divendres, de maig 28, 2010
dijous, de maig 27, 2010
De l’independentisme electoral a la nació independentista
Llegiu la nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme:
Ara us pot semblar estrafolari que votar ERC pogués ser percebut com antisistema per aquella gent, però en aquella època hi havia encara una imatge pseudoterrorista del “català independentista”. Posteriorment la imatge de govern d’ERC ha ajudat a centrar aquest arquetipus i a estendre’l pel centre sociològic. Tanmateix,l’independentisme d’aquella època s’havia multiplicat de forma increïble durant els quinze anys precedents de lluita i de repressió, i encara hi havia una xarxa organitzativa important, tot i que insuficient, entorn a activitats d’agitació en molts camps reivindicatius.
Tal com esperava, el vot independentista que he recollit ha estat del 80 % (és clar, no ens situem en la gran àrea industrial catalana sinó en un lloc molt reduït i qualificat culturalment). L’interessant de les respostes ha estat el següent:
Son compatibles totes aquestes autolimitacions, aquest reduccionisme administratiu, amb l’actual procés independentista de Catalunya?
Els convergents diuen que no, que és per això que ells renuncien al reduccionisme independentista, perquè la nació la forma tothom, els independentistes i els no-independentistes. Però, és clar, això és trampa i ara no toca, ara estem precisament en un moment en què el nacionalisme – ni tan sols el catalanisme- no és compatible amb el manteniment de la unió amb Espanya.
Pitjor encara, molts d’aquests mateixos bipolars són els primers a preconitzar que cal començar per renunciar a les nostres comarques del Sud (entre la Sènia i el Segura) en una espècie d’hara-kiri justificat amb la frase “si ells volen i fan el seu propi procés ja ens trobarem en el futur.
maig 27, 2010 | 
Fantassin Manel |
En Manel Bargalló ens feia abans d’ahir una sèrie de reflexions, la majoria de les quals segurament jo les podria signar (http://www.deumil.cat/bloc/2010/05/25/manel/d%E2%80%99estupids-i-il%C2%B7lusos-a-patriotes/ ) llevat de la frase “…La nació catalana 
viu uns moments d’emergència nacional que posa en perill el seu futur proper , qui digui que no és així és estúpid o menteix. Però dels qui ho tenen clar que estem davant d’un repte que pot fer desaparèixer la nostra identitat com a poble …”.
viu uns moments d’emergència nacional que posa en perill el seu futur proper , qui digui que no és així és estúpid o menteix. Però dels qui ho tenen clar que estem davant d’un repte que pot fer desaparèixer la nostra identitat com a poble …”.·
Sóc conscient que, en qüestionar-la, em poso dins l’etiqueta de “estúpid o de mentider”, però el que passa és que AQUESTA IDEA DE QUE ESTEM AL PUNT LIMINAL ENTRE EL TRIOMF I L’ADÉU COM A POBLE ja l’he sentida abans d’ara al menys tres vegades, abans d’altres tantes convocatòries d’eleccions, en boca de companys que venien de les lluites de carrer dels anys vuitanta i que també estaven posant totes les esperances en uns comicis electorals, després d’haver desmuntat les organitzacions de base que precisament havien fet créixer l’independentisme.
·
Doncs parlant dels “ADÉU COM A POBLE”, ens deia no fa pas gaire (al menys des de la meva perspectiva) l’enyorat Pierrot Rapsat, que quan els catalans diuen adéu, en realitat volen dir “a reveure” o “fins d’aquí a una estona” (jo crec que això deu ser contaminació de l’espanyol, perquè tant francesos com italians usen el “a reveure”). Al cap de poc d’aquest concert ( http://fantassin.blogspot.com/2006/07/escoltant-pierrot-rapsat-adu-cadaqus.html ) en Rapsat ens deia “adéu 
per sempre”, demostrant que la mort física no genera cap mena de dubtesen quan al significat de la paraula.
per sempre”, demostrant que la mort física no genera cap mena de dubtesen quan al significat de la paraula.·
El que vull dir amb això és que, o sempre estem en el moment d’urgència o no estem en un moment tant d’urgència. Compte! Tampoc no vol dir que haguem de deixem perdre les oportunitats, però no cal dir adéu a res que no sigui Espanya. En canvi si que és cert que ens trobem en un moment interessant de consciència nacional, i és degut gràcies en part, a l’exacerbació espanyola anticatalana derivada del nou Estatut regional d’Autonomia.
·
Per què acollonir-se? Si ja estem a fregar de la majoria social ! Fixeu-vos que, per una banda Reagrupament serà la tercera força parlamentària, segons ens anunciava ahir la seva web, “…si l’independentisme va unit”. Què trist voler guanyar, declarar la independència i dissoldre’s… i ara haver d’alegrar-se de ser (“si t
ot l’independentisme va unit”) els tercers per tal d’haver-se de dedicar a temes menors, com els drets dels homosexuals, l’avortament, els impostos..! Per cert, que tampoc no sabem si arribarem a saber la postura dels diputats de Reagrupament en aquests temes concrets (o fins i tot si no serà contrària als nostres interessos en tant que persones interessades en l’avortament, els drets dels homosexuals, els impostos…!).
ot l’independentisme va unit”) els tercers per tal d’haver-se de dedicar a temes menors, com els drets dels homosexuals, l’avortament, els impostos..! Per cert, que tampoc no sabem si arribarem a saber la postura dels diputats de Reagrupament en aquests temes concrets (o fins i tot si no serà contrària als nostres interessos en tant que persones interessades en l’avortament, els drets dels homosexuals, els impostos…!).·
I a més amb la famosa enquesta de La Vanguardia, que eleva al 37% el vot independentista (http://www.racocatala.cat/forums/fil/123457/37-dindependentistes-segons-vanguardia? ) tot i que a les consultes sobiranistes aquest vot sols ha rondat el 15%. Ara, això si, amb la característica curiosa de que tota aquesta munió d’independentistes diuen que no pensen votar partits independentistes.
·
No dic que això darrer em sorprengui perquè ja no em sorprèn res. De fet, recordo als primers anys norantes del segle passat que vaig conèixer una bona colla d’ex-votants espanyolistes de tota la vida, amb consciència nacional catalana igual a zero, votant ERC, en el primer èxit parlamentari d’aquest partit. Quan jo els preguntava el per què del seu vot em responien estranyats que “què tenia a veure aquell vot amb sentir-se més o menys espanyol?” Es tractava sols d’una forma de vot de càstig, o antisistema, o com li vulgueu dir, similar al que ha estat una part del vot que ha rebut Ciutadans.
