Que la Generalitat pugui convocar referèndums per a l'autodeterminació

De vegades els períodes electorals són com fer dissabte, serveixen per clarificar, i es clarifiquen moltes coses, des d'actituds fins a conceptes que en altres moments esquiven tant com poden.



VilaWeb - Diari Electrònic Independent - www.vilaweb.cat: "Montilla i Piqué menystenen la proposta d'ERC d'impulsar l'autodeterminació
José Montilla i Josep Piqué han estat els primers candidats a respondre a la proposta de Josep Lluís Carod-Rovira Perquè la Generalitat pugui convocar referèndums per a l'autodeterminació Carod-Rovira demana a tots els partits que hi donin suport. Montilla ha dit que el nou estatut no preveia aquesta possibilitat i que tampoc no era partidari de l'autodeterminació. I Piqué ha considerat 'pura propaganda' la proposta del candidat d'ERC.
Carod ha enviat avui una carta als altres quatre candidats recordant-los que el Parlament de Catalunya va aprovar, l'any 1989, una resolució segons la qual Catalunya no renunciava a l'objectiu de l'autodeterminació. Per cert que Esquerra presenta avui al Congrés espanyol una proposició de llei perquè el govern català tingui competència per a convocar referèndums."

Oficialitzant els barbarismes

Oficialitzant els barbarismes

Es una obvietat que l’ús social del català va perdent terreny en favor de l’espanyol, i que tal situació només s’explicaria si ses senyories haguessin dedicat a l’onanisme tants anys de govern catalanista.

El pitjor és que tenim eines i no les sabem usar. Es comprensible que la gernació d’immigrants occitans s’integressin al català, i també que ho fessin igualment les primeres allaus d’espanyols de principis del segle passat. En canvi, s’entén que ja no ho fessin les de mitjans de segle, degut a la política genocida de Madrid i a l’assentament en ghettos (entre altres raons).

Però trobo greu que quan arriben els extracomunitaris, tenint nosaltres les eines educatives així com poderosos mitjans de comunicació audiovisual (que esdevenen els primers socialitzadors), aquests treballadors s’integrin en base a la llengua del país veí de ponent, en comptes de fer-ho en la llengua d’ací. No siguem ingenus, això només és possible per la deixadesa-complicitat de qui té el poder.

Alguns exemples de “disfuncions” que, vist en perspectiva el seu augment, perden la categoria d’anècdotes marginals:

Avui mateix, en una petita farmàcia, prop de la Sagrada Família, he demanat: “...un Kleenex, si us plau...”, i la dependenta m’ha respost: “...en castellano!”. Li he preguntat per què no entén català i m’ha respost que, sent anglòfona, i parlant prou espanyol, pot atendre perfectament “els naturals i els turistes”.

Però ahir mateix, a Catalunya Informació (i fa pocs dies al 3/24 en un cas similar) un corresponsal parlava d’una malaltia usant el terme “enfermetat” (ara no recordo qui era el presumpte “enferm”). Tampoc ningú ha impulsat campanyes, en els mitjans, de correcció dels barbarismes més habituals (culumpiu, què tal, polla, polvo, vivenda, encimera, empollar, empotrat, no hi ha dret, catejar, bronca, atontar, amariconat, a no ser que, a simple vista...) suposo que a l’espera del moment d’oficiliatzar-los. I també La Caixa ja s’ha encarregat de canviar-nos el “si us plau” per una fórmula corrompuda. La tècnica d’impulsar –fent veure que és sols tolerància- barbarismes, que després s’accepten com a sinònims, i que finalment es prioritzen front el sinònim més genuí, és una tècnica que no protagonitza el poble, sinó que s’impulsa des del poder.

Per tant, com volen que ens estranyi que des del poder es toleri l’incompliment dels principis de la política lingüística?

Amb quina paraula podem qualificar un poder català que, amb la seva inoperància, esdevé causa de la substitució paulatina (“sin que se note el cuidado?”) del català per l’espanyol a casa nostra?

