Gràcia ,Can Vies i les tècniques de gestió de conflictes

GRÀCIA, CAN VIES I LES TÈCNIQUES DE GESTIÓ DE CONFLICTES
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 27 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/gracia-can-vias-i-les-tecniques-de-gestio-de-conflictes/

FANTASSIN  MANEL.  Diu l’Eulàlia Reguant (CUP) que “no hem après res de Can Vies”. S’equivoca, tothom n’ha après i l’Alcalde Trias més que ningú atès que tot seguit hi va aplicar tècniques de resolució de conflictes (res nou, atès que l’Ajuntament de Barcelona compta amb agents de resolució de conflictes intervenint a diari als barris). L’exalcalde ha explicat de forma clara a la premsa l’estratègia, que contemplava l’evitació del desnonament fins aconseguir el trasllat de les activitats culturals que es realitzaven al local de Gràcia i el convenciment que el desnonament generaria greus problemes de convivència. Ara que s’ha produït allò previsible, hem   vist com tenia raó l’exalcade en la previsió –ben òbvia, d’altra banda- de la conflictivitat que generaria una acció contra aquell centre social. Molt més, en un context d’integració veïnal (fins i tot una persona molt de dretes molt de dretes me’n feia una bona valoració perquè la seva filla hi participava), i en un moment en què pot ser molt útil exacerbar la violència policial, alhora que  infiltrar dins de les manifestacions  d’altres agents al servei de l’Estat, tot plegat per a desestabilitzar el Procés independentista.

La ciutat compta amb  força treballadors  municipals de resolució de conflictes.  Si mireu per la xarxa veureu centenars de mètodes, cursos i normes sobre aquestes tècniques de mediació. Les seves tipologies i es poden esquematitzar de vàries maneres segons la forma, la relació i/o qui ho expliqui. Pel tema tan concret que ens ocupa, jo les descriuria en tres tipus: 1-els sobrevinguts, 2-els crònics i 3-els artificials (generats per aconseguir objectius que no tenen res a veure amb el conflicte sinó amb les conseqüències derivades de la manipulació del mateix). Als països normals la policia acostuma a intervenir en els conflictes sobrevinguts, reservant  els crònics per a les  instàncies judicials i/o de mediació. Un conflicte sobrevingut (1) pot provocar violència cívica, per exemple entre comunitats, i la tasca policial pot servir per evitar-la fent ús de la violència legal. Un conflicte crònic (2) és, per exemple, el  que enfronta Espanya a Catalunya des de fa  més de 300 anys. Els ciutadans que defensen l’actuació policial contra els conflictes crònics són els mateixos que defensarien l’acció policial contra el catalanisme polític (bé, no tots, sempre hi ha l’excepció d’aquella claca convergent que s’esforça a culpar de tot la CUP dins  les xarxes socials, perquè en l’intent d’abanderar posicions molt carques, viuen en estat de contradicció permanent, criticant la gestió nacional de la violència però justificant-la en l’aspecte social, malgrat que els seus dirigents, com el mateix Trias, són moltíssim més assenyats).

El punt 3, sobre els conflictes artificials, és el que ens ha de preocupar. La perversió de les estructures de qui vol ser Estat, per a boicotejar el mateix Procés que vol construir, és un indicador d’un altre conflicte, aquest amagat i silenciós però  que actua com una quinta columna, infiltrant agents i executant una gestió policial injusta. És com voler justificar que es vol apagar un foc amb gasolina i després limitar-se a culpar el foc original, exonerant el piròman que l’ha magnificat. Si hi afegim l’acció dels serveis secrets d’aquell Estat que ens oprimeix, que mai no dormen, encara és més greu el problema, atès que posa en dubta si la gestió de la crisi és solament maldestre i si hi ha connivència amb l’enemic. En tot cas, quin moment millor per generar un conflicte artificial que el que coincideix amb la negociació dels  Presuposts de la Generalitat? Quin context millor que el que enfronta la voluntat independentista d’una part del Parlament (aquella que vol desobeir Espanya i requereix de fons que caldrà captar apuntant alguns impostos als més rics) amb aquella altra part que només s’ha enfilat a carro independentista per por de l’electorat, però que faran tot el possible per retornar a formes d’opressió nacional i d’espoli fiscal “moderades” i per tant “més assumibles que  les conseqüències econòmiques inicialment  incertes  de la independència”?

