empresonat,  perquè no podem alliberar-nos sense desobeir i hem de ser conscients que la desconnexió de l’imperi pot ser dura. Tot seguit, de desobediència en desobediència, anirem creant estructures d’Estat, alhora que implementant un pla de rescat social i democratitzant la pròpia estructura del nou estat independentista en construcció. D’aquí a 18 mesos ens esperem a Ítaca.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

La Unitat Popular i el Vot Patriòtic del 27-S

La Unitat Popular i el Vot Patriòtic del 27-S
Publicat a Llibertat.cat 13/09/2015
http://www.llibertat.cat/2015/09/la-unitat-popular-i-el-vot-patriotic-del-27-s-32296

He tingut un “dejà vu” que m’ha remuntat tres dècades enrere, quan un empresari d’Alacant em justificava la contradicció aparent de donar suport al comunisme independentista: “...si els comunistes són els millors patriotes, tot empresari amb consciència nacional els hauria de recolzar...”, em deia; avui ha estat un conegut meu, de perfil lliberal i antiplutocrata, que m’ha etzibat el mateix argument per justificar el seu vot a la CUP. Aquest fenomen ja l’apuntava, en les darreries dels vuitanta, en un espès document de treball que vaig redactar per a la discussió de l’assemblea del MDT del Poblet i la cèl·lula del PSAN, amb el títol “Els Nivells Organitzatius del F.P”. No fou casualitat, perquè el treball estava basat en el meu coneixement de l’estructura del Bloc KAS i en els escrits de V. Zótov i V. Neznánov sobre la teoria leninista de les revolucions d’alliberament nacional i la transició al socialisme.

Tanmateix, no fou aquella la primera vegada que escoltava l’adhesió del democratisme revolucionari burgès a l’activisme comunista. Una anys enrere, a Bilbao, arran d’un contacte amb el malaguanyat Santi Brouard i amb Joselu Cereceda, un grup de Catalans i Bascs vam gaudir d’apassionants converses a l’Herriko Taberna d’Urribarri, on un petit empresari s’esforçava intentat fer-nos  entendre les raons per les quals una part de la petita burgesia basca recolzava el “partit comunista ETA”. Després, els militants abertzales ens explicaven la influència organitzativa dels moviments d’alliberament nacional vinculats al “socialisme real” (a la influència soviètica) en l’estructuració del Moviment d’Alliberament Nacional d’Euskal Herria, la qual cosa va generar uns llarguíssims debats.

El quid de la qüestió éra: com podia ser que l’esquerra espanyola no veiés els fonaments del Moviment d’Alliberament Nacional Basc, desqualificant, per burgesos, uns mecanismes que eren reconeguts fora d’Euskadi? Al meu parer, la miopia infantilista pseudoesquerrana de molts “pensadors de partit” va dur-los a diferenciar la burgesia colonitzada tercermundista de tota la burgesia occidental, com si aquesta darrera fos un bloc monolític vinculat a l’imperialisme. La realitat va contradir la teoria als països de l’Est d’Europa, i, de fet, el mateix Lenin les diferenciava qualificant l’occidental d’antinacional, i considerant les orientals de sinceres, combatives i conseqüents. La burgesia nacional s’anomena nacional perquè en l’etapa de la lluita per la conquesta de la independència política els seus interessos  coincideixen  amb els de tota la nació, de tot el poble, o sigui, de la classe obrera, el camperolat, els sectors urbans i la intel·lectualitat.

Tanmateix, com s’ha demostrat històricament, la potència revolucionària de la burgesia nacional és molt limitada. El seu objectiu és independitzar-se de l’imperi per tenir la possibilitat de gaudir de l’explotació del seu poble. D’aquesta manera, finalitzat l’alliberament finalitza l’aliança tàctica independentista (front patriòtic), de manera que el  desenvolupament de les contradiccions aguditza la lluita de classes entre els treballadors, per una banda, i aquella burgesia que va perdent l’esperit revolucionari a mesura que valora les oportunitats que es deriven dels seus pactes amb l’imperialisme i la reacció interna. Per això, deia Lenin que la revolució burgesa sota la direcció de la burgesia podia ésser només una revolució inconclusa.