Prudència? No, l’altra.

Religions violentes

La polèmica entre el Papa catòlic i els musulmans ha arribat al carrer, com no podia ser d’altra manera. Els que llegeixen més la premsa saben que la frase del Papa ha estat malinterpretada, alguns afirmen que ha estat manipulada expressament pels dirigent musulmans, aprofitant el baix nivell formatiu de la majoria de la seva població (així s’expressa un treballador de La Caixa que està acabant el cafè amb llet a la taula del costat).

Si, el carrer és llest. Però com a tot arreu, hi ha de tot, i la majoria de comentaris que he escoltat corresponen a gent que tampoc no llegeix gaire ni escolta prou bé la TV, i molts estan convençuts que el Papa ha fet una arenga contra el caràcter dels musulmans, que hauria qualificat d’inherentment violent.

El rebuig massiu al Papa en què se significa la majoria de la població musulmana, segons reflexen els sondejos que publica la premsa, així com les reaccions violentes de molts islamistes front l’acusació de tenir un caràcter violent, estan servint per a confirmar allò que creuen que ha dit el Papa.

Es a dir, que uns i altres, cristians i musulmans, s’estan polaritzant en base a percepcions falses, quan no mentides, sota el liderat dels seus dirigents, els quals, per definició, cerquen l’adhesió incondicional de les masses; adhesió que sempre és usada al servei d’accions polítiques amb objectius d’accés al poder o de mantenir el poder als seus respectius països, així com de guanys econòmics a nivell regional per als grups socials als quals pertanyen.

Fa mitja hora, a l’entrada d’un col·legi, un grup de dones llatinoamericanes –crec que dominicanes en la seva majoria- s’exclamaven d’allò que creien és un caràcter violent inherent a la religió musulmana. Entre elles hi havia una dona amb accent semític i origen probablement marroquí que ha protestant dient que l’islam precisament és tot el contrari, es basa en la misericòrdia i la protecció dels innocents. Llavors les altres (que em sembla que tampoc no sabien el significat del mot “misericòrdia”) li han tirat el cara “el terrorismo y lo de las torres gemelas”, i la musulmana, tan manca de formació com les seves interlocutores, ha respost que s’estava confonent terrorisme amb autodefensa i amb guerra. A partir d’aquí les postures ja s’han enrocat i no ha hagut res més d’interessant.

Primera proposta de definició, des de la terrassa d’un bar i a punt de menjar-me un croissant: Tot cos ideològic (religiós o no), exitós entre les masses, serà sempre usat per les classes socials, en conflicte, per tal de guanyar-se l’adhesió acrítica de les masses, en la seva lluita pel poder.

Els altres espanyols

Es el quart forn de pa sudamericà que veig amb tots els rètols en espanyol, i com tinc uns mínuts decideixo entrar a esbrinar si és que no s'han assabentat que la llei em dóna garanties lingüístiques. L'amo de l'establiment, molt amable, m'explica que ho entén, però que li estic parlant d'una cosa que sols "les afecta a ustedes los españoles de Cataluña, que tienen la obligacion de poner algunos cartelitos en catalán". A continuació m'explica amb to didàctic que els establiments que regenten els nouvinguts no estan subjectes a tal requisit. Jo li replico que si no fos perquè al rètol de la porta diu que és colombià no veig cap diferència ni en la clientela ni en la mercaderia, no es pot dir que tingui característiques ètniques ni que estigui en un ghetto. A tots els efectes és un comerç més del barri que no respecta la llei i que ningú no l'hi fa respectar. "Se equivoca caballero, nosotros estamos exentos, fíjese que no verá ningún local colombiano ni marroquí ni chino con la rotulacion en catalán o donde le entiendan en catalán, a eso sólo estan obligados ustedes los españoles. En fi, al final la conversa deriva amigablement en questions generals, de política internacional, de gastronomia... Quan, de tant en tant, torno al tema, comentant el magnífic exponent de respecte a la nació catalana que suposa el Casal Argentí de Barcelona, el meu interlocutor fa una cara que, acompanyada del seu físic que recorda l'Obelix d'Uderzo, sembla que digui "...estan todos locos, argentinos y catalanes!"

