EL PAPER PATRIÒTIC DE ESQUERRES DAVANT LES PLEBISCITÀRIES 2015

EL PAPER PATRIÒTIC DE ESQUERRES DAVANT LES PLEBISCITÀRIES 2015

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 4/9/2015

http://diarigran.cat/2015/09/el-paper-patriotic-de-esquerres-davant-les-plebiscitaries-2015/

FANTASSIN  MANEL.   Cal valorar que en un context crucial com el de 2015, les esquerres catalanes, que foren les creadores de l’independentisme modern ja fa prop de mig segle, han demostrat empenta i responsabilitat, arrossegant una bona part del centredreta vers el trencament de l’Estat capitalista Espanyol i transversalitzant l’independentisme; distribuïdes en dues candidatures: ERC dins la central i la CUP amb llista pròpia, estan exercint amb coherència el seu paper.

En canvi, les “Esquerres Espanyoles a Catalunya” (ICV, EUA, PSC) han acabat defensant l’Estat capitalista Colonialista Espanyol aliant-se amb la dreta cavernària al voltant del NO a la independència el 27S. El paper d’aquests darrers  no ha sorprès els lluitadors independentistes, coneixedors de les lluites d’alliberament nacional que han caracteritzat el segle XX, però sovint confonen molts ciutadans menys versats en història.

Aquesta setmana, membres  dels corrents partidaris de la independència d’ICV, EUiA, CCOO, la UGT i Unió de Pagesos que van decidir aquest estiu formar l’Acord d’Esquerres per a la República Catalana (AExRC), han promogut el manifest “Compromís per una majoria parlamentària a favor de la República catalana lliure“. No cal dir que la polarització patriòtica de la campanya electoral l’ha convertit ja d’entrada en un brindis al sol.

Patriotisme i esquerra van tan indisolublement unides que no han sorprès mai les declaracions patriòtiques de Pablo Iglesias i de Podemos en general. El patriotisme és una condició del poble, els traïdors són els que es venen la pàtria per quatre duros, i des de la Revolució Francesa és paper de l’esquerra denunciar-ho. L’explicació de per què l’esquerra colonial pot aliar-se amb l’Estat capitalista per aixafar els pobles sotmesos no cal cercar-la enlloc més que en el propi patriotisme. Així de simple. I un bon exemple d’això pot ser el paper del PCF durant la Guerra d’Algèria.

El 15 de febrer de 1958, el Federació Francesa del FLN van publicar un document titulat “El PCF i la revolució algeriana”, on s’acusava l’esquerra colonialista de trair els principis de l’internacionalisme i de consentiment incondicional a la lluita antiimperialista dels pobles sotmesos. S’hi assenyalava que fins i tot en 1956 – és a dir, dos anys després de la insurrecció nacional algeriana- el PCF continuava reclamant el manteniment d’Algèria pels Francesos. N’hi va haver que ho van atribuir a la poca fermesa ideològica, l’esperit d’oportunisme o la vacil·lació en un context complicat. Tanmateix, al meu parer fou una simple motivació nacionalista que barrejava les complicitats transversals colonialistes amb la reacció patriòtica francesa front l’hegemonia americana.

La resistència a l’imperialisme americà passava per la repressió dels pobles sotmesos. Maurice Thorez ho justificava dient que el dret al divorci no implica l’obligació de divorciar-se. Si abans de la segona guerra mundial calia la unitat per fer front al feixisme, ara continuava sent necessari per fer front l’imperialisme americà. La conclusió dels algerians fou que aquell proletariat revolucionari que havia guanyat la independència als alemanys, quan confrontava el seu patriotisme amb els altres imperialistes, alemanys i anglesos, mai abandonava l’esquema de la superioritat colonial, exercint en realitat d’opressor des de la transversalitat en connivència dissimulada amb la dreta més ferotge.

Traslladant les reflexions novament a casa nostra, crec que les bones intencions del Compromís per una majoria parlamentària a favor de la República catalana lliure xoquen i xocaran amb una confrontació de patriotismes. Al meu parer, la clarificació vindrà amb l’extinció de les esquerres espanyoles a Catalunya quan els seus militants s’incorporin majoritàriament a les esquerres catalanes (en essència ERC i CUP).

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Recuperar les rutes antifeixistes

Recuperar les rutes antifeixistes
Publicat a Llibertat.cat 13/08/2015
http://www.llibertat.cat/2015/08/recuperar-les-rutes-antifeixistes-31947

Quan he demanat rutes nord-pirinenques per visitar durant les vacances, que em permetin seguir les gestes de la resistència contra el nazi-feixisme, de seguida he aconseguit  prop d'un centenar d'indrets, entre les Corberes i el massís d’Alvèrnia , amb indicació d'on hi ha plaques commemoratives i amb tota mena d'explicacions. Tanmateix, al final he decidit cercar el mateix a casa nostra, però sense gaire èxit. Només he trobat un gran potencial històric patriòtic amb poca senyalització i escàs condicionament per ser visitat. Entenc que els principals impulsors de la memòria històrica haurien de ser els ajuntaments, juntament amb el Govern català, però també la societat civil. D'això darrer n'hi ha molt a Catalunya, però no podem menysvalorar els efectes de tants anys de repressió espanyola contra el record del nostre passat, de manera que sovint  aquestes entitats veuen limitades aquestes accions a simples commemoracions i poca cosa més.

Hi ha molta història a casa nostra, com arreu, però no sempre sabem gestionar-la. La recuperació de determinades troballes, com trinxeres, refugis antiaeris i búnquers, ha impulsat de vegades el condicionament d'una ruta turística.  En saben més, però, al nord de l'Albera, on s'acostuma a cercar a partir d'una temàtica prèviament definida, com la Ruta dels Càtars, per exemple. En el cas català, i en relació a la resistència contra el feixisme espanyol i els seus aliats, hi ha moments molt importants que podríem recuperar de la mateixa manera. D'entrada se m'acut tot allò que pot recordar  l'heroisme de les Cadenes d'Evasió (1939-1944); també alguns escenaris pirinencs de les Guerrilles Urbanes Llibertàries (amagatalls de Quico Sabaté a Costoja de Vallespir, a Banyoles, llocs on hagué enfrontaments amb la Guàrdia Civil, la detenció de “Floreal” a Cotlliure..), o les Guerrilles Rurals Llibertàries.

Fou quan acabava d'esclatar la Segona Guerra Mundial que els resistents catalans refugiats per Occitània, en col·laboració amb el contraespionatge francès i britànic restabliren els passos pirinencs (entr els quals els marítims que arribaven a la Platja d'en Garbet, entre Llançà i Colera). Els grups de fugitius que hi passaven no eren sols soldats allistats als exèrcits aliats, també hi havia els enllaços exteriors de les organitzacions polítiques clandestines. La cadena més coneguda fou la de Pat O'Leary que va passar 3000 persones en tres anys. Alguns noms no haurien de ser oblidats, com Francesc Ponzán (que seria detingut a Tolosa i afusellat), Manuel Huet Piera (que acabà participant en l'alliberament de París), o Marcel·lí Massana (cap de guerrilla que feu més de cent travesses dels Pirineus  fent-se càrrec de nens els pares dels quals havien estat assassinats pels feixistes).

Durant els anys quaranta i primers cinquanta, la resistència llibertària utilitzava set itineraris principals que estan perfectament identificats; tots tenien el seu nucli a Manresa i permetien creuar la frontera en quatre o cinc dies de marxa des de Barcelona fent aturades en bases de màxima seguretat entre pisos francs i prop de mig centenar de masies. A l'altra banda de l'Albera hi havia les bases principals d'en “Panxo” i d'en “Caracremada”. En total mes de 33 indrets principals, una munió de simples refugis, així com prop d'un centenar de punt de caiguda, molins, barraques i d'altres bases d'avituallament. No hauríem d'oblidar tampoc la visita als objectius militars d'aquests guerrillers (sovint simples torres d'alta tensió) ni els llocs que sofriren la repressió feixista, inclosa la dels “Contrapartides”, que eren agents espanyols que es feien passar per guerrillers antifranquistes terroritzant aquelles contrades (l'estratègia actual dels falsos independentistes que darrerament inunden les xarxes socials amb proclames racistes i feixistes és més antiga del que potser pensàveu).

