dijous, de juliol 28, 2011

Identitat i Sobirania contra Espanya (llegint en Carod a la Piscina)



Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=6283

Identitat i Sobirania contra Espanya (llegint en Carod a la Piscina)

 juliol 28, 2011 |  Fantassin Manel |

L’escrit que el Molt Honorable Ex-vicepresident de la Generalitat del Troç del Dalt ha publicat al diari Ara (http://politica.e-noticies.cat/carod-demana-no-anar-contra-espanya-55603.html), demanant que no siguem anti-espanyols, m’ha sorprès estant de vacances i prenent el sol amb vistes a Montserrat des de la piscina del poble. L’article és pobre com a novetat estratègica (complexitat com a poble; no anar contra Espanya, sinó situar-se al marge de la seva tutela per viure millor; no tractar d’immigrats els espanyols que van arribar fa 40 anys; amb el percentatge de ciutadans que només se sentin catalans i prou el procés cap a l’estat propi fracassarà, per manca de suport social…) perquè ja fa temps que des de CiU fins les CUP estem venent l’independentisme en termes d’opció més rentable i facilitadora de millores socials. No debades el modern independentisme català té el seu origen en l’extrema esquerra revolucionària de finals dels seixanta.
.
Però, si no existeix una estratègia anti-espanyola, perquè en Carod ho esmenta? Potser vol evitar les actituds antiespanyoles minoritàries, o una futura tendència lògica generalitzada com a reacció davant de tantes putades? En tot cas no em sembla bé, perquè els que estem fins els collons d’Espanya som igual -o més- respectables que tots aquests que en Carod creu que cal incorporar a la independència malgrat que es considerin espanyols (“…perquè amb el percentatge de ciutadans que només se senten catalans i prou el procés cap a l’estat propi fracassarà, per manca de suport social…”).
.
Al meu costat, aquí a la piscina, hi ha molt de xivarri, de nens i nenes jugant a esquitxar-se i a llençar-se sorollosament a l’aigua. No cal cap esforç d’observació per adonar-se que el recinte està dividit en dos únics grups: a la meva dreta deu que criden en espanyol amb uns continguts barroers que ofenen els meus oïdes (no pas els dels seus pares, també presents) i a la meva esquerra un grup que parla -més tranquilament- en català, format per la meva filla amb una amigueta, un nen de Barcelona, sis nens nascuts al Marroc (quatre de família bereber i dos d’origen àrab).
.
La meva reflexió fins aquell moment gira entorn als mestres, perquè penso que alguna cosa no deuen haver fet bé…fins que ambdós grups de nens, de sobte, s’han unit. A partir d’aquell moment tots es posen a parlar -cridar- en espanyol, i els continguts globals esdevenen més barroers. A més, el joc ha canviat també a nivell ideològic: ara fan que són la Selecció Espanyola de natació guanyant totes les medalles a les Olimpíades i posant el ridícul tots els altres mindundis imaginaris amb qui s’enfronten. La meva atenció s’adreça ara als pares dels primers, que s’han adonat de l’origen magrebí de la majoria dels nens que parlaven català, i no triguen gaire a fer comentaris xenòfobs.
.
Em sento malament, perquè els podria haver dit: “…però què dieu dels moros si són més d’aquí que vosaltres, que ni tan sols sabeu parlar català, ni en saben els vostres fills malgrat que han nascut a poble i van a escoles catalanes!” M’han aturat les seves precisions dins del discurs racista, en concret les referències que contraposen aquest discurs a l’espanyolitat com únic subjecte d’identitat. Ni tan sols s’esmenta el marc regional de Catalunya! Així doncs, torno a submergir-me en la convicció que ni els mestres ni cap de nosaltres ho hem sabut fer bé, i en la reflexió sobre l’article d’en Carod: potser sí que haurem de fer martingales per seduir els colonitzadors espanyolistes però tinc la convicció que el nostre anti-espanyolisme només es cura amb força anys d’estat propi.
.
.
.
.
.
Etiquetes Política catalana |  3 comentaris »