Alatriste hauria d'haver mort a la Batalla de Montjuïc

COMPTE! : SPOILERS SPOILERS SPOILERS !!! (QUI NO HAGI VIST EL FILM I TINGUI INTENCIÓ DE FER-HO, QUE NO CONTINUI LLEGINT, AQUEST ESCRIT CONTÉ REVELACIONS SOBRE EL FINAL QUE PODEN FOTRE QUI VULGUI VEURE LA PEL·LÍCULA)

M'ha agradat molt el film Alatriste, trobo que retrata molt bé el personatge creat per Pérez Reverte, i m'han agradat tant la direcció i l'ambientació com el guió i la interpretació de Viggo Mortensen, accent inclòs.

He llegit comentaris per a tots els gustos, i és cert que la majoria el troben avorrit o massa llarg. Si bé és veritat que el ritme és el típic europeu, perquè no som gaire bons en l'art de l'espectacle, també cal admetre que lliga força amb la sensació de decadència que vol transmetre.

També es comenta que hi ha elements poc creïbles. Es cert que quan surts penses que algunes escenes o alguns personatges són improbables, però tot i això m'ha agradat, com quan opten per morir en l'escena final.

En canvi, he trobat que no lliga amb la resta del film la localització d'aquest fet. Hauria estat millor que triessin la Batalla de Montjuïc per a morir, en comptes d'un poblet francès, perquè hauria donat més alements per a reflexionar sobre el conjunt d'una vida d'espectador de tantes intrigues i sobre l'evolució de l'imperi.

Com deia el seu amic Francisco de Quevedo: "En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra". Per tant, penso que han desaprofitat una gran oportunitat. No hi ha millor marc per al posat torero de l'escena final que la Batalla de Montjuïc.

Jo també vull un estat propi

No entraré en arguments sobre els drets, els greuges o les dificultats demogràfiques per a recuperar les nostres llibertats. La idea d'aquest bloc sempre ha estat la d'oferir opinions del carrer o reflexions pròpies basades en converses de carrer, anecdòtiques, subjectives, potser isolades ...o potser més generals del què hom voldria reconèixer. Per tant, a partir d'aquí va una reflexió a sac. Surti com surti, més propera als budells que al cervell.

Necessitem un estat propi per a sobreviure defensant-nos de nosaltres mateixos, perquè la manca d'estat propi ocasiona fonamentalment irresponsabilitat. Aquells catalans que assoleixen un cert poder ho fan dins d'una estructura administrativa que pertany, en última instància, a l'estat espanyol. I aquest poder va acompanyat d'uns nivells de benestar personal que costa de posar en perill. No vull dir amb això que els nostres dirigents tinguin por de la repressió, vull dir que opten per mantenir un perfil baix acompanyat de poca ambició. I tot això ens afecta no solament en l'aspecte identitari, sinó fins a nivells bàsics de benestar.

Aquest pensament me'l qüestiona un conegut posant-me els Jocs Olímpics o el Fòrum com a exemple. No em convenç! No em crec que puguem judicar un administrador per grans iniciatives que potser son més econòmiques que no pas polítiques o cíviques, encara que d'elles se'n desprengui un avantatge urbanístic per a la ciutadania. De fet, tinc els meus dubtes sobre si l'origen d'aquestes iniciatives sorgeix de gent coneguda o d'empresaris que romanen a l'ombra.

Em quedo amb les petites coses, fàcilment perceptibles i que són impensables en països amb estat propi. Alguns exemples que cito a continuació venen de converses que han començat amb comentaris del tipus "això en un país normal no passa", és a dir, segurament en un país amb estat propi. Probablement la més sonada va ser que el líder del partit polític de centre dreta català, en Mas, optés per la rebaixa de les expectatives estatutàries a canvi d'interessos partidaris.