En conjunt, la senyalització i condicionament d'aquests indrets és una assignatura pendent que cal desenvolupar al nostre país en forma de rutes educatives, tan dignes com les que en altres països d'Europa mantenen viva la memòria històrica. Enguany un conegut s'ha dedicat a visitar tots i cada un dels camps d'extermini alemanys de Polònia. No és solament record, ni homenatge, ni turisme, ni educació, no és sols un encadellat de tot plegat, sinó que també és una altra manera d'exercir la resistència contra el feixisme, que mai no dorm, només ho fa veure.

Aportacions al Debat Social de l'Eix Nacional

Aportacions al Debat Social de l'Eix Nacional
Article publicat a Llibertat.cat 17/07/2015
http://www.llibertat.cat/2015/07/aportacions-al-debat-social-de-l-eix-nacional-31664

Avui comentava amb uns amics la sort que tenim pel debat ciutadà que està caracteritzant Catalunya. Molts països ho voldrien. Tanmateix, m'han respost amb una idea interessant: “Potser els espanyols tenen més sort que nosaltres perquè no s'han d'escalfar tant el cap, ni tan sols per triar quin film poden veure avui, atès que en tenen prou posant els canals generalistes espanyols. Nosaltres no podem fer-ho. Potser som més lliures, però segurament no som tan feliços”. Més endavant ho hem anat desenvolupant en relació a que, sovint, els conceptes són massa complicats pels desatents, de manera que les conclusions, equivocades, acaben generant més confusió. Aquest és el cas dels “eixos nacional i social”.

És veritat, els darrers dies he pogut veure com persones que porten anys en la lluita embarrancaven atribuint característiques espanyolistes als únics que han estat independentistes des del començament: les esquerres. I alhora, atribuint  característiques essencialment independentistes  als que només fa quatre dies que han desembarcat en el sobiranisme: la dreta. Alguns coneguts que fins ara els tenia qualificats d'intel·ligents han arribat a esbombar la conclusió que: “Atès que l'esquerra catalana és espanyolista (ICV, EUA, Podem, CeC, etc.) i la dreta es patriòtica (CDC), l'objectiu independentista actual requeriria aparcar l'eix social”. Dins d'aquestes conclusions, la CUP i ERC no existeixen. A més: “La dreta no pot exercir de dreta, perquè Catalunya no té competències per fer cap altra cosa que no sigui retallar en Salut per augmentar una mica els serveis socials, o retallar els serveis socials per augmentar en Salut”.

Paradoxalment, en aquest tema, l'argument més intel·ligent és el que va donar la setmana passada el President Mas a Josep Cuní, negant la dicotomia eix-nacional i eix-social i explicant que l'un i l'altre són en realitat el mateix. Això ja ho dèiem els comunistes catalans (o sigui, els independentistes) fa trenta anys. Els mateixos que reivindiquen ajornar els matisos socials fins aconseguir la independència es veuen desqualificats pel mateix Artur Mas, sabedor com és el President, que no en tenim prou amb el milió vuit-cents mil catalans de convicció independentista, sinó que necessitem els vots d'uns quants milions més que es troben mancats d'aquest sentiment.

Una bona conclusió del debat, doncs, seria que l'independentisme modern (nascut els anys seixanta del segle vint, que és d'esquerres i que té en la CUP  la seva continuació directa) ha estat capaç d'arrossegar vers l'independentisme fins i tot un sector de la burgesia (representat per CDC). Semblaria lògic reconèixer també que uns i altres, esquerra i dreta, tenen  interessos  de classe que requereixen la independència. Tanmateix, alguns d'aquests interessos de classe són antagònics, però això no treu que tinguin la seva solució en la independència, i penso que no cal negar-los sinó precisament  reivindicar-los per posar contra les cordes, tant els sectors burgesos que viuen a costa del nostre espoli, com els sectors pretesament d'esquerres que reivindiquen la gestió de les engrunes que ens concedeix Madrid.

La diferència és que, mentre els sectors socials reivindicats per les esquerres tenen interessos econòmics fàcils de valorar, els actors polítics que els reivindiquen actuen amb propostes diametralment distintes: els independentistes responen amb propostes coherents mentre els espanyolistes (ICV, EUA, Podem, CeC, etc.) acaben adoptant respostes identitàries (camuflades amb conceptes de solidaritat, origen espanyol de les famílies, etc), perquè el números no surten i es veuen obligats a mentir a l'electorat, fent-lo creure que a Catalunya tenim un apoder legislatiu en les grans activitats econòmiques que en realitat no tenim. En canvi, la dreta està composta de grups amb interessos més diversos, però a gran trets l'efecte és semblant.

Proposta de denominació: “Dreta espanyola a Catalunya; Dreta Catalana (per tant, independentista); Esquerra Catalana (per tant, independentista); i Esquerra Espanyola a Catalunya”.

Per una banda, tenim “suposats pensadors transversals” que no saben que l'Esquerra Catalana és la CUP i és ERC,  i atribueixen tal condició als que pretenen explotar l'odi a Mas, no pas com actor nacionalista sinó fent-lo responsable de la situació social. Per l'altra banda, el debat ciutadà acaba reaccionant a les mentides dels primers negant el paper de CDC i de Mas en una part dels negocis que depenen de la gestió de les engrunes del nostre espoli que ens retornen de Madrid. La conseqüència de tot aquest “debat de la confusió” és la dificultat que tenim per informar aquests milions de Catalans que no tenen sentiment independentista però sí que tenen interessos objectivament independentistes que ells mateixos desconeixen. Aquesta part tan important de la població catalana no és pas masoquista, sinó que sofreix alienadament el gran problema organitzatiu de l'esquerra catalana  (o sigui, l'independentista): que continuem mancats de capacitat per penetrar als ghettos conformats per casa seva i la TV espanyola que tenen dins.

La negació de l'eix únic només porta a caure en contradiccions que donen munició a l'enemic. Els números canten.Durant aquest any la sinistralitat laboral a Catalunya ha augmentat un 20% en la contractació  temporal, la qual cosa sols pot tenir relació amb els efectes de precarietat laboral derivats del les polítiques d'austeritat, la manca de prevenció de les empreses i l'escàs control sobre aquestes. Per part dels treballadors, hem intentat contrarestar les dificultats d'augment salarial derivades de la reforma laboral mitjançant els convenis col·lectius, apostant per un marc català de relacions laborals, però les organitzacions empresarials catalanes (Foment i Pimec) ens estan posant tants impediments com poden.

Però la part mes greu, la que dóna més munició a l'Esquerra Espanyola a Catalunya, i que requeriria més coherència per part de l'Esquerra Catalana (o sigui, independentista) és la lluita contra el desmantellament sanitari català a mans del govern Mas. Aquests dies, que estem sentint falques publicitàries cantant les excel·lències del nostre sistema sanitari, els convergents voldrien amagar la seva privatització amb l'excusa de fer un parèntesi electoral. Al mateix temps, l'Esquerra Espanyola a Catalunya intenta amagar la necessitat que tenim de ser independents centrant-se en l'agressió sanitària, acusant Mas de voler amagar-ho amb l'Eix Nacional. El mateix Mas diu que l'eix és Social, mentre els pensadors catalanistes acaben coincidint amb l'espanyolisme afirmant que és Nacional, i el diferencien d'un suposat eix social. Tot plegat només contribueix a reforçar els dubtes (en Duran dient que CDC està sotmesa a la CUP  i l'Esquerra Espanyola a Catalunya dient que la CUP està sotmesa a Mas).

La realitat de les retallades en Salut no és altra que el desmantellament del sistema sanitari públic de Catalunya a costa de privatitzar-lo. La disminució de la qualitat assistencial, les llistes d'espera, o el col·lapse dels serveis d'urgència, no són solament retallades sinó l'efecte de posar en mans del  negoci privat la nostra Sanitat Pública, començant per la creació  de consorcis sanitaris privatitzadors: el de Lleida, el de les terres de l'Ebre, l'Hospital Clínic de Barcelona (on els estatuts no preveuen el principi d'universalitat i gratuïtat, però sí que assenyalen els de rendibilitat, economia  i productivitat), el projecte VISC+ (que contempla vendre les dades dels  pacients de la Sanitat Pública a entitats privades), i la instrucció 5/2015, que pretenia regular l'activitat privada a l'ICS i altres centres sanitaris públics en general. Curiosament, també hem vist aquests anys com els hospitals privats concertats han incrementat els diners públics que reben un 78% mentre als serveis  d'atenció primària, als hospitals públics i també als concertats sense ànim de lucre se'ls ha retallat el seu pressupost entorn del 20%.

