dimecres, de desembre 28, 2005

Retallar l'Estatut seria donar ales al terrorisme

En l'article anterior parlava de terrorisme i en aquest sembla que hi torni en relació a altres arguments. No és cap fixació, és casualitat, però tampoc no cal mossegar-se la llengua sobre fenòmens que són ben reals i bé propers. Cal recordar que a casa nostra es va desactivar una pràctica terrorista embrionària amb l'argument que no seria necessària, que desaparegut el xantatge de l'exèrcit espanyol damunt Catalunya ningú podria negar-nos allò que democràticament decidíssim per immensa majoria.
Per tant, si tot això es demostra fals, donaran molts arguments als grups d'extrema esquerra que preconitzen la necessitat d'accions de resistència armada. I pel que fa al tema ideològic, també les que sortiran guanyant seran les opcions sobiranistes, que demostraran que el comentari de Zapatero en el debat d'investidura dient a Puigcercós que ja no necessitarà ser independentista de tant a gust que es trobarà a Espanya, no era ni tan sols una broma, sinó que era una simple ingenuïtat.
Per tant, més val no esverar-se, no crec que els socialistes espanyols s'atreveixin a enfortir l'argumentació terrorista ni a donar vots a ERC, més aviat crec que les mostres d'extrema gasiveria obeeixen a uns nivells de negociació que se'ns escapen als simples mortals. Algú deia que aquestes negociacions deuen ser tan dures, tant "a cara de perro" com les de les cimeres europees sobre els pressupostos de la Unió. Potser exageren un xic, però només un xic.
O potser estic molt equivocat. Ho sabrem ben aviat.

divendres, de novembre 25, 2005

Terroristes dolents i terroristes bons

La preparació de la comèdia Euromediterrània que comença diumenge a Barcelona està de moment enrocada per un tema que, encara que no dubto què ho resoldran en les properes hores, el trobo interessant perquè no és anecdòtic. Precisament és un dels trets que ha acabat cabrejant el mon àrab durant el segle passat.

Em refereixo al típic joc de paraules dels barruts que consisteix en predicar amb conceptes però exigint-ne el compliment només als altres amb el vell truc de posar noms antagònics a les mateixes coses, segons si són meves o teves, i definir-ho també de forma diferent. Seria com una variant d’aquella dita espanyola: “Quien parte y reparte, se lleva la mejor parte”, o aquella altra, més periodística, de la “doble vara de mesurar”.

Ara li ha tocat el tema a la violència política contra formes il·legítimes de violència (l'ocupació estrangera) i els àrabs demanen allò que cap país occidental mai ha negat: reconèixer que quan un país és envaït per un altre té dret a l’ús de la violència (de fet rarament té altres opcions) per tal d’alliberar-se.

Però vet aquí que ara els països de la riba nord ho rebutgen, però en canvi no podrien negar-ho com a concepte perquè tots n’han fet ús i cap se n’ha penedit. Es més, alguns ho han glorificat. I no em refereixo al terrorisme d’estat, que ja és normal que no se’n penedeixin, sinó a atemptats terroristes típics i tòpics contra l'ocupant en situacions de resistència front una invasió estrangera.

La notícia diu textualment:
"Quan falten quatre dies per a la cimera euromediterrània de Barcelona, hi ha "serioses dificultats" per pactar un codi de conducta antiterrorista, segons va admetre ahir un portaveu de la Moncloa. Diversos països àrabs, amb Algèria, Síria i el Líban al capdavant, reclamen que el text inclogui una referència explícita al dret de resistència contra l'"ocupació estrangera" --amb la mirada posada en el conflicte palestino-israelià-- mentre que la Unió Europea rebutja qualsevol justificació de la violència".

En tot cas no em semblaria malament que, conscients d’haver evolucionat com a humans, aprofitem per a fer un pas més, renunciant fins i tot a aquesta violència (quelcom semblant hem fet els catalans amb el tema de les curses de braus).

Però, si no volem aplicar "més del mateix" al món àrab, cal començar a predicar amb l'exemple (no és pot continuar fent com els espanyols, que només veuen el nacionalisme en les reivindicacions democràtiques dels qui tenen segrestats, i no s'ho veuen en ells mateixos), és a dir, cal començar a condemnar en un mateix allò mateix que pretens condemnar en els altres.

I si, ja sabem que alguns països han fet actes de penediment, però fixeu-vos que solament els perdedors de les guerres, Alemanya, Japó, la Nicaragua sandinista... curiosament no ho ha fet ni França ni els USA ni Rússia. Si volen convèncer, que comenci per exemple França condemnant la Resistència Francesa. A veure si s'atreveixen!

Evidentment no ho dic per que jo ho cregui, ho dic per a que ells siguin coherents amb les ximpleries amb que pretenen fer combregar els veïns del sud.

No a una Mediterrània del capital i la guerra!

divendres, d’octubre 28, 2005

El partit dels "socis" em fa mes por que una pedregada.


Digueu-me exagerat! Reconec que en aquest moment escric amb l'estómac i que no tinc més elements de judici que la intuïció ...però compto també amb la sintonia de força gent del meu entorn.
Estic convençut que som molts els que tenim percepcions semblants sobre en Duran en concret i CiU (no sols Unió) en particular.
De la mateixa manera que els canvis cosmètics d'Iniciativa, cap l'ecologisme, no desvirtuen el seu paper de consciència crítica de l'esquerra que gestiona el poder; de la mateixa manera que el viatge d'ERC, vers el centre esquerra, no desvirtua l'objectiu independentista d'una part del catalanisme moderat; de la mateixa manera que la C final del PPC no ha aportat catalanitat al seu projecte... no veig en CiU objectius més importants que el de ser "soci".
No conec ningú que no vegi els pactes d'ERC amb el PSOE com quelcom tàctic (molts coneguts fins fan cabòries per endevinar com i quan ho trencarà ERC per aprofitar-se'n electoralment), però en canvi perceben el mateix paper en CiU com quelcom estratègic.
No em sorprèn, perquè tenir càrrecs a través de CiU va esdevenir per a molts un modus vivendi vital (v.l.r.), i ja se sap que per alguns la pròpia vida passa sovint per davant dels grans objectius del país.
La sensació, que percebo com a compartida amb força gent del carrer, és que, un cop aconseguit ser "soci" del govern espanyol cal mantenir-s'hi, demostrant que "saben ser bons socis", és a dir, aparcant tot aquest vernís sobiranista que s'han tret darrerament de la màniga.

dimarts, d’octubre 25, 2005

Detencio de Xirinacs i provocar els catalans igual a polaritzacio


En primer lloc, cal recordar i fer córrer que demà dimecres 26 d'octubre, a les 9 del matí: concentració davant del Jutjat núm. 2 de Barcelona, pg. de Lluís Companys 1-5.

El PP ja fa temps que ha decidit perdre tota aspiració per créixer a Catalunya, ara només pensa en créixer a Espanya a costa de l’anticatalanisme. Per a fer-ho no n'hi ha prou dient mentides, també cal que la seva militància catalana entri en una espiral d'acció-reacció-acció i, per tant, també cal provocar els catalans per a que es prestin a deixar-se fotografiar en actituds que després titllaran a la COPE o a El Mundo de "kale borroka".

De tota manera allò més interessant es comprovar que, tot i estar a l'oposició, encara controlen força mecanismes de poder; els suficients per a provocar-nos (a hores d’ara s’hauria de ser molt curt per a creure que l’acció contra Xirinacs ha estat casual i que, podria haver passat un any abans o després, en funció de quan s’hagués volgut renovar el DNI). Cal recordar que l’estament judicial continua sota control de la dreta ecspanyols, que és un dels preus que es paguen per ser dels pocs estats on el feixisme no ha estat derrocat, sinó que, “graciosament” s’ha avingut a compartir el poder.

Em diuen els amics dels xats que soc massa bo amb els sociates, que no hi ha garanties de que la detenció no formi part de la típica barroeria ecspanyola o fins d'una mena de "plan B" psoecialista. Bé, és cert, reconec que els meves sospites sobre la ma negra pepera són pura intuïció i que només em fonamento en l'audició diària dels matins de La Cope (us ho recomano), però és un fonament que em dóna elements molt valuosos a l'hora de diagnosticar situacions com la present. Encara que no descarto cap hipòtesi, perquè si fóssim tan llestos no estaríem com estem després de tres-cents anys.

En fi, encara que sigui a costa de facilitar la feina als mitjans del PP, també la polarització és una arma per a nosaltres, i no podem fer altra cosa que fer valer totes les nostres capacitats per a organitzar la solidaritat en vers Xirinacs i fer-la massiva. No serem nosaltres els que haguem de posar vaselina a la corda, ja ho farà el PSC.

Avui sentia una de tantes bajanades radiofòniques anticatalanes, en concret deien que els empresaris aposten per l'independentisme pacífic perquè, en el context europeu, és ideal com a forma d'atomitzar el controls polítics que detempten els grans estats damunt del capital. Es una ximpleria que també té doble fil, perquè molta gent del PP sacralitza el capital i condemna els independentismes. Ara ja no sabran què pensar. Al director del programa no li ha fet cap gràcia l'explicació i hauria preferit un comentari diferent, per exemple que alguns empresaris catalans estan molt (MOLT) equivocats, o potser que reben xantatge

En tot cas a nosaltres ja ens aniria bé, de moment, que fos certa aquesta creença al sí d'alguns grups empresarials; ens donaria prou alè per fer avançar els nostres objectius. Per això, de moment caldrà també que aconseguim l'adhesió de les principals organitzacions empresarials a les accions de solidaritat amb Xirinacs, ...ni que sigui per a veure quina cara faria la dreta ecspanyola!

diumenge, d’octubre 23, 2005

Anem. Per la lenga occitana. oc


Deu mil persones a Carcassona per l'occità és un èxit tenint en compte que vivim al desert, i és també una misèria tenint en compte que es tracta d'un dels majors pobles d'Europa, però per sobre de tot és l'exemple de com l'estat més racista del nostre subcontinent pot exercir el genocidi cultural amb plena impunitat.
Pel que fa a la Catalunya institucional, res de nou, els líders que ens ha tocat tenir intueixen que és útil tenir un soci econòmic occità, però encara no han entès que els interessos estratègics de Catalunya requereixen una Occitània que hagi recuperat el seu idioma, i que justament en favor dels interessos estratègics de Catalunya cal immiscir-se tant com calgui, des de l'Aran i amb mitjans audiovisuals molt més enllà de les necessitats araneses, que abastin al menys fins a Tolosa, i que facilitin el camí de les avantguardes occitanistes en el camí de la recuperació de la consciència nacional occitana.

dilluns, d’octubre 17, 2005

Amb la rao i la força guanyarem?

