Desfederem-nos d'Unió !

Desfederem-nos d'Unió !

Corrien els anys 80 i vàries persones vinculades a CiU presumien davant meu de que la Federació constituïa l'alquímia perfecta: un partit de centreesquerra (CDC) amb un partit de centredreta (UDC) que, tot i minoritari estava compensat per un president que era del primer partit encara que amb una ideologia més propera al segon. Deien que semblava el "centre-centre" però que en realitat eren polítics de centreesquerra votats per un electorat de centreesquerra.

La Conclusió és que gràcies a això el centre esquerra català era al poder amb el suport de las masses patriòtiques i també de les elits dretanes (gens patriòtiques) de Catalunya i que, per tant, l'alliberament de Catalunya arribaria xino-xano (molt xino-xano) gràcies al monopoli del poder regional i les contrapartides derivades de la col·laboració amb Madrid. El centreesquerra espanyol federalista de Catalunya (els socialistes) no tenien res a fer gràcies al miracle d'aquesta fórmula alquímica tan perfecta.

En aquella època la revolució encara era possible, però com en les altres experiències revolucionàries, l'objectiu era la conquesta del centre esquerra nacional sota la direcció político-militar de l'extrema esquerra. El somni es va esfumar, com la Unió Soviètica, i més tard seria ERC la que monopolitzaria aquest espai.

No importa, l'objectiu era el mateix. Fos com fos, la qüestió era que l'espai de centre esquerra català estava vacant i se l'enduria qui superés abans les contradiccions. Per això jo els deia als meus interlocutors convergents que, o s'espavilaven a clarificar-se o, si persistien en la idea de l'alquímia, els pronosticava que acabarien com altres aprenents de bruixot, transmutats.

I és que -perdoneu si semblo massa esquemàtic i determinista- els espais polítics van a missa, i quan un altre ocupa la teva cadira perquè tu no hi ets, una de dos, o et trenques i cadascú seu on pot, o et fusiones amb la cadira que et queda.

El que vull dir és que segurament abans una bona part de la població socialdemòcrata amb consciència catalana votava CiU. Però quan en aquest espai ja s'hi ha assentat ERC la població ha començat a diferenciar ambdós partits pels espais que representen. Els socialdemòcrates de CDC deuen pensar que és injust, però poques alternatives tenen que no siguin la dretanització o el canvi de partit.

En una època caracteritzada per un Estatut retallat amb connivència amb el propi secretari general de CDC i CiU, i amb tantes contradiccions, no ja derivades de la ideologia sinó de la manca de recursos econòmico-institucionals, no veig fàcil la possibilitat d'una clarificació ideològica. Em sap greu pels partidaris de trencar la federació, però em temo que el futur el tenen fora de CDC (a ERC).

Segurament algú replicarà en el sentit de que a Europa hi ha una clara distinció entre democristians i lliberals. Però en això jo li dono la raó al Maragall en el sentit de que aquesta divisió ja està demodé. La tendència s'està reduint a dos espais: centre esquerra i centre dreta (que, com ja sabeu, als països on hi ha dos projectes nacionals, es multiplica per dos).

Al-Hurra, Al-Jazira i Al-Arabiya

He aprofitat les vacances per a mirar-me el canal de TV Al-Hurra, que està finançat pels USA amb l'objectiu de competir amb Al-Jazira i amb Al-Arabiya a l'hora d'influir ideològicament en la població de parla àrab. Tot i que ja fa tres anys que funciona, no havia tingut ocasió de veure'l encara.

Havia vist sovint Al-Arabiya quan, durant un temps, estava valorant si estudiar àrab (però ho vaig deixar quan vaig adonar-me que, si no tinc temps per a estudis més necessaris per a mi, molt menys en tindré per als idiomes). Tanmateix vaig poder-lo comparar amb Al-Jazira arrel de les seves emissions en anglès i, en comparar ambdós i haver-se consolidat Al-Hurra, es feia necessari sintonitzar-lo finalment, cosa que he fet aquest agost.

A diferència d'allò que algú pot pensar, si hom s'estrena directament amb Al-Hurra, el format modern, àgil, prou laic en vestuari... no la distingeix de les dues anteriors. Totes tres són perfectament acceptables al seu visionat en territori americà o europeu. Hauríem de pensar que les diferències estaran sols en els continguts? El problema és que no parlo àrab més enllà d'alguns mots que he après de persones marroquines algerianes amb qui m'he relacionat puntualment.

Com tampoc no estic interessat en fer una tesi, sinó que només volia satisfer una curiositat personal, íntima i privadíssima, m'he dedicat a mirar totes tres al mateix temps, per veure si (pel tipus de notícies i les persones que s'hi entrevista) puc pronosticar quina d'elles té més punts per a sobreviure a les contradiccions, en l'àmbit mediàtic, d'aquesta fase regional del capitalisme.

Potser no he explicat el per què de la meva curiositat. Resulta que, arrel dels contactes que he tingut amb persones de parla àrab, així com de les notícies que llegeixo, no tinc cap dubte de que la modernització de la Península aràbiga i el Magrib van a pas accelerat. Aquest procés genera contradiccions doloroses i, per tant, també reaccions socials en l'intent de les classes en lluita pel control polític (és a dir, per a beneficiar-se dels guanys d'aquest procés). En tot cas és un procés íntimament lligat a Europa, i per tant en procés constant d'intercanvi (digueu-li confluència...) ideològica amb Europa.

Ja m'imagino que un procés de reunificació ideològica del territori de l'antic Imperi Romà, després de la divisió provocada per la irrupció de l'Islam, és per definició un procés que pot durar uns altres mil anys. Però coses més estranyes hem vist només en el darrer segle.

En tot cas observo que Al-Hurra, malgrat estar pagada pel Congrés dels Estats Units d'Amèrica, fa continus gests d'identificació amb Europa (i això que la societat americana és més tolerant a la religió que no pas la laica Europa).

