Article publicat a Llibertat.cat 31/10/2013
http://www.llibertat.cat/2013/10/el-senyor-duran-lleida-de-ballantrae-23618
Després d’una espessa discussió sobre la suposada traïdoria de Duran Lleida en relació al procés sobiranista, m’estava relaxant veient una mica de Ciència Ficció. “Darmok i Jalad a Tanagra” és un episodi de Star Trek sobre una civilització que ha construït el seu llenguatge a partir de metàfores i paràboles relacionades amb la seva mitologia, raó per la qual seria extremadament difícil la comunicació amb aquesta gent. Segons la proposta dels guionistes, seria imprescindible conèixer les històries dels alienígenes Tamarian per saber que la frase “Darmok i Jalad a Tanagra” és una invitació a cooperar, amb un amplíssim significat (sobre confiança, malgrat el desconeixement mutu, etc.) que es dedueix de la llegenda sobre dos rivals mítics, Darmok i Jalad, que gràcies a haver-se trobat lluitant junts a l’illa de Tanagra contra un monstre, enemic comú d’ambdós, van aconseguir l’amistat dels seus pobles respectius. En aquest cas una imatge (un fotograma) val per mil paraules, i tal reflexió em va fer tornar a Duran Lleida, al temps que em venia al cap la novel·la de Robert Stevenson “The Master of Ballantrae”.
Un amic m’adverteix de com la seva admiració per Errol Flynn se sent ofesa per la comparació que faig amb el líder d’Unió Democràtica de Catalunya. És obvi que el primer era més guapo, valent, bon actor i moltes coses més, però la versió cinematogràfica (“El Príncep d’Escòcia”, 1953) és, al meu parer, un ensucrament que desvirtua la novel·la d’on s’inspira. Prèviament , però, us vull explicar les raons que m’han dut a fer tal associació metafòrica: crec que caiem en l’infantilisme sempre que limitem l’anàlisi i la crítica política a les actuacions dels polítics en comptes de fer-ho als interessos que representen. Estem fent com la propaganda Espanyola que atribueix a Artur Mas les causes de l’independentisme.
Hem de ser conscients que ens trobem en un moment històric àmpliament teoritzat des dels anys vuitanta per l’esquerra independentista: no hem aturat la lluita de classes, sols hem pactat acords puntuals per a executar actuacions nacionals d’interès mutu. Els treballadors estem encara lluny del poder, la classe dirigent és l’alt empresariat, i la independència de la Nació Catalana es farà o a través dels empresaris (gràcies a la pressió a què s’està veient sotmesa tant pel poble Català com per l’agressió Espanyola), o es farà contra els empresaris. Ahir mateix , en una tertúlia radiofònica, perdien el temps discutint sobre si Catalunya es quedarà o no dins de la Unió Europea, quan és evident que això dependrà exclusivament dels interessos econòmics conjunts dels empresaris Europeus i Catalans.
Estem parlant d’interessos empresarials. El patriotisme correspon al poble, sempre ha estat així, els empresaris, en canvi, prioritzen la previsibilitat, la seguretat, la pela... La imatge que tinc de “El Senyor de Ballantrae” és la d’aquest patriotisme “distret”, en el cas del film referit a uns magnats escocesos que, en comptes d’unir-se als clans escocesos de les Highlands i als Irlandesos afins, en favor del pretendent Jacobinista, decideixen assegurar-se d’estar sempre al bàndol vencedor amb una decisió salomònica: un dels fills lluitarà al bàndol protestant i l’altre al bàndol contrari. D’aquesta manera s’asseguren que, guanyi qui guanyi, la família preservarà el patrimoni.
Quan en mig de les anàlisis sobre el rol que protagonitza el líder democristià, diem “El Senyor Duran Lleida de Balantrae” estem dient que les martingales de Duran Lleida no són significatives en el pla individual (per molt que pensem que li han promès un ministeri), perquè la seva actuació està teledirigida per la Classe empresarial de la qual és referent. De la mateixa manera que ho és el President Mas. I la divisió entre ambdues opcions és l’expressió de l’actual estratègia política, tan poruga com sempre, de les anomenades “elits: una colla de magnats Catalans que volen preservar el patrimoni, i que potser ja va sent hora que comencin a ser pressionats per l’independentisme combatiu.
