El “truc català del Dia que Recordem l’Alliberament Pendent”

El “truc català del Dia que Recordem l’Alliberament Pendent”
Article publicat a Llibertat.cat 18/12/2013
http://www.llibertat.cat/2013/12/el-truc-catala-del-dia-que-recordem-l-alliberament-pendent-24198

Aquests dies estic rebent moltes trucades d’amics bascs. Estan ben encuriosits amb el procés Català, potser perquè la seva cosmovisió ha canviat radicalment en trenta anys i, per postres, el seu lehedakari ja ha verbalitzat unes quantes vegades com estan de lluny els interessos d’ambdues nacions, nosaltres, en conflicte amb Espanya,  i Euskadi,  en col·laboració amb Madrid per interessos comuns. El mateix Iñigo Urkullu ha estat fent darrerament apologia de la Constitució Espanyola com a base de l’autogovern basc. Els meus amics són crítics amb el lehendakari però em fa molta ràbia la conclusió pessimista que m’etziben, a manera de conclusió, després de totes els converses que tenim:“...els Catalans esteu fent exactament el mateix que Ibarretxe, hauríeu de saber que és una via tancada i, atès que les revolucions a la soviètica ja no són possibles, acabareu com nosaltres, construint la nació des de dins, esteu segurs que val la pena i no us acabarà frustrant i desmobilitzant?...”.

Trenta anys enrere, tot semblava distint perquè l’independentisme Basc d’arrel “guerrillera tercermundista” era ampli i organitzat, mentre que el Català era residual. Recordo moltes converses a Euskadi, tant amb gent de dretes com d’esquerres, que sempre acabaven explicitant la mateixa percepció, per part d’ells, de tenir la independència  a tocar dels dits. Els arguments independentistes podien tenir justificacions  comunistes o ètniques, però sempre sorgia una explicació sentimental i una idea de “cultura diferenciada” que ells mateixos trobaven a faltar amb nosaltres, raó per la qual ens veien a punt de l’assimilació Espanyola. Una vegada, en una animada conversa en mig de l’Aste Nagusia, la Festa Gran de Bilbo, en presència d’amics de la Union do Povo Galego, vaig haver d’escoltar la bajanada de que tant Bascs com Gallecs ho tenien molt més fàcil que els Catalans. Des del punt de vista dels meus amics Euskalduns,  el procés d’espanyolització dels Catalans avançava molt ràpid “degut a l’abast de la vida urbana que impedia la continuació de les tradicions rurals (suposada essència de la Catalanitat), impedint així l’assimilació dels immigrants d’origen espanyol”.

Tanmateix, els Catalans no sabíem comparar-nos als companys bascs  a un nivell tan ètnic. Mentre els amics comunistes Abertzales  ens explicaven com s’havien fet independentistes després d’haver après la llengua euskera, nosaltres argumentàvem d’entrada, com a detonant de la consciència independentista,  la resistència a l’explotació que sofríem per part d’Espanya, i després l’ús de l’idioma Català com a eina de cohesió.  A l’hora de fer previsió de futur, els Catalans no fèiem tan cas a la realitat organitzativa del moment, i tendíem a un cert determinisme economista: “Euskadi no requereix la independència per sobreviure i nosaltres sí”. La resposta dels amics bascs era que, mancats de cohesió nacional,  les revoltes econòmiques a Barcelona i València acabarien fent-se en clau Espanyola i s’allunyarien de l’independentisme. Les nostres mancances organitzatives, especialment a nivell sindical, semblaven donar-los la raó.