Però és que també observo el mateix en Al-Jazira i també ho fa Al-Arabiya. Compte! No m'estic referint a adhesions polítiques (sempre tàctiques i que podrien estar determinades per qui envia més diners, Brussel·les o Washington). No. Em refereixo més aviat a una certa identificació social i cultural.

Tanmaneteix, l'idioma és fonamental, per tant havia d'acabar contrastant-ho amb tres persones (coneguts que parlen àrab) alguna dels quals no havia vist cap de les tres TV. Després de fer-ho m'han comentat que, si bé la televisió pro-americana manté programes especials dedicats íntegrament als drets de la dona (i que aquests programes semblen un dels fonaments ideològics de la cadena) tampoc les altres dues cadenes no es caracteritzen per justificar el contrari. Es a dir, la proclamació dels drets de la dona deuen ser un dels puntals que justifiquen el finançament americà de la cadena, però tot i això, les persones que he consultat em confirmen la meva percepció en el sentit de la gran similitud entre les tres, encara que també m'assenyalen com es nota que serveixen a interessos diferents.

No dubto que aquesta percepció pro-europea té a veure amb el fet que, actualment, el Nord i el Sud del Mare Nostrum és un espai on la població es belluga sense gaire percepció de fronteres. És clar, no tota la població. Sinó no hi hauria el drama de les pasteres. Però sí per les classes mitjanes en ascens que tenen el seu origen probablement en immigracions precàries anteriors.

Precisament la setmana passada parlava amb un noi de Tunísia que em deia que segurament se sentia més europeu ell (i molts magrebins com ell) que la majoria dels barcelonins, donat que es desplaçava entre Sevilla, Rabat, Alger, El Caire, Istanbul, Frankfurt, Paris, Londres i Barcelona sense percebre altres diferències que allò que ell anomena "les folklorades" (diu que percep més diferències quan arriba a l'estat espanyol que no pas entre Marroc i Alemanya, i que això és degut només a la dificultat que hi ha aquí per a que l'entenguin en anglès).

En fi, els grups en lluita pel poder, dins els països àrabs, encara agitaran durant molt de temps la bandera religiosa i tota mena d'estratègies, terroristes i de les altres, per aconseguir el suport de les masses, ferides per les reconversions de la modernització, en el seu combat per derrocar els actuals governants o per a mantenir el poder; però difícilment els promotors de cadenes de televisió faran productes que xoquin frontalment contra els seus clients, sinó que, ni que sigui amb resistències teledirigides, al final sempre acaben adaptant-se als gustos de la població. I pel que fa a la clientela d'aquestes tres cadenes de televisió, la veritat és que, encara que cada una de les tres cadenes de televisió esmentades, Al-Hurra, Al-Jazira i Al-Arabiya, serveix a grups diferents en la lluita pel poder (per l'adhesió de les masses), en canvi no veig pas que apel·lin a grans diferències en el model de societat, un model de societat que, insisteixo, es fa evident que tendeix, a la llarga, a la secularització a l'estil de Turquia, així com a la fusió amb Europa.

Força Dragons

Falten 5 dies per a que sonin els Segadors davant la Reina d'Anglaterra, així com l'Estaca i els crits de "catalans, catalans!

http://catalansdragons.com/

Els "Catalans Dragons" jugen el proper 25 la final de la Carnegie Cup (antiga copa d'Anglaterra) i si la guanya serà el primer equip no anglès de la història que ho faci. Al mític estadi de Wembley hi soranan Els Segadors i l'Estaca així com el crit de "catalans catalans" amb què l'afició anima als seus jugadors.

Força "Dragons"

Fixa't bé, algú amaga quelcom, algú no és allò que aparenta

que va bé escriure un conte, sense tenir en compte ni estils ni puntuacions, per a distreure algunes molèsties de la vida moderna. Ara mateix són les cinc de la matinada del dia que torno a la feina després d'haver acabat un mes de vacances. Per què no podia haver dormit fins les vuit? Doncs no, m'he hagut de despertar a les cinc. Donat que ja no puc tornar a agafar la son i que és mala hora per coses més productives, com estudiar, em poso a escriure un conte fins les set que m'hauré d'activar.

--------------------

Fixa't bé, algú amaga quelcom, algú no és allò que aparenta

En una fracció de segon notava com tota la seva vida s'havia capgirat. Era com si hagués tingut un accident gravíssim però sense que hagués passat res. Només era una sensació que no sabia explicar, però sabia que havia percebut el perill i que tenia els minuts comptats.

Encara va tenir temps, en una fracció de segon, de fer el dol per la pèrdua de totes aquelles il·lusions que havia posat en la relació romàntica que acabava d'estrenar amb en Jordi.

Havia pujat al metro a l'estació de Passeig de Gràcia. Li agradava aquesta línia de metro perquè son vagons lluminosos i amples, i els passatgers tenen majoritàriament un aire simpàtic.

Havia donat una ullada general als passatgers en el moment de pujar, amb l'únic objectiu de cercar un seient buit, l'havia trobat i s'hi havia assegut. Però en aquell moment sabia que, d'alguna manera inconscient, en quelcom que havia vist en aquelles fraccions de segon, havia detectat el perill. Un perill de mort imminent que segurament es materialitzaria al finalitzar el trajecte. Potser tenia una possibilitat però aquesta depenia d'identificar l'amenaça.

Notava que havia après a preparar-se per aquest moment des de petita, però no en va ser conscient fins que el seu pare, durant els dos minuts que va durar la seva agonia, l'hi va revelar , esquemàticament però clara, la realitat de la seva vida.

Criada de petita a El Caire, de pare libanès, va viure entre els quatre i els deu anys a Ciutat de Mallorca. Després va anar a viure a Istanbul.