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Estelades i Drets Socials

Estelades i Drets Socials
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 20 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/estelades-i-drets-socials/

FANTASSIN  MANEL.   Diu que no té res a veure la final de la Copa del Reyamb la Manifestació pels Drets Socials del proper 29 de maig? És veritat que probablement  no en la gestació, encara que  al final tindrà força relació la presència de Catalans mobilitzats degut a la suma d’ambdós factors. El secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego, segurament ho negarà,  però quan m’assabento que una bona colla de coneguts que no tenien previst ser a la manifestació ara sí que hi aniran arran  de l’afer de la prohibició de les estelades, ja podem trobar elements de causa-efecte. Què passa? Que potser una de les motivacions desqualifica l’altra? No ho crec pas, perquè el detonant és comú:  l’atac contra la nostra dignitat.

Fins fa quatre dies el Procés Sobiranista sofria una suposada desacceleració (que el gruix de la població sospitava que era acomodament i paralització). A nivell de repartiment de butaques, tornava a primar la hipoteca dels polítics per damunt de l’espoli del país. La discreció no aconseguia dissimular que l’independentisme d’esquerres tornava a enfrontar-se amb aquells altres que abans feien proclames de nacionalisme sentimental  per a que res no canviés (millor robats i oprimits moderadament abans que la incertesa d’una secessió traumàtica),que són els mateixos que ara fan proclames d’independentisme sentimental per a que res no canviï.

Un poble tan reactiu com el nostre no pot desvetllar-se sense rebre una garrotada de tant en tant.  Per sort, només calia esperar. Som l’enveja d’altres nacions que es mantenen en la letargia prèvia a l’extinció degut a que els Estats que les oprimeixen mai les fereixen en la dignitat sinó que es limiten a no prohibir-les res, però sense ajudar-les, i això fa que tinguin els dies comptats. En canvi, nosaltres estem dominats per uns  que s’autoidentifiquen fonamentalment en la seva condició de conqueridors de Catalunya per damunt d’altres matisos com franquisme, liberalisme o socialdemocràcia. La nostra sola pervivència els indigna tant, però tant, que ens claven la guitza just quan estàvem a punt d’adormir-nos.

Transcripció literal: “…Estic desanimat;  és clar que m’afecta que el TC hagi suspès les lleis socials aprovades pel Parlament de Catalunya, és clar que m’indigna la retallada de serveis públics i el terrible augment de la pobresa a Catalunya, però no aniré a la manifestació del dia 29…”  Només dos dies més tard: “…I tant si aniré a la manifestació del drets socials, els espanyols s’estan passant un ou amb nosaltres, i això de la prohibició de les estelades ha estat la gota que ha fet vessar el got; el dia 29 tothom davant la Subdelegació del Gobierno espanyol a protestar contra el TC per haver suspès els drets dels Catalans…”.

No cal que ens enganyem: el futbol és un bon conductor emocional. Treball digne, drets socials, democràcia real, desigualtats socials i de gènere, etc., són revolucions lentes que de vegades s’acceleren arran d’una crisi bèl·lica, i la clatellada de les banderes és allò que actualment més s’hi sembla. Hi ha alguns Catalans que voldrien el reconeixement legal de l’estelada als estadis de futbol; són  els mateixos que somnien amb la integració còmoda de Calunya dins d’una Espanya respectuosa, la qual cosa, com prou sabem les esquerres independentistes, és absolutament impossible. Per això, i gràcies al PP, podem estar prou contents, perquè la criminalització de les estelades pot ser  un bon punt de partida per reactivar  la resistència i accelerar la lluita vers una República Catalana laboralment justa, socialment solidària i nacionalment independent.

Fantassin
http://diarigran.cat/author/fantassin/
http://www.blocgran.info/?author=27

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya
Article publicat a llibertat.cat dilluns 16/05/2016
http://www.llibertat.cat/2016/05/la-millor-garantia-de-la-unitat-d-espanya-35031

La vessant esquerrana d’aquella casta política hereva dels lladres que entraren per Almansa està molt mancada de romanticisme, tan allunyada del patriotisme català com de l’anarquisme hispànic. Això és degut a que actualment  la carrera política (l’estabilitat econòmica i familiar) va per davant de les revolucions. Per tant, qui pot creure que la independència de Catalunya és compatible amb el grau de professionalització que caracteritza aquests individus?