Amb la raó i la força es guanya?
Ell vell lema idealista s’ha fet miques avui a l’Àgora en l’entrevista que han fet els directors de La Vanguardia, El Periódico i l’Avui a president del PP.
Al meu entendre ha quedat clar que en allò que fa respecte a Catalunya la raó no té la més mínima transcendència. A qualsevol al·legació raonable n’hi ha prou amb respondre de forma repetitiva amb una frase feta per falsa que sigui.
La insinuació és que Catalunya no podrà fer valer res de res (amb raó o sense) si no te la força per imposar-ho, i que, per tant, Espanya no tindrà en compte raons sinó que farà ús de força que té per a imposar a Catalunya qualsevol cosa, amb raó o sense, perquè al final qui tenia la raó és que escriu la història, i qui l’escriu és qui tenia la força.

divendres, d’octubre 14, 2005

ACCIO (de justicia)-REACCIO-ACCIO (consciencia)


De tota manera cal no oblidar que la consciència ja és en si mateixa un capital, i que per a guanyar consciència cal que la realitat es mostri crua, la qual cosa solament passa en moments de crisi.
Ho dic en relació a l'article anterior: si continuo pensant que els perdedors electorals de les retallades a l'estatut seran PSC i CiU és perque vaig veient com reaccionen els meus coneguts, que per sort en tinc votant totes les opcions.
Els més interessants són els votants socialistes. Alguns d'ells se senten francament malament davant el tracte de Madrid, i n'hi ha que ja fan proclames pseudoindependentistes, suposo que per a sorpresa d'ells mateixos (la majoria dels que coneixo són d'origen immigrant dels anys seixanta, és a dir, relativament recent).
També veig gent de CiU que, després de sentir-se cremats amb l'estratègia negociadora convergent, i de creure's després que va valdre la pena, ara tenen la sensació que el sr. Mas els ha aixecat la camisa. I, per postres, per a ells l'estatut és gairebé una fita.
També és quasi la gran fita per als autoanomenats recentment ecosocialistes, però la seva estratègia és més de guia crítica del germà gran, de tal manera que poden arribar a comprendre les contradiccions del PSOE. En canvi el PP ja està acostumat a no guanyar ni perdre, atenent al seu caràcter marginal al nostre país, i la seva estratègia va adreçada solament al vot espanyol anticatalà.
Solament veig optimistes els d'ERC, perquè guanyen els vots dels socialistes i dels convergents decebuts (potser no en grans percentantges, però si en nombres concrets i contants, que són de moment els importants), i també guanyen la consciència que es deriva del debat que està havent al carrer. Si obviem les pèrdues econòmiques -relatives- que pot sufrir Catalunya amb la retallada estatutària, els republicans no pateixen la decepció de qui veu l'Estatut com una fita, sinó que es revaliden en la convicció que l'objectiu és la independència, i que, de moment, tot això de més que guanyem ja ho tindrem.

diumenge, d’octubre 09, 2005

Efectes electorals retallada Estatut


Tumbuctu Zapatero cedeix a la pressió de Rajoy i retallarà l'Estatut d'acord amb el PP

Al marge de les pèrdues en diners i d'augment de capacitats per a Catalunya, hi ha la curiositat de saber com afecta electoralment als partits catalans.
Jo crec que qui pot sortir guanyant és ERC perquè haurà fet el que tocava (fins i tot votant si als guanys d'un estatut retallat) i haurà demostrat que no hi ha altra alternativa que la independència.
També haurà guanyat l'extrema esquerra independentista perquè s'haurà demostrat que la via democràtica no serveix, i que allò de que no calia terrorisme, que n'hi ha prou amb un 90% dels vots, és mentira.

diumenge, d’octubre 02, 2005

ARA TOCA MOBILITZAR LA POBLACIO


Ja va bé fer de consciència de l’esquerra independentista, però a l’hora de la veritat més val tenir més eines que menys, i tot allò que obtinguem d’aquest estatut que fins ara no teníem, ben vingut sia ...de moment.
I ARA TOCA MOBILITZAR LA POBLACIO.
Si la primera porra consistia en saber si aprovaríem l’estatut...
I la darrera serà la quantitat de retalls que hi haurà a Madrid...
La porra del mig, la propera, es saber si els nostres líders tenen prou capacitat per a mobilitzar la població de Catalunya, de forma prou visible com per a que sigui percebut, a Madrid i al mon, que no és solament el vuitanta-nou per cent teòric (electoral) qui vol l’Estatut, sinó que és la població del carrer.
Jo personalment soc pessimista, no crec que els nostres líders tinguin tal capacitat, només cal reconèixer honradament que la informació i el debat previ van ser un fracàs.
Si, fins i tot, gent que llegeix el diari, i propera a mi, desconeixen que ha hagut un autobús recollint propostes i donant a conèixer el tema.
Serem capaços de mobilitzar totes les personalitats mediàtiques per tal que, cada vegada que intervingui en mitjans espanyols o de més enllà, declarin que volem l’Estatut?
No ho crec, però sí tinc el convenciment que és precisament això el que caldria.

dijous, de setembre 29, 2005

Convergencia contra la retolacio en catala


Un dels espectacles més penosos del debat de l'estatut ha estat quan CiU ens ha furtat allò que portàvem tant temps esperant: que la retolació a casa nostra es faci al menys en la llengua pròpia del nostre pais.
Això passa quan les eleccions consisteixen en realitat en que allò que fem és votar als representants dels nostres empresaris.
Quina sort que te una classe empresarial, a qui fa mandra haver de gastar-se la calderilla etiquetant en català, de tenir eines fidels (més que no pas als interesos generals dels ciutadans) com CiU.

dissabte, de setembre 24, 2005

Llenguatge minoritari ????


La Comissió Europea contraposa, en aquest document, el català a altres idiomes, alguns minoritaris amb un nombre de parlants excàs en comparació amb el nostre; però allò que fa ràbia, no és tant que digui que el minoritari és el nostre, com que cap ni un dels notres polítics no hagi protestat per tal qualificació.
Si al menys, en el document, s'hagués qualificat també de minoritari el Grec, el Txec, el Bielorus, el Suec, el Búlgar, el Croat, el Finès o el Danès...!
Fins i tot el portuguès a Europa.
Creieu que algún els nostres polítics ens sorprendrà i tindrà nassos de declarar, davant la premsa, que el senyor Barroso, com a màxim representant de la Comissió que ha publicat el document, és un perfecte ignorant?
Jo no ho crec. Molt em temo que tenim allò que ens mereixem.

diumenge, de setembre 18, 2005

La diferencia McDonalds-KFC no es el pollastre a Catalunya


La diferència, a Catalunya, entre McDonald's i Kentucky Fried Chicken no és el pollastre.

Com avui tocava restaurant exòtic, no ens venia de gust ni la cuina xinesa ni la japonesa, i ja hem abusat molt els darrers dies de les menges italianes, hem acabat anant a un restaurant típic americà. Malauradament hi havia massa cua al McDonald's de la Sagrada Família i hem entrat al Kentucky Fried Chicken. Acostumats com estàvem a l’extrema catalanització del primer, ens ha frapat l’extrema espanyolització del segon.
Recordo com les manifestacions del matí de l’onze de setembre a la dècada dels vuitanta tenien per costum, al pas pel McDonald's, fer una trencadissa. Algú al mig de la moguda, i en desacord amb els agressors, sempre qüestionava què tenia a veure l’imperialisme americà, que havia afectat a espanyols, sud-americans i d’altres nacions, però mai a Catalunya, amb les reivindicacions de la Diada. S’argumentava que l’enemic era Espanya i no USA, i que, posats a fer, potser calia apedregar restaurants espanyols. I també recordo que en les discussions que es generaven sovint la resposta derivava en l’explicació, gens internacionalista, de que “no podem permetre que els guiris vinguin a espanyolitzar-nos encara més que els espanyols”. De tal manera, que devia córrer l’any 89 o adjacents, quan el servei d’ordre de la manifestació es va posar a protegir els vidres del restaurant, i quan algun exaltat els va increpar, un dels defensors va respondre que “no podem permetre que sigui atacat un lloc totalment catalanitzat quan el restaurant espanyol d’uns metres més enllà no tenia ni un sol rètol en català”. Aquí van acabar les trencadisses. Sort que aquelles èpoques salvatges i estèrils van acabar.
Estava en aquestes reflexions quan m’ha sorprès la gran diferència entre ambdós restaurants. No podia ser que no hi hagués ni un sol rètol en català quan en l’altre ho són gairebé tots. Però no, ni un, ni en cartells, ni en adhesius, ni en rètols... Únicament el rètol amb la normativa de la Generalitat, que fins i tot fa riure, de tan isolada, perquè sembla ella fora de lloc; sembla que estigui penjada en un restaurant situat a Salamanca. No m'extranya que després els turistes tampoc no percebin la diferència, entre barcelonins i salmantins, si nosaltres no mirem que, en aquests llocs, no es doni una imatge equivocada del nostre pais.

dimarts, de setembre 13, 2005

Enllestint el tema Mayte Martín


Enllestint el tema Mayte Martín.

He llegit una mar de comentaris sobre el tema de l'actuació de Mayte Martín en espanyol a l'acte institucional de recordatori de l'ocupació espanyola de 1714, i no m'ha agradat cap d'ells, acabant per l'entrevista de la mateixa Mayte Martín al Periódico d'avui. No m'ha agradat per simplistes, els uns perquè no en saben més i els altres per perverses ocultacions d'interessos reals.
A mi m'agrada moltíssim el flamenc, i reconeixo haver gaudit amb la seva interpretació, però una cosa no treu l'altra, i el principal problema de l'acte era que va semblar que es pretenia donar una imatge de Catalunya com si fos una societat dual. Les societats diverses són més democràtiques que les societats duals, i Catalunya és diversa, no és dual.
El poble de Catalunya a través de les seves organitzacions han volgut que el nostre poble incorpori poblacions d'arreu i les integri a través de l'idioma (com als Estats Units) independentment de que, fora dels àmbits públics més formals, parlin els idiomes que els doni la gana, independentment de que es lideri la producció editorial en espanyol arreu del mon, o de que es canti i s'exporti música paquistanesa.
Ja hem vist com Catalunya va integrar una massiva immigració occitana, i que després va patir, amb manca d’eines, una massiva immigració espanyola. I que Catalunya ha canviat, la Catalunya d’abans de la guerra ja no tenia res a veure amb la repressiva Catalunya reprimida i missaire d’un segle enrera, i la radical Catalunya pre-franquista no te res a veure amb l’actual. Però l’idioma continua sent aquí, a diferencia d’altres llocs, el factor cohesionador.
Durant la transició vam haver de renunciar a força coses, a canvi de la consideració legal de "la llengua pròpia". Per tant, independentment que hi hagi bilingüisme legal, perquè la llengua oficial de l'Estat és legal a Catalunya, Catalunya no és exactament bilingüe, donat que legalment la llengua pròpia és una altra i només legalment aquella. En conseqüència tots els idiomes són benvinguts, i un d'ells, l’espanyol, en ser legal a l'estat, té més prerrogatives legals que els altres (gallec, urdu, berber, xinès, àrab...).
Suposo que el problema és que alguns encara no han paït aquesta singularitat legal i continuen intentant donar l'aparença de que som una societat dual (catalanoparlants i castellanoparlants), i els gallecs, àrabs, urdus, etc. que es fotin.).
Total, que la polèmica ja no hauria d’haver començat, o es podria haver arreglat sense estendre aquest sentiment de que "ens l'estan jugant" si, en comptes de programar únicament la Mayte Martín, haguessin programat la Mayte Martín i un cantant gallec, i/o àrab, i/o berber, i/o indi...
Això en el cas de voler que la Diada Institucional reflexés la producció artística de Catalunya. I si, en canvi, haguessin volgut quelcom més simbòlic, podien haver fet que artistes forasters cantessin en català.
Ambdues fórmules haurien evitat la sospita de que es vol imposar la concepció de que Catalunya és uns societat dual, perquè tots sabem que les societats duals pateixen manca d'integració, enfrontaments, l'adhesió de la resta de les minories a un o altre bàndol, normalment al bàndol més fort, etc. Per això molts han reaccionat amb més por que no pas angunia.
I és que cal estar vigilants perquè hi ha interessos inconfessables darrera d'aparences molt formals (només cal veure el racisme catalanofòbic que transpiren molts suposadament respectables locutors de l'emissora de l'Església). No badem!

diumenge, de setembre 11, 2005

Aparentment... La Caixa no confia en la tolerància dels espanyols.


