Article publicat a Llibertat.cat 17/11/2014
http://www.llibertat.cat/2014/11/plebiscitaries-i-eix-social-28690
L’evidència sobre la vinculació de la lluita de classes i l’alliberament nacional és tan antiga com els que la neguen. No hem d’oblidar que la mateixa guerra ideològica i totes les teories que intenten explicar la realitat, també formen part de la lluita de classes. Els propis humans som contradictoris, i al llarg de la Història hem vist com alguns autors atribuïen una clara dimensió social a l’alliberament nacional en indrets com Irlanda, sense veure-ho a Euskadi, o a l’inrevés. I tals confusions, quan han estat aprofitades com a manipulació a favor de l’enemic nacional, també han esdevingut el triomf de l’enemic de classe. Quelcom semblant ens podria arribar a passar novament, en el futur, si aquestes contradiccions fossin hàbilment manipulades per part d’entitats com Podemos/Podem.
Durant el segon terç del segle XX, les experiències revolucionàries independentistes del Tercer Món van influir enormement a Europa i estigueren estretament interrelacionades amb la Guerra Freda. Euskadi, els Països Catalans i Bretanya van desenvolupar embrions de moviments anti-imperialistes (contra Espanya i França) influïts per estructures de tipus “front popular patriòtic” típiques dels satèl·lits soviètics. Però aquestes organitzacions coexistíem amb d’altres grupuscles esquerranistes de plantejaments jacobins. Tot i això, el debat ideològic estava viu, entre uns i altres, doncs llavors la influència de les lluites d’alliberament nacional del Tercer Món eren referents comuns entre nosaltres i ells. En aquella època les apel·lacions a la unitat d’Espanya que emanaven de l’ortodòxia d’aquestes formacions esquerranistes sucursalistes, xocaven amb la realitat d’una Espanya on el patriotisme restava monopolitzat pels hereus del feixisme falangista.
Del “Frente Revolucionario Antifascista i Patriota” a “Germania Socialista”, a moviments trotskistes i maoistes sorgits del mateix bressol que ETA, el debat sobre el patriotisme des del la perspectiva independentista catalana (contra l’imperialisme espanyol) anava generant un lent degotall en favor de l’Esquerra Independentista formada per organitzacions de classe que exercien la direcció política d’un ampli moviment policlassista (seguin un esquema similar a la KAS basca amb influències soviètiques). Fou per aquella època que Josep Guia definia el concepte de nacionalisme com: “...la ideologia d’incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament: per a la formació i/o el manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l’apel·lació al qual (en una dimensió real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme...”.
Fins i tot, havent acord en relació al dret d’autodeterminació en força debats, entre les organitzacions revolucionàries de classe catalanes i les sucursals de l’esquerranisme espanyol a Catalunya, aquestes darreres li negaven la implementació pràctica, com tampoc ho feia el catalanisme regionalista de l’època. Josep Guia ho explicava assenyalant que “... el nacionalisme, doncs, és una ideologia d’Estat: d’un Estat inexistent i reivindicat o d’un Estat existent i imposat”. En conseqüència, “...els nacionalistes que no es plantegen la qüestió de l’Estat (en una de les dues opcions esmentades abans) són els comparses que, en qualsevol ideologia l’acompanyen, l’eixamplen i, alhora, la dilueixen. Per exemple l’esquerra ‘monàrquica' espanyola respecte de l’espanyolisme (burgès, no cal dir-ho) o l’esquerra republicana catalana respecte a l’independentisme (proletari, és clar).
Amb la “caiguda del mur” va caure també un dels models d’accés al poder a través de la revolta, i l’independentisme va iniciar el seu camí vers el centre-esquerra i el possibilisme regionalista. Mentrestant, l’Esquerra Independentista de combat es refeia de la repressió i se centrava en el municipalisme i les lluites socials (i per tant nacionals) fins arribar als nostres dies. I ara, després de tant de temps, hem d’escoltar formacions posant en qüestió que l’alliberament nacional està imbricat en l’Eix Social? Doncs em temo que sí. Però en comptes de viure-ho amb fatalisme potser hauríem de ser més autocrítics. Alguna responsabilitat devem tenir (sobretot en quant a dèficits de comunicació amb el nostre propi poble) quan veiem que el missatge de Podemos/Podem, expandit des dels mitjans de comunicació de l’enemic, aconsegueix convèncer gent del nostre entorn de que “el partit de Pablo Iglesias és respectuós amb el Dret a Decidir” i sols pretén “garantir un Eix Social” que les eleccions plebiscitàries suposadament no contemplen.
Contra la propaganda espanyolista “programàticament social i respectuosa amb Catalunya”, no podem permetre’ns ni el retorn als debats bizantins de fa quaranta anys, ni que la mentida faci forat dins del nostre poble. Però en aquesta fase de la guerra ideològica la nostra eina principal és l’exemple. Per tant, la reacció de l’Esquerra Independentista només pot ser accentuar la nostra implicació personal en les lluites socials, impulsant-les arreu del territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Aquesta és la nostra força: la coherència en la lluita nacional i de classe.
