60 anys des de la Vaga de Tramvies fins al Català Emprenyat

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=5488

60 anys des de la Vaga de Tramvies fins al Català Emprenyat

 abril 27, 2011 |  Fantassin Manel |

La vetlla al Parc de la Ciutadella, per la votació parlamentària sobre la Llei d’Independència de Catalunya, en plena ressaca de les eleccions autonòmiques, i amb l’expectativa de les municipals, va permetre debats interessants entre patriotes d’ERC, CUP, DCAT, etc. que vam trobar-nos fent costat a la iniciativa d’ScI.

.

Un tema que es va repetir, amb distints arguments, fou com la pràctica partidista acaba destrempant la ciutadania, però que quan aquesta s’indigna acaba emergint amb força, fins que novament els partits tornen a intentar suplantar el poble, i aquest acaba castigant-los electoralment.

.

Ens estàvem referint a les grans manifestacions massives que ha viscut Barcelona arran de les polèmiques sobre l’estatut. De fet, les Consultes Sobiranistes són percebudes com una continuació d’aquest moviment cívic, però, per contra, els processos electorals on han pres part alguns dirigents cívics han semblat quelcom aliè i fins contraproduent, atès que la gent s’ha acabat abstenint o votant els mateixos partits que van retallar l’Estatut.

.

Vam recordar també la Vaga de Tramvies de març del 51, encuriosits perquè els mitjans no havien comentat el 60è aniversari. És cert que era un context molt diferent, però vam assenyalar alguns elements interessants d’aquells fets, des de la perspectiva antropològica i de la psicologia social, per a ser introduïts en les reflexions del present: la insostenibilitat de la situació econòmica i el fet que la gent percebeix que en són responsables les grans fortunes corruptes.

.

Però, a diferència d’Islàndia, aquí sembla que tenim assumit que som nosaltres, el poble ras, els que haurem de socialitzar les pèrdues de les grans fortunes corruptes a base de retallades en la sanitat pública, així com a precaritzar els drets socials i laborals. És clar, la realitat econòmica és molt diferent de la de 1951, no té res a veure! …però la reacció de la gent és interessant, atès que en aquell moment, mancada de direcció política i desmotivada, la població va necessitar que l’espurna que encengués els ànims fos, alhora, patriòtica i social.

.

En concret, va ser la diferència de tracte de Barcelona amb Madrid. A la capital de ca l’ocupant les protestes no sols van aturar l’increment del preu del bitllet sinó que, fins i tot, aquests van quedar en una tarifa inferior a la de Barcelona d’abans de l’encariment. (Recordem com també s’havia fet aturar la matriculació de cotxes i la concessió de telèfons a Barcelona fins que Madrid hagués superat les xifres de la capital catalana.)

.

Estelades i peles! Aquesta era la fórmula filosofal on anava a parar la conversa amb arguments circulars. Si, però com gestionem el dia a dia? –vam coincidir a preguntar els més esquerrans de la tertúlia-. No puc dir que arribéssim a cap acord; tornàvem a les mateixes propostes partidistes que causen la paradògica deserció electoral. Però el problema no són pas els partits sinó quelcom de la seva estructura que no acaba de sintonitzar amb les necessitats de l’electorat.

.

Els amics de ScI em justificaven la seva proposta municipalista, i jo els responia que el discurs de Santiago Espot té poc ganxo als barris i en les expectatives dels ciutadans que sofreixen problemes concrets (de mobilitat, de desnonaments per hipoteques impagades, de manca de guarderies que permetin conciliar la vida laboral i familiar…). Les rèpliques sovint anaven a la defensiva: “pitjor CiU,  que el Trias mira de no bellugar-se gaire per guanyar sols amb l’abstenció dels que estan cansats de l’Hereu!”.

.

…I encara ens sorprenem  de veure com la població “passa de votar” després de manifestar-se al crit d’Independència? Si al 51 hagués hagut democràcia i,  després de la famosa Vaga de Tramvies, els partits polítics haguessin proposat circumloquis sobre els terminis en els increments dels bitllets, probablement la gent s’hauria abstingut massivament. És normal, hi ha un moment que la població s’atipa i, alhora, percep les institucions com part del problema. Cap institució fica en l’organigrama el seu botxí, i els partits estan inserits en la realitat institucional espanyola, per tant alguna cosa se’ls deu contagiar de manera que sovint allò que fan és apagar focs, pitjor encara: apagar l’espurna.

.

No, companys d’independentisme immadur, l’espurna no vindrà d’eludir les polítiques socials. L’espurna no ha de ser “independentisme i consciència d’espoli fiscal”.  Massa intel·lectual! Això és l’escalfor de fons, però no l’espurna. L’espurna ha de ser la indignació del barri “per les retallades dels serveis bàsics degut a que Espanya ens roba i els privilegiats no sols no tenen pebrots de lluitar contra Espanya sinó que, en comptes d’això, pretenen fer-nos-ho pagar a nosaltres, al poble ras, perquè d’aquesta manera poden mantenir beneficis fiscals, escoles concertades a les quals se les tolera escaquejar-se del repartiment dels nens nouvinguts,  i tot el gaudi habitual de privilegis mesquins” .

.

La nostra tasca ha de ser propostes de solucions concretes sense mossegar-nos la llengua, però amb solucions, encara que aquestes estiguin a Madrid, però concretes. I no voler fer d’apagafocs, perquè quan el poble se n’atipa, quan “cal ser valents altre cop”, quan hi ha el canvi, és quan hi ha una espurna “patriòtica i social alhora”. Com en la Vaga de Tramvies d’aquell març de 1951.

.

.

.

Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

(Gotholonia)

Etiquetes Política catalana |  14 comentaris »

14 respostes

1. Guim diu:
   abril 28, 2011 a les 1:28 am
   S’esten el dogma, i amb gent que pensava més liberal, que no existeix ni esquerra ni dreta, i que privatitzar serveis públics és l’única sortida, en definitiva, que no hi ha volta de fulla i punt. Perquè ho diu “tothom”, des l’Artur Mas al Mas-Colell, passant per la Merkel, en Sarki, l’Ansar i tants d’altres. De la nostra i de la no tan nostra brillant “intelligentsia”.
   L’argument que no hi ha altres opcions de gestionar l’economia és pervers i penso també que poc liberal, políticament. La “meva” Europa, millorable com tot, s’assenta o s’assentava sobre les llibertats formals, però també sobre un concepte clau, per a mi, que és una classe mitja ampla i potent, i possibilitats per a tothom. És evident que els catalans, com els europeus, trien o han triat de moment en sentit contrari, en la línia de neutralitzar i aprimar els serveis públics en la línia de seguir disminuint el gruix de la classe mitjana, en la línia també de primar l’economia davant la política. I sinó combregues, estúpid.
   L’excusa de la “retallada” d’en Mas no és conjuntural, no és d’apagafocs, no és que s’ha de fer perquè s’ha trobat la caixa buida (mira qui parla) és el seu model (De la Rosa, empresari de l’any?), afavoreix els més privilegiats i no als que més s’esforcen, i això amb o sense la revisió del nefast pacte fiscal que patim amb Espanya.
2. Fantassin Manel diu:
   abril 28, 2011 a les 2:17 am
   No estic d’acord que els Europeus estiguin triant el mateix, sí que és cert que això és el que ens arriba, coneguts meus de diversos països europeus (frança, Alemanya, Holanda, Austria i Suècia) em diuen que a ca seva no està havent retallades que afectin a serveis bàsics sinó que l’aprimament de l’administració s’està veient compensat per increments en serveis bàsics (per exemple el no increment de funcionaris per controlar sous i patrimonis a persones meritòries de prestacions es compensa universalitzant les prestacions, el cost de la qual universalització és inferior al cost dels funcionaris que haurien d’estar mirant si et passes o no un euro o si et falta un euro per tenir dret a la prestació). En canvi aquí simplement retallen drets i prestacions, i també impostos pels que més tenen.
3. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
   abril 28, 2011 a les 2:46 pm
   T’equivoques, és normal tu que vius de fantasies.
   el desmoronament de l’estat del benestar el provca el partit comunista de la Xina fent dumping social, i també la necessitat d’elevar el nivell de vida en aquests pïsos que estem enriquin i que diem emeregents, fent-los immenses transferències de riquesa que ens estan empobrin, aquí no es pot produir per què el que ve d’allà és infinitament més barat i produir aquí és la ruïna.
   I no es pot permetre que es criminalitzi cap col·lectiu, els que tenen més no poden ser perseguits per quatre que com hom ha vist abastament només esperen quedar-se el que és d’altres.
4. Fantassin Manel diu:
   abril 28, 2011 a les 3:17 pm
   No visc pas de fantassies, que pocs em guanyen a materialista! No nego tampoc els efectes que pot tenir en el nivell de vida dels països el joc de capitals transnacionals. De tota manera estic d’acord amb en Guim, no és tant criminalització com potineria, atès que en altres països lliberals i gens sospitosos de socialistes son més seriosos i cerquen l’excel·lència empresarial en el valor afegit i no pas en xanxullos ni en posar en perill la cohesió social com fa la classe empresarial hispanocatalana.
5. vallfosca diu:
   abril 28, 2011 a les 5:44 pm
   El marxisme i la lluita de classes no te res a oferir a Catalunya, res de profit, ans al contrari ignorància i pobresa. De fet una de les principals dificultats que tenim és la prevalença del mite de que “tothom te dret a tot” i de que els que impedeixen aquesta realització son uns fills de puta egoistes que no volen perdre privilegis de “classe”.
   Però aquest mite no explica com es fa per a pagar tota aquesta despesa sense robar.
6. vallfosca diu:
   abril 28, 2011 a les 5:52 pm
   Ah!, per cert, sembla que la participació del 2.010 ha estat més alta que la del 2.006, potser alguns ciutadans és varen decidir a anar a les urnes,malgrat tot, amb l’única missió de foragitar els Tripartits de l’igualitarisme redemptor universal.
7. Guim diu:
   abril 28, 2011 a les 8:03 pm
   Manel, la informació que jo tinc indica que la diferència entre rentes, i també entre les provinents del capital i les del treball, s’ha eixamplat progressivament a Europa en les darreres dècades.
   Sóc una mica escèptic quant a les solucions i alternatives a aquest problema, però tant de bo siguem capaços, a nivell català i europeu, al món, a no triar el camí més fàcil sinó un camí més just. Però el discurs que arriba més és la matraca conservadoritzant, i naturalment, no ho dic només per alguns opinadors, “realistes”, habituals d’aquest bloc.
8. David Morgades i Clopés diu:
   abril 28, 2011 a les 11:45 pm
   Nou article a l’hora Vallfosca: http://blocgran.cat/?page_id=5508
9. Fantassin Manel diu:
   abril 28, 2011 a les 11:49 pm