Fins fa trenta anys encara sentíem algun polític espanyol  verbalitzant un cert compromís amb el dret dels Catalans a la secessió d’Espanya . Ara sembla que hi hagi més comprensió a l’esquerra del PSOE, però la realitat és la contrària: darrerament, els líders de Podemos i d’Izquierda Unida només posen el rostre però gairebé mai la veu  quan es parla del “referèndum d’autodeterminació."

“Posen la cara” perquè el debat és sobre l’autodeterminació dels Catalans, i el treball brut de posar la veu de forma ambigua (permetent que ens enganyem nosaltres mateixos), no és feina seva sinó de les seves sucursals a casa nostra. Això no vol dir que aquestes sucursals siguin les responsables de que  tants dels meus coneguts, entre veïns i companys de feina, voten Podemos i Barcelona en Comú confiant que aquests partits aconseguiran el reconeixement dels nostres drets.

No culpo la militància catalunyesa de l’esquerra espanyola, malgrat que aquesta sí que menteix sense vergonya ni remordiments, perquè al menys no són independentistes. Penso que el veritable problema som nosaltres, el poble ras, per alienat, per escoltar unes  promeses i computar-ne unes altres de ben diferents (potser ens hauríem de fer un estudi “gestàltic”? ), i també en som responsables els militants independentistes per com és de limitat encara el nostre abast.

En boca d’Iglesias, Garzon o Colau, que fan una extensió del concepte de “negació plausible”, difícilment sentirem gaires mentides (els errors de Zapatero ja han passat a la Historia), perquè els nous líders han esdevingut manipuladors carismàtics amb habilitat per a convèncer-nos de votar-los a canvi de que facin tot el contrari d’allò que volem. En conseqüència, cal que fem millor la nostra feina de desvetllar consciències aprofitant les poques vegades que aquest líder verbalitzen clarament  que el referèndum pel qual treballen no és pas d’autodeterminació sinó per encaixar Catalunya dins d’Espanya (com fa quatre dies Iglesias a la Cadena Ser: http://cadenaser.com/emisora/2016/05/10/radio_barcelona/1462870300_788215.html) per a  contrastar les seves declaracions  amb els seus electors més il·lusos.

LLENGUA O MORT

LLENGUA O MORT
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 6 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/llengua-o-mort/

Al meu entendre, en el tema lingüístic comencem a fer el ridícul. Segurament en política anem bé, perquè el poble català, orgullós i mil·lenari, ha aconseguit aixecar-se després de tres segles de massacres, voluntats genocides dels nostres enemics i traïcions dels suposats aliats, integrant una part de la massiva immigració espanyola arribada durant els anys seixanta i setanta del segle passat.  Malgrat que alguns Catalans criptoespanyolistes blasmen contra la immigració no-espanyola arribada en època autonòmica, magnificant-la,  no és aquest el problema. La grandíssima heroïcitat  de Catalunya és haver aconseguit  sumar al procés independentista moltes persones d’origen espanyol que encara no parlen català. Aquest 48% dibuixa un 52% que és alhora polític i lingüístic perquè els mitjans en espanyol són la principal via de penetració de la propaganda espanyolista.

He dit que comencem a fer el ridícul perquè la normalització de la llengua pròpia de Catalunya no està aconseguint el mateix impuls que la reconstitució del nostre orgull com a poble. L’ús global del català, en relació a l’ús de l’espanyol, està molt lluny d’arribar al 48%, malgrat que des de la Generalitat ens vulguin consolar amb dades encapsulades (com el 54% de llibres en la nostra llengua venuts el dia de Sant Jordi). Sabent que hi ha una relació fonamental entre la identificació nacional i l’idioma, el nostre estancament lingüístic dificulta greument la conversió a l’independentisme del 50% dels ciutadans de Catalunya.

Fa pocs mesos, un conegut estranger em va comparar el cas català amb el poblet dels irreductibles gals del còmic.  Li vaig respondre que si Catalunya fos el darrer amagatall de quatre indígenes tossudament resistents celebraria que fóssim com l’Astèrix, però el terrible drama dels Catalans és que la nostra és la 9a llengua d’Europa i no ho estem fent valdre. Hauríem d’iniciar una gran campanya internacional de presentació, amb el títol “We are the ninth in Europe”, que fes  treure els colors als Europeus, assenyalant-los per la marginació a la qual estan sotmetent el seu novè idioma. Això facilitaria que tot seguit s’entengués molt millor la reclamació d’un Estat pel novè poble europeu.