Aparentment... La Caixa no confia en la tolerància dels espanyols.

Si no vaig errat La Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona "La Caixa" és una entitat catalana amb presència probablement multinacional. He vist el seu anunci a TV3 en català, però m'ha sorprès que el personatge que figura ser un voluntari du pintat al vestit el rètol "voluntario". Suposo que la publicitat de l'Obra Social deu estar pensada per a tot l'estat espanyol, ...però a l'hora de dissenyar el rètol es devien trobar en un dilema: si ho escrivien en català potser els espanyols s'empiparien (quina por!); en canvi, si ho escriuen en espanyol no hi ha cap problema, perquè els catalans ja estem molt acostumats a empassar. A part del fet que no hi ha cap perill que els estalviador catalans es passin a la competència. Dit d'una altra manera, que aquesta entitat deu tenir escassa confiança en la capacitat de tolerància dels madrilenys.

divendres, de setembre 02, 2005

Records de París. Petit anecdotari.


Ja he tornat de fer el turista a París, sort que encara em queden uns dies de vacances. He llegit alguns blogs d’intel·lectuals que també hi han estat, i també han coincidit companys treballadors com jo. Ja és curiós!

SEGURETAT
En tertúlies prèvies, al bar, ha sortit vàries vegades la idea de que París havia esdevingut la capital més segura, i penso que més d’un ha (hem) canviat els plans previs d’anar a Roma, a Londres o a Egipte.
En tot cas, la seguretat francesa només és aparença: cap control d’entrada (en canvi els controls espanyols en la frontera intercatalana són rigorosos, i potser més atents a la immigració que a altra cosa), tot París ple de soldat amb el fusell a punt, però en actitud de tenir només un paper estètic més que efectiu (malgrat l’orgull que mostra el taxista pakistanès, que em comenta la necessitat del suport de l’exèrcit en les patrulles urbanes). La veritat és que no sé que pensar del fet que l’home sigui pakistanès.
I si bé, cal reconèixer les bones mesures de control de museu d’Orsay, amb un nombre reduït de visitants, fa por, en canvi, veure tot el contrari al Louvre, la qual cosa fa pensar que les paradoxes juguen sempre en camp enemic, i en aquest cas es constata que, a major nombre d’objectius –persones-, pitjor és la seguretat.

COMPARACIONS
Les comparacions són inevitables. La primera que frapa és que “a París no hi ha cagades de gos per les voreres”. Llevat de les espantoses papereres que hi han posat, el servei de neteja sembla semblant, i no tenen pas pinta de treballar millor que els d’aquí. Però al cap de poc t’adones que no pares de veure treballadors de la neteja pel carrer, a totes hores, en canvi podria dir l’horari que fan els que passen per davant de casa a BCN cada matí. També observo conductes incíviques dels vianants, per tant no és una simple diferència cultural entre ciutadans, sinó entre ajuntaments i la forma que tenen de gastar-se els diners.

COM A CASA
Feia 20 anys que no trepitjava París, però la sensació ha estat la mateixa, és com estar a casa. Es una sensació contradictòria que he comentat sovint amb altres catalans: tot i la secular enemistat entre Catalunya i França, hi ha una gran afinitat dels barcelonins que parlem francès amb París. Ens hi sentim moltíssim menys forasters que no pas a Madrid. I deu ser mutu, perquè ja he sentit uns quants turistes parisencs a BCN comentar còm els recorda París –suposo que en miniatura- tal o tal altre carrer de la capital catalana.

SIMPATIA
Fa ràbia parlar de clixés, però donat que he vist que ni els suposadament més correctes se n’estan, jo també ho faré. Penso que l’antipatia referida als parisencs és com la suposada gasiveria dels catalans. En concret observo que els parisencs “de vàries generacions” supersimpàtics que em trobo, estan de lleure, i que tots els antipàtics –molt- que he encepegat són nous-francesos, que precisament són els únics que em trobo pencant, i no m’estranya que no tinguin temps ni ganes d’estar simpàtics. En conclusió, que igual com la suposada gasiveria dels catalans, més observable en nous catalans, que van de cul, que no pas en catalans de més d’una generació que no treballen per menys de 1500 euros, es tracta –com tot- d’un factor soci-econòmic.

IMMIGRANTS
Com deia, o s’han quedat treballant els immigrants i els “vell-immigrants” són tots de vacances, com jo mateix, o aquí és com a la resta d’Europa. I encara hi ha qui es queixa, com ho proven conflictes com el nostre de Ca n’Anglada i, aquí a París, moltes enganxines xenòfobes i pintades que veig al carrer. En tot cas, em fa molta gràcia al Sacré Coeur la impressió de que la manca de vocacions ha obligat a importar també capellans i escolanets. Els espantossos i dramàtics incendis en pisos d’immigrants, que aquests dies s’han cobrat especialment la vida de molts nens, han permès demostrar que molta de l’atenció a la cohesió social francesa era pura façana, que els polítics no fan bé la seva feina i que després es paga amb vides humanes, amb explotació i amb conflictivitat. Es a dir, s’acaba pagant a la catalana: pagant alts sous a mals gestors, pagant en pròpia pell les consqüències i després pagant per triplicat els costos d’arrajar-ho a posteriori i malament.

IDIOMA
No puc evitar preguntar, a la rossa ukraniana que tinc davant, a la cua de la caixera del súper, per què parla –amb molt d’esforç- al seu fill de dos anys en francès, sent com és aquest l’idioma dominant, amb la qual cosa el nano inevitablement aprendrà el francès correctíssimament –ho vulgui o no- i en canvi ara la mare l’està privant d’aprendre rus o ukranià en una edat fonamental per a incorporar-ho. La noia em respon amb sorpresa –més per l’obvietat, que no pas pel fet de preguntar-li, que està convençuda que, si no ho fa, el nen potser mai no parlarà bé el francès, i això el pot perjudicar.
Es espantós veure com una idea equivocada i culturalment genocida, no solament ha arrelat en la ment del major poble culturalment genocidat d’Europa, l’occità, sinó que, fins i tot en els nous immigrants. L’obsessió per l’aprenentatge perfecte ratlla el terror al fracàs. Arreu sents la cantinella musical “bonjour” amb quasi la mateixa dicció, tant en els africans de París com en les riuades de pagesos de sud, que venen a visitar la seva ciutat-aparador com si fos la Meca, al menys un cop en la vida, com en els moltíssims catalans que s’hi han establert i que hauran prosperat –sempre que hagin perdut tot altre accent.
Només he conegut una excepció, un cambrer ja gran, davant del metro Odeon, que no tenia cap escrúpol per parlar amb accent de poble. Des d’ací el meu agraïment per haver-me alegrat les reflexions.

LA CULTURA DE L’AIGUA
Europa te una cultura fluvial desconeguda per nosaltres. Els rius són una forma de vida. Quina enveja quan veig aquesta gent vivint en aquestes barques ancorades o viatjant pels canals.París és aigua brollant de les voreres per a netejar-les, és el Sena cabalós, són tantes fonts i tanta gespa! (“París és el Sena i el Sena és París”.) Es molt diferent el Plan Hidrológico de l’opulència del malbaratament i també d’algunes obres de transvasament que podríem dir “humanitari”. Per cert, no entenc com poden cobrar-la embotellada als bars de Paris per 3 i fins 4 euros.
Tot això ve al cas d’un dia que em desperto aviat i escolto per la ràdio una entrevista que li fa Radio France Culture a Pedro Arrojo. Tota la meva admiració per ell i el moviment que ha endegat. Parla molt bé el francès per ser espanyol –perdoneu el reduccionisme però he conegut espanyols que fins després de viure trenta anys a França s’enorgullien de les seves dificultats idiomàtiques i de no haver après a dir ni “bonjour”-. Pedro Arrojo explica que, més enllà de l’aigua per a viure, l’aigua-dret-humà o de l’aigua-social, ell no és pas contrari a l’ús dels recursos hídrics com a negoci (“eau-business”), però “no pas pagat amb diners públics”, i per tant la seva bandera és la del consum sostenible.
Fins aquí hi estic d’acord, però de sobte critica el possible transvassament del Roina. No fotem! Cal que anem més enllà de generalitzacions simplistes i pensem també que la solidaritat “humana” està també en qüestionar tanta aigua com es perd, en una Europa del Nord on en sobra. Quan es perd a un nivell indecent podria arribar no solament a BCN, sinó també a l’Àfrica on tanta gent es mor de gana i set. I tot això en base a l’aigua que es perd, SENSE AFECTAR els cabdals del Roina o d’altres rius. Una cosa molt diferent és, després controlar que, un cop acabada la set i desenvolupat un mínim les zones pobres, no s’està pagant amb diners públics una aigua-business.
Potser José Bové rebutjaria el transvassament a BCN, però s’atrevirien a rebutjar enviar tanta aigua sobrant a Somàlia? Això no treu que cal evitar la pèrdua del 40 % de l’aigua catalana, de la mateixa manera que no perdem pas un 40 % d’oli o d’orxata. I no treu que si cal aigua-business, cal que la paguin els empresaris després d’assegurar-nos que no s’afecten els ecosistemes dels grans rius del nord d’Europa ni els paisatges amb les obres dels transvasaments. Au va! Qui s’atreveix a dir que si al trasvassament –controlat, social i ecològicament ben fet- del Danubi i del Rhin a zones assedegades d’Àfrica o Palestina?