   Guim: jo sóc optimista perquè els drets socials ens els hem guanyat lluitant contra els lladres, però no totes les polítiques socials han vingut de l’esquerra, segurament la majoria han vingut de la dreta, especialment de la democràcia cristiana, per tal d’evitar “mals majors”. Jo sóc optimista, no pas per les capacitats dels treballadors catalans, que són ben febles, ni per l’honestedat dels empresaris catalans que n’he vist més aviat poqueta, sinó perquè estem condemnats a afegir-nos a un espai social més ample, l’europeu, on hi ha més seny per dalt i més força per baix. I la prova és que els va millor que a nosaltres.
   Vallfosca: el problema per a mi no és el percentatge que gent que vulgui foragitar tripartits ni el percentatge de gent que al final ha decidit votar catanyol. Per a mi el problema és la gent independentista que es queda a casa. De moment el problema el tenim aquí. De cara a les municipals ja pots deixar estar les entel·lèquies sobre si els marxistes o els no marxistes, perquè a Barcelona allò que tenim és penós: independentistes que passen de votar perquè només veuen divisió, i un Tries que no té cap atractiu i que guanyarà perquè la gent està cansada de l’Hereu: O sigui, en comptes d’excel·lència allò que tenim, l’únic que tenim, és mediocritat.
10. vallfosca diu:
    abril 29, 2011 a les 2:59 pm
    En això estem d’acord, aquest és un País ben trist en el que els ciutadans,una majoria, han de triar entre votar “el mal menor” o quedar-nos a casa…
11. Fantassin diu:
    abril 29, 2011 a les 3:02 pm
    Avui he trobat a faltar els comentaris més convergents. Llàstima!, tenia ganes saber com és que coincideixen tant el PSC i CiU en penar menys qui se salta un semàfor en vermell que qui va pel carrer com a Malibú (déu n’hi do la diferència en la quantia de les multes!)
    http://www.ara.cat/societat/LAjuntament-Barcelona-seminudisme-PSC-CiU_0_471553122.html
12. Andreu diu:
    abril 29, 2011 a les 5:50 pm
    Manel, crec, sincerament, que t’equivoques molt i molt. Sobretot en comentaris fora de lloc. Aci no hi ha hagut mai comentaris convergents, que, en tot cas, nomes els poden donar els qui tinguin la representativitat convergent. Això, crec, us omple de fantasies qauan confoneu comentaris estrictament personals amb parers col.lectius. Ja entenc que els qui formen part de grupets que fan assemblees en un menjador petit s’ho puguin arribar a creure, però la vida política és molt diferent, gràcies a Deu, dels comentaris personals de tothom a aquest bloc. Vaja, no sé de ningú que escrigui dient que representa al gropuscul més petit dels mes petits de Catalunya.
    Bon cap de setmana i que els sindicats espanyols vagin desapareixent d’una vegada de casa nostra.
    Cordialment,
    Andreu
13. Ramon diu:
    abril 30, 2011 a les 10:59 am
    Hi ha força episodis de l’història recent de Catalunya que han estat mitificats perque calien mites més que no pas perque s’ho valguessin. Pel que se, la Vaga de Tranvies n’és una. Es sol presentar aquesta vaga com una mena de aixecament popular, però testimonis presencials, entre ells el meu pare, ja traspassat, m’explicaven que el dia de la vaga hi havia uns senyor molt ben vestits i encorbatats que, sense ser molestats per la policia franquista, anaven tranquil·lament pel carrer ordenant a les botigues que tanquessin, que s’adherissin a la vaga, i ho feien sense amagar-se. No sembla pas que la policia franquista hagues permes la feina d’aquests actius promotors de la vaga si arriben a ser agents del Komintern, oi? La versio que corria a l’epoca era que allo era una “guerra” entre faccions del règim, pero es clar com pels antifranquistes era inadmisible que la unica accio de certa importancia contra el regim no hagues estat obra d’ells sino del propi regim, doncs potser van reinventar el succeït a major gloria de la llibertat i la democràcia.
    Passa que quan s’arriba a una certa edat, les mentides ja fan fàstic.
14. Ramon diu:
    abril 30, 2011 a les 11:08 am
    Fantassin Manel,
    Els drets socials “obtinguts amb dura lluite per les classes populars”, com diria la propaganda d’esquerres, van ser nomes concessions de qui tenia el pdoer als països occidentals per a no donar facilitats a la pinça constituida pel Exercit Roig a Berlin i potents Partits Comunistes a cada pais. Els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, el comunisme s’havia imposat als països de Europa del Est gracies a la forá militar societica, i alesores no estava gens clar que aquests no decidissin tirar capa l’Oest, i la força militar aliada per evitar-ho era mes aviat modesta. La solucio va ser la Guerra Freda i el Teló d’ACer per un costat, i el “desarmament” dels partits comunistes nacionals que foren abandonats pels electors quan la prosperitat i els drets socials van començar a manar a dojo.
    Pero arriba el 1989, l’Exercit Roig s’ensorra, i tot de sobte, les pensions son insosteibles, l’estat de benestar esdeve una carrega feixuga, i els llocs de treball volen a Asia buscant salaris baixos. Es l’origen de la situacio actual, no nomes aqui sino a tot Europa, encara que el cas espanyol es dels pitjors a causa dels vicis propis: l’estat de benestar de rebaixes, les pensions enderredrides amb l’esperança de que els perceptors es morin abans de cobrar, l’atur galopant etc. I l’origen de tot es l’ensorrament del sistema comunista i, sobre tot, del Exercit Roig: ara les classes populars occidentals no tene cap papus amb el que amenaçar els de dalt. I ho estan pagant.

