dijous, de juny 30, 2011

Des del rovellet d’ou d’Elx fins l’extrem nord del Capcir


Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=5942

Des del rovellet d’ou d’Elx fins l’extrem nord del Capcir

 juny 30, 2011 |  Fantassin Manel |

Tot just entro a casa i veig que  ja m’ha arribat, per correu, el llibre d’en Joan-Carles Martí i Casanova “Des del rovellet d’ou d’Elx”, però  només tinc temps d’emocionar-me un moment amb la dedicatòria, perquè marxem en cinc minuts camí de la zona més septentrional del Capcir, que és el darrer indret que ens manca per poder proclamar que  tenim ben apamat el bressol de Catalunya. Com sempre que pugem  cap al nord, busquem les rutes més llargues amb l’objectiu conscient de perdre’ns tant com puguem. DelColl d’Ares (entre el Ripollès i el Vallespir) fins al Coll de les Ares (entre el Capcir i el Donasà). Passem Prats de Molló seguint la Pollangarda i Sola dels Campets en direcció a Ceret, on prendrem el Camí del Roc Blanc i la Sureda d’en Rodó, passant per la Calcerana, el piemont del Canigó, porta dels Aspres, fins Tuïr. D’allí cap al Vilar d’Ovança on, després d’un breu cafè mirant el forn solar i les muralles, enfilem el camí vers Formiguera.
.
El primer cop que vaig estar a la capital del Capcir va ser fa uns 25 anys a casa de la família Pi. Després hi he tornat vàries vegades,  però encara no tenia apamats tots els vilatges de la comarca. Ara passem de llarg fins l’extrem nord. Podria arribar a Quilhan per saludar l’amic Terric, però  fins que no tornin les vaques grasses  estic limitat a escapades breus. A més, ja vaig passar per Quilhan  fa pocs mesos, que vaig travessar de Mirapeis a Sant Pau de Fenolhet venint de Carcassona i Montsegur. Com veieu, a casa ens costa poc fer kilometres! La d’avui no és una escursió occitana, com aquella, encara que, com més creix el meu coneixement del territori, més s’allunya Espanya i més  properes veig Barcelona i Tolosa …i Bordèu, i Niça, i fins i tot la llar torinesa de l’amic Luca. Així doncs, començo a fullejar l’obra d’en Joan-Carles Martí i Casanova mentre remullo els peus a l’embassament de  Puigbalador. Casualment coincideixen la visió d’un capítol, el títol del qual esmenta Quilhan, amb la del rètol viari que tinc davant assenyalant la ruta vers aquesta vila occitana.
.
Tanmateix, la primera lectura que hem fet del llibre ha estat el pròleg de l’editor arran que la meva senyora el recordava de prehistòriques reunions a can PSAN, també d’un acte polític (foto adjunta) que, juntament amb en Jordi Moners,  vam compartir a Martorell,  i d’una vegada que vam anar plegats a Oliana farà cosa d’un quart de segle. Després comença a llegir el prefaci del llibre: “Des el rovellet de l’ou d’Elx són 23 escrits en els quals es reflexiona sobre la gran ciutat a la fita sud de la catalanitat cultural…” -Què fas tu llegint coses culturals? -És veritat, sempre estic embolicat en conflictes i misèries socials! Doncs precisament he volgut que ens perdem entre aquestes muntanyes ancestrals per a mirar de desintoxicar-me d’un excés de penúries humanes però, no crec possible, en tant que català, poder defugir els conflictes culturals, malgrat que siguin tan allunyats dels meus interessos quotidians.
.
