Preveient i prevenint: la possible gran cursa de 2017
Article publicat a Llibertat.cat el 16/02/2016
http://www.llibertat.cat/2016/02/preveient-i-prevenint-la-possible-gran-cursa-de-2017-34000
http://www.llibertat.cat/2016/02/preveient-i-prevenint-la-possible-gran-cursa-de-2017-34000
El futurisme és, entre altres coses, una necessitat
emocional, i ho és més en proporció a la magnitud de tot ’allò que hom pugui
perdre. La Història ens mostra com han estat d’inevitables i perjudicials molts
conflictes en relació als interessos dels mateixos que els han iniciat. No
debades, al llarg de la història, el poder ha cercat maneres de reduir la
incertesa. No cregueu pas que els interessos del poder coincideixen amb les
condicions dels seus electors, i això explica l’ús de “cerques sobrenaturals”
(fins i tot per part de governs que representatius de votants econòmicament
precaris), amb l’objectiu d’intentar conèixer l’esdevenidor.
Modernament, les tècniques futuristes han esdevingut més
realistes i s’han convertit en oficines d’afers estratègics i en comitès de
prevenció de riscs, la qual cosa és bastant frustrant perquè no permet reduir
tanta ansietat derivada de la insatisfacció per necessitat de reduir la
incertesa. Sempre ens quedarà un tipus d’art endevinatòria anomenat juguesca o
apostes, que genera molts milions d’euros diaris, tant aquí com a la Xina
comunista. Ara bé, les apostes les carrega el diable, com ho demostren les
guerres, que sempre havien estat un bon negoci quan afectaven el veí, però un
desastre a casa nostra, de manera que
l’imprevist traspàs, per una mala aposta, del conflicte bèl·lic d’una banda a
l’altra de la frontera podia significar la diferència entre obtenir guanys o
perdre-ho tot. Durant la segona meitat
del segle XX, l’anomenat “equilibri del terror” (expressió d’una situació que
no permetia apostes perquè donava certesa de destrucció mútua), va aconseguir
reduir significativament l’ansietat entre les classes benestants
d’Europa i Amèrica i Rússia.
En el cas català dels darrers 300 anys, la deserció de
l’aristocràcia i posteriorment de la burgesia nacional eren el resultat
previsible de la certesa en tenir totes les de perdre. També les classes
populars, temorenques de tornar a ser víctimes d’actes de guerra per
part d’Espanya, toleraven l’aigualiment de la nostra dignitat nacional. Però
modernament, amb el descrèdit d’Espanya, la pauperització de les classes
mitjanes, l’agressió espanyola contra els mínims simbòlics patriòtics catalans,
la incertesa de la burgesia en relació a la preservació dels seus interessos
dins d’Espanya i una certa confiança en l’estabilitat derivada de pertànyer la
Unió Europea, s’ha facilitat una reacció popular catalanista que ens du a una
nova incertesa en el seu desenllaç: guanyarem, perdrem o ens quedarem a mitges?
Les necessitats endevinatòries i el conservadorisme (que no
és res més que la por a la incertesa) afecten tothom, i ho hem pogut veure en
les eleccions plebiscitàries del 27-S, quan en els debats vam poder escoltar
algunes veus de la candidatura CSQP que es definien partidàries de la
independència però expressaven la necessitat de posar el fre al procés
unilateral just abans d’un xoc amb l’imperi espanyol que creien impossible de
guanyar. Podeu doncs, imaginar, quin efecte té aquest esforç estèril e per
conèixer el futur quan el pretenen els grups econòmics i polítics dirigents:
disseny de maquinacions secretes, milers d’euros gastats en estudis
estratègics, prevenció de riscs i programes d’adaptació/reformulació dels fulls
de ruta a les possibles reaccions de l’enemic, plans i agendes B, C, D, E,
F..., elaboració de menús de competències a negociar, genogrames de líders
polítics identificant-ne els familiars i llurs interessos econòmics amb
possibilitats d’ocasionar-los perjudicis o d’oferir-los suborns indirectes...