Aquest és el nostre marc de relacions sociolaborals i aquests són els actors. N'hi ha que treballen l'explotació generant desigualtats (malgrat que parlen de cohesió), i n'hi ha d'altres que treballem per la justícia social i la igualtat. L'Esquerra Catalana (o sigui, independentista) és la que sempre ha estat independentista. Ara també hi ha una part de la dreta amb uns interessos de classe que també requereixen la independència. Això és transversalitat!  La Dreta Espanyola a Catalunya sembla seguir volent viure de les engrunes de l'espoli català. Finalment, l'Esquerra  Espanyola a Catalunya escapa del còmput dels interessos de classe. No és lògic, i probablement acabarà compartint arguments i nodrint-se de l'identitarisme espanyol.

L'Europa dels independentistes catalans

L'Europa dels independentistes catalans
Article publicat a Llibertat.cat 15/06/2015
http://www.llibertat.cat/2015/06/l-europa-dels-independentistes-catalans-31272

Passada la comèdia de consulta d’UDC, ni ells  mateixos es deuen recordar de les animalades que han estat dient sobre el perill de deixar Catalunya fora d’Europa. Al final, els grans debats han acabat girant entorn del “paper de Catalunya dins d’Europa” o del “paper del futur Estat català dins d’Europa”. Eus ací les dues sensibilitats que han xocat durant el procés  de clarificació democristià.  Tampoc ha estat cap gran sorpresa, perquè hi ha tants  discursos sobre Europa, dels del catalanisme, com partits. I tantes percepcions com persones. Tanmateix, totes elles són força ingènues perquè beuen de la propaganda dels Estats que formen part del club de Brussel·les.

La realitat del subcontinent no és pas la d’una proto-nació, sinó les eternes confrontacions de sempre, però ara controlades gràcies a haver posat les seves forces militars sota control americà a través de l’OTAN. La influència del conjunt europeu en el conjunt mundial només pot ser supèrflua, atesa la seva situació perifèrica. L’única preocupació seriosa, a curt termini, és la russa, que a la llarga (molt a la llarga) podria fer bascular el liderat europeu de Berlín a Varsòvia, malgrat que els “estats tap” (buffer states) d’Ukraïna i Biolorussia semblen prou sòlids per limitar la recomposició de l’Imperi rus. D’altres embolics, com el nord-africà i el del mig orient, són percebuts amb tranquilitat, atesa l’existència d’una la frontera marítima i la manca de cohesió arabo-musulmana. Finalment, l’eix turcòfon d’Assia central, cas d’acabar col·lisionant amb algú, serà amb l’expansionisme rus, i és veritat que la seva pertinença a l’OTAN pot generar intranquilitat però actualment només es troba a les beceroles.

Europa doncs, malgrat les seves institucions i el procés d’integració econòmica, amb més de 15 bilions de dòlars de producte interior brut,  no és cap Federació. En realitat, només és una Zona de Lliure Comerç basada en la competència entre els Estats que la formen. Un Estat català dins d’Europa no deixarà d’estar confrontat a Espanya ni d’enfrontar-se als altres veïns qual calgui, a canvi d’una engruna o d’una altra. La realitat d’Europa no és la de la cohesió i els drets socials sinó la del mercadeig.

No sé pas si els militats d’UDC s’han deixat influir gaire per “la por a vagar per la galàxia pels segles dels segles”, però l’acció europea de l’esquerra independentista ha d’estar vacunada d’aquestes pors. La nostra percepció està a anys llum del mite europeu i la nostra pràctica només pot ser “internacionalista”, perquè la realitat europea és internacional. Ara bé, també som un continuum separat per idiomes estatals però enllaçat cultural, social, industrialment, format per ciutats mitjanes i amb un gran potencial de coordinació. No se’ns ha perdut res a Brussel·les. On hem de procurar ser presents, en tant que “independentistes catalans”, és a totes les lluites socials del nostre continuum, d’Alacant a Perpinyà, Tolosa, Bordèu, Montpelhièr, Marselha…

Patriotes del contínuum

Patriotes del contínuum

Article publicat a Llibertat.cat 17/05/2015 

http://www.llibertat.cat/2015/05/patriotes-del-continuum-30903

No som lingüistes, la majoria ens dediquem majoritàriament a treballs poc qualificats en la construcció i la indústria, a feines administratives, serveis personals, restauració i comerç… fins i tot he conegut més agricultors que filòlegs dins de les xarxes socials on interactuem pel continuum lingüístic que va de Rimini i Venècia fins a Bordèu i Guardamar. Mentre el sentit comú sembla dir que per trencar fronteres cal saber idiomes o al menys un idioma comú, cada dia en som una bona colla que ens relacionem, conversem i fem amistat usant idiomes diversos i sense necessitat de tenir un nivell cultural o uns coneixements especialitzats.

On passa això? Precisament a casa nostra. Vivim damunt les restes d’una brillant civilització medieval encara perceptible per l’afinitat entre persones que s’estenen del Segura a l’Adriàtic. No ens estem referint als idiomes espanyol, francès italià, excessivament perifèrics, el coneixement dels quals ha deixat de ser senzill, sinó a un entorn de comunicació que no varia gaire d’un vilatge a l’altre i del que només es perceben les diferències amb perspectives territorials més àmplies.

Alguns podran dir que estem parlant de restes fòssils absolutament estèrils, atès que la divisió en estats nació i idiomes diversos ha tallat la possibilitat d’intercomunicació. Tanmateix, i si fos mentira que som tant diferents? La  intel·ligència ens feia sospitar que lligaven poc la percepció de tants punts en comú amb una extrema diversitat lingüística. De debò parlem tan rar que ens cal conèixer les llengües veïnes o recórrer als idiomes estatals o a l’anglès? Venim d’on venim i la conformació de relacions econòmiques i socials ha hagut de requerir en el passat suficients facilitats de comunicació per permetre el creuament biològic i cultural d’aquestes poblacions.

Posteriorment, els estats nació en aquests territoris han estandaritzat unes paraules eliminant les que confluïen amb les veïnes. Ens hem anat separant.  Les fronteres lingüístiques encara s’han endurit més arran de l’ocupació estrangera i la substitució dels idiomes autòctons pels forasters, la diglòssia i la “Vergonha” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Vergonha). La dialèctica de la nova situació no pot evitar barrejar-se amb els interessos polítics i econòmics que també prenen partit per un projecte nacional o un altre, i per les cultures respectives. La lògica dels partidaris dels estats imperialistes els acaba fent justificar la simplificació lingüística per facilitar la comunicació (“...es nuestra obligación moral trabajar para que el número de lenguas disminuya…”:  http://www.elmundo.es/opinion/2015/05/01/5543bf4fca4741e5458b456b.html) , mentre a Catalunya sovintegen les iniciatives espontànies per trencar les fronteres internes del nostre espai cultural més pròxim, com el Cercle d’Agermanament Occitano-Català (http://caoc.cat/).

Les afinitats estan sotmeses als atzars de la història i a les confrontacions polítiques. La cultura no és aliena als interessos de classe. Les veus que s’alcen dins del Continuum Romànic Central no són les restes d’un substrat històricolingüístic sinó una aliança entre resistències actuals pertanyents a un mateix espai de civilització:  una part dels gal·loitàlics oposats a la uniformització italiana, una part dels Occitans i dels Arpitans oposats al jacobinisme i una part dels Catalans (en sentit ampli) i dels Aragonesos oposats a l’estat capitalista espanyol. Els enemics de cada una de les parts són enemics de les altres, i això ens motiva a agermanar-nos, ens estimula a obviar els idiomes dels opressors i ens permet recuperar els mots comuns i l’antiga intercomunicació.