Precisament recordo una llarguíssima discussió, davant mateix d’una parada deLlengua Nacional (també deu fer una vintena d’anys) on, a contracor, vaig haver d’acceptar la tesi –mig irònica- de l’amic Jordi-Carles B.,  segons la qual, per molt obrers i comunistes que siguem, en tant que catalans, estem condemnats a ser filòlegs en potència. Dels “monjos-soldats” de l’edat mitjana als “treballadors independentistes sensibilitzats per la llengua”  de la Catalunya del XXIè segle! Doncs deu ser veritat, atès que al cap de poca estona m’he sentit frustrat perquè volia escoltar la parla de transició a l’occità que caracteritza el Capcir, però m’he adonat que aquest pastor d’ovelles tan típic en aparença només sap parlar a les ovelles i al gos en francès! És clar, no puc evitar les comparacions entre aquesta realitat, diglòssica però orgullosa de la seva catalanitat, i la que em transmet en Joan-Carles Martí i Casanova “des del rovellet d’ou d’Elx”, i que va captivant-me pàgina a pàgina; encara tinc per dies de lectura del llibre …però només falten poques hores per tornar a Barcelona!
.
M’acomiado del Capcir des del seu interior més íntim: la cova de Font Rabiosa. Descoberta el 1958 ran dels treballs d’una pedrera d’ònix, la mateixa pedrera d’on es van extreure els materials de revestiment del Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, té una longitud de 12 quilòmetres i es pot visitar des de 1983. Quan hi aneu no us descuideu de veure una curiosa formació en forma de “papallona” que, segons diuen, només s’ha donat en dues altres coves en tot el món.  Esperant l’hora de la visita hem tingut una llarga tertúlia, en francès, amb els altres visitants, amb la senyora que cobra l’entrada, amb la seva filla adolescent i amb el guia. Aquest darrer, en adonar-se que la meva filla petita no parla francès, s’ofereix a fer, durant la visita, algunes  explicacions en castellà que té preparades pels visitants ocasionals que venen de Barcelona. Li responc que no, que de cap manera. No tindria cap sentit, i jo ja puc traduir-li a la meva filla aquells conceptes que pot entendre una criatura de 7 anyets.
.
La reflexió “és curiós que la majoria de turistes barcelonins coincidiu en no voler explicacions en castellà” és seguida pel comentari d’un altre dels visitants, de Perpinyà, que exclama –sempre en francès- amb to d’enveja “la sort que teniu els barcelonins, que us podeu integrar aquí perquè us és molt fàcil aprendre a parlar francès, molt semblant al català; en canvi als nordcatalans ens costa molt  integrar-nos a Barcelona perquè el castellà  és molt diferent”. Té part de raó, si ho mirem pel costat fatalista d’haver d’usar els idiomes ocupants, però abans que jo pogués replicar se m’ha avançat un altre turista, aquest de Suïssa, amb la resposta assenyada: “del que es tracta és de saber parlar tots en català!” Tot seguit la xiqueta adolescent de la guixeta, que no havia deixat de mirar, amb expressió de curiositat i admiració, alhora,  la verborrea de la meva filla petita, ha dit amb orgull que ella ha après català a l’escola  i, a continuació,  la seva mare ha afegit  que pels grans ja és tard, però que els petits l’aprenen  i se’n senten orgullosos (fiers).
.
De tornada a Barcelona recordava el mestre Josep Guia i la seva perspectiva de Centre-Perifèria. Ell ja ho deia que la principal responsabilitat del redreçament nacional la tenim al centre, però és patent que, llevat d’exigües (percentualment) excepcions, com en el cas d’en Jordi Solé, no estem prou a l’alçada. Sort tenim, als nostres extrems septentrional i meridional, amb aquests resistents perifèrics, autèntics herois, com els que al Capcir  mantenen l’orgull i s’esforcen per recuperar una llengua situada en nivells residuals …i com en Joan-Carles Martí i Casanova,  regalant-nos amb tan valuosa aportació des del rovellet de l’ou d’Elx.
.
.
.
.
.
Etiquetes Política catalana |  7 comentaris »

