Jordi Vera, el Bloc Catala de centre-esquerra dins de CiU

Ja fa mesos (al febrer) que vaig perdre una juguesca en la qual jo no creia que el Bloc Català s’integrés a CDC. Avui he sabut que també l’alcaldessa de Salses s’hi apunta. Es curiós que això passi coincidint amb l’accés al poder d’ERC a les comarques centrals, però suposo que al Rosselló no estan massa pendents de l’actualitat metropolitana. La raó del meu error era una percepció equivocada de com pensava que eren els punts de vista i les prioritats de Jordi Vera. Es veritat que els temps canvien que ha plogut molt des d’aquel 25 de gener que començava dient:
...
I ara permeteu-me llegir la pàgina núm. 498 de la Historia de Catalunya resumida. "...A les nou del matí, la Radio Nacional de Espana va anunciar la proclamació de la República Nacional de Catalunya que s'havia efectuat la nit del 25 de gener de l'any 2014, a Barcelona, Castelló, Palma, Fraga, Gandia i
...
(que podeu llegir completament al núm. 136, pàgina 6, de la revista Lluita). I encara ha plogut més des d’allò que explica en Jordi al seu llibre sobre la història del FAC (edicions lluita, col·lecció espurna núm. 5).

No és pas l’únic que ha canviat, per sobre de tot han canviat els temps i les situacions, i jo mai no criticaria el Jordi Vera per les seves idees ni per les seves opcions. De fet, en aquells anys en que es va debatre el tema de la denominació de la nació (coincidint amb el llibre d’en Guia “Digueu-li Catalunya”) ja vaig tenir l’oportunitat de treure’m el barret davant les seves anàlisis. Però ja m’havia fet una idea d’ell molt abans, el recordo en una sardinada que ens va convidar (juntament amb l’Imma i el malaguanyat Toni i d'altres bons amics) a casa seva, devia ser l’any 81. El vaig percebre com una persona amb conviccions però per sobre de tot amb visió.

Es justament per això, que he perdut la juguesca, perquè creia que, ara que també ha plogut des de les atzagaiades del PI, no era lògic que repetís l’opció convergent. Es a dir, que diferim en com interpretem el desenvolupament polític sistèmic a Catalunya: jo veig CDC a punt de perdre paulatinament tot allò que té de centre-esquerra, perquè en aquest espai ja s’hi està consolidant ERC. O potser en Jordi ho té clar i, en un acte de suprem sacrifici, ha considerat que és el moment de catalanitzar la dreta francesa, al més pur “estil Jordi Pujol”, competint directament per l’electorat de dreta. Si és així em sap greu pels militants d’esquerres del Bloc que hauran de començar a abandonar el vaixell.

Condicions per al referèndum sobiranista

Aquests dies en Carod, en les seves intervencions publiques, em dóna la raó en la meva tesi (blog de 24 d’octubre) on us deia que el més important del resultat electoral, de les darreres eleccions autonòmiques, no seria tant qui guanyava, com el fet de clarificar espais polítics a partir de la consolidació de l’esquerra sobiranista.

Això ens retorna al tema dels espais polítics, per tant a l’esquema de 15 de juny, i a l’esquematització de 13 de març relativa als comentaris sobre un article de Josep Sort que parlava de reformular l’estratègia rupturista.

La confusió de la gent, sobre els espais polítics, prové de les contradiccions derivades de no haver consolidat fins ara l’espai esquerrà del projecte sobiranista català. Per això molta gent s’ha pensat que un govern de coalició CiU i ERC ens portaria poc menys que a la independència. En Carod ha dit molt bé que, en ambició nacional, ara mateix, PSC i CiU són el mateix i que, dolent per dolent, al menys amb l’esquerra espanyola de moment podem avançar en alguns objectius socials.

Un cop consolidats els quatre espais de centre catalans caldrà anar superant les contradiccions de militància (que han dut, entre altres, a l’aparició partit Ciudadanos). Quant aquests espais acabin de clarificar-se podrà començar de debò la competència ideològica, és a dir, la confrontació entre ells per l’hegemonia. Les persones poden canviar, els partits també, però els espais romanen i, en funció de l’actuació dels polítics, aquests espais sociològics aniran aprimant-se els uns i fent-se més grans els altres. És un procés que pot durar més d’una generació.