El dia 1 de maig de 2003 van despertar-se amb la notícia del terrible terratrèmol que havia fet una terrible matança a Bingol. Més sorprenent, si és possible, va ser l'anunci del pare, després d'atendre una trucada telefònica, de que se n'anaven immediatament cap al lloc del desastre.

Quan estaven arribant el pare va fer-la baixar del cotxe, no sense abans dir-li:

- Recordes com sempre et preguntava pels mínims detalls dels teus companys d'escola? I com vaig animar-te a adaptar-te a tot arreu on hem viscut fins a confondre't amb l'entorn?

Li va sorprendre un comentari tant enigmàtic, però sobretot que definís de forma tan precisa aquelles manies que eren tan típiques del pare.

Doncs, -va dir el pare- vull que et quedis entre la runa i que aparentis ser una veïna afectada. Després vindré a buscar-te.

Confosa com va quedar-se, no s'atrevia a protestar en mig de les circumstàncies tant espantoses de l'entorn i la cara greu del pare. El cotxe va girar pel revolt i va veure com s'anava allunyant. Al següent revolt s'aturava de sobte. Tot i la llunyania havia vist que alguna cosa havia passat i va córrer cap al cotxe.

Quan va arribar la gent del carrer també s'havia apropat a veure què passava. El vidre del cotxe estava trencat i s'hi veia clarament un forat de bala a mig, i el pare tenia tot el pit ple de sang. Ella se li va adreçar però el pare li va respondre en català:

- Fuig el més lluny que puguis! Crec haver ocultat prou la teva existència com a filla meva però quan obrin els arxius soviètics, per a tancar la meva fitxa, ho sabran. No tens més de dos o tres dies per a desaparèixer. Pren aquesta maleta!

- No ho entenc! No ho entenc! -va cridar ella desesperada i terroritzada.

- Parla'm en català! -li respongué el pare amb dificultat-, així no ens entendrà ningú, ...és per això que vaig voler que l'aprenguessis perfectament de petita a Mallorca. Escolta'm bé, no hi ha res a fer, ja no tinc opcions. Vaig treballar pels soviètics i pels americans i llavors era un home respectat, però després vaig haver de negociar amb drogues i fins de matar a sou dels senyors mafiosos sorgits de la guerra freda. Avui m'han enganyat, m'han fet creure que anaven a liquidar-me i que venir al lloc del terratrèmol seria una bona via d'escapament. Es tractava de tot el contrari, m'han fet anar a un lloc on fos fàcil liquidar-me perquè no sabien on estava vivint però en podrien reconèixer arribant a un lloc com aquest.

Va aturar-se estossegant sang i, després d'aconseguir prou aire, va continuar:

- Qui m'ha enganyat deu haver estat comprat pels uns o pels altres. L'únic que volen amb la meva mort és evitar que mai pugui explicar coses del passat, i ara et buscaran a tu.

- Però si jo no sé res! -va cridar amb cara de no poder creure aquell malson.

- Però ells no ho saben segur, -respongué el pare- i no s'arriscaran. Serà més fàcil liquidar-te i assegurar-se'n. Corre! Fuig i amaga't per sempre! -va poder dir amb un darrer esforç abans de caure-li el rostre damunt l'espatlla ensangonada.

Terroritzada, va prendre la maleta i va fugir fins que va trobar un racó per a centrar-se. Dins la maleta hi havia molts diners i també documents falsos, tant d'ella com del pare, així com indicacions precises d'anar-los destruint a mesura que anés travessant fronteres.

Quan va arribar a Barcelona el seu aspecte s'havia transformat radicalment. Durant els quatre dies anteriors que havia estat a París havia canviat tot el seu vestuari fins convertir-se en tot el contrari de la noia discreta que havia estat a Istanbul. Un parell d'ensurts que va tenir prop del Sena, quan va creure que algun dels turistes que s'hi arreplegaven, l'havia reconeguda i la seguia, van empènyer-la a fer un canvi radical de mentalitat. Realment se sentia una noia diferent. Va dir-se a si mateixa que quan arribés a Barcelona hauria esborrat totes les pistes. Però, per si de cas, també va jurar-se que no abaixaria mai la guàrdia.

Malauradament quatre anys més tard se sentia absolutament fora de perill. S'havia fet passar per una estudiant mallorquina mentre feia esforços per perdre l'accent illenc i així poder fondre's millor en la massa barcelonina. Era estimada pel veïnat del seu carrer d'Hostafrancs, havia cedit a l'amor i només feia dos dies que s'havia compromès amb un xicot que treballava de mecànic. Precisament l'hi agradava pel fet de ser un típic i tòpic mecànic, perquè els dissabtes jugava al fútbol, però sobretot perquè no tenia família i havia acceptat que viurien junts sense papers pel mig.

Ara tenir clar que no solament no arribaria al matrimoni sinó que ni tan sols arribaria a sortir viva del metro.

Va aconseguir reunir prou sang freda i es va sorprendre de que el seu cor ja no bategava tant desbocat. Fins va voler creure que potser tot havia estat una neura, una fantasia, potser fins i tot un trastorn mental sobtat, i que la seva vida era tant segura com ho havia estat el dia anterior.

Amb un tímid esguard va donar una ullada al vagó. Gairebé tothom tenia un aire festiu i despreocupat. L'únic amb cara seriosa era un home xinès, i tampoc no li donava cap sensació de perill. La majoria eren parelles que es miraven amb amor o diversió. Va pensar que l'executor, si existia i era un d'ells, hauria de ser massa bon actor, però tot i així va posar-se a mirar tothom amb més deteniment, com l'hi havia ensenyat el pare de petita.

