Article publicat 18/08/2014
http://www.llibertat.cat/2014/08/quines-son-les-nostres-condicions-per-romandre-espanyols-27355
Vull compartir amb vosaltres una anècdota d’estiu que m’ha encuriosit. En tres converses amb gent espanyola diferent (amics, família i coneguts), que pertanyen a regions distintes (Andalusia, Madrid i Aragó), i dilatades prop d’un mes, se m’ha preguntat pel “procés català”, hem discutit, s’han interessat per les condicions a partir de les quals els polítics catalans podrien acceptar romandre a Espanya, han manifestat acceptació (en diferents graus) de condicions econòmiques similars a les basques, fins i tot de formes d’organització política molt pròximes a les confederals, però finalment han acabat escandalitzats i rebutjant algunes demandes simbòliques que m’han semblat essencials. És obvi que no es poden treure conclusions d’una anècdota, que té el valor que té, però potser podria orientar un camp d’anàlisi interessant.
D’entrada, he de dir que aquestes converses m’han fet adonar d’un possible canvi d’opinió entre la població espanyola sobre la natura del conflicte. Fins fa poques setmanes, el “desafío soberanista” era una simple estratègia del senyor Mas per aconseguir que els Catalans fossin “más españoles que los españoles”. Aquesta és una frase que em va dir un amic de Madrid que s’usava força en converses de bar per parlar dels Catalans. Ser “más españoles” voldria dir “pretendre tenir més drets que els ciutadans d’altres autonomies”, és a dir, més prestacions sanitàries, majors subsidis, etc.
Aquests amics i familiars són persones d’esquerres, però no són pas intel·lectuals, sinó que en els tres casos són treballadors industrials. Per tant, dono força valor a la seva percepció de que, d’un parell de mesos ençà, ja s’estan estenent tres percepcions: 1-els Catalans volen marxar de debò, 2-esdevenir un Estat surt econòmicament a compte als Catalans degut a la sobreexplotació de Catalunya per part d’Espanya, i 3-l’estratègia espanyola d’impedir una votació, que probablement sortiria positiva per Espanya i negativa per l’independentisme, és el que està fent créixer l’independentisme.
Aquest estiu allò que m’ha cridat més l’atenció de les preguntes que m’han fet els coneguts, amics i familiars espanyols ha estat que volien saber “quin és el nostre preu per romandre a Espanya”. Òbviament, els he respost parlant de drets i de principis. Tanmateix, davant la seva insistència, he fet un esforç per pensar, sols com exercici intel·lectual, quines condicions podríem acceptar els independentistes per veure satisfetes les nostres necessitats nacionals mentre no fos possible tenir un Estat propi.
Els meus interlocutors esperaven números, i semblaven disposats a acceptar un cert regateig en qüestió de diners. He fet algun esment a xifres econòmiques però m’he estès pel terreny simbòlic i això els ha sorprès, perquè en els tres casos, que componen l’anècdota que us estic explicant, es pensaven que ja estem més que satisfets amb la televisió en català, l’escola, la retolació, la megafonia en català al metro de Barcelona…
En tots tres casos acceptaven l’oficialitat del català a tot l’Estat. Gràcies a la informàtica, és una solució administrativament tan fàcil com ho és la situació actual d’oficialitat de l’occità a tota Catalunya. També tots ells consideraven factible l’aprenentatge obligatori del català per part de tots els espanyols, juntament amb el basc i el gallec (suposo que si a les aules espanyoles s’ensenya anglès durant tota l’escolaritat sense que els alumnes aprenguin aquesta llengua, no hi ha problema per afegir més assignatures “maries” a l’ineficaç sistema educatiu). La primera sorpresa ha estat que els grups andalús i madrileny no veien gaire possible que Espanya acceptés l’oficialitat del català al Parlament Europeu. Per què? “Perquè a nivell internacionals es donaria la imatge de ser dos estats independents”.
Ai, però hem acabat percebent quina és la frontera en tots tres casos, i això succeïa quan jo esmentava dues condicions que no sembla que constin gaires diners: 1-la necessitat incondicional de participar esportivament, en qualitat de Catalans i sols amb la nostra bandera, als Jocs Olímpics, i 2-el reconeixement oficial de la denominació del català en l’espai que comprèn València i Mallorca, i la seva condició de llengua vehicular als mitjans de comunicació i als sistemes educatius valencià i balear. Ha coincidit que aquestes dues qüestions depassen els límits de tolerància dels coneguts, amics i familiars andalusos, madrilenys i aragonesos.
Al meu parer, dins la cultura popular espanyola hi ha una certa facilitat per acceptar la negociació econòmica amb els Catalans però, alhora, uns límits simbòlics extremadament arrelats que dubto molt que sigui possible corregir en diverses generacions.