·
Ara us pot semblar estrafolari que votar ERC pogués ser percebut com antisistema per aquella gent, però en aquella època hi havia encara una imatge pseudoterrorista del “català independentista”. Posteriorment la imatge de govern d’ERC ha ajudat a centrar aquest arquetipus i a estendre’l pel centre sociològic. Tanmateix,l’independentisme d’aquella època s’havia multiplicat de forma increïble durant els quinze anys precedents de lluita i de repressió, i encara hi havia una xarxa organitzativa important, tot i que insuficient, entorn a activitats d’agitació en molts camps reivindicatius.·
Però en el cas actual un 37 % s’hauria de poder visualitzar millor; hihauria d’haver una xarxa cívica independentista, però jo no veig més enllà del 15% dels SI a les consultes.
·
Per tant decideixo aconseguir algun element més d’anàlisi preguntant el meu entorn més immediat (24 persones), encara que ja sé que el resultat serà exageradament diferent de l’estudi de la Vanguardia, però tampoc no busco números sinó opinions.
·
Tal com esperava, el vot independentista que he recollit ha estat del 80 % (és clar, no ens situem en la gran àrea industrial catalana sinó en un lloc molt reduït i qualificat culturalment). L’interessant de les respostes ha estat el següent:-els que m’han dit que no volen la independència són 3 convergents, 2 sociates i 1 d’ICV.
-tots els no-europeus (2 magrebins, un sud-americà i 1 asiàtic) votarien SI (perquè “em sento català”, perquè “per ser català n’hi ha prou parlant català i en canvi per a ser espanyol no n’hi ha prou parlant espanyol”, perquè “no em cauen bé els espanyols” i perquè “els espanyols ens roben”).
-dels 14 restants que votarien SI a la independència només n’hi ha 3 que abans votaven independentista. N’hi ha 2 que abans votaven CiU, 3 que votaven ICV i 6 que votaven PSC.
-únicament 3 (2 dels 3 que abans votaven ERC i 1 dels no-europeus) estan organitzats al mon associatiu.
-quan els pregunto el per què de la seva opció les respostes són majoritàriament inconcretes però les més recurrents no són d’afirmació sinó reactives: “pel Tribunal Constitucional” i “perquè ens roben” i “perquè ens insulten”.
-i la gran pregunta: a qui votareu???? Els 3 que abans votaven ERC diuen que votaran ERC, els 2 que votaven CiU diuen que votaran CiU, els 3 que votaven ICV diuen que votaran ICV i els 6 que votaven PSC diuen que tornaran a votar PSC.
-Per què no votes independentista? –pregunto a tots i cada un. Excepte els 3 que ja voten ERC tots ho han rebutjat en torn de la idea de que: “el problema és la crisi i no pas ser o no ser espanyol”.
·
No us sembla això molt semblant al vot de càstig o antisistema del anys 90? Aquest cop en comptes d’un vot ha estat una opinió reflectida en una enquesta però sense modificació de l’opció electoral.
·
I per postres veig que la seva percepció del procés sobiranista és molt simplista, relacionant l’opció independentista amb uns símbols i uns costums que no són els seus (en concret em diuen que el terme “nacionalisme” el relacionen amb la imatge d’una mena de Pujol barretinaire i el terme “independentisme” el relacionen amb la paròdia del Carod de Polònia) ni els motivenperquè em diuen que no els troben atractius.
·
De tota manera trobo més interessant l’enquadrament associatiu dels 3 votants d’ERC que el rampell dels altres, perquè el seu independentisme és nacional, en tant que cívic i social, i el dels altres és foc d’encenalls.
·
Suposo que el problema rau en que el sistema electoral ha substituït la clàssica revolta d’alliberament nacional reduint-la a una simple opció electoral p
ublicitada durant uns dies cada quatre anys i adreçada a un grup compartimentat de població que s’identifica amb un clixé o que s’autoidentifica amb una colors i uns símbols.
ublicitada durant uns dies cada quatre anys i adreçada a un grup compartimentat de població que s’identifica amb un clixé o que s’autoidentifica amb una colors i uns símbols.·
La història social de la humanitat ha tendit a lacompartimentació com a mecanisme per a gestionar “la generalitat” de les persones. La dialèctica de la història, basada en aquesta compartimentació, ha configurat el sistema que coneixem, d’equilibris entre grups i d’administració d’aquests grups per part dels subgrups que els formen (a partir de la lluita /competència entre ells).
·
Els humans hem conformat aquest sistema, o sigui, que probablement respon a les necessitats humanes que deuen estar connectades a la nostra psique: ens causa angoixa no poder etiquetar grups i persones amb una reducció d’aquelles de les seves característiques que més ens crida l’atenció.
·
Son compatibles totes aquestes autolimitacions, aquest reduccionisme administratiu, amb l’actual procés independentista de Catalunya?·
Els prossel·litistes de la transversalitat sobiranista ens diuen que no i, en coherència, són els primers en proposar la moratòria partidista, fins que haguem aconseguit la independència. És lògic, no costa adonar-se que la independència no és una simple ideologia, sinó un procés d’agrupació, d’unitat nacional.
·
Tot i això, encara no som prou madurs (com a nació) per abastar tota la nació. Fixeu-vos que sols ens plantegem l’agrupació dels independentistes amb aquells autonomistes espanyols de partits que no tenen referent estatals (CiU).
·
És útil o és estèril plantejar el procés sobiranista transversal excloent tanta gent? És coherent parlar d’unitat nacional al mateix temps que posem tants límits a la nostra definició com a subjecte del procés independentista?
·
Els convergents diuen que no, que és per això que ells renuncien al reduccionisme independentista, perquè la nació la forma tothom, els independentistes i els no-independentistes. Però, és clar, això és trampa i ara no toca, ara estem precisament en un moment en què el nacionalisme – ni tan sols el catalanisme- no és compatible amb el manteniment de la unió amb Espanya.·
Som contradictoris per natura i sovint fins el més optimistes dels sobiranistes (aquells que creuen que ja tenim el 90% dels vots assegurats) compaginen les crides a la unitat amb el rebuig del 60 % de la parròquia. Uns quants d’aquests també creuen que ens trobem en un moment d’emergència en què o guanyem o es acomiadem.