3 respostes

  1. Torsimany diu:
    juliol 28, 2011 a les 12:12 pm
    Quan has començat la narració em pensava que havíem coincidit a la piscina de la meva comunitat de propietaris: les coincidències eren moltes, vista de la muntanya de Montserrat al fons, xivarri excessiu per part d’un grup de nens veïnals que només parlen en espanyol i que imiten la “roja” en el seus jocs de pilota, malgrat estar prohibit jugar-hi, grups de nens tranquils parlant en català. Tota l’escena se n’ha anat en orris quan has esmentat l’origen marroquí d’alguns nens entre els que parlaven català. De totwes maneres, aquesta observació ja fa tres o més estius que la tinc i que comento alguns cops amb la meva senyora que és xilena. Anar contra Espanya és tan fàcil! Fins i tot els xilens ho fan comunament (gallegos, segons ells) i és que apenes pots reprimir aquest sentiment perquè les ocasions a què et disposen són tan sovintejades que no te’n pots estar qualque moment o altre.
  2. Guillem diu:
    juliol 28, 2011 a les 1:15 pm
    Si tots els catalans actuassin i treballassim com heu fas tú per la nostra terra, la independència estaria a tocar.
  3. Fantassin Manel diu:
    juliol 28, 2011 a les 1:50 pm
    El problema és que els uns arriben amb consciència d’immigrants que s’hauran d’adaptar (magrebins) i els altres (part de la meva família d’origen inclosa) amb consciència que “si això és Espanya …els que s’han d’adaptar no són pas els espanyols”.
    Però bé que l’estratègia independentista passa de puntetes per aquest fet i fa anys que es dedica a la pedagogia dels grans avantatges econòmics que tindran els colonitzadors espanyols residents a Catalunya amb la Independència …sense que veiem gaires avenços: és per això que és tan difícil no ser anti-espanyol.
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

dijous, de juliol 21, 2011

Quins interessos governen Catalunya?

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme


http://blocgran.cat/?p=6233

Quins interessos governen Catalunya?

 juliol 21, 2011 |  Fantassin Manel |

Al final qui mana és la hipoteca, és a dir, les necessitats personals dels senyors diputats. No vull dir que aquells polítics idealistes deixin de ser honestos sinó que  per una conjunció d’influències psicosocials en els seus raonaments estratègics s’adonen que allò que  era imperiós abans de ser diputats “ara no toca” per raons tàctiques i de realpolitik. Aquells que haurien  considerat indigne el triple peatge que suposa pels catalans haver de sofrir retallades en la sanitat com a conseqüència que els nostres diners són espoliats per la veïna Espanya, ara s’afanyen a fer genuflexions, bastonades als indignats i acatament als grups econòmics (i els seus braços mediàtics) d’obediència espanyola.
.
Prou sabem –encara que de vegades no ho vulguem creure- la dificultat d’estendre la consciència política al marge –o en contra- d’uns mitjans de comunicació  que ens intoxiquen  des dels noticiaris fins als continguts subliminals de les telenovel·les. Als anys setantes sols es va aconseguir vèncer aquest poder des de l’associacionisme veïnal i cívic, que els socialistes no trigarien a neutralitzar no fos que després els pogués perjudicar. Als anys vuitantes va fer falta molt de soroll per estendre l’independentisme fent-lo sentir més enllà del mur mediàtic. Aquests darrers anys el soroll ens l’ha servit l’enemic des de Madrid per a desgracia d’ERC, que es veia erosionada al no respondre com hauria calgut, i de CiU que temia veure’s condicionada quan manés.
.
Amb la nova realitat no hi ha res diferent sota el sol en la relació “ideal-interès-propaganda”. Si això  fos una novel·la potser diríem “cherchez la femme!” però, atès que es tracta de política professional, més val que “busquem les dietes”, és a dir, els diners. D’aquesta manera comencem a veure grups mediàtics, afins al govern, mig-silenciant les mogudes independentistes, també moviments sotto voce intentant moderar la rauxa sobiranista, i fins i tot  critiques obertes de convergents de base, que fins ara havien estat prou coherents, criticant manifestacions com la de 9 de juliol “perquè ara no toca” o per haver-se sentir-se al·ludits quan en elles es crida contra el patriotisme distret dels que manen, o “perquè ara toca aixecar el país i deixar la independència per més endavant…”. Així doncs, tocaria retallar la sanitat per compensar el robatori hispànic, anar silenciant de mica en mica l’independentisme i no desestabilitzar un sistema que garanteix sous immorals als grans directius i dietes als diputats autonòmics espanyols.
.
L’alternativa no crec que sigui altra que crear més contrapoder, més societat civil, més associacionisme veïnal, i blindar les entitats sobiranistes d’influències farisees.
.
.
.
.
.
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