El primer que va notar la va fer ajupir el cap novament en un acte defensiu. Havia notat que la majoria de les veus que sentia eren eslaves. Tanmateix una mirada més atenta va convèncer-la de que, tot i que la casualitat hagués concentrat un bon nombre d'immigrants i de turistes de l'est prop d'ella, tots ells eren els que menys aspecte sospitós tenien. Una noieta es petonejava amb el seu xicot i li deia tendreses en rus però amb cara d'estar farcida d'alcohol i de no veure ningú més al vagó que la seva parella.

Degut a la intensa calor del carrer gairebé tothom vestia escassament. Si algú se sortís de la norma potser seria qui li havia activat el sentit de perill, la sensació de que alguna cosa no quadrava del tot en l'entorn. Però no, i ningú amb pantalons curts i cara de babau podria ser l'assassí.

Va fixar-se amb les marques: cicatrius que indiquessin històries traumàtiques, tatuatges...

L'home del costat tenia uns punts tatuats a la ma. Una mirada més global va fer-la adonar que l'home era, de ben segur, un ex-presidiari; però, tanmateix, no li transmetia cap sensació de perill perquè es notava que havia caigut en la marginalitat de la subsistència miserable i l'alcoholisme. No el creia capaç ni d'aixecar la veu, i molt menys un ganivet.

Un noi fornit, que s'amagava darrera el gruix de la gent, lluïa un entramat de tatuatges a l'espatlla i l'esquena que li donaven un aire agressiu, però va sentir-lo parlar i s'expressava amb un català massa pagesívol per a creure que pogués ser un sicari encarregat de matar-la.

Novament li va passar pel cap la possibilitat de que tot era com ahir i que estava segura, que potser havia patit un trastorn...

De sobte una mirada es va creuar amb la seva. La sang se li va glaçar a les venes. Una de les noies que estaven dempeus petonejant-se amb la parella l'havia mirat amb ulls d'intel·ligència. Va ser només un instant, una fracció, però estava clar que no podia ser ningú més. Va sentir com el noi parlava a la noia en anglès. El noi era sens dubte un turista i anava molt begut, i de sobte s'adonà que el seu físic era menys atlètic que el de la noia. Era una parella difícil, però en canvi el noi era ideal per a deixar-se portar com un ninot per una noia força més guapa del que ell sabria lligar. Era ella! No hi havia cap dubte!

Ja no podia apartar els ulls de l'esquena de la rossa. Així, va adonar-se fàcilment de que aguantava la bossa amb la ma dintre una butxaca de la mateixa. Segurament estava empunyant una arma; la noia podria disparar-li i, alhora, tirar el noi a terra en obrir-se les portes, per a fugir aprofitant la confusió, i perdre's entre la gernació fins sortir a l'exterior on canviaria d'aspecte en un no-res.

Va maleir-se per haver renunciat a aconseguir una pistola durant el primer any a Barcelona. Havia tingut por de que, si algú detectava l'arma per atzar, seria detinguda per la policia, i ja podria donar-se per descoberta.

Novament va imaginar que si es tractava d'un error i hagués tingut una pistola podria donar-se el cas que matés una innocent, i en aquest pensament va assaborir novament el desig de que tot fos una confusió dels sentits. Però no, estava segura d'haver percebut quelcom que no era en realitat allò que aparentava.

Va tornar a mirar fixament tothom. Aquesta vegada, sense perdre de vista la principal sospitosa, es va centrar en tots aquells que abans no li havien inspirat cap recel. Cares de mestresses de casa vestides i maquillades com mai no ho faria una assassina. Homes amb aspecte nyicris, panxuts de mirada extraviada absolutament inofensius. Únicament hi havia un home fornit i ros, d'uns cinquanta anys, amb el pit de la camisa descordat i amb un barret de cowboy que s'obria pas pel vagó acompanyant una dona molt ben vestida en l'estil clàssic. Estava clar que eren estrafolaris, però la parella tenia química malgrat l'absurd del conjunt que feien, no podien ser els dolents.

Novament fa focalitzar l'atenció en la noia. No tenia cap dubte de que era ella. Les seves mans van trobar la llima d'ungles dins la bossa. Va planejar un cop fugaç, que era la única cosa que podia salvar-la, una ganivetada de la petita llima just al coll sense pensar-s'ho més i després ja s'espavilaria per a fugir. Sabia que la dona debia tenir, no gaire lluny, un col·laborador que la perseguiria, però al menys tindria una oportunitat.

Al moment d'aixecar-se per a donar el cop, la ma del pobre home que tenia al costat va subjectar-la dissimuladament. La seva reacció d'autodefensa, de forma incomprensible, va anar minvant, en comptes d'allò que seria lògic. Una nova mirada li va confirmar que els punts tatuats a la ma eren pintats, però la veu que li deia que dissimulés era tranquil·litzadora, era una veu que li parlava en l'idioma i en el to que li havia parlat sempre el pare quan vivia. Només podia ser el pare!

Estava paralitzada, com embriagada en una sensació s'extrema confusió. El temps semblava aturat, podria haver passat molta estona en aquell instant. Tornava a dubtar dels seus sentits però la mirada del marginat va fer-la adonar que no corresponien a la resta del seu aspecte, eren més vius i desperts.

Se li va acostar a l'orella i li va xiuxiuejar:

- Un supervivent de la guerra freda no s'elimina tan fàcilment. Encara que quan vaig rebre el tret volia morir per por de que em fessin cantar sobre la teva existència i el teu parador. Però vaig tenir sort i va passar un metge en aquell moment, conscient de que cap ambulància arribaria a temps, va arriscar-se a dur-me en el cotxe fins on poguessin atendre'm. Jo encara tenir una pistola i diners per a convèncer-lo de que m'ajudés a desaparèixer. Quan vam arribar a Ankara també hi tenia prou contactes i recursos com per a amagar-me de forma prou confortable fins guarir-me i poder sortir del país. He trigat a aterrar a Barcelona per tal de confondre els meus enemics i finalment t'he buscat discretament disfressat d'indigent.