Partíem d’una situació de prestigi com fou la koiné occitana dels trobadors. Les necessitats administratives de l’antic Estat Català van permetre una certa estandarització inicial de la nostra llengua. També l’occità bearnès al Regne de Navarra. En canvi, l’aragonès, l’arpitan i la majoria de les  parles padanes tingueren una gran varietat de tractaments. Tot plegat ha contribuït a molt diferents graus de consciència i de prestigi de la llengua pròpia, així com a una diversitat de grafies que emmascara la intercomprensió parlada.

Un dels cassos extrems seria la Padània, on superen a França en la creença que els seus llenguatges són “patois” extremadament divergents (però fixeu-vos que moltes més diferències tenien entre sí alguns dialectes bàscs abans de ser unificats en l’Euskera batua!). L’actual independentisme d’aquelles contrades és més populista i xenòfob que real, atès el paper de representació i amplificació de l’idioma italià comú que excerceix la capital, però si es descobrís que totes les parles de la Padània constitueixen un únic protoidioma Rhaeto-Cisalpin qui sap si es podria potenciar un autèntic moviment d’alliberament que posés en perill de debò el poder de Roma. Aquest és un dels estudis que apunten la hipòtesi lingüística Rhaeto-Cisalpina:

http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua07/03.pdf

http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua08/07.pdf

http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua09/03.pdf

http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua10/03.pdf

En aquesta koiné padana ens podríem preguntar: “Est-el possible l'intercomprension recíproca en plurilingüisme passiv?”  Doncs sí, i hem començat a fer-ho.

L’aparició de les xarxes socials ha facilitat les possibilitats d’interrelació, refent a nivell virtual la porositat de les fronteres lingüístiques i les afinitats culturals. No deu ser casualitat que no veiem gaires converses on el català o l’occità es barregen amb l’espanyol, el francès o l’italià als grups de Facebook catalans, però en canvi sí que hi sovintegen amb naturalitat les intervencions en occità, i també en menor mesura en aragonès, arpitan, piemontès, ligur i lombard. L’actual capacitat d’empenta catalana ha propiciat, en correspondència, l’impuls de publicacions com “Jornalet” (http://www.jornalet.com/), “a Vòste” (http://avoste.com/), la difusió de publicacions veïnes com “La Setmana” (http://lasetmana.fr/), i “Arredol” (http://www.arredol.com/), relacions d’amistat interfrontereres, així com diversos grups virtuals comuns: “Convèrsa cataloccitana” (https://www.facebook.com/groups/cataloccitan/), “DIALÈCTES” (https://www.facebook.com/groups/DIALECTES/) o “CONTINUUM Rhaeto-Cisalpin - Arpitan Occitan-Català - Aragonés” (https://www.facebook.com/groups/CONTINUUMLPOC/), entre altres.

El combat global ens obliga a coordinar-nos globalment. Les necessitats de la lluita d’alliberament nacional ens enquadra en marcs autònoms de lluita de classes. El nostre entorn i la interrelació entre els nostres enemics ens obliga a coordinar-nos més enllà de les fronteres, i seria incoherent usar els idiomes dels enemics quan els veïns en lluita som germans i parlem parles germanes. Els nostres interessos com a Catalans embarcats en la construcció d’un Estat independent ens orienten a impulsar arreu les llengües pròpies per tal d’estimular  presses de consciència nacional que permetin bastir eixos de germanor patriòtica i solidaritat internacionalista al llarg de tot el continuum “Rhaeto-Cisalpin - Arpitan - Occitan-Català - Aragonés”.

El desgel cubanoamericà i la resistència dels països petits

El desgel cubanoamericà i la resistència dels països petits
Article publicat a Llibertat.cat 12/04/2015
http://www.llibertat.cat/2015/04/el-desgel-cubanoamerica-i-la-resistencia-dels-paisos-petits-30461

La Cimera de les Amèriques ha escenificat molt més que la simple superació de l’agressió americana contra els Cubans, doncs també representa l’acceptació del futur control ianqui sobre la política, l’economia i la cultura cubanes. Digueu-me determinista però la geoestratègia és com és, i la necessitat dels grups econòmics dirigents de l’Habana de no perdre les oportunitats comercials del mercat nordamericà implica situar-se geogràficament on estan, o sigui, dins la regió liderada/dominada per Washington.

Quan el Regne Unit encara pintava alguna cosa en el control de l’Atlàntic Nord, els USA ja s’havien garantit la impossibilitat de ser envaïts des del Pacífic fagocitant Hawai i Alaska. Malgrat la guerra entre els Estats Units i Espanya, l’Illa de Cuba continuava tenint un valor estratègic per la seguretat americana, i els Russos ho van saber aprofitar. Actualment la situació s’ha capgirat de forma radical i, per tant, el desgel cubanoamericà no és ni un triomf ni una derrota de l’Habana, sinó política realista.

El nou estatus de Cuba encara implicarà anys de negociacions, mesures legislatives per resistir-se a un domini excessiu de Washington, acceptació per part d’aquest de fer favors econòmics als grups dirigents cubans, etc. Qui sap si en un futur el centre neuràlgic del món (al bell mig dels dos mars més estratègics, l’Atlàntic Nord i el Pacífic Nord) estarà liderat per Mèxic o per Canadà, però de moment el seu control està en mans de “la nació del mig”, els USA, la qual, per cert, també domina la resta dels mars del planeta amb la  seva armada expedicionària.

Després de les intervencions militars d’aquests darrers, que han desestabilitzat el mon islàmic impedint que esdevingui una potència regional, i sense alternatives competents (amb la Xina encotillada geogràficament, amb Europa dominada per una Alemanya conscient de que el vell continent ha quedat relegat a un paper secundari, amb Rússia confrontada amb Europa, i amb una Sudamèrica massa distant de les grans vies de comerç mundial), la nació cubana resta avui limitada a un paper d’escassa utilitat geoestratègica i, per tant, el sacrific de la seva població empobrida és innecessari.

Com he dit, realisme no és fatalisme; el capitalisme pot ser derrotat però només des de la veritat es pot lluitar pel canvi d’estructures. La lliçó serveix per Cubans i per Catalans. Actualment, el lideratgei alemany sobre Europa es percep a través de l’orientació cultural i econòmica de tota la regió. I no solament dins de la Unió Europea, també en països aliens com Suïssa i Noruega. Si en un futur fos Varsòvia qui acabés prenent el control d’Europa substituint un Berlín en decadència (els Polonesos tenen el potencial per fer-ho), segurament podríem observar matisos catòlics en les relacions polítiques i econòmiques de tot el continent.

De moment, la hipòtesi polonesa resta en la ficció. La influència alemanya determina la restricció de les polítiques socials i s’imposen les males arts neoliberals. Reconèixer la realitat geopolítica no implica haver-nos de plegar al designis de la classe dominant europea sinó fer més eficient la lluita amb l’objectiu posat en la seva derrota. Tant als Cubans com als Catalans ens tocarà fer més esforços en la defensa dels nostres trets d’identitat i haurem d’acostumar-nos a unir les reivindicacions locals amb la lluitar de classes a nivell dels respectius continents.

Desactivar l'enemic fent-lo inviable

Desactivar l'enemic fent-lo inviable
Article publicat a Llibertat.cat 09/03/2015
http://www.llibertat.cat/2015/03/desactivar-l-enemic-fent-lo-inviable-30025

“El tema del terrorisme islamista només serveix per emmarcar alguna salvatjada regional (guerres d’Irak i d’Afganistan incloses) i per guanyar vots a Europa, però no té cap interès estratègic perquè no pot tenir cap repercussió global més enllà del nivell conjuntural. En canvi, allò que ens durà a la guerra serà Rússia, i si no t’ho creus, pregunta-ho als polítics europeus!” Aquesta ha estat una de les sentències, a mode de conclusions, d’un debat virtual transatlàntic sobre anàlisis estratègiques on he participat com a únic europeu i, per tant, únic destinatari del missatge. A l’hora d’aportar el meu punt de vista, he tingut clar que els pronòstics històrics quasi mai l’encerten, però que no sols fallen per a preveure conflagracions  sinó també per poder assegurar que es mantindrà la pau. La gràcia de les anàlisis estratègiques és que sempre semblen poc possibles; la realitat és així, i la Gran Guerra fou tan imprevisible com el posterior creixement d’una Alemanya esclafada, la consolidació del comunisme a Rússia, la conquesta d’Europa per part dels Alemanys, el triomf Rus sobre Alemanya fins controlar mitja Europa, la caiguda de l’URSS, la pacífica conquesta alemanya d’Europa… cada episodi ha trasbalsat Europa molt pocs anys després de l’anterior.