Els anys 1968 i 1969 van ser un període important en aquest racó d’Europa pel sorgiment de diversos moviments d’alliberament nacional influenciats per la lluita anticolonial. En paral·lel, des del comunisme que animà aquests nous partits es plantejaren accions internacionals tendents a empènyer la lluita de la “democràcia revolucionària”, que és un conjunt heterogeni, contradictori i policlassista, integrat en gran part per la petita burgesia nacionalista, i de caràcter clarament revolucionari (exactament fins al moment que pren el poder un cop alliberat el país) de l’anomenat Tercer Mon. Vegem alguns exemples:

El lema “La conquesta de la independència d’Algèria és una causa de tots els Algerians” fou criticat per l’imperialisme francès i per partits que exercien de “dreta”, com el Partit Comunista Francès, el qual recolzava la dreta francesa com estratègia útil a l’objectiu transversal francès d’enfrontament amb l’imperialisme americà. Tanmateix, aquest lema era clarament progressista, perquè l’alliberament d’Algèria, durant la lluita armada per la independència nacional (1954-1962) aprofitava el potencial combatiu de tots els  sectors i grups socials  de sentiments patriòtics de la societat algeriana, tot i que el FAN era un partit dels treballadors. Situacions i estructures semblants es van produir a Tanzània, Mongòlia, Congo, Benín, Moçambic, Angola, Iemen…

En essència, es percebia i es reconeixia la força revolucionària derivada de l’aliança entre els comunistes, compromesos i reconeguts com “patriotes de pedra picada”,  amb l’enorme massa petitburgesa dels demòcrates revolucionaris. Aquesta és l’essència de les revolucions d’alliberament nacional i del caràcter socialitzant de la transició a l’Estat propi i plenament lliure,  però també del desenvolupament democratista de la societat, de la liquidació de les restes de l’Estat opressor, així com  de la interconnexió entre les forces revolucionàries i el poble en la defensa del nou Estat independent.

 Torno al present des del  “dejà vu”. Potser les coses canvien, però tampoc no han canviat  tant en certs aspectes. Les “esquerres catalanes”, que són les creadores de l’independentisme modern, des del seu volum electoral necessàriament minoritari en un context de democràcia burgesa desenvolupada, actualment no sols continuen en primera fila de la lluita d’alliberament, sinó que el seu patriotisme és clarament reconegut per part d’alguns  Catalans que no són d’esquerres i que diuen votaran la CUP. Mentrestant, les “esquerres espanyoles a Catalunya” tornen a actuar com feia a Algèria el PCF i s’alien implícitament a l’imperialisme i a la reacció, sense adonar-se del caràcter revolucionari d’aquesta aliança policlassista que està protagonitzant el Procés Català...o potser perquè si que se n’adonen però tenen una altra agenda, com fou el cas del PCF a Algèria.

EL PAPER PATRIÒTIC DE ESQUERRES DAVANT LES PLEBISCITÀRIES 2015

EL PAPER PATRIÒTIC DE ESQUERRES DAVANT LES PLEBISCITÀRIES 2015

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 4/9/2015

http://diarigran.cat/2015/09/el-paper-patriotic-de-esquerres-davant-les-plebiscitaries-2015/

FANTASSIN  MANEL.   Cal valorar que en un context crucial com el de 2015, les esquerres catalanes, que foren les creadores de l’independentisme modern ja fa prop de mig segle, han demostrat empenta i responsabilitat, arrossegant una bona part del centredreta vers el trencament de l’Estat capitalista Espanyol i transversalitzant l’independentisme; distribuïdes en dues candidatures: ERC dins la central i la CUP amb llista pròpia, estan exercint amb coherència el seu paper.

En canvi, les “Esquerres Espanyoles a Catalunya” (ICV, EUA, PSC) han acabat defensant l’Estat capitalista Colonialista Espanyol aliant-se amb la dreta cavernària al voltant del NO a la independència el 27S. El paper d’aquests darrers  no ha sorprès els lluitadors independentistes, coneixedors de les lluites d’alliberament nacional que han caracteritzat el segle XX, però sovint confonen molts ciutadans menys versats en història.