Valentia per no (fer-nos) perdre el tren

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=5450

Valentia per no (fer-nos) perdre el tren

 abril 20, 2011 |  Fantassin Manel |

Abans d’ahir començava a escoltar l’entrevista de RAC-1 al Josep Ma. Vila d’Abadal, convençut que  la seva intervenció era per a desdir-se (ara en diuen “matisar”) de les declaracions que feu la setmana passada quan va demanar el recanvi de Duran Lleida al front del partit on ambdós militen. He de reconèixer que, malgrat alguns errors comesos fent d’alcalde de Vic (com el tema del padró), en Vila d’Abadal és prou valent de mantenint-se ferm en allò que molts altres dels seus correligionaris no s’atreveixen a dir en veu alta. Això és perquè, al marge d’encerts i errors, hi ha homenots valents significant-se per damunt de tanta mediocritat, ni que sigui al preu de sacrificar dietes i notorietat.

.

Precisament foren acusacions de “pretendre només notorietat” els arguments convergents etzibats contra els impulsors de la Llei d’Independència durant el seu debat parlamentari. ¿Que no saben que la notorietat deriva del contrast (davant de càmeres i micròfons) entre actes de dignitat com els d’en Gòmez Tena i en Vila d’Abadal, per una banda, i del grup parlamentari convergent, per l’altre? A partir d’aquí tothom és lliure de triar entre bona fama a Catalunya i rebuig a Espanya …o l’inrevés.

.

En el fons em sap greu, pel Duran, el seu èxit hispànic, per tot allò que té de demodé a casa nostra. Tants d’anys a l’ombra d’aquell mític Jordi Pujol, caracteritzat per un gran “sentit d’estat” (d’Estat Espanyol), que encarnava l’ideal ingenu de l’època, consistent en “el català estimat” (una mena d’espanyol amb trets folklòrics irreductibles però gens sospitós de rebel·lia), que era un concepte compartit llavors tant pels espanyols com per la majoria dels ciutadans de Catalunya.

.

Però ara que en Josep Antoni PER FI ha aconseguit emular el mestre …resulta que ara això ja no toca! Ara corren altres temps, fins el punt que l’imitat expresident de la Generalitat s’ha permès el luxe d’aprofitar els nous vents transversals  per netejar la seva biografia en paràmetres més patriòtics. Però en Duran no pot, se li fa tard per reinventar-se. Podria seguir el consell d’alcaldes notoris com en Vila d’Abadal i evitar que Unió sigui percebuda en l’equip espanyolista. Podria, però en comptes d’això, s’embarca en un viatge al passat, acompanyat per l’aparell del Partit, que el qualifica -en boca del Conseller Josep Ma. Pelegrí- de “millor actiu que té Catalunya per afrontar les eleccions municipals”.

.

No és qüestió d’ideologia, ni de sentiments, ni de l’argument tronat sobre la família de la Franja que, en cas d’independència, estarien a l’estranger. Tampoc és un problema d’en Duran, al contrari, és conegut com persona honrada, coherent i sabia. És una simple qüestió de valentia de tota una camarilla que encara no ha percebut la importància del paper històric que els ha tocat jugar. Algú els hauria de dir que ja han passat els temps de peix al cove fent calaix amb les engrunes del nostre propi espoli. Ara estem en un d’aquells moments, singulars en cada segle, que requereixen valentia per donat passos agosarats i valentia per deixar lloc als que estan disposats a donar el pas.

.

.

Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

(Gotholonia)

Etiquetes Política catalana |  2 comentaris »

2 respostes

1. Eduard ma diu:
   abril 21, 2011 a les 6:57 pm
   Benvolgut Manel,
   Ara encara és d’hora per a que es conegui la veritat, però un cop hagi passat tot, un cop siguem ja lliures, tothom ho podrà saber. Em refereixo a la doble identitat política del Sr Duran. La ” Pimpinela Escarlata ” de Catalunya.
   Ell ha triat l’immens sacrifici de passar devant dels catalans, per un agent dels interessos espanyols. Per un anticatalà que coqueteja amb el poder ocupant. Tot, per tal de mantenir-lo distret i enganyat.
   I a fe que ho fa amb matrícula d’honor. Amb un entussiasme i una professionalitat inimitables.
   Ell accepta el sacrifici de forma heròica i discreta, sense poder dir la veritat.
   Accepta el menyspreu i la mofa del populatxo per amor al seu país.
   Alguns, que sense conèixer tot això, senten llàstima i pietat envers la seva persona, intenten disculpar-lo, justificar-lo, endolçir la seva imatge. Cometen un gran error. I si la discrecció que imposa la seva missió no li ho impedís, ell mateix els ordenaria que callessin i deixessin que el poble continués llençant-li tota mena de retrets. Perquè això forma part del joc. I per això mateix, ell vol que ho fem; per a donar més verossimilitud a la seva interpretació. Amb les seves accions, a vegades provocatives, a cops inclús histrióniques, ell ens anima a seguir. No el decebem. Fustiguem-lo tant com poguem, per tal que la seva heròica auto-immolació sigui més vistosa, i més efectiva.
   Algún dia els nens catalans celebraran el dia de la Pimpinela Catalana, trucant a les portes i demanant un ministeri en un govern d’un estat diferent al català ( anirà canviant segons l’any i l’imaginació dels nens ). Aleshores els adults riuran tendrement, tot recordant l’entranyable figura incompresa del polític més ben valorat ( deixant de banda el President Pujol ) de la prepolítica catalana.
2. Fantassin Manel diu:
   abril 22, 2011 a les 9:04 am
   Doncs vens a la meva: la nostra història està plena de males estratègies, i en aquest cas fa més mal a la moral catalana la manca de clarificació dins les nostres files que no pas la distracció de l’enemic.
   D’altra banda, algú hauria d’avisar el seu amic, l’alcalde de Vic ! Perquè quan la gent més patriota dins les files d’Unió, destronin Duran, llavors ens quedarem sense els seus valuosos serveis com a quintacolumna i, a més, la història el vilipendiarà sense que es pugui saber …sense que es pugui saber que no era un agent al servei dels interessos ecspanyols sinó un simple comediant.