Tampoc llavors va sentir-se com pensava que tocava sentir-se un moment com aquell. Va pensar que, en comptes de la distensió i la sensació de que havia acabat el malson, la història podia acabar amb pare i filla morts per la noia del darrera, convertida en executora d'un final implacable dictat pel destí. Va girar la cara instintivament, amb por, i va veure la noia que se li atansava. Indubtablement venia cap a ells. Va intentar arribar a la llima d'ungles de la bossa en un darrer i desesperat esforç al temps que cridava embogida, tant que totes les mirades del vagó se li adreçaren encuriosides. El pare, però, l'agafava amb força mentre li deia:

- No tinguis por, ambdós son amics meus. M'alegra veure que has mantingut els sentits entrenats per a distingir qui no és allò que aparenta, però ara hem de fugir ràpidament perquè hem cridat l'atenció de massa gent i de les càmeres de vigilància, i t'asseguro que l'enemic no trigarà ni tres dies a identificar-nos. Demà hem d'estar molt lluny de Barcelona, i d'Europa, i tornar a començar.

La Monica i l'estrella de l'avi

Quan l'avi va morir la Mònica tot just tenia quatre anyets i no era gaire conscient del què allò significava, fins que setmanes més tard va preguntar a l'àvia on era exactament l'avi. Aquesta li va explicar, en forma de conte, que l'avi havia anat a comptar estrelles:
-Està comptant una, dues, tres, quatre, quinze, divuit, ...s'ha equivocat! -exclamà l'àvia.
La Mònica ho va trobar d'allò més divertit, i a més l'hi recordava el conte de la Sireneta, que es converteix en estrella, i l'hi feia repetir sovint a l'àvia.
Quan dos mesos més tard els pares li van dir que enguany les vacances serien al Pirineu i després a la platja, feia el mateix temps que no havia hagut cap referència a l'avi. La Mònica va exclamar:
-Visca, anem de vacances molt prop d'on viu l'avi, perquè les muntanyes estan molt a prop dels estels!
Quan va arribar al Pirineu, les estrelles es veien com no les havia vist mai, ni a Barcelona ni al poble, però ni les va mirar, només tenia ulls per uns gatets petitons que hi havia prop d'on s'hostatjava la família.
Quinze dies més tard eren a la platja. Aquell dia havia fet una d'aquelles tardes plujoses de l'Empordà, i al capvespre, al tornar a casa, sembla que començaven a esvair-se els núvols quan de sobte es posa a xisclar:
-Mira, mira papa, una estrella. Jo penso que és l'avi que està fent una foguera.

La valentia de Xirinacs com a contraposició a la covardia dels nostres líders

M'assabento de la mort de Xirinacs a punt de tornar a Barcelona i pel camí no puc evitar recordar l'admiració i exemple que va despertar en mi quan jo només era un adolescent de quinze anys i em sentia a les antípodes del seu pensament místic però li reconeixia valentia, coherència i patriotisme.

Absort en aquests pensaments arribo a l'Àrea del Gironès. Està plena de turistes francesos que per fi fan una aturada per descansar i fer un primer contacte conceptual amb Catalunya. D'aquesta manera tots ells prenen consciència de que "això és Espanya" alhora que confirmen tots els tòpics del nostre país de pandereta i flamenc, donat que el terra i les taules estan fastigoses d'allò més, i l'ambient està dominat per una música estrident (tant que en països més civilitzats probablement deu ser delicte) cantada en espanyol. Volia explicar-los que segurament aquesta illa en mig de l'autopista si que és Espanya però que quan surtin entraran a Catalunya, però m'estic de fer-ho per inseguretat, ...ni jo mateix estic gaire segur d'això trenta anys després del 77.

Només fa dos dies, a Calella de Palafrugell vaig poder gaudir escoltant una conversa política, a la taula veïna, d'uns turistes francesos, sobre la nostra llengua (no és habitual donada la incapacitat dels nostres polítics per a difondre la nostra realitat nacionals entre els turistes malgrat la quantitat d'europeus que acollim cada any). La dona deia sentir-se sorpresa per la importància del català donat que deia haver vist que la majoria dels rètols estan en català, anglès i francès. Un dels companys de taula li responia, amb cara d'informat, que aquest fet era degut a que per la Costa Brava gairebé no hi ha espanyols, només catalans i turistes francesos, holandesos, anglesos... raó per la qual no calia rètols en espanyol. El tercer comensal també confirmava la importància del català, però finalment la dona sentenciava que si tot allò era veritat seria possible aconseguir algun diccionari català-francès o català-anglès a les llibreries del poble, però diu que no ho havia aconseguit, només hi ha diccionaris en espanyol (aquells petits) per a turistes i fins li havien explicat que per aconseguir un diccionari en català calia demanar-lo i era quatre vegades més car. La conclusió de la dona fou que el català no és important, ni tan sols a les comarques de Girona, i els seus companys de taula van haver de donar-li la raó. Com deia, tot això trenta anys després del 77!

Jo vaig participar activament en la campanya de Xirinacs al Senat i en les següents. Recordo especialment aquells cartells de paper de diari que enganxàvem per les parets i també un encontre pel carrer amb una persona progressista, mestre d'escola d'origen espanyol, a qui vaig proposar que ens donés un cop de ma, i que em va respondre amb un rebuig escandalitzat. Després vaig saber que era simpatitzant (potser signant, no ho vaig saber mai) d'aquell manifest colonialista conegut com "de los 2300". Jo era molt jovenet i això em va permetre adonar-me com és de dolent mirar-se el melic (la raó no és garantia d'adhesió i un català, encara que porti hàbit de capellà, si és íntegre, és reconegut com enemic).