Una vegada van reptar-me demanant-me indicadors amb els quals poder rebatre aquest futur tan pessimista que ells preveien pels Països Catalans. Reconec que vaig ser més metafísic que no pas materialista, però els vaig etzibar una cosa que ells m’havien criticat anteriorment: la commemoració de la derrota. Els vaig explicar que si una cosa tenia tatuada a foc la societat Catalans és “la necessitat de no oblidar que ens manca la revenja, que estem com estem per haver estat derrotats per la força de les armes, que tenim un alliberament pendent, i que en això coincidim tots els Catalans”,  tant al Nord (7 de novembre de 1659), al Centre (11 de setembre de 1714), al Sud (25 d’abril de 1705), i a l’Est (2 de juliol de 1715). Vaig acabar dient: “Quan serem independents segurament la Diada Nacional Catalana serà el Dia que ens haurem Independitzat, o potser Sant Jordi o Sant Joan, o qualsevol altre. Ja no serà l’onze de setembre. Però mentrestant, digueu-me què commemoreu i us diré si trigareu només dècades com els Catalans o qui sap si més temps, com vosaltres”. La meva resposta fatxenda, en mig de la festa, en un ambient  de camaraderia i solidaritat, feu riure. Aquest tema va durar el suficient com per analitzar les Diades Nacionals de molts pobles en lluita. Després vindria més riure, més debat i més lluita. Els vaig intentar convèncer que al final el principal motor de la lluita d’alliberament “sempre és l’economia”, però de vegades, encara que l’alienació impedeix que el poble no s’adoni de com és explotat, el “truc català del dia que recordem l’alliberament pendent” és més poderós que algunes característiques ètniques, no necessàriament determinants per avançar ràpidament vers la independència.

Coordinar la unitat nacional-popular

Coordinar la unitat nacional-popular
Article publicat a Llibertat.cat 26/11/2013
http://www.llibertat.cat/2013/11/coordinar-la-unitat-nacional-popular-23938

L’ANC estira del carro però després els partits s’adormen fins que la mateixa ANC ha d’acabar fent la proposta de Data i de Pregunta de la Consulta. Tanmateix, després de tantes “lentituds no raonables”,  la pregunta del Referèndum ja està  fixada; l'han fixada el nostre país i la mobilització social. Que potser ara ho hauran de tornar a discutir els partits polítics? Per a què? Per a frenar, moderar, retallar…? De la mateixa manera que la pregunta, molts dels altres aspectes d’aquest procés històric que ha iniciat el nostre Poble els ha delegat després als partits de l’arc parlamentari autonòmic degut a que no tenim suficients estructures de contrapoder popular. És inevitable que la  transcendència del procés independentista actual (l’anomenat “Procés Català”) ens faci analitzar, amb noves perspectives, algunes reflexions del passat. Per exemple sobre l’ampli contrapoder nacional popular Català (l’ANC entre d’altres), i sobre quin és el requisit per ser “unitat popular”. Al meu entendre aquest requisit és la coordinació i no pas el lideratge.

És al fil d’aquestes reflexions que he estat buscant les notes d’un article que vaig publicar a El Llamp fa un quart de segle sobre la necessitat d’estimular i de coordinar l’associacionisme cívicopatriòtic. Malauradament no conservo la versió editada, però tinc apuntat que va sortir en dues parts i amb el títol “Contrapoder Popular”. La primera, el 15 de gener de 1987 (pàgina 9 del número 65), començava dient “...l’experiència històrica ens mostra que hi ha dos elements bàsics a l’hora d’estructurar un procés d’alliberament: l’organització política i l’organització cívicopopular (per dir-les d’alguna manera)...”. La resta de l’article va sortir publicada el 29 gener 87 a la pàgina 5 del número 66, i començava dient que “...les organitzacions sectorials  són la més clara expressió de l’autoorganització  del Poble per a la resolució dels problemes específics  originats per una opressió   multilateral [...] i els independentistes que hi participen tenen la responsabilitat de dinamitzar-les, treballant-hi exemplarment i fent que progressivament l’alliberament nacional esdevingui el pol de referència de més i més membres del sector...”

És clar, eren altres temps, érem quatre gats, jo era el freak (l’únic independentista) del meu poble d’origen i ara tot ha canviat, ara som hegemònics. Tot i això no podem badar. És per això que torno a aquella reflexió de l’any 1987  que després encara vaig desenvolupar, per al debat polític en l’àmbit local (l’assemblea del MDT del barri del Poblet, a Barcelona), en desenes de fulls mecanografiats, fulls que no conservo però suposo que en deuen quedar exemplars perquè anys més tard, el recentment malaguanyat i enyorat Jordi-Carles Burillo em va regalar un resum que ell mateix havia fet d’un aquests texts. També recordo que alguns paràgrafs foren incorporats al document  aprovat per la Coordinadora Nacional del Moviment de Defensa de la Terra celebrada a Vinaròs el 30 d’agost de 1987.