7 respostes

  1. Terric lausa diu:
    juny 30, 2011 a les 7:45 am
    Un article apassionant.
    T’esperam a Quilhan se te fa pas páur atraversar la frontièra!!! ;-)
  2. Fantassin Manel diu:
    juny 30, 2011 a les 7:54 am
    Me fa pas paur traversar la frontièra! :-D
    Tot lo contrari, i vau fòrça per Occitània :-)
    Lo problèma es que de còps solament ai un jorn per viatjar e me cal alavetz planificar lo viatge. Fa de paucs meses faguèri Barcelona-Carcassona, Montsegur-Mirapeis-Quilhan-Sant Pau de Fenolhet-Barcelona …e ara, aquel còp, lo limit es estat lo Capcir. Quand tornaràn de vacas grassas m’i veiràs sovent per Occitania. Mercés, amic.
  3. Joan-Carles Martí i Casanova diu:
    juny 30, 2011 a les 8:11 am
    Amic meu:
    Què dir-te? Gràcies. Imaginar-me com llegies “des del Rovellet de l’Ou” al Capcir m’emociona. Hauria estat bé veure’ns allà, amb un got de vi de la terra a la mà i un altre ja dintre la gola, millor encara a Quilhan amb en Terric Lausa. S’ha de fer alguna cosa per reviscolar també l’occità veí. A mi, amb la de faena que dec tenir a Elx pel que fa a la llengua catalana, el meu valencià d’Elx, em sembla que la causa occitana reforça la causa catalana. Que el reviscolament de l’occità és també una causa egoista per nosaltres perquè fa que les nostres fronteres també siguen més fortes. Pensa que un 75% dels “francesos” que fan de turistes fins a Guardamar són occitans. Occitans de territori, d’accent occità, capaços algunes vegades, de parlar occità. Un occità més fort és un català més fort també perquè ens podríem parlar en aquestes llengües tan veïnes sense haver de recórrer al francès o a l’anglès. I com a tècnic de turisme et diré que ho veig clar, claríssim. Encara recorde aquell senyor que em parlà directament en occità gascó a l’oficina de turisme d’Elx o aquella dona jove que em parlà occità provençal, era avinyonesa, a l’oficina de turisme de Guardamar. I uns quants casos més. Aquesta hauria d’haver estat la normalitat. Un occità fort, a més a més, significa un Rosselló totalment català. És fàcil de capir més enllà del Capcir.
  4. Fantassin Manel diu:
    juny 30, 2011 a les 8:38 am
    Joan-Carles:
    Em deia una vegada un occità d’origen espanyol, que mentalment era “hispano-francès” (imagina’t, quina por!), que la nostra dèria per la recuperació de l’occità (i de l’aragonès a l’Aragó) era deguda a interessos tan antics com la tàctica dels “estats-tap”. Evidentment li vaig negar que fos aquesta la raó però li vaig confirmar que estaria ben justificat perquè la proximitat de l’espanya espanyola i la frança francesa Fan Por …i ell mateix n’era la prova.
    Enhorabona per la teua faena perquè, sent com sou gent de frontera, la vostra és faena d’herois i mereixeu el reconeixement de tot el país …i dels seus entorns (fins més enllà de Bordèu e de Niça !!!! :-)
  5. Jordi Solé i Camardons diu:
    juny 30, 2011 a les 11:40 am
    Ara m’has emocionat Manel, gràcies!
  6. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
    juny 30, 2011 a les 3:09 pm
    Coneixent la zona del Rossellí, Capcir i Occitania, ha estat un plaer llegir-vos.
    tant de bo els occitans parlessin català abans que castellà, jo intento parlar català allà i refusen, en canvi a les parts de langued’ui és veu que no tenen refús i contesten, en francès o fins en anglès.
  7. joan pere "Perpinya" diu:
    juliol 1, 2011 a les 2:45 pm
    Bon dia, a jo, em fa mal de sapiguer que el catalan del nord que estava alla aquest dia, hagi dit aquestes paraules i en françes sobretot que per integrar-nos a Barcelona, hi ha que parlar el castella pero per a mi es una broma o que no coneix de tot el seu Pais “si es un catalan françes que no podia parlar el catalan i que no coneixia de tot Catalunya o sino es un estranger que viu en el Rossello perque ara la meitat de la gents en el Rosselo ja no son mes Catalans” pero em sembla molt estrany aixo que ha passat i tambe molt trist que el guia no sap parlar el catalan tampoc ???. Pero bueno i en a jo no m’ha agradat gairebe perque es molt trist per nosaltres Catalans del Nord perque el Rossello es el bressol del catalanisme i no hi havia cap persona que sap parlar el catalan nostra llengua i aixo em fa mal !.Fins aviat. joan pere “les alberes”.
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