14 vots independentistes de qualitat per la Llei d’Independència

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=5369

14 vots independentistes de qualitat per la Llei d’Independència

 abril 14, 2011 |  Fantassin Manel |

14 vots independentistes de qualitat per la Llei d’Independència

.

La Maldición de Malinche

.

A Catalunya es donen fenòmens de psicologia social, com a totes les nacions. Faltaria més! Però un d’ells deu tenir punts en comú amb allò que a Mesoamèrica anomenen “La Maldición de Malinche”, maledicció que crea adhesions amb l’invasor i fa veure diferències insalvables amb el germà. En la Històrica Sessió Parlamentària d’ahir n’hem sentit al·lusions, referides  a la “vergonyant divisió independentista”, per part dels mateixos que han tombat la llei amb la seva abstenció;  però la mala consciència els ha limitat la visió de conjunt, no han vist la clarificació sistèmica que han facilitat amb la seva traïdoria.

.

La ignorància

.

No tot és psicologia, també hi ha ignorància: si tinguéssim més perspectiva històrica no perdríem tant la paciència durant les necessàries clarificacions  de l’independentisme, i tampoc permetríem la repetició dels eterns i estèrils intents catalanitzadors d’Espanya. Aquesta repetició m’exaspera més quan la sento al Parlament, ja sigui en boca del Jaume Bosch (ICV), trobant a faltar l’opció federal (com si això depengués dels catalans!), o d’en Jordi Turull (CiU), tement per les divisions. Que no n’hi ha ara de divisions? O potser és més tolerable quan som els independentistes els putejats?

.

Les coincidències en l’altre bàndol

.

No crec que valgui la pena perdre gaire temps amb els arguments, però sí en les coincidències, tant en el bàndol independentista com en l’altre. Pel que fa als darrer, per exemple, recordo que Jaume Bosch (ICV) i la senyora Tura (PSC) han coincidit amb el senyor Turull (CiU) en l’argument de “la frustració”, però no pas per a reconèixer el motor de consciència independentista causat per aquesta, sinó per a gairebé pregar que s’eviti generar-ne més. També hem vist coincidència entre tots tres en la preferència pels grans consensos en comptes del pels passos endavant. I, està clar, coincidència de PP, Ciutadans, PSC, ICV i CiU contra la llei, diferenciant-se entre ells sols en la cosmètica (abstenint-se CiU o votant negativament entre proclames caricaturesques el PP).

.

Les motivacions

.

Suposo que CiU necessitava tombar-la ara, en comptes d’esmenar-la en comissió, tant com volgués, fins que allò que s’aprovés al cap d’un any fos irreconeixible. D’aquesta manera evitarà que serveixi de recordatori de la necessitat d’un recurs liminal quan fracassi l’intent de concert econòmic;  sense resposta autodeterminista a un fracàs més que probable, podeu imaginar-vos la poca motivació que tindran els espanyols per acceptar res que no siguin molles! Esteu segurs que l’objectiu és aquest eufemisme que anomenen “dret a decidir”? CiU havia practicat durant anys i panys la fórmula alquímica del “centre perfecte”: la unió del pseudo-centre-esquerra de CDC i el centre-dreta d’UDC esdevenien el “centre-centre”, és a dir, la majoria dels vots electorals i de les adhesions de la ciutadania. Ara, que la societat civil impulsa actes de sobirania, difonen que el President de la Generalitat ha votat SI i que la Vicepresidenta de la Generalitat ha votat NO. És una altra manera de no trair ni els espanyols ni els catalanistes, de buscar el centre en l’eix nacional sense fer passos endavant, buscant només la poltrona.

.

Les coincidències del nostre costat

.

“…però la mala consciència els ha limitat la visió de conjunt, no han vist la clarificació sistèmica que han facilitat amb la seva traïdoria”. Els 14 vots d’ahir , al Parlament de Catalunya, han estat molt importants, no per nombre (que segurament n’hi ha hagut més amb anterioritat) sinó per qualitat, per qualitat clarificadora, perquè la “Maldición de Malinche” encara es percep: us explicava l’altra setmana com ens vam trobar, a l’acte de SCI de la Plaça de Sant Jaume, gent de les CUP, d’ERC i de Democràcia Catalana, a títol individual, però no de Reagrupament; també aquests dies hem coincidit, amb la mateixa diversitat, aguantant metxa al Parc de la Ciutadella, davant del Parlament, on n’hem parlat, hem debatut, hem comentat que segurament tampoc no trobaríem gent de Solidaritat en un acte dels Reagrupats, igual que n’és de difícil ajuntar ambdós sectors del Cercle Català de Negocis tot i coincidir en els plantejaments de centre-dreta. Però, fixeu-vos que, a l’hora de la veritat,  han estat 14 vots independentistes, 14 vots amb “el valor afegit de qualitat que els dóna la superació dels sectarismes” quan toca fer història!!!!

.

Unitat facilitada pel poble que lidera el procés

.