De què dependrà la possibilitat d’encarar un Referèndum sobiranista a la catalunya central?

Doncs en època de pau (quan la població tendeix al centre i els extrems resten necessàriament minoritaris i limitats a fer de consciència crítica de les essències dels centres respectius) només podrem encarar amb possibilitats un referèndum en el moment que tots els sectors sobiranistes siguin hegemònics.

Com deia abans, les persones i fins el partits poden bellugar-se, però els sectors romanen i basteixen noves organitzacions que liderin aquests espais. Per tant hem de tenir en compte aquest esquema perquè ens dona indicadors d’actuació (bàsicament centrats en la conscienciació) en comptes de perdre el temps en esforços pels quals encara no estem preparats.

Quina actuació? Doncs principalment 1-estendre la motivació independentista, 2-créixer al sud, 3-que esdevingui molt feble l’adscripció espanyola, i 4-que els nous immigrants trobin més seductor el projecte català (i la llengua) que no pas l’espanyol.

1-La motivació és un tema complex. Ho demostra el tortuós camí que ha seguit l’independentisme des de l’extrema esquerra fins el centre sociològic, des de concepcions revolucionàries vietnamites, algerianes, cubanes, i des de l’impacte mediàtic d’experiències terroristes fins la normalització d’un discurs que es justifica en el mercat europeu i la seva reestructuració territorial.

2-Hem de ser capaços de créixer a les comarques meridionals, perquè la batalla sempre comença a la frontera i la gran frontera és el sud.

3-La fortalesa independentista és relativa. Alguns poden avantposar els interessos econòmics –fins i tot corrupció- als nacionals, i d’altres guanyaran suport popular independentment de la seva condició de dreta o esquerra, per la percepció per part de l’electorat de ser la força més patriòtica (el que ha passat fins ara amb CiU i ara comença a passar amb ERC, o el que passava a Euskadi on molta gent no comunista optava per recolzar l’organització comunista ETA en base al reconeixement patriòtic). Tot plegat fa necessari, com a condició prèvia, l’afebliment dels sectors espanyols.

4-Finalment, en aquest joc sempre ha jugat el mateix peó, la immigració. La nostra societat ha sabut fins ara assimilar totalment la massiva immigració occitana de segles enrera, ha desactivat el problema de la immigració espanyola integrant els seus líders al sistema autonòmic i incorporant els més conscients a la lluita independentista (Quim Sánchez i molts altres). A mesura que ens apropem al plebiscit es radicalitzarà la manipulació d’aquest col·lectiu des de Madrid. De quina manera podem ser més seductors i no ens passi com a Quebec on els nous immigrants s’arrengleren amb l’opció canadenca? Doncs segurament liderant, des de l’independentisme explícit, la lluita per la solució d’allò que percebeixen com a problemes principals, a partir de la responsabilitat de l’Estat en tals problemes, i des del govern autonòmic removent els elements que puguin crear confrontació amb els sectors socials catalans que estan en competència amb la immigració, és a dir, garantint drets, serveis mínims, cultura, formació, inserció laboral i creixement econòmic.

Coalicions i supervivència

El carrer és més llest del que sembla, ho he dit moltes vegades, però avui he de matisar que de vegades cal donar-li un cop de ma en les reflexions: aquests dies he sentit molts comentaris sobre el nou tripartit que sortien més aviat dels budells que no pas de la raó, però solament m'ha calgut fer algun assenyalament per tal que els meus interlocutors esmenessin substancialment el comentari. Es el cas de les persones que criticaven ERC per no haver format coalició amb CiU (el mal anomenat "front nacionalista") i el de les persones que criticaven el PSC per la mateixa raó (l'anomenada "sociovergència"). Només he hagut de preguntar quina creien que seria la conseqüència electoral de tal acció i, de seguida, tant els votants de PSC com els votants d'ERC, em responien que, sens dubtar-ho, suposaria la debacle -electoral- dels seus referents polítics.

Clarificar espais politics millor que pensar qui guanyarà les eleccions

Ja ho he dit altres vegades, de moment no m'importa tant qui guanya i tampoc qui forma govern perquè penso que encara estem en la fase en que cal acabar de clarificar els espais polítics. El govern es decidirà l'endemà, a base de negociacions, amb llum, taquígrafs i notari.