·
Pitjor encara, molts d’aquests mateixos bipolars són els primers a preconitzar que cal començar per renunciar a les nostres comarques del Sud (entre la Sènia i el Segura) en una espècie d’hara-kiri justificat amb la frase “si ells volen i fan el seu propi procés ja ens trobarem en el futur.·
Bé, ja he comentat que, com deia Pierre Rapsat, els catalans tenim una manera molt rara de dir “adéu” i que, en tot cas, “no és un adéu per sempre” i que, a risc de semblar jo “estúpid o mentider”, no crec en la emergència que diu en Manel Bargalló, però si que crec que cal aprofitar el moment creant nació. La nació no és crea unint mig parlament, sinó que es crea unint tothom. Només els països desestructurats són plurinacionals (compostos per ètnies compartimentades, i en aquest sentit l’aposta de Carod-Rovira de la simultaneïtat d’identitats nacionals com alternativa al model jacobí no és vàlida).
·
La unió es crea en la societat civil. Una societat on la catalanitat és molt reduccionista tindrà una expressió parlamentària reduïda i guanyaran els espanyols, en canvi una societat nacional catalana serà realment transversal si parteix de la realitat del carrer. Nosaltres necessitem, si volem guanyar la independència, un Parlament que emani d’una societat nacional, i nacional és tothom que no sigui espanyol: des de punks fins a pikhos; des de descendents d’occitans fins als espanyols i els xinesos nouvinguts; des d’animistes, passant per judeocristianomusulmans, seguint per budistes i acabant pels atheoagnòstics…
·
Conclusió: crec que als anys seixantes i setantes del segle passat, i degut a la manca de participació política, hi havia més nació en la mesura que hi havia més organització civil. Ara és l’hora de tornar a construir nació (aquest cop en uns perspectiva independentista i europea) però des del carrer. No és l’hora dels adéus però tampoc de l’eufòria, perquè tot i que hi ha més independentistes que mai, també estem sofrint la manca d’expressió electoral d’aquest fenomen, segurament degut a que estem intentant construir la casa per la teulada, i si la història és un pèndul, el resultat de no fer-ho bé (posant totes les esperances en una votació i descuidant la lluita al carrer) pot ser la frustració i nous i innecessaris endarreriments.
·
·
·
————————————————
·
En capítols anteriors:
-Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 )
-El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=978 )
··
·
.
8 respostes
dijous, de maig 20, 2010
Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?…
Nou Article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=2006
Abans els contactes intensos entre gent de territoris limítrofs requerien “generacions i sabates”, perquè les comunicacions per tren no eren tan íntimes ni massives sinó que tenien més utilitat per a l’intercanvi de mercaderies que d’idees. Moltes d’aquestes limitacions han saltat pels aires gràcies a les ciberxarxes socials, que han anat creant llaços a partir d’un procés espontani d’afinitats.
http://blocgran.cat/?p=2006
Abans els contactes intensos entre gent de territoris limítrofs requerien “generacions i sabates”, perquè les comunicacions per tren no eren tan íntimes ni massives sinó que tenien més utilitat per a l’intercanvi de mercaderies que d’idees. Moltes d’aquestes limitacions han saltat pels aires gràcies a les ciberxarxes socials, que han anat creant llaços a partir d’un procés espontani d’afinitats.Una de les creixents afinitats que més ha sorprès ha estat la que s’està donant entre catalans (de Salses a Guardamar...) i occitans; encara molt limitada per l’escàs coneixement de l’idioma occità per part dels mateixos occitans (però també afavorida per la facilitat de comprendre el francès que tenen els catalans). També el fet de fer-se per escrit evita els problemes derivats d’haver d’acostumar l’oïda als accents particulars.
Fa pocs dies estava conversant amb un militant aragonesista i filòleg. M’explicava que a l’edat mitjana tot l’ac
tual Aragó parlava aragonès, i que l’aragonès era tan semblant al català i a l’occità que, si el Regne d’Aragó hagués sobreviscut, sense cap mena de dubte les tres llengües haurien esdevingut un sol i únic idioma.
tual Aragó parlava aragonès, i que l’aragonès era tan semblant al català i a l’occità que, si el Regne d’Aragó hagués sobreviscut, sense cap mena de dubte les tres llengües haurien esdevingut un sol i únic idioma.Fins podria haver hagut, si els atzars de la història ens haguessin afavorit, un extens estat amb una forma prou arrodonida, que hauria pogut abastar la totalitat de les actuals Occitània, Països Catalans i Aragó (si mireu el mapa veureu com es nota que falta aquest darrer territori). Però aquest amic es lamentava que l’aragonès s’ha gairebé extingit, l’occità gairebé també, i el català va pel camí en les comarques més meridionals.
En aquest context l’aragonesista estava molt sorprès per la quantitat de fòrums mixtos catalano-occitans que havia vist. També m’explicava que altres coneguts seus no poden concebre que un català pugui preferir la relació amb gent no espanyola que amb espanyols, ni tampoc la típica opció catalana de que guanyi al futbol un equip no espanyol ( http://www.facebook.com/group.php?gid=52654200425 ). Però m’insistia que no era aquest el seu cas, sinó que allò que a ell el sorprenia era la poca delimitació d’ambdues identificacions: la catalana i l’occitana.
Aquest amic em deia que podia entendre que els independentistes valencians es defineixin “catalans”, atès que el nom de la llengua és el que és, i a més a més perquè el gentilici de “Països Catalans” difícilment pot ser altre que “català”. Però no ho podia entendre en “nacions diferents”. És a dir, que de la mateixa manera que cap aragonès no es presentaria ni com a “català” ni com a “occità”, i si tampoc cap català ni cap occità es definirien com “aragonès” ...com és possible que ell conegués catalans i occitans als quals no els importa ser denominats indistintament amb aquests noms? I menys havent observat a Perpinyà algunes expressions de menyspreu envers els “gavatxos”!Li vaig respondre que, tot i ser jo un ignorant en aquests temes, la meva intuïció em feia pensar que algunes actituds deriven de la política, però que d’altres deuen ser molt més profundes: Perpinyà havia estat fa 350 anys frontera d’Espanya amb França i a les fronteres és normal que es polaritzin els sentiments, però en canvi a la resta del territori l’afinitat occitana és evident, fins i tot a València! Aquesta afinitat s'evidencia i es consolida després, quan viatgem i ens trobem els topònims catalàns repetits per la geografia occitana, i especialment quan retrobem, parlem i intimem amb els nostres germans del nord.