Està clar que no hi ha millor sortilegi contra les malediccions caïnites que “fer coses” i fer-les “des del sacrifici”, perquè és aquí on confluïm. En canvi, és en la sospita d’interessos particular que punxem. Per això la unió d’aquests 14 vots implica que punxin els altres: els sospitosos de tenir el patriotisme distret darrere la cartera. Estic convençut que hem donat un pas endavant. Durant el debat parlamentari ha hagut controvèrsia filosòfica sobre qui dirigeix i qui segueix varis passos al darrere, el poble o els partits.  L’Anna Simó creu que els partits han d’estar en la vanguardia, però el fenomen de les consultes sobiranistes la desmenteix. En Jordi Turull (CiU) deia que no volen fer un pas endavant i després retrocedir-ne cinc, però l’Oriol Pujol admetia que la ciutadania va dos passos per davant dels convergents, per tant m’ho prenc com un advertiment que ens fan els convergents de que ens cal moderar-nos. Està clar, doncs, quin és el camí per acabar d’espolsar-nos la maledicció de la Malinche: cal que el poble continuï amb la iniciativa, ara per l’Assemblea Nacional Catalana, i que els partits s’hi subordinin traslladant al Parlament les iniciatives que permeten (d’una manera tan clara com hem vist ahir al Parlament) visualitzar el posicionament dels uns i dels altres.

.

.

.

Grans mercès!  Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

(Gotholonia)

Etiquetes Política catalana |  19 comentaris »