Cal clarificar els espais polítics perquè això permetrà fidelitzar l'electorat i permetrà la sana competència entre dreta i esquerra i entre espanyolisme i independentisme, en funció de qui demostra ser més patriota o qui demostra aconseguir amb honradesa millor benestar social.

Fins ara ha estat un merder: gent d'esquerra sobiranista votant CiU i gent d'esquerra espanyolista votant PP, perquè els socialistes estaven plagats de catalanistes degut a la inexistència d'una ERC amb cara i ulls.

Ara comencen a consolidar-se amplis sectors de població que no s'avergonyeixen de ser el que són. Fins ara he conegut persones clarament de "dreta" que ni tan sols n'eren conscients perquè no admetien tal etiqueta, i el mateix passava amb conceptes com "espanyolista", "independentista", "d'esquerres"...

Surti el que surti, al menys acabaran de consolidar-se els quatre sectors de centre de la societat catalana, la qual cosa vol dir que CiU anirà perdent l'electorat que no li toca i anirà adoptant cada vegada més postures clares de dreta, i el PSC un perfil més desacomplexat en declarar que Catalunya per a ells és Espanya.

La gràcia estarà en veure com uns van engreixant-se i altres aprimant-se en funció de com evoluciona la consciència de la nostra societat o en funció de la seva valentia, patriotisme o corrupteles.

Campanya a ganivetades

La campanya electora ha començat de forma prou interessant: a ganivetades. I això m’ha permès sentir com en parla i s’hi interessa més gent de l’habitual en els comicis autonòmics catalans, al menys en els meus àmbits de relació. He parlat amb la gent a la feina, al bar, amb altres pares esperant la sortida dels nens de l’escola, amb amics i coneguts i en xats.

N’he conegut que pensen votar la formació neolerouxista de’n Boadella, la qual cosa em fa pensar que pot superar els vint mil vots, però d’aquests en són majoria els que m’han reconegut haver votat anteriorment al PP, per la qual cosa crec que bàsicament dividirà el vot de dreta espanyola, al temps que espantarà molts votants espanyolistes d’esquerra que optaran pel vot útil Montilla. La COPE haurà estat en part causant d’aquesta erosió al PP.

També he parlat amb votants socialistes que s’han despertat gràcies al DVD de CiU i que prometen anar a votar en Montilla, tot i que algun d’ells diu que no li agrada el candidat i que, front la “pijeria” dels líders d’Iniciativa, acabaran votant ERC.

En general no he percebut rebuig contra en Carod. Només detecto animadversió en gent que es declara espanyolista i que l’abomina per la seva condició d’independentista, així com en militants de CiU. Es possible que ERC obtingui més vots dels esperats gràcies a una polarització entre dos models que no agraden gaire. No he sentit cap votant de CiU tocant campanes pel DVD, més aviat avergonyits per un estil desagradable. I d’altra banda he sentit uns quants andalusos descontents pel poc “salero” de Montilla. També en coneixo que han deixat d’identificar-se amb una IC (i especialment amb els seus dirigents) que es percebuda com un simple satèl·lit. En fi, que potser ERC ens dóna una sorpresa i no estan tan cremats com se’ns vol fer creure.

Abans de publicar aquest escrit un company de Girona amb qui ho he discutit per xat em diu que estic equivocadíssim, que en el seu entorn veïnal (Salt) no creu que tornin a votar en Carod molts dels que ho van fer en les anteriors autonòmiques degut a les relliscades que ha tingut. Ja ho veurem. De vegades les relliscades ens fan humans, el votant pot solidaritzar-se arrel del linxament i tenir en compte que has tingut bones intencions, especialment si ets simpàtic i et veuen després com t’afaites. Més que si no tens cintura per aguantar una entrevista feta amb mala educació, més que si dus roba de marca, i més que si et creuen sospitós de voler estar dalt a qualsevol preu.

Que la Generalitat pugui convocar referèndums per a l'autodeterminació

De vegades els períodes electorals són com fer dissabte, serveixen per clarificar, i es clarifiquen moltes coses, des d'actituds fins a conceptes que en altres moments esquiven tant com poden.