Als espanyols els costa d’entendre aquesta dimensió d’afinitat perquè ells estan més avesats a confondre nació i estat, o a basar-se en les institucions per a definir identificacions. Molt sovint apel·len a la política per a intentar convèncer-nos que som catalanistes “com a conseqüència d’haver estat enganyats” (“¡No tenéis derecho a reclamar la separación porqué Cataluña nunca tuvo título de reino!”). Ja sabem que no hi ha res més pesat que un espanyol fent prèdiques històriques, raó per la qual la majoria de catalans acabem responent-los amb justificacions que prioritzen els arguments democràtics més que els històrics (“se me’n fot que Catalunya no hagi estat mai res de res de res! Com si ens l’acabéssim d’inventar! Ens és ben igual! Si volem la independència no és per cap pretensió de devolució, és simplement PERQUÈ ESTEM FARTS D’ESPANYA!”).
De tota manera, és veritat que en el tema concret d’Occitània també hi ha una part històrica i política: des dels romans a l’Imperi Carolingi, de les dinasties catalanes i els seus vincles occitans fins les grans migracions... (ho comenta l'Enric Garriga-Trullols en aquest article que he recuperat on qualifica Occitània de “la nostra Amèrica”: http://www.scribd.com/doc/31578800 ). Però és en el contacte humà que apareixen aquells altres elements d’afinitat personal que només es donen entre un mateix poble quan aquest parla la mateixa llengua i té el mateix tarannà. El més curiós del cas és que això succeeix fins i tot quan parlem en francès! Per tant, alguns han apuntat que segurament estem parlant d’una mena de “cosinatge vital”.Fixeu-vos que, si de vegades es fan comentaris de l'estil: "catalans i espanyols som veïns, catalans i francesos som cosins, catalans i occitans som germans...", la confusió familiar no és poca! Fins hi ha un grup al Facebook que preconitza la reconciliació entre França i Catalunya en tant que cosins ( http://www.facebook.com/group.ph
p?gid=13652117642 ). També ens cal recordar el President Macià quan proclamava a París: “…marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya, i per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya, amb l’objectiu de transformar aquella frontera hipòcritament hostil en una partió que la col·laboració i l’amistat esborrarien aviat…”
p?gid=13652117642 ). També ens cal recordar el President Macià quan proclamava a París: “…marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya, i per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya, amb l’objectiu de transformar aquella frontera hipòcritament hostil en una partió que la col·laboració i l’amistat esborrarien aviat…”El tema del “cosinatge” també és recurrent a les tertúlies catalanooccitanes: després de “posar a parir” el terme “catalans i valencians, cosins germans”, percebut com a regionalista i espanyol, també s’ha acabat maleint allò de “los cosins occitans e catalans”. Per què?
Doncs perquè diuen que aquest modisme vol il·lustrar la proximitat entre llengües similars, a l’estil del txec i l’eslovac, o del portuguès i l’espanyol; però molts ciberparlants rebutgen que la similitud de català i occità sigui comparable als parells esmentats, i afirmen que és fins i tot menys diversa que entre gallec i portuguès. Atès que molts qüestionen la divisió en dos del galaicoportuguès, menys encara hauríem d’acceptar nosaltres que occità i català siguin dos idiomes distints.També es critica el paper dels lingüistes que es limiten a aixecar acta notarial de les diferències entre parlars sense tenir el compte la causa i el context d’aquestes diferències, i també s’argumenta que la divergència es produeix a partir d’unes artificiositats anomenades “llengua estàndard”.
Des d’aquest punt de vista, de la mateixa manera que els espanyols i els castellans (o els xinesos i els han, o els iranians i els perses) no són ni cosins ni germans, perquè són la mateixa cosa, també occitans i catalans seríem un mateix poble separat per la història, la política i el temps. A partir d’ara “cataloccitans”?
El panoccitanisme és antic i no solament ha alimentat el catalanisme. Una part de l’anticatalanisme valencianista també s’hi ha nodrit acusant els catalanistes de ser separatistes hispanòfils (en el sentit que una part dels occitans, en concret els barcelonins, han volgut consolidar la frontera entre França i Espanya al separar-se de l’idioma occità comú) i de tenir intencions hegemòniques damunt els occitans meridionals i insulars (valencians i mallorquins) al haver fet que s’escindissin també de l’idioma comú (fent-los adoptar la denominació secessionista catalana de l’occità). D’això en parla una mica “La Il·lusió Occitana”, d’August Rafanell, hi teniu referències a http://webs.racocatala.cat/eltalp/rafanell.htm .Tanmateix, el temps no passa debades i, ens agradi o no, tant polítics com lingüistes han fixat ja dos estàndards: el denominat “català” i el denominat “occità”. I a més, el darrer està en situació agònica. En tot cas el meu escrit no era per parlar d’idiomes sinó de política i de poble (ja he recalcat que l’afinitat es percep fins parlant en francès); en concret de la reivindicació d’un “poble cataloccità”.
Potser aquest tema “ara no toca” perquè encara no és útil ficar-ho a l’agenda política, però de la mateixa manera que l’independentisme català s’ha organitzat des de les Corberes al Segura i a Maó (malgrat els esculls de proclames, lleis i prohibicions), gràcies al contacte humà damunt l’afinitat inevitable de ser el mateix poble, penso que també cal aprofitar l’afinitat panoccitana (podeu dir “cataloccitana” si ho preferiu) per anar fent contacte humà que generi lluites i organitzacions dintre d’un marc, l’Europeu, que ara ho facilita.
Si els nostres polítics diuen que els europeus no som un sol poble (com si que ho son els americans malgrat la seva diversitat de cultures i origens) PERÒ QUE PODRÍEM ARRIBAR A SER-HO, com s’entendria que no poguéssim especular el mateix nosaltres que en som una subdivisió? Potser ara ja som dues llengües, però qui sap si (dins el protopoble europeu) no podríem, la civilització cataloccitana, arribar a esdevenir un sol poble, degut a l'extrema afinitat, a partir d'una progressiva recuperació de la interrelació, facilitada per la mútua intercomprensió lingüística. Per afavorir aquesta relació no solament ens cal normalitzar el català i recuperar l’occità (http://www.facebook.com/group.php?gid=9622285815 ) sinó fins i tot conèixer els idiomes oficials a ambdós territoris (aquí em criticareu!) perquè ara toca trencar fronteres de debò i començar a bellugar-nos, com dins de casa, per tot l’espai que va de Bordèu a Niça i de Montluçon a Alacant.
