Diuen que els identitaris (eufemisme que s’està estenent en la significació de populismes feixistoides) d’un hipotètic govern Popular o d’alguna instància judicial faran revertir la prohibició de les “corridas de toros” a Catalunya. Atès que som un país tan reactiu no em preocupa en absolut, ans el contrari, això ens permetria visualitzar encara millor que la batalla que hem guanyat se situa en l’eix del conflicte sobiranista que ens enfronta, en tant que Catalans, amb els veïns que ens dominen.És veritat que aquesta pràctica sàdica havia estat anteriorment molt popular a casa nostra: diuen que l’any 1835, indignats perquè la “corrida” no era prou emocionant, tot de Barcelonins en massa va matar els toros a garrotades i després van aprofitar per apedregar convents i matar, de pas, quatre o cinc religiosos. Però encara avui alguns poquets catalanistes valoren positivament “la sort que tenen aquests bous de viure cuidats, menjant i follant fins que els arriba l’hora” …però tampoc no van moure ni un dit per defensar les “corridas”. Per què? Doncs perquè –tenen raó els espanyols- quan parlem de “la Fiesta” no parlem dels toros sinó de la “bandera”, el símbol taurí ha esdevingut una bandera espanyola.
En ocasions s’havia estigmatitzat ICV atribuint a aquesta formació una especial sensibilitat contra el maltacte animal, però la llei va triomfar el 28 de juliol de 2010 al Parlament de Catalunya gràcies a CiU (en concret a 32 diputats dels 48 que té CiU i només a 3 dels 37 que té el PSC). Si no estiguéssim parlant de “banderes” hauríem de concloure que l’esquerra sent més plaer en la contemplació de la tortura que la dreta. Però fixeu-vos que l’estocada en contra de la “Fiesta de los toros” es produeix quan aquest negoci està agonitzant, per tant la seva prohibició només podria ser un malbaratament …o un acte polític patriòtic d’afirmació nacional catalana!
Durant anys i panys he passat davant de la Monumental i he vist els escassíssims -i heroics- detractors de les “corridas”. Era escàs l’interès per l’espectacle de sadisme i també ho era l’activisme animalista. Però, en canvi, el rebuig a aquest símbol espanyol era generalitzat entre el catalanisme i tinc el convenciment que fins i tot molts diputats del PSC van votar en contra de la prohibició per pressions espanyoles, és a dir, a contracor.
També estic convençut que si els veïns no haguessin convertit les “corridas” en un símbol nacionalista espanyol no hi hauria hagut rebuig o hi hauria el mateix que poden tenir les altres festes populars catalanes amb bous que es fan a Catalunya. Felicitacions, doncs, als nostres diputats per haver fer història, no deixant que “la Fiesta” s’extingís sola, sinó mostrant al mon com executàvem un importantíssim acte d’afirmació nacional català, encara que alguns no en siguin del tot conscients.