VEINS
Com podeu veure, a París no m’he limitat a visitar museus. De tant bé que s’hi està dóna ganes de barrejar-se, de copsar la quotidianitat. I això inclou la radio i al TV, la qual cosa aporta noves curiositats.
Anuncien la Visa per la Imatge de Perpinyà, i per descomptat que no hi ha la més mínima referència al sobrenom “la catalana” que ha imposat l’actual batlle. La mostra fotogràfica és un esdeveniment francès, i punt. En canvi quan acaben de parlar de modernitats i passen al folklore, en concret a les festes populars d’Euskadi nord, no paren d’usar el gentilici de “basc” de forma francament exagerada. El dubte després és si la causa és la temàtica o el subjecte.
Sempre hi ha a París la sensació de que Catalunya els fa por, i sempre acaba sortint la relació amb Occitània. La cosa folklòrica està bé perquè, després, si pots, te’n fots. Però Barcelona està massa prop de Tolosa i potser és molt mal exemple.
Entro en una farmàcia de Montparnasse, prop de la Place de Catalogne, cercant un producte molt concret que acostumo a comprar a Barcelona. L’amable dependenta em demana el nom comercial del producte a Espanya, i li responc que a Barcelona en tenim dues marques que li comunico. Ella llavors s’atura, fa aspecte d’estar pensant un moment, i al final m’etziba una pregunta interessantíssima: còm és que, amb el que va de pocs dies, ja s’ha trobat quatre turistes de Barcelona que, quan els pregunta per una marca espanyola, li responen amb evasives del tipus “a Catalunya s’anomena” o, com he fet jo, “a Barcelona s’anomena”.
Em posa en un compromís, perquè no tinc temps ni ganes per a explicar-li coses que, d’altra banda, està programada educativament per la France, per a menysprear o rebutjar –ja li noto en el posat-, i d’altra banda tampoc no vull donar-li una idea d’irredentisme. Tot i això, decideixo prendre la medecina, que tinc pressa, i respondre-li amb una altra evasiva: “potser el fet que el carrer Vercingetorix creua la Plaça de Catalogne tingui alguna cosa a veure..." i me’n vaig, esperant que tot plegat la indueixi a interessar-se més pel nostre país.
De tota manera l’anècdota em fa reflexionar sobre el fet de que els catalans que s’ha trobat la farmacèutica hagin coincidit. Es estadísticament improbable, és com quan al Gran Basar d’Istanbul els venedors que t’atabalen et pregunten si ets espanyol, i quan dius que no ja et pregunten de seguida si ets català, perquè se n’han trobat a milers fent la mateixa conya (i amb la malfiança de si serem amics dels kurds). Si tenim en compte que a Catalunya, fins i tot entre els votants catalanistes, dominen clarament els que diuen sempre frases del tipus “aquí a Espanya”, arribarem a la conclusió de que els que viatgen son els altres, ...o potser ho són degut al fet que viatgen??

AU REVOIR, PARIS
A la Gare d'Austerlitz està a punt de sortir el tren de Barcelona. Que el tren és espanyol es nota en els mànecs desmanegats, els coixins desfilats i els velcros trencats. Al bar de l’andana volen acomiadar-nos i posen música en espanyol, igual com quan vam arribar. Em sembla que no tenen ni idea de què diu la cançó, un cambrer es desplaça fent moviments com si estigués ballant salsa; molta menys idea deuen tenir de Barcelona, i segur que quan pensen en un país tan proper i tan afí com Catalunya ens volen ballant sevillanes amb barret mexicà. Sona la cançó a l’andana: Aquí se queda la clara, la entrañable transparencia, de tu querida presencia, Comandante Che Guevara. ¡Seguiremos adelante, como junto a ti seguimos, y con Fidel te decimos, "Hasta siempre Comandante!"
Au Revoir, París, espero que no tornin a passar 20 anys, que continuem sentint-nos com a casa, i que els catalans siguem capaços de saber comunicar-te també qui som i com som de debò.

dimecres, d’agost 31, 2005

Un catala entre bascos. Toni Strubell


www.avui.com/avui/diari/05/jul/14/26500.htm
Ara tot just m'he acabat de llegir el regal d'aniversari que em feu la sogra, "un català entre bascos" de Toni Strubell, editat per La Campana. No cal dir que us el recomano de totes totes.

Seria pedantíssim que pretengués passar per comentarista literari, fins i tot afeccionat, perquè no ho soc ni de molt lluny, sinó que simplement m'he limitat a passar l'estona, gaudint de la lectura, desitjant que de l'enriquiment de tota lectura se'n beneficiï el meu punt de vista posterior de les coses.

Tot i així vull assenyalar una de les moltíssimes comparacions entre ambdós països: els mitjans de comunicació bascs, tant els basquistes com els espanyolistes, tenen un punt de vista informatiu més semblant als dels mitjans madrilenys o parisencs i molt diferent dels catalans. Des de París i Madrid el punt de vista és París i Madrid, i per extensió Espanya i França; de la mateixa manera que des de TOTS els mitjans bascs el punt de vista és Euskal Herria. En canvi des dels mitjans catalans el punt de vista és més provincià (d’Espanya), gens de països catalans, fins i tot poc barceloní.

Firts United Church of the Flying Spaghetti Monster


http://es.groups.yahoo.com/group/ATEISME/message/773

Exigeixen que la seva teoria sobre l'origen de l'univers obtingui el mateix rang que les teories religioses que diuen que Déu va crear el món. Al cap i a la fi –expliquen- ambdues premisses estan basades en la fe. Diuen que els conservadors parlen d'un ‘Creador’ i ells d'un ésser compost de fideus. Que canvien els protagonistes, però que els fonaments són els mateixos. És, segons han explicat, el Disseny Intel·ligent dut a l'absurd. “No tinc problemes amb la religió. Allò que em molesta és que tractin la religió com una ciència”, explica Bobby Henderson, l'iniciador d'aquest moviment. “Està bé que s'ensenyi el creacionisme als col·legis, però no com part de l'assignatura de ciències. La ciència és l'estudi de fenòmens naturals i observables”. Una enquesta de Gallup va mostrar al novembre que un 46% dels nord-americans creu que un déu va crear als éssers humans, mentre tot just un terç creu que existeix evidència suficient per a protegir la teoria de Darwin i un altre 38% respecta el darwinisme encara que es mostra convençut que una deïtata va intervenir d'alguna manera. El debat sobre el Disseny Intel·ligent duu temps sobre la taula, però en les darreres setmanes ha cobrat especial força, sobretot des que George Bush es mostrés partidari que aquesta teoria –donada pels conservadors- arribi a les aules nord-americanes. La publicació de la “Teoria del Monstre de l'Espagueti Volador” també ha contribuït a animar la discussió. Als fòrums, partidaris i detractors defensen les seves tesis i, fins i tot fan apostes: “Dono 25.000 dòlars a la persona que pugui provar empíricament la teoria de l'evolució”, repta una internauta als autors del blog Boing Boing. La resposta no s'ha fet esperar: “Nosaltres donarem un milió de dòlars a la persona que pugui provar empíricament que Jesús no és el fill del Monstre del Espagueti Volador”.

dilluns, d’agost 22, 2005

Ara els catolics diuen que Hitler era ateu


Arrel de la trobada mundia de joves cristians a la ciutat de Köln m'he fet un tip de sentir comentaris creuats, com qui no vol..., sobre el suposat ateisme de Htiler. Deuen pensar que una mentida repetida mil vegades....

Per sort he trobat en aquesta web
http://perso.wanadoo.es/estudioateo/citas/historicas.htm
el record d'ulgunes cites que aboquen llum al tema:

"Soc ara, com abans, catòlic, i sempre ho seré." [Adolf Hitler, al general Gerhard Engel, 1941]

Visiteu-la, hi ha un munt de cites interessants:
http://perso.wanadoo.es/estudioateo/citas/historicas.htm

divendres, d’agost 19, 2005

Presa de pel? Mes aviat presa de peles! ...a costa del pel.


Presa de pèl? Més aviat presa de peles! ...a costa del pèl.

Fent un darrer esforç i pensant que, potser no estalviaré com la resta d’europeus, però al menys semblaré europeu en la despesa, decideixo comprar la recàrrega de fulles d’afaitar. A més, no estan els temps per a semblar un taliban amb llargues barbes. I en aquests pensaments la paranoia em du a sospitar si darrera les darreres guerres no hi ha els mateixos industrials d’aquest afaitat de luxe que patim a Occident, per tal de contrarestar la moda de les barbes fonamentalistes.
Algú dirà que podria usar fulles més barates, o fins una maquineta elèctrica. Els qui us afaiteu ja sabeu que “NO ES EL MATEIX”.
A la cua de pagar la caixera, que fins aquell moment m’ha tractat en català, li fum un crit a la que probablement és la seva cap, dient-li “un paquete de a ocho”, la qual cosa em du a altres dues reflexions, la primera és si cal saber català per a ser cap, o si les caps venen de Madrid entre setmana, o fins si no han reclutat d’urgència una turista madrilenya per a fer de cap, degut a algún embolic en els torns de vacances. La segona reflexió és per què cal anotar especialment les fulles d’afaitar entre tants milers d’altres productes? Ho pregunto obertament i la meva simpàtica caixera m’informa que és degut a que “la gent ho roba i per tant cal fer aquest recompte per a fer-se al menys una idea de les existències.” Ho trobo raonable, fins i tot em sorprèn el relatiu fatalisme, perquè en l’altre supermercat on vaig més habitualment les tenen guardades en un armariet tancat amb clau, on també guarden els whiskys cars i els perfums de luxe.
Alguna vegada ja he començat a mirar en les basars xinesos (antics “tot-a-cent”) si en trobava. Qui m’acompanyava em recriminava el meu desig de que ho fabriquin a Xina com una acceptació de l’explotació en vers gent en situació de semi-esclavatge. De cap manera! No vull que aquesta marca es fabriqui a Xina (que probablement ja ho fan) sinó que vull que els xinesos fabriquin productes xinesos d’igual qualitat que permetin la competència i, alhora, satisfer els meus desitjos (...en el fons, de venjança).

divendres, de juliol 29, 2005

Per a que ha de servir el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya?


Per a què ha de servir el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya?