No deixa d'evidenciar-se com els èxits esportius (ahir de la selecció de l'estat espanyol de bàsquet) actuen damunt la població en detriment de la llengua, els símbols i els sentiments catalans, i elevant els de la nació veïna. M'ho fa veure una persona del Vallès que m'explica com mai havia vist al seu poble tanta bandera espanyola en roba esportiva. També m'explica que ha observat com les converses esportives de la gent acaben derivant en glorificació pels trets culturals espanyols i, tot seguit, per comentaris despectius en vers els polítics menys espanyolistes. Abans aquesta gent, si hi era, s'amagava; ara en canvi, ho tenen més fàcil per a fer proselitisme.

També any rera anys es constata la incapacitat de l'esquerra independentista de fer propostes atractives. Enguany el lema de la diada és un terme demodé, la unitat popular. El seu origen està en l'època soviètica i fou adoptat pel Moviment Basc d'Alliberament Nacional; implica una aliança policlassista que ocupa tot el centre-esquerra, dirigida per un partit comunista. Va donar-se als països de l'est d'Europa i en algunes experiències tercermundistes i a Catalunya, quan tocava, va intentar-se amb el terme Front Patriòtic, però va ser desbaratat per elements esquerranistes possiblement infiltrats per les forces d'ocupació. En conseqüència el centre-esquerra sobiranista va ser ocupat per ERC, i amb el fracàs soviètic, les formacions d'esquerra van quedar relegades al paper típic de les esquerres radicals, és a dir, a fer de consciència radical del centre-esquerra.

Per tant allò que hauria de fer l'esquerra revolucionària és reivindicar amb termes clars i catalans allò que ningú no diu. Hauria d'acusar de tous i porucs als tous i porucs, i hauria de fer el paper que fa que l'esquerra radical espanyola, francesa o italiana als seus respectius països. Per tant, tinc el convenciment que aquells lemes de la Diada que apelen a organitzar-se en la creació de l'hipotètic moviment revolucionari (ni que sigui apelant a les lluites sectorials que s'estan realitzant) sols provoquen més frustració, perquè ja portem massa anys repetint-ho.

Penso que seria molt més útil fer crides concretes a la mobilització, o a campanyes concretes, fins i tot a estats de consciència del tipus "els catalans no som espanyols" per tal de veure quanta gent congreguen i quina repercussió tindria. La organització de les persones ja vindrà després, ara no, la Diada és per sortir al carrer, i la gent que no sorgeix dels conflictes concrets i no s'organitza en les mogudes sindicals, ecologistes, a les barriades... no sorgirà en la mani del dia onze.

Finalment, tornant a la manca de responsabilitat que ocasiona la manca d'estat propi, tampoc no puc deixar de veure com estan d'adormits els administradors més propers a la ciutadania. Se'ls nota la mandra, la poca il·lusió probablement derivada de la percepció de que no som ni una capital ni un estat, i que per tant tampoc no cal pencar més del que ho farien si visquessin a Valladolid.

Fins i tot els monuments més turístics semblen més un parc temàtic de tercermundisme; sovint escolto com ho comenten molts dels turistes de la plaça Gaudí de Barcelona que poden anar fent uns seguiment del xup-xup de porqueria que hi ha dins del llac sense que ningú es preocupi per netejar-ho.

I la salut? I els diners? Ja fa temps vaig llegir un document científic, sembla ser que encarregat per la Generalitat, en el qual s'assenyala com la industria farmaceutica roba anualment una milionada a les butxaques catalanes, en una autèntica estafa homeopàtica, que probablement ocasiona malalties i segurament morts. Doncs cap dels nostres polítics ha fer res més que mantenir la genuflexió davant interessos econòmics tan criminals. Suposo que es tracta d'esperar que ho facin els polítics de debó, els que tenen estat propi, els de Madrid, nosaltres ja tenim temps, no fos cas que posessim el perill la torre de la Cerdanya!