dijous, de juliol 14, 2011

immigració, sexe i inspecció de treball

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6198

immigració, sexe i inspecció de treball

 juliol 14, 2011 |  Fantassin Manel |

Qui crida, més que parla, és una massatgista  probablement estrangera, com  es dedueix del seu espanyol amb fort accent andalús, que està criticant altres estrangers: “…no puedo competir con esas masajistas chinas de mi calle porque el cartel dice 25 € con pedicura y manicura, pero a medio masaje ofrecen a los hombres masturbación  por otros 25 y follar por 400…”. Però la dona és comprensiva i honesta, y quan  la seva companya fa un comentari genèric sobre els immigrants, la primera respon: “…yo me crié en la calle Sant Ramon que estaban tan llena de putas que tenia que apartar-las para poder entrar en mi casa, y todas toítas eran de Sevilla, ya se sabe que el último en llegar se busca la vida como puede, pero lo que no puede ser és que profesionales tituladas como yo suframos la compentencia de las putas cuando no semos putas. ¡La culpa es que el dinero en inspectores de trabajo también se lo gastan los políticos en eso, en pajas…!”
.
Nosaltres, que estem a la taula del costat, en aquest petit restaurant de Meridiana amb Marina,  no podem evitar estar pendents de la conversa d’aquestes dues joves. El vestit negre d’ambdues ens revela que probablement han vingut al tanatori a una vetlla o un funeral d’algú molt proper. Tot seguit l’altra pregunta com sap tan segur això del “local d’estètica “xinès. Li respon que és el que han coincidit a explicar-li la mitja dotzena de clients que ha recuperat, però afegeix que, a la vista que la majoria han preferit “la competència”,  “a igualtat de preus està clar que el sexe discret al mateix lloc on les seves esposes van a fer-se les ungles dels peus, és un valor afegit”. “Al final tendremos que hacer de putas? La culpa es del Mas, del Zapatero y del Trias que no saben hacer su trabajo”.
.
Quan per fi ens porten el dinar hem iniciat nosaltres una conversava autònoma a partir de la temàtica manllevada dels veïns però amb variacions. Un amic està molt d’acord amb l’alcalde de Salt, Jaume Torramadé,  de restringir el nombre d’estrangers perquè diu que ja en tenen un 45% d’immigrants contra un 55% d’autòctons. Els altres li saltem a la jugular per la component espanyolista d’aquest alcalde de CiU que considera “d’aquí” els estrangers espanyols, i que només considera immigrants als que no són espanyols.
.
És clar, després anem afegint altres  consideracions, ens anem acalorant, el nostre to tampoc és gaire discret. Quan s’adreça a nosaltres la massatgista vestida de dol quedem callats –tallats- de cop: “…disculpen… he oído vuestra conversación y a mi no me parece que los andaluces seamos extranjeros porque todos semos españoles…”. No teníem ganes en aquell moment d’iniciar un debat d’aquest estil, de manera que hàbilment el reconduïm per allunyar-lo del tema sobiranista. El final és de consens entre ambdues taules de comensals i, en boca de la segona de les noies de negre: “…mira què fàcilment els nostres polítics saben prohibir i multar els vianants lleugers de roba, i com són d’incapaços -o quina poca voluntat tenen- de vigilar i fer respectar els drets dels treballadors!
.
.
.
.
Etiquetes Política catalana |  4 comentaris »