VilaWeb - Diari Electrònic Independent - www.vilaweb.cat: "Montilla i Piqué menystenen la proposta d'ERC d'impulsar l'autodeterminació
José Montilla i Josep Piqué han estat els primers candidats a respondre a la proposta de Josep Lluís Carod-Rovira Perquè la Generalitat pugui convocar referèndums per a l'autodeterminació Carod-Rovira demana a tots els partits que hi donin suport. Montilla ha dit que el nou estatut no preveia aquesta possibilitat i que tampoc no era partidari de l'autodeterminació. I Piqué ha considerat 'pura propaganda' la proposta del candidat d'ERC.
Carod ha enviat avui una carta als altres quatre candidats recordant-los que el Parlament de Catalunya va aprovar, l'any 1989, una resolució segons la qual Catalunya no renunciava a l'objectiu de l'autodeterminació. Per cert que Esquerra presenta avui al Congrés espanyol una proposició de llei perquè el govern català tingui competència per a convocar referèndums."

Oficialitzant els barbarismes

Oficialitzant els barbarismes

Es una obvietat que l’ús social del català va perdent terreny en favor de l’espanyol, i que tal situació només s’explicaria si ses senyories haguessin dedicat a l’onanisme tants anys de govern catalanista.

El pitjor és que tenim eines i no les sabem usar. Es comprensible que la gernació d’immigrants occitans s’integressin al català, i també que ho fessin igualment les primeres allaus d’espanyols de principis del segle passat. En canvi, s’entén que ja no ho fessin les de mitjans de segle, degut a la política genocida de Madrid i a l’assentament en ghettos (entre altres raons).

Però trobo greu que quan arriben els extracomunitaris, tenint nosaltres les eines educatives així com poderosos mitjans de comunicació audiovisual (que esdevenen els primers socialitzadors), aquests treballadors s’integrin en base a la llengua del país veí de ponent, en comptes de fer-ho en la llengua d’ací. No siguem ingenus, això només és possible per la deixadesa-complicitat de qui té el poder.

Alguns exemples de “disfuncions” que, vist en perspectiva el seu augment, perden la categoria d’anècdotes marginals:

Avui mateix, en una petita farmàcia, prop de la Sagrada Família, he demanat: “...un Kleenex, si us plau...”, i la dependenta m’ha respost: “...en castellano!”. Li he preguntat per què no entén català i m’ha respost que, sent anglòfona, i parlant prou espanyol, pot atendre perfectament “els naturals i els turistes”.

Però ahir mateix, a Catalunya Informació (i fa pocs dies al 3/24 en un cas similar) un corresponsal parlava d’una malaltia usant el terme “enfermetat” (ara no recordo qui era el presumpte “enferm”). Tampoc ningú ha impulsat campanyes, en els mitjans, de correcció dels barbarismes més habituals (culumpiu, què tal, polla, polvo, vivenda, encimera, empollar, empotrat, no hi ha dret, catejar, bronca, atontar, amariconat, a no ser que, a simple vista...) suposo que a l’espera del moment d’oficiliatzar-los. I també La Caixa ja s’ha encarregat de canviar-nos el “si us plau” per una fórmula corrompuda. La tècnica d’impulsar –fent veure que és sols tolerància- barbarismes, que després s’accepten com a sinònims, i que finalment es prioritzen front el sinònim més genuí, és una tècnica que no protagonitza el poble, sinó que s’impulsa des del poder.

Per tant, com volen que ens estranyi que des del poder es toleri l’incompliment dels principis de la política lingüística?

Amb quina paraula podem qualificar un poder català que, amb la seva inoperància, esdevé causa de la substitució paulatina (“sin que se note el cuidado?”) del català per l’espanyol a casa nostra?

Prudència? No, l’altra.

Religions violentes

La polèmica entre el Papa catòlic i els musulmans ha arribat al carrer, com no podia ser d’altra manera. Els que llegeixen més la premsa saben que la frase del Papa ha estat malinterpretada, alguns afirmen que ha estat manipulada expressament pels dirigent musulmans, aprofitant el baix nivell formatiu de la majoria de la seva població (així s’expressa un treballador de La Caixa que està acabant el cafè amb llet a la taula del costat).

