Publicat a Llibertat.cat el 09/09/2016
https://www.llibertat.cat/2016/09/es-pastoreig-no-pas-postureig-36163
Ara que s’ha posat de moda el mot
postureig, no em sembla cap novetat, més aviat el remake d’un conjunt de
conceptes molt vells, relacionats amb la dialèctica entorn de les
necessitats d’aparentar sense que es noti, i de criticar els altres quan
els enxampem aparentant. Pot semblar una frivolitat típica de les
èpoques de benestar i estupidesa, però cauríem en un greu error si
menysvalorem la potència de les modes, atès que conformen molt
ràpidament les estructures mentals d’aquella població que és alhora
víctima i potencial (en funció de les eines de què disposi) subjecte
revolucionari.
Allò fotut que tenen els fenòmens
socials de prestigi és que obliguen els partits polítics a fer
malabarismes que no surten gratis. Per exemple, després d’anys d’apostar
per una Espanya que havia recuperat prestigi identitari, l’explicitació
del carnatge espanyolista contra Catalunya va situar en una posició
molt incòmoda tots aquells partits catalans que compartien marcs
territorials de referència amb l’enemic. El resultat fou que
d’independentisme es desplaçava des de l’extrema esquerra fins ocupar el
centre polític, de manera que aquell postureig catalanista que, en
major o menor mesura, tots el partits compartien, deixava d’abastar els
dos projectes nacionals (estat català independent/estat espanyol
plurinacional) enfrontats a Catalunya.
Arran d’aquest canvi sociopolític,
caracteritzat per l’increment de la consciència sobiranista, s’imposava
una clarificació que afectaria especialment els convergents i
l’esquerra imperialista. No n’hi havia prou amb el postureig inicial
(aclucades d’ull a l’independentisme sense bellugar-se en la vida real),
i per això, el primers, CiU, han pagat amb escreix la seva re-situació
dins d’unes coordenades d’incomoditat i de risc. Malgrat tot,
Convergència no s’ha vist excessivament perjudicada, atès que ja gaudia
d’un electorat popular, de classes mitjanes i tarannà més aviat
socialdemòcrata (o, al menys, no tan liberal com alguns dirigents de
l’actual PDC, ni tant democristià com la quasi difunta UDC).
La clarificació de l’esquerra espanyola a
Catalunya, en canvi, no ha estat tan traumàtica estructuralment, perquè
després de la purga sobiranista interna, el PSC creu atribuir-se com a
marc d’influència potencial una massa electoral espanyolista que
sobrepassa el 50% de la població, que només oscil·laria cíclicament en
funció de fenòmens variables (abstenció, transfusions de vots a C’s, al
PP i a ICV-EUA-Podem-EnComú). Tanmateix, han hagut d’abandonar aquell
postureig progre catalanista que els donava un vot transversal, i ara
fan part del bloc carpetovetònic, sense cap necessitat de fer gestos
democràtics, apel·lant directament al pastoreig (tant per l’accepció
cristiana de dirigir els fidels, com per la ramadera de vigilar que el
ramat pasturi tranquil). Es tracta d’un espai contradictori i que
inevitablement comparteix amb elements de la seva esquerra (dins d’En
Comú-Podem) els quals, però, no poden encara permetre’s ser tan
explícits.
Així doncs, el paper més ridícul no
l’estem veient dins del PSC sinó a la seva esquerra. El postureig es deu
a un mercat, però comet un greu error qui cregui que els mercats
ideològics són tant estancs dins les xarxes socials informàtiques com ho
eren als barris o als ateneus. Ho són els grups marginals, però no pas
les idees quan han conquerit el centre de la consciència sociològica.
Per això, partits com Podem, En Comú, ICV, EUA es troben en la
contradicció d’haver de compartir postureigs amb els uns i amb els
altres. Per una banda, clicant l’ull a un identitarisme que, per molt
que el vulguin matisar, comparteixen amb la dreta espanyolista de
tradició antidemocràtica, i per l’altra banda intentant, alhora, captar
vots populars, d’un poble que ja està cansat de gestos catalanistes (els
que fa En Comú-Podem, que són idèntics als que feia abans CiU), d’un
poble que, ara ja, vol fer la revolució sense haver d’esperar més.
Fantassin
