dijous, de maig 19, 2011

Catalunya entre retalls indecents i caps de turc

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme


http://blocgran.cat/?p=5623 

Catalunya entre retalls indecents i caps de turc

 maig 18, 2011 |  Fantassin Manel |

“-Sóc metge, la meitat dels meus clients són immigrants (es refereix a “no espanyols”), i d’aquests, tots han cotitzat; l’altra meitat són d’aquí, en concret senyores espanyoles que no han cotitzat en la vida. Què hem de fer, deixar d’atendre els negres que han cotitzat o deixar d’atendre les àvies que no han cotitzat?” Aquesta conversa me l’explica una senyora de 76 anys que no crec tingui prou habilitat per inventar-se-la, atesa la floritura de detalls i l’entussiasme que posa relatant-me una discussió que tingué lloc a la sala d’espera del seu metge, instigada per un usuari que esgrimia arguments xenòfobs, el qual,  diu que que li va respondre: “-Pueh van a ser loh de aquí, porqué nos pertenece a los ehpañoleh antes que a loh que han venio d’afuera, y no tié que ver que hayan cotizao”, entre aplaudiments de la resta d’àvies i per a vergonya aliena del metge”.
.
A la vista d’això comprenc que Artur I el Retallador, hagi volgut esperar que passin les eleccions municipals abans d’accenturar les tisorares, però, tot i això, encara li pot passar factura el tema, perquè molts immigrants són vulnerables malgrat cotitzar, però no voten. En canvi, una gernació d’avis que abusen de molta medicació innecessària (llevat de les necessitats de lucre de les farmacèutiques) sí que tenen poder electoral. Ara bé, ja veurem si servirà per castigar els treballadors que paguen les factures amb la seva cotitzacio o per castigar els polítics que retallen drets!
.
En tot cas, és cert que en l’àmbit mèdic hi ha una despesa insostenible, però no és de personal, és de fàrmacs. Fa poc em vaig sorprendre d’un metge privat que va receptar homeopatia a una persona propera a mi. Després de llegir la composició i veure que és vulgar sucre vaig preguntar si pensava que aquest familiar meu necessitava un placebo. Va dir que no ho receptava pas com placebo sinó pel “pricipi actiu”, però de seguida va afegir “que si no creiem en l’homeoptia tampoc no passa res si no ho pren !”  No se m’acut major plusvàlua que la derivada d’un troç de sucre venut a preu de medicament! Què potser el laboratori li regala un viatge a la Xina per cada tantes capses venudes? D’acord que era un metge privat però, ara que les parateràpies han desembarcat als nostres CAP de zona mèdics, la indústria farmacèutica s’està forrant …potser a costa del nostre déficit.
.
De la necessitat de retallar la despesa, passant per la recança de retallar als col·legues de la indústria farmacèutica, fins a la xenofòbia com a cap de turc, afavorida aquesta darrera pel fet de ser la millor solució electoral, atès que dóna vots i distreu de la retallada. Qui marcarà la diferència? Doncs, qui tingui prou ètica per atrevir-se a retallar als responsables de la crisi, en comptes del castigar les víctimes. Ja sabeu que voto les CUP, per tant, m’estalvio comentar quina opinió em mereixen, al respecte, moltes de les altres opcions polítiques.
.
.
.
(Gotholonia)
.
.
PS
Guaita, quina casualitat! A les quatre hores de publicar aquest escrit llegeixo:

Etiquetes Política catalana |  6 comentaris »