4 respostes

  1. vallfosca diu:
    juliol 14, 2011 a les 4:09 pm
    Sincerament, aquest discurs que ens explica que els immigrats espanyolistes son els més colonitzadors, que ens explica aquest fet, deia, per a tal d’emmarcar el tema “immigració” és penós, d’una emoció elemental, essencialista, gens seriós, que no va enlloc, i que malmet un possible debat seriós, amés de recorrent.
    Els marxistes teniu un problema amb això, els liberals també, el que passa és que fins ara l’únic pronunciament respecta de la immigració (massiva) és el d’esquerres, que no passa de circumscriure-ho a un fet moral més dubtós que un dogma de Fe.
    Si no milloreu, i apugeu el llistó, el ramat se us revoltarà, per què tot aquest trist discurs no és res més que un atemptat al dret de ser nacionalment el que som a casa nostre. I no em vinguis en que les cases no tenen amo.
    Cordialment.
  2. Fantassin diu:
    juliol 14, 2011 a les 4:52 pm
    Ni marxista ni feixista ni racista: considerar que els espanyols són d’aquí és com dir que al nord tenim els bascs o com qui va dient “…aquí a Espanya…”; els que parlen així, per molt Convergents que siguin, no deixen de ser uns vulgars ecspanyolistes.
  3. vallfosca diu:
    juliol 14, 2011 a les 5:56 pm
    Cert, totalment cert, tens tota la raó, del que jo em queixo és de que circumscriviu el tema “immigració” en aquest aspecte i ja està, us penseu que amb aquesta reflexió heu fet alguna mena d’aportació essencial, però la realitat és que el tema “immigració” és una qüestió de gran abast i profunditat que mereix un altre mena de tractament molt més seriós. Aquesta és la meva queixa.
  4. Fantassin diu:
    juliol 14, 2011 a les 11:55 pm
    Bé, per sort o per desgràcia ocupo més temps parlant amb gent que reflexionant, és per això el meu bloc ha estat des de sempre un anecdotari que m’ha semblant interessant difondre …però és veritat que de tant en tant m’agrada concloure temes parint alguna tesi farragosa. Així doncs quan ho faci amb aquest tema tindré en compte el que dius i provaré de no quedar-me gaire a la superfície.
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

dijous, de juliol 07, 2011

…que per molt que s’hi caguessin sempre fora massa poc !!!!

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=6111

…que per molt que s’hi caguessin sempre fora massa poc !!!!