dijous, de juny 23, 2011

Tizemt, Bahac i Izza al corraló dels moros

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=5911

Tizemt, Bahac i Izza al corraló dels moros

 juny 23, 2011 |  Fantassin Manel |

Cada vegada que deixava enrere Barcelona en direcció a Ponent no sols em desplaçava seixanta Km sinó també una mar d’anys, en concret fins els anys setanta, quan aquell atzucac de darrere les eixides, que anomenàvem El Corraló, s’omplia de quitxalla. Recordo que, quan sortia de l’escola, ens trobàvem tots allí fins l’hora de sopar i sovint després hi tornàvem. Aquells nens érem els fills de la primera immigració del segle passat (andalusos, murcians, aragonesos…) i, per tant, encara que parlàvem amb els nostres pares en espanyol, entre nosaltres ho fèiem en català, com en català era tot el xivarri que fèiem  de jocs, riures, baralles i fantasies!
.
Però, de sobte, en torn de l’any setanta, tot va canviar, ens havíem quintuplicat de cop. Els nouvinguts procedien un lloc que deien era entre Sevilla i Màlaga. Des de llavors l’idioma dels carrers i l’idioma de relació  entre nosaltres va ser l’espanyol. Per això dic que els viatges al poble sempre més van ser viatges a aquell moment precís del passat, perquè  el xivarri que se sentia des de l’eixida havia quedat fossilitzat en idioma espanyol. Així va jugar la meva filla gran sempre que sortia al corraló durant els anys noranta; i semblava que així ho faria la meva filla petita …però els darrers anys ha hagut un nou canvi!
.
Els anteriors veïns havien marxat a vivendes millors, deixant  lloc als nous immigrants nord-africans (“cuando nos fuimos se convirtió en el callejón de los moros”, em deia un antic veí). Ara, des de l’eixida, el xivarri torna a ser en català! Estic content perquè l’idioma arrossega ideologia, de manera que quan sento els nens magrebins dient “vaig mullat de cap a peus!” em reconforta pensar que la meva filla no haurà d’adaptar-se a la cosmovisió espanyola que comença pels peus (“de pies a cabeza”). Fins al punt que, després de jugar-hi tot el sant dia, no percep pas que tota aquella quitxalla siguin altra cosa que vers catalans, i ho diferencia perfectament dels que anomena “els nens castellans de l’altre parc” amb qui juga de vegades.
.
Però la sociologia és misteriosa! La setmana passada vèiem un reportatge de TV3 que feia el seguiment d’un noi de Guinea Conakry que havia vingut a viure a Salt. Aquest xicot parlava perfectament francès en arribar. Vam veure com el director li explicava, en l’incorporar-se a l’Aula d’Acollida, que TOT serà NOMÉS en català. Mig any més tard les càmeres de TV3 tornen a visitar-lo, el mestre diu que és el millor dels alumnes, i veiem que ell ja parla “una miqueta escassa de català però, alhora, un espanyol perfecte!”. També al corraló de darrere l’eixida succeix un fet paranormal preocupant: les veïnetes, Tizemt i Bahac, que són germanes i tenen 7 i 11 anys, sempre s’han parlat entre elles en català, fins i tot dins de casa seva, malgrat que s’adrecen als seus pares en idioma thamazig …però ara ambdues han començat a adreçar-se a la seva germana Izza, que té 5 anys, en espanyol! “Però, per què li parleu espanyol a la vostra germaneta?”, pregunto. I em responen: “Doncs perquè ella parla castellà!”. Jo insiteixo: “I per què parla espanyol si vosaltres, que sou les germanes, només parleu català, i els pares només parlen bereber?”. És clar, elles són petites, no ho saben ni els interessa gaire, encara bò que s’atreveixen a especular i em diuen: “potser la seva mestra no sap català…”.
.
I així, cada dia que passa, més i més torna a sentir-se l’dioma de Madrid al “corraló dels moros”. De moment només quan s’adrecen a la petita, però també quan la petita s’adreça a les seves germanes catalanòfones, i després quan els altes nens s’adrecen a la petita, i quan la petita s’adreça als altres, i de vegades quan la meva filla s’adreça a tots plegats… Preneu-ho com un símptoma!
.
.
.
.
.
.
(Gotholonia)
Etiquetes Política catalana |  6 comentaris »