Ha de servir per a demostrar que no és útil, que continuem incòmodes, també pot servir per alleugerir el robatori que patim, i servirà també com a dogma i fita d’aquells que es volen sotmesos al veí, i també a aquells altres que de tanta prudència ratllen la traïdoria. Però ja veureu que l’efecte dominant serà el primer, i ho demostrarà el fet de que l’Estatut no deixarà de ser criticat com a font de discriminació en vers els catalans.
Li hem de reconèixer un efecte positiu al procés d’elaboració del nou Estatut: el d’haver generat debat. Segurament no tothom deu estar content d’aquest efecte, perquè hi ha gent que s’ha vist obligada a retratar-se amb afirmacions tan obligades com absurdes, que sonen absurdes les diguis com les diguis.
On he sentit més comentaris amb to absurd ha estat en l’entorn convergent, i on he sentit més lamentacions per haver de dir en veu alta tot el contrari d’allò que es pensa (per disciplina de partit) ha estat en l’entorn socialista.Uns i altres s’han esforçat en amagar evidències. N’hi ha que són tabú, com que l’Estatut, tot i que proclami amb molta pompa drets històrics, és una concessió dels nostres veïns (ja us podeu escandalitzar!), i l’evidència subsegüent de que només ens concediran allò que voldran (llevat que nosaltres tinguéssim força per a obligar-los al contrari, que no és el cas, com se sospita que va passar amb el vigent Estatut basc).
L’altra evidència és que l’Estatut que s’aprovi serà aquell que més s’assembli a l’ideari de les dues formacions majoritàries, PSC i CiU. Encara que els segons tirin pilotes fora, amb l’ajut de l’extrema esquerra independentista, declarant que amb un govern de CiU i ERC s’hauria pogut aconseguir que els nostres veïns haguessin tingut a bé concedir-nos graciosament un status de quasi sobirania.
La realitat final –desenganyem-nos- serà la que voldran PSC i CiU. Els socialistes, que a hores d’ara estan creant mala consciència als seus militants catalans pel rebuig -obligat des de Madrid- als "drets històrics". Els convergents, que evidencien més ganes de ser socis del PSC que no pas de fer avenços, ja no en l’autogovern, sinó que ni tan sols en l’extensió de la llengua (i no ho dic solament per la passivitat, dels darrers vint anys, algú ha vist algun convergent intentant parlar en català, malgrat la prohibició, als plenaris congrés espanyol o a l’europeu?).
Per a desgràcia d’uns i altres, l’Estatut no és solament simbolisme, sinó que és un eina que permetria alleugerir la pressió econòmica (les conseqüències del "espoli fiscal", de la manca d’infrastructures i de la incapacitat normativa del govern) una forta pressió que recau no solament damunt els treballadors, sinó també sobre els empresaris. Per tant les forces econòmiques i socials també pressionen als partits per tal que s’aprobi l’Estatut amb el màxim de poder per a Catalunya. Així doncs, això que en la pràctica és una graciosa concessió dels nostres veïns, ha de complir uns expectatives independentment dels interessos de CiU i PSC.
Torno a la pregunta de l’enunciat: Per a què ha de servir l’Estatut?
Per als que tenen l’última paraula, convergents per una banda i l’estat espanyol (vull dir l’encarregat de fer les rebaixes a Catalunya, és a dir, el PSC) per l’altra, el nou Estatut ha de ser allò màxim a què és pot aspirar, perquè no hi ha vida fora d’Espanya. Per a les forces econòmiques ha de ser una mica d’oxigen. (els qui deriven del revolucionarisme tercermundista diuen que "quant pitjor millor", i que quant més escanyats més fort ens rebel·larem; en canvi un amic de Tolosa m’explica que és tot el contrari, quan el país s’empobreix també perd consciència).
Per a l’independentisme l’Estatut ha de servir per a demostrar que amb les màximes atribucions que permet la Constitució, els catalans continuem estant discriminats en relació a estats més petits que nosaltres, com Hongria, Dinamarca, Lituània o Malta, i fins i tot, en relació a Euskadi.
En resum, ha de servir per a constatar com cau pel seu propi pes aquella frase de Zapatero a Puigcercós al Debat d’Investidura, presagiant que, de tan còmodes, ja no sentiríem la necessitats de reclamar la independència. Que els convergents ja no podran justificar-se dient que la Constitució permet més coses i són els governs els que interpreten restrictivament. Que no quedarà altra sortida...

dimarts, de juliol 26, 2005

A battle is only lost... when one gives up !


A battle is only lost... when one gives up ! Ahir me'n va passar una que em va recordar l'article linkat, però a la inversa. Un italià amb qui estava conversant molt animadament de sobte em va saltar amb quelcom semblant a aquella paròdia de "mi habla very gut espanyol", em va dir textualment: "no hace falta que conversemos en italiano porque yo hablo muy bien tu idioma". Jo li vaig respondre: "de debó que parles català?". Ell, confós i dissimulant còm estava de tallat, em respon lentament: "...no, ...no, en realidad no hablo catalán...". A la qual cosa vaig retornar-li: "alhora, se tu non parli la mia lingua ed io posso parlare la tua lingua, sarebbe assurdo che parlavamo una lingua diversa, non è vero?".
I així vam continuar.

dimecres, de juliol 06, 2005

Donant exemple (Lucrecia a TRES D o com el catala es mes dificil que el xines)

Després de veure l'entrevista de la meva admirada Lucrecia al programa de Ramon Pellicer, la primera sensació que et ve al cap és el sentiment de culpa, de viure en un país que té un idioma tant, però TANT difícil.
No hi veig altra explicació, jo que sóc asidu observador, gràcies al satel.lit, de les televisions francesa, belga, anglesa, italiana, i fins turca i coreana. A tot arreu hi veig entrevistes a immigrants que, després d'entre uns mesos i un any de viure-hi, s'expressen en l'idioma del país.
I és que la TV té també la funció de donar exemple, i l'entrevista a Lucrecia dóna exemple, que després de 15 anys de viure a Catalunya, però no en un ghetto, sinó amb una relació privilegiada amb els mitjans de comunicació catalans i amb els principals comunicadors catalans (és a dir, amb una especial motivació per a aprendre l'idioma del país donat que tindrás més possibilitats que la majoria dels mortals de sortir a la tele) NO ET SERA POSSIBLE aprendre el català -o potser tampoc no cal- no ja en els pocs mesos que és habitual aprendre la llengua d'un país, si emigres a Alemanya o a Turquia, sinó que NI TAN SOLS EN QUINZE ANYS.

diumenge, de juliol 03, 2005

Del QUEBEC a CATALUNYA: A Monistrol em "criden" en espanyol

Del QUÉBEC a CATALUNYA: A Monistrol em "criden" en espanyol


M'ha frapat el comentari d'aquest turista, perquè en comptes de crear-me vergonya aliena, m'ha creat vergonya pròpia del propi país. Jo també parlo francès i italià, i també m'he trobat amb aborigens d'aquelles terres comentant com els català els semblava una barreja d'aquells dos idiomes, i que el veien en canvi molt allunyat de l'espanyol. Però, que es vegi això des de fora i en canvi, des d'aquí, a sobre de no veure-ho, que ens dediquem a parlar als turistes "més fort" en espanyol, a veure si així ens entenen, no només va més enllà de la ignorància, la diglòsia i l'autoodi, sinó que és simplement fer el ridícul, i no crec que el nivell educatiu sigui excusa.

divendres, de juliol 01, 2005

Xiringuitus Neolerouxistes Mediàtics

Un article en el fòrum digital catalonia-europa amb el títol "Neorelouxistes. Manifest en Rojigualda" que comentava l'article amb aquest títol que havia escrit la Pilar Rahola al Periodico el 6 d'octubre, acabava dient:

"Per tant al final no és més que un discurs que a Catalunya pot sonar a xinès però que agrada a Madrid. Es un producte per a ser venut a la premsa i als mitjans de comunicació madrilenys amb l'objectiu d'obtenir a canvi més prebendes, més gratificacions, més programes de radio i televisió, etc"

No cal donar-li més voltes, quan al darrera hi ha més voluntat de guanyar dines que de confrontar idees. Tot i això, no cal perdre de vista que sovint són les nostres turpituds les que donen munició als viatjants de fantasies carpetovetòniques. Es com quan l'Antonio Gala va compensar el poc interès que hi havia a Catalunya per la seva obra, amb aparicions victimistes a la premsa, alegant que aquí perseguim el teiatru en espanyol.

En aquest sentit no em va sorprendre que la setmana passada en Jiménez-LosSantos, a la COPE, deia que desitjava poder fitxar per al seu programa al Boadella "...sempre que la feina l'hi permeti, perquè el servei a la pàtria és el primer, a la pàtria bona s'entén..." De ben segur que el Boadella no tindrà dificultats per a ser fitxat per al programa a canvi d'un bon sou, perquè estic convençut que és això realment el que vol i el que guia tota la seva paranoia.

El mateix penso de la querella que avui interposen contra el diari Avui. Si la nostra torpitud els dóna oxigen és normal que piquin palmes, però si no hagués estat per un article hauria estat per qualsevol altra cosa, perquè l'únic interessant és "sortir als papers". Aquest matí aquell mateix individu que diu que Espanya està dirigida per un partit terrorista i que els terroristes manen a Catalunya, es felicitiva del recurs als tribunals contra l'Avui. Doncs mira, això de recòrrer als tribunals ho reivindicava fa uns dies en Carod-Rovira i jo hi estic d'acord. Ja és hora de treure la merda dels papers i de les ones i de dur-la als tribunals. Però si els uns ho fan per a guanyar curriculum per a posteriors bolos tertulians, els catalans ho hauríem de fer amb menys soroll, amb efectivitat i sense por, perque al final tanta por i tanta prudència sí que ens fa traidors.

dimarts, de juny 21, 2005

Pares/Mares que no saben posar límits.


En plena Barcelona, en un dels miserables parcs infantils que tenim (miserables per pocs i per descuidats, en comparació amb altres ciutats) hi ha una nena d'uns 18 mesos gronxant-se i una cua de pares amb nens esperant torn. La mare de la nena va dient: "va, si us plau, baixa, que hi ha cua". La nena s'hi nega. La mare de tant en tant l'hi torna a preguntar. La nena continua negant-s'hi. Passen els minuts de deu en deu i tot continua igual. Els nens que fan cua miren als seus pares per tal que aquests intervinguin davant una actitud que ells mateixos saben prohibida i subjecte a repressió per parts dels seus propis progenitors, però aquests no obren boca. Potser és per vergonya aliena de veure que, ara que els defensors d'aquest fenomen tan nou anomenat "família nuclear" s’esquincen les vestidures, qüestionant les capacitats educatives dels homosexuals, tenim al davant tanta incapacitat heterosexual de posar límits. Al final anem abandonant la cua, oferint als nens alternatives amb to poc convincent. Potser és perquè som catalans, un intermig entre els que muntarien un cristo i els nòrdics que potser romandrien amb paciència infinita esperant un torn que no arriba?

dimecres, de juny 15, 2005

Quina por! Com serà el monument als catalans víctimes dels nazis?

VilaWeb - Diari Electrònic Independent - EuropaPress
Diu que la Generalitat ha aprovat avui construir a Barcelona un monument en homenatge als catalans deportats a camps de concentració nazis, pel qual acordarà amb l'ajuntament la ubicació i la selecció de l'obra i del seu autor.
Sempre és el mateix, il.lusió quan rebem la notícia de que per fi perdem la por i ens decidim a retre homenatge a una figura històrica "de les nostres". I després frustració en veure el resultat.
I no protestis perquè diran de tu que tens una "estètica rústica", com quan ens queixàvem de les places dures plenes de boles i reivindicàvem una mica de verd.
O quan vam veure acabat el monument a Macià a la Plaça de Catalunya. Com si es tractés del conte de l'emperador nu (aquell en què dos estafadors fan creure a un rei presumit que li fan un vestit que només poden veure els purs de cor) callàvem covardament pensant que "potser sí que era bonic, i... en tot cas, més val no dir res no sigui que et diguin que tens estètica carca". Fins que venia algú de fora, pur de cor i de complexos, el duies a passejar i et deia "què és això tan lleig que teniu plantat en plena Plaça de Catalunya?".
En fi, toquem fusta...!

dimarts, de maig 17, 2005

Els amos de la Franja "como el perro del hortelano".