Suposo que una part del problema prové de que ens sentim insegurs perquè la nostra llengua va més enllà de la regió que està reclamant ser Estat independent i, per tant, a l’hora de fer bandera de l’idioma, molts no s’atreveixen a comptar-hi els valencians i els illencs (s’està fent amb la boca petita). Tot plegat és un greu error. Recordo trenta-cinc anys de crítiques convergents a la reivindicació de Països Catalans: “esteu perjudicant Catalunya”, “esteu generant anticatalanisme a València”, “sabem que la llengua és la mateixa però heu d’evitar dir-ho en veu alta…”.

Tant de reduccionisme catalunyès en relació al català necessàriament ha d’acomplexar-nos, impedint que reivindiquem la llengua amb prou energia. En conclusió: no cal un projecte polític previ per a defensar un idioma  perquè llavors els catalunyistes fan una política lingüística acomplexada i només els activistes “de Països Catalans” defensem tota l’extensió del català, des de Salses a Guardamar. És per això que des d’Europa ens veuen tan petits. Hem de fer-ho a l’inrevés: “cal defensar un idioma perquè a partir del marc idiomàtic és més fàcil que es visualitzi un projecte polític i que la cohesió social faciliti acumular forces per a bastir amb èxit aquest projecte polític independentista”.  És arran de reconèxer que el 9è idioma d’Europa roman marginat que cal argumentar la necessitat d’un o varis Estats pel poble que parla aquesta llengua, perquè, en cas contrari, s’evidencia arreu del mon que la Unió Europea té una molt greu anomalia interna en relació al seu 9è idioma.

Quan hem volgut “fer derivar llengua de poder polític” hem tendit al reduccionisme lingüístic: els signants del Manifest del 1934 proposaven els Països Catalans i per tant l’idioma havia de ser només la parla d’aquest  territori. Després, els polítics catalanistes que tingueren poder durant la Transició (destacadament convergents i psuqueros), com que es van limitar a la regió catalunyesa, van atomitzar encara més la recuperació lingüística, i així de penosa està actualment. Doncs ja posats, havent recuperat en un 48%  l’autoestima política, potser ja ens toca fer bandera, des de Barcelona mateix i de forma desacomplexada,  de tota l’extensió de la nostra llengua. La meva proposta: atès que estem reconeixent que l’anomenat “procés independentista” no abasta tot l’àmbit lingüístic sinó solament la part catalunyesa, tampoc ja no ve d’aquí que ens reconeguem en la totalitat de la nostra civilització i de la família lingüística a la qual pertanyem (de la qual ens vam separar formalment –en part per males influències espanyoles- el maig de l’any 1934): l’àmbit  OCCITANOROMÀNIC.

El mon ha de saber que hi ha un territori de 25 milions d’Europeus on la llengua està sent agredida i substituïda amb diferents intensitats (25 milions, poca broma!), que el dialecte del sud (el català) és un dels idiomes més cohesionats i uniformes del mon (probablement mercès a haver tingut un Estat propi i potent), que des de la principal metròpoli d'aquest sud, Barcelona, s’està reivindicant un Estat independent per a una part d’aquest territori, que si ho aconseguirem o no és qüestió de percentatges, però que pel que fa a la llengua han de saber que  s’ha acabat la covardia.

Ja n’hi ha prou de refiar i d’esperar; d’esperar polítiques lingüístiques per a cohesionar la societat amb resultats tan migrats com els que podem veure a la Catalunya actual, 40 després de mort Franco! Ja n’hi ha prou de propostes sobre quina llengua ha de ser oficial en la futura república! No hem d’esperar més! Allò que cal que és estendre la llengua nostra, de manera militant i desacomplexada. No cal fer bandera del mapa, sinó de l’obstinació al carrer, a la feina, al supermercat i arreu. A Brussel·les i a Washington han de poder veure que Europa té un problema, que l’espai lingüístic va creixent, que aquest creixement cohesiona consciències i que d’aquestes consciències en sortirà un o més Estats independents.

  

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27