6 respostes

  1. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
    juny 23, 2011 a les 12:39 pm
    els programes d’immersió del tripartit, l’herència d’en Maragall, Montilla i Carod.
  2. vallfosca diu:
    juny 23, 2011 a les 1:46 pm
    De casos particulars n’hi ha tants com persones gairebé, i cada un és simptomàtic…
    Una cosa és clara,per què hi hagi “integració” hi ha d’haver un corpus manifest erigit al que integrar-se, i voluntat de fer-ho.
  3. Kaperusita diu:
    juny 23, 2011 a les 10:45 pm
    M’has fet pensar i veure les coses desde un altre angle, un angle que fins que no t’he llegit no havia acabat d’entendre. Ara rumiaré pero amb bastants més dades i un sentiment més fort del que jo mateixa ja havia començat a entendre i der meu malgrat sigui una d’aquelles nenes vingudes de Murcia als anys 70.
    Gràcies per fer-me entendre amb aquesta suavitat i tendressa el sentiment sagrat que significa sentir-se d’aquesta terra i no voler que es perdi.
  4. josep diu:
    juny 24, 2011 a les 2:44 am
    Manel, jo soc de ponent, de un poble al nord de lleida, a 9 kms. Vaig neixer al 1951, de pares, avis, besavis catalans. A casa meva els avis eren pagesos, el castellà l’entenien a dures penes i parlar-lo no de broma. Els pares el entenien i parlaven, tot i que amb accent. Tot el llogarret, 700 persones, eren catalans. Tot just aleshores, el meu carrer, la part antiga del poble, on hi habia l’escola i l’ajuntament i el trull del vi i el de l’oli i la fleca delpa i l’esglessia…es va començar a omplir d’inmigrants: venien de Jaen la majoria. Amb els nens varem parlar català tots plegats, amb els grans mai. La segona gran arrivada de geent es de totes bandes, de Rumania, de l’Africa, de ves a saber…La quitxalla continua parlant en català i els pares com poden. I es que quan una persona es de certa edat ja no es cambia. Els nens ara aprenen dos o tres idiomes a l’escola, però al carrer la cosa es meitat i meitat…de moment. Com diria la meva avia, la questió es entendres.
  5. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
    juny 24, 2011 a les 11:39 am
    4, josep. La qüestió és que ens entenguin i ens responguin en català.
  6. Fantassin diu:
    juny 25, 2011 a les 9:11 pm
    Disculpeu, ha fet una escapada del Vallespir fins al cap d’amunt del Capcir i acabo d’arribar cabrejat com un mico contra les autopistes. En fi!
    .
    Durruti fai Companys cnt amb psuc:
    No sé, no sé qui en té la culpa però, arral del que veig cada dia entre amics, a l’escola de les nenes, fins i tot entre líders “catalansites” em decanto intuïtivament per la desídia de tots nosaltres com a principal culpable. Ens manca trempera lluitador i ens sobra mandra!
    .
    Vallfosca:
    tens raó però crec que l’experiència als països normals posa la voluntat en un segon pla, o, per dir-ho millor, el voluntarisme requereix referents clars. Fins i tot molts de nosaltres sóm militants voluntaristes i sovint anem de fracàs en francàs.
    .
    Kaperusita:
    M’alegra que al menys els meus pensaments no se’ls endugui el vent!
    .
    Josep:
    No és sols entendre’s. De tota manera és cert que hi ha situacions impossibles de dominar, com quan estàs dominat per Espanya i el nombre d’espanyols que t’arriba és indigerible. Però hi ha altres situacions que cal analitzar bé, com quan els nous immigrants s’integren bé al català i …de sobte, misteriosament, comencen a passar-se a l’idioma de Madrid. Jo crec que això és un indicador de deixadesa per part nostra …o potser ningú ho controla la feina d’ensenyants.
http://blocgran.cat/?p=5911
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