 juliol 7, 2011 |  Fantassin Manel |

Improviso aquesta crònica a corre-cuita després de no haver pogut parar ni per dinar ni per sopar. Tanmateix, per dura que hagi estat la jornada, hom se’n va a dormir satisfet si s’ha tingut, com en el meu cas, la possibilitat de reflexionar al final del dia,  a partir de la conversa amb els amics, i de treure’n conclusions. La tesi final de la tertúlia ha estat, ras i curt: a Catalunya acatem el poder, ens podrim quan tenim poder (ja sigui polític o econòmic) i desconfiem massivament dels que tenen poder perquè ja sabem que no són de fiar (perquè segurament sabem que tampoc nosaltres serem de fiar el dia que tinguem poder)!
.
Després de tot el matí negociant un conveni, em venia al cap el record d’una altra experiència sindical, igual de cutre, succeïda fa anys, en què la part empresarial estava representada per un  jove (relativament) amb rastes i carregat d’arracades. El seu llenguatge era molt molt enrotllat, amb frases solidàries i un tracte de col·lega …però a l’hora de negociar era tant miserable  que mirava de restar quatre pessetes a la franja de treballador pitjor pagada de Catalunya (suposo que quatre pessetes d’aquí i quatre d’allà, justificades en despeses d’estructura, fan una bonica segona residència).
.
En aquella època hi havia un company d’origen alemany que, no sé si tindria parentescs turcs (no ho semblava perquè era ros, molt ros, gairebé albí), però anava murmurant que “tant de bo tornés el bon costum de tallar les mans als lladres”; ho deia prou fort, perquè el sentissin els negociadors de la patronal. Aquest amic estava sorprès de la poca seriositat dels empresaris que havia conegut aquí, en comparació als alemanys. Segons ell, la contestació social estava controlada, al seu país,  pel fet que allí no és tan habitual com aquí pagar menys d’allò just, i encara menys significar-se,  com empresari, cobrant quantitats exagerades.
.
Aquesta anècdota l’he comentada als amics, en mig d’una conversa sobre les contradiccions del nostre país: resulta que fem mobilitzacions massives, com la recent dels “Indignats” (segons les enquestes, 7 de cada 10 catalans simpatitza amb els Indignats) i com la manifestació independentista del proper dissabte (ja és comença a ser conscient que l’Estat Cleptoespanyol ens roba  prop de tres quartes parts dels nostres diners) però després ens limitem a votar CiU (que reprimeix els indignats, amb un Duran,  que diu que l’independentisme és dolent atès que divideix la societat)  i PSC (que vota contra el català a Europa). Per cert, que que aquests 25 diputats del NO han aconseguit passar a la història; ningú els recordarà ni per alguna pregunta parlamentària que un dia van fer, ni per una llei que van ajudar a redactar, sinó pel mateix acte indigne d’autoodi  que ha permès passar a la història els 18 regidors de que recorda la cançó de La Trinca.
.
Un amic, votant de Solidaritat, s’exclamava davant aquesta injustícia divina: els catalans som rucs, la nostra actitud electoral és incomprensible! La meva resposta  ha estat que la via política està massa cremada al nostre país. Crec que difícilment aconseguirem regenerar la política ni tampoc la confiança en el poder, ja sigui polític o econòmic, perquè fins i tot joves amb estètica i discurs solidari acaben sent assimilats. Llavors els he narrat l’anècdota de la negociació sindical amb sicaris de la patronal amb estètica progre.  Altres companys han explicat que coneixien una bona colla d’Indignats que havien passat del discurs reivindicatiu a postures federalistes espanyoles en poc temps (en funció de l’Ego alimentat pel control del micròfon i per la capacitat per generar l’adhesions entre els col·legues). La conclusió de tot plegat ha estat que aquesta simpatia en vers els indignats (entre 7 i 8 de cada 10 catalans) rau en l’ESTÈTICA ASSEMBLEÀRIA, perquè el poble desconfia d’on no hi ha allò que anomenen “llum i taquígrafs”, perquè sabem que el poder corromp i quan en tens només intentes mantenir-lo, encara que sigui a costa de romandre a Espanya o de ser gasiu -fins i tot lladre- amb els treballadors més mal pagats.
.
La veritat és que les assembles a Catalunya són un conyàs. No en sabem, ens repetim… (“demano la paraula per dir que estic d’acord amb la persona que ha parlat fa un moment”), però per alta banda, sembla que donen confiança. Precisament un altre amic explicava que havia marxat d’ERC quan, segons diu, “el partit anava perdent el seu caràcter assembleari i tot ja començava  a venir cuinat de dalt”. Aquest noi havia format part de les associacions de veïns, que eren un veritable contrapoder de base, i ho té clar: “Per això se les van carregar i per això la CUP de Barcelona s’ha generat en les restes d’aquestes associacions i per això ha aconseguit un nombre tan important de vots en poquets dies des del seu naixement: perquè no són “vots”, sinó que són encàrrecs que emanen de les reivindicacions populars”.
.
Per tant,  la confiança dels catalans és més probable guanyar-la al marge de la política i dels càrrecs que denoten poder. Anem per bon camí convocant manifestacions independentistes com la de dissabte, com les consultes sobiranistes, com reactivant associacions de veïns i difonent la realitat catalana des de la proximitat. Ara per ara, però, aquesta majoria independentista desconfia de qualsevol que se la vulgui atribuir. Tinguem-ho en compte! No podem renunciar al parlamentarisme però si reconstruïm el moviment popular als nostres barris podrem reformular  les candidatures independentistes fent que es visualitzi clarament que no són tant candidats enviats pel grups de militants, o cúpules, sinó que són els candidats del mon associatiu català per la independència.
.
.
.
.
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)