Si, el carrer és llest. Però com a tot arreu, hi ha de tot, i la majoria de comentaris que he escoltat corresponen a gent que tampoc no llegeix gaire ni escolta prou bé la TV, i molts estan convençuts que el Papa ha fet una arenga contra el caràcter dels musulmans, que hauria qualificat d’inherentment violent.

El rebuig massiu al Papa en què se significa la majoria de la població musulmana, segons reflexen els sondejos que publica la premsa, així com les reaccions violentes de molts islamistes front l’acusació de tenir un caràcter violent, estan servint per a confirmar allò que creuen que ha dit el Papa.

Es a dir, que uns i altres, cristians i musulmans, s’estan polaritzant en base a percepcions falses, quan no mentides, sota el liderat dels seus dirigents, els quals, per definició, cerquen l’adhesió incondicional de les masses; adhesió que sempre és usada al servei d’accions polítiques amb objectius d’accés al poder o de mantenir el poder als seus respectius països, així com de guanys econòmics a nivell regional per als grups socials als quals pertanyen.

Fa mitja hora, a l’entrada d’un col·legi, un grup de dones llatinoamericanes –crec que dominicanes en la seva majoria- s’exclamaven d’allò que creien és un caràcter violent inherent a la religió musulmana. Entre elles hi havia una dona amb accent semític i origen probablement marroquí que ha protestant dient que l’islam precisament és tot el contrari, es basa en la misericòrdia i la protecció dels innocents. Llavors les altres (que em sembla que tampoc no sabien el significat del mot “misericòrdia”) li han tirat el cara “el terrorismo y lo de las torres gemelas”, i la musulmana, tan manca de formació com les seves interlocutores, ha respost que s’estava confonent terrorisme amb autodefensa i amb guerra. A partir d’aquí les postures ja s’han enrocat i no ha hagut res més d’interessant.

Primera proposta de definició, des de la terrassa d’un bar i a punt de menjar-me un croissant: Tot cos ideològic (religiós o no), exitós entre les masses, serà sempre usat per les classes socials, en conflicte, per tal de guanyar-se l’adhesió acrítica de les masses, en la seva lluita pel poder.

Els altres espanyols

Es el quart forn de pa sudamericà que veig amb tots els rètols en espanyol, i com tinc uns mínuts decideixo entrar a esbrinar si és que no s'han assabentat que la llei em dóna garanties lingüístiques. L'amo de l'establiment, molt amable, m'explica que ho entén, però que li estic parlant d'una cosa que sols "les afecta a ustedes los españoles de Cataluña, que tienen la obligacion de poner algunos cartelitos en catalán". A continuació m'explica amb to didàctic que els establiments que regenten els nouvinguts no estan subjectes a tal requisit. Jo li replico que si no fos perquè al rètol de la porta diu que és colombià no veig cap diferència ni en la clientela ni en la mercaderia, no es pot dir que tingui característiques ètniques ni que estigui en un ghetto. A tots els efectes és un comerç més del barri que no respecta la llei i que ningú no l'hi fa respectar. "Se equivoca caballero, nosotros estamos exentos, fíjese que no verá ningún local colombiano ni marroquí ni chino con la rotulacion en catalán o donde le entiendan en catalán, a eso sólo estan obligados ustedes los españoles. En fi, al final la conversa deriva amigablement en questions generals, de política internacional, de gastronomia... Quan, de tant en tant, torno al tema, comentant el magnífic exponent de respecte a la nació catalana que suposa el Casal Argentí de Barcelona, el meu interlocutor fa una cara que, acompanyada del seu físic que recorda l'Obelix d'Uderzo, sembla que digui "...estan todos locos, argentinos y catalanes!"

Alatriste hauria d'haver mort a la Batalla de Montjuïc

COMPTE! : SPOILERS SPOILERS SPOILERS !!! (QUI NO HAGI VIST EL FILM I TINGUI INTENCIÓ DE FER-HO, QUE NO CONTINUI LLEGINT, AQUEST ESCRIT CONTÉ REVELACIONS SOBRE EL FINAL QUE PODEN FOTRE QUI VULGUI VEURE LA PEL·LÍCULA)

M'ha agradat molt el film Alatriste, trobo que retrata molt bé el personatge creat per Pérez Reverte, i m'han agradat tant la direcció i l'ambientació com el guió i la interpretació de Viggo Mortensen, accent inclòs.