19 respostes

1. Juli Palou diu:
   abril 14, 2011 a les 1:25 am
   Bon article Manel… molts no saben encara el moment històric que estem vivint !
2. Fantassin Manel diu:
   abril 14, 2011 a les 1:33 am
   Gràcies Juli, nosaltres que hem compartit la resistència des del carrer tenim millor perspectiva per destriar el gra de la palla que no pas els escalfabutaques que només estan pendents del puente aereo i de les dietes a final de mes.
3. Indigeta diu:
   abril 14, 2011 a les 9:49 am
   Ara resultarà que hi ha vots de qualitat.
   Quina mena de democràcia defenseu els de les CUP, la soviètica no?…o potser un despotisme il.lustrat en que els vots “de qualitat” valen més que els dels demés mortals?….o potser només valen els dels que pensen com tu?.
   Saps perqué CiU te 62 diputats?…
4. Fantassin Manel diu:
   abril 14, 2011 a les 10:23 am
   Indigeta,
   .
   -el valor d’un vot té moltes lectures, les objectives són obvies però també n’hi ha de subjectives i cal valorar els mèrits. Per exemple, en cas de crisi nacional tindria “mèrit” superar tacticismes partidaris i unir-se per l’interès general (això seria un valor de qualitat afegit).
   .
   En el cas d’ahir, considero que cal “meritar” la superació de tant de sectarisme (la vergonyant guerra interindependentista que hem presenciat). Es lògic que els partits majoritaris se’n riguessin, però allò important és que, quan ha calgut, han unit els vots, diferenciant-se del bloc que ha tombat la llei d’independència (psoe-Ciudadanos-CiU-PP-icv)
   .
   -Per què CiU té 62 diputats? Encara m’estranya que no en tingui més sent, com és, la principal força de centre, i venint, com venim, d’un govern penós! Però allò interessant és saber “per què ha recollit el vot independentista” (un vot que ara es veu traït, com era d’esperar!), i la resposta és que CiU ha rebut vot independentistes no pas per mèrits propis sinó per demèrit dels partits independentistes de centre-dreta que han estat donant un tan trist espectacle sectari.
   .
   -Esperem que “aquest vot de qualitat” d’ahir (pel que té d’unió malgrat els odis caïnites) sigui l’inici de la normalitat, i que això permeti als electors que, a les properes eleccions, no hagin de votar forces que a l’hora de la veritat permeten la derrota de la llei d’Independència.
5. Indigeta diu:
   abril 14, 2011 a les 10:57 am
   Jo no necessito que ningú em pengi capm etiqueta, soc independentista des de molt avants de que neixessin molts dels que ara volen donar lliçons d’independentisme i tampoc vull que ningú m’expliqui perqué he votat a CiU, que ja soc grandet i ho sé per mi mateix.
   No et passis de llest volent explicar el que han fet els demés i perqué ho han fet, que potser l’equivocat siguis tu, mira qué et dic, encara que et costi d’acceptar.
   Per cert, que se’t veu el llautò possant en el mateix sac als que s’han opossat, (P$OE, C,s i PP) amb els que s’han abstingut, (IC-V i CiU). No, és que per molt que diguis, no és el mateix.
6. Andreu diu:
   abril 14, 2011 a les 12:09 pm
   Tots els vots de tots els diputats i diputades, benvolgut Manel, tenen la mateixa, idèntica, qualitat. Com tots els vots dels ciutadans i ciutadanes a les urnes, són iguals i del mateix valor i la mateixa qualitat, votin el que votin.
   Es l’abc del sistema de vot general i del sistema democratic.
   O sia, que menys confussions i més realitats i claredat.
   Només a ls dictadures, als totalitarismes i al’ancien regime no democràtic s’ha fet servir aquesta animalada, de valor diferent per als vots. Pura bestiessa.
   Aixi van les coses entre les minories allunyades de la realitat, amb aquestes bestieses.
   Cordialment,
   Andreu
7. Fantassin Manel diu:
   abril 14, 2011 a les 12:25 pm
   Valor diferent dels vots? Dius que “Només a ls dictadures, als totalitarismes i a l’ancien regime no democràtic s’ha fet servir aquesta animalada, de valor diferent per als vots”?
   No ho han inventat pas els totalitarismes el vot de qualitat: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0218278&BATE=vot%20de%20qualitat
   vot de qualitat: Vot que, pel fet d’ésser d’una persona de major autoritat, decideix una qüestió en el cas d’empat.
   Això és dóna molt a nivell sindical, en comissions paritàries treballadors-amos on la condició sine-qua-non és que el president sigui de la part empresarial, de tal manera que en cas d’empat el president té vot de qualitat i permet decantar la balança a favor de l’empresa.
   .
   De tota manera la meva referència de qualitat, a l’article, no és per raons d’autoritat, sinó de “mèrit d’haver superat el sectarisme caïnita” quan el moment era important i ho requeria,
   és qualitat en el sentit que, a l’hora de la veritat, més enllà dels sectarismes i els personalismes, s’ha pogut distingir qui vol la independència i qui la torpedina.
   .
   Una cordial abraçada,
   Manel
8. David Morgades i Clopés diu:
   abril 14, 2011 a les 12:37 pm
   Nou article a l’hora Vallfosca:
   http://blocgran.cat/?page_id=5389
9. Salvador diu:
   abril 14, 2011 a les 3:58 pm
   Jo que sóc una mica més cínic, més que vots de qualitat diria que aquesta votació és el mínim que podien fer tant els independentistes de centredreta després de les pallassades amb que ens han afligit com els independentistes de centreesquerra després de les seves aliances contra-natura els últims anys. Aquesta votació seria una mena de redempció per a ells. I de totes maneres no tenien cap més opció, uns perquè van presentar el projecte i els altres per no acabar d’enfonsar-se.
   Quant a CiU diria que després del que han patit per recuperar el govern, l’última cosa que volen ara és una divisió, no de la societat catalana sinó del seu partit. Deixem-los fer amb calma, no trigaran massa en adonar-se del que els convé. Fixat que fins i tot La Vanguardia ha hagut de baixar del burro després de 130 anys.
10. Fantassin Manel diu:
    abril 14, 2011 a les 5:13 pm
    Salvador,
    tens raó, és el mínim després de tanta pallassada,
    però de la mateixa manera que encara ens sorprenen animalades com la crisi sectària del Cercle Català de Nogocis,
    també ens ho podíem esperar tot, fins i tot que els indepes votessin dividits amb arguments també estúpids, en la votació d’aquesta llei al parlament.
    Per sort no ha estat així
    i ha permet visualitzar un rasa clarificadora entre dos blocs,
    de manera que en comptes de més depressió ens han donat una certa satisfacció. Ja tocava !
    .
    Pel que fa a CiU, no dubto que volen millor finançament per Catalunya, però també que volen desactivar un procés de resultat incert com ho és el procés independentista. Això implica una estratègia convergent a llarg termini (que conflueix amb l’estratègia sociata) amb l’únic objectiu de la comoditat de Catalunya dins d’Espanya. Jo crec que això els independentistes no ens ho podem permetre i per tant és aquí on cal pressionar a CiU per a que no perdi més el temps i s’atreveixi a tirar pel dret …abans que passin uns altres 130 anys.
11. Fantassin Manel diu:
    abril 14, 2011 a les 5:34 pm
    Comentari de l’AVUI:
    ————————