En aportar el “procés català” als debats estratègics vaig reconèixer el caràcter insospitat de l’ascens independentista dels darrers anys. És cer que això ens ha aportat un avenç significatiu de la consciència nacional,  però sense garanties de no recular novament. En tot cas, no sembla que la tendència apunti vers un atac violent contra els Catalans, però cal acceptar que tampoc no existeixen garanties i que tot és possible. I aquest tema va obrir la reflexió sobre la “desactivació”  que vull transmetre en aquest article. El títol del debat era, en concret: les estratègies de “desactivació” de l’enemic en moments de pau. Segons la tesi dels amics americans, quan els Estats no poden fer la guerra (no saben si estan a pocs dies, mesos o anys del conflicte potencial, o potser aquest no succeirà mai) llavors, allò que fan és desactivar l’adversari amb formes diverses -dissimulades-  de sabotatge.

Mai no sabrem, fins que no ens hi trobem,  quan haurà guerra amb Rússia o si n’hi haurà, però mentrestant, tots els bàndols actuals es dediquen a neutralitzar-se, en tant que enemics potencials, amb èxit divers. En el cas de Rússia,  inhabilitant el funcionament  ple i autònom dels seus veïns fins convertint-los  en “estats tap” (buffer states): al Kazakstan el 30% de població russa del nord converteixen aquest país en una barrera front el mon turc per on es podria extendre l’OTAN; en el cas d’Ucraïna l’episodi de restitució de Crimea no té res a veure amb la tàctica actual que, malgrat la propaganda, no pretén cap independència; i el mateix podem dir de Geòrgia i de Moldàvia. Aquest mecanisme no és sols rus, el podem trobar a tot el mon, tant entre països sotmesos i les metròpoli, com entre Estats sobirans, i fins entre suposats aliats.

A nosaltres no ens toca posar gaire èmfasi ni en l’Islamisme radical  (poc rellevant estratègicament) ni en el conflicte d’Ucraïna (que no és la nostra prioritat) sinó en la relació Catalunya-Espanya. A Madrid no ha passat desapercebuda la coincidència de l’increment catalanista amb la crisi econòmica. Bé que recorden com érem de marginals els independentistes quan Espanya tenia prestigi econòmic i cultural, i estan convençuts que el “problema català” desapareixerà quan tornem a “lligar els gossos amb llangonisses”. Mentres esperen, la dinàmica de la Metròpoli és la mateixa que arreu del mon: tenir-nos dividits en comunitats territorials i lingüístiques, i posar-nos entrebancs administratius de tot tipus, en resum:  desactivar-nos i mantenir-nos en la inviabilitat. Tanmateix, aquesta dinàmica és universal i bidireccional, i segurament  les nacions sotmeses tard o d’hora deixen de “limitar-se a desitjar” que l’estat opressor no surti de la crisi. Deu haver un moment en que el pobles en lluita, en tant que protoestats,  passen del desig a l’exercici de polítiques actives, normals arreu, d’impuls de tàctiques orientades a entorpir i dividir les estructures polítiques, culturals, territorials, lingüístiques, morals, econòmiques… de la nació opressora.

100 anys del Genocidi Armeni oblidat

100 anys del Genocidi Armeni oblidat
Article publicat a Llibertat.cat 16/02/2015
http://www.llibertat.cat/2015/02/100-anys-del-genocidi-armeni-oblidat-29768

Diu que Adolf Hitler va invocar el Genocidi Armeni, executat sols un quart de segle enrere, per proclamar que la “solució final”, en l’obsessió antisemita alemanya, seria igualment oblidada. La Història  no ha reconegut Hitler com a futuròleg però li ha donat la raó en la descripció de la injustícia que el món ha comès en vers un dels més importants pobles de l’antiguitat, avui reduït al seu refugi postsoviètic, que no arriba als trenta mil kilòmetres quadrats i amb menys de tres milions d’habitants. No sé pas si l’actual República d’Armènia, que  va poder acollir una part dels supervivents de les matances de 1915, serà capaç d’organitzar una commemoració prou digna del centenari, ateses les dificultats polítiques i econòmiques que caracteritzen aquell país, però entenc que la història d’aquell genocidi ja és patrimoni de tots els pobles en lluita, entre els quals, el català. Tenim l’obligació moral de  participar i fins d’impulsar accions que reivindiquin el reconeixement internacional d’aquella atrocitat, el pagament d’indemnitzacions per part dels culpables i la restitució del seu territori nacional.

L’antiga Constantinoble grecocristiana s’havia caracteritzat per les seves massacres internes. D’entre tantes, tingué molta anomenada la matança de 60.000 Venecians, Genovesos, Pisans i Amalfitans  l’any 1182. Arribats els Turcs, la rebatejada Istambul no seria cap excepció i l’any 1896 hi hagué una matança terrible d’Armenis, continuació de la de dos anys enrere a mans dels Kurds, sumant 300.000 assassinats. Malgrat que l’imperi Otomà era una entitat política pluriètnica i plurireligiosa on els Armenis estaven reconeguts i respectats per la Constitució, anomenats “Millet-i Sadıka” ("nació lleial"), el règim autocràtic d’Abdul Hamid II, en connivència amb els democratitzadors “Joves Turcs”, va dur a terme el genocidi l’any 1915 amb l’excusa d’estar lluitant contra la sublevació separatista d’una milícia armènia recolzada pe Rússia.

El modern independendentisme català dels anys vuitanta expressà sovint la seva solidaritat amb la lluita armènia de la diàspora, i Catalunya ha reivindicat  el reconeixement internacional del Genocidi Armeni, que la majoria del mon (començant per Israel i Espanya) els ha negat. El Parlament de Catalunya, en la seva Ressolució 626/VIII, de 26 de febrer de 2010, reconeixia que “els fets patits per la població armènia entre els anys 1915 i 1921 tenen la consideració d’un veritable genocidi, d’acord amb la Convenció de les Nacions Unides per a la prevenció i el càstig del crim de genocidi”.

Personalment, he conegut força armenis de la diàspora, i també de l’Armènia actual. Curiosament, he percebut menys autoestima en els darrers. Fa poques setmanes, un d’ells, originari d’Erevan i immigrat a Barcelona, em deia: “vam ser el bressol de la humanitat i hem esdevingut un poble escarmentat i parapetat entre enemics”, i afegia: “el triomf sobre els ‘turcoides’ (es referiex a Azerbaidjan) en la guerra de l’Alt Karabak no ens ha deslliurat de la por, la ineficàcia i la corrupció política”.

En canvi, d’altres Armenis de la diàspora francesa i americana que vaig conèixer  a principis dels anys vuitanta, m’havien mostrat major orgull i contundència, prometent la recuperació del Mont Ararat, tot i apel·lar a la venjança per la sang vessada. Uns i altres, però, coincideixen en un cert fatalisme, el d’haver-se d’acontentar amb un país extremadament retallat i envoltat d’enemics. Tanmateix, allò que potser els dol més  que la pròpia sang vessada és la traïció de pobles que també han hagut de lluitar per la seva llibertat però que ara miren cap a un altre costat. No hauria de ser aquest el cas dels Catalans; crec que estem obligats a expressar les nostres màximes expressions de solidaritat coincidint amb els 100 anys d’aquell crim.

Podemos en les fronteres de la Unitat Popular

Podemos en les fronteres de la Unitat Popular
Article publicat a Llibertat.cat 12/01/2015
http://www.llibertat.cat/2015/01/podemos-en-les-fronteres-de-la-unitat-popular-29304

Digueu-me determinista, però si l'estratègia populista està permetent l'ascens electoral de Podemos, a la llarga no tindrà més remei que situar-se en l'eix dreta-esquerra, i tinc el convenciment que finalment serà en posicions molt centristes. Tanmateix, la dialèctica actual davant d’un govern espanyol de dreta dura ha facilitat que aquest nou partit obtingués tant el suport d'una majoria electoral esquerrana de base com d'intel·lectuals de prestigi.