Em sap greu pel punt d'amargor que traspua la mort de Xirinacs, però penso que ell ho ha calculat fins l'últim moment, amb sentit de transcendència i amb vocació de ser útil a l'alliberament del nostre poble, fent allò que sabia fer, és a dir, fent arribar el seu missatge malgrat el poder dels mitjans de comunicació contraris (m'avergonyeix no veure la notícia en la portada del diari en espanyol La Vanguardia) i m'alegra que el seu darrer missatge esdevingui, com a epitafi, una llosa damunt la covardia (quan no traïció) dels líder polítics catalans.

Los catalanes de San Gervasio hace siglos que hablamos español

Crònica a corre-cuita des de la platja del Port Bo de Calella de Palafrugell. La urgència ve donada pel fet que 15 minuts de ciber costen 1 euro a tot el poble. És curiós adonar-se de les diferències amb altres platges: gairebé ningú no llueix tatuatge, i qui en té sembla fora de lloc, no pas pel tatu sino per la resta del seu aspecte. Som uns poquets mileuristes (jo diria que la majoria privinents d'algún camping) i una majoria amb aspecte de tenir més diners dels que poden gastar. Moltíssims francessos, moltíssims holandesos tot i que no criden tant i per això passen més desapercebuts, i la resta majoritàriament catalans.

El motiu d'aixecar-me a escriure el post és que he trobat graciós escoltar com a la toballola del costat uns francesos han fet amistat amb una família de Barcelona de parla espanyola, i els primers, de sobte, els diuen que, donat que han observat que les famílies catalanes parlen en català als seus fills, dedueixen que "vosaltres no sou catalans, deveu ser d'alguna altra regió d'Espanya, oi?". La resposta dels barcelonins ha estat que "...si bé és veritat que la immensa majoria dels castellans van arribar a Catalunya als anys seixanta, la gent de Sant Gervasi som catalans però parlem en castellà des de fa segles". Increïble, feia temps que no en sentia una de tan grossa!

Test d'addicció als blocs

Pel que sembla no soc prou addicte als blocs. M'hi hauré d'esforçar més!

32%How Addicted to Blogging Are You?

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2496324

AVE i Sagrada Família: son "tontus" o tenen interessos amagats

Avui al mercat de la Sagrada Família es passaven paperets amb l'adreça de youTube on surt la simulació de l'hipotètic esfondrament de la Sagrada Família degut al pas del TGV (que els espanyols anomenen AVE). No hi havia ningú que l'hagués visionat encara, ni tan sols el que passava el paperet, però l'espectativa era alta, donat que n'havien sentit parlar als diaris o a la ràdio, o de boca de coneguts que l'haurien vist.

Un dels presents estava content de la posició d'en Portavella perquè deia que havia vingut força vegades al mercat, i com els altres assentien, sembla que el coneixia força gent de les parades.

Després la conversa ha derivat una estona en discussió estèril que se sortia del tema. Va! Ho explicaré per evitar intrigues. Un dels presents deia que s'alegrava que Esquerra s'hagués possicionat en contra del traçat pel carrer Mallorca "perquè jo, que sempre he votat els partits d'esquerres, no sabria ara passar-me a la dreta" (en referència a que els altres opositors eren CiU i PP). I això ha estat replicat per un altre que furiós ha proclamat que CiU no és pas de dreta. Llavors el primer ha respost que no CiU era pas d'esquerres, i la contrarrèplica de l'altre que "tampoc de dretes".

En fi, a part d'aquesta tendència de dispersar, tan típicament catalana, el tema principal ha estat "com son de tontos enrocant-se en que el túnel passi pel carrer Mallorca quan podria passar per Aragó". Una senyora ha dit que sota d'Aragó ja hi ha un túnel però que segurament és petit, i un altre home ha respost que, a la fondària que ha d'anar, no costaria res fer un altre túnel molt per sota de l'actual. Però aquest també ha afirmat que "segur que no es un problema tècnic, sinó no s'enrocarien en una cosa que la gent no vol, o sigui que aquí hi deu haver interessos amagats".

Després, durant un quart d'hora han proposat tot tipus de sospites sobre els interessos que hi pot haver al darrera, des de pagament de favors polítics a interessos immobiliaris.

En tot cas em quedo amb la percepció d'aquesta doble dimensió que caracteritza el veïnat: estan desmobilitzats però hi ha coses que no se les empassen.

El respecte, entre la raó i la força

He iniciat una enquesta al meu bloc principal (com entreteniment per encarar les vacances i també per assajar les eines web).

Que ens cal per a ser respectats?

Es a la columna de la dreta,
si no la sabeu trobar intenteu-ho des d'aquest LINK

Avaluació mesures femenines ?

He estat discutint amb una ciberamiga peruana sobre un tema tan tronat com la dictadura de l'aspecte físic. Ella m'ha enviat escanejat un mètode de taxació de mamelles i culs que diu que té força anomenada al seu país perquè valora també que la dona estigui compromesa en causes "trascendents" com un atractiu. Tanmateix la meva amiga vol aclarir que, en la seva opinió, aquest "atractiu" és sols la proba de la supeditació de la valoració femenina a les necessitats sexuals de l'home.

Com no és un dels meus temes i ja m'estava bé la seva anàlisi li ha anat donant la raó, però ha estat graciós, i aprofito per a comentar-ho com acompanyament de la foto del "mètode", que la meva amiga ha anat variant el seu discurs com si simplement estigués pensant en veu alta mentre em parlava, fins que ha acabat reconeixent que ella mateixa ha estat sovint molt crítica amb algunes actrius poc atractives, més que no pas els seus amics masculins.

Després ha dit que acabava d'adonar-se que potser l'atractiu que descriu aquest quadre no s'adreça tant als homes com a les dones. Fins i tot ha dit que un jurat de dones seria molt més exigent que un d'homes en els criteris del mètode.

Per últim diu que tot just acabava d'adonar-se, en plan autocrític, que allò que l'havia indignat del mètode fou que ella sortia mal quantificada, la qual cosa sempre havia sabut però li feia ràbia que una enquesta ho evidenciés.