Aquesta setmana, membres  dels corrents partidaris de la independència d’ICV, EUiA, CCOO, la UGT i Unió de Pagesos que van decidir aquest estiu formar l’Acord d’Esquerres per a la República Catalana (AExRC), han promogut el manifest “Compromís per una majoria parlamentària a favor de la República catalana lliure“. No cal dir que la polarització patriòtica de la campanya electoral l’ha convertit ja d’entrada en un brindis al sol.

Patriotisme i esquerra van tan indisolublement unides que no han sorprès mai les declaracions patriòtiques de Pablo Iglesias i de Podemos en general. El patriotisme és una condició del poble, els traïdors són els que es venen la pàtria per quatre duros, i des de la Revolució Francesa és paper de l’esquerra denunciar-ho. L’explicació de per què l’esquerra colonial pot aliar-se amb l’Estat capitalista per aixafar els pobles sotmesos no cal cercar-la enlloc més que en el propi patriotisme. Així de simple. I un bon exemple d’això pot ser el paper del PCF durant la Guerra d’Algèria.

El 15 de febrer de 1958, el Federació Francesa del FLN van publicar un document titulat “El PCF i la revolució algeriana”, on s’acusava l’esquerra colonialista de trair els principis de l’internacionalisme i de consentiment incondicional a la lluita antiimperialista dels pobles sotmesos. S’hi assenyalava que fins i tot en 1956 – és a dir, dos anys després de la insurrecció nacional algeriana- el PCF continuava reclamant el manteniment d’Algèria pels Francesos. N’hi va haver que ho van atribuir a la poca fermesa ideològica, l’esperit d’oportunisme o la vacil·lació en un context complicat. Tanmateix, al meu parer fou una simple motivació nacionalista que barrejava les complicitats transversals colonialistes amb la reacció patriòtica francesa front l’hegemonia americana.

La resistència a l’imperialisme americà passava per la repressió dels pobles sotmesos. Maurice Thorez ho justificava dient que el dret al divorci no implica l’obligació de divorciar-se. Si abans de la segona guerra mundial calia la unitat per fer front al feixisme, ara continuava sent necessari per fer front l’imperialisme americà. La conclusió dels algerians fou que aquell proletariat revolucionari que havia guanyat la independència als alemanys, quan confrontava el seu patriotisme amb els altres imperialistes, alemanys i anglesos, mai abandonava l’esquema de la superioritat colonial, exercint en realitat d’opressor des de la transversalitat en connivència dissimulada amb la dreta més ferotge.

Traslladant les reflexions novament a casa nostra, crec que les bones intencions del Compromís per una majoria parlamentària a favor de la República catalana lliure xoquen i xocaran amb una confrontació de patriotismes. Al meu parer, la clarificació vindrà amb l’extinció de les esquerres espanyoles a Catalunya quan els seus militants s’incorporin majoritàriament a les esquerres catalanes (en essència ERC i CUP).

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Recuperar les rutes antifeixistes

Recuperar les rutes antifeixistes
Publicat a Llibertat.cat 13/08/2015
http://www.llibertat.cat/2015/08/recuperar-les-rutes-antifeixistes-31947

Quan he demanat rutes nord-pirinenques per visitar durant les vacances, que em permetin seguir les gestes de la resistència contra el nazi-feixisme, de seguida he aconseguit  prop d'un centenar d'indrets, entre les Corberes i el massís d’Alvèrnia , amb indicació d'on hi ha plaques commemoratives i amb tota mena d'explicacions. Tanmateix, al final he decidit cercar el mateix a casa nostra, però sense gaire èxit. Només he trobat un gran potencial històric patriòtic amb poca senyalització i escàs condicionament per ser visitat. Entenc que els principals impulsors de la memòria històrica haurien de ser els ajuntaments, juntament amb el Govern català, però també la societat civil. D'això darrer n'hi ha molt a Catalunya, però no podem menysvalorar els efectes de tants anys de repressió espanyola contra el record del nostre passat, de manera que sovint  aquestes entitats veuen limitades aquestes accions a simples commemoracions i poca cosa més.

