Una mirada històrica sobre les diades independentistes de Sant Jordi

Una mirada històrica sobre les diades independentistes de Sant Jordi
Article publicat a Llibertat.cat 23/04/2014
http://www.llibertat.cat/2014/04/una-mirada-historica-sobre-les-diades-independentistes-de-sant-jordi-25878

MEMÒRIA INDEPENDENTISTA

Una mirada històrica sobre les diades independentistes de Sant Jordi

Un article publicat al Diari Gran del Sobiranisme fa un repàs històric a través de set dècades d'història del Sant Jordi i l'independentisme, una aproximació a les diades més significatives de la resistència patriòtica, política i cultural des dels anys '50 fins al 1988

23/04/2014 Història

Una mirada històrica sobre les diades independentistes de Sant Jordi

A l'entrada amb el títol "23 d’abril, diada de llibres en català, roses i estelades", Manel Fantassin, -col·laborador també de Llibertat.cat a la secció d'Opinió- fa un repàs sobre el caràcter independentista de la Diada del 23 d'Abril.
Fantassin fa un repàs històric a través de set dècades d'història de l'independentisme i la resistència del catalanisme, assenyalant que "Durant el darrer segle ha estat una data de resistència que enllaçava amb el 14 d’Abril, amb el 25 d’abril i amb el Primer de Maig, enllaçant catalanisme, la nació sencera, republicanisme i moviment obrer."
L'article arrenca l’any 1950, en què es descriu com "es repartí àmpliament un manifest per Barcelona que deia: “En la Diada de Sant Jordi … ens trobem subjectats però demà serem lliures”. L’any 1951, una octaveta que tenia per títol “Sant Jordi! Desperta Ferro!” deia el següent: “Desperta poble! Uneix les teves forces amb les de Sant Jordi … així podrem  vèncer tota mena d’obstacles, si tenim plena  consciència  del nostre deure, i posem per damunt de tot interès personal, el destí gloriós de la Pàtria."
També descriu com aquesta diada de referència va prendre protagonisme i així l’any 1966 un comunicat del Consell Nacional  Català de Londres evocava la República Catalana i el Primer de Maig i recordava que els Drets Socials són un dels fonaments del moviment nacional català. El 23 d’abril de 1971 centenars de banderetes amb el lema “INDEPENDÈNCIA” ompliren la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, llançades mitjançant un enginyós artefacte. Uns actes de resistència vinculats sobretot al FNC.
Fantassin no passa per alt la brutal càrrega de la policia espanyola a les Rambles el 1985, una agressió contra vianants, feministes i independentistes portada a terme amb extrema violència, i durant la qual es van detenir 3 membres del MDT i fou empresonat el militant del PSAN Jordi Carles Burillo Roig.
L'article abasta fins l'any 1988, una diada de Sant Jordi que a Barcelona va compar amb una manifestació de 3000 convocada per l'MDT amb el lema “Fora el Rei”, que "es transformà en una mobilització de solidaritat amb Sebastià Datzira i Marcel·lí Canet, i acabà amb la detenció de 18 independentistes per part de la policia d’ocupació." Una mobilització amb sentit de Països Catalans ja que també s'hi realitzaren manifestacions i actes patriòtics antirepressius a ciutats com Girona, a Figueres, a Tavernes de Valldigna (la Safor) i a Xàtiva.
Aquest article mereix una atenció especial, ja que recupera una memòria de la lluita independentista que gran part del nou independentisme transversal, així com de l'independentisme més polititzat i d'esquerres, o bé desconeix o bé negligeix. Una aportació que convindria que tingués continuïtat en la recuperació i l'anàlisi de tantes experiències impulsades des de l'independentisme català (dates, experiències pioneres, fronts sectorials, lluites locals,  etc.).

Aquells que fugiran de la Catalunya independent... els haurà sortit a compte?