    XEVI XIRGO: Va anar d’un pèl que ahir el Parlament de Catalunya no aprovés la proposició de llei sobre la declaració d’independència que havia presentat Solidaritat. I va anar d’un pèl, per tant, que avui no ens hàgim llevat amb un gran sidral però més a prop de la solució a molts dels nostres maldecaps. Ahir, si tenim en compte el sí a la independència dels 14 diputats que sumen Solidaritat, ERC i Laporta, tot plegat en van faltar 54 més –o gestionar diferent algunes abstencions– per obtenir la majoria. No passa res. Avui sentirem declaracions d’arreu menystenint la iniciativa de Solidaritat dient-nos que perdem el temps. El fracàs de Solidaritat, ahir, va ser un èxit. Per primer cop el Parlament va debatre amb tota normalitat durant prop de dues hores ja no el dret a decidir –així en genèric, com en altres ocasions– sinó directament la independència. I tothom hi va poder dir la seva. Vam veure el PP i Ciutadans competint a veure qui parlava més estona en castellà i Tura fent una classe d’història magistral però saltant-se els capítols que fan referència al paper dels diputats del PSC al Congrés. I CiU amb allò de l’“ara no toca” i el president absentant-se de l’hemicicle durant la discussió. Tothom va poder triar com volia sortir-ne retratat. I el debat, just acabada l’onada de les consultes, va fer més feina que la que ens pensem. Algú pot considerar, és clar, que 14 vots en favor de la independència de Catalunya són molt pocs. I que exagero quan dic que va anar d’un pèl. Potser sí. Però per als que som nascuts en ple franquisme, és indiscutible que formalment és la vegada que hi hem estat més a prop.
    .
    ——————————–
    Ara continuo jo:
    .
    Doncs bé, en aquest context tenien l’opció de discutir la llei, de la mateixa manera que ha hagut la consulta independentista (fins i tot a Barcelona) no s’ha ensorrat el mon, i podíen haver esmenat la llei, en comissió, tant com haguessin volgut, i fins i tot tombar-la en la votació d’aquí a un any (si no hagués quedat irreconeixible), i no crec que això hagués provocat cap divisió ni al bipartit de CiU ni enlloc.
    .
    El problema, per tant, no era que la llei no reeixís, el problema era un altre i molt proper al que tenien PP, PSC i Siudadanos: que no s’ha de parlar d’això! Ja ha estat xungo trencar el tabú de les votacions, no trenquem doncs el tabú de la discussió d’una llei de separació (ni que sigui per tombar-la posteriorment en comissió!).
    .
    Era això el que han valorat que no es pot permetre, per això van demanar la retira de la llei, però el pitjor de tot és a disposició que tenien a tombar-la i que finalment ho executessin.
    .
    Mal currículum per aquests diputats convergents en el procés independentista que continua ara amb la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana!
12. Salvador diu:
    abril 14, 2011 a les 5:40 pm
    És ben cert que ahir el representant al Parlament de CiU va dir referint-se a Espanya: “no podem ser-hi com nosaltres hi volem ser” i afegeixo jo després del previsible fracàs del pacte fiscal encara podrem ser-hi menys. Per tant l’única pregunta que queda és quan acabaran d’estar convençuts de que no hi ha res a fer, de que mai els hi deixaran ser com ells volen.
    No estic gens d’acord en la confluència entre les estratègies a llarg plaç de CiU i els socialistes. Només cal comparar Catalunya amb el País Valencià per veure que no tenen res a veure. Es pot criticar molt CiU però és evident que ells han procurat mantenir molts dels signes de identitat del país, sobretot la llengua. Recordo als anys 80 gent de la burgesia amb cognoms ben catalans que sempre havien parlat entre ells en castellà, posant-se a parlar en català, al menys en públic. I molt gràcies a Jordi Pujol a qui aquesta gent idolatrava.
13. Indigeta diu:
    abril 14, 2011 a les 5:51 pm
    Si a Catalunya hi ha algun mindundi al que no se l’ha de prestar la més minima atenció és aquest tal Xevi Xirgo.Pobre Avui, qui l’ha vist i quí el veu ara!
    Possar-lo com a exemple de res, desprestigia a qui ho fa.
    Com a gironí que soc i coneixedor personal de tota la “troupe” del Punt Diari, t’aconsello que ho deixis correr.
    En Joan Vall Crara, és més o menys poca diferencia, però encara te un minim de nivell comparat amb en Xirgo.
    No fotem home!. O potser és que Déu us cria i vosaltres us junteu?.
14. vallfosca diu:
    abril 14, 2011 a les 7:46 pm
    Home, jo ja sé que soc un mindundi, tanmateix vull dir que SI ha fet molt bona feina, més enllà de mamelles estelades i mandangues. També està clar que, com SOM radio per exemple, SI molesta molt als que tenen al Ramat sota “tutela”.
    Per cert que com hi ha Déu que hi ha vot de qualitat. Moltíssima gent que vota te un desconeixement ratllant en la ignorància, en l’analfabetisme vaja.
    CiU te, gràcies al independentisme extraparlamentari, tot el capital apostat en el “pacte fiscal”, tots els ous en el mateix cistell, una operació d’alt risc per a ells.
    Amb tot, per a mi el “problema” és la munió de espanyols per vocació que actuen de quinta columnistes en els partits i institucions “catalanistes”, quan arreglem això, a Catalunya, serem Lliures.
    Salutacions cordials.
15. Fantassin Manel diu:
    abril 14, 2011 a les 8:49 pm
    Salvador,
    Quan dic “Això implica una estratègia convergent a llarg termini (que conflueix amb l’estratègia sociata) amb l’únic objectiu de la comoditat de Catalunya dins d’Espanya” només dic que la confluència està en desactivar l’independentisme, no pas en altres temes.
    Es obvi que CiU sempre serà més catalanista perquè el nínxol ideològic del PSC és el de l’espanyolisme de centre-esquerra i el de CiU el de l’independentisme de centre-dreta. El problema és que CiU està trigant massa a assumir-ho, i això ens afecta a tots.
16. Fantassin Manel diu:
    abril 14, 2011 a les 8:52 pm
    Vallfosca,
    no me’n sé avenir que aquest cop no estiguem en desacord!
17. Andreu diu:
    abril 15, 2011 a les 9:12 am
    Al Parlament no hi ha vot de qualitat. I menys amb una Presidenta o un President democratic. No cal que us disfresseu de fariseus per que ja ho sabeu. Al Parlament hi ha vots a favor,en contra i abstencions. No hi ha vots de qualitat. No hi ha vots de qualitat. No hi ha vots de qualitat, que significa que valen mes que d’altri.
    Ara direm, no hi ha vots de qualitat al Parlament. 50 vegades cada dia una setmana. Per a progressar adequadament.No hi ha vots de qualitat al Parlament.No hi ha vots de qualitat al Parlament. I, la grandesa de la democràcia parlamentària, es que el vot dels diputats que no han aconseguit fer grup parlamentari, ni subgrup, valen exactament el mateix que els vots dels grups que en un moment donat tenen majoria absoluta a la cambra. Perquè? Perque no hi ha vots de qualitat al Parlament. Tots els vots de diputats i diputades valen sempre el mateix. No hin ha vots de qualitat al Parlament. Per a escriure’ho 50 vegades ja falta menys.No hi ha vots de qualitat al Parlament.
    Cordialment, sobretot als que tenen comprensió lectora.
    ANdreu
18. vallfosca diu:
    abril 15, 2011 a les 2:39 pm
    Home, parlant de comprensió lectora, hauries o podries discernir entre “valor” i “qualitat”… això és de preparatori home, ai ai ai….
    Salutacions a tothom!!!!
    PD: Manel, amb tu em discuteixo, o et discuteixo, donant per fet que tenim en comú més no sembla.
19. bacus diu:
    abril 15, 2011 a les 9:30 pm
    home vallfosca o qui sigui per analfabetisme, medicoritat, estupidització de la societat és fer-li el més mínim cas als barça-madrits que ens esperen…
    si voleu guerra i sang… jo si que tramparia per una bomba atomica a la ciutat de madrid….
    el que no acabo d’entendre es això de canalitzar l’odi i les ganes de fetge en un grup de mercenaris i el futbol…
    seria millor no sentir odi… i passar del furgol i el barça, si es vol la guerra que sigui de veritat i no martingales camuflades apart que al barca hi cap tothom… i si no hi ha banderes espanyoles al camp és pq no queda vé no pq la 1/2 dels seus seguidors siguin espanyols.
    és la incultura i la fam de guerra reduïda en una absurditat…. futbol (barça-madrit)