Article publicat a Llibertat.cat 10/02/2014
http://www.llibertat.cat/2014/02/alianca-estrategica-catalano-occitana-i-lluita-de-classes-24913
La meva intenció d’entrada no és fer una tesi, sinó sols començar a apuntar la possibilitat d’adaptar la nostra lluita al nou marc resultant de la caiguda de fronteres, però amb la proposta de fer-ho d’una manera pràctica, és a dir, aprofitant afinitats i interessos mutus per aconseguir nivells efectius de col·laboració. En l’escrit explico que: 1-per diverses causes percebem com nostres uns determinats territoris, 2-els intents (nacionalistes) de consolidar aquests marcs territorials de lluita de classes de vegades fracassen i d’altres tenen èxit, i per què crec que succeeix, 3-per què el marc Països Catalans va tan endarrerit i quina responsabilitat va tenir l’esquerra l’independentista, 4-la caiguda de fronteres i l’oportunitat de cooperar des dels Països Catalans amb Occitània al marge del seu nivell de consciència nacional.
1-per diverses causes percebem com nostres uns determinats territoris
Molts barcelonins hem tingut, de xiquets i en ple Franquisme, fins i tot en entorns zero catalanistes i d’origen espanyol com el meu, la percepció de germanor amb els valencians i de cosinatge amb els Occitans. Després vingué la lluita per la democràcia i tothom tenia idees de com havia de ser el seu país ideal: amics partidaris d’una sola Catalunya de Salses a Guardamar; amics partidaris de refer el “Somni Catalano-Occità” de Bordeus i Niça a Guardamar; amics gallecs que confiaven en la reunificació amb Portugal, amics d’Albarracín, a tocar de Conca, que havien après l’aragonès i s’imaginaven un Aragó independent amb la Fabla substituint arreu el castellà; fins i tot vaig tenir algun conegut anarquista de debò (perquè la majoria els meus col·legues de la CNT eren espanyolistes i, per tant, malgrat la seva fraseologia antiestatalista, de forma objectivament i alienada eren aliats del capitalisme imperialista que se sustentava en la idea jacobina d’Espanya).
2-els intents (nacionalistes) de consolidar aquests marcs territorials de lluita de classes de vegades fracassen i d’altres tenen èxit, i per què crec que succeeix
Els anys següents vaig veure com alguns grups culturals centrats en la unitat nacional fins al Segura (al meu parer amb excés d’elements antimarxistes), no aconseguien cap avenç en els seus objectius de país. Això es devia, en part, a que els marcs nacionals sols són conformats per les classes socials en lluita. En concret per aquells grups socials i polítics que aconsegueixen ser vistos com els més ferms defensors del patriotisme popular (i dels seus interessos econòmics). Això és perquè els moviments territorials es poden denominar tan “nacionals” com es vulgui, però no deixen de tenir “necessitats socials” (és clar, tot i respondre a un sentiment de pertinença per afinitat, resulta que alhora han de menjar, han de d’alimentar els seus fills, han de pagar la hipoteca, etc.
En Josep Guia defineix “nacionalisme” (Annals de la UCE, Volum I) com “aquella ideologia d’incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament: per a la formació i/o el manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l’apel·lació al qual (en una dimensió real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme”. En aquella Catalunya postfranquista el caràcter embrionari de l’esquerra Catalana (CSPC, TAI, MDT, PSAN, IPC, TL, Maulets...) permeteren que l’esquerra Espanyola (PSC, PSUC...) s’apropiés de l’apel·lació al nacionalisme popular Català. La no submissió estatal orgànica de la dreta Catalunyesa va permetre CiU liderar el catalanisme. Ni PSC ni PSUC ni CiU eren independentistes i per tant van sumar entre elles l’esforç d’amagar la nació sencera, els Països Catalans, tot consolidant una percepció territorial coincident amb el marc administratiu de l’autonomia Espanyola anomenada Catalunya. Un marc regional que no trencava l’estat capitalista Espanyol sols el consolidava.
3-per què el marc Països Catalans va tan endarrerit i quina responsabilitat va tenir l’esquerra l’independentista
Mentrestant, idees tan antigues com la d’un estat-nació independent de Salses a Guardamar romanien marginals (limitades als papers en algunes estructures acadèmiques, en accions de propaganda de l’activisme residual i voluntarista, en revistes dels ghettos intel·lectuals de vegades antimarxistes, en actes de la resistència cultural...). En aquells temps la percepció de l’accés al poder polític havia canviat amb la caiguda de l’URSS, i el mapa polític Català també s’estava reestructurant. Després de les clarificacions sofertes dins l’independentisme arran dels conflictes sectaris de 1987, s’anava consolidant un centre-esquerra nominalment independentista però abocat a l’autonomisme (especialment a partir de 1991).
En aquest període, també les restes de l’independentisme original començaren a reestructurar-se, en el seu nou nínxol sistèmic en l’extrem esquerre, a partir de fer autocrítica del que havia estat el seu error principal: la escassa o nul·la incidència en les lluites socials (sindicals, veïnals, ecologistes, feministes, internacionalistes, etc...). Sense incidència, el projecte independentista era impossible que arribés a capes de la població objectivament (sovint sense saber-ho) interessades. D’aquesta manera, es prengué consciència que la força sociopolítica de l’independentisme no podia residir exclusivament en els vots, perquè aquests es guanyen però també es poden perdre si no hi ha una base social –el Poble Treballador dels Països Catalans- mobilitzada i compromesa amb el projecte polític de l’alliberament nacional indissociable de l’alliberament social.