Aquells que fugiran de la Catalunya independent... els haurà sortit a compte?
Article publicat a Llibertat.cat 15/04/2014
http://www.llibertat.cat/2014/04/aquells-que-fugiran-de-la-catalunya-independent...-els-haura-sortit-a-compte-25797

Deia el periodista espanyolista Arcadi Espada, referint-se a la senyora Sánchez Camacho, que la carn és feble. Ho deia en referència a la poca continència verbal, com de sentiments, de la líder colonial del PP, en relació als  desitjos explicitats per aquesta d’abandonar Catalunya si continua augmentant el sentiment independentista. És cert que la carn és feble però els polítics han de regir-se per les idees, i estan molt mal vistos quan  se’ls nota l’interès carnal o crematístic en les seves actuacions.

Cal valorar positivament que l’Arcadi Espada s’arrengleri en el sector d’aquells que, fidels al seu pensament, es veuen a sí mateixos com “pre-derrotats”. En canvi, la diputada i senadora popular no es pot permetre la mateixa actitud, perquè els líders polítics principals es dediquen a fer grans apostes que poden catapultar-les a l’estrellat o a la indigència. Això fa d’ells una mena d’actors, sent capaços d’interpretar opcions que ni tan sols el propi electorat  veu lògiques, perquè l’objectiu no sempre és captar vots sinó, massa sovint,  donar gust a aquells poderosos que en un futur poden arreglar-te la vida col·locant-te en algun consell d’administració.

La senyora Sánchez Camacho no és l’única personalitat pública que diu haver estat expulsada de Catalunya. Des de l’esquerra independentista acostumem a valorar aquests autoexilis molt positivament, per molts motius, entre els quals els pedagògics: les seves opcions polítiques queden desqualificades als ulls dels catalans quan els escolten parlar de Catalunya, perquè diuen unes animalades que els televidents no reconeixen com pròpies del nostre país.

D’aquesta manera, altres personatges, com el comediant Boadella, el ràdiopiroman Jiménez, així com literats i cantants de rock mediocres, han intentat guanyar-se les garrofes a Madrid, assumint un paper victimista, fent d’exiliats catalans que fugen de “la manca de llibertat i de pluralisme”. Tanmateix, un cop arribats a les Espanyes, han continuat en caiguda lliure (perquè la mediocritat és terra erma, la posis on la posis), i això malgrat haver-se dedicat a mentir sobre Catalunya des de programes de ràdio i de televisió que, alhora, han indignat els ciutadans catalans i han fet augmentar l’independentisme.

El dubte que tinc segurament coincideix amb el  que deuen tenir el mateixos que juguen a vendre’s a l’enemic: els sortirà a compte? Adverteixo que no és un tema que em preocupi massa perquè quan algú és jugador ja sap que la responsabilitat no és de ningú més. Com deia l’Arcadi Espada, la carn és feble, i jo afegeixo que qui aposta hi posa dosis de fantasia que de vegades poden ser sobredosis: estic convençut que aquells que es venen als poders oligàrquics enemics de la seva terra esperen més que trenta monedes, esperen poder viure glorificats en la seva condició de refugiats rebuts com herois.

Vull aprofitar aquesta tribuna per avisar-los d’un excés d’expectatives. Potser no tenen en compte que al lloc d’acollida aquests asilats poden arribar a ser incòmodes quan, passats pocs anys, acaba imposant-se la política real, aquella que requereix oblidar aviat els anteriors mals rotlles amb els nous veïns, per tal de poder aprofitar-se de les oportunitats de negoci mutus. La història ens ensenya que ja fa més de dos mil·lenis, malgrat les promeses de Marcus Popillius, a l’hora de la veritat Roma no pagava traïdors.

Els mediocres (literats, comediants, cantants...), que justificaven les seves baixes vendes a Catalunya en base a conxorxes catalanistes, ja llangueixen a Espanya amb la mateixa mediocritat creativa i exhaurint les excuses. En canvi, els polítics que ara ja pensen en fugir, com la senyora Camacho, potser encara són a temps de pensar-se si fer polítiques anticatalanistes els acabarà sortint a compte.