Per no parlar d'allò fonamental de la nostra identitat, la llengua. Els polítics espanyols -que tenen estat propi- parlen l'espanyol perfectament, en canvi els catalans -especialment els alts càrrecs convergents-, després de tants anys sense Franco, parlen un català espantós. Però tampoc ningú es preocupa de detalls més petits que a força d'anys van fent forat. Per exemple, qui no ha estat gronxant el nen al parc infantil? I qui no ha sentit que la majoria de pares (pares joves que han fet tot l'estudi en català) "culumpien" els fills als "culumpius". Doncs ningú mai ha decidit accions tan simples com retolar la paraula gronxador damunt dels destartalats gronxadors.

En fi, ens cal un estat propi per a defensar-nos de la nostra pròpia mandra. De vegades no sé si és allò tant simple de que "no ens deixen tenir un estat propi", o si no serà que en el fons nosaltres sí que ens "culumpiem" sense un estat propi.

Escoltant Pierrot Rapsat. Adéu Cadaqués? Encara no!

Fa una estona escoltava la cançó on Pierre Rapsat (Dazibao) deia adéu a Cadaqués l'any 2001 (i poc després moriria). No es pot negar que això dóna més matisos a una contemplació sempre formosament dramàtica del Cap de Creus. S'ha de reconéixer que aquest paisatge enganxa!

I com ja fa un any que no pujo gaire més al nord del Besòs, començo a comptar els cinc dies que em manquen per enfilar cap a la Costra Brava i remullar-me en aigues un xic més fresques, per tal de combatre millor la calorada. Jo ja tindré temps de dir "adéu"; d'entrada toca dir "ara pujo". Tot i així aprofitem per recordar el rocker d'Ixelles:

C'est ici que la montagne et la mer
Se sont rencontrées
Unies sous la couronne solaire
Pour l'éternité

Ici une beauté encore sauvage
Me saoule et me grise
Quand il faut quitter ce paysage
Les gens d'ici se disent

Adeu Adeu ils parlent de tramontane
Adeu Adeu de la douceur catalane
Adeu Adeu C'est jamais un adieu
Adeu

Ici le bleu du ciel a rougi
Trois jours et trois nuits
Sous un ciel de folie à la Dali
Un brasier a rugi

Battue par le vent - en sang
La voilà qui brûle
Qui pourra me dire si c'est le vent
Ou la montagne qui hurle ?

Adeu Adeu c'est la tramontane
Adeu Adeu la folie catalane
Adeu Adeu c'est jamais un adieu
Adeu Adeu

Mais chaque fois la tramontane
A nouveau nous ramène

Toutes les couleurs qu'elle enflamme
A nouveau elle sème
Caresse tes cheveux
Et la vie peu à peu
Revient te caresser les yeux

Adeu Adeu une tramontane
Adeu Adeu douceur catalane
Adeu Adeu coule dans tes cheveux
Adeu Adeu jamais j'dirai adieu
Adeu Adeu à la tramontane
Adeu Adeu à la folie catalane
Adeu Adeu à de si beaux yeux
Adeu Adeu

On s'reverra au cap Creus
J'vous dis adeu

El Papa menysprea els valencians

El Papa va permetre una cerimònia tan castellanista com la que s'hauria pogut fer a Valladolid. Però la frase que ha pronunciat en català al sortir de la basílica demostra que sap quin és l'idioma de la ciutat, i això encara empitjora la sensació d'insult, perquè evidencia que no pateix ignorància, sinó que el menyspreu que ha demostrat, durant tota la visita a València envers l'idioma de la ciutat que l'ha acollit, només podia ser premeditat. A ningú se li escapa que en altres ciutats no s'hauria atrevit a escenificar un tracte tan vexatori.

Che Guevara - Sobre l'imperialisme

SOBRE ELS IMPERIALISMES.