He llegit comentaris per a tots els gustos, i és cert que la majoria el troben avorrit o massa llarg. Si bé és veritat que el ritme és el típic europeu, perquè no som gaire bons en l'art de l'espectacle, també cal admetre que lliga força amb la sensació de decadència que vol transmetre.

També es comenta que hi ha elements poc creïbles. Es cert que quan surts penses que algunes escenes o alguns personatges són improbables, però tot i això m'ha agradat, com quan opten per morir en l'escena final.

En canvi, he trobat que no lliga amb la resta del film la localització d'aquest fet. Hauria estat millor que triessin la Batalla de Montjuïc per a morir, en comptes d'un poblet francès, perquè hauria donat més alements per a reflexionar sobre el conjunt d'una vida d'espectador de tantes intrigues i sobre l'evolució de l'imperi.

Com deia el seu amic Francisco de Quevedo: "En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra". Per tant, penso que han desaprofitat una gran oportunitat. No hi ha millor marc per al posat torero de l'escena final que la Batalla de Montjuïc.

Jo també vull un estat propi

No entraré en arguments sobre els drets, els greuges o les dificultats demogràfiques per a recuperar les nostres llibertats. La idea d'aquest bloc sempre ha estat la d'oferir opinions del carrer o reflexions pròpies basades en converses de carrer, anecdòtiques, subjectives, potser isolades ...o potser més generals del què hom voldria reconèixer. Per tant, a partir d'aquí va una reflexió a sac. Surti com surti, més propera als budells que al cervell.

Necessitem un estat propi per a sobreviure defensant-nos de nosaltres mateixos, perquè la manca d'estat propi ocasiona fonamentalment irresponsabilitat. Aquells catalans que assoleixen un cert poder ho fan dins d'una estructura administrativa que pertany, en última instància, a l'estat espanyol. I aquest poder va acompanyat d'uns nivells de benestar personal que costa de posar en perill. No vull dir amb això que els nostres dirigents tinguin por de la repressió, vull dir que opten per mantenir un perfil baix acompanyat de poca ambició. I tot això ens afecta no solament en l'aspecte identitari, sinó fins a nivells bàsics de benestar.

Aquest pensament me'l qüestiona un conegut posant-me els Jocs Olímpics o el Fòrum com a exemple. No em convenç! No em crec que puguem judicar un administrador per grans iniciatives que potser son més econòmiques que no pas polítiques o cíviques, encara que d'elles se'n desprengui un avantatge urbanístic per a la ciutadania. De fet, tinc els meus dubtes sobre si l'origen d'aquestes iniciatives sorgeix de gent coneguda o d'empresaris que romanen a l'ombra.

Em quedo amb les petites coses, fàcilment perceptibles i que són impensables en països amb estat propi. Alguns exemples que cito a continuació venen de converses que han començat amb comentaris del tipus "això en un país normal no passa", és a dir, segurament en un país amb estat propi. Probablement la més sonada va ser que el líder del partit polític de centre dreta català, en Mas, optés per la rebaixa de les expectatives estatutàries a canvi d'interessos partidaris.

No deixa d'evidenciar-se com els èxits esportius (ahir de la selecció de l'estat espanyol de bàsquet) actuen damunt la població en detriment de la llengua, els símbols i els sentiments catalans, i elevant els de la nació veïna. M'ho fa veure una persona del Vallès que m'explica com mai havia vist al seu poble tanta bandera espanyola en roba esportiva. També m'explica que ha observat com les converses esportives de la gent acaben derivant en glorificació pels trets culturals espanyols i, tot seguit, per comentaris despectius en vers els polítics menys espanyolistes. Abans aquesta gent, si hi era, s'amagava; ara en canvi, ho tenen més fàcil per a fer proselitisme.