Hi ha molta història a casa nostra, com arreu, però no sempre sabem gestionar-la. La recuperació de determinades troballes, com trinxeres, refugis antiaeris i búnquers, ha impulsat de vegades el condicionament d'una ruta turística.  En saben més, però, al nord de l'Albera, on s'acostuma a cercar a partir d'una temàtica prèviament definida, com la Ruta dels Càtars, per exemple. En el cas català, i en relació a la resistència contra el feixisme espanyol i els seus aliats, hi ha moments molt importants que podríem recuperar de la mateixa manera. D'entrada se m'acut tot allò que pot recordar  l'heroisme de les Cadenes d'Evasió (1939-1944); també alguns escenaris pirinencs de les Guerrilles Urbanes Llibertàries (amagatalls de Quico Sabaté a Costoja de Vallespir, a Banyoles, llocs on hagué enfrontaments amb la Guàrdia Civil, la detenció de “Floreal” a Cotlliure..), o les Guerrilles Rurals Llibertàries.

Fou quan acabava d'esclatar la Segona Guerra Mundial que els resistents catalans refugiats per Occitània, en col·laboració amb el contraespionatge francès i britànic restabliren els passos pirinencs (entr els quals els marítims que arribaven a la Platja d'en Garbet, entre Llançà i Colera). Els grups de fugitius que hi passaven no eren sols soldats allistats als exèrcits aliats, també hi havia els enllaços exteriors de les organitzacions polítiques clandestines. La cadena més coneguda fou la de Pat O'Leary que va passar 3000 persones en tres anys. Alguns noms no haurien de ser oblidats, com Francesc Ponzán (que seria detingut a Tolosa i afusellat), Manuel Huet Piera (que acabà participant en l'alliberament de París), o Marcel·lí Massana (cap de guerrilla que feu més de cent travesses dels Pirineus  fent-se càrrec de nens els pares dels quals havien estat assassinats pels feixistes).

Durant els anys quaranta i primers cinquanta, la resistència llibertària utilitzava set itineraris principals que estan perfectament identificats; tots tenien el seu nucli a Manresa i permetien creuar la frontera en quatre o cinc dies de marxa des de Barcelona fent aturades en bases de màxima seguretat entre pisos francs i prop de mig centenar de masies. A l'altra banda de l'Albera hi havia les bases principals d'en “Panxo” i d'en “Caracremada”. En total mes de 33 indrets principals, una munió de simples refugis, així com prop d'un centenar de punt de caiguda, molins, barraques i d'altres bases d'avituallament. No hauríem d'oblidar tampoc la visita als objectius militars d'aquests guerrillers (sovint simples torres d'alta tensió) ni els llocs que sofriren la repressió feixista, inclosa la dels “Contrapartides”, que eren agents espanyols que es feien passar per guerrillers antifranquistes terroritzant aquelles contrades (l'estratègia actual dels falsos independentistes que darrerament inunden les xarxes socials amb proclames racistes i feixistes és més antiga del que potser pensàveu).

En conjunt, la senyalització i condicionament d'aquests indrets és una assignatura pendent que cal desenvolupar al nostre país en forma de rutes educatives, tan dignes com les que en altres països d'Europa mantenen viva la memòria històrica. Enguany un conegut s'ha dedicat a visitar tots i cada un dels camps d'extermini alemanys de Polònia. No és solament record, ni homenatge, ni turisme, ni educació, no és sols un encadellat de tot plegat, sinó que també és una altra manera d'exercir la resistència contra el feixisme, que mai no dorm, només ho fa veure.

Aportacions al Debat Social de l'Eix Nacional

Aportacions al Debat Social de l'Eix Nacional
Article publicat a Llibertat.cat 17/07/2015
http://www.llibertat.cat/2015/07/aportacions-al-debat-social-de-l-eix-nacional-31664

Avui comentava amb uns amics la sort que tenim pel debat ciutadà que està caracteritzant Catalunya. Molts països ho voldrien. Tanmateix, m'han respost amb una idea interessant: “Potser els espanyols tenen més sort que nosaltres perquè no s'han d'escalfar tant el cap, ni tan sols per triar quin film poden veure avui, atès que en tenen prou posant els canals generalistes espanyols. Nosaltres no podem fer-ho. Potser som més lliures, però segurament no som tan feliços”. Més endavant ho hem anat desenvolupant en relació a que, sovint, els conceptes són massa complicats pels desatents, de manera que les conclusions, equivocades, acaben generant més confusió. Aquest és el cas dels “eixos nacional i social”.