6 respostes

  1. Indigeta diu:
    maig 19, 2011 a les 8:49 am
    La teua demagògia només és comparable a la del PP en sentit invers.
  2. Fantassin Manel diu:
    maig 19, 2011 a les 9:07 am
    Demagògia és dir que “arriba el papus de la dreta” quan s’és sociata i s’ha estat fent política de dreta.
    També és demagògia criticar la necessitat de retallades quan s’ha estirat més el braç que la màniga,
    perquè tot govern després d’aquest dispendi s’hauria vist obligat a retallar.
    Però el problema és un altre:
    és no poder evitar caure en la temptació d’aprofitar l’avinentesa per triar les retallades (ara que tothom ha comprès que cal fer-les) beneficiant els amics,
    protegint d’incrementar impostos els rics,
    retallant les atencions mèdiques a les persones
    però sense reduir l’extraordinari volum de medicació supérflua que consumeix l’electorat,
    i facilitant
    (o no fent allò necessesari per impedir, perquè servei com a mètode cruel per distreure la parròquia)
    que l’opinió pública en culpi els treballadors més recentment arribats.
  3. David Morgades (creador) diu:
    maig 19, 2011 a les 7:19 pm
    Nou article a l’hora Vallfosca: http://blocgran.cat/?page_id=5641
  4. Joan diu:
    maig 19, 2011 a les 8:19 pm
    no cal dir-ho apart del tema demagog de que el seu sistema només funciona amb un gruix de semi esclaus 600 al mes, el burro persiguint una pastanaga, a sobre i això ja si que és la pera són els més catalans, que personalment seran el que vulguin, però el seu partit-buc-insignia és regionalista-espanyol, ara no toca, quan la independència sigui iminent ens hi sumarem com a ‘nacionalistes’-classistes que sou.
  5. vallfosca diu:
    maig 19, 2011 a les 9:04 pm
    Només amb el primer paràgraf ja n’he tingut prou. PROU DEMAGÒGIA.
    Del milió mig de immigrants que tenim a Catalunya en treballen menys de la meitat.
    Racisme i xenofòbia és el que hem de patir els catalans a mans dels “cuerpos de seguridad del Estado”, només per a parlar català, amb el silenci còmplice de tots aquests progres que defensen la “diversitat”, m’estalvio noms.
  6. vallfosca diu:
    maig 19, 2011 a les 9:07 pm
    Ah! l’alternativa a les retallades és la fallida!
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

dijous, de maig 12, 2011

ESCÒCIA, CONVERGÈNCIA I FRUSTRACIÓ

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:




http://blocgran.cat/?p=5568

ESCÒCIA, CONVERGÈNCIA I FRUSTRACIÓ

 maig 11, 2011 |  Fantassin Manel |

Quan no podem dormir fins resoldre un problema que ens fa ballar el cap, la solució no es materialitza en la realitat, sinó en un camí dissenyat al cervell en forma d’anticipació cognitiva, un full de ruta que ens tranquil·litza perquè no és un pedaç, sinó la solució definitiva. I així ens adormim tranquils. Com tranquils es van llevar els escocesos el dia dels comicis i tranquils se’n van anar a dormir acabada la jornada electoral. No sols no tenen dubtes de la gestió d’Alex Salmond, que posa l’accent en les polítiques socials (a diferència del govern català), sinó que tampoc  tenen dubtes del full de ruta del govern (clarament independentista) ni tampoc de la resposta democràtica dels anglesos, actualment dominants.
.
Durant els primers anys vuitanta un conegut escocès, en Mathew, em deia sempre que catalans i escocesos som molt semblants. Jo li responia que, mentre ells són més folklòrics que independentistes, nosaltres som a l’inrevés. Prop de trenta anys més tard s’ha girat totalment la truita, i aquells quasi inexistents independentistes escocesos han escombrat electoralment amb una àmplia majoria absoluta. Mentrestant, se senten veus catalanes especulant sobre si la causa rau en la major qualitat democràtica dels anglesos en comparació als espanyols. Aquesta darrera frase s’ha repetit amb poques variacions en tots els fòrums catalanistes, però en l’entorn dels meus amics convergents hi detecto un to més “a la defensiva”.
.
És veritat que allò que més ens ha sorprès ha estat la promesa del Govern Britànic de no entorpir un referèndum independentista. Potser alguns catalans haurien hagut d’analitzar com un partit de centre-esquerra, el Partit Nacional Escocès, ha aconseguit la unió electoral de les esquerres entorn d’un projecte independentista, mentre fracassaven tant les opcions més radicalment sobiranistes, així com les obertament unionistes i les ambigües. És clar, com a casa nostra els senyalers de les opcions ambigües no han parat d’advertir que l’independentisme provoca  frustració, ara no poden admetre que en altres nacions germanes europees pugui succeir tot el contrari. Per tant, prefereixen justificar-se amb arquetipus tronats, en comptes de fer autocrítica.
.
El problema de la frustració  no deriva d’abanderar postures difícils. No, la frustració neix de la maca de solucions, és filla de l’ambigüitat i de fulls de ruta que només ofereixen hipotètics alleugeriments però cap garantia, cap sortida del túnel. CiU juga a un doble equívoc: Descontrol/Frustració. Quan els catalans sofrim “sensació de pèrdua de control” els convergents ens donen mecanismes que ens tranquil·litzen, però són simples placebo. Em refereixo a la sensació de tenir un Govern que se suposa que sap gestionar. Ho fa garantint tranquil·litat als rics i retallades de serveis mèdics als humils, però el missatge “nosaltres gestionem!” arriba clar i català als electors. Això ens dóna una sortida a la sensació de vertigen. Fa que la gent se senti bé. Però, per contra, només fa que cronificar les frustracions derivades de la manca d’encaix en la nació dels veïns: els catalans sempre insatisfets, mai compresos, sempre a en mig de greuges mutus, mai acceptats…
.
Què han demostrat els escocesos? Dues coses:
.
1-Per una banda que, partint, espanyols i anglesos, de discursos unitaristes, en el cas català la indefinició catalana, exigint privilegis dins d’un marc autonòmic, manté enrocat els espanyols en l’exigència, en vers nosaltres, que hem de respectar els límits marcats. En canvi, en el cas escocès, al bellugar-se Escòcia en paràmetres democràtics vers un referèndum indicatiu, ha obligat el govern anglès a bellugar-se també en paràmetres coherents. Això és perquè, en tot sistema, quan es belluga una part s’acaba bellugant tot. A més, tots tendim a la tranquil·litat, encara que la crispació es pot cronificar alimentada dialècticament; però només cal que l’element disfuncional –nosaltres- deixi de marranejar i adopti un paper còmode, naturalment independentista. Llavors la reacció de l’opressor necessàriament tendeix a la comoditat: per això la reacció del Govern Britànic no té altra sortida que una resposta natural i distensionada.