Per la meva banda li he donat el pèssam per patir la dictadura de la imatge, i més si, com ella mateix reconeix, no és tant una estratègia hormonal per cercar un semental sinó, més aviat, un sistema classista dins del gènere femení.

Posteriorment una altra contertúlia texana s'ha embrancat en una discussió, indignada amb la companya peruana, però jo ja he passat i m'he anat a dormir. Tanmateix després he pensat que també podia servir per avaluar un home i ho he probat. En tot cas la sensació que m'ha donat ha estat d'inutilitat. Crec que les relacions socials entre els homes no venen determinades per la imatge, i em temo que les hormones masculines es valen d'altres estratègies, diferents del físic, per atraure les dones, en concret per les demostracions de poder.

Al final hem de reconèixer que no som tan diferents de les tribus de micos, dominades per mascles gens atractius però que mantenen estructures classistes (no soc expert però m'ho sembla dels documentals de la tele) a base de demostracions de poder. En fi, no puc dir gaire cosa més perquè no és el meu tema, ho deixo en mans de sociòlegs i de psicòlegs, però sembla com si l'interès de les dones pel tamany del seu pit i per la seva cintura superés l'interès dels homes pel tamany del pit de les mateixes dones. I a l'home, de moment (encara tardarem alguns centenars d'anys en evolucionar), doneu-li pistoles i diners, i probablement triarà les dones més aviat per l'expressió d'admiració de les mateixes i no tant per les seves mesures.

Propaganda espanyolista subliminal amb l'excusa que el català és el 88 idioma del mon.

El català és l'idioma 88 però en realitat ens volen colar que l'espanyol és el segon i no és cert.

Diu la notícia que la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat Barcelonina ha declarat que la nostra és la 88 llengua, amb més parlants que el suec i el búlgar. Curiosament s'explica que aquesta xifra prové de l'enquesta de 2003 en la qual aquest nombre de persones declaren conèixer l'idioma. Però el més curiós és que a continuació s'esforcen en fer-nos combregar que el segon idioma és l'espanyol. Això em sembla propaganda subliminal, perquè si el sistema de recompte és el mateix, no és creïble que els que coneixen anglès siguin únicament els habitants dels països anglòfons.

El español, segundo tras el chinoLa lengua más hablada en el mundo actualmente es el chino mandarín (885 millones de personas), seguido por el español (332 millones) y el inglés (322 millones).

Si sumem a aquests suposats 322 milions d'anglòfons tots els altres milions que coneixen l'anglès dubto moltíssim que l'espanyol estigui en segon lloc.

No anunciar als diaris films que no tinguin copia en catala

No vull comparar l'alcohol amb la cinematografia, tot i que ambdues serveixin per evadir-se. Vull comparar la responsabilitat de determinats agents socials.

.

Ahir sentia com els principals diaris havien subscrit un codi d'autoregulació segons el qual, avant posaven l'ètica a guanyar diners i es negaven, en conseqüència, a publicar publicitat de begudes alcohòliques en determinades condicions i contextos.

.

Al nostre país hi ha empreses de cinema que ens discriminen a partir d'un esquema molt simple: frisen pels nostres diners però alhora ens menyspreen de tal manera que ens neguen el visionat de la còpia del film en la llengua pròpia del país.

.

I la premsa, en aquest cas, no solament no exerceix d' abanderada de l'ètica sinó que fins sembla que recolzi el menyspreu omplint pàgines de publicitat per aquestes mateixes pel·lícules.

Eleccions municipals: l'ascens de la CUP i la normalitat del desgast dels partits.

No faig gaire cas de les anàlisis electorals que aquests dies tenen entretinguts a comentaristes professionals i mitjans en general. Una cosa molt diferent són les eleccions allí on coincideixen autonòmiques i municipals, però a la Catalunya central, la mateixa lògica local fa que, a la majoria d'indrets, s'hagi tingut en compte la persona més que el color. Jo mateix coneixo gent "absolutament anticonvergent" que ha votat l'alcalde sortint convergent per allò de que "el coneixes, estàs prou content amb com ho ha fet i és pitjor la incertesa davant algú desconegut".

De tota manera sempre he dit que es menysvalora la component d'espectacle que té el procés electoral per a la majoria de la gent. No dic que m'agradi però és tonto deixar coixa la part estètica davant de la ideològica, i penso que això ha perjudicat ERC perquè, desenganyem-nos, la majoria dels electors ni tan sols ha fet una ullada de resquitllada als cartells, i només un percentatge marginal de barcelonins sabria dir el cognom del candidat republicà. En aquest sentit segurament la campanya d'Iniciativa ha estat molt millor.

He rebut fins ara cinc missatges de lectors habituals de blocs assenyalant-me que, en relació a la meu esquema sistèmic del doble grup de partits catalans, em comenten que l'ascens de la CUP i del PxC completen el sistema pels extrems. Ja els he dit que s'equivoquen, penso que cal situar el PxC en l'extrema dreta espanyolista, no és independentista. Però estic d'acord en que l'ascens de la CUP comença a normalitzar-nos, donat que ERC se situa en el centre-esquerra i, de la mateixa manera que els espanyols del PSC tenen per l'extrem a IC-V, nosaltres estàvem coixos en aquest sentit.

Tot i així la meva anàlisi de la baixada d'ERC no apunta tant a un desgast electoral independentista com a la manca de prou gent independentista. Això és perquè considero que els republicans van arreplegar fa anys molt (moltíssim) vot de protesta, de persones provinents del regionalisme espanyol. Després ja pots moderar tant com vulguis el discurs, que els vots de protesta, d'un perfil difícilment fidelitzable, els acabes perdent i tornen a votar espanyol.