Des de llavors hem impulsat i ens hem fet presents en totes les lluites socials que tenen un contingut alliberador. Juntament amb el nostre compromís hi hem exercit una funció d’alliberament de la nostra percepció territorial, desencotillada de la construcció regional catalano-espanyola i oberta a la Nació Catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Tot i això, tampoc no hem estat exemptes de contradiccions, també hem hagut d’adaptar-nos a fases i ritmes possibilistes, com quan, arran de la fusió de Maulets i les JIR, explica Joan Jubany que s’havia llevat a Catalunya i es va adormir als Països Catalans. Així doncs, “principis fonamentals” de l’independentisme com “la nació sencera”, que havien restat adormits en ghettos culturals, solament van començar a créixer a partir de ser reclamats per grups socials en lluita (a través de l’esquerra independentista, que els reivindiquen específicament distingint-se de l’enemic de classe). No és una conclusió agradable, 50 anys després de “Nosaltres els Valencians”, però l’autocrítica mai ho és, tanmateix, és imprescindible el coneixement de la realitat per traduir-lo en estratègia.
4-la caiguda de fronteres i l’oportunitat de cooperar des dels Països Catalans amb Occitània al marge del seu nivell de consciència nacional
Parlem d’estratègia: hem vist que tots els marcs territorials són de confrontació de classe, des del protoestat Europa, passant pels vells estats-nació actuals, per les Euroregions, les províncies, les comunitats autònomes... Tots ells són també contradictoris, la seva reivindicació obeeix a les aliances de classe que s’hi poden exercir, tots ells requereixen una identificació popular (per aconseguir reconeixement electoral) a la qual s’hi pot apel·lar per raons mítiques, històriques, culturals, econòmiques, climatològiques, de moneda, de llengua, de pesos, de mesures... o, en cas contrari, requeriran la seva homogeneïtzació posterior. Això ens porta a la qüestió OCCITANA.
Ens interessa formar part d’un marc supranacional estès de Guardamar fins Bordeus i Niça? De fet, ja hi formem part a través de la UE, i també, en part, a través de l’Euroregió Pirineus Mediterrània. Però hem dit que els marcs territorials requereixen afinitat i que sols avancen per interès econòmic, per tant, per avançar, cal que siguin reivindicats per algun dels grups socials en confrontació. També hem dit que són projectes contradictoris, és a dir, que poder ser reivindicats per grups socials que no n’estant interessats objectivament, o a l’inrevés (com el marc regional Espanyol, favorable a la dreta Espanyola, que fou impulsat tant per l’esquerra Catalana com pel nacionalisme Català durant la transició Espanyola). Tornem a la pregunta: ens interessa formar part d’aquest marc tot i els tímids i contradictoris intents capitalistes de potenciar-lo? Al meu parer, des de fa més de trenta anys, els independentistes en hem fet un tip d’anar 750 Km amunt i avall fent Nació Catalana, de les Corberes al Segura, i per la mateixa raó ens costa poc fer-ne 350 per anar a Tolosa o a Montpeller. Ho fem majoritàriament per turisme però no podem oblidar l’activisme (l’any passat m’explicaven, a la capital llenguadociana, que “...quan entra un mal educat parlant directament en occità dins la botiga sempre resulta que no és Occità sinó Català i de Barcelona...”). Però, quin interès podria tenir l’esquerra d’ambdós territoris en formalitzar una cooperació?
Crec que hi ha condicions per a una col·laboració mútuament beneficiosa. En la fase regional del capitalisme, prèvia a la consolidació de la globalització, ens cal alternatives a Espanya i a la UE. En aquest apartat haurà opinions pragmàtiques en contra: “atesa l’escassa consciència occitanista seria millor cercar aliats a Euskadi o a Sardenya”. També veurem opinions ètniques a favor: “els que parlem francès percebem una afinitat de civilització, inexistent més enllà d’Occitània, i podem sentir-nos plenament com a casa quan trobem algú que parla occità, atès que els nostres idiomes són diferents per elaboració però un de sol per distància (http://opinion.jornalet.com/lenga/blog/perque-occitan-e-catalan-an-de-trajectorias-distintas-1)”. També tenim recursos que poden ser potencialment interessants pels nostres veïns del nord, com la capacitat de la metròpoli barcelonina de difusió cultural de la llengua catalana (considerada per força intel·lectuals Occitans com la segona branca, juntament amb l’occità, de la Família Lingüística Occitano-Romànica). Però, al meu entendre, no es tracta de fer política-ficció, sinó, fonamentalment, d’aprofitar les afinitats existents amb un avantatge de proximitat geogràfica, de continuïtat territorial i d’intercomprensió idiomàtica, per a donar-nos suport en lluites concretes, fins i tot a nivell local, ecologistes, sindicals, antirepressives, etc.
