Publicat a Llibertat.cat 13/09/2015
http://www.llibertat.cat/2015/09/la-unitat-popular-i-el-vot-patriotic-del-27-s-32296
He tingut un “dejà vu” que m’ha remuntat tres dècades enrere, quan un empresari d’Alacant em justificava la contradicció aparent de donar suport al comunisme independentista: “...si els comunistes són els millors patriotes, tot empresari amb consciència nacional els hauria de recolzar...”, em deia; avui ha estat un conegut meu, de perfil lliberal i antiplutocrata, que m’ha etzibat el mateix argument per justificar el seu vot a la CUP. Aquest fenomen ja l’apuntava, en les darreries dels vuitanta, en un espès document de treball que vaig redactar per a la discussió de l’assemblea del MDT del Poblet i la cèl·lula del PSAN, amb el títol “Els Nivells Organitzatius del F.P”. No fou casualitat, perquè el treball estava basat en el meu coneixement de l’estructura del Bloc KAS i en els escrits de V. Zótov i V. Neznánov sobre la teoria leninista de les revolucions d’alliberament nacional i la transició al socialisme.
Tanmateix, no fou aquella la primera vegada que escoltava l’adhesió del democratisme revolucionari burgès a l’activisme comunista. Una anys enrere, a Bilbao, arran d’un contacte amb el malaguanyat Santi Brouard i amb Joselu Cereceda, un grup de Catalans i Bascs vam gaudir d’apassionants converses a l’Herriko Taberna d’Urribarri, on un petit empresari s’esforçava intentat fer-nos entendre les raons per les quals una part de la petita burgesia basca recolzava el “partit comunista ETA”. Després, els militants abertzales ens explicaven la influència organitzativa dels moviments d’alliberament nacional vinculats al “socialisme real” (a la influència soviètica) en l’estructuració del Moviment d’Alliberament Nacional d’Euskal Herria, la qual cosa va generar uns llarguíssims debats.
El quid de la qüestió éra: com podia ser que l’esquerra espanyola no veiés els fonaments del Moviment d’Alliberament Nacional Basc, desqualificant, per burgesos, uns mecanismes que eren reconeguts fora d’Euskadi? Al meu parer, la miopia infantilista pseudoesquerrana de molts “pensadors de partit” va dur-los a diferenciar la burgesia colonitzada tercermundista de tota la burgesia occidental, com si aquesta darrera fos un bloc monolític vinculat a l’imperialisme. La realitat va contradir la teoria als països de l’Est d’Europa, i, de fet, el mateix Lenin les diferenciava qualificant l’occidental d’antinacional, i considerant les orientals de sinceres, combatives i conseqüents. La burgesia nacional s’anomena nacional perquè en l’etapa de la lluita per la conquesta de la independència política els seus interessos coincideixen amb els de tota la nació, de tot el poble, o sigui, de la classe obrera, el camperolat, els sectors urbans i la intel·lectualitat.
Tanmateix, com s’ha demostrat històricament, la potència revolucionària de la burgesia nacional és molt limitada. El seu objectiu és independitzar-se de l’imperi per tenir la possibilitat de gaudir de l’explotació del seu poble. D’aquesta manera, finalitzat l’alliberament finalitza l’aliança tàctica independentista (front patriòtic), de manera que el desenvolupament de les contradiccions aguditza la lluita de classes entre els treballadors, per una banda, i aquella burgesia que va perdent l’esperit revolucionari a mesura que valora les oportunitats que es deriven dels seus pactes amb l’imperialisme i la reacció interna. Per això, deia Lenin que la revolució burgesa sota la direcció de la burgesia podia ésser només una revolució inconclusa.
Els anys 1968 i 1969 van ser un període important en aquest racó d’Europa pel sorgiment de diversos moviments d’alliberament nacional influenciats per la lluita anticolonial. En paral·lel, des del comunisme que animà aquests nous partits es plantejaren accions internacionals tendents a empènyer la lluita de la “democràcia revolucionària”, que és un conjunt heterogeni, contradictori i policlassista, integrat en gran part per la petita burgesia nacionalista, i de caràcter clarament revolucionari (exactament fins al moment que pren el poder un cop alliberat el país) de l’anomenat Tercer Mon. Vegem alguns exemples:
El lema “La conquesta de la independència d’Algèria és una causa de tots els Algerians” fou criticat per l’imperialisme francès i per partits que exercien de “dreta”, com el Partit Comunista Francès, el qual recolzava la dreta francesa com estratègia útil a l’objectiu transversal francès d’enfrontament amb l’imperialisme americà. Tanmateix, aquest lema era clarament progressista, perquè l’alliberament d’Algèria, durant la lluita armada per la independència nacional (1954-1962) aprofitava el potencial combatiu de tots els sectors i grups socials de sentiments patriòtics de la societat algeriana, tot i que el FAN era un partit dels treballadors. Situacions i estructures semblants es van produir a Tanzània, Mongòlia, Congo, Benín, Moçambic, Angola, Iemen…
En essència, es percebia i es reconeixia la força revolucionària derivada de l’aliança entre els comunistes, compromesos i reconeguts com “patriotes de pedra picada”, amb l’enorme massa petitburgesa dels demòcrates revolucionaris. Aquesta és l’essència de les revolucions d’alliberament nacional i del caràcter socialitzant de la transició a l’Estat propi i plenament lliure, però també del desenvolupament democratista de la societat, de la liquidació de les restes de l’Estat opressor, així com de la interconnexió entre les forces revolucionàries i el poble en la defensa del nou Estat independent.
Torno al present des del “dejà vu”. Potser les coses canvien, però tampoc no han canviat tant en certs aspectes. Les “esquerres catalanes”, que són les creadores de l’independentisme modern, des del seu volum electoral necessàriament minoritari en un context de democràcia burgesa desenvolupada, actualment no sols continuen en primera fila de la lluita d’alliberament, sinó que el seu patriotisme és clarament reconegut per part d’alguns Catalans que no són d’esquerres i que diuen votaran la CUP. Mentrestant, les “esquerres espanyoles a Catalunya” tornen a actuar com feia a Algèria el PCF i s’alien implícitament a l’imperialisme i a la reacció, sense adonar-se del caràcter revolucionari d’aquesta aliança policlassista que està protagonitzant el Procés Català...o potser perquè si que se n’adonen però tenen una altra agenda, com fou el cas del PCF a Algèria.