.
2-Per l’altra banda, que “Independentisme i justícia Social” conflueixen allí on hi ha coherència. L’electorat escocès, majoritàriament de centre-esquerra, obté d’Alex Salmond garanties socials de centre-esquerra al mateix temps que seguretat de bona gestió en polítiques socials, en comptes de retallades a l’estil Mas, raó per la qual no li és traumàtic canviar la fidelitat al Partit Laborista pel vot al Partit Nacional Escocès. A més a més, aquests electors  estan canviant el guirigall de les batalletes en clau estatal entre Laboristes i Tories, per un full de ruta clar cap a la independència.  Ja diuen que els problemes no s’acaben quan acaba el problema, sinó molt abans, quan el cervell percep quin és el camí…
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
(Gotholonia)
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

dijous, de maig 05, 2011

La dignitat del català a Europa entre el poc interès i la covardia

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=5522

La dignitat del català a Europa entre el poc interès i la covardia

 maig 4, 2011 |  Fantassin Manel |

Aquest dimecres La Vanguardia  transcriu els “64 àmbits d’actuació” del Govern. Sembla que coincideixen  amb el document que publica l’Avui amb el títol “El pla de govern 2011-2014”. Tanmateix, hi ha diferències:  només a l’Avui es reprodueix el punt  “Emprendre les accions necessàries per al reconeixement de la llengua catalana a les institucions europees”. Atès que el full de ruta  es divideix en vuit eixos genèrics, 64 àmbits d’actuació i 474 objectius, segurament  devem estar parlant d’un objectiu. Fixeu-vos que diu “emprendre accions”, no diu pas “aconseguir”. Què potser val gaires diners l’ús del català a Europa? Això ja va ser quantificat i tenia un cost insignificant per vàries raons, principalment perquè els mateixos traductors d’espanyol eren catalanoparlats.
.
Posats a abordar el tema més vergonyant de la política europea hauria calgut un redactat més resolutiu. És cert que estem parlant d’una competència exclusiva del govern de La Moncloa. A més, sabem  que mai no ens ho voldran reconèixer en igualtat amb l’espanyol, sinó en un nivell de “menors d’edat” i assimilats –com a mínim- al gallec i al basc. Si, tot això ja ho sabem!  Però, per altra banda, no tenim constància que, en la política del peix al cove, s’hagi imposat mai el requeriment del català a Europa com a condició per a un de tant suports que CiU ha prestat a l’executiu espanyol. Insisteixo que, en tractar-se de quelcom que pràcticament no val peles, la manca de pebrots de CiU per posar tal condició damunt la taula és fàcilment percebuda com manca de prou interès, si més no des de la percepció dels catalans de sentiment patriòtic.
.
És sobretot un tema de covardia, perquè els diputats catalans estan acostumats al “parlem-ne” i, parlant-parlant passen gairebé vint anys estèrils (des que Viviane Reding va rebre la Creu de Sant Jordi) sense donar cops de puny a la taula. Estic segur que els polítics espanyols agraeixen tan inesperada comoditat! Ni els diputats catalans s’han atrevit a parlar en català “SEMPRE i passi el passi” (encara que un dia i un altre els haguessin de treure a la força dels seus escons davant les càmeres de televisió), ni els governs catalans han posat el tema com a condició prèvia  per començar a parlar del  pactes (que després generosament concedeixen als espanyols  a canvi de quatre duros però sense cap millora pel status de la nostra llengua). Probablement això és degut a que tant els d’aquí com els d’allà prioritzen “les coses serioses”.
.
.
.
.
(Gotholonia)
Etiquetes Política catalana |  11 comentaris »