————————————————
23 respostes
- Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
maig 20, 2010 a les 10:49 pm EditaQuin bàlsam, quina necessitat de llegir quelcom com això m’heu fet eixamplar el pit.Només demanar que als castellans no els ascendiu, que no són espanyols, Jordi Bilbeny diu clarament que espanya era l’imperi català, fin a Amèrica, i quan parlem dels francesos amics serà dels occitans,oc? perquè els de més amunt no ho han semblat mai.Sí, som occitans, 28 milions d’europeus, més que no castellans hi ha a Europa, fa cent anys ens deiem llemosins o provençals, que és e matix. - Fantassin Manel diu:
maig 21, 2010 a les 12:13 am EditaMira, no és un ascens i té la seva lògica en el pas del temps:oi que ja no som al passat i que ha plogut molt des de llavors? oi que ara aquesta etiqueta no val res? oi que ells han confiscat el nom? Oi que està tan devaluat que jo no el vull? Doncs no seré jo que lluitarà per ell, per mi ja se’l poden quedar!Ara no recordo quin historiador deia més o menys: “la noblesa germànica de Catalunya eren descendents dels hispani igual que la noblesa castellana, per tant podien haver tingut temptacions de lluitar pel nom d’Espanya, però per una banda aquest ja havia estat CONFISCAT pels reis emperadors castellans i per l’altre ja s’havia donat la barreja racial en l’ascens de rics a llocs de noblesa i de descens de noblesa vinguda a menys fins a situar-se en el poble, és a dir, ja no eren nobles hispani (germànics) i poble, sinó que s’estava creant la consciència nacional catalana, i gelosa de la seva independència davant el veí potencialment enemic.A més, fins llavors Espanya encara era el país àrab del sud (va anomenar-se expedició contra Espanya la campanya catalana contra Córdoba).En fi, això que et deia, que no seré pas jo que reivindiqui el nom, encara que l’hagin robat ja se’l poden quedar ! perquè la història no passa debades. Ni ganes!! - THONI BABIA-PRIVAT diu:
maig 21, 2010 a les 1:08 am EditaEstic absolutament d’acord amb tu. Ser català és la meva manera de ser occità. La meva pàtria arriba dellà dels Alps…El català i l’occità potser no són la mateixa llengua des de la perspectiva lingüística dels estats-nació. Però si que són la mateixa llengua des d’una visió confederal de la llengua, amb 8 o 10 estàndards diversos (valencià, balear, catalunyer, franjatí, rossellonès, gascó, llenguadocià, llemosí, auvernià, provençal, alpí, etc…). Oblidem la implantació d’una llengua estat-nació i substituïm-la per la implantació de 10 subllengües confederades però mútuament entenedores…És com jo hi veig… - THONI BABIA-PRIVAT diu:
maig 21, 2010 a les 1:09 am Editavolia dir “ho veig”…. - Santi Gual diu:
maig 21, 2010 a les 6:41 am EditaLes nacions catalana i Occitana sempre hauriem de ser nacions germanes, ens uneix la història i la cultura. Pero ens hem de respectar mutuament.
Vull recordar que dintre del territori català tenim un trosset d’Occitània: La Vall d’Aran. I determinats “freakieindepes” com la Pilar Rahola han negat públicament els seus drets històrics (TV3).
Nosaltres, més que ningú, hem de respectar la voluntat dels ciutadans de les nacions germanes, i que decideixin lliurement si és volen confederar amb Catalunya o esdevenir un Estat propi. I ho hem de respectar.
M’agrada molt la Constitució de Catalunya que portarà Reagrupament al Parlament, perque reconeix la oficialitat de la llengua Occitana a la Vall d’Aran. - joan diu:
maig 21, 2010 a les 9:34 am EditaCoincideixo que és un escrit que eixampla el cor i que val la pena llegir. També em sorprèn constatar allò que havia intuït i que ara entenc de manera conscient després de llegir-lo, i és que, a Occitània, la sensació de ser a casa i entre família es percep fins i tot parlant en francès. Sorprenent, oi?
També voldria dir que, si no recordo malament, va sortir un article a l’Avui, ja ha de fer quatre o cinc anys, de Duran i Lleida, que es titulava “Occitània, país germà”, i que el vaig guardar perquè –amb independència de coincidir o no amb Duran– si que parlava d’Occitània amb una enorme emoció i em va recordar moltíssim totes les meves passejades per allà.Gràcies pels posts.Joan - Fantassin Manel diu:
maig 21, 2010 a les 10:32 am EditaLa Batalha de Murèth se debanèt lo 13 de setembre de 1213 a Murèth a 15 km al sud de Tolosa. Es un episòdi màger de la Crosada dels Albigeses. S’i afrontèron las fòrças catoccintanas menadas pel rei Pèire als crosats franceses. Lo rei i moriguèt.Tornem al tema: la implicació catalana arreu del nostre espai natural, que pot començar en commemoracions. Aquesta data que esmento, 13 de setembre té prou significació per l’organització d’actes de commemoració (per part d’entitats occitanistes o de caràcter oficial, tant és) assegurant la presència de delegacions oficials i civils de totes les terres catalanes fins que acabi commemorant-se també a la totalitat del territori de la mateixa manera que la Diada, és a dir, en forma de record d’una derrota que encara tenim pendent revertir i que no ens aturarem fins revertir-la per molts segles que passin !!!! - Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
maig 21, 2010 a les 11:49 am EditaLleigu a “Descolonitzar l’istòria occitana”, de J Larzac.Un occitan es pas un francés.“Tot aiçò per dire las resisténcias de l’esperit francés a acceptar una analisi que met en question lo dògma fondamental de l’unitat francesa. Resisténcias que trapam pas solament en cò dels francimands, mas dels occitants alienats e mai (molts) d’occitanistas.”Igual que amb els castellan però accentuat. França no és el notre amic, mai ho ha estat, cal ser tonto per a creure-ho.quan diem que ens trobem tan bé a França ens referim a que ens trobem tan bé a l’Occitània. Doncs diguem que els occitans espanyols sóm a casa a tota la resta d’Occitània, també a la Gàl·lia, país destruït pels bàrbars francs.Com a nucli dur de la llatinitat romana, som ales Gàl·lies i a Ispània, allà on els llatins no hem estat bandejats per bàrbars del nord o del sud. - Fantassin diu:
maig 21, 2010 a les 12:55 pm EditaEspanhòls? Pas! Europèus? Se! Catalans? Segur! Occitans? TANBEN! Cataloccitans?…Abans los contactes intenses entre gents de territòris limítrofs requerissián “de generacions e de sabatas”, perque las comunicacions per tren èran pas tan intimas ni massivas mas qu’avián mai utilitat per l’escambi de merças que d’inventes. Fòrça d’aquelas limitacions an sautat pels aires mercés a las ciberxarxes socialas, que son anats en creant de laces a partir d’un procès espontanèu d’afinitats.Una de las creissentas afinitats qu’a estonat mai es estat la que s’dona entre catalans (de Salsas a Guardamar…) e occitans; encara fòrça limitada per l’escassa coneissença de l’idiòma occitan de la part dels meteisses occitans (mas tanben favorida pel facilitat de comprene lo francés qu’an los catalans). Tanben lo fach de se far per escrit evita los problèmas derivats d’aver d’acostumar l’audida als accents particulars.Fa de paucs jorns conversava amb un militant aragonesista e filològ. M’explicava qu’a l’edat mejana tot l’actio_soc_tronc_de_Nadaltual Aragon parlava aragonés, e que l’aragonesa èra tan semblabla al catalan e a l’occitana que, se lo Reialme d’Aragon aguès subreviscut, sens cap de sòrta de dobte las tres lengas serián vengudas un sol e unic idiòma.Fins poiriá aver agut, se los azards de l’istòria nos aguèsson favorit, un vast estat amb una forma pro arrodonida, qu’auriá pogut abastar la totalitat de las actualas Occitània, Païses Catalans e Aragon (se gardatz la mapa veiretz coma se nòta que manca aquel darrièr territòri). Mas aquel amic se lamentava que l’aragonesa s’a gaireben extinguit, l’occitana gaireben tanben, e lo catalan va pel camin dins las comarcas mai meridionalas.En aquel contèxt l’aragonesista èra fòrça estonat per la quantitat de fòrums mixtos catalano-occitans qu’aviá vist. Tanben m’explicava que d’autras coneguts sieus pòdon pas concebre qu’un catalan pòsca preferir la relacion amb gents pas espanhòlas qu’amb espanhòls, ni tanpauc la tipica opcion catalana de que ganhe al fotbòl una equipa pas espanhòla ( http://www.facebook.com/group.php?gid=52654200425 ). Mas m’insistissiá qu’èra pas aquel lo sieu cas, mas qu’aquò qu’a el l’estonava èra la pauca delimitacion d’ambedoas identificacions: la catalana e l’occitana.Aquel amic me disiá que podiá comprene que los independentistas valencians se definiscan “de catalans”, recebut que lo nom de la lenga es çò qu’es, e de mai de mai perque lo gentilici de “Païses Catalans” pòt dificilament èsser d’autre que “catalan”. Mas o podiá pas comprene en “nacions desparièras”. Es a dire, que de la meteissa manièra que cap de aragonés se presentariá pas ni coma “catalan” ni coma “occitan”, e se tanpauc cap de catalan ni cap de occitan se definirián coma “aragonés” …cossí es possible qu’el coneguèsse de catalans e occitans que los li impòrta a el pas èsser nomenats indistintament amb aqueles noms? E en avent mens observat a Perpinhan qualques expressions de mensprètz envèrs los “gavatxos”!Li respondèri que, malgrat èsser ieu un en ignorant en aqueles tèmas, la miá intuicion me fasiá a pensar que qualques actituds derivan de la politica, mas que d’autra devon èsser fòrça mai prigondas: Perpinhan èra estat fa 350 ans frontièra d’Espanha amb França e dins las frontièras es normala que se polaritzin los sentiments, mas per contra a la rèsta del territòri l’afinitat occitana es evidenta, quitament a Valéncia! Aquela afinitat s’fa evident e se consolida après, quand viatjam e nos trobam los toponims catalàns repetits per la geografia occitana, e mai que mai quand retrobam, parlam e intimem amb los nòstres fraires del nòrd.Als espanhòls los còsta d’comprene aquela dimension d’afinitat perque eles son mai abituats a confondre nacion e estat, o a se basar en las institucions per definir d’identificacions. Fòrça apèlan sovent a la politica per ensajar nos convéncer que sèm catalanistas “coma consequéncia d’èsser estat enganats” (“Pas tenéis derecho a reclamar la separación porqué Cataluña nunca tuvo título de reino!”). Sabèm ja que i a pas res mai pesat qu’un espanhòl en fasent prèdiques istoricas, rason que la majoritat de catalans acabam per el en los respondent amb justificacions que priorizan los arguments democratics mai que los istorics (“se me’n fot que Catalonha siá pas estat jamai res de res de res! Cossí se nos l’acabèssem d’inventar! Nos es plan parièr! Se volèm l’independéncia es pas per cap de pretension de devolucion, es simplament PERQUE SÈM FARTA D’ESPANHA!”).De tot biais, es vertat qu’en lo tèma concrèt d’Occitània i a tanben una part istorica e politica: dempuèi los romans a l’Empèri Carolingi, de las dinastias catalanas e los sieus ligams occitans fins las grandas migracions… (o comenta l’Enric Garriga-Trullols en aquel article qu’ai recuperat ont qualifica Occitània de “la nòstra America”:http://www.scribd.com/doc/31578800 ). Mas es en lo contacte uman qu’apareisson aqueles autres elements d’afinitat personala que se donan solament entre un meteis pòble quand aquel parla la meteissa lenga e a lo meteis tarannà. Çò de mès de coriós del cas es qu’aiçò succedís quitament quand parlam en francés! Doncas, qualqu’uns an apuntat que parlam segurament d’una sòrta de “cosinatge vitala”.Fixatz-vos que, se se fan de còps de comentaris de’l estil: “de catalans e espanhòls sèm vesins, catalans e franceses sèm