Per part del poble pla i dels que menys tenim a perdre, atès
que les nostres alternatives són menys (contribuir personalment a l’esforç
diari del Procés i estar disposats a sortir al carrer quan i sempre que
calgui), també la sublimació de les nostres necessitats futuristes es limita a
la tècnica endevinatòria més acceptada socialment: la lúdica. Aquesta, a casa
nostra s’exerceix en converses familiars, amb amics, i modernament mitjançant
les xarxes socials, on la juguesca pot tenir un format estructurat (per
exemple: https://www.facebook.com/groups/JUGUESQUES.CATALANES/) o fer part dels debats virtuals.
En el meu entorn se n’ha parlat molt des de fa sis anys, els pronòstics ha anat
canviat gairebé anualment, i ara
aprofitaré per exposar-vos la meva previsió actual:
Aquests dies, tant al PSOE com a Podemos, massa distrets amb
la negociació d'un govern a Espanya, se'ls estan escapant algunes pistes de com
pensen abordar l'anomenat problema català. Tant els uns com els altres ens
asseguren que els Catalans votarem, probablement alhora amb el conjunt dels
Espanyols, però afirmen que tot i així ens sentirem prou satisfets com per no marxar
d'Espanya. M'ho diuen coneguts del PSC i m'ho diuen amics de Podem, i costa poc
estirar-los de la llengua per extreure'n que el tema s'està discutint a fons
dins de les assemblees, comitès, agrupacions, cèl·lules, cercles... Dedueixo
que dins d’alguns àmbits de poder s’estaria postulant una reforma ràpida de la
Constitució Espanyola que contindria elements prou satisfactoris per a la
burgesia catalana (principal temorosa de
les incerteses), i elements prou acceptables per la resta dels ciutadans de l'Estat
espanyol.
Quan he verbalitzat dubtes sobre el resultat d’aquesta
jugada, des d’ambdues bandes m’han respost amb expressions de ple convenciment
sobre que la gran massa dels electors de Catalunya no votarà pas en contra d'un
article que ens atorgui reconeixement identitari i més poders. En conseqüència,
al final comptaran que la majoria dels Catalans haurà votat a favor d'una
enorme millora de l'encaix dintre d'Espanya i se'ns vendrà un producte segons
el qual haurem exercit el dret a decidir. Tot plegat, em fa pensar que el 2017
veurem un cursa històrica entre dos referèndums, per ser el primer que
"mostri al mon i als propis Catalans" quina és la voluntat dels
ciutadans de Catalunya. És clar, això pot succeir o no. Quan ho he comentat amb
els meus companys independentistes, la majoria em responen amb el seu
convenciment de que Espanya continuarà fent com fins ara (no actuant i
limitant-se a les querelles judicials), i que en mig d'aquesta inacció per part
de l'enemic durem a terme la secessió de Catalunya.
No puc saber què passarà, si serem els primers votant la
Constitució Catalana de la Independència o si ens passaran al davant amb un
Referèndum d'una reforma exprés de la Constitución Española; si seran molts o pocs els Catalans que
preferiran acord federal a la incertesa independentista, si Espanya restarà
inactiva veient com ens alliberem o el CSI farà alguna animalada. El futur és
més incontrolable del que la majoria dels polítics voldria. En tot cas, allò
que em preocupa és que l'unionisme (dintre del qual la franquícia de Podemos a
Catalunya) ens trobi desmobilitzats quan comenci la campanya per un referèndum
federalista, perquè d'ençà de l’onze de setembre s'ha volgut deixar tota
l'acció independentista en les institucions, i ara fins i tot es parla de no
fer res especial l’onze de setembre.
Conclusió: malgrat la ciència i les supersticions, el futur
no existeix. La incertesa de l’esdevenidor genera ansietat en relació
directament proporcional a la quantitat
de pèrdues potencials en el pitjor dels casos. Tot i així, el seu impossible
coneixement esdevé una necessitat emocional humana en determinat processos
socials de canvis, i la seva sublimació lúdica o l’anàlisi dels factors que
poden influir en el seu desenvolupament poden servir per a prevenir riscs i
preparar alternatives. Desitgem que el
futur ens agafi preparats per tal de no malbaratar les expectatives de
la Revolució Catalana !!!!
Fantassin