És veritat, els darrers dies he pogut veure com persones que porten anys en la lluita embarrancaven atribuint característiques espanyolistes als únics que han estat independentistes des del començament: les esquerres. I alhora, atribuint  característiques essencialment independentistes  als que només fa quatre dies que han desembarcat en el sobiranisme: la dreta. Alguns coneguts que fins ara els tenia qualificats d'intel·ligents han arribat a esbombar la conclusió que: “Atès que l'esquerra catalana és espanyolista (ICV, EUA, Podem, CeC, etc.) i la dreta es patriòtica (CDC), l'objectiu independentista actual requeriria aparcar l'eix social”. Dins d'aquestes conclusions, la CUP i ERC no existeixen. A més: “La dreta no pot exercir de dreta, perquè Catalunya no té competències per fer cap altra cosa que no sigui retallar en Salut per augmentar una mica els serveis socials, o retallar els serveis socials per augmentar en Salut”.

Paradoxalment, en aquest tema, l'argument més intel·ligent és el que va donar la setmana passada el President Mas a Josep Cuní, negant la dicotomia eix-nacional i eix-social i explicant que l'un i l'altre són en realitat el mateix. Això ja ho dèiem els comunistes catalans (o sigui, els independentistes) fa trenta anys. Els mateixos que reivindiquen ajornar els matisos socials fins aconseguir la independència es veuen desqualificats pel mateix Artur Mas, sabedor com és el President, que no en tenim prou amb el milió vuit-cents mil catalans de convicció independentista, sinó que necessitem els vots d'uns quants milions més que es troben mancats d'aquest sentiment.

Una bona conclusió del debat, doncs, seria que l'independentisme modern (nascut els anys seixanta del segle vint, que és d'esquerres i que té en la CUP  la seva continuació directa) ha estat capaç d'arrossegar vers l'independentisme fins i tot un sector de la burgesia (representat per CDC). Semblaria lògic reconèixer també que uns i altres, esquerra i dreta, tenen  interessos  de classe que requereixen la independència. Tanmateix, alguns d'aquests interessos de classe són antagònics, però això no treu que tinguin la seva solució en la independència, i penso que no cal negar-los sinó precisament  reivindicar-los per posar contra les cordes, tant els sectors burgesos que viuen a costa del nostre espoli, com els sectors pretesament d'esquerres que reivindiquen la gestió de les engrunes que ens concedeix Madrid.

La diferència és que, mentre els sectors socials reivindicats per les esquerres tenen interessos econòmics fàcils de valorar, els actors polítics que els reivindiquen actuen amb propostes diametralment distintes: els independentistes responen amb propostes coherents mentre els espanyolistes (ICV, EUA, Podem, CeC, etc.) acaben adoptant respostes identitàries (camuflades amb conceptes de solidaritat, origen espanyol de les famílies, etc), perquè el números no surten i es veuen obligats a mentir a l'electorat, fent-lo creure que a Catalunya tenim un apoder legislatiu en les grans activitats econòmiques que en realitat no tenim. En canvi, la dreta està composta de grups amb interessos més diversos, però a gran trets l'efecte és semblant.

Proposta de denominació: “Dreta espanyola a Catalunya; Dreta Catalana (per tant, independentista); Esquerra Catalana (per tant, independentista); i Esquerra Espanyola a Catalunya”.