de cosins, catalans e occitans sèm de fraires…”, la confusion familiala es pas pauca! Fins i a un grop al Facebook que preconiza la reconciliacion entre França e Catalonha en tant que cosins (http://www.facebook.com/group.phlang-rossP?gid=13652117642 ). Nos cal tanben remembrar lo President Macià quand proclamava a París: “…partissiam cap a combatre un enemic istoric de França: Espanha, e per desliurar un pòbli amic de lo vòstre país: Catalonha, amb l’objectiu de transformar aquela frontièra hipòcritament ostila en una partió que la collaboracion e l’amistat esborrarián lèu…”Lo tèma del “cosinatge” es tanben recurrent a las reünions catalanooccitanes: après “metre a parir” lo tèrme “catalan e valencian, cosins fraires”, percebut coma regionalista e espanhòl, tanben s’a acabat en maudisent aquò de “los cosins occitans e catalans”. Perqué?Doncas perque dison que aquel modisme vòl illustrar la proximitat entre lengas similaras, a l’estil del chèc e l’eslovac, o del portugués e l’espanhòla; mas fòrça ciberparlants refusan que la similitud de catalan e occitan siá comparable als parelhs mencionats, e afirman qu’es quitament mens divèrsa qu’entre galhèc e portugués. Recebut que fòrça questionan la division en dos del galaicoportuguès, mens encara auriam d’acceptar nosautras qu’occitan e catalans siatz dos idiòmas distints.Se critica tanben lo papièr dels lingüistas que se limitan a levar acta notarial de las diferéncias entre parlars sens aver lo compte la causa e lo contèxt d’aquelas diferéncias, e tanben s’argumenta que la divergéncia se produsís a partir d’unas artificiositats nomenada “lenga estandard”.Dempuèi d’aquel punt d’enguarda, de la meteissa manièra que los espanhòls e los castelhans (o los chineses e los an, o los iranianes e los perses) son pas ni de cosins ni de fraires, perque son la meteissa causa, tanben occitans e de catalans seriam un meteis pòble separat per l’istòria, la politica e lo temps. A partir d’ara “cataloccitans”?Lo panoccitanisme es ancian e a alimentat non sonque lo catalanisme. Una part de l’anticatalanisme valencianista tanben s’i a nodrit en acusant los catalanistas d’èsser separatistes hispanòfils (en lo sens qu’una part dels occitans, en concrèt los barceloneses, an volgut consolidar la frontièra entre França e Espanha en se separant de l’idiòma occitan comun) e d’aver d’intencions egemonicas suls occitans meridionales e insulars (valencians e malhorquines) en avent fach que s’escindissin tanben de l’idiòma comun (en los fasent adoptar la denominacion secessionista catalana de l’occitana). D’aiçò en parlar un pauc “L’Illusion Occitana”, d’Augusta Rafanell, i avètz de referéncias a http://de webs.racocatala.cat/eltalp/rafanell.htm .Totun, lo temps passa pas debades e, nos agrade o pas, tant politics coma lingüistas an ja fixat dos estandards: lo nomenat “catalan” e lo nomenat “occitan”. E de mai, lo darrièr es en situacion agònica. En tot cas lo mieu escrit èra pas per parlar d’idiòmas mas de politica e de pòble (ai ja remarcat que l’afinitat se percep fins parlanta en francés); en concrèt de la reivindicacion d’un “pòble cataloccità”.Benlèu aquel tèma “ara pas tòca” perque es pas encara util o ficar a l’agenda politica, mas de la meteissa manièra que l’independentisme catalan s’a organizat dempuèi las Corberes al Segura e a Maó (malgrat los escuelhes de proclamas, de leis e de proïbicions), mercés al contacte uman sus l’afinitat inevitabla d’èsser lo meteis pòble, pensi que cal tanben aprofechar l’afinitat panoccitana (podètz dire “cataloccitana” s’o preferissètz) per far contacte uman que genère de luchas e d’organizacions dins d’un marc, l’Europèa, qu’o facilita ara.Per favorir aquela relacion nos cal non sonque normalizar lo catalan e recuperar l’occitana (http://www.facebook.com/group.php?gid=9622285815 ) mas quitament conéisser los idiòmas oficiales a ambedós territòris (me criticaretz aicí!) Perque tòca ara trincar de frontièras de vertat e començar a nos bolegar, coma dins d’ostal, per tota l’espaci que va de Bordèu a Niça e de Montluçon a Alacant. - Fantassin Manel diu:
maig 21, 2010 a les 2:41 pm EditaHe rebut QUATRE e-mails privats, tots de lletraferits barcelonins, ACUSANT-ME DE REACCIONARI i anticientífic per defensar un espanyolista com Rafanell i per anar EN CONTRA de Pompeu Fabra “!”
·
SI NO SABEM LLEGIR és que sóm més RUCS del que semblem! Fixeu-vos que m’he LIMITAT a:
·
1-narrar hipòtesis medievals que m’hacomentat un conegut del xat sobre “allò que hauria pogut ser”,
.
2-comentar la sorpresa d’aquest per la fluïdesa de les relacions personals cataloccitanes,
·
3-comentar exclamacions, que han sortit a les converses entre catalans i occitans, sobre la comparació de les nostres parles amb casos similars com el gallec i el portuguès,
·
4-constatar que a occitània ens sentim com a casa i en família tot i que ens expressem en francès,
·
5-posar a debat la utilitat o no d’anar pensant en una estratègia política consistent en proposar l’existència “d’un poble” i que, en base a això (a l’afinitat obvia que tenim), ens impliquem politicament, uns i altres, en ambdues bandes de la frontera (que de fet ja ho estem fent a nivell d’Euroregió, però ens interessa fer-ho a nivell de poble, d’organitzacions de base, d’independentisme).
Collons! però si són comptats els convergents que critiquen l’existència jurídica d’un “poble espanyol” (que parla un mínim de quatre idiomes), per què cony no podria arribar a haver un “poble cataloccità”????
·
6-i en el cas de Rafanell, dic que en un link (on se’l critica!) hi podeu llegir alguna referència “sobre algunes argumentacions panoccitanistes de l’anticatalanisme valencianista”. On és l’apologia del Rafanell????