Recordo amb emoció aquella jota dels enyorats "La Bullonera" que, si no recordo malament, deia:

"Son los amos de mi tierra
como el perro del hortelano
son los amos de mi tierra
ni se atreven a salvarla
ni nos dejan defenderla".
.
I m'ha vingut a la memòria després de llegir un escrit de Guillem Chacón des de Mequinensa que tira aigua freda damunt totes les esperances de la gent de la Franja dipositades en un president d'Aragó catalanoparlant i fill de la Franja. Això demostra, entre altres moltes coses, que quan hi ha amos hi ha amos, i que ún pot ser president i estar subordinat als interessos de sempre en contra dels de sempre (ja sabem que el colonialisme només tendeix al maquillatge). En tot cas està clar que els veritables amos de la Franja viuen fora de la Franja.
Aquí us reprodueixo la seva carta apareguda a l'Avui del passat diumenge:
.
Del català a l'annexió de territoris
Diuen els mitjans que el president del govern d'Aragó, Marcel·lí Iglésias, es va molestar per la proposta d'ERC de preveure en el nou Estatut que Catalunya vetlli per la seua llengua a la Franja de Ponent. L'absurditat arriba als límits en situacions com aquesta.
Un govern, el d'Aragó, que a banda de deixar-la morir no fa res per una de les llengües del seu territori, tampoc no vol que el país d'aquesta llengua vetlli pel seu valuós patrimoni. Un patrimoni compartit que hauria d'enorgullir l'Aragó, però no: prefereix soterrar-lo i negar-lo fins i tot en l'educació escolar dels xiquets. Espanya, per exemple, pot impulsar el castellà a Mèxic, però Aragó no vol que el país veí i germà servi allò que és seu. La llengua i la cultura: una riquesa mútua que va més enllà de ridícules ratlletes administratives.
Els aragonesos poden gaudir dels mitjans sanitaris, acadèmics i laborals que ofereix Catalunya, però els catalans molesten quan tan sols miren de no perdre la seua cultura.
El senyor Marcel·lí no hauria d'atrevir-se ni a opinar sobre una llengua i cultura que ell, fins ara, ens nega als franjolins. No hi té cap dret. Ser president de la comunitat autònoma d'Aragó no és prou rang per interferir en una llengua que ell no honora i a la qual renuncia cada volta que calciga la Franja de Ponent.
Això sí: l'Estatut d'Aragó en el seu article 10 diu directament "Podrán incorporarse a la Comunidad Autónoma de Aragón otros territorios o municipios, limítrofes o enclavados". Us adoneu? No volen que Catalunya pugui ni intentar garantir la vida del català allà on es parla, però altres van més enllà i fins i tot preveuen annexionar-se terres.
Que quedi clar. Tots els partits polítics catalans, del PP a ERC, si són catalans, estan obligats a intentar defensar el català allà on sigui natural, allà on es parli. I pel que fa al territori, el nou Estatut hauria de ser com a mínim igual d'ambiciós que el d'Aragó. Com a mínim.
· Guillem Chacón
· Mequinensa

divendres, de maig 13, 2005

Les Guerres d'Extermini no són invents del segle XX - Parlen els generals de Felip V

DIARI AVUI - Cultura i espectacles

Parlen els generals de Felip V - Ignasi Aragay-Diari Avui-Barcelona

Josep M. Torres Ribé descobreix i publica testimonis borbònics inèdits que converteixen el 1714 en "guerra d'extermini"

Si la visió catalana de la Guerra de Successió ja era prou dramàtica, dels testimonis inèdits dels generals i governadors de Felip V en surt un panorama encara més devastador.

Ningú no els havia fet parlar. La veu de personatges com el duc de Pòpuli, el marquès de Castel Rodrigo, el comte de Montemar i l'intendent José Patiño, entre molts d'altres, ressona en tota la seva cruesa i aporta l'autèntica dimensió del conflicte al llibre Felip V contra Catalunya (Dalmau ed.), del catedràtic de la Universitat de Barcelona Josep M. Torres Ribé, que ha dedicat cinc anys a la recerca, amb decisives estades a l'arxiu de Simancas i a l'Histórico Nacional de Madrid. El llibre se circumscriu al període 1713-1715 i porta el significatiu subtítol de Testimonis d'una repressió sistemàtica. És la continuació de La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714) i tindrà una tercera part.Torres Ribé va ser "el primer sorprès" per l'amplitud de la troballa i pel "to de premeditació i exhaustivitat" destructora que denoten uns abundantíssims testimoniatges "escrits des de la naturalitat del qui se sap vencedor". Si algú podia posar en dubte els clàssics relats catalans de la desfeta, des de Castellví o Bruguera a Sanpere i Miquel, ara la paraula la tenen els mateixos espanyols. I realment no queda dubte de la magnitud de la tragèdia.En les seves missives a la cort madrilenya, la plana major borbònica no amaga les intencions ni els estralls del que, a la vista d'una documentació tan aclaparadora, Torres Ribé qualifica de "guerra d'extermini" basada en l'aplicació del terror tant a la rereguarda com a la Barcelona assetjada, tant en la guerra com en la postguerra. Fins i tot es van fer servir per primera vegada "tèniques de guerra psicològica i d'intimidació a gran escala contra la població civil, probablement induïdes per l'estat major francès, que les havia assajat recentment amb els camissards de la Bretanya i Normandia". En aquest sentit, l'historiador apunta que "la repressió borbònica, aquella violència premeditada a càrrec de l'Estat modern, té components d'una modernitat aclaparadora, que recorda el que seran les dictadures militars del XIX i XX".Com diu Jaume Sobrequés al pròleg, el panorama recorda molt el de la Catalunya del 1939: milers d'executats sense judici -en deien "diezmo de horca sin estrépito de justicia"-, milers d'enviats a galeres, una política de terra cremada amb pobles i ciutats incendiades com a càstig per la fugida dels habitants que no volien pagar els abusius impostos borbònics -Manresa, Sallent, Viladrau, Castelltersol, Arbúcies...-, una ocupació militar extraordinària -90.000 soldats a mitjans del 1714 i més de 20.000 durant tot el segle XVIII, és a dir, un soldat per cada 25/30 habitants en temps de pau-, presons saturades, represàlies a familiars, autèntiques llistes negres, desterraments, exili, incautacions, un estat d'excepció que duraria quasi tot el segle... Tot això abans del Decret de Nova Planta, esclar. "Fins a la pau de Viena del 1725 no afluixaria una mica la situació d'asfíxia", remarca Torres Ribé.Aquesta asfíxia també va tenir un vessant crucial en l'ofec econòmic, per no dir-ne directament "saqueig", expressió que usa l'autor. Una aportació clau del llibre consisteix a detallar el sobreesforç fiscal que es va exigir a partir del 1713, sota la coacció de l'exèrcit, a una població ja exhausta, fet que portaria una desesperada revolta antifiscal pagesa el gener del 1714, vençuda també a sang i foc. Segons Torres Ribé, "es pot dir que l'espoli fiscal català del qual tant es parla avui comença llavors".Entre els molts altres aspectes que l'obra documenta a fons per primer cop hi ha, també, el de l'extensa xarxa d'espies borbònics, situats fins al cor del poder austriacista barceloní. "Ho sabien tot, del que passava a l'interior de Barcelona, què pensaven les autoritats, quina era la situació social o els punts fluixos de la defensa militar", remarca Torres Ribé, a qui li han quedat per desxifrar "centenars de cartes xifrades". El cas més rellevant és el del pare de Pau Ignasi de Dalmases, el representant català a Londres. L'home que havia de convèncer els antics aliats britànics perquè enviessin ajuda a una assetjada capital catalana al límit de les forces. Doncs bé, les cartes de Dalmases eren interceptades pel seu progenitor i enviades a l'estat major enemic.

dimecres, de maig 11, 2005

Todos los catalinos seis amigos de los moros

Ja sé que tots els taxistes són unes bellíssimes persones, però a tot hi ha excepcions i ja fa unes dies que n’ensopego unes quantes d'interessants. Avui n’he abordat un que estava llegint el Mundo. De sobte a mig viatge m’explica que “el gobierno está pagando la construccion de todas las mezquitas y seguro que no darían un duro para una iglesia cristiana”.
Li explico que he llegit que, més que el govern, podria ser que fos el rei d’Aràbia qui ajuda en part a la construcció d’alguna mesquita, i de pas li pregunto com sap ell que jo no sóc també àrab.
Diu que m’ho ha notat en l’accent, i a continuació continua carregant contra el govern perquè “ha dado órdenes de que los extranjeros sean los primeros en el médico, en subvencionarles los trabajos, en todo...”.
Li explico que ningú no fa res a canvi de res i a continuació li pregunto que què guanyaria el govern fent això. Ell em respon que “los votos”. No ho entenc, si fos veritat el govern no guanyaria vots sinó que els perdria.
Ell amb aire de gran coneixement de la qüestió m’explica que “está previsto que todos los extranjeros puedan votar en poco tiempo”.
Tot i així, li dic, el govern perdria potser trenta milions de vots a canvi de guanyar un milió de vots estrangers. A més, avui dia els únics estrangers són els marcians –de moment-, de la mateixa manera que ja ningú considera forasters als nostres avantpassats que van arribar d’Andalusia o d’altres llocs fa anys.
-Ya me imaginaba yo. Usted és otro catalanufo. Todos los catalinos (es refereix als que parlen català) sois amigos de los moros. Siempre, siempre, siempre el que acaba comparando los españoles con los moros es alguien que habla catalán. Pues sepa que los españoles tenemos todo el derecho en Cataluña, más que muchos catalanes...
Li responc explicant-li que jo parlo espanyol, de la mateixa manera que estic segur que ell parla també català.
-Pues no, yo no se hablar catalán. Y uno que habla catalán es que es de familia catalana, y esos son los amigos de los moros porque sus pensáis que a los moros los podréis dominar ya que no habéis podido dominar a los castellanos...!
Pitjor per a ell, sempre deixo propina i la que li hauria tocat a ell l’hi vaig donar a un punky que feia malabarismes.
En fi, això no és res, un dia em vaig trobar amb un que, tot excitat, va estar explicant-me que l’havia deixat la dona, i m’ho explicava girat cap a mi, sense mirar al davant mentre conduïa.
Quina por!!!