En tot cas, l’espurna de la reflexió sobre la necessitat de la coordinació del moviment popular, com a clau per a convertir la unitat en un veritable contra-poder, havia sorgit en un dels viatges que havia fet a Euskadi: La frase “...la coordinación no sólo como motor cualitativo del proceso independentista sinó también por su capacidad de multiplicar las adhesiones de los vascos…” la vaig recollir apuntant-la en un tovalló de l’Herriko Taberna d’Uríbarri. Un amic meu, pertanyent a l’organització de KAS pel moviment popular, ASK, m’explicava a principis dels anys vuitanta que un moviment que no era de classe sinó policlassista,  la Unidad Popular, liderat per l’esquerra independentista basca, havia avançat de forma exponencial en pocs mesos a partir  de la incorporació de part del variat associacionisme  ciutadà (a través d’ASK i d’altres organitzacions assembleàries, dins  de la “coordinació estratègica” del bloc patriòtic socialista KAS).

Una altra frase apuntada al tovalló: “...sofríem una greu crisi econòmica i ni tan sols els sindicats abertzales eren capaços de mobilitzar la població, i sofríem repressió nacional sense que els partits aconseguissin  fer reaccionar el poble...” fins que van aconseguir la “Coordinació”. Atenció! He de reconèixer que potser als bascs els és més fàcil posar-se d’acord, ateses les diferències culturals amb nosaltres que vaig percebre aquell estiu, perquè amb posterioritat, després de tres dies sencers de reunió de la Taula Antinuclear i Ecologista, enyorava aquelles reunions de Bilbao on es coordinaven tan fàcilment militants joves de l’esquerra abertzale amb gent gran, alguns dels quals  em reconeixien que eren  votants del PNB i fins del PSE però que tot i així estaven implicats en l’associacionisme cívic i patriòtic.

Quantes vegades hem pronosticat que si la crisi fos molt dura la gent sortiria al carrer? Doncs hi hem arribat, aquí hi ha fam, a Barcelona hi ha fam... i els Moviments d’”Indignats” romanen ineficaços, quan no efímers. Hem sofert laboralment però amb els sindicats només hem aconseguit fer algunes vagues que semblaven que havien de ser simbòliques (gairebé folklòriques), tot un luxe per les nostres butxaques sabent que les hem fet sense esperances de canviar res, com s’ha demostrat després. Hem estat vexats greument com a Catalans però la ineficàcia dels partits Catalans per defensar-nos ha fet que hagués de ser el nostre Poble el que prengués el liderat a través de l’ANC i d’altres organitzacions de base. Visca! Però ara mateix els partits  formals  -els sobiranistes-  alternen el seguidisme en vers l’ANC (quan aquesta i altres organitzacions del poble alcen la veu), amb la mandra i l’entorpiment del procés a la mínima que badem. Em diu un amic amb qui he estat debatent aquest tema que el moviment popular,  per la seva pròpia essència, és dispers, de manera que és normal que acabi deixant als partits (a aquests partits tan poc fiables) la direcció del procés. Jo li he respost que això passarà llevat que aconseguim bastir organismes efectius de coordinació de tot el moviment nacional popular.

El Senyor (Duran Lleida) de Ballantrae

El Senyor (Duran Lleida) de Ballantrae
Article publicat a Llibertat.cat 31/10/2013
http://www.llibertat.cat/2013/10/el-senyor-duran-lleida-de-ballantrae-23618

Després d’una espessa discussió sobre la suposada traïdoria de Duran Lleida en relació al procés sobiranista, m’estava relaxant  veient una mica de Ciència Ficció. “Darmok i Jalad a Tanagra” és un episodi de Star Trek sobre una civilització  que ha construït el seu llenguatge  a partir de metàfores i paràboles  relacionades  amb la seva mitologia, raó per la qual seria extremadament difícil la comunicació amb aquesta gent. Segons la proposta dels guionistes, seria imprescindible conèixer les històries dels alienígenes Tamarian  per saber que la frase “Darmok i Jalad a Tanagra” és una invitació a cooperar, amb un amplíssim  significat (sobre confiança, malgrat el desconeixement mutu, etc.) que es dedueix de la llegenda sobre dos rivals  mítics, Darmok i Jalad, que  gràcies a haver-se trobat lluitant junts a l’illa de Tanagra contra un monstre,  enemic comú d’ambdós, van aconseguir l’amistat dels seus pobles respectius. En aquest cas una imatge (un fotograma) val per mil paraules, i tal reflexió em va fer tornar a Duran Lleida, al temps que em venia al cap la novel·la de Robert Stevenson “The Master of Ballantrae”.