Es interessant perquè cadascú te uns imperialistes o altres que li fan la guitza. Ell tenia els ianquis i nosaltres els espanyols. Després hi ha els espanyols que es pensen que són antiimperialistes, quan en realitat l'únic que tenen és una mena de cabreig inconscient de la guerra de Cuba. I també tenim aquells altres catalans que, molt sovint per cobardia o per mala consciència de patriotisme distret, acaben creient-se que, com a catalans, qui ens ha perjudicat ha estat els americans i no els espanyols. Aquests darrers acaben tan alienats que sovint s'impliquen -poc- en tasques internacionalistes de conflictes quan més llunyans millor, com el nicaragüenc o el de Chiapas. Com deia Ho-Txi-Minh, la solidaritat internacionalista comença lluitant per l'alliberament de la pròpia pàtria.

Les clarificacions són un pas enrere però...

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/20768

Les clarificacions són un pas enrere, que no ens ha d'espantar, perquè poden permetre després fer dos passos endavant.
Per exemple, la percepció del trist paper convergent ha permet clarificar l'espai sobiranista entre la dreta entreguista i esquerra que assumeix una derrota anunciada per principi patriòtic (coneixo uns quant convergents i també una quants exmaulets prou contents amb la postura d'erc).
Doncs ara la clarificació espanyolista del PSC també potser permetrà un trasbàs de vots, i potser també de persones, catalanistes. En concret del centre-esquerre federalista espanyol del pesesé al centre-esquerre sobiranista d'eerrecé. De fet també coneixo votants de psc que m'ha dit que si no es presenta Maragall o Nadal votaran republicà.

Això no vol dir que no dolgui, eh! Els passos enrere dolen de valent.

Referèndum cantat i clarificació que cal aprofitar

En torn al 70 % de SI, un 20 % de NO i una participació de menys del 50 % ha estat, amb matisos, la previsió que m’han fet tots els independentistes amb qui he parlat durant la campanya. S’havia de dir amb la boca petita perquè estaven fent campanya pel NO, però era el resultat previsible. L’objectiu principal haurà estat no deixar òrfena la pròxima generació de dirigents del sobiranisme català i el nucli de la mateixa.

Hi havia una clarificació pendent, calia diferenciar la percepció d’allò que és dreta i allò que és esquerra des del punt de vista de qui és més patriòtic i qui, en canvi, es ven el país a l’enemic a canvi de quatre duros (ERC encara no té un perfil de votants prou ampli en el centre esquerre que li sigui fidel alhora que cohesionat ideològicament; ha rebut massa vot que era en origen clientela frustrada d’altre opcions i que retorna intermitentment als orígens). En aquest sentit l’opció pel NO dels republicans haurà estat un sacrifici cantat, i dolorós, però necessari per a singularitzar-se dels altres.

Si tot l’arc parlamentari hagués votat SI hauria estat equivalent a que el poble català es fés l’harakiri dient “no volem allò que ha fet el nostre parlament, els catalans preferim les retallades de Madrid”. D’aquesta manera al menys una força tindrà la possibilitat de reclamar Més a partir de demà mateix. Però l’extrema esquerra independentista tampoc no ha de badar, la seva funció ha de continuar sent estirar de la corda, som un sistema, ningú no és prescindible. Ara toca continuar fent-ho bé, perquè tot just comença una campanya electoral que hauria de començar incorporant, en forma de militància, els guanys de la clarificació que ha permès aquest debat estatutari.

ON.ET.SITUES.en.la.politica.catalana.(mapa.politic.catala)

Hi ha a la xarxa un esquema com el del 13 de març, però els exemples de partits polítics es limiten als de les comarques centrals. El joc consisteix en situar-se en una de les caselles.