diumenge, de maig 08, 2005

Kingdom of Heaven

El Regne dels Cels a la ciutat 3 vegades santa !!!
Sempre agraeixo poder veure pel forat del pany una visió prou aproximada a la realitat del passat, i intueixo que fins es pot haver quedat curta en sang i fetge, molt lluny de les pelis antigues, que l'idealitzaven com si fós una extensió de la Califòrnia dels anys 60, amb disfresses d'època i on com a màxim sortien un nyanyo i un ull inflat. Esta genial en Jeremy Irons, i no m'ha agradat l'aire ensucrat que els guionistes han donat a l'Orlando Bloom.
En tot cas ha estat bé el missatge escèptic del director, usant el marc d'una època on l'estupidesa religiosa era una de les principals causes de mort, per a fer apologia de la defensa de les persones com a millor motiu per a morir en la guerra. Ara sóm un xic més llestos, però no tant, perquè al costat dels que encara moren i maten per una idea sobre el més-enllà, hi ha també els milers que maten i estan disposats a morir per a major riquesa dels negocis del més-aquí dels empresaris del seu país. En fi, es poden dir moltíssimes coses de la pel·li, però ho deixo pels crítics, jo només volia fer aquesta reflexió.

divendres, de maig 06, 2005

Bogeria: seguir fent el mateix i esperar resultats diferents. (A. Einstein)

Citacions - encatala.org

Aquesta és una frase fonamental. Te el mèrit de que no podem negar que és de boigs fer-ho, i alhora de definir una característica tan humana com allò altre d'ensopegar amb la mateixa pedra.

dimarts, de maig 03, 2005

El sorral infantil d’escombraries del Mercat de la Sagrada Família i altres constatacions de que això no és Suïssa i a prou feines Europa.

Visita al Mercat de la Sagrada Família, exemple del reciclatge modernitzador del comerç tradicional. Un edifici que integra equipaments cívics, socials i culturals. El mercat compta amb una placeta per a que juguin els infants. Tot i així marxem de la zona de molles i gronxadors perquè veiem que els les distraccions infantils comencen a incloure la recollida de les nombroses burilles de cigarreta que hi al terra. Anem al sorral, un lloc vallat pensat per què els més petits juguin amb la terra. No pot ser! No solament està ple de porqueria a vessar, sinó que també està ple de nens. Potser exagero i no hi ha pas tanta porqueria? Ho comprovo i començo a recollir restes de deixalles que en un moment ocupen una tercera part del sorral! No serà per manca de clientela ni per manca de venedors al costat mateix. De fet, abans el sorral era una bassa amb peixos, i estava igual de bruta. Quin interès tenen els responsables del centre, els mateixos botiguers i la clientela en mantenir tal nivell de brutícia? Això no passa el més mínim control de qualitat, ni ISO, ni CE… En fi, que si algú vol una prova de que no som suïssos no li cal buscar gaire.
En vista de l’èxit ens apropem a una altra placeta en l’interior d’una illa a la confluència de València amb Padilla. Allí han posat una pista on fer encistellaments de bàsquet just al costat dels jocs pels més petits. En conseqüència les pilotes d’un grup d’adolescents van caient damunt els caps dels nadons i de les mares assegudes al banc que fa de frontera. En canvi a l’altra banda de la zona de bàsquet hi ha un terreny igual de gran però absolutament desaprofitat que hauria estat més adequat per aquesta activitat i sense posar en perill la integritat dels petits.
Per la tarda anem als Jardins d’Indústria, una zona privilegiada on poder prendre tranquil·lament un cafè al costat d’una àmplia zona d’esbarjo. No podia ser tant bonic, just dins el cercat dels més menuts el tobogan amaga algun misteri que impedeix a la criatura de pujar-hi: els graons estan tan separats que a prou feines hi podria pujar jo. I el que és pitjor, el gronxador dels més menuts te soldada una anella que sobresurt un centímetre just a l’alçada de la columna vertebral. Per tant qualsevol dia algun nen prendrà mal. El misteri en tot cas no és solament la ineficiència dels responsables, sinó també la dels pares i ciutadans.
Un dia he d'apropar-me als barris alts a veure si això allí també passa.

diumenge, d’abril 24, 2005

La Interpret de l’ONU i els Serveis Secrets Catalans

Ara arribo del cinema després de més de mig any sense poder anar-hi. He anat a veure “La Interpret de l’ONU”. Estan mangnífics la Kidman i el Sean Penn, aquest darrer no el feia tan versàtil i m’ha agradat molt en el seu paper d’Agent Secret. Poc abans en les parades de llibres estava fullejant un llibre sobre els serveis secrets de Felipe II, i ahir em mirava el documental “L’apropiació del descobriment d’Amèrica una conspiració d’estat”. I ara, amb tot plegat, estava pensant que tot Poder que es preui de ser-ho deu tenir serveis secrets estructurats. Però estructurats en secret, donat que són secrets. Suposo que allí on és evident que hi són, és a dir, en els governs estatals, hi haurà una part d’informació que serà de domini públic. Però on no cal, no hi haurà informació. Per això em pregunto quina quantitat de gent del nostre entorn deu formar part de serveis d’informació al marge del domini públic. Es més, té la Generalitat de Catalunya, o fins alguns ajuntaments importants, serveis secrets pagats amb partides de material d’oficina? Quí són? ...si és que hi són. A què es dediquen? Espien als governs que tenen per sota o per sobre? Espien a les entitats cíviques, socials, empressarials amb qui se les heuen després en reunió formal? En tot cas, si són secrets sempre hi ha el dubte de que hi poden ser, i diuen que tot allò que pot ser ningú es reprimeix de fer-ho efectiu. Quí són, què fan i per a quí ho fan?

dissabte, d’abril 23, 2005

Com passa el temps!

Com passa el temps! Aquesta nit he sortit de festa amb al gent de la feina. En aquests sopars, fa 10 anys parlàvem de coses molt existencials, fa 5 anys de criatures, i ara de dietes per aprimar i de pares que es fan grans.
I avui, dia de Sant Jordi, toca regalar llibres bons i en català, és evident. ...Però quan es tracta dels llibres que ens regala la parella o d’aquells que ens ve de gust comprar-nos, no sempre l’encertem o l’encerten. Aquest any me l’han encertat, m’han regalat allò que em venia més de gust: “Mortadelo de la Mancha”. Aquí també es nota el pas del temps, de molt de temps empassant-me rotlles que no m’interessaven en absolut. Els darrers llibres que he llegit a gust han estat en els darrers anys: “Ara si que toca” de Francesc Marc Alvaro, “Jo no sóc espanyol” de Víctor Alexandre, les “Mentides Fonamentals de l’Església Catòlica” de Pepe Rodríguez, “Viaje al Desierto de Javier Nart, “El Codi Davinci” de Dan Brown i el "Diccionari del Codi" d’Iker Jiménez. Entre mig he començat algunes novel·les inqüestionablement bones, però de seguida me n’he atipat. De veritat que molt sovint ún no té ganes d’embolicar-se en històries tràgiques o en rucades intrascendents encara que inqüestionablement bén escrites. M’ho he passat millor amb el llibre pitjor escrit que he vist en ma vida, el d’en Nart, que no pas en afalagades joies de la literatura moderna. En canvi, com feia de xic, amb en Mortadelo he rigut amb ganes i m’ha quedat un boníssim rotllet tota la resta del dia, i cada vegada que me’n recordo (el passat i el futur són dins el present vaig sentir en una pel·li).

divendres, d’abril 22, 2005

Un St Jordi politicament correcte hauria de dialogar amb del Drac ?

En realitat més que "allò Políticament Correcte" potser hauríem de parlar d'una Fase del Procés Evolutiu"; cada vegada costa més a les escoles escenificar la mort del Drac.
Quan s'imposi el canvi de la història substituint-la pel diàleg hi haurà qui es resisteixi i alegui les excuses més tronades. Com els nostres neighbours de ponent que, en no poder suportar sentir-se menys civilitzats que els vulgars perifèrics que s'han atrevit a erradicar la "fiesta nacional", ho atribueixen a una nova acció irredentista d'uns provincians que s'atreveixen a dir que els "toros" no són tradició catalana. Es clar, això és una tonteria perquè sempre hi ha hagut tradició de toros des de València a Perpinyà, llavors damunt la mentira poden platicar llargament en les tertúlies de la caverna sobre tals contradiccions. Tot per no admetre que ja els tocaria afegir-se al grau més de civilització del veinatge.
Es el mateix que li ha passat a l'únic que ha intentat acabar amb la dinàmica de violència ETA-Espanya per la via del diàleg, que la resposta dels violents de l'altre signe ha estat acusar-lo precisament a ell, d'estar conxorxat amb la violència dels primers. Són actituts molt més properes a l'Edat Mitjana i són meres resistències per no admetre que els temps canvien.

dijous, d’abril 21, 2005

Catalunya dins la FRANCOFONIA

Això d'integrar Catalunya a la Francofonia em diverteix de només pensar què en dirà la COPE, recordant com ja s'estiraven dels cabells amb la proposta de l'Euroregió, perquè ho vivien com una por ancestral a que canviem Espanya per França.
Qui ha llegit un poquet d'història sap que Catalunya sempre ha tingut més por dels nostres cosins del nord que d'una pedregada, tot i les salvatjades comeses pels nostres veïns de ponent, i que això és així perquè els francesos són més eficaços.
Jo, que parlo francès, us puc assegurar que saben seduir i convèncer la gent en el sentit de que l'oblit de la pròpia identitat, i la dissolució en el "col.lectiu francoborg", és la clau del benestar. I la gent s'ho empassa!
Els espanyols també voldrien tenir aquesta habilitat però no són creibles, per això els catalans fa tres segles vam optar pel sistema tolerant i confederalista d'arrel anglosaxona, i per tant ens convé més l'aliança amb el mon anglòfon.
De tota manera no cal tenir por, perquè això d'ara és pura mercaderia, gràcies al fet que la Francofonia és ja només l'agonia de qui encara es pensa que és més que un país petit, que creua els dits per a que no desperti Occitània i es quedi en mig pais.
Llavors, per a què integrar-se a la Francofonia? Dons per al que ens pugui servir. No cal oblidar que els tenim a la porta i que, a més, sotmeten una part del nostre territori, negant-li els més elementals drets d'autogovern. No solament no perdem res amb les mesures que de segur imposara Maragall de més coneixement del francès, sinó que ens és inprescindible conèixer els dos idiomes veïns, després de l'anglès.
I alguna cosa hauran de pagar a canvi de potenciar el coneixement aquí del seu devaluat idioma. Els caldrà cedir influència a Perpinyà i hauran de ser menys beligerants a Europa.
I de passada més coses: Espanya recordarà que l'estat espanyol és sol un dels veinatges possibles, la qual cosa és divertida. A més, donarem arguments a la COPE que permetran a molts comentaristes de la caverna alimentar els seus fills, els oïdors que s'ho creuen seran feliços i els que escoltem aquesta emissora per divertiment continuarem rient de l'úlcera d'estómac que s'estan treballant.

dimarts, d’abril 19, 2005

S'ha acabat l'espectacle

Tots els espectacles tenen un inici i un final. No dic que la comèdia hagi estat equiparable als Oscar però "Déu n'hi do".
En fi, de tota manera encara podem riure. Que els catòlics hagin triat el Panzerkardinal, un autèntic extremista en termes de doctrina i moral, no solament ajudarà els humoristes a guanyar-se la vida, sinó que crearà contradiccions. Ja sabem que el terme mig, en una regne electiu com és el Vaticà, hauria estat l'alternativa més conservadora, i al triar l'ortodòxia s'allunyen de la classe mitja, la qual cosa afavorirà les contradiccions que també contribuiran a afeblir el mateix cristianisme. Em sap greu pels que s'ho creuen, però ja s'ho trobaran!
A veure com serà el guinyol del Benet XVI del Plus...!

diumenge, d’abril 17, 2005

Andele, platique con Diós, cuate !!!