Una cosa molt diferent és a pobles: l'ascens important d'ERC fora de BCN segurament ja és independentista d'esquerres, és a dir, que en el futur solament oscilarà ocasionalment entre aquests i el seu extrem, la CUP (com fan el binomi PSC-ICV). Però, per contra, quan parlem d'ascens a comarques, estem parlant de molt poqueta gent; el gran pastís està a la Gran Barcelona, on si vols guanyar vots has d'aconseguir l'adhesió puntual de gent que es defineix tranquil·lament espanyola. És clar, després toca intentar fidelitzar aquesta gent, cosa que no s'aconsegueix com no es faci una bona pedagogia de l'independentisme. ERC ha oblidat que encara necessita el vot militant, és a dir, comptar els vots un a un, i quan amagues l'estelada potser pesques més peixos del compte, però després no evites que un altre dia vagin a la platja o votin la competència.

Tornem a la temàtica que ocupava el segon paràgraf d'aquest escrit: l'estètica. Ara sembla que a Barcelona toca constituir un govern més social. Està molt bé, però dubto molt que la gent (la gran massa votant) atribueixi en el futur els èxits a ningú més que a l'Hereu o, en part, als que saben treballar-se més la càmera: el Saura i la Mayol. No n'hi ha prou amb la guapura, cal carisma, en Portabella s'hauria d'espabilar per aprendre a compaginar la bona gestió amb aconseguir que la seva imatge (associada a la bona gestió) arribi a la ciutadania, i és que els independentistes tenim el defecte de mirar-nos el melic i pensar que com nosaltres ens veiem tothom ens veu.

Polacos, moros y sudacas !!

He participat en una interessant discussió. Érem tres catalans, un alemany, tres polonesos i tres espanyols. El tema ha començat quan un de Saragossa ha comentat als polonesos que els catalans són denominats "polacos" per part dels espanyols, i a la demanda d'un polonès per a conèixer-ne l'abast ha respost un madrileny especificant que en el seu entorn veïnal és el terme més habitual per a denominar els catalans. A continuació, mentre l'alemany preguntava l'origen del mot, un altre polonès ens ha preguntat si ens avergonyim de rebre el malnom i un espanyol ha sentenciat que malnoms com "sudaca", "moro", "chilango" o "polaco" acaben causant vergonya en qui rep l'apel·latiu.

La resposta dels catalans ha estat interessant perquè de forma tranquil·la i desenfadada, com si no anés amb nosaltres, hem donat respostes que han desconcertat els uns i encuriosit els altres. D'entrada els hem dit que són qüestions molt relatives, que depenen sovint de la cultura i consciència de l'entorn on s'usa, i com a exemple els hem recordat que el terme "espanyol" en molts sectors de Catalunya i d'Euskadi s'usa com a insult i causa prou incomoditat en uns al mateix temps que d'altres se n'enorgulleixen.

El primer de nosaltres ha explicat que, a diferència de "sudaca" o "gabacho", el terme "moro" no és un insult. Ni tan sols una referència racista (com creien els espanyols malgrat dir-ho sense penediment) sinó que fa referència als habitants (berbers des del segle IV) de la Província Romana de Mauritània (actual Magreb). Posteriorment s'havia popularitzat allò de ser "moreno" (o sigui, "bruno como un moro") referit a la gent de pell blanca amb molta exposició a la radiació solar, donada la calor que fa al nord d'Àfrica". Al segle X els moros encara eren cristians (en la conquesta àrab d'Hispània recordo haver llegit que el mateix arquebisbe catòlic de Sevilla anava al front de les tropes invasores) però quan foren arabitzats i islamitzats el terme "moro" a poc a poc va ser utilitzat per referir-se no sols als habitants de l'antiga Moritània, sinó també als musulmans en general (de la mateixa manera que els musulmans anomenaven "francs" a tots els cristians).

I després un altre dels catalans ha manifestat el seu orgull per la comparació amb els polonesos. En aquell moment un dels polonesos interromp fent un incís, perquè deia saber que abans de la unificació i la independència de Polònia hi havia catalans que s'hi sentien identificats, donat que ambdós eren pobles sense estat esquarterats entre els estat veïns, igual que els kurds. Deia que ho havia sentit feia poc en un altre fòrum amb catalans. Nosaltres li hem aclarit que no és això, que aquest terme no va sorgir com una bandera dels propis catalans, sinó que va ser un malnom nascut a les casernes de l'exèrcit espanyol per part de comandaments que seguien les informacions sobre la guerra europea i en concret durant l'aniquilació de la insurgència de Varsòvia l'any 1944. Segurament s'identificaven amb els alemanys o fantasiejaven comparant l'ocupació polonesa amb la catalana, ...o potser més probablement fou una reacció, d'aquests comendaments, a comentaris de solidaritat en vers els habitants de Varsòvia, massacrats davant la traïdora passivitat de soviètics i americans, comentaris escoltats entre els reclutes catalans.

Allò millor de tot ha estat el final de la conversa. Els polonesos no podien creure que els espanyols insistissin en continuar usant de forma malèvola un malnom que els assimila als alemanys en un moment tant cruel, i més si els catalans per contra se n'enorgullien de la mateixa manera que els propis polonesos recorden el fet d'una manera especialment emotiva. Però, llevat de la resposta de l'aragonès (el qual, per cert, deia votar PP) que se n'ha desdit de forma discreta, els dos madrilenys (que deien ser d'esquerres) s'hi han reafirmat amb l'argument de que, independentment de l'origen del mot "...la realitat és que el malnom generalitzat és polaco...", i també que dubtaven molt que cap altre català llevat de nosaltres tres se n'enorgullís de ser així anomenat, com tampoc els que reben altres malnoms com "sudaca" i "moro". Ha tancat la conversa magistralment l'alemany, davant la cara d'al·lucinats dels polonesos, adaptant a l'ocasió la sentència de Goscinny: "estan bojos aquests espanyols".