Battlestar Galactica, l'Estatut i el misteri dels guionistes

Com l'article anterior era un reconeixement de la tasca d'en Josep Sort he recordat que fa uns dies ens comentava la sèrie "Els Soprano" i això m'ha decidit a explicar-vos, jo també, una sèrie de televisió. Ahir vaig veure el darrer episodi de la temporada (2x20) de Battlestar Galactica, que no té res a veure amb Els Soprano en qualitat, però se li ha de reconèixer originalitat per a deixar enrere el caspós record de la sèrie original d'ara fa 20 anys.

En aquella època vivíem un moment polític que tenia punts en comú amb l'actualitat en quant a debat polític clarificador. En aquell moment, salvant la distància amb l'actual tema de l'estatut, hi van confluir un seguit d'elements que van permetre fer créixer la consciència política i nacional des dels pocs centenars que ens coneixíem de tot arreu fins a unes quantes desenes de milers.

I també llavors comentàvem la TV (som humans) i, en concret, la sèrie Galactica original. Recordo estar-ne parlant en contexts durs (la tristesa pels amics caiguts que constituïren la llavor de l'actual generació desacomplexada), en mig de reivindicacions i en mig gresques o després d'estèrils debats bizantins. En concret em ve al record una manifestació antinuclear en la qual el company que acabava de cridar una consigna es girà i em preguntà com havia acabat el capítol del dia anterior.

També recordo que tots coincidíem en la valoració de que la sèrie era espantosa però la seguíem, per que ens distreia com a simple espectacle. A més, en mig de la caòtica barreja de motius religiosos i científics devia tenir elements amb els quals ens identificàvem.

La nova sèrie conté modificacions de l'antiga. Segons la llegenda en el planeta d’origen vivien amb els Déus, però per alguna raó els mortals van haver de marxar a tretze colònies, una de les quals és la Terra, de la què s'ignora el parador. Posteriorment van patir la revolta de les màquines en una guerra que van guanyar els humans. Però les màquines han tornat, s'han aprofitat de les febleses humanes i han aniquilat tota la població, els supervivents de la qual, en un èxode bíblic de dotze tribus, cerquen la tretzena colònia perduda, que és La Terra, on esperen ser acollits com a refugiats.

Ara els traïdors són més ambigus, més "malalts", els enemics són màquines místiques genocides -però emotives i autocrítiques- que desenvolupen un maquinari similar -fins a nivell molecular- a la fisiologia humana, fins al punt de poder-se quedar embarassats o hibridar-se. Els bons són igualment ambigus i, a voltes, moralment reprovables, així com politeistes de l'antic panteó grec, (que se suposa devien portar a La Terra). Altres elements que criden l'atenció és que fumen i beuen de forma exagerada. Potser es vol simbolitzar els pecats de la humanitat que els han dut a l'extermini, o potser és un enllaç amb els cigars que fumava Dirk Benedict. En tot cas la sèrie té prou ambigüitats com per enganxar amb els nostres costats foscos, i cal considerar-la un èxit.

Barrejar una telesèrie amb l'estatut és perillós perquè és fàcilment criticable i desqualificable (però comprendreu que, en ser això una bitàcola personal de reflexions, tant me fa el que pensi ningú), però em preguntareu quins punts en comú hi veig. Dons precisament la tasca dels guionistes, l'atzar mogut per l'estètica i lluny de la ciència, al menys de la ciència explícita. Perdoneu que barregi la política amb la ciència ficció (alguns en canvi em justificareu) però recordareu que als darrers posts he repetit com, tot i situar-me a l'esquerra d'ERC, m'han semblat correctes les decisions que han anat prenent els republicans des de les darreres eleccions, i també he manifestat el convenciment de que tals decisions es devien més a l'atzar que no pas al càlcul. Dons és el mateix que em passa amb Galàctica, puc equivocar-me, però tinc el convenciment de que l'èxit de la sèrie respon més al resultat d'un seguit d'elements desendreçats, atzorosos i inconexes, que no pas a la coherència estratègica.