Ja estan els veïns ateus, laics i, evidentment, "no-nacionalistes" posant espelmes al Sant Cristu Gros demanant un Papa de parla espanyola. Quina por !! Després d'un Papa com l'anterior, tan políglota i alhora limitat per a segons quin idioma, un hispà seria catastròfic.
Des del meu punt de vista, bàsicament estètic i honestament ateu, preferiria un papa negre, però he de reconèixer que, sigui del color que sigui, em fa por un papa que respongui a les expectatives de tan "democràtics" veïns.

dissabte, d’abril 16, 2005

L'arquitecte a la presó !

Bé, ara en fred i pensant-ho millor... en realitat qui hauria d'anar a la presó hauria ser el funcionari i/o polític que ho ha permès, i no pas l'arquitecte.
Perdoneu que la indignació m'hagi ennuvolat el bon criteri. Però és que m'he quedat garratibat al veure un edifici que deu portar anys al carrer Pau Claris, molt prop de la Diagonal, però què, fins ara, algun resort de seguretat del meus sentits, m'havia preservat de fer-me conscient de la seva existència. Avui l'he vist, l'he observat i... és horrible!
A París mai haurien permès que en ple Barri Modernista algú pogués bastir quelcom tan dissonant. És la principal diferència entre una ciutat civilitzada, com París, i Barcelona, i no em refereixo als edificis, sinó a qui els fa possibles.

dijous, d’abril 14, 2005

BOLOGNA di Guccini

Vaig conèixer les cançons de Guccini per casualitat arrel d'una estada llampeg a Roma fa 15 d'anys. Des de llavors, seguir les seves cançons per a un italià és molt més fàcil que per a nosaltres escoltar Estopa, però és quasi impossible per a un català seguir Guccini. No trobes discs, de debó, ni al Fnac ni a botigues ètniques, enlloc...! Ningú te'ls vol importar, has de refiar de gent que viatgi a Itàlia i acabes atresorant gravacions casuals de molt poca qualitat. Ningú diria que som tots a Europa! Espero que no hagi de passar 15 anys més per a que la resta dels catalans puguin descobrir Guccini.

Aquesta és una de les meves preferides:

Bologna è una vecchia signora coi fianchi un po' molli
col seno sul piano padano ed il culo sui colli.
Bologna arrogante e papale, Bologna la rossa e fetale
Bologna la grassa e inumana, già un poco Romagna e in odor di Toscana.
Bologna per me provinciale Parigi in minore,
mercati all'aperto, bistrot, della "rive gauche" l'odore.
Con Sartre che pontificava, Baudelaire tra l'assenzio cantava
ed io, modenese volgare, a sudarmi un amore, fosse pure ancillare.
Però che Bohème confortevole, giocata fra case e osterie
quando a ogni bicchiere rimbalzano le filosofie.
Oh come eravamo poetici, ma senza pudore o paura
e i vecchi imberiaghi sembravano la letteratura.
Oh quant'eravam tutti artistici, ma senza pudore o vergogna
cullati fra i portici, cosce di mamma Bologna.
Bologna è una donna emiliana, di zigomo forte
Bologna capace d'amore, capace di morte.
Che sa quel che conta e che vale, che sa dov'è il sugo del sale
che calcola il giusto, la vita e che sa stare in piedi, per quanto
colpita.
Bologna è una ricca signora che fu contadina
benessere, ville, gioielli e salame in vetrina
che sa che l' odor di miseria da mandar giù è cosa seria
e vuole sentirsi sicura con quello che ha addosso, perché sa la paura.
Lo sprechi il tuo odor di benessere, però con lo strano binomio
dei morti per sogni davanti al tuo Santo Petronio.
E i tuoi bolognesi, se esistono, ci sono o oramai si son persi
confusi e legati a migliaia di mondi diversi.
Oh quante parole ti cantano, cullando i cliché della gente
cantando canzoni che è come cantare di niente.
Bologna è una strana signora, volgare e matrona
Bologna bambina perbene, Bologna busona.
Bologna ombelico di tutto, mi spingi a un singhiozzo e ad un rutto
rimorso per quel che m'hai dato e quasi ricordo e in odor di passato.

dimecres, d’abril 13, 2005

Ara toca un Papa negre

Comprendreu, si em reconeixeu alguna inteligència, que això dels Sants Pares em cau tant allunyat com el voodoo, però no puc menys que fer propostes des d'un punt de vista estètic, donat que la figura Papal forma i formarà part del meu paisatge. Faltaria més!
A més, els senyors Ramons i les senyores Pepetes que sento comentar pel carrer, potser algú els identificarà, als papers, com a catòlics, però les opionions que els he sentit no són pas espirituals, ni mirades de canto, són tant estètiques com les meves. La gent vol un Papa negre. O al menys xinès.
I és que el carrer, a Barcelona, ja fa generacions que ha canviat l'estampeta pel video. Quí, amb dos dits de front, voldria ara l'anomenament d'un Papa italià, o espanyol, o polonès, o fins alemany...? Boring! Necessitem que ens mantinguin en la modernitat televisiva, i tot allò diferent d'un Papa negre ho viurem, la majoria dels ciutadans, com un retorn a la tele en blanc i negre amb la silueta de Pau IV pocs fotogrames abans de la del Kheneralísimu.
Senyors cardenals, tenen una gran responsabilitat. Si segueixen els seus interessos la pifiaran, pensin que la batalla amb l'anti-crist serà televisada, i que un protagonista esblanqueït no lluirà gens. Votin amb estètica.

divendres, d’abril 08, 2005

Avui han enterrat el Papa que més s'ha resistit a beneir en català.

Avui han enterrat el Papa que més s'ha resistit a beneir en català. És clar, si a ún no l'hi demanen, no li fa falta resistir-se, i ha estat al Papa Joan Pau II a qui se li ha demanat des de tots els òrgans de poder catalans i també des de totes les parròquies. Fins i tot un Estat, mig presidit per l'Església, com és Andorra, l'hi ha demanat.
El principal motiu per a demanar-ho era que, posats a beneir en un centenar d'idiomes, la majoria petits, el català no solament no és petit sinó que ha estat el setè més gran de la Unió Europea. I el Papa mai ha accedit. Més que homilies ens ha humiliat, any rera any.
Per què? Potser el Papa tenia mania als catalans? O potser el Papa estava captiu i dominat pels capos de l'Església espanyola? Potser mai ho sabrem. En fi, que lluny queda aquella exclamació que deia: “O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!”.

dimecres, d’abril 06, 2005

M'agrada el cinema anglo-saxó.


A la feina em sento al marge en temes de cinema. Deuen ser tots molt intelectuals, de segur més que jo, i els agraden els rotlles lacrimògens... com si no hi hagués prou pena en la realitat més immediata! A més, quan els demano orientació, em recomanen pel·lícules espanyoles! Alguna vegada també m'han recomanat una novel·la en català.
La veritat és que els meus gustos, a part dels assajos, es limiten al thriller anglosaxó, la novel·la de misteri anglosaxona i les series anglosaxones (quina sort que a nivell familiar són criteris plenament compartits!). No m'atrau el cinema català i no suporto el cinema espanyol ni la novel·la espanyola. I no crec pas que sigui com a causa de cap colonialisme cultural, perquè jo he estat educat en la cultura espanyola i el fet de descobrir l'anglosaxona ha estat una troballa i un alleugeriment.
S'ha de reconéixer la maestria. I és lògic que els mestres siguin els que tenen més experiència i més habilitat (per les causes que sigui), i aquests, de moment, són els anglosaxons.
Per contra, veig en aquells que s'aboquen a "tot allò en espanyol" un dissimulat nacionalisme que deu tenir el seu origen en Unamuno i en la pèrdua de Cuba a mans dels ianquis, o també en la influència francesa anti-anglesa.
Tant de bo que el temps doni coneixements i experiència a les arts catalanes, però també a les franceses i a les espanyoles, per a que millorin i es facin atractives, però per mèrits propis, no per adhesions xovinistes.
Quin era el grup català de rock que feia un elogi de la producció artística dels ianquis i la tornada deia "què collons els donen per ser així"?

Poder igual a Corrupció modulada pels mecanismes de control que no es puguin controlar des del poder.

Suposo que deu ser l'edat (no és veritat que l'edat et faci perdre idealisme, sino que et dóna realisme, que és una manera més eficaç de gestionar l'idealisme) però ara ja no em sorprén quan sento que ha estat acusat de corrupció algún polític de qui mai m'ho hagués imaginat.
Es molt senzill, encara que pequi de determinista: el poder fa inevitable la temptació de corrupció. Per a passar de la temptació a l'acció només faltarà l'oportunitat. L'acció de corrupció només podrà ser evitada en proporció a l'eficàcia dels mecanismes de control que hi hagi damunt els que detempten el poder.
Sembla una mica un contrasentit, perquè és difícil que qui detempta el poder no pugui controlar els mateixos mecanismes de control. Suposo que la garantia estarà en la divisió del poder entre partit enfrontats que es vigilen al temps que intenten amagar els propis pecats. Però si aquests partits són amics el més probable és que es conxorxin per a fer els ulls grossos.
Sí, ja sé que no dic res novedós, però trobo que és diferent dir-ho com un refrany arxisabut, que dir-ho, com faig ara, perquè t'adones de sobte que això del poder i la corrupció és un mecanisme absolutament natural i inevitable, potser tant com respirar i menjar. Potser ho duem encara als gens i forma part de la necessitat del mico que portem dins d'aprofitar l'oportunitat. En tot cas és un mecanisme que està (al costat de les agressions exteriors) en l'origen del fracàs d'algunes de les grans utopies del segle XX, com el socialisme real o la revolució sandinista.
Però a l'hora de cercar solucions tampoc no vull donar ales a utopies encara més tronades. Es com la crítica a la medecina, que no té més solució que la millora i perfecció de la medecina. La solució de la corrupció del poder només pot passar per la millora dels sistemes de control.