dijous, de juny 16, 2011

INDIGNATS DESCONCERTATS

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=5873

INDIGNATS DESCONCERTATS

 juny 15, 2011 |  Fantassin Manel |

A primera hora del matí ja s’ha vist que allò que hi havia davant la Ciutadella no era el que deia ser. En la meva història personal ja he vist gent infiltrada abans d’ara, i no sempre eren policies, que també. En les acaballes del moviment llibertari vaig veure confluir al funeral de la CNT una fauna ben diversa, una sopa en la qual bullien des d’egoismes personalistes fins a indigents intel·lectuals passant per policies, per  sectaris utòpics que haurien emulat Pol Pot, per penjats que justificaven amb consignes antisocials el resultat de l’excés d’opiàcids i per més d’un trastornat mental seriós. En les acaballes del MDT també hi va haver molt d’això. Avui em mirava la gent que cridava a la Ciutadella i, alhora, mirava els meus amics: uns i altres cridaven de manera acrítica consignes  que semblaven un mantra espanyolista. Les meves indicacions han creat molèsties als meus amics, els quals semblaven tornar del trance per uns moments per a fer un parell de crits en català …que eren, de seguida,  ofegats pel mantra:  “…donde estáá el núúmero de placa?…”
.
Fa dies que ho dic als meus amics: això s’hauria d’haver dissolt als quatre dies amb l’advertiment que “…senyors corruptes, o comenceu a posar fil a l’agulla regeneracionista o tornarem a acampar i serem el triple de gent…!”. En canvi, romandre acampats només genera el recanvi dels primers líders per gent molt diferent amb interessos diferents i responsabilitats diferents. El resultat és aquest que veig al meu entorn: 1-els activistes honestos clarament identificats, 2-els suposats manipuladors espanyolistes, 3-els polis infiltrats (que se’ls reconeix d’una hora lluny malgrat les rastes) i 4-la significativa col·lecció de penjats que ens envolta. El curiós del cas és que en vaig conèixer, a l’inici del moviment 15M, uns quants que es definien “lliberals i de dreta” , i que encara hi són! Avui he tornat a parlar amb un d’ells i el veig canviat, el discurs suposadament “radicaldemocràtic” és el mateix d’abans …però noto com s’ha acabat adaptant a l’entorn, les seves consignes són més lliberals a l’estil americà, és a dir, rebutjant el control de la burocràcia, i a més, aquest era el que més cridava la consigna del “número de placa”, la qual cosa m’ha fet preguntar-li si, per casualitat, no està pròxim a Ciutadans. M’ha respost que no i m’ha insistit que no hi ha cap partit que li interessi (encara que anteriorment deia haver votat PP i CiU). Tot i això, jo continuo sospitant que està a l’òrbita de Ciutadans. Aquí hi ha massa gent que no són aigua clara!
.
Sempre n’hi ha que no són el que semblen. De fet, no fa gaire vaig veure per la tele un cap dels Mossos que era un dels mortadelos habituals de les manis dels CSPC i del MDT.  Aquestes experiències dels anys 80 em van dur, fins i tot, a escriure un petit conte fa anys. Avui molta gent de dins ha vist que moltes coses no son allò que semblaven. Els que practicaven la violència verbal a l’inici no són pacifistes per moltes vegades que cridin “semos pacifistas” (compte que jo tampoc no ho sóc  ni ho he estat mai!), els que s’enfrontaven als diputats no eren gaire intel·ligents  usant argument com “cuanto ganas”, els que s’avergonyien de ser catalans i de parlar català no cercaven dignitat sinó sentir-se part d’alguna cosa aparentment carismàtica però manipulada per interessos foscos, aquell que ha tirat la litrona per terra, cabrejat perquè no se li desfeia bé la txina entre el tabac (probablement no tant per culpa de l’encenedor com de la poca coordinació dels dits)  no és un camarada …i la majoria dels que s’han quedat aguantant allò que anomenen moviment (que en realitat és un col·lectiu escassament cohesionat) no crec que tinguin gaire control  sobre l’esdevenidor de l’invent. Espero de tot cor que torni a ser un moviment, que es regeneri, que s’estructuri per evitar manipulacions i que pugui acabar servint al país …al seu país!
.
.
.
.
(Gotholonia)
Etiquetes Política catalana |  6 comentaris »