Tot i i situar-me a l'esquerra d'ERC, tinc dret a assenyalar els seus errors i també els encerts. Per exemple, el Tripartit ha estat un assaig que calia fer, ara tothom està retratat. Això és un gran capital de cara al futur. La decisió del No a l'estatut pot costar-li a ERC votants indecisos però fa que molts dels més conscients no es quedin orfes i es consolidin com un focus dinamitzador a tenir en compte. Perdoneu si semblo massa determinista, però algunes clarificacions necessàries no sempre són fruit del càlcul, sinó de la intuïció, i si el final és estètic és un bon indicador d'èxit. La creativitat humana té molt d’improvisació i de vegades es pot ser un "personatge genial", un Elvis, i al mateix temps una "persona enze". En conclusió, que no cal ser perfectes però cal ser "guionistes actius", reinventant i corregint els errors de la història. L'activitat és la benzina de la història. Cal acceptar que podem equivocar-nos i gaudir de l'espectacle. Com he dit altres vegades, més val no menysprear allò que té d'espectacle quelcom tan important com la política.

HEM GUANYAT!

josepsort
A part de reconèixer i agrair l'ull constant i crític de Josep Sort damunt el procés de Montenegro, opino que també en Josep fa les valoracions més encertades. Es això i punt! Les matisacions que he anat sentint ahir i avui, sobre les diferències amb Catalunya, són ganes de distreure'ns del nostre ridícul.

Al final tinc la sensació de que tots aquells països que la nostra classe política ha menystingut ens passaran al davant. En Pujol es diferenciava de la minoria ètnica basca, la resta de convergents fardaven front les repúbliques bàltiques abans de la caiguda del mur. Ja temia en Carod fa poques setmanes que segurament Euskadi ens passaria al davant fins i tot en les competències del proper estatut utonòmik bascongad. Com potser si som un gran país d'onze kg d'habitants? Doncs perquè tenim uns polítics de pa sucat amb oli. Ni més ni menys.

Es hora de que la Franja parli

Ara és l'hora de la Franja.

No hi ha millor moment per a que les energies que han anat sorgint a la Franja de Ponent en els darrers anys, en forma entitats culturals i de defensa del territori, comencin a liderar les seves pròpies reivindicacions.

El govern català ha anat compaginant la prudència amb el sentit comú (cosa extraordinària quan l’habitual sempre havia estat primar la prudència) mentre el govern d’Aragó sols ha sabut alternar el manteniment d’una situació lingüística discriminatòria vergonyant en relació als habitants de la Franja, amb exigències injustes i autoflagel·lacions com l’abandonament de l’Euroregió.

Ara toca que la xarxa associativa de la Franja trobi una sola veu (si cal acompanyada de mobilitzacions) i amb ella rebutgi que li facin el pont, per a saquejar-li el seu llegat cultural, en favor dels veïns de Barbastre i Monsó.

Es el moment d’esgrimir el camí del mig com a solució i fer propostes per tal de dotar-se de prou infrastructura i legalitat com per a fer-se càrrec del seu patrimoni, en el seu propi territori. L’excusa de que no hi ha prou diners a la franja, per cuidar d’aquest art, no és creïble; els diners es busquen, i bé que n’hi ha per a llençar-los en tonteries. Si l’església espanyola s’hagués organitzat en una diòcesi pròpia a Fraga per a la Franja segur que no costaria gaire acollir totes els peces a Fraga.

Si l’art no és de les denominades comunitats autònomes sinó de les parròquies, les entitats, en què s’organitza la població, han de parlar, i han d’esgrimir que l’art és de les parròquies i per tant dels pobles, no dels bisbats ni de les diòcesis, i han d’exigir respecte i solucions alternatives.

Ja sabem que hi haurà resistències, especialment de qui creu que té el vist-i-plau papal, i també de qui té la percepció de que deixar el botí en mans de la població és com deixar-ho en mans de la Generalitat, perquè els habitants de la franja són sospitosament semblants als de Lleida. Tant és, ja no es tracta de guanyar o perdre, és per dignitat.