Diu que la Primera causa de mort dels catalans és el suïcidi degut a la crisi. Els efectes de la crisi no són homogenis globalment sinó gestionats pels polítics. Per tant la principal causa de mort dels catalans són els polítics.
FANTASSIN MANEL. Aquest parell de jorns passats he estat ensenyant la Capital catalana a uns bons amics occitans, arpitans i bretons. Després de moltes hores intensives de conversa m’he sentit content d’haver-los fet entendre el nostre procés d’alliberament des del punt de vista que més els ha costat sempre. La diferència fonamental que sovint havíem percebut entre nosaltres, polítics barcelonins, per una banda, i ells (i per extensió, els catalans de nord), era la qüestió material: a ells sempre els ha costat molt anar més enllà dels sentiments. En canvi, nosaltres potser no posem tant d’èmfasi en les banderes i les declaracions d’orgull patriòtic, com es fa sovint a Perpinyà (per exemple), però anem decidits a la conquesta del poder, és a dir, d’un Estat propi.
Fantassin Manel. A poble dèiem que de les aigües podrides escapen fins els animals més bruts, encara que molta gent opini el contrari. Els dies posteriors al Congrés de Convergència era interessant comparar la incredulitat de la dreta espanyola amb la més intel·ligent dels intel·lectuals d’esquerres (particularment l’Hèctor López Bofill des de les pàgines d’El Punt Avui). Els primers oscil·len entre la indignació i l’oportunitat de captar més pastís de l’electorat catanyol, i els altres, que coneixen millor la fauna convergent, s’apunten a la indiferència, sabedors que la Casa Gran, quan ha de triar entre les engrunes i la dignitat, no és precisament un exemple de valentia.
Tanmateix, jo sóc dels més satisfets pel succés esdevingut a CDC (i estic segur que Unió va camí de seguir-li els passos!). Estic més content, fins i tot, que molts dels herois convergents que, resistint Quico Homs, van aconseguir finalment tenyir de sobiranisme la ponència política. No he canviat pas de lloc les meves coordenades ideològiques, no us ho penséssiu pas!, ni tinc la percepció intel·ligent del món distreta, al contrari, cada dia sóc més independentista i d’esquerres. I tampoc crec que el govern d’Artur Mas sigui prou valent per capitanejar la dignitat del nostre poble. Però, en canvi, considero que la nova definició convergent sobre l’Estat propi permet una revolució fonamental: trencar la FRONTERA MENTAL d’una massa immensa de catalans, seguidors d’una CiU cada vegada més desacomplexadament de dretes. Aquest era l’espai pendent del sobiranisme.
Des del punt de vista sistèmic sempre he defensat la necessitat de completar tots els espais ideològics, des de l’Extrema Dreta a l’Extrema Esquerra (ambdós necessàriament marginals atesos els hàbits electorals de la població) passant pels grans Centres respectius, que són els cridats a governar. És el pas previ indispensable per començar a acumular forces. La gran anomalia que ha sofert Catalunya els darrers anys ha estat precisament al resistència de CiU a definir-se sobiranista.
David escrigué:
Frank escrigué:Frank escrigué:
Pau V. escrigué:
Andreu escrigué:
FANTASSIN MANEL. La megafonia feia omnipresent la veu de Lluís Llach cantant l’Estaca damunt la gernació. Pau Claris era una marea humana… però la manifestació no era a Pau Claris sinó al Passeig de Gràcia, on no hi cabia ni una agulla. Quanta gent ben atapeïda hi cap? No ho sé, però després he baixat fins la Gran Via amb el Passeig de Sant Joan i m’he dedicat a comptar un espai de mil persones. A continuació he anat desfent el camí, comptant espais més o menys del mateix gruix, fins tornar a la Diagonal amb el Passeig de Gràcia. El resultat: 1162 espais d’unes mil persones (a ull). M’abstindré d’assegurar que érem un milió cent seixanta-dues mil persones perquè la Guàrdia Urbana ja n’ha comptat 80.000 i els sindicats 800.000, i se suposa que en saben més que jo. 
En tot cas avui Catalunya era al carrer, i farà malament el govern català si no reconeix el caràcter nacional d’aquesta manifestació perquè gairebé tots els convergents que conec hi eren. Això sí, argumentant i deixant ben clar que és contra la Reforma Laboral del PP. Dels convergents que conec que estan afiliats a un sindicat (en concret a l’UGT) cap d’ells –òbviament- és empresari, per tant el seu posicionament de sumar-se a la vaga és coherent. En qüestions laborals no hi ha ideologia, solament interessos. Per tant, si ets treballador, per molt que votis CiU no és gens probable que t’interessi que t’acomiadin per estar malalt, o de forma barata sense necessitat d’excusa, ni ser recontractat en precari, ni que t’allarguin la jornada i t’abaixin el sou argumentant pèrdues, sense necessitat de negociar i sense que puguis emparar-te en el conveni del sector.
De tota manera allò més interessant ha estat la presència independentista. Però no em refereixo a l’admirable activisme de l’Assemblea Nacional Catalana, ni als misèrrims blocs polítics independentistes (és clar que també són minsos els altres partits, el mateix grup del PSC era similar en nombre al grup ERC seguit de SI), ni als sindicats independentistes, sinó a la gran quantitat d’estelades per tot el llarg de la manifestació. D’entrada et podien semblar gent isolada… fins que veies que els senyalers estelats anaven també plens d’enganxines de CCOO, CGT o UGT.
Això no treu que no cregui important el paper del sindicalisme més radicalment independentista. De la mateixa manera veig fonamental l’existència de grups polítics radicals, en els quals m’hi incloc, i també que hi hagi un centre dreta que PER FI s’adscriu explícitament al sobiranisme, perquè, com sabeu, en la meva visió sistèmica allò importat és el conjunt.
Andreu escrigué:Andreu escrigué:
vallfosca escrigué:vallfosca escrigué:Andreu escrigué:
En general el desconeixement de la Història, i especialment de la nostra, és un fet punyent i objectiu. Per a posar-te un exemple. Quan es creu i es diu “els bretons senten la seva pertinença (com els gal·lecs) al món cèltic” és una enorme, colossal, perversió de la realitat, és a dir de la Història.
Va estar en Renfrew, historiador ari, qui va confegir la mentida representada en la postal on s’hi veu “un celta tocant un arpa al costat d’un megàlit”.
Jo sempre he pensat: si els catalns tinguessin un sentiment de catalanitat tan fort com els andalusos vers el seu territori, ja seriem independents.
Per cert, els monuments, només són això: monuments, un record del passat. I, no per tenir-los més grans o importants, el país actual és més gran o important.