divendres, de juliol 29, 2005

Per a que ha de servir el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya?


Per a què ha de servir el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya?

Ha de servir per a demostrar que no és útil, que continuem incòmodes, també pot servir per alleugerir el robatori que patim, i servirà també com a dogma i fita d’aquells que es volen sotmesos al veí, i també a aquells altres que de tanta prudència ratllen la traïdoria. Però ja veureu que l’efecte dominant serà el primer, i ho demostrarà el fet de que l’Estatut no deixarà de ser criticat com a font de discriminació en vers els catalans.
Li hem de reconèixer un efecte positiu al procés d’elaboració del nou Estatut: el d’haver generat debat. Segurament no tothom deu estar content d’aquest efecte, perquè hi ha gent que s’ha vist obligada a retratar-se amb afirmacions tan obligades com absurdes, que sonen absurdes les diguis com les diguis.
On he sentit més comentaris amb to absurd ha estat en l’entorn convergent, i on he sentit més lamentacions per haver de dir en veu alta tot el contrari d’allò que es pensa (per disciplina de partit) ha estat en l’entorn socialista.Uns i altres s’han esforçat en amagar evidències. N’hi ha que són tabú, com que l’Estatut, tot i que proclami amb molta pompa drets històrics, és una concessió dels nostres veïns (ja us podeu escandalitzar!), i l’evidència subsegüent de que només ens concediran allò que voldran (llevat que nosaltres tinguéssim força per a obligar-los al contrari, que no és el cas, com se sospita que va passar amb el vigent Estatut basc).
L’altra evidència és que l’Estatut que s’aprovi serà aquell que més s’assembli a l’ideari de les dues formacions majoritàries, PSC i CiU. Encara que els segons tirin pilotes fora, amb l’ajut de l’extrema esquerra independentista, declarant que amb un govern de CiU i ERC s’hauria pogut aconseguir que els nostres veïns haguessin tingut a bé concedir-nos graciosament un status de quasi sobirania.
La realitat final –desenganyem-nos- serà la que voldran PSC i CiU. Els socialistes, que a hores d’ara estan creant mala consciència als seus militants catalans pel rebuig -obligat des de Madrid- als "drets històrics". Els convergents, que evidencien més ganes de ser socis del PSC que no pas de fer avenços, ja no en l’autogovern, sinó que ni tan sols en l’extensió de la llengua (i no ho dic solament per la passivitat, dels darrers vint anys, algú ha vist algun convergent intentant parlar en català, malgrat la prohibició, als plenaris congrés espanyol o a l’europeu?).
Per a desgràcia d’uns i altres, l’Estatut no és solament simbolisme, sinó que és un eina que permetria alleugerir la pressió econòmica (les conseqüències del "espoli fiscal", de la manca d’infrastructures i de la incapacitat normativa del govern) una forta pressió que recau no solament damunt els treballadors, sinó també sobre els empresaris. Per tant les forces econòmiques i socials també pressionen als partits per tal que s’aprobi l’Estatut amb el màxim de poder per a Catalunya. Així doncs, això que en la pràctica és una graciosa concessió dels nostres veïns, ha de complir uns expectatives independentment dels interessos de CiU i PSC.
Torno a la pregunta de l’enunciat: Per a què ha de servir l’Estatut?
Per als que tenen l’última paraula, convergents per una banda i l’estat espanyol (vull dir l’encarregat de fer les rebaixes a Catalunya, és a dir, el PSC) per l’altra, el nou Estatut ha de ser allò màxim a què és pot aspirar, perquè no hi ha vida fora d’Espanya. Per a les forces econòmiques ha de ser una mica d’oxigen. (els qui deriven del revolucionarisme tercermundista diuen que "quant pitjor millor", i que quant més escanyats més fort ens rebel·larem; en canvi un amic de Tolosa m’explica que és tot el contrari, quan el país s’empobreix també perd consciència).
Per a l’independentisme l’Estatut ha de servir per a demostrar que amb les màximes atribucions que permet la Constitució, els catalans continuem estant discriminats en relació a estats més petits que nosaltres, com Hongria, Dinamarca, Lituània o Malta, i fins i tot, en relació a Euskadi.
En resum, ha de servir per a constatar com cau pel seu propi pes aquella frase de Zapatero a Puigcercós al Debat d’Investidura, presagiant que, de tan còmodes, ja no sentiríem la necessitats de reclamar la independència. Que els convergents ja no podran justificar-se dient que la Constitució permet més coses i són els governs els que interpreten restrictivament. Que no quedarà altra sortida...

dimarts, de juliol 26, 2005

A battle is only lost... when one gives up !