També any rera anys es constata la incapacitat de l'esquerra independentista de fer propostes atractives. Enguany el lema de la diada és un terme demodé, la unitat popular. El seu origen està en l'època soviètica i fou adoptat pel Moviment Basc d'Alliberament Nacional; implica una aliança policlassista que ocupa tot el centre-esquerra, dirigida per un partit comunista. Va donar-se als països de l'est d'Europa i en algunes experiències tercermundistes i a Catalunya, quan tocava, va intentar-se amb el terme Front Patriòtic, però va ser desbaratat per elements esquerranistes possiblement infiltrats per les forces d'ocupació. En conseqüència el centre-esquerra sobiranista va ser ocupat per ERC, i amb el fracàs soviètic, les formacions d'esquerra van quedar relegades al paper típic de les esquerres radicals, és a dir, a fer de consciència radical del centre-esquerra.

Per tant allò que hauria de fer l'esquerra revolucionària és reivindicar amb termes clars i catalans allò que ningú no diu. Hauria d'acusar de tous i porucs als tous i porucs, i hauria de fer el paper que fa que l'esquerra radical espanyola, francesa o italiana als seus respectius països. Per tant, tinc el convenciment que aquells lemes de la Diada que apelen a organitzar-se en la creació de l'hipotètic moviment revolucionari (ni que sigui apelant a les lluites sectorials que s'estan realitzant) sols provoquen més frustració, perquè ja portem massa anys repetint-ho.

Penso que seria molt més útil fer crides concretes a la mobilització, o a campanyes concretes, fins i tot a estats de consciència del tipus "els catalans no som espanyols" per tal de veure quanta gent congreguen i quina repercussió tindria. La organització de les persones ja vindrà després, ara no, la Diada és per sortir al carrer, i la gent que no sorgeix dels conflictes concrets i no s'organitza en les mogudes sindicals, ecologistes, a les barriades... no sorgirà en la mani del dia onze.

Finalment, tornant a la manca de responsabilitat que ocasiona la manca d'estat propi, tampoc no puc deixar de veure com estan d'adormits els administradors més propers a la ciutadania. Se'ls nota la mandra, la poca il·lusió probablement derivada de la percepció de que no som ni una capital ni un estat, i que per tant tampoc no cal pencar més del que ho farien si visquessin a Valladolid.

Fins i tot els monuments més turístics semblen més un parc temàtic de tercermundisme; sovint escolto com ho comenten molts dels turistes de la plaça Gaudí de Barcelona que poden anar fent uns seguiment del xup-xup de porqueria que hi ha dins del llac sense que ningú es preocupi per netejar-ho.

I la salut? I els diners? Ja fa temps vaig llegir un document científic, sembla ser que encarregat per la Generalitat, en el qual s'assenyala com la industria farmaceutica roba anualment una milionada a les butxaques catalanes, en una autèntica estafa homeopàtica, que probablement ocasiona malalties i segurament morts. Doncs cap dels nostres polítics ha fer res més que mantenir la genuflexió davant interessos econòmics tan criminals. Suposo que es tracta d'esperar que ho facin els polítics de debó, els que tenen estat propi, els de Madrid, nosaltres ja tenim temps, no fos cas que posessim el perill la torre de la Cerdanya!

Per no parlar d'allò fonamental de la nostra identitat, la llengua. Els polítics espanyols -que tenen estat propi- parlen l'espanyol perfectament, en canvi els catalans -especialment els alts càrrecs convergents-, després de tants anys sense Franco, parlen un català espantós. Però tampoc ningú es preocupa de detalls més petits que a força d'anys van fent forat. Per exemple, qui no ha estat gronxant el nen al parc infantil? I qui no ha sentit que la majoria de pares (pares joves que han fet tot l'estudi en català) "culumpien" els fills als "culumpius". Doncs ningú mai ha decidit accions tan simples com retolar la paraula gronxador damunt dels destartalats gronxadors.

En fi, ens cal un estat propi per a defensar-nos de la nostra pròpia mandra. De vegades no sé si és allò tant simple de que "no ens deixen tenir un estat propi", o si no serà que en el fons nosaltres sí que ens "culumpiem" sense un estat propi.

Escoltant Pierrot Rapsat. Adéu Cadaqués? Encara no!

Fa una estona escoltava la cançó on Pierre Rapsat (Dazibao) deia adéu a Cadaqués l'any 2001 (i poc després moriria). No es pot negar que això dóna més matisos a una contemplació sempre formosament dramàtica del Cap de Creus. S'ha de reconéixer que aquest paisatge enganxa!