6 respostes

  1. bacus diu:
    juny 16, 2011 a les 1:21 am
    elsdelacntdels30noerenanarkistes,erentreballadors…..fotmésfàsticrearunaterrasocialistaisectaia_independents_tindrem_15kk_per_repartir_desigualitariament
  2. bacus diu:
    juny 16, 2011 a les 1:25 am
    podeu-onejar_les_vostres_banderes_soviètiques-abans_mort.
  3. bacus diu:
    juny 16, 2011 a les 1:54 am
    -tites,tites!!!;pinso,pinso;doncs.això.marxisme-cristianisme.de.merda.
  4. Fantassin Manel diu:
    juny 16, 2011 a les 7:03 am
    El responsable de comunicació dels indignats, Francisco Garrobo, un ex-UPyD i C’sGarrobo, dimecres i un altre dia del seu immediat passat. Foto: J.Borràs/Facebook
    El seu nom és Francisco Garrobo Raya, i va actuar durant tot el dimecres de cendra parlamentària, com “encarregat” de la comunicació dels acampats. Garrobo que durant tota la jornada es va dirigir en castellà a la premsa, ha canviat la seva divisa política darrerament.
    A l’any 2007 va formar part de la candidatura de Ciudadanos. Posteriorment va ser coordinador a Nou Barris de la formació espanyolista Unión,Progreso y Democracia, el partit liderat per Rosa Díez, que va abandonar a mitjans de gener del 2010.
    De fet, tampoc amaga el seu nacionalisme espanyol. Com exemple el seu perfil al Facebook publica fotografies brandant la bandera espanyola amb el logo d’un toro estampat. A més, Garrobo va ser un abanderat de la resistència a proclamar el dret a l’autodeterminació en el manifest de reivindicacions dels acampats de la plaça Catalunya, com es pot veure en el següent vídeo.
  5. Boi diu:
    juny 16, 2011 a les 7:12 pm
    Brillant
  6. Eduard m.a. diu:
    juny 16, 2011 a les 7:17 pm
    Manel,
    Què en penses d’aquestes declaracions ?
    http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/06/un_membre_de_la_cup_titlla_mas_de_macarra_69838.php
    És aquest l’estil i el missatge de la CUP ?
    Avui el Gobierno de España ha ofert enviar la Guàrdia Civil, per a ajudar a mantenir l’ordre a Catalunya.
    Amb una mica més d’activisme no-violent, els indignats aconseguiran que ens els enviïn.
    Les CUPs també hi col·laboren ?
    Salutacions cordials
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:

dijous, de juny 09, 2011

LA POBRESA AUTOCRÍTICA DE L’INDEPENDENTISME

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=5809

LA POBRESA AUTOCRÍTICA DE L’INDEPENDENTISME

 juny 9, 2011 |  Fantassin Manel |

.
L’altre dia us parlava de les nostre febleses quan les estratègies ideades pel còrtex (http://blocgran.cat/?p=5704) queden anul·lades darrere les necessitats instintives de mamífer, d’aquella gasela que esquiva una i una altra vegada el lleó fins que acaba cruspida pel següent depredador. De vegades aquestes febleses varien segons els països…
.
Mentre el meu amic llegeix els comentaris del Cuní sobre la manca de preparació de les noves organitzacions independentistes, jo estic escoltat un tertulià radiofònic que preveu el renaixement d’ERC de les seves cendres, però no per obra dels seus militants –i menys dels seus líders- sinó per l’herència històrica de l’organització. Ahir també havia un article al diari –no recordo de qui- que directament atribuïa a Companys i a Macià la responsabilitat futura de fer remuntar el partit. Massa coincidència de veus heterocrítiques apuntant l’independentisme …però potser la coincidència ve generosament facilitada per la perplexitat de la població davant la minsa autocrítica que arriba d’aquesta formació.
.
El meu amic és alemany i ha conegut molt de món. Als anys setanta va viure al Txecoslovàquia i a Hongria, als vuitanta va viure la caiguda soviètica des de Cuba i als noranta es va instal·lar a Catalunya. Normalment sempre té una ferma opinió sobre tot, i en aquest cas, opina que els països llatins tenim una greu dificultat per fer autocrítica. Ell ho atribueix al llast catòlic perquè diu que permet negar en públic allò que sols es reconeix discretament  al confessionari, i “si et queda una mica de culpa, sempre et quedarà l’oportunitat de penedir-te abans de morir, i ja està, així de fàcil!
.
Les meves discrepàncies d’ateu empedreït no serveixen de gaire: “per molt escèptics que sigueu, els llatins no-creients  no us suïcideu tant com els protestants perquè la vostra religió que no teniu, en la qual no hi creieu, us ho prohibeix”. En fi, sí que és cert que aquests dies s’està fent evident aquesta greu mancança dels nostres polítics: tant els líders republicans, com els del Solidaritat després de les municipals a Barcelona, com en Felip Puig negant l’acció desproporcionada dels mossos que les càmeres de la seva pròpia televisió ens mostraven (no trigaran a parlar de “la crosta”).
.
Quan parlem d’una “autocrítica independentista vergonyantment minsa” no us penseu pas que estem parlant de cap defecte de les esquerres, ni tan sols dels patriotes més arrauxats! De fet, no fa ni quatre dies que els convergents de la meva colla, que són contradictòriament independentistes del morro fort i canten allò de “Mas president de Catalunya Independent”, estaven presumint i ostentant orgull perquè CiU respectaria les llistes més votades, de manera que no pactaria amb el PP per fer caure els alcaldables més votats. I això no és tot: “tolerància zero amb els racistes postfranquistes”. Doncs bé, avui jo esperava una mínima autocrítica (ja sabeu, sobre “alcaldes equivocats que caldrà cridar a l’ordre…”).
.
Doncs no. Res d’autocrítica. Tot el contrari, només justificacions, traient pit, i arguments tronats que justificarien fins i tot cantar el Cara al Sol si calgués fer-ho pel bé de Catalunya. Resulta que Tarragona i Vilallonga del Camp han de ser l’excepció a la santificada norma convergent de deixar governar la llista més votada. I en el cas del Vendrell CiU ja no té cap problema per rebre el suport de la PxC perquè ho compensa el fet d’haver-los denunciat per difondre falsedats en la seva propaganda electoral. A més, l’alcaldable convergent diu que la PxC, malgrat tenir un “discurs dur” en temes d’immigració, “no tots els integrats del partit són xenòfobs”!
.
Ja veieu! Totes aquestes situacions de vergonya aliena són, segons diu el meu amic alemany:  “…degudes a un substrat que us impedeix executar la poderosa eina d’avaluació i reprogramació  anomenada “autocrítica”!
.
.
.
.
(Gotholonia)
Etiquetes Política catalana |  1 comentari »

Una resposta

  1. David Morgades i Clopés diu:
    juny 9, 2011 a les 7:07 am
    Nou article a l’hora Vallfosca: http://blocgran.cat/?page_id=5820
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)