A battle is only lost... when one gives up ! Ahir me'n va passar una que em va recordar l'article linkat, però a la inversa. Un italià amb qui estava conversant molt animadament de sobte em va saltar amb quelcom semblant a aquella paròdia de "mi habla very gut espanyol", em va dir textualment: "no hace falta que conversemos en italiano porque yo hablo muy bien tu idioma". Jo li vaig respondre: "de debó que parles català?". Ell, confós i dissimulant còm estava de tallat, em respon lentament: "...no, ...no, en realidad no hablo catalán...". A la qual cosa vaig retornar-li: "alhora, se tu non parli la mia lingua ed io posso parlare la tua lingua, sarebbe assurdo che parlavamo una lingua diversa, non è vero?".
I així vam continuar.

dimecres, de juliol 06, 2005

Donant exemple (Lucrecia a TRES D o com el catala es mes dificil que el xines)

Després de veure l'entrevista de la meva admirada Lucrecia al programa de Ramon Pellicer, la primera sensació que et ve al cap és el sentiment de culpa, de viure en un país que té un idioma tant, però TANT difícil.
No hi veig altra explicació, jo que sóc asidu observador, gràcies al satel.lit, de les televisions francesa, belga, anglesa, italiana, i fins turca i coreana. A tot arreu hi veig entrevistes a immigrants que, després d'entre uns mesos i un any de viure-hi, s'expressen en l'idioma del país.
I és que la TV té també la funció de donar exemple, i l'entrevista a Lucrecia dóna exemple, que després de 15 anys de viure a Catalunya, però no en un ghetto, sinó amb una relació privilegiada amb els mitjans de comunicació catalans i amb els principals comunicadors catalans (és a dir, amb una especial motivació per a aprendre l'idioma del país donat que tindrás més possibilitats que la majoria dels mortals de sortir a la tele) NO ET SERA POSSIBLE aprendre el català -o potser tampoc no cal- no ja en els pocs mesos que és habitual aprendre la llengua d'un país, si emigres a Alemanya o a Turquia, sinó que NI TAN SOLS EN QUINZE ANYS.

diumenge, de juliol 03, 2005

Del QUEBEC a CATALUNYA: A Monistrol em "criden" en espanyol

Del QUÉBEC a CATALUNYA: A Monistrol em "criden" en espanyol


M'ha frapat el comentari d'aquest turista, perquè en comptes de crear-me vergonya aliena, m'ha creat vergonya pròpia del propi país. Jo també parlo francès i italià, i també m'he trobat amb aborigens d'aquelles terres comentant com els català els semblava una barreja d'aquells dos idiomes, i que el veien en canvi molt allunyat de l'espanyol. Però, que es vegi això des de fora i en canvi, des d'aquí, a sobre de no veure-ho, que ens dediquem a parlar als turistes "més fort" en espanyol, a veure si així ens entenen, no només va més enllà de la ignorància, la diglòsia i l'autoodi, sinó que és simplement fer el ridícul, i no crec que el nivell educatiu sigui excusa.

divendres, de juliol 01, 2005

Xiringuitus Neolerouxistes Mediàtics

Un article en el fòrum digital catalonia-europa amb el títol "Neorelouxistes. Manifest en Rojigualda" que comentava l'article amb aquest títol que havia escrit la Pilar Rahola al Periodico el 6 d'octubre, acabava dient:

"Per tant al final no és més que un discurs que a Catalunya pot sonar a xinès però que agrada a Madrid. Es un producte per a ser venut a la premsa i als mitjans de comunicació madrilenys amb l'objectiu d'obtenir a canvi més prebendes, més gratificacions, més programes de radio i televisió, etc"

No cal donar-li més voltes, quan al darrera hi ha més voluntat de guanyar dines que de confrontar idees. Tot i això, no cal perdre de vista que sovint són les nostres turpituds les que donen munició als viatjants de fantasies carpetovetòniques. Es com quan l'Antonio Gala va compensar el poc interès que hi havia a Catalunya per la seva obra, amb aparicions victimistes a la premsa, alegant que aquí perseguim el teiatru en espanyol.

En aquest sentit no em va sorprendre que la setmana passada en Jiménez-LosSantos, a la COPE, deia que desitjava poder fitxar per al seu programa al Boadella "...sempre que la feina l'hi permeti, perquè el servei a la pàtria és el primer, a la pàtria bona s'entén..." De ben segur que el Boadella no tindrà dificultats per a ser fitxat per al programa a canvi d'un bon sou, perquè estic convençut que és això realment el que vol i el que guia tota la seva paranoia.

El mateix penso de la querella que avui interposen contra el diari Avui. Si la nostra torpitud els dóna oxigen és normal que piquin palmes, però si no hagués estat per un article hauria estat per qualsevol altra cosa, perquè l'únic interessant és "sortir als papers". Aquest matí aquell mateix individu que diu que Espanya està dirigida per un partit terrorista i que els terroristes manen a Catalunya, es felicitiva del recurs als tribunals contra l'Avui. Doncs mira, això de recòrrer als tribunals ho reivindicava fa uns dies en Carod-Rovira i jo hi estic d'acord. Ja és hora de treure la merda dels papers i de les ones i de dur-la als tribunals. Però si els uns ho fan per a guanyar curriculum per a posteriors bolos tertulians, els catalans ho hauríem de fer amb menys soroll, amb efectivitat i sense por, perque al final tanta por i tanta prudència sí que ens fa traidors.