Article publicat a Llibertat.cat 26/11/2013
http://www.llibertat.cat/2013/11/coordinar-la-unitat-nacional-popular-23938
L’ANC estira del carro però després els partits s’adormen fins que la mateixa ANC ha d’acabar fent la proposta de Data i de Pregunta de la Consulta. Tanmateix, després de tantes “lentituds no raonables”, la pregunta del Referèndum ja està fixada; l'han fixada el nostre país i la mobilització social. Que potser ara ho hauran de tornar a discutir els partits polítics? Per a què? Per a frenar, moderar, retallar…? De la mateixa manera que la pregunta, molts dels altres aspectes d’aquest procés històric que ha iniciat el nostre Poble els ha delegat després als partits de l’arc parlamentari autonòmic degut a que no tenim suficients estructures de contrapoder popular. És inevitable que la transcendència del procés independentista actual (l’anomenat “Procés Català”) ens faci analitzar, amb noves perspectives, algunes reflexions del passat. Per exemple sobre l’ampli contrapoder nacional popular Català (l’ANC entre d’altres), i sobre quin és el requisit per ser “unitat popular”. Al meu entendre aquest requisit és la coordinació i no pas el lideratge.
És al fil d’aquestes reflexions que he estat buscant les notes d’un article que vaig publicar a El Llamp fa un quart de segle sobre la necessitat d’estimular i de coordinar l’associacionisme cívicopatriòtic. Malauradament no conservo la versió editada, però tinc apuntat que va sortir en dues parts i amb el títol “Contrapoder Popular”. La primera, el 15 de gener de 1987 (pàgina 9 del número 65), començava dient “...l’experiència històrica ens mostra que hi ha dos elements bàsics a l’hora d’estructurar un procés d’alliberament: l’organització política i l’organització cívicopopular (per dir-les d’alguna manera)...”. La resta de l’article va sortir publicada el 29 gener 87 a la pàgina 5 del número 66, i començava dient que “...les organitzacions sectorials són la més clara expressió de l’autoorganització del Poble per a la resolució dels problemes específics originats per una opressió multilateral [...] i els independentistes que hi participen tenen la responsabilitat de dinamitzar-les, treballant-hi exemplarment i fent que progressivament l’alliberament nacional esdevingui el pol de referència de més i més membres del sector...”
És clar, eren altres temps, érem quatre gats, jo era el freak (l’únic independentista) del meu poble d’origen i ara tot ha canviat, ara som hegemònics. Tot i això no podem badar. És per això que torno a aquella reflexió de l’any 1987 que després encara vaig desenvolupar, per al debat polític en l’àmbit local (l’assemblea del MDT del barri del Poblet, a Barcelona), en desenes de fulls mecanografiats, fulls que no conservo però suposo que en deuen quedar exemplars perquè anys més tard, el recentment malaguanyat i enyorat Jordi-Carles Burillo em va regalar un resum que ell mateix havia fet d’un aquests texts. També recordo que alguns paràgrafs foren incorporats al document aprovat per la Coordinadora Nacional del Moviment de Defensa de la Terra celebrada a Vinaròs el 30 d’agost de 1987.
En tot cas, l’espurna de la reflexió sobre la necessitat de la coordinació del moviment popular, com a clau per a convertir la unitat en un veritable contra-poder, havia sorgit en un dels viatges que havia fet a Euskadi: La frase “...la coordinación no sólo como motor cualitativo del proceso independentista sinó también por su capacidad de multiplicar las adhesiones de los vascos…” la vaig recollir apuntant-la en un tovalló de l’Herriko Taberna d’Uríbarri. Un amic meu, pertanyent a l’organització de KAS pel moviment popular, ASK, m’explicava a principis dels anys vuitanta que un moviment que no era de classe sinó policlassista, la Unidad Popular, liderat per l’esquerra independentista basca, havia avançat de forma exponencial en pocs mesos a partir de la incorporació de part del variat associacionisme ciutadà (a través d’ASK i d’altres organitzacions assembleàries, dins de la “coordinació estratègica” del bloc patriòtic socialista KAS).
Una altra frase apuntada al tovalló: “...sofríem una greu crisi econòmica i ni tan sols els sindicats abertzales eren capaços de mobilitzar la població, i sofríem repressió nacional sense que els partits aconseguissin fer reaccionar el poble...” fins que van aconseguir la “Coordinació”. Atenció! He de reconèixer que potser als bascs els és més fàcil posar-se d’acord, ateses les diferències culturals amb nosaltres que vaig percebre aquell estiu, perquè amb posterioritat, després de tres dies sencers de reunió de la Taula Antinuclear i Ecologista, enyorava aquelles reunions de Bilbao on es coordinaven tan fàcilment militants joves de l’esquerra abertzale amb gent gran, alguns dels quals em reconeixien que eren votants del PNB i fins del PSE però que tot i així estaven implicats en l’associacionisme cívic i patriòtic.
Quantes vegades hem pronosticat que si la crisi fos molt dura la gent sortiria al carrer? Doncs hi hem arribat, aquí hi ha fam, a Barcelona hi ha fam... i els Moviments d’”Indignats” romanen ineficaços, quan no efímers. Hem sofert laboralment però amb els sindicats només hem aconseguit fer algunes vagues que semblaven que havien de ser simbòliques (gairebé folklòriques), tot un luxe per les nostres butxaques sabent que les hem fet sense esperances de canviar res, com s’ha demostrat després. Hem estat vexats greument com a Catalans però la ineficàcia dels partits Catalans per defensar-nos ha fet que hagués de ser el nostre Poble el que prengués el liderat a través de l’ANC i d’altres organitzacions de base. Visca! Però ara mateix els partits formals -els sobiranistes- alternen el seguidisme en vers l’ANC (quan aquesta i altres organitzacions del poble alcen la veu), amb la mandra i l’entorpiment del procés a la mínima que badem. Em diu un amic amb qui he estat debatent aquest tema que el moviment popular, per la seva pròpia essència, és dispers, de manera que és normal que acabi deixant als partits (a aquests partits tan poc fiables) la direcció del procés. Jo li he respost que això passarà llevat que aconseguim bastir organismes efectius de coordinació de tot el moviment nacional popular.