No ens quedarà més remei que esperar que passi el temps per saber com serà Podemos després de les inevitables clarificacions que sofrirà quan els interessos antagònics que conté entrin en lluita intestina; tanmateix, seria interessant, com tot coneixement, que féssim un seguiment d'aquesta evolució. En aquest sentit, trobo especialment útil per l'esquerra independentista la valoració autocrítica dels nostres punts forts i febles a partir de l'evolució de Podemos dins dels àmbits de col·lissió entre els nostres moviments respectius, així com les anàlisis dels intel·lectuals, tant dels que orienten l'acció de Podemos com dels que li són crítics.

M'he fixat en dues persones que s'han significat a nivell mediàtic en la comparació entre “ells” (el partit de Pablo Iglesias) i “nosaltres” (l'esquerra independentista): l'economista Vicenç Navarro i l'antropòleg Manuel Delgado. El primer ha participat en diverses propostes de Podemos mentre el segon s'hi ha manifestat crític públicament. Ambdós s'han gestat fora del nacionalisme català i sospito que, per tant, tenen un coneixement limitat dels principis ideològics socialistes de l'independentisme modern (els del PSAN, el MDT , Terra Lliure...). Crec que aquesta limitació és positiva perquè, sent obvi l'escàs lideratge de l'esquerra independentista entre les masses populars de Catalunya, massa sovint el nostre discurs emmascara l'anàlisi de la realitat.

El dia 23 de desembre, Vicenç Navarro escrivia al seu blog un article titulat "La diferència entre Catalunya i Escòcia", on assenyalava el caràcter socialista de l'electorat escocès que, orfes de partit arran de la dretanització del Partit Laborista, van abraçar un partit més esquerrà, el Partit Nacional Escocès. El dia del Referèndum la classe treballadora (en bona part immigrant) va votar massivament per la independència mentre molts escocesos amb font sentiment identitari escocès votaven continuar al Regne Unit.

Un parell de mesos abans, Manuel Delgado feia una xerrada a Valls on explicava la vinculació entre comunisme i independentisme. Militant d'una força espanyolista, Esquerra Unida i Alternativa, no va fer referències a la lluita menada pel Moviment Català d'Alliberament Nacional durant els anys vuitanta sinó que va centrar les referències històriques en el Partit Català Proletari (que havia estat ens els orígens del PSUC), i va referir-se també als Nacionalistes d'Esquerra (grup que va confluir en ICV). Amb referències a La ideologia Alemanya, de Karl Marx, l'antropòleg assenyalava com l'idealisme sempre és de dretes, i ho contraposava al materialisme.

Les perspectives de Navarro i Delgado són interessants per les raons que apuntava al principi i també perquè, malgrat que reflexionen sobre la realitat des de la seva perspectiva, demostren prou esforç per objectivar. També perquè mantenen un discurs honrat al reconèixer la component patriòtica de la lluita proletària. De la síntesi d'aquestes aportacions vull quedar-me amb aquelles percepcions que poden ser-nos útils per orientar la nostra lluita. Manuel Delgado assenyalava que “...els amics de la CUP, que aprecio moltíssim, són bàsicament un partit de gent jove i que té una presència relativa, escassa, jo diria que minsa, dins la classe obrera organitzada”.

Vicenç Navarro, per la seva banda, parlava del lideratge del descontentament, que, al contrari d'Escòcia, “...a Catalunya ho ha intentat liderar un govern (...) percebut pel mon del treball com a responsable d'aquestes polítiques d'austeritat. Això explica l'escassa participació de les classes treballadores de Catalunya en la consulta del 9N. L'abstenció (...) va ser massiva als barris obrers (...) i és més que probable que, si el moviment independentista no mobilitza la classe treballadora (...) no hi hagi independència”.

És possible criticar tant com vulguem ambdós punts de vista, no per això deixarem de reconèixer els nostres encerts però també els nostres dèficits. Aquests dos exemples no ens descobreixen pas la sopa d'all perquè sempre hem tingut clars els objectius. De fet, trenta anys enrere ja definíem quin hauria de ser el paper capdavanter de l’independentisme al sí de les Organitzacions de Classe en el moment de l’alliberament nacional, i mai hem abandonat tal ambició. Tanmateix, ens trobem en un moment històric on es fan més patents les nostres mancances en els àmbits obrers. És veritat que no podem deixar d'avançar al ritme de les nostres capacitats, però sí podem modular les nostres prioritats allí on no acabem de fer tots els esforços de que som capaços quan ens ho proposem.

La generació sobiranista que depèn de la pensió dels avis

La generació sobiranista que depèn de la pensió dels avis
Article publicat a Llibertat.cat 09/12/2014
http://www.llibertat.cat/2014/12/la-generacio-sobiranista-que-depen-de-la-pensio-dels-avis-28948

Quan el 22 % de les llars catalanes viu de la pensió de l’àvia  i/o de l’avi, podem estar ben segurs que tal situació es reflecteix en l’independentisme, tant entre el milió vuit-cents mil sobiranistes actius com en el conjunt de la massa potencialment electoral de Catalunya.

Un any enrere hauríem pogut parlar de les situacions  desesperades que coneixíem, però reduïdes a l’anecdotari de familiars, veïns, amics o nosaltres mateixos, obligats a restar com menors d’edat, sota del sostre dels pares o dels avis jubilats. En alguns casos també hauríem parlat de persones conegudes que sofreixen malalties sobrevingudes per aquestes situacions en forma de frustració, conflictes de convivència, depressió; culpa per sentir-se responsables  de l’empobriment dels nostres vells en obligar-los a compartir la pensió amb nosaltres i amb els nostres fills.

Arran de les dades presentades aquest passat vint-i-sis de novembre (observatorio social de las personas mayores 2014) per comissions obreres, tenim un panorama nacional més greu que la mitjana espanyola, amb major pèrdua de poder adquisitiu dels nostres pensionistes (19 % front el 14 % espanyol), i també  sobrepassant en 2 punts el nombre de llars que depenen de la pensió d’un jubilat, que en el cas català s’enfila pràcticament al 22 %.

Si, a més, resulta que la meitat de les nostres pensions estan per sota dels 645 €, i que  en un 16,6 % (altre cop 2 punts més que la mitjana espanyola) estem per sota de l’índex de pobresa, les nostres conclusions no haurien de quedar-se limitades a parlar dels obstacles  que pateixen els nostres vells, sinó que cal comprendre els efectes  “patològics” en aquella generació  que fins ara era la referent i principal protagonista del procés català:  els adults, fils d’aquests avis. Es tracta d’una generació que hauria de ser econòmicament independent  però que va de camí a esdevenir  laboralment perduda. També els fills d’aquests, nets dels anteriors, que també veuran greument afectat el seu esdevenidor degut a la situació familiar de dependència econòmica.

No podem menystenir l’efecte d’aquesta situació en l’actual generació independentista, i menys encara a l’hora de valorar la dificultat de milions de catalans  d’incorporar-se al moviment sobiranista. Precisament, allò assenyat hauria de ser l’adaptació de la lluita independentista a l’autoorganització d’aquest perfil poblacional.  Només amb consciència  de les causes dels propis problemes i –sobretot–   sentint-se  protagonistes de les accions superadores, s’orienta la unitat popular. I això implica la necessitat de diversificar les activitats nacionalistes, afegint a les reivindicacions tot d’accions socials solidàries, formatives, d’inserció laboral... (fins i tot olles populars, si calgués), sempre des de l’òptica independentista i enfocades a l’objectiu de la sobirania nacional i popular.

Plebiscitàries i Eix Social

Plebiscitàries i Eix Social
Article publicat a Llibertat.cat 17/11/2014
http://www.llibertat.cat/2014/11/plebiscitaries-i-eix-social-28690

L’evidència sobre la vinculació de la lluita de classes i l’alliberament nacional és tan antiga com els que la neguen. No hem d’oblidar que la mateixa guerra ideològica i totes  les teories que intenten explicar la realitat, també formen part de la lluita de classes. Els propis humans som contradictoris, i al llarg de la Història hem vist com alguns autors atribuïen una clara dimensió social a l’alliberament nacional en indrets com Irlanda,  sense veure-ho a Euskadi, o a l’inrevés. I tals confusions, quan han estat aprofitades com a manipulació a favor de l’enemic nacional, també han esdevingut el triomf de l’enemic de classe. Quelcom semblant ens podria arribar a passar novament, en el futur, si aquestes contradiccions fossin hàbilment manipulades per part d’entitats com Podemos/Podem.