Per una banda, tenim “suposats pensadors transversals” que no saben que l'Esquerra Catalana és la CUP i és ERC,  i atribueixen tal condició als que pretenen explotar l'odi a Mas, no pas com actor nacionalista sinó fent-lo responsable de la situació social. Per l'altra banda, el debat ciutadà acaba reaccionant a les mentides dels primers negant el paper de CDC i de Mas en una part dels negocis que depenen de la gestió de les engrunes del nostre espoli que ens retornen de Madrid. La conseqüència de tot aquest “debat de la confusió” és la dificultat que tenim per informar aquests milions de Catalans que no tenen sentiment independentista però sí que tenen interessos objectivament independentistes que ells mateixos desconeixen. Aquesta part tan important de la població catalana no és pas masoquista, sinó que sofreix alienadament el gran problema organitzatiu de l'esquerra catalana  (o sigui, l'independentista): que continuem mancats de capacitat per penetrar als ghettos conformats per casa seva i la TV espanyola que tenen dins.

La negació de l'eix únic només porta a caure en contradiccions que donen munició a l'enemic. Els números canten.Durant aquest any la sinistralitat laboral a Catalunya ha augmentat un 20% en la contractació  temporal, la qual cosa sols pot tenir relació amb els efectes de precarietat laboral derivats del les polítiques d'austeritat, la manca de prevenció de les empreses i l'escàs control sobre aquestes. Per part dels treballadors, hem intentat contrarestar les dificultats d'augment salarial derivades de la reforma laboral mitjançant els convenis col·lectius, apostant per un marc català de relacions laborals, però les organitzacions empresarials catalanes (Foment i Pimec) ens estan posant tants impediments com poden.

Però la part mes greu, la que dóna més munició a l'Esquerra Espanyola a Catalunya, i que requeriria més coherència per part de l'Esquerra Catalana (o sigui, independentista) és la lluita contra el desmantellament sanitari català a mans del govern Mas. Aquests dies, que estem sentint falques publicitàries cantant les excel·lències del nostre sistema sanitari, els convergents voldrien amagar la seva privatització amb l'excusa de fer un parèntesi electoral. Al mateix temps, l'Esquerra Espanyola a Catalunya intenta amagar la necessitat que tenim de ser independents centrant-se en l'agressió sanitària, acusant Mas de voler amagar-ho amb l'Eix Nacional. El mateix Mas diu que l'eix és Social, mentre els pensadors catalanistes acaben coincidint amb l'espanyolisme afirmant que és Nacional, i el diferencien d'un suposat eix social. Tot plegat només contribueix a reforçar els dubtes (en Duran dient que CDC està sotmesa a la CUP  i l'Esquerra Espanyola a Catalunya dient que la CUP està sotmesa a Mas).

La realitat de les retallades en Salut no és altra que el desmantellament del sistema sanitari públic de Catalunya a costa de privatitzar-lo. La disminució de la qualitat assistencial, les llistes d'espera, o el col·lapse dels serveis d'urgència, no són solament retallades sinó l'efecte de posar en mans del  negoci privat la nostra Sanitat Pública, començant per la creació  de consorcis sanitaris privatitzadors: el de Lleida, el de les terres de l'Ebre, l'Hospital Clínic de Barcelona (on els estatuts no preveuen el principi d'universalitat i gratuïtat, però sí que assenyalen els de rendibilitat, economia  i productivitat), el projecte VISC+ (que contempla vendre les dades dels  pacients de la Sanitat Pública a entitats privades), i la instrucció 5/2015, que pretenia regular l'activitat privada a l'ICS i altres centres sanitaris públics en general. Curiosament, també hem vist aquests anys com els hospitals privats concertats han incrementat els diners públics que reben un 78% mentre als serveis  d'atenció primària, als hospitals públics i també als concertats sense ànim de lucre se'ls ha retallat el seu pressupost entorn del 20%.

Aquest és el nostre marc de relacions sociolaborals i aquests són els actors. N'hi ha que treballen l'explotació generant desigualtats (malgrat que parlen de cohesió), i n'hi ha d'altres que treballem per la justícia social i la igualtat. L'Esquerra Catalana (o sigui, independentista) és la que sempre ha estat independentista. Ara també hi ha una part de la dreta amb uns interessos de classe que també requereixen la independència. Això és transversalitat!  La Dreta Espanyola a Catalunya sembla seguir volent viure de les engrunes de l'espoli català. Finalment, l'Esquerra  Espanyola a Catalunya escapa del còmput dels interessos de classe. No és lògic, i probablement acabarà compartint arguments i nodrint-se de l'identitarisme espanyol.