http://blocgran.cat/?p=6111
…que per molt que s’hi caguessin sempre fora massa poc !!!!
juliol 7, 2011 | 
Fantassin Manel |
Improviso aquesta crònica a corre-cuita després de no haver pogut parar ni per dinar ni per sopar. Tanmateix, per dura que hagi estat la jornada, hom se’n va a dormir satisfet si s’ha tingut, com en el meu cas, la possibilitat de reflexionar al final del dia, a partir de la conversa amb els amics, i de treure’n conclusions. La tesi final de la tertúlia ha estat, ras i curt: a Catalunya acatem el poder, ens podrim quan tenim poder (ja sigui polític o econòmic) i desconfiem massivament dels que tenen poder perquè ja sabem que no són de fiar (perquè segurament sabem que tampoc nosaltres serem de fiar el dia que tinguem poder)!.
Després de tot el matí negociant un conveni, em venia al cap el record d’una altra experiència sindical, igual de cutre, succeïda fa anys, en què la part empresarial estava representada per un jove (relativament) amb rastes i carregat d’arracades. El seu llenguatge era molt molt enrotllat, amb frases solidàries i un tracte de col·lega …però a l’hora de negociar era tant miserable que mirava de restar quatre pessetes a la franja de treballador pitjor pagada de Catalunya (suposo que quatre pessetes d’aquí i quatre d’allà, justificades en despeses d’estructura, fan una bonica segona residència).
.
En aquella època hi havia un company d’origen alemany que, no sé si tindria parentescs turcs (no ho semblava perquè era ros, molt ros, gairebé albí), però anava murmurant que “tant de bo tornés el bon costum de tallar les mans als lladres”; ho deia prou fort, perquè el sentissin els negociadors de la patronal. Aquest amic estava sorprès de la poca seriositat dels empresaris que havia conegut aquí, en comparació als alemanys. Segons ell, la contestació social estava controlada, al seu país, pel fet que allí no és tan habitual com aquí pagar menys d’allò just, i encara menys significar-se, com empresari, cobrant quantitats exagerades.
.
Aquesta anècdota l’he comentada als amics, en mig d’una conversa sobre les contradiccions del nostre país: resulta que fem mobilitzacions massives, com la recent dels “Indignats” (segons les enquestes, 7 de cada 10 catalans simpatitza amb els Indignats) i com la manifestació independentista del proper dissabte (ja és comença a ser conscient que l’Estat Cleptoespanyol ens roba prop de tres quartes parts dels nostres diners) però després ens limitem a votar CiU (que reprimeix els indignats, amb un Duran, que diu que l’independentisme és dolent atès que divideix la societat) i PSC (que vota contra el català a Europa). Per cert, que que aquests 25 diputats del NO han aconseguit passar a la història; ningú els recordarà ni per alguna pregunta parlamentària que un dia van fer, ni per una llei que van ajudar a redactar, sinó pel mateix acte indigne d’autoodi que ha permès passar a la història els 18 regidors de que recorda la cançó de La Trinca..
Un amic, votant de Solidaritat, s’exclamava davant aquesta injustícia divina: els catalans som rucs, la nostra actitud electoral és incomprensible! La meva resposta ha estat que la via política està massa cremada al nostre país. Crec que difícilment aconseguirem regenerar la política ni tampoc la confiança en el poder, ja sigui polític o econòmic, perquè fins i tot joves amb estètica i discurs solidari acaben sent assimilats. Llavors els he narrat l’anècdota de la negociació sindical amb sicaris de la patronal amb estètica progre. Altres companys han explicat que coneixien una bona colla d’Indignats que havien passat del discurs reivindicatiu a postures federalistes espanyoles en poc temps (en funció de l’Ego alimentat pel control del micròfon i per la capacitat per generar l’adhesions entre els col·legues). La conclusió de tot plegat ha estat que aquesta simpatia en vers els indignats (entre 7 i 8 de cada 10 catalans) rau en l’ESTÈTICA ASSEMBLEÀRIA, perquè el poble desconfia d’on no hi ha allò que anomenen “llum i taquígrafs”, perquè sabem que el poder corromp i quan en tens només intentes mantenir-lo, encara que sigui a costa de romandre a Espanya o de ser gasiu -fins i tot lladre- amb els treballadors més mal pagats..
La veritat és que les assembles a Catalunya són un conyàs. No en sabem, ens repetim… (“demano la paraula per dir que estic d’acord amb la persona que ha parlat fa un moment”), però per alta banda, sembla que donen confiança. Precisament un altre amic explicava que havia marxat d’ERC quan, segons diu, “el partit anava perdent el seu caràcter assembleari i tot ja començava a venir cuinat de dalt”. Aquest noi havia format part de les associacions de veïns, que eren un veritable contrapoder de base, i ho té clar: “Per això se les van carregar i per això la CUP de Barcelona s’ha generat en les restes d’aquestes associacions i per això ha aconseguit un nombre tan important de vots en poquets dies des del seu naixement: perquè no són “vots”, sinó que són encàrrecs que emanen de les reivindicacions populars”.
.
Per tant, la confiança dels catalans és més probable guanyar-la al marge de la política i dels càrrecs que denoten poder. Anem per bon camí convocant manifestacions independentistes com la de dissabte, com les consultes sobiranistes, com reactivant associacions de veïns i difonent la realitat catalana des de la proximitat. Ara per ara, però, aquesta majoria independentista desconfia de qualsevol que se la vulgui atribuir. Tinguem-ho en compte! No podem renunciar al parlamentarisme però si reconstruïm el moviment popular als nostres barris podrem reformular les candidatures independentistes fent que es visualitzi clarament que no són tant candidats enviats pel grups de militants, o cúpules, sinó que són els candidats del mon associatiu català per la independència.
.
.
.
.
Precisament recordo una llarguíssima discussió, davant mateix d’una parada de
juny 30, 2011 a les 7:45 am
T’esperam a Quilhan se te fa pas páur atraversar la frontièra!!! ;-)
juny 30, 2011 a les 7:54 am
Tot lo contrari, i vau fòrça per Occitània :-)
Lo problèma es que de còps solament ai un jorn per viatjar e me cal alavetz planificar lo viatge. Fa de paucs meses faguèri Barcelona-Carcassona, Montsegur-Mirapeis-Quilhan-Sant Pau de Fenolhet-Barcelona …e ara, aquel còp, lo limit es estat lo Capcir. Quand tornaràn de vacas grassas m’i veiràs sovent per Occitania. Mercés, amic.
juny 30, 2011 a les 8:11 am
juny 30, 2011 a les 8:38 am
Em deia una vegada un occità d’origen espanyol, que mentalment era “hispano-francès” (imagina’t, quina por!), que la nostra dèria per la recuperació de l’occità (i de l’aragonès a l’Aragó) era deguda a interessos tan antics com la tàctica dels “estats-tap”. Evidentment li vaig negar que fos aquesta la raó però li vaig confirmar que estaria ben justificat perquè la proximitat de l’espanya espanyola i la frança francesa Fan Por …i ell mateix n’era la prova.
Enhorabona per la teua faena perquè, sent com sou gent de frontera, la vostra és faena d’herois i mereixeu el reconeixement de tot el país …i dels seus entorns (fins més enllà de Bordèu e de Niça !!!! :-)
juny 30, 2011 a les 11:40 am
juny 30, 2011 a les 3:09 pm
juliol 1, 2011 a les 2:45 pm