Publicat al Llibertat.cat el 16 d'agost de 2016
https://www.llibertat.cat/2016/08/impunitat-institucions-i-ensopiment-35983
Sovint cal aturar-se i fer comptes. Vivim prou
enfeinats intentant evitar que baixi l’anomenat “souflé”
independentista, fent esforços impossibles per pagar l’hipoteca malgrat
estar a l’atur, per tal d’evitar no quedar-nos al carrer, i ens enganyem
pensant que determinades comissions d’investigació i interpel·lacions
parlamentàries poden tenir gaire transcendència pràctica. Després, quan
l’enemic la fa molt grossa, ens il·lusionem veient com es generen
moviments socials de masses, capaços –en altres èpoques- de capgirar la
Història. Tanmateix, passen els dies, les setmanes i els anys; el
souflé va baixant, els líders polítics la caguen amb relliscades
innecessàries, els grans moviments socials no sols no fan revolucions
sinó que també innecessàriament ho espatllen innecessàriament (per posar
un exemple, l’ANC s’ha carregat de forma força ben potinera la fira
d’entitats del 11 setembre), després els bancs ens treuen de casa,
cobrem uns salaris de misèria mentre el govern espanyol continua
espoliant l’anomenada “guardiola de les pensions” (un atracament de
42.608 milions) ... i no passa de res de res de res !
Puc entendre les dificultats de l’independentisme. De
fet, entre la població originària de la massiva immigració espanyola a
Catalunya, l’alienació i la manca de consciència de l’opressió que
sofreixen per part del capitalisme espanyol és altíssima. A més, només
fa quatre dies que el centre-dreta català, votant de CiU, apostava per
aconseguir la comoditat de Catalunya dintre de la Unitat d’Espanya, i
per tant, és plausible pensar que encara hi ha moltes “agendes B”
disposades a aturar el Procés a canvi de beneficis personals. D’altra
banda, una colla de nous polítics de l’esquerra espanyola a Catalunya,
cercant feina al marge de l’endogàmia dirigent tradicional catalana,
s’han dedicat a “fitxar” per les sucursals de les noves empreses
espanyoles (Podemos, En comú, etc), que els garanteixen la nòmina sense
necessitat que Catalunya s’independitzi. Fins aquest punt ho puc
entendre tot.
Ara bé, és quan aconsegueixo aturar-me un moment i
aixecar la vista, amb perspectiva, per damunt de les baralles de curta
volada, que ja no ho entenc. No entenc com aguantem flegmàticament les
agressions del dia a dia i en deleguem la solució als nostres polítics
sabent com sabem que l’abordatge de tots els problemes per a la via
institucional es fa a anys vista, llevat que els parlamentaris estiguin
fortament pressionats (i entenem per pressió la pèrdua del sou). Sabem
que la indignació es demostra amb pressió (en aquest sentit, l’anomenat
moviment dels indignats de 2011 va ser poc més que una inofensiva
performance), i que sense pressió res no es belluga.
Aquest aprenentatge sobre les dinàmiques de la pressió
l’hem conegut els independentistes per l’efecte d’acció-reacció-acció,
que ha convertit les agressions del PP i del PSOE en un Procés
independentista històric. Coneixem també l’efecte contrari (l’ensopiment
sobiranista derivat dels períodes mancats de pressió espanyolista). I
no dic pas que calgui desfer-se de la lluita institucional, però també
hem de ser conscients que aquest àmbit no solament serveix per endegar i
gestionar solucions sinó també per diluir la pressió sobre els polítics
un cop els afectats creuen que el problema està sent abordat.
Per exemple, després de conèixer els inconvenients
causats darrerament als usuaris per les greus deficiències de les línies
ferroviàries catalanes, de quina manera creieu que es gestionaran les
solucions, des de la política, sense que aquests usuaris estiguin
acampats davant les subdelegacions del govern? Ja us auguro jo que res
no es bellugarà en mesos. Un procés revolucionari, com és evident que
l’està menant Catalunya, no pot ser diferent de tots els moviments
revolucionaris. És a dir, no pot limitar-se a gestions parlamentàries i
un parell de performances, ha de continuar al carrer tibant de la corda.
En cas contrari, després de la desmobilització causada
per la falsa sensació de que “ja hi ha algú que des del Parlament
s’està fent càrrec del problema”, quan ens adonem que els dirigents
empresarials-financers-polítics continuen robant-nos amb impunitat i que
el sobiranisme es troba inserit en aquest mateix àmbit institucional,
anirem veient com el carrer es va distanciant de l’objectiu
revolucionari independentista. La solució està allà fora, tornant-hi.
Fantassin