Un amic m’adverteix de com la seva admiració per Errol Flynn se sent ofesa per la comparació que faig amb el líder d’Unió Democràtica de Catalunya. És obvi que el primer era més guapo, valent, bon actor i moltes coses més, però la versió cinematogràfica  (“El Príncep d’Escòcia”, 1953) és, al meu parer, un  ensucrament  que desvirtua la novel·la d’on s’inspira. Prèviament , però, us vull explicar  les raons que m’han dut a fer tal associació metafòrica: crec que caiem en l’infantilisme  sempre que limitem l’anàlisi i la crítica política a les actuacions dels polítics en comptes de fer-ho als interessos que representen. Estem fent com la propaganda Espanyola  que atribueix a Artur Mas les causes de l’independentisme.

Hem de ser conscients que ens trobem en un moment històric  àmpliament teoritzat des dels anys vuitanta per l’esquerra independentista: no hem aturat la lluita de classes, sols hem pactat acords puntuals  per a executar actuacions nacionals d’interès mutu. Els treballadors estem encara lluny del poder, la classe dirigent és l’alt empresariat, i la independència  de la Nació Catalana  es farà o a través dels empresaris (gràcies a la pressió a què s’està veient sotmesa tant pel poble Català com per l’agressió Espanyola), o es farà contra els empresaris. Ahir mateix , en una tertúlia radiofònica, perdien el temps  discutint sobre si Catalunya es quedarà o no dins de la Unió Europea, quan és evident que això dependrà exclusivament dels interessos econòmics conjunts dels empresaris Europeus i Catalans.

Estem parlant d’interessos empresarials. El patriotisme correspon al poble, sempre ha estat així, els empresaris, en canvi, prioritzen la previsibilitat, la seguretat, la pela... La imatge que tinc de “El Senyor de Ballantrae”  és la d’aquest patriotisme “distret”, en el cas del  film referit a uns magnats escocesos  que, en comptes d’unir-se  als clans escocesos de les Highlands i als Irlandesos afins, en favor del pretendent Jacobinista, decideixen assegurar-se d’estar sempre al bàndol vencedor amb una decisió salomònica: un dels fills lluitarà al bàndol protestant i l’altre al bàndol contrari. D’aquesta manera s’asseguren que, guanyi qui guanyi, la família preservarà el patrimoni.

Quan en mig de les anàlisis sobre el rol que protagonitza el líder democristià, diem “El Senyor Duran Lleida de Balantrae”  estem dient que les martingales de Duran Lleida  no són significatives en el pla individual (per molt que pensem que li han promès un ministeri), perquè la seva actuació està teledirigida per la Classe empresarial de la qual és referent. De la mateixa manera que ho és el President Mas. I la divisió entre ambdues opcions és l’expressió de l’actual estratègia política, tan poruga com sempre, de les anomenades “elits: una colla de magnats Catalans que volen preservar el patrimoni, i que potser ja va sent hora que comencin a ser pressionats per l’independentisme combatiu.

La Doctrina Parot i el "Señor X"

http://diarigran.cat/2013/10/la-doctrina-parot-i-el-senor-x/

FANTASSIN MANEL.    A pocs llocs  ha hagut tant de suport i de solidaritat a les víctimes de totes les violències com a Barcelona, i a pocs llocs s’ha pogut llegir tanta doble moral com en alguna premsa populista de Madrid.