I com ja fa un any que no pujo gaire més al nord del Besòs, començo a comptar els cinc dies que em manquen per enfilar cap a la Costra Brava i remullar-me en aigues un xic més fresques, per tal de combatre millor la calorada. Jo ja tindré temps de dir "adéu"; d'entrada toca dir "ara pujo". Tot i així aprofitem per recordar el rocker d'Ixelles:

C'est ici que la montagne et la mer
Se sont rencontrées
Unies sous la couronne solaire
Pour l'éternité

Ici une beauté encore sauvage
Me saoule et me grise
Quand il faut quitter ce paysage
Les gens d'ici se disent

Adeu Adeu ils parlent de tramontane
Adeu Adeu de la douceur catalane
Adeu Adeu C'est jamais un adieu
Adeu

Ici le bleu du ciel a rougi
Trois jours et trois nuits
Sous un ciel de folie à la Dali
Un brasier a rugi

Battue par le vent - en sang
La voilà qui brûle
Qui pourra me dire si c'est le vent
Ou la montagne qui hurle ?

Adeu Adeu c'est la tramontane
Adeu Adeu la folie catalane
Adeu Adeu c'est jamais un adieu
Adeu Adeu

Mais chaque fois la tramontane
A nouveau nous ramène

Toutes les couleurs qu'elle enflamme
A nouveau elle sème
Caresse tes cheveux
Et la vie peu à peu
Revient te caresser les yeux

Adeu Adeu une tramontane
Adeu Adeu douceur catalane
Adeu Adeu coule dans tes cheveux
Adeu Adeu jamais j'dirai adieu
Adeu Adeu à la tramontane
Adeu Adeu à la folie catalane
Adeu Adeu à de si beaux yeux
Adeu Adeu

On s'reverra au cap Creus
J'vous dis adeu

El Papa menysprea els valencians

El Papa va permetre una cerimònia tan castellanista com la que s'hauria pogut fer a Valladolid. Però la frase que ha pronunciat en català al sortir de la basílica demostra que sap quin és l'idioma de la ciutat, i això encara empitjora la sensació d'insult, perquè evidencia que no pateix ignorància, sinó que el menyspreu que ha demostrat, durant tota la visita a València envers l'idioma de la ciutat que l'ha acollit, només podia ser premeditat. A ningú se li escapa que en altres ciutats no s'hauria atrevit a escenificar un tracte tan vexatori.

Che Guevara - Sobre l'imperialisme

SOBRE ELS IMPERIALISMES.

Es interessant perquè cadascú te uns imperialistes o altres que li fan la guitza. Ell tenia els ianquis i nosaltres els espanyols. Després hi ha els espanyols que es pensen que són antiimperialistes, quan en realitat l'únic que tenen és una mena de cabreig inconscient de la guerra de Cuba. I també tenim aquells altres catalans que, molt sovint per cobardia o per mala consciència de patriotisme distret, acaben creient-se que, com a catalans, qui ens ha perjudicat ha estat els americans i no els espanyols. Aquests darrers acaben tan alienats que sovint s'impliquen -poc- en tasques internacionalistes de conflictes quan més llunyans millor, com el nicaragüenc o el de Chiapas. Com deia Ho-Txi-Minh, la solidaritat internacionalista comença lluitant per l'alliberament de la pròpia pàtria.

Les clarificacions són un pas enrere però...

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/20768

Les clarificacions són un pas enrere, que no ens ha d'espantar, perquè poden permetre després fer dos passos endavant.
Per exemple, la percepció del trist paper convergent ha permet clarificar l'espai sobiranista entre la dreta entreguista i esquerra que assumeix una derrota anunciada per principi patriòtic (coneixo uns quant convergents i també una quants exmaulets prou contents amb la postura d'erc).
Doncs ara la clarificació espanyolista del PSC també potser permetrà un trasbàs de vots, i potser també de persones, catalanistes. En concret del centre-esquerre federalista espanyol del pesesé al centre-esquerre sobiranista d'eerrecé. De fet també coneixo votants de psc que m'ha dit que si no es presenta Maragall o Nadal votaran republicà.

Això no vol dir que no dolgui, eh! Els passos enrere dolen de valent.