Durant el segon terç del segle XX, les experiències revolucionàries independentistes del Tercer Món van influir enormement a Europa i estigueren estretament interrelacionades amb la Guerra Freda. Euskadi, els Països Catalans i Bretanya van desenvolupar embrions de moviments anti-imperialistes (contra Espanya i França) influïts per estructures de tipus “front popular patriòtic” típiques dels satèl·lits soviètics. Però aquestes  organitzacions coexistíem amb d’altres grupuscles esquerranistes de plantejaments jacobins. Tot i això, el debat ideològic estava viu, entre uns i altres, doncs llavors la influència de les lluites d’alliberament nacional del Tercer Món eren referents comuns entre nosaltres i ells. En aquella època les apel·lacions  a la unitat d’Espanya que emanaven de l’ortodòxia d’aquestes formacions esquerranistes sucursalistes, xocaven amb la realitat d’una Espanya on el patriotisme restava monopolitzat pels hereus del feixisme falangista.

Del “Frente Revolucionario Antifascista i Patriota” a “Germania Socialista”, a moviments trotskistes i maoistes sorgits del mateix bressol que ETA, el debat sobre el patriotisme des del la perspectiva independentista catalana  (contra l’imperialisme espanyol) anava generant un lent degotall en favor de l’Esquerra Independentista formada per organitzacions de classe que exercien  la direcció política  d’un ampli moviment policlassista (seguin un esquema similar a la KAS basca amb influències soviètiques). Fou per aquella època que Josep Guia definia el concepte de nacionalisme com: “...la ideologia d’incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament: per a la formació i/o el manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l’apel·lació al qual (en una dimensió real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme...”.

Fins i tot, havent acord en relació al dret d’autodeterminació en força debats, entre les organitzacions revolucionàries de classe catalanes i les sucursals de l’esquerranisme espanyol a Catalunya, aquestes  darreres li negaven la implementació pràctica, com tampoc ho feia el catalanisme regionalista de l’època.  Josep Guia ho explicava assenyalant que  “... el nacionalisme, doncs,  és una ideologia d’Estat: d’un Estat inexistent i reivindicat o d’un Estat existent i imposat”. En conseqüència, “...els nacionalistes que no es plantegen la qüestió de l’Estat (en una de les dues opcions esmentades abans) són els comparses que, en qualsevol  ideologia l’acompanyen, l’eixamplen i, alhora, la dilueixen. Per exemple l’esquerra ‘monàrquica' espanyola  respecte de l’espanyolisme  (burgès, no cal dir-ho) o l’esquerra republicana catalana respecte a l’independentisme  (proletari, és clar).

Amb la “caiguda del mur” va caure també un dels models d’accés al poder a través de la revolta, i l’independentisme  va iniciar el seu camí vers el centre-esquerra i el possibilisme regionalista. Mentrestant, l’Esquerra Independentista de combat es refeia de la repressió  i se centrava en el municipalisme i les lluites socials (i per tant nacionals) fins arribar als nostres dies. I ara, després de tant de temps, hem d’escoltar formacions posant en qüestió que l’alliberament nacional està imbricat en l’Eix Social? Doncs em temo que sí. Però en comptes de viure-ho amb fatalisme potser hauríem de ser més autocrítics. Alguna responsabilitat devem tenir (sobretot en quant a dèficits de comunicació amb el nostre propi poble) quan veiem que el missatge de Podemos/Podem, expandit des dels mitjans de comunicació  de l’enemic, aconsegueix convèncer gent del nostre entorn de que “el partit de Pablo Iglesias és respectuós amb el Dret a Decidir” i sols pretén “garantir un Eix Social” que les eleccions plebiscitàries suposadament no contemplen.

Contra la propaganda espanyolista  “programàticament  social i respectuosa amb Catalunya”, no podem permetre’ns ni el retorn als debats bizantins de fa quaranta anys, ni que la mentida  faci forat dins del nostre poble. Però en aquesta fase de la guerra ideològica  la nostra eina principal és l’exemple. Per tant, la reacció de l’Esquerra Independentista només pot ser  accentuar la nostra implicació personal en les lluites socials, impulsant-les arreu del territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Aquesta és la nostra força: la coherència en la lluita nacional  i de classe.

La tortura en la guerra subconscient

La tortura en la guerra subconscient
Article publicat a Llibertat.cat 12/10/2014
http://www.llibertat.cat/2014/10/la-tortura-en-la-guerra-subconscient-28137

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha tornat a condemnar Espanya per violar l'article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, que estableix que "ningú podrà ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants",  arran de no haver investigat la denúncia de dos militants bascs. Aquesta és la sisena condemna a l'Estat espanyol per tortures i vexacions perpetrades pels seus cossos i forces de seguretat, i una d’elles fou pel cas de 17 catalans arrestats durant l’anomenada Operació Garzón. Quanta gent coneix la notícia? A  diferència d’una petita part de l’esquerra independentista militant, sols uns quants coneguts recorden haver-ho sentit de resquitllada pel Canal 3/24, i cap dels meus amics revolucionaris madrilenys –especialment sensibles a aquestes temes– se n’ha assabentat.

En tot cas, tant se val, aquí no passa res. La percepció europea  d’aquesta peculiaritat  espanyola té dues vessants: incredulitat i tolerància. Per una banda, hi ha els ciutadans  que creuen que Espanya és una  democràcia homologable a les seves ; recordeu  quan des d’Europa  van aconsellar  l’autocensura del film “Fènix 11·23” en aquells fets reals que els espectadors considerarien impossibles i, per tant, mentides? Per una altra banda, hi ha la tolerància  dels Estats socis de la UE, sabedors que cada un d’ells  té trets específics,  tan intrínsecs que més val fer ulls clucs. És com quan detenen i multen amb 4000 euros algú que porta una estelada però no s’aprecia delicte en qui esgrimeix una esvàstica, que seria inimaginable  en altres països més civilitzats.

La rèplica espanyola front les denúncies de tortura es remet, sovint, a l’argument americà de que el sistema és bo malgrat que arreu hi ha delinqüents, i el mateix sistema té  mecanismes per a depurar les disfuncions. Els casos on ha hagut  mossos d’esquadra implicats  els serveixen d’exemple, és possible que la manca de sistemes de control  permetin la impunitat arreu. La policia interioritza l’objectiu primordial de la seva feina,  que és , juntament amb la prevenció del delicte, atrapar els delinqüents, i per això és fonamental que el mateix acusat decideixi declarar-se culpable dels delictes que li imputen. Per a confessar cal dues eines: l’element coactiu que faci entrar en raó el detingut, i mantenir la imatge de prepotència i intimidació davant del detingut. Suposadament  aquesta escenificació  implica sols  un curt període de vulnerabilitat del detingut, i la població benpensant ho accepta creient que la protecció de la llei imposa un límit acceptable als possibles actes d’impunitat policial.

Allò que caracteritza la tortura com un tret diferencial en relació als altres països europeus és la tolerància quan és usada en l’àmbit polític. Per exemple, a l’Alemanya actual  la política és un conflicte  propagandístic  entre opcions  percebudes com legítimes (ecologistes, socialistes, liberals...) i per algunes d’il·legals, com els neonazis. En cap cas s’entendria la necessitat de la tortura que requerís fer els ulls clucs com en temps de Hitler (recordareu la paròdia d’aquell personatge del film 1 2 3 del director Billy Wilder, que negava  haver sabut res del que passava a l’Alemanya nazi perquè treballava  sota terra, al Metro).  A Espanya i a Turquia els hipotètics adversaris polítics són percebuts en l’inconscient col·lectiu  com l’enemic estranger sotmès però rebel. En aquestes circumstàncies  no hem d’estranyar-nos  del poc cel de la premsa i de la justícia.