Havia una època  que va donar molts terroristes als més alts llocs d’honor. La qualificació d’heroi, de guerriller o de terrorista ha recaigut sovint  en les mateixes persones en funció de qui hagi escrit  la Història. Els alemanys  anomenaven “terrorista” la Resistència Francesa. Durant anys, els polítics occidentals van confraternitzar amb David Ben Gurion tot i les fortes sospites d’haver estat aquest qui havia ordenat l’atac terrorista contra l’Hotel King David (seu Britànica que també albergava una Oficina de les Nacions Unides); fou un  atemptat especialment repugnant per haver estat dissenyat amb l’objectiu de demostrar la vulnerabilitat dels anglesos, provocant una gran matança (92 morts i 45 ferits). Però la doble moral no és solament cosa del passat; fixeu-vos com avui dia els mateixos mitjans  espanyols que ens “posen a parir” quan des de Catalunya es proposa la insubordinació de les lleis espanyoles anticatalanes, són els mateixos que, arran de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, també recolzen que la justícia espanyola es declari insubmisa contra l’anulació de la Doctrina Parot.

 De vegades els canvis de denominació no provenen del nombre d’armes que es posseeixi, sinó només d’una presumpció (a principis de 1981 tant la premsa com TVE, van deixar de denominar “terroristes” als membres del Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional d’El Salvador, de sobte van passar a dir-los “guerrillers”. Per a la dreta, que és la que controla ideològicament els principals mitjans de comunicació suposava un canvi de posició formal en el conflicte, perquè aquells que fins aquell moment calia aniquilar (terroristes) de sobte, donava la sensació que potser hi caldria  establir relacions diplomàtiques i comercials en un futur pròxim (“com podem ser socis de terroristes!”). No feia gaire que havia passat el mateix amb Nicaragua (19 de juliol de 1979) i el sindicalista xavier Onaindia ho descrivia, el gener de 1981, amb aquesta frase: “han estat terroristes quan  sols tenien capacitat per atemptar contra un general o un policia, han esdevingut guerrillers a partir que iniciaren la seva ofensiva apoderant-se de 14 casernes i 3 emissores de ràdio, i ara que han aconseguit la victòria final la premsa mundial els anomena herois”. Recordeu que és la dreta la que controla la premsa. El mateix Manuel Fraga Iribarne (pare del Partido Popular) va arribar a tenir molt bones -i polèmiques- relacions amb el conegut terrorista Fidel Castro, el mateixa que havia llegit davant dels tribunals “La Història m’absoldrà… cap arma, cap força és capaç de vèncer un poble que es decideix a lluitar pels seus drets”,  insinuant que  la Història faria d’ell un heroi i de Batista un terrorista, i no pas a l’inrevés. Tanmateix, qualsevol dels 638 intents d’assassinat contra Castro planejats per la CIA  hauria estat considerat una heroïcitat cas d’haver tingut èxit.

Sabeu quan creen problemes aquestes paradoxes? Quan la condemna d’un terrorista coincideix  en el temps amb la sacralització d’un altre terrorista, sense que hagi hagut temps de refredar la història. Ja era abans un problema pels mitjans de comunicació fer-nos empassar, a nivell ètic i moral, les suposades diferències entre la violència dels Americans de la del Vietcong, o la de Somoza i la dels Sandinistes. De fet, només fa quatre dies  que els americans  van celebrar la mort de Bin Laden. Ara mateix, a Catalunya, la premsa també té dificultats  per justificar  que el suport a les víctimes  del terrorisme, en el context de l’anul·lació de la Doctrina Parot,  s’acompanya d’una zero sensibilitat mediàtica pel dolor  i el sofriment de les víctimes del terrorisme franquista. Fins i tot  se’ns nega als Catalans poder fer justícia pel magnicidi del nostre president  Companys!

Podem preguntar-nos: què passarà quan la justícia acabi jutjant el “señor X” del GAL? (segurament haurà de ser la Justícia Argentina, òbviament, perquè la d’aquí sembla que  dugui ulleres de veure de  prop uns terroristes i de lluny uns altres). Quants anys haurà de passar a la presó el “misteriós” X per la seva responsabilitat en més de trenta accions terroristes que sumen més de seixanta víctimes entre ferits i assassinats amb bombes als cotxes, trets al clatell i metrallaments dins de bars i de locals diversos? Haurà judici? Algú reclamarà martingales semblants a la Doctrina Parot o, per contra, se’n facilitarà rebaixes de pena, fins i tot l’indult?  O més probablement continuarà en la més tranquil·la i feliç  impunitat…? Tan impune com la doble moral de la premsa espanyolista més immoral.

Fantassin

http://diarigran.cat/?author=6

http://www.blocgran.info/?author=27