11 respostes

  1. bacus diu:
    maig 5, 2011 a les 5:17 am
    la vanguardia en català no sé on la llegeixes….
    que potser per llegir el mateix traduit hem de pagar ja que som catalans i en llengua ‘cristiana’ no?
  2. bacus diu:
    maig 5, 2011 a les 5:25 am
    encara semblarà que ens fan un favor, passant per caixa, of course, el problema no és amb quina llengua ho diuen sinó el que diuen com el periodico.
  3. bacus diu:
    maig 5, 2011 a les 5:37 am
    jo ho veig així: -si volen normalitzar alguna cosa (lv,ep) només imprimeixin en català o potser el newyorktimes té la versió original i la indhú en ses llengües a la ciutat de nova york?
  4. bacus diu:
    maig 5, 2011 a les 5:43 am
    ens haurem de preguntar quan ens costara la tontaria, google ho solventa a cost cero, el snobisme, en publireportatges, anuncis directes i indirectes de la generalitat i altres organismes.
  5. bacus diu:
    maig 5, 2011 a les 5:48 am
    em direu, la traduccio de tranlate.google.com no és tan bona que una feta a mà en teoria, s’ha de veure, per començar té cost cero i per acabar l’escriptor en llengua castellana monzó ho seguirà fent ja que la versió en castellà és la que dona pasta de moment i per molt que volguin confondre no és el mateix redactar en català o en castellà o en altres llengües….. una de les dos passarà pel translate.google
  6. bacus diu:
    maig 5, 2011 a les 6:22 am
    pagan bé, tu diràs.
    en castellà com seria, tu deciras, decidirás?
  7. bacus diu:
    maig 5, 2011 a les 6:33 am
    pagando san pedro canta
  8. bacus diu:
    maig 5, 2011 a les 6:35 am
    salut i peles i força el canut.
  9. Fantassin Manel diu:
    maig 5, 2011 a les 6:48 am
    La Vanguardia no és que vulgui normalitzar. De fet en Josep Sort ja ho explicava molt bé l’altre dia, però jo afegiria que, havent-se convertit en el butlletí oficial del govern català s’han vist obligats, per no fer un lleig al programa electoral dels seus representats.
    .
    D’altra banda,conec molt directament algunes persones que escriuen a La Vanguardia i, al marge que la traducció els suposa més feina per allò de revisar la còpia traduïda, n’estan molt satisfets per la qualitat del text resultant en l’altre idioma. Ignoro si el sistema és semblant al de El Periódico o no, però de segur que és molt millor que el google.
    .
    Fa un cert temps que em dedico a la difusió de la realitat catalana a l’exterior a base de traduir notícies de l’independentisme a d’altres idiomes, i t’asseguro que amb el traductor del google no en tinc prou. Quan reviso el text resultant m’adono que si ho hagués enviat directament als meus amics quebequesos o sards ho haurien entés tot a l’inrevés.
  10. Zeus diu:
    maig 5, 2011 a les 11:38 am
    Bacus, vailet, pren-te una tila i aprèn a fer comentaris en els blogs: amb un sol comentari n’hi ha prou. Especialment si parles com si t’entrabanquessis. I aprèn a redactar oracions de manera coordinada i coherent. Vomites paraules a tort i a dret, i, al darrera de tanta “verborrea” només hi ha un argument.
    “Get a grip”.
    Sincerely,
    Your dad
  11. David Morgades (creador) diu:
    maig 5, 2011 a les 6:40 pm
    Nou article a l’hora Vallfosca: http://blocgran.cat/?page_id=5544
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