·
I on critico POMPEU FABRA???? Ho diuen perquè s’ho han llegit en diagonal (tots quatre!!!) i creuen que estic defensant un sol idioma, però a l’avant-penúltim paràgraf dic molt clarament:“Tanmateix, el temps no passa debades i, ens agradi o no, tant polítics com lingüistes han fixat ja dos estàndards: el denominat “català” i el denominat “occità”. I a més, el darrer està en situació agònica. En tot cas el meu escrit no era per parlar d’idiomes sinó de política i de poble (ja he recalcat que l’afinitat es percep fins parlant en francès); en concret de la reivindicació d’un “poble cataloccità”.”
·
En fi! Suposo que si tenim el símbol d’un ruc deu ser per alguna cosa :-(
.
Si algun altre lletraferit d’aquests que llegeixen en diagonal m’envia una crítica de l’estil, i més després d’aquestes explicacions, L’ENVIARAI DIRÈCTAMENT A CAGAR A L’ÒRT !!!! - Susanna Casellas Parra diu:
maig 21, 2010 a les 5:37 pm EditaConec força bé era val d’Aran, i sempre, malgrat el poc occità que s’hi sent i els esforços del Consel Generau, sempre m’hi he sentit “a casa”, igual què a la Franja, on s’hi parla el català. Per altra banda, fent la ruta dels càtars, des-del més proper (ara no em surt el nom) fins al Montsegur, igual. I el Pais Valencia no el conec, però no oblidem que els darrers “bons homes” es van anar a refugiar a les cases franques de Peñíscola….et alors? - Josep-Empordà diu:
maig 21, 2010 a les 5:41 pm EditaAlguns empordanesos…molts, som descendents d’occitans emigrats a Catalunya el S-XV.En tinc constància escrita. - Fantassin Manel diu:
maig 21, 2010 a les 8:19 pm EditaAlguns empordanesos?
·
Està registrat que més de la meitat de la població de Sant Boi de Llobregat era població immigrada d’occitania.
·
A partir de la documentació d’aquest 50% s’especula que entre el XV i el XVII ho van ser més del 40% de la població del Baix Llobregat, el Penedés, l’Anoia i el Bages.
·
Em sembla fins i tot que és més fàcil trobar els cognoms Pujol i Maragall per Occitània que no pas per Catalunya.
·
Un conegut occità em deia que la primera reconquesta, els primers comtats catalans, foren creats amb gent lenguadociana, que quan la frontera amb Al Andalus estava a l’Anoia i el Penedés les terres foren poblades amb gent de la zona de Tolosa i Albi, i que tot i que la repoblació de Lleida i Tortosa fou feta ja amb molta gent portava segles a Catalunya, encara també va fer falta una gran massa provinent de la Provença.
·
Jo crec que si hi afegeixes les migracions que esmentes dels segles XV a XVII, més els refugiats de les guerres de religió, etc, veuràs que tenim el nostre origen majoritàriament més enllà de les Corberes. - Fantassin Manel diu:
maig 21, 2010 a les 8:38 pm EditaAQUESTA PAGINA:
http://monoccitania.50webs.com/
ESTÀ CENSURADA AL FACEBOOK.
SIGUEU SOLIDARIS AMB ELLA
I VISITEU-LA - Josep-Empordà diu:
maig 22, 2010 a les 7:47 am EditaVajam Fantassin,No dubto…és més, n’estic convençut del que dius, però jo em refereixo al cas personal meu.La meua familia prové d’Occitània, i va arribar A ON SOC ARA a finals del S-XV…més concretament l’any que en Colom va arribar a Amèrica. - Festival Sèm e serem diu:
maig 22, 2010 a les 6:42 pm EditaUn altre acte de fraternitat és el festival occitano-català que es celebrarà entre el 26 de maig i el 12 de juny de 2010 a Tolosa: Sèm e serem! No hi falteu :) - andriu diu:
maig 26, 2010 a les 8:51 am EditaQue romántico todo….
Pero la realidad es que, cuando vas a Alicante, Valencia o las zonas más sureñas de Castellón, lo de Paises Catalanes sólo produce risa y en algún caso comentarios como el hecho en algún comentario de este mismo post sobre lo del “burro catalán”.
Y si vas a Francia, desde Sete hasta Bayonne y pasando por Pau e incluyendo Touluse, de catalanes nada de nada. Pero nada de nada.
La sensación en el pecho que algunos habéis sentido, sólo responde a una ilusión nacida de una mezcla de historia tergiversada y de ignorancia total.
Te puedes sentir tan en casa en esas zonas como en Italia, Suiza o Portugal.
Pero no os preocupéis. Todo el problema se cura viajando. - pere diu:
maig 26, 2010 a les 10:21 pm EditaRESPOSTA Andriu: Aqui el unico que nos produce risa eres TU, que culpa tenemos los que somos de aqui que TU no tengas ni idea de la historia de nuestro PAIS. El UNICO que responde a una ilusion eres TU, que no tienes ni IDEA de donde estas, el UNICO IGNORANTE ERES TU. Que corto ERES, que LASTIMA ME DAS. Anda, Anda, vete a tu tierra que por supuesto no es ESTA.Y SIGUE VIAJANDO, SIGUE…..JAJAJAJA. - El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » De l’independentisme electoral a la nació independentista diu:
maig 27, 2010 a les 6:04 pm Edita[...] -Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 ) [...] - El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Abans d’anar a missa cal escorcollar Déu per esbrinar què amaga i què pretén! diu:
juny 4, 2010 a les 8:34 am Edita[...] -Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 ) [...] - El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Visca el Tribunal Constitucional !!!! diu:
juny 10, 2010 a les 11:20 pm Edita[...] -Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 ) [...] - El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » No perdeu el temps en ximpleries catalanistes ! diu:
juny 18, 2010 a les 1:21 am Edita[...] -Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 ) [...] - anonim diu:
setembre 29, 2010 a les 9:37 pm EditaLlemosins..Passat de catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
maig 27, 2010 a les 8:11 pm
maig 27, 2010 a les 8:30 pm
maig 28, 2010 a les 11:06 am
Aquells altres que esmento, que vaig conèixer fent vot protesta o antisistema als primers anys noranta, ara voten PSC i ICV.
juny 3, 2010 a les 11:11 pm
juny 10, 2010 a les 9:22 am
juny 10, 2010 a les 8:53 pm
També altres reflexions sobre el canvi de parella o d’equip de futbol.
Ho pots llegir a: http://blocgran.cat/?p=2246
juny 10, 2010 a les 11:20 pm
juny 18, 2010 a les 12:02 am