A principis dels anys vuitanta, sota pressió europea, es va crear una comissió del Parlament Espanyol encarregada d’investigar si realment existia la tortura a Espanya. El resultat  de l’estudi va concloure que es tractava d’una pràctica sistemàtica, però el Congrés espanyol, de forma gairebé unànime, decidí no fer-lo públic.  En diversos articles, en Justo de la Cueva  s’exclamava de com era de sorprenent, en tant que  fenomen sociològic, la ignorància dels castellans en relació a les tortures que tenien lloc a escassos quatre-cents kilòmetres al nord de Madrid.  Com podia ser? I posava exemples de la situació d’Euskadi que concordaven amb les cinc regles de la manipulació informativa: la simplificació i l’enemic únic;  l’exageració i la desfiguració; l’orquestració; la transfusió i la unanimitat.

Totes cinc regles són fàcilment identificables en els sis casos de tortura espanyola condemnats  pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Veiem també el desinterès de part de la població, i en això són clares les diferències territorials: ahir un comentarista radiofònic, en ocasió del 12 d’octubre que festegen l’assassinat de milions d’indis,  es queixava que molts espanyols es creuen la Llegenda Negra, i un altre puntualitzava que “no és cert, perquè fora de quatre hippies de Madrid, la Llegenda Negra sols se la creuen a Catalunya i a Euskadi”. Doncs, exactament igual que el genocidi amerindi, el desinterès pel  tema de la  tortura, continua sent generalitzat,  quan no conegut, però  tolerat pels que inconscientment  senten que en la guerra amb les colònies revoltades sovint cal  fer els ulls clucs.

El llarg Procés contra la por

El llarg Procés contra la por
Article publicat a Llibertat.cat 07/09/2014
http://www.llibertat.cat/2014/09/el-llarg-proces-contra-la-por-27575

Tenim pressa, però ja en teníem fa trenta anys, raó per la qual el procés transcendeix generacions i vides. La lluita és permanent i no posem totes les expectatives en una data final, sinó que valorem cada pas, fins i tot els passos ensopegats, per la pedagogia que aporten. D’ençà que el President Mas va anunciar la data de la consulta he pensat que per l’Esquerra Independentista la principal dimensió del 9N és la seva importància com a oportunitat pedagògica i polaritzadora.

L’any 84 ja existien els actors que a Catalunya representaven als principals interessos en lluita, a favor o en contra de la independència, i també hi eren les comparses (sovint inconscients) dels uns i dels altres. És clar que el sistema de forces polítiques era contradictori, i encara ho és (com és lògic) però hem avançat en la lenta clarificació. La classe que detempta la titularitat d’un procés revolucionari no sempre es correspon amb les sigles, sinó que cal veure  qui es veu més beneficiat per les seves polítiques.

Fa tres dècades estàvem els independentistes, embrionaris,  en un costat i els franquistes a l’altre, i en mig, els regionalistes  de centredreta catalans i els catalanistes de centreesquerra. Era precisament en aquest espai del centre on actuaven els efectes clarificadors de la repressió de l’Estat en contra de les accions patriòtiques més desinhibides.

Aquell  Onze de Setembre de 1984, els principis fundacionals del Moviment de Defensa de la Terra orientaren els parlaments  al Fossar de les Moreres, davant d’una imatge gegantina del rostre de Toni Villaescusa, i la majoria de les consignes  insistien en el propòsit de no defallir en la lluita, que havia de ser continuada, en contra de l’ocupació espanyola i sense caure en les trampes dels Estatuts d’Autonomia regionals pactats entre oligarques i traïdors.

Veníem de molts anys de terror. Aquest 2014 ja hem perdut la por, però ja no es tracta solament de superar les temences sinó de vèncer, i per vèncer sempre és requisit  que la por retorni a l’opressor.

Quines són les nostres condicions per romandre espanyols?

Quines són les nostres condicions per romandre espanyols?
Article publicat 18/08/2014
http://www.llibertat.cat/2014/08/quines-son-les-nostres-condicions-per-romandre-espanyols-27355

Vull compartir amb vosaltres una anècdota d’estiu que m’ha encuriosit. En tres converses amb gent espanyola diferent (amics, família i coneguts), que pertanyen a regions distintes (Andalusia, Madrid i Aragó), i dilatades prop d’un mes, se m’ha preguntat pel “procés català”, hem discutit, s’han interessat per les condicions a partir de les quals els polítics catalans podrien acceptar romandre a Espanya, han manifestat acceptació (en diferents graus) de condicions econòmiques similars a les basques, fins i tot de formes d’organització política molt pròximes a les confederals, però finalment han acabat escandalitzats i rebutjant algunes demandes simbòliques que m’han semblat essencials. És obvi que no es poden treure conclusions d’una anècdota, que té el valor que té, però potser podria orientar un camp d’anàlisi interessant.

D’entrada, he de dir que aquestes converses m’han fet adonar d’un possible canvi d’opinió entre la població espanyola sobre la natura del conflicte. Fins fa poques setmanes, el “desafío soberanista” era una simple estratègia del senyor Mas per aconseguir que els Catalans fossin “más españoles que los españoles”. Aquesta és una frase que em va dir un amic de Madrid que s’usava força en converses de bar per parlar dels Catalans. Ser “más españoles” voldria dir “pretendre tenir més drets que els ciutadans d’altres autonomies”, és a dir, més prestacions sanitàries, majors subsidis, etc.

Aquests amics i familiars són persones d’esquerres, però no són pas intel·lectuals, sinó que en els tres casos són treballadors industrials. Per tant, dono força valor a la seva percepció de que, d’un parell de mesos ençà, ja s’estan estenent tres percepcions: 1-els Catalans volen marxar de debò, 2-esdevenir un Estat surt econòmicament a compte als Catalans degut a la sobreexplotació de Catalunya per part d’Espanya, i 3-l’estratègia espanyola d’impedir una votació, que probablement sortiria positiva per Espanya i negativa per l’independentisme, és el que està fent créixer l’independentisme.

Aquest estiu allò que m’ha cridat més l’atenció de les preguntes que m’han fet els coneguts, amics i familiars espanyols ha estat que volien saber “quin és el nostre preu per romandre a Espanya”. Òbviament, els he respost parlant de drets i de principis. Tanmateix, davant la seva insistència, he fet un esforç per pensar, sols com exercici intel·lectual, quines condicions podríem acceptar els independentistes per veure satisfetes les nostres necessitats nacionals mentre no fos possible tenir un Estat propi.

Els meus interlocutors esperaven números, i semblaven disposats a acceptar un cert regateig en qüestió de diners. He fet algun esment a xifres econòmiques però m’he estès pel terreny simbòlic i això els ha sorprès, perquè en els tres casos, que componen l’anècdota que us estic explicant, es pensaven que ja estem més que satisfets amb la televisió en català, l’escola, la retolació, la megafonia en català al metro de Barcelona…

En tots tres casos acceptaven l’oficialitat del català a tot l’Estat. Gràcies a la informàtica, és una solució administrativament tan fàcil com ho és la situació actual d’oficialitat de l’occità a tota Catalunya. També tots ells consideraven factible l’aprenentatge obligatori del català per part de tots els espanyols, juntament amb el basc i el gallec (suposo que si a les aules espanyoles s’ensenya anglès durant tota l’escolaritat sense que els alumnes aprenguin aquesta llengua, no hi ha problema per afegir més assignatures “maries” a l’ineficaç sistema educatiu). La primera sorpresa ha estat que els grups andalús i madrileny no veien gaire possible que Espanya acceptés l’oficialitat del català al Parlament Europeu. Per què? “Perquè a nivell internacionals es donaria la imatge de ser dos estats independents”.

Ai, però hem acabat percebent quina és la frontera en tots tres casos, i això succeïa quan jo esmentava dues condicions que no sembla que constin gaires diners: 1-la necessitat incondicional de participar esportivament, en qualitat de Catalans i sols amb la nostra bandera, als Jocs Olímpics, i 2-el reconeixement oficial de la denominació del català en l’espai que comprèn València i Mallorca, i la seva condició de llengua vehicular als mitjans de comunicació i als sistemes educatius valencià i balear. Ha coincidit que aquestes dues qüestions depassen els límits de tolerància dels coneguts, amics i familiars andalusos, madrilenys i aragonesos.

Al meu parer, dins la cultura popular espanyola hi ha una certa facilitat per acceptar la negociació econòmica amb els Catalans però, alhora, uns límits simbòlics extremadament arrelats que dubto molt que sigui possible corregir en diverses generacions.