dijous, d’abril 28, 2011

60 anys des de la Vaga de Tramvies fins al Català Emprenyat

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=5488

60 anys des de la Vaga de Tramvies fins al Català Emprenyat

 abril 27, 2011 |  Fantassin Manel |

La vetlla al Parc de la Ciutadella, per la votació parlamentària sobre la Llei d’Independència de Catalunya, en plena ressaca de les eleccions autonòmiques, i amb l’expectativa de les municipals, va permetre debats interessants entre patriotes d’ERC, CUP, DCAT, etc. que vam trobar-nos fent costat a la iniciativa d’ScI.
.
Un tema que es va repetir, amb distints arguments, fou com la pràctica partidista acaba destrempant la ciutadania, però que quan aquesta s’indigna acaba emergint amb força, fins que novament els partits tornen a intentar suplantar el poble, i aquest acaba castigant-los electoralment.
.
Ens estàvem referint a les grans manifestacions massives que ha viscut Barcelona arran de les polèmiques sobre l’estatut. De fet, les Consultes Sobiranistes són percebudes com una continuació d’aquest moviment cívic, però, per contra, els processos electorals on han pres part alguns dirigents cívics han semblat quelcom aliè i fins contraproduent, atès que la gent s’ha acabat abstenint o votant els mateixos partits que van retallar l’Estatut.
.
Vam recordar també la Vaga de Tramvies de març del 51, encuriosits perquè els mitjans no havien comentat el 60è aniversari. És cert que era un context molt diferent, però vam assenyalar alguns elements interessants d’aquells fets, des de la perspectiva antropològica i de la psicologia social, per a ser introduïts en les reflexions del present: la insostenibilitat de la situació econòmica i el fet que la gent percebeix que en són responsables les grans fortunes corruptes.
.
Però, a diferència d’Islàndia, aquí sembla que tenim assumit que som nosaltres, el poble ras, els que haurem de socialitzar les pèrdues de les grans fortunes corruptes a base de retallades en la sanitat pública, així com a precaritzar els drets socials i laborals. És clar, la realitat econòmica és molt diferent de la de 1951, no té res a veure! …però la reacció de la gent és interessant, atès que en aquell moment, mancada de direcció política i desmotivada, la població va necessitar que l’espurna que encengués els ànims fos, alhora, patriòtica i social.
.
En concret, va ser la diferència de tracte de Barcelona amb Madrid. A la capital de ca l’ocupant les protestes no sols van aturar l’increment del preu del bitllet sinó que, fins i tot, aquests van quedar en una tarifa inferior a la de Barcelona d’abans de l’encariment. (Recordem com també s’havia fet aturar la matriculació de cotxes i la concessió de telèfons a Barcelona fins que Madrid hagués superat les xifres de la capital catalana.)
.
Estelades i peles! Aquesta era la fórmula filosofal on anava a parar la conversa amb arguments circulars. Si, però com gestionem el dia a dia? –vam coincidir a preguntar els més esquerrans de la tertúlia-. No puc dir que arribéssim a cap acord; tornàvem a les mateixes propostes partidistes que causen la paradògica deserció electoral. Però el problema no són pas els partits sinó quelcom de la seva estructura que no acaba de sintonitzar amb les necessitats de l’electorat.
.
Els amics de ScI em justificaven la seva proposta municipalista, i jo els responia que el discurs de Santiago Espot té poc ganxo als barris i en les expectatives dels ciutadans que sofreixen problemes concrets (de mobilitat, de desnonaments per hipoteques impagades, de manca de guarderies que permetin conciliar la vida laboral i familiar…). Les rèpliques sovint anaven a la defensiva: “pitjor CiU,  que el Trias mira de no bellugar-se gaire per guanyar sols amb l’abstenció dels que estan cansats de l’Hereu!”.
.
…I encara ens sorprenem  de veure com la població “passa de votar” després de manifestar-se al crit d’Independència? Si al 51 hagués hagut democràcia i,  després de la famosa Vaga de Tramvies, els partits polítics haguessin proposat circumloquis sobre els terminis en els increments dels bitllets, probablement la gent s’hauria abstingut massivament. És normal, hi ha un moment que la població s’atipa i, alhora, percep les institucions com part del problema. Cap institució fica en l’organigrama el seu botxí, i els partits estan inserits en la realitat institucional espanyola, per tant alguna cosa se’ls deu contagiar de manera que sovint allò que fan és apagar focs, pitjor encara: apagar l’espurna.
.
No, companys d’independentisme immadur, l’espurna no vindrà d’eludir les polítiques socials. L’espurna no ha de ser “independentisme i consciència d’espoli fiscal”.  Massa intel·lectual! Això és l’escalfor de fons, però no l’espurna. L’espurna ha de ser la indignació del barri “per les retallades dels serveis bàsics degut a que Espanya ens roba i els privilegiats no sols no tenen pebrots de lluitar contra Espanya sinó que, en comptes d’això, pretenen fer-nos-ho pagar a nosaltres, al poble ras, perquè d’aquesta manera poden mantenir beneficis fiscals, escoles concertades a les quals se les tolera escaquejar-se del repartiment dels nens nouvinguts,  i tot el gaudi habitual de privilegis mesquins” .
.
La nostra tasca ha de ser propostes de solucions concretes sense mossegar-nos la llengua, però amb solucions, encara que aquestes estiguin a Madrid, però concretes. I no voler fer d’apagafocs, perquè quan el poble se n’atipa, quan “cal ser valents altre cop”, quan hi ha el canvi, és quan hi ha una espurna “patriòtica i social alhora”. Com en la Vaga de Tramvies d’aquell març de 1951.
.
.
.
.
.
(Gotholonia)
Etiquetes Política catalana |  14 comentaris »

14 respostes

  1. Guim diu:
    abril 28, 2011 a les 1:28 am
    S’esten el dogma, i amb gent que pensava més liberal, que no existeix ni esquerra ni dreta, i que privatitzar serveis públics és l’única sortida, en definitiva, que no hi ha volta de fulla i punt. Perquè ho diu “tothom”, des l’Artur Mas al Mas-Colell, passant per la Merkel, en Sarki, l’Ansar i tants d’altres. De la nostra i de la no tan nostra brillant “intelligentsia”.
    L’argument que no hi ha altres opcions de gestionar l’economia és pervers i penso també que poc liberal, políticament. La “meva” Europa, millorable com tot, s’assenta o s’assentava sobre les llibertats formals, però també sobre un concepte clau, per a mi, que és una classe mitja ampla i potent, i possibilitats per a tothom. És evident que els catalans, com els europeus, trien o han triat de moment en sentit contrari, en la línia de neutralitzar i aprimar els serveis públics en la línia de seguir disminuint el gruix de la classe mitjana, en la línia també de primar l’economia davant la política. I sinó combregues, estúpid.
    L’excusa de la “retallada” d’en Mas no és conjuntural, no és d’apagafocs, no és que s’ha de fer perquè s’ha trobat la caixa buida (mira qui parla) és el seu model (De la Rosa, empresari de l’any?), afavoreix els més privilegiats i no als que més s’esforcen, i això amb o sense la revisió del nefast pacte fiscal que patim amb Espanya.
  2. Fantassin Manel diu:
    abril 28, 2011 a les 2:17 am
    No estic d’acord que els Europeus estiguin triant el mateix, sí que és cert que això és el que ens arriba, coneguts meus de diversos països europeus (frança, Alemanya, Holanda, Austria i Suècia) em diuen que a ca seva no està havent retallades que afectin a serveis bàsics sinó que l’aprimament de l’administració s’està veient compensat per increments en serveis bàsics (per exemple el no increment de funcionaris per controlar sous i patrimonis a persones meritòries de prestacions es compensa universalitzant les prestacions, el cost de la qual universalització és inferior al cost dels funcionaris que haurien d’estar mirant si et passes o no un euro o si et falta un euro per tenir dret a la prestació). En canvi aquí simplement retallen drets i prestacions, i també impostos pels que més tenen.
  3. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
    abril 28, 2011 a les 2:46 pm
    T’equivoques, és normal tu que vius de fantasies.
    el desmoronament de l’estat del benestar el provca el partit comunista de la Xina fent dumping social, i també la necessitat d’elevar el nivell de vida en aquests pïsos que estem enriquin i que diem emeregents, fent-los immenses transferències de riquesa que ens estan empobrin, aquí no es pot produir per què el que ve d’allà és infinitament més barat i produir aquí és la ruïna.
    I no es pot permetre que es criminalitzi cap col·lectiu, els que tenen més no poden ser perseguits per quatre que com hom ha vist abastament només esperen quedar-se el que és d’altres.
  4. Fantassin Manel diu:
    abril 28, 2011 a les 3:17 pm
    No visc pas de fantassies, que pocs em guanyen a materialista! No nego tampoc els efectes que pot tenir en el nivell de vida dels països el joc de capitals transnacionals. De tota manera estic d’acord amb en Guim, no és tant criminalització com potineria, atès que en altres països lliberals i gens sospitosos de socialistes son més seriosos i cerquen l’excel·lència empresarial en el valor afegit i no pas en xanxullos ni en posar en perill la cohesió social com fa la classe empresarial hispanocatalana.
  5. vallfosca diu:
    abril 28, 2011 a les 5:44 pm
    El marxisme i la lluita de classes no te res a oferir a Catalunya, res de profit, ans al contrari ignorància i pobresa. De fet una de les principals dificultats que tenim és la prevalença del mite de que “tothom te dret a tot” i de que els que impedeixen aquesta realització son uns fills de puta egoistes que no volen perdre privilegis de “classe”.
    Però aquest mite no explica com es fa per a pagar tota aquesta despesa sense robar.
  6. vallfosca diu:
    abril 28, 2011 a les 5:52 pm
    Ah!, per cert, sembla que la participació del 2.010 ha estat més alta que la del 2.006, potser alguns ciutadans és varen decidir a anar a les urnes,malgrat tot, amb l’única missió de foragitar els Tripartits de l’igualitarisme redemptor universal.
  7. Guim diu:
    abril 28, 2011 a les 8:03 pm
    Manel, la informació que jo tinc indica que la diferència entre rentes, i també entre les provinents del capital i les del treball, s’ha eixamplat progressivament a Europa en les darreres dècades.
    Sóc una mica escèptic quant a les solucions i alternatives a aquest problema, però tant de bo siguem capaços, a nivell català i europeu, al món, a no triar el camí més fàcil sinó un camí més just. Però el discurs que arriba més és la matraca conservadoritzant, i naturalment, no ho dic només per alguns opinadors, “realistes”, habituals d’aquest bloc.
  8. David Morgades i Clopés diu:
    abril 28, 2011 a les 11:45 pm
    Nou article a l’hora Vallfosca: http://blocgran.cat/?page_id=5508
  9. Fantassin Manel diu:
    abril 28, 2011 a les 11:49 pm
    Guim: jo sóc optimista perquè els drets socials ens els hem guanyat lluitant contra els lladres, però no totes les polítiques socials han vingut de l’esquerra, segurament la majoria han vingut de la dreta, especialment de la democràcia cristiana, per tal d’evitar “mals majors”. Jo sóc optimista, no pas per les capacitats dels treballadors catalans, que són ben febles, ni per l’honestedat dels empresaris catalans que n’he vist més aviat poqueta, sinó perquè estem condemnats a afegir-nos a un espai social més ample, l’europeu, on hi ha més seny per dalt i més força per baix. I la prova és que els va millor que a nosaltres.
    Vallfosca: el problema per a mi no és el percentatge que gent que vulgui foragitar tripartits ni el percentatge de gent que al final ha decidit votar catanyol. Per a mi el problema és la gent independentista que es queda a casa. De moment el problema el tenim aquí. De cara a les municipals ja pots deixar estar les entel·lèquies sobre si els marxistes o els no marxistes, perquè a Barcelona allò que tenim és penós: independentistes que passen de votar perquè només veuen divisió, i un Tries que no té cap atractiu i que guanyarà perquè la gent està cansada de l’Hereu: O sigui, en comptes d’excel·lència allò que tenim, l’únic que tenim, és mediocritat.
  10. vallfosca diu:
    abril 29, 2011 a les 2:59 pm
    En això estem d’acord, aquest és un País ben trist en el que els ciutadans,una majoria, han de triar entre votar “el mal menor” o quedar-nos a casa…
  11. Fantassin diu:
    abril 29, 2011 a les 3:02 pm
    Avui he trobat a faltar els comentaris més convergents. Llàstima!, tenia ganes saber com és que coincideixen tant el PSC i CiU en penar menys qui se salta un semàfor en vermell que qui va pel carrer com a Malibú (déu n’hi do la diferència en la quantia de les multes!)
    http://www.ara.cat/societat/LAjuntament-Barcelona-seminudisme-PSC-CiU_0_471553122.html
  12. Andreu diu:
    abril 29, 2011 a les 5:50 pm
    Manel, crec, sincerament, que t’equivoques molt i molt. Sobretot en comentaris fora de lloc. Aci no hi ha hagut mai comentaris convergents, que, en tot cas, nomes els poden donar els qui tinguin la representativitat convergent. Això, crec, us omple de fantasies qauan confoneu comentaris estrictament personals amb parers col.lectius. Ja entenc que els qui formen part de grupets que fan assemblees en un menjador petit s’ho puguin arribar a creure, però la vida política és molt diferent, gràcies a Deu, dels comentaris personals de tothom a aquest bloc. Vaja, no sé de ningú que escrigui dient que representa al gropuscul més petit dels mes petits de Catalunya.
    Bon cap de setmana i que els sindicats espanyols vagin desapareixent d’una vegada de casa nostra.
    Cordialment,
    Andreu
  13. Ramon diu:
    abril 30, 2011 a les 10:59 am
    Hi ha força episodis de l’història recent de Catalunya que han estat mitificats perque calien mites més que no pas perque s’ho valguessin. Pel que se, la Vaga de Tranvies n’és una. Es sol presentar aquesta vaga com una mena de aixecament popular, però testimonis presencials, entre ells el meu pare, ja traspassat, m’explicaven que el dia de la vaga hi havia uns senyor molt ben vestits i encorbatats que, sense ser molestats per la policia franquista, anaven tranquil·lament pel carrer ordenant a les botigues que tanquessin, que s’adherissin a la vaga, i ho feien sense amagar-se. No sembla pas que la policia franquista hagues permes la feina d’aquests actius promotors de la vaga si arriben a ser agents del Komintern, oi? La versio que corria a l’epoca era que allo era una “guerra” entre faccions del règim, pero es clar com pels antifranquistes era inadmisible que la unica accio de certa importancia contra el regim no hagues estat obra d’ells sino del propi regim, doncs potser van reinventar el succeït a major gloria de la llibertat i la democràcia.
    Passa que quan s’arriba a una certa edat, les mentides ja fan fàstic.
  14. Ramon diu:
    abril 30, 2011 a les 11:08 am
    Fantassin Manel,
    Els drets socials “obtinguts amb dura lluite per les classes populars”, com diria la propaganda d’esquerres, van ser nomes concessions de qui tenia el pdoer als països occidentals per a no donar facilitats a la pinça constituida pel Exercit Roig a Berlin i potents Partits Comunistes a cada pais. Els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, el comunisme s’havia imposat als països de Europa del Est gracies a la forá militar societica, i alesores no estava gens clar que aquests no decidissin tirar capa l’Oest, i la força militar aliada per evitar-ho era mes aviat modesta. La solucio va ser la Guerra Freda i el Teló d’ACer per un costat, i el “desarmament” dels partits comunistes nacionals que foren abandonats pels electors quan la prosperitat i els drets socials van començar a manar a dojo.
    Pero arriba el 1989, l’Exercit Roig s’ensorra, i tot de sobte, les pensions son insosteibles, l’estat de benestar esdeve una carrega feixuga, i els llocs de treball volen a Asia buscant salaris baixos. Es l’origen de la situacio actual, no nomes aqui sino a tot Europa, encara que el cas espanyol es dels pitjors a causa dels vicis propis: l’estat de benestar de rebaixes, les pensions enderredrides amb l’esperança de que els perceptors es morin abans de cobrar, l’atur galopant etc. I l’origen de tot es l’ensorrament del sistema comunista i, sobre tot, del Exercit Roig: ara les classes populars occidentals no tene cap papus amb el que amenaçar els de dalt. I